Coalició Compromís (CCPV) és una coalició electoral d'àmbit valencià integrada pel Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del Poble Valencià, Els Verds – Esquerra Ecologista del País Valencià i un conjunt de plataformes ciutadanes com Projecte Obert. La coalició es presenta a les eleccions autonòmiques del 22 de maig així com a les principals ciutats de la comunitat valenciana en les municipals del mateix dia.

Mirant els seus espais online, m'ha cridat molt l'atenció la seva pàgina de Facebook. Des d'ella destaquen dues aplicacions interessants. La primera, que és l'espai principal en entrar al seu Facebook, és l'aplicació “Suma!”, una aplicació que permet que enviïs a tots els teus amics (apareixen llistats automàticament) una invitació per visitar el Facebook del CCPV (“Et convide a visitar la pàgina de Coalició Compromís al Facebook”). És una aplicació molt interessant per donar-se a conèixer, i que també és utilitzada per un altre partit valencià, EUPV, en el seu Facebook.

Una altra aplicació és “actua”, des de la qual ofereixen activitats a fer (tampoc moltes, però és interessant): posa't un somriure de CCPV en el teu avatar, entra a la xarxa social de la coalició, informa't en la web o entra en els espais de TW i FB dels diferents candidats. També disposa d'una aplicació amb “materials”, encara que molt infrautilizat, i un espai on veure tots els twitters del CCPV, amb bànner per seguir-ho directament.

Seguint en la comunitat valenciana, he mirat la resta de Facebook de partits, i recomano veure:

1. La pàgina del programa electoral del PPCV (pàgina només per a parlar del programa electoral), que compta, a més, amb molt bones infografies sobre les seves propostes, col·locades com a imatges a la pàgina de Facebook. També s'inclou des d'aquí l'opció de jugar al joc “Problems Invaders”.

2. La pàgina de benvinguda a Facebook de Socialistes Valencians, encara que no la tenen de pàgina d'inici en el seu Facebook. Des d'allí es pot accedir a documents, com aquest a ISSUU sobre l'AVE.

El professor de la de la Universitat de València, Lorenzo Cotino ha publicat un nou llibre, “Libertades de expresión e información en Internet y las redes sociales: ejercicio, amenazas y garantías“ en descàrrega gratuïta.

L'obra concentra els treballs de quaranta autors, gairebé tots doctors en Dret, així com reconeguts especialistes en Internet. Sota el tema general de la llibertat d'expressió i informació a la xarxa, les seves garanties i amenaces, s'aborden anàlisis generals sobre les llibertats informatives a Internet; sobre l'ús polític i participatiu d'Internet i les xarxes socials. Activistes polítics i socials d'Internet reflexionen sobre els límits del 2.0 en l'activitat política. S'aborden també qüestions jurídiques sobre la responsabilitat pels il·lícits i els prestadors de serveis, així com sobre propietat intel·lectual dels continguts a la xarxa. Una i una altra qüestió afecten directament a la llibertat a la xarxa. També s'analitza jurídicament la situació de drets i Garanties dels ciutadans davant la informació a Internet, amb especial atenció de la privacitat i dels drets del públic. Finalment s'estudia el fenomen de les xarxes socials des de la perspectiva de la privacitat i la protecció del menor.

Una quarentena de contribucions ha estat agrupada en grans blocs:
1. Internet i les llibertats informatives
2. L'ús polític i participatiu d'Internet i les xarxes socials.
3. Els límits del 2.0 segons el parer d'activistes de la política i social 2.0
4. Responsabilitat i propietat intel·lectual dels continguts a la xarxa.
5. Drets i Garanties dels ciutadans davant la informació en Internet
6. Privadesa i menors a les xarxes socials.

Forma part del llibre el conjunt de textos publicats, en forma de manifest, el passat mes de novembre, titulat “Els limits del 2.0 en els processos polítics“. Una obra de conjunt, coordinada per Edgar Rovira, en la qual vam mostrar diverses reflexions sobre els límits del 2.0 en els processos polítics. Participem en ell Jorge Galindo, Carlos Guadián, Guillem López-Bonafont, Albert Medrán, José Rodríguez, Edgar Rovira, Roger Senserrich i jo mateix.

Des del dimecres 23 de febrer, la ciutat de Chicago ja coneix qui serà el substitut de la dinastia Daley (40 anys d'alcalde) al capdavant de l'alcaldia de la tercera urb d'EUA: Rahm Emanuel, l'ex cap de gabinet del president Obama. Emanuel va obtenir, dimarts 22, prop del 55% dels vots, evitant així una perillosa segona volta contra Gery Chico, el responsable d'Educació amb Richard Daley.

La seva web, Chicago for Rahm, s'assembla molt a les webs nord-americanes sorgides per a la campanya en les passades eleccions de novembre, amb prominència d'accions de voluntariat, donacions, vídeos i un blog de campanya. Respecte a la seva campanya, a destacar una iniciativa que m'ha resultat curiosa: el passat 15 i 16 de febrer, Emanuel va crear “50 Wards in 50 Hours“, un recorregut pels 50 districtes electorals de la ciutat, en 50 hores. Es tracta d'una veritable marató, però el més interessant és que tot es podia seguir a través de la seva pàgina web i dels seus perfils a les xarxes socials.

Des d'allí estava disponible, via google maps, la ruta que seguiria i l'hora aproximada de la seva arribada. Es prenien constantment imatges que eren penjades en el Flickr del candidat, i es va crear un vídeo resum del recorregut. A més, a través de Twitter es van poder seguir també les intenses 50 hores.

És una excel·lent manera de “trepitjar el carrer”, de crear expectació entre els seguidors i de generar un “efecte crida” per a la premsa local. A part d'aquesta “marató”, la presència al carrer d'Emanuel va ser constant durant la campanya, sempre amb els respectius vídeos i fotografies penjades a la xarxa. Us recomano veure el seu bloc, on explica com va ser el seu dia dia en campanya.

El 4 de març, Tomás Santos (PSOE), actual alcalde de Logronyo, va presentar la campanya “Logroño es la mejor ciudad para vivir“, amb vista a les eleccions municipals del 22 de maig (on no té una victòria segura). Aquesta iniciativa, desenvolupada a través d'un vídeo, anuncis a periòdics, cunyes de ràdio i cartells en les marquesines d'autobús vol reivindicar lo bé que es viu a la ciutat, declarada, segun l'últim estudi de Mercaciudad com la millor ciutat per viure d'Espanya.

Des de l'equip de Santos han vist aquesta oportunitat per reivindicar-se i per mostrar l'orgull de ser logronyesos. És una campanya que apel·la a aquest orgull i a emocions. En la campanya, apareixen ciutadans que porten un felput amb el lema “Logronyo és la millor ciutat per viure”, Segons l'alcalde, “es tracta d'agrair als ciutadans que sentin la ciutat com la seva pròpia casa, per això, s'ha utilitzat el felput, que és el primer element que forma una llar, el lloc on més a gust es troben les persones“. El felput, doncs, és el símbol metafòric utilitzat pels socialistes de Logronyo per “donar la benvinguda a la millor ciutat d'Espanya per viure, volem que la gent quan arribi a la nostra ciutat, tingui la sensació de que arriba a la seva casa”.

La campanya es pot trobar en un vídeo, publicat a la web del PSOE La Rioja i també a Youtube. La url és bastant descriptiva: www.psoelarioja.es/gracias. També s'han pujat imatges, penjades a la pàgina de Facebook i al canal de Flickr del partit amb els cartells corresponents, que s'han repartit per la ciutat. La imatge del felput també és ara l'avatar del Twitter del partit.



Amb aquesta campanya s'apel·la als sentiments dels ciutadans de Logronyo, i la imatge del felput, molt a l'estil IKEA, que tots hem interiorizat a través de la televisió, fan de la iniciativa quelcom interessant per cridar l'atenció sobre els assoliments aconseguits. A més, es basen en un estudi públic, l'anàlisi anual de ciutats de mercaciudad, la qual cosa els dóna més valor objectiu, encara que només es fixen en aquest rànquing, el de millor ciutat per viure, que no és poc.

Divendres passat, Luís Arroyo parlava en un post d'un estudi publicat a Marketing Science, que demostra que, al mercat de llibres, amb autors molt establerts, les crítiques negatives del New York Times produeixen un descens en les vendes del 15 per cent. I les crítiques positives un augment d'entre el 32 i el 52 per cent. Però amb autors desconeguts, el simple fet que et revisi el New York Times, fa que, encara que la crítica sigui negativa, les vendes augmentin un 45 per cent.

La condició, per tant, perquè la publicitat negativa sigui positiva és que el teu punt de partida sigui la foscor: que no se't conegui. Per a petites marques lluitant pel reconeixement públic, per tant, fer alguna gamberrada i provocar que parlin malament de tu pot ser una bona estratègia. Allò dolent s'oblida i queda el record de la marca, segons es deriva de la mateixa investigació. Els autors de l'estudi posen Borat la pel·lícula, com a exemple. La imatge que traslladava de Kazakhstan era terrible, però les vendes de viatges al país es van multiplicar per quatre.

Llegint-ho, em va venir al capdavant el vídeo “semi-eròtic” protagonitzat per Montserrat Nebreda en les passades eleccions catalanes, i també el molt recent i conegut “Ale Alejandro” del candidat del partit popular a Tarragona, Alejandro Fernández Álvarez. En el vídeo es mostra una versió del popular tema Alejandro de Lady Gaga, amb rap intermedi inclòs. El vídeo va arrasar a YouTube (més de 215.000 visites) i va fer furor en Twitter, convertint-se en trending topic. També s'ha comentat en premsa i en nombrosos blogs.



Les connotacions per a la comunicació política les explica perfectament Albert Medrán: “s'incorre en certes incoherències de fons. O sigui, que una cançó amb una càrrega homosexual tan gran com “Alejandro” acabi sent adaptada pel PP [...] Les campanyes es conceben en la seva globalitat. I tot ha de respondre a alguna cosa. Ho fa el “Alejandro” popular? Comunica una mica més que pregonar als quatre vents el nom del candidat?“.

Referent a difusió, el vídeo ha estat un èxit indiscutible. Ara bé, es compliria la màxima que indica l'estudi de Màrqueting Science? En política opino que no, i proposo una hipòtesi: si quan veus un vídeo o qualsevol campanya el primer pensament és que ho ha fet l'oposició del candidat, és que alguna cosa no funciona. Això és el que em va ocórrer al veure el vídeo. No podia creure que fos del candidat fins que ell mateix ho va admetre.

Alejandro Fernández diu que ha rebut nombroses trucades i entrevistes, on ha aprofitat per donar a conèixer el seu missatge i la ciutat de Tarragona. Ho veig molt bé, però realment li valdrà la pena aparèixer en els mitjans (la majoria de fora de Tarragona) quan l'única cosa que li pregunten és sobre el vídeo? A més, el vídeo és la seva segona “acció”, la primera va ser un cartell electoral, també molt comentat pel seu grau d'“horribilitat”. Es diu que sempre és bó que parlin d'algú, encara que sigui malament, però no sé si en política serà realment així o si serà una excepció. Si és per donar-se a conèixer i que sàpiguen el seu nom, li ha funcionat, si “tan sols” és per això, dubto moltíssim que li funcioni en la campanya.

El passat 25 de febrer vam realitzar un Beers&Politics on vam poder comptar amb la participació de Carlos Guadián, membre d'Autoritas Consulting i autor del bloc K-Government. En aquesta ocasió el títol de la jornada va ser “Open Government“.

Carlos ens va parlar dels principis que han de regir l'open government. El principal és la senzillesa. Les administracions han de parlar el mateix llenguatge que els ciutadans i tractar-los com a tal, no sols com administrats o com a potencials votants futurs. Tampoc cal actuar amb paternalisme.

La base de l'open government és la col·laboració, la transparència i la possibilitat de participació. Per a això es creen eines que possibilitin aquestes accions. És l'administració qui ha de donar aquestes oportunitats de col·laborar i participar. Això és un canvi de paradigma en les administracions, és un canvi cultural que ha d'arribar i que han d'entendre els nostres polítics i les nostres administracions, però també els ciutadans, que han d'exigir-ho.

L'open government incideix en dos àmbits clars: en la política i en les administracions.
En la política, existeix sempre la por per part dels polítics a rebre males opinions de la ciutadania si permeten participació, és a dir, a rebre crítiques no constructives. No obstant això, les crítiques ja existeixen, encara que no siguin tan públiques. El polític ha d'entendre l'entorn com un ecosistema del que forma part, i actuar com a tal. Ha de deixar de difondre només informació i passar de comunicar a conversar, incorporant, per exemple, les xarxes socials al seu dia a dia, a la gestió del seu temps. L'escolta activa (saber què diuen del polític i qui ho diu) és també quelcom bàsic avui dia per a qualsevol polític.

El paper i la implicació de la ciutadania en la política ha canviat. Ens trobem en un context de desafecció, existeix menys confiança i més rebuig cap als partits polítics i els seus candidats, i les causes que recolzem solen ser més efímeres. També hem passat a realitzar menys activisme presencial i molt més a la xarxa. En aquest context, és necessària més implicació dels ciutadans per voler exercir un paper més prioritari a l'hora de prendre decisions, d'implementar polítiques o de comprometre's. No tot és treball de l'administració o dels polítics, sinó que els ciutadans també tenen un paper que han d'exercir si realment volen col·laborar i participar.

En les administracions, el canvi és necessari. Entre els obstacles que les AAPP posen a aquest canvi està la por dels propis funcionaris a canviar, per la seva seguretat laboral. No són només ells, sinó que els gestors polítics de les administracions també tenen por a aquest canvi.
En les actuals administracions, més que mai, i per obrir-se, són necessaris equips transversals i la posada en marxa de comunitats de pràctica (Carlos ens va parlar de les comunitats de pràctica de la Generalitat de Catalunya, per exemple, Compartim). La comunicació institucional, que és l'efecte més notori en els ciutadans, ha de canviar, i passar de la comunicació a la conversa, ha de reconvertir-se completament.

Si una adminitración vol convertir-se a l'Open government, ha de ser proactiva, integrant a gestors, treballadors i ciutadans en un mateix objectiu, i sobretot adaptar-se a les necessitats i als canvis constants de la societat a la qual dóna servei.

En l'administració pública és necessària una major transparència i una major accessibilitat a la informació. Podem diferenciar tres maneres diferents d'aconseguir-ho:
- Open data: permet l'obertura de dades, crear noves aplicacions (apps) siguin pròpies o d'altres persones alienes a la institució, millorar la interoperabilitat.
- Dades sobre gestió: la transparència en les dades evita, al seu torn, la corrupció. Tot és públic, per tant, tot és fiscalitzat
- Dades sobre informació útil: L'objectiu és també millorar el servei als ciutadans, per tant, al principi es poden obrir (o posar en públic) dades d'horaris de transports, meteorologia, …

Moltes gràcies a Carlos i als assistents. Ens veiem en el proper Beers&Politics.

La societat juga, és quelcom normal i en auge, especialment l'últim any, a les pròpies xarxes socials (Facebook sobretot). Jocs com Cityville o Farmville han fet que milions de persones juguin mentre estan connectats amb els seus amics, d'una manera senzilla i habitual. No són necessaris grans parafernàlies gràfiques, tan sols es necessita que sigui quelcom divertit, que enganxi a la gent i que es pugui compartir.

Alguna cosa així ha pensat el Partit Popular de la Comunitat Valenciana, que ha publicat a la seva pàgina de Facebook l'aplicació (joc) “Problems Invaders“. Es tracta d'una versió del mític “Space Invaders”. És un joc reconeixible per tots, amb una nau espacial que intenta eliminar a les naus que s'aproximen. En aquest cas, el PP de la comunitat valenciana usa monigots que representen: impostos, plataformes petrolíferes, delinqüència, crisi i atur, que cal destruir des de la seva base, denominada -òbviament- PP de la Comunitat Valenciana. En el cas valencià han pres nota i no hi ha “atacs” a immigrants il·legals o a independentistes catalans, com es va fer en el joc realitzat pel PP de Catalunya en les passades eleccions de novembre, que va ser molt criticat i retirat (segons el PP es va deure a un error de la realització). El joc “Problems Invaders“, que aviat serà acompanyat també d'un joc semblant, estil “comecocos“, permetrà saber els millors resultats obtinguts pels jugadors, i compartir-los amb els seus amics.

Aquests jocs busquen enviar el missatge polític del partit d'una manera diferent. Busquen arribar a persones connectades habitualment, que fan de Facebook la seva manera d'interactuar amb la gent, que poden passar una bona estona jugant, però que segurament mai s'autoanomenarien com a persones massa fans de la política. Com indica Alberto Pedro en el seu blog, “això no és res més que l'obertura d'un nou sentit de màrqueting polític, original i intel·ligent i que apunta al votant jove, desinteressat i outsider… aquest mateix del que els polítics es queixen perquè no participen (com si fos motivant veure mitja dotzena de pseudo-debats i 40 minuts diaris d'espots televisius)". Quan els jocs són creatius i, especialment, divertits -no cal oblidar que parlem de jocs-, poden ser molt difosos i utilitzats per la gent. Veurem l'acceptació que tindrà “Problems Invaders” de cara les eleccions de maig.

Molta gent té un perfil propi a Facebook. Aquest fet ho han vist també els governs, imaginant formes d'aprofitar aquesta potencial comunitat de persones per millorar la comunicació pública.

Un bon exemple, vist en el bloc de René Palacios, és la iniciativa sorgida a la ciutat de Buenos Aires, on moltes de les seves places tenen un cartell que indica l'adreça d'una pàgina de Facebook.

Tal com indica René, es tracta d'una iniciativa impulsada pel Govern de la Ciutat de Buenos Aires per implicar als veïns en tenir cura de l'espai públic porteny. El projecte es diu Compromiso Comunitario i funciona en l'òrbita de la Sotssecretària de Drets Humans. La idea es plasma en la signatura d'un document signat entre organitzacions, empreses, escoles i veïns, que busca recuperar valors i el sentiment de comunitat, amb l'objectiu d'aconseguir acords bàsics de convivència mentre gaudeixen de l'espai públic. Per això, en la proposta sempre s'inclou la restauració d'un espai públic.

Per engegar-ho, els veïns es contacten a través de facebook, col·locant "Compromís Comunitari" en el cercador i fent clik sobre el vincle que correspon a la plaça del seu barri. D'aquesta manera es poden posar en contacte amb els altres integrants per compartir diferents activitats:

1. Explicar històries i anècdotes que vas viure a la Plaça.
2. Explicar-li a tots què significa la plaça per a tu i proposar formes de cuidar-la.
3. Pujar fotos de la plaça: teves, dels teus amics, de la teva família, de les teves mascotes.
4. Pujar videos d'activitats organitzades a la Plaça.
5. Utilitzar aquesta pàgina com un punt de trobada per coordinar accions amb els teus veïns.
6. Organitzar i convocar a la gent del barri perquè participi d'esdeveniments a la Plaça.
7. Convidar a tots a que es sumin al Compromís fent-se fans de la pàgina i pujant material.

Tots aquests materials i activitats estan a cada pàgina (per exemple Plaza Unidad Nacional, Plaza Guemes, Plaza Palermo Viejo, etc). És una excel·lent manera de crear una comunitat forta, que ajudi a millorar les places o els carrers de Buenos Aires, però també per sentir-se més partícip de la vida de la ciutat, del barri, i de la plaça del teu barri.

Avui es compleixen 30 anys de l'intent de cop d'estat a Espanya que tothom coneix com el 23F. Han passat trenta anys d'aquell dia en què el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil Tejero va entrar al Congrés interrompent a tirs la tranquil·la votació d'investidura de Calvo Sotelo. Trenta anys del “Quieto todo el mundo!” i dels tancs als carrers de València. Dels transistors i el missatge del Rei. I si alguna cosa es recorda d'aquest dia és la imatge de Tejero a la tribuna d'oradors del Congrés. La fotografia, premi World Press Photo de 1981, va ser presa per Manuel Pérez Barriopedro.

En el blog de José Pujol, la mesa de luz, al diari Público, expliquen com es va prendre aquesta foto, què va sentir el fotògraf i com va aconseguir treure-la del congrés perquè, des de l'agència EFE, donés la volta al món. Intento resumir-ho:

Manuel Pérez Barriopedro va acudir al seu treball a EFE, en aquest 23 de febrer, al Congrés, per cobrir la investidura de Calvo Sotelo. Es van realitzar deu fotogrames del moment del cop, de la 13 a la 23, sent el número 22 la imatge que va donar la volta al món. Fotograma número 22, minut 1:29 del víideo de rtve. Han cessat els trets de Tejero i Manuel eleva l'enquadrament centrant-se en el tinent coronel que fa un posat que el fotògraf captura. Faria dues fotos més: “Aquest és just el moment que jo començo a pensar que havia fet fotos. Encara no havien pres posicions i la meva obligació era salvar almenys el que havia fet”, diu Manuel, que lleva el rodet i ho manté amagat a la seva mà durant més d'una hora. A continuació, va aconseguir amagar-ho a la seva sabata. “En creuar les cames, portava un mocasí una mica obert, i veig que hi ha un buit. Molt disimuladament ho vaig ficar allà sota”.

Després de quatre hores de captivitat, a primera hora de la nit, van deixar anar als periodistes. Als pocs minuts els fotògrafs són alliberats sense les seves càmeres, que es queden al congrés. Eren al voltant de les 10 i mitja de la nit.

Manuel Pérez va directe a l'agència EFE, on lliura les fotografies. Tot eren abraçades i felicitacions. Però ningú volia prendre la responsabilitat de passar les fotos pel servei i es va passar la responsabilitat al lloc més alt. Es van enviar còpies 20x 25 a Luís María Ansón, per aquell temps director de l'agència estatal EFE. Ansón, després de prendre's uns segons per pensar-ho, va manar que es distribuïssin immediatament totes les imatges als abonats d'Espanya i de la resta del món.

Al principi van pensar que més fotògrafs havien fet la foto i que més fotos de Tejero pulularien per la resta de redaccions. Però al llarg de la nit es van adonar que tan sols ells les tenien. “No tots van fer fotos i no tots van poder treure-les” diu Manuel. La seva foto va donar la volta al món i fins i tot la revista Paris Match va enviar un avió per recollir les imatges amb bona qualitat.

Recomano llegir l'excel·lent text (i veure les seves imatges) escrit per José Pujol. Imperdible.

Aquest divendres, 25 de febrer, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és “Open Government“, a càrrec de Carlos Guadián, membre d'Autoritas Consulting, dedicat a la innovació estratègica per a l'administració pública. En Carlos també és el responsable de coordinació de la plataforma sobre open-government "#oGov" a més de publicar regularment en el seu bloc, K-Government.

El lloc serà el bar La Clotxa (C/ Torrent de l'Olla, 121), cantonada Montseny/La Perla, de Gràcia. Prop del metro Fontana.

Per a aquells/es que mai no heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'un encontre absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/es els presents.

Solem reunir de 25 a 35 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades:

- "El valor de les relacions institucionals", amb Ernest Benach
- "Humor i política", amb José A. Pérez
- "Enquestes en període electoral", amb Vicent Martínez
- "L'estratègia electoral a Catalunya", amb Pau Canaleta
- "Com escriure un bon discurs", amb David Redolí
- "La campanya electoral britànica", amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé

Sovint em pregunten per si conec masters o postgraus sobre comunicació política a Espanya, així que he pensat que ja que tinc una recopilació, el millor és compartir-la. Segurament em falten alguns, així que no dubteu en comentar-m'ho i actualitzaré. Els classifico per ciutats

Barcelona:

• Master en Marketing Polític. Estratègies i comunicació política (ICPS-UAB) web
• Postgrau en Comunicació Política i Institucional (ICPS-UAB) web
• Postgrau d'Anàlisi i Comunicació Política (ICPS-UAB) web
• Master en Gestió de la Comunicació Política i Electoral (UAB-online) web
• Master Universitari en Comunicació política i social (Blanquerna) web

Madrid:

• Postgrado de Dirección de Campañas Electorales (MAS Consulting-UPC) web
• Master en Comunicación Institucional y Política (Carlos III-Unidad editorial) web
• Master en Dirección de Campañas Electorales y Comunicación Política (UCJC-Escuela de negocios) web
• Master en Coaching político (UCJC) web
• Master en Comunicación Política e Institucional (Fund. José Ortega y Gasset) web
• Postgrado Comunicación Política 2.0 práctica (Fundación Ortega y Gasset) web
• Diploma Internacional en Diseño y Planificación de Campañas Electorales (Fundación José Ortega y Gasset) web

Pamplona:

• Master en Comunicación Política y Corporativa (Universidad de Navarra) web

Salamanca:

• Master en Asesoramiento de Imagen y Consultoría Política –MAICOP (UPSA) web

Santiago de Compostela:

• Master en Marketing Político: Estrategias y Comunicación Política (USC) web

Bèlgica ha aconseguit avui un rècord mundial en complir 249 dies sense govern, els mateixos que l'Iraq va haver d'esperar el 2010. Des que el rei Albert II va acceptar la renúncia de Yves Leterme, el 26 d'abril de 2010, que el país no compta amb un Poder Executiu, encara que sent realistes no hi ha un Executiu estable des de 2007. Després de les eleccions legislatives del 13 de juny de 2010, una infinitat de rondes de negociacions i cinc mediadors han estat nomenats pel rei Albert II per facilitar un acord entre els set partits anomenats per formar un govern. Però cap ha pogut formar una majoria que li permeti governar, per la qual cosa un gabinet provisional ha estat a càrrec des de fa 249 dies.

La crisi mostra també, paradoxalment, la fortalesa de les institucions, que no necessiten un poder fort i que funcionen raonablement bé per inèrcia. És la prova, segons els seus crítics, que el Govern belga, en la seva absència, demostra que no serveix per a molt. No hi ha programa polític que s'apliqui, el pressupost de 2011 és ara com ara una prolongació del de 2010 i a l'economia no sembla afectar-li, fins i tot tots els derrotats al juny segueixen en els seus llocs i Bèlgica té la presidència semestral de la Unió Europea sense més contratemps. Malgrat la paràlisi i un endeutament públic de gairebé el 100% del PIB, Bèlgica va créixer l'any passat un 2%, per sobre de la mitjana de la zona euro.

El regne ja ostentava a més el poc envejable rècord d'Europa, quan als 208 dies va batre la marca que Holanda havia registrat en 1977. Els belgues estan farts i ja van sortir al carrer el passat 23 de gener, però sense resposta per part dels polítics. Potser per això, i aprofitant que avui es compleix el record, milers d'estudiants han convocat avui marxes en la majoria de ciutats belgues, en la que han denominat “la revolució de les patates fregides“.

Entre el cansament i l'humor, els joves belgues van cridar, a través de la xarxa, sobretot a través de Facebook i Twitter, a la revolució de les ‘patates fregides’, l'snack nacional per excel·lència, per demanar als seus líders que posin fi a la crisi de buit de poder al país. Els ciutadans protesten, encara que sigui de manera silenciosa, associant-se amb grups d'artistes (“pas en notre nom“), deixant-se créixer la barba, com suggereix un actor francòfon, organitzant ‘olimpíades’ per als nous ‘campions’, muntant tendes de campanya virtuals o proposant l'abstinència sexual de les dones dels polítics fins que arribin a un acord. Per avui, els belgues planegen una gran festa a l'aire lliure a la ciutat d'Anvers, un ‘flashmob’ -una concentració ràpida de persones per a una actuació inusual- a Lieja, el repartiment gratuït de patates fregides a Lovaina i fins i tot un ‘striptease‘ col·lectiu de 249 persones a Gant. Paral·lelament, ‘una acampada’ virtual a Internet iniciada el mes passat segueix guanyant terreny, amb gairebé 152.000 signatures, que reclamen als líders polítics que retornin els diners que van percebre des de juny de 2010 si no troben un compromís en 100 dies, un termini que expirarà d'aquí 64.

A aquesta hora ja han començat a penjar-se les primeres imatges, en directe, dels actes que s'han anat desenvolupant. Perquè tot i que s'organitzi a Internet, cap revolució existeix si no es pren el carrer.

El proper 25 de febrer tindran lloc les eleccions a Irlanda. Les eleccions, inicialment previstes per 2012, han estat avançades. Segons les enquestes, el govern, que va perdre la majoria al Parlament després de la sortida dels Verds de la seva coalició, no té massa possibilitats de guanyar. El primer ministre, Brian Cowen, molt afeblit políticament i que va renunciar al lideratge del partit governant, el Fianna Fáil, ja va anunciar que no es presentarà a aquestes eleccions, en les quals la seva formació -ara dirigida per l'ex ministre de Relacions Exteriors Micheál Martin- hauria de patir un sever revés. El Fianna Fáil, que domina la vida política irlandesa des de la independència de l'illa el 1922, ja només compta en els sondejos amb un 14% de les intencions de vot, degut d'en gran part a la indignació dels electors per la manera com va gestionar la crisi, que va portar a la illa a demanar un milionari rescat financer a la Unió Europea (UE) i al Fons Monetari Internacional (FMI).

No obstant això, el Fianna Fáil no ho dóna tot per perdut. L'activitat política que més m'ha cridat l'atenció durant els últims mesos és la coneguda com “Holiday at home“, realitzada per les seves joventuts, denominades Ogra (molt interessant també la seva web). Es tracta d'una activitat per realitzar en moments de crisi econòmica. És llavors quan és més important per al país que la gent es mobilitzi. Un bon exemple és en vacances, on l'Ogra va crear un programa de viatges, una ruta, per tota Irlanda. L'excusa era que els joves no s'anessin de vacances fora, sinó que deixessin els seus diners a Irlanda.
Així, en cooperació amb agències turístiques i cambres de comerç locals de tot el país van organitzar un viatge per carretera per a tots aquells simpatitzants que ho volguessin. Van recórrer Irlanda per ajudar a l'economia turística, i a cada lloc portaven samarretes amb el nom de la campanya, el logo del partit i es feien fotos amb el logo de “Holiday at home“. Encara que millorable, és una gran manera de donar visibilitat als colors del partit i a la campanya, per tot el país, a més de crear bones relacions entre militants i simpatitzants de tota Irlanda, que es coneguin i es creïn llaços i vincles entre ells.

Altres coses que m'han cridat l'atenció en les webs de campanya dels diferents partits irlandesos han estat:

1. A causa de la crisi i a la petició d'ajuda internacional, el partit de govern s'ha vist immers en la seva pròpia crisi i pèrdua de legitimitat. És per això que presenta un gran bàner en entrar en la seva web, que significativament denomina “The Plan“, i que es pot llegir en forma de revista (via ISSUU) o descarregar en PDF. Es compon d'un gran compendi d'idees i solucions per sortir de la crisi. En entrar a la web també és la pàgina d'entrada per defecte.
2. A l'estil de les campanyes nord-americanes, el Fianna Fáil demana, a la part alta de la web que donis el teu correu electrònic per unir-te a ells (o rebre informació). L'interessant, i és la primera vegada que ho veig, és que demana indistintament el correu electrònic o el número de telèfon mòbil. Amb qualsevol dada que donis, ja reps notícies.
3. En un bàner de la seva web, “focus on a candidate“, el Fianna Fáil col·loca cada dia imatges aleatòries d'algun dels seus candidats. En clicar, s'obre la seva fitxa. És una bona manera de conèixer a la resta de candidats, no tan sols al candidat principal.
4. L'apartat de descàrregues de la web del Green Party, molt complet, des de fulletons a imatges o logos per ser utilizats per qualsevol.
5. L'aplicació per a iPhone o Android del Labour Party. Molt interessant l'opció de veure geolocalizats altres simpatitzants a la teva àrea. Anuncien també que l'aplicació l'ha desenvolupat una empresa irlandesa, que dóna treball a 150 persones (enmig de la crisi irlandesa és molt bona idea dir-ho!).
6. Els e-canvassers del partit Fine Gáel (a la dreta de la home). Es tracta d'un llistat d'activitats de ciberactivisme, com per exemple cedir el teu “estat” de Facebook o d'altres xarxes socials
7. A Fine Gáel, la web electoral està dividida en temàtiques, directament fent referència a les seves propostes en treball, economia, salut, sector públic i política. També permet que qualsevol pugui donar una idea, des de la mateixa home.
8. La lletjor dels bàners a la home del Sinn Féin. Horribles i horteres la majoria.

Cada vegada més assistim a campanyes polítiques on, sovint de manera anònima però organitzat des dels partits, i més en aquests temps on la tecnologia permet la ràpida comunicació i difusió, es critica a l'adversari, se l'ataca, s'insulta o es creen burles cap a ell. Es tracta de les campanyes negatives. No obstant això, no ésquelcom únic en les campanyes polítiques de la història. S'ha donat des del el principi de la democràcia, i es seguirà donant. Però volia explicar un curiós cas on els atacs van arribar massa lluny, i fins i tot una campanya negativa va costar una vida, la del polític, líder del partit federalista nord-americà, Alexander Hamilton, assassinat, en un duel, pel vicepresident d'Estats Units. Va ser l'11 de juliol de 1804.

En les eleccions presidencials de 1800, Thomas Jefferson i Aaron Burr del mateix partit, van empatar. El partit volia que Jefferson fos president i Burr vicepresident, però l'elecció final era responsabilitat de la Càmera de Representants. Els intents d'una facció federalista per aconseguir l'elecció de Burr van fallar, en part per l'oposició d'Alexander Hamilton. Burr va escriure a Jefferson subratllant la seva promesa de ser vicepresident, i durant la votació al Congrés va tornar a escriure que es retiraria si Jefferson li demanés. Finalment l'elecció va arribar a un punt mort que es va perllongar durant trenta-sis votacions, abans que James A. Bayard, un federalista de Delaware, emetés un vot en blanc per desempatar. Després de la confirmació de l'elecció de Jefferson, Burr es va convertir en vicepresident dels Estats Units, però aviat va perdre la confiança de Jefferson i va ser deixat de costat en els assumptes del partit.

Quan va quedar clar que Jefferson deixaria de costat a Burr per a l'elecció presidencial de 1804, el vicepresident va decidir presentar-se en el seu lloc com a candidat a Governador de Nova York. Burr va perdre les eleccions, i va culpar de la derrota a una campanya en contra seva orquestrada des del seu propi partit i per part de Hamilton. A més Hamilton va dir en un sopar polític que podria expressar una “opinió encara més menyspreable” de Burr. Després que una carta sobre el particular escrita per Charles D. Cooper circulés en un periòdic local, Burr va exigir una explicació a Hamilton.

Hamilton havia escrit tantes cartes i havia fet tantes crítiques contra Burr en privat que no era capaç de rebatre de forma creïble l'escrit per Cooper. Burr va exigir a Hamilton una rectificació sobre tots els possibles greuges, però Hamilton, que en aquells dies havia caigut en desgràcia per un escàndol sexual i que no tenia ja que cuidar la seva reputació, va decidir no fer-ho. Burr va respondre reptant a Hamilton a un duel. Els dos havien estat involucrats ja abans en duels (Hamilton en vint-i-u, Burr en només un).

Tot i que encara era un pràctica molt comuna, el duel havia estat prohibit en els estats de Nova York i Nova Jersey. No obstant això, ja que Hamilton i Burr no eren ciutadans d'aquesta última ciutat, es van citar als afores de Weehawken (Nova Jersey), a l'alba de l'11 de juliol de 1804. Existeix certa controvèrsia sobre com es va produir el duel i els esdeveniments que ho van envoltar. La versió de Wikipedia és que Hamilton es va avenir al duel per honor, però s'oposava a la pràctica i no tenia intenció de disparar primer. Per contra, Burr, prestigiós bon tirador, tenia la intenció manifesta de disparar al seu rival i matar-ho si podia ser. Així, mentre que una de les dues parts indica que Hamilton mai va arribar a disparar, l'altra argumenta que va haver-hi un interval d'entre 3 i 4 segons entre el primer tret i el segon. Una altra versió diu en canvi que Hamilton es va preparar bé: “ambdós contrincants van escollir les seves armes, pistoles de duel equipades amb una sola bala, i Hamilton va interrompre el procediment per comprovar la posició del sol i calcular diverses possibles ubicacions per realitzar el tret d'una manera més efectiva sense que la llum de l'astre rei li enlluernés; a més, va sol·licitar i va obtenir de Burr el permís per col·locar-se les seves ulleres per millorar la visió. Una vegada realitzat aquest tràmit, ambdós es van col·locar a la distància estipulada i van disparar les seves pistoles de manera gairebé simultània”. El tret d'Hamilton va fallar a Burr, però el de Burr va encertar de ple. La bala es va introduir en el seu abdomen, destrossant el fetge i la columna vertebral. Hamilton va ser traslladat a Manhattan, on es va allotjar a casa d'un amic, rebent visites fins que va morir l'endemà.

Burr més tard va ser acusat de diversos delictes, incloent el d'assassinat, a Nova York i Nova Jersey, però no va arribar a ser jutjat en cap de les dues jurisdiccions. Va fugir a Carolina del Sud, on la seva filla vivia amb la seva família, però aviat va tornar a Washington per acabar el seu període de vicepresidència.

En aquesta època les campanyes negatives no eren molt acceptades, segons sembla.

El passat 11 de gener l'alcaldable de CiU a l'Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias,va presentar la seva precampanya electoral, presidida pel símbol del “somriure” que van explotar Artur Mas i CIU en les autonòmiques del mes de novembre. La precampanya inclou la petició a tots els barcelonins perquè facin arribar a CiU a través de la seva web i de les xarxes socials una fotografia somrient. Aquesta fotografia, que es pot pujar a la web “El teu somriure” serà utilitzada per a elements de campanya del candidat.

És una interessant i senzilla manera que els simpatitzants de Trias s'uneixin a la campanya i que se sentin partícips, ara, però especialment quan aquests productes amb tots els somriures surtin a la llum, que s'impliquin durant el període electoral i que siguin les imatges de la gent les que apareguin en els dissenys i cartells. Que els ciutadans siguin -i se sentin- protagonistes de la campanya de Trias. Com indica Xavier Tomàs, “no és només una campanya participativa en el què, sinó en el com: trencant el tòpic de cartells, imatge, o format d'una campanya dissenyada “només” per una agència, i on els simpatitzants, militants o votants només són mers “consumidors” de màrqueting polític“.

La preponderància de la gent i la visibilitat de ciutadans normals i anònims, és una altra de les tendències que està utilitzant el PSC, que va celebrar el 15 de gener la jornada “Barcelona és capital“, on militants, simpatitzants i persones independents, van opinar i van donar idees sobre el futur de la ciutat, que seran afegides al programa electoral dels socialistes. En aquesta jornada, i parlant de la visibilitat de persones anònimes, va ser molt interessant llegir la “Rosa de Barcelona“, la revista de la Federació barcelonina del PSC, on en el seu actual número preval, absolutament, la presència en forma d'imatge de persones desconegudes, somrient, que parlaven sobre el seu barri i sobre les millores realitzades per l'alcalde Hereu.

Ambdues iniciatives són una bona manera d'apropar la política municipal a la gent, que se sentin protagonistes i que vegin que les seves idees, i les seves imatges, es tenen en compte. Ells han de sentir-se els protagonistes, no només el candidat.

Dijous passat, i en el marc del CCPC, vam realitzar un multitudinari Beers&Politics, en el bar Velòdrom, cedit per Moritz, on vam comptar amb la fantàstica participació d'Ernest Benach, ex-president del Parlament de Catalunya.

Per a Benach, en política es fa més un debat en les formes que no en el fons. És per això que les relacions institucionals són importants. I es poden dividir en dos tipus:

1. Les relacions institucionals entre governs o institucions, entre administracions
Aquestes es basen sobre l'equilibri. Són aquelles coses que no veiem normalment. Els acords no es tanquen a les reunions, sinó en el sopar. Per això és tan important saber idiomes, relacionar-te, saber la cultura de cada país i de cada administració, els seus costums, el que els agrada i el que no els agrada (per exemple en certes cultura no està bé vist obrir regals en presència de qui te'ls fa).
Cal adaptar-se al mitjà, als costums, saber quan actuar. En moltes ocasions, es tracta de relacions més personals que institucionals. Som persones i ens relacionem com a persones.

2. Les relacions institucionals entre política i societat.
Les persones som els principals actors en qualsevol relació. També entre els ciutadans i les institucions. Cal generar aquestes relacions, obrir-nos, tenir relació directa entre polítics i ciutadans.
En el Parlament de Catalunya es va intentar ser més propers: portes obertes, evitar la sensació de distància, trencar aquesta imatge.
En el primer cap de setmana de portes obertes en el Parlament es van aconseguir 3.000 visites. Això diu molt de les ganes, també de la ciutadania, de conèixer a les institucions. És la millor manera d'afavorir la transparència.
Sense aquesta base, no té sentit res més. Es tracta d'actituds, de vincles. I aquesta és la millor relació institucional, amb la que més s'aprèn: les relacions institucionals s'han de tenir amb la ciutadania.

Moltíssimes gràcies a Ernest Benach i als molts assistents. Ens veiem en el proper Beers&Politics, de nou a Gràcia, i de nou, esperem, en petit format.

Foto de Sandra Bravo (aquí més)

S'apropen les eleccions municipals i amb elles la preocupació de molts equips de campanya per fer arribar el seu missatge a l'elector. Avui som conscients que l'efectivitat de la comunicació directa és molt més gran que la qüestionada publicitat televisiva (i més a escala municipal), fet que ens porta a recuperar una vella tradició encara vigent a nivell local com és el porta a porta. El que no ens hem preguntat mai és si realment treiem tot el partit al que aquesta tècnica ens pot proporcionar i això és el que ha portat a Guillem López Bonafont a fer una breu i esquemàtica Guia pràctica del porta a porta.

Malgrat que aquí no existeix una cultura del porta a porta, tal com indica Guillem, aquesta iniciativa electoral augmenta els vincles entre els interlocutors, i pot arribar a augmentar la participació entre un 3 i un 7%.

En el text, Guillem parla de premisses (per què és important), fases i tipologies, anàlisis (on, quan i qui ha d'anar), planificació, formació, preparació de material i logística, coordinació i eines, i com comunicar-se. Recomano llegiu el document.

Es pot sol·licitar vía email a Guillem, encara que demana que a canvi se li indiqui el nostre principal dubte sobre el porta a porta.

Durant el dia d'avui, Barack Obama oferirà el seu discurs sobre l'estat de la Unió. Es tracta del segon discurs anual que dóna Obama des que va assumir el poder en 2009, però en aquesta ocasió ho farà amb un Congrés dividit. Després dels comicis de novembre passat, els republicans van recuperar el control de la Càmera de Representants i els demòcrates van mantenir el del Senat, encara que amb una majoria reduïda.

En el discurs, es preveu que el mandatari explicarà la seva agenda política per 2011, en uns moments en què persisteixen les divisions entre demòcrates i republicans sobre com esperonar la recuperació econòmica del país i reduir el deute nacional. A més, el discurs anual sol servir com a “aparador” d'herois americans o persones importants, que són convidades pel president i la primera dama. En aquesta ocasió, s'ha convidat, entre altres, a Daniel Hernández, l'heroi del tiroteig de Tucson.

Tot això tindrà lloc al Congrés dels Estats Units, però, potser ja preparant l'escenari de les properes eleccions, es vol generar un esperit d'equip a les persones que donin el seu suport a Obama durant aquest discurs. És per això que s'ha organitzat, en la majoria de barris i poblacions nord-americanes una sèrie de trobades, on els simpatitzants demòcrates podran veure el discurs en viu, a través d'una pantalla de vídeo, mentre es troben amb altres demòcrates del seu barri. En aquestes trobades s'aprofitarà, com no, per pensar noves iniciatives pro partit demòcrata que poden fer entre tots.

És una excel·lent idea per aconseguir relacionar a diferents activistes, crear connexions i emocions, noves idees, noves comunitats afins. La informació, hipersegmentada, circula per la xarxa, però els actes on els simpatitzants poden relacionar-se i mostrar una fortalesa com a comunitat es realitzen, com sempre, als carrers.

En el meu cas, estic convocat en New Jersey, en Cherry Hill. El meu codi postal de Gràcia, Barcelona, és el mateix que el del sud de New Jersey ;-)

Descobreixo en el bloc d'Antonio Espejo en El País una interessant biografia de Pete Souza, l'actual fotògraf de Barack Obama a la Casa Blanca, però que ja va ser també fotògraf de Ronald Reagan:

Ser el fotògraf oficial del president d'EE. UU. requereix per descomptat molta experiència, però sobretot ha de gaudir de tota la confiança del president de torn. Es va institucionalitzar fa una mica més de 50 anys, concretament el 1963 per J. F. Kennedy (abans les fotos eren realitzades per la Marina o pel departament de parcs) i de tots els fotògrafs que han ocupat el càrrec només Pete Souza ho ha fet en dues ocasions, amb Ronald Reagan i amb Barak Obama. Souza, d'origen portuguès, va néixer en 1954 a South Dartmouth, Massachussets. Es va graduar cum laude en Ciències de la Comunicació a la Universitat de Boston i també és master en periodisme i comunicació social per la universitat estatal de Kansas. No és tan sols el fotògraf oficial d'Obama, és també el director de l'oficina de fotografia de la Casa Blanca, el que s'encarrega que altres col·legues cobreixin gràficament la resta d'actes. Souza es troba en situació d'excedència de l'Escola de Comunicació Visual de la Universitat en la qual és professor assistent de fotoperiodisme. Ha treballat també com a fotògraf independent del National Geographic i pel Chicago Tribune, a Washington.

Al juliol de 2008 va publicar el llibre: “L'ascens de Barack Obama”, amb fotografies exclusives de la campanya que va portar al llavors senador fins al cim del poder. Durant el primer any d'Obama en el Senat el va acompanyar en les seves gires per set països, entre ells Kenya, Sud-àfrica i Rússia. El llibre va arribar a estar en la llista de bestsellers del New York Times, durant cinc setmanes.

Però no tot ha estat la vida dels polítics. Després de l'11 de setembre, va ser un dels primers periodistes a cobrir la caiguda de Kabul, Afganistan, després de creuar les muntanyes nevades de l'Hindu Kusha. Com a professional independent, ha publicat dos treballs en la revista National Geographic i tres assajos fotogràfics per a la revista Life, a més de revistes i diaris de tot el món, incloent portades de Fortune o Newsweek.

Del seu anterior pas per la Casa Blanca, des de juny de 1983 fins que Reagan va deixar la Casa Blanca el 1989, ha produït i publicat un parell de llibres molt intimistes sobre la seva vida. També va ser el fotògraf oficial, al juny de 2004, del funeral del president, tota una classe magistral de com cobrir un acte com aquest.

Com també indica Espejo, TVE va emetre el passat 22 de gener un documental sobre Souza, denominat “Obama a través de l'objectiu”. Ho podeu veure aquí (en anglès) o descarregar aquí (en espanyol).

És important que la imatge evoqui valors i emocions. Si una imatge té qualitat i és bona, serà escollida molt abans que una altra. Així, si és el polític qui difon aquestes imatges, hi haurà més possibilitat que la imatge “triada” sigui triada per periodistes o bloggers.Però, com hem vist en la biografia de Souza, no tothom pot fer-les. Tenen més importància del que semblen.

Més imatges a la pàgina web de Pete Souza.

Una de les autonomies que poden variar de govern en les properes eleccions de maig és la de Castella la Manxa. Malgrat que sempre ha guanyat el PSOE per majoria absoluta, el desgast de govern autonòmic, la situació de crisi econòmica i l'arma electoral de tenir a Maria Dolores de Cospedal com a candidata del Partit Popular fan suposar un resultat molt ajustat, com mostren algunes enquestes publicades.

És per això que des de l'equip de Cospedal s'han llançat a la xarxa, intentant recaptar suports i difondre el seu missatge. El passat 20 de gener, Cospedal va presentar a Toledo el projecte denominat ‘Cospedal 2.0’, que es pot consultar en l'adreça www.mdcospedal.es. El portal inclou un blog personal, diferents seccions i enllaços als seus perfils a les xarxes i plataformes Twitter, Facebook, Youtube, Flickr, Linkedin o Slideshare.

Una de les primeres entrades en el blog ha estat el vídeo “8 dies amb Mª Dolores Cospedal”, fruit del seguiment que durant 8 dies s'ha realitzat de la secretària general del Partit Popular.

Encara que crec que el més destacat ha estat la posada en marxa de la iniciativa “#100ideasparaCLM”, llançada a través de Twitter en plena presentació, un espai que pretén recollir i difondre de forma dinàmica idees per millorar Castella la Manxa en 140 caràcters. Els internautes podran llançar els seus suggeriments usant aquest hashtag. La intenció d'aquesta última aposta del PP de Castella la Manxa és “generar un banc viu d'idees sobre el qual construir un nou projecte per a Castella la Manxa”.

No és la primera vegada que ho veiem, però que recordi, sí la primera vegada que ho veig en unes eleccions a Espanya, i és una manera senzilla d'aconseguir idees però, ben utilitzat, aconseguir també una comunitat de persones que puguin sentir-se escoltades i vinculades al projecte electoral de Cospedal. Tal vegada sí que es troba a faltar, a part de no tenir enllaç o explicació a la web, que no tingui un espai web per poder recolpilar totes aquestes idees, ordenar-les, i fins i tot aconseguir més participació amb vots i comentaris, a l'estil de la iniciativa semblant llançada pel Governador Arnold Schwarzenegger a finals d'agost de 2009 “My Idea for California" per compartir i parlar de les seves idees per fer avançar Califòrnia.

En qualsevol cas, aquestes iniciatives per aconseguir més participació poden ser molt útils perquè la gent se senti partícip de la campanya.

Dijous vinent, 27 de gener, a les 19.30h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió, ho fem sota el paraigua del I Congrés de Comunicació Política de Catalunya, organitzat per Àstrid Alemany i Maria Llorach. El títol de la jornada és "El valor de les relacions institucionals", on comptarem amb un ponent d'excepció, l'ex-president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que ens parlarà de la importància que tenen les relacions institucionals en política i en la comunicació política, el que ha viscut com a president, el que ha après, recomanacions, el que no s'ha d'oblidar, anècdotes, exemples...

El lloc serà en el mític Bar Velòdrom (C/ Muntaner, 213, entre Londres i Diagonal). Prop de metro Hospital Clínic i Provença/Diagonal, del tramvia a Plaça Francesc Macià i d'uns quants autobusos). El local ha estat cedit per Moritz, patrocinador del CCPC.
Serà un B&P especial, segurament amb molta més gent, i fins i tot amb micro. És la primera i molt probablement l'última vegada, però creiem que el ponent i l'ocasió ho mereixen.

Per a aquells/es que mai no heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'un encontre absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/es els presents.

Solem reunir de 25 a 35 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades:

- "Humor i política", amb José A. Pérez
- "Enquestes en període electoral", amb Vicent Martínez
- "L'estratègia electoral a Catalunya", amb Pau Canaleta
- "Com escriure un bon discurs", amb David Redolí
- "La campanya electoral britànica", amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé

Si un país està dividit, o desunit, o no confia en el seu govern, és molt més senzill que hagi revoltes, revolucions o que els ciutadans surtin al carrer. A més, si els ciutadans estan dividits, no es poden unir contra un enemic comú, i el govern, a més, ha de lluitar contra aquests opositors interns, afeblint les accions d'aquest Estat. Aquesta estratègia, també teorizada per Maquiavel en “El príncep”, suggereix que la millor manera d'obtenir el poder és sembrant la intriga entre els qui governen (o qui pot arribar a governar) per aconseguir la seva separació.

Durant la guerra freda, aquesta estratègia s'usava per part d'Estats Units a través de l'enviament de missatges, d'aquí la creació de Ràdio Liberty o Radio Free Europe, que donava notícies (en les seves respectives llengües) als països de l'est. A Afganistan (de 1985 a 1993) i a l'Iraq (des de 1994) també era per a el mateix. Fins llavors s'havia fet a principis del segle XX a través del llançament d'octavetes, per exemple la “guerra de paper” a la guerra civil espanyola. Aquesta és una estratègia de propaganda (que també es fa a la xarxa, per cert), per intentar convèncer i per donar arguments als opositors dels diferents governs “enemics”.

El passat mes de novembre va esclatar el conflicte (de nou) entre Corea del Sud i del Nord, quan aquests últims van atacar una illa dels primers, en resposta a maniobres militars del sud. A partir d'aquest moment, empreses sud-coreanes van començar a rebre una onada de faxs on el govern nord-coreà culpava al seu veí per les tensions. Els faxs, massius i amb un mateix missatge, culpaven a Corea del Sud per l'atac d'artilleria de 23 de novembre a la Illa de Yeonpyeong, intentant estendre la idea que Corea del Nord tan sols es defensava davant les provocacions, i saltant-se la informació que donava el govern sud-coreà, que per descomptat era la contrària.

Els faxs representen un augment en el que es coneix en la península de Corea com la guerra de la propaganda. S'ha expressat de diverses formes en els últims anys, incloent un arbre de Nadal gegant a la frontera. Pyongyang va desmantellar l'arbre el 2004, després que els països acordessin posar fi a la propaganda transfronterera, però amb els dos últims conflictes (enfonsament d'un vaixell i l'atac a la illa), la propaganda ha tornat a aparèixer (i l'arbre!).

Altres exemples són les emissions de ràdio, especialment amb una cançó d'un grup sud-coreà, 4minute, que parla de la llibertat de la joventut sud-coreana: “Quan dic que vull aparèixer a la televisió, quan dic que vull arribar a ser més bonica, tothom diu que no puc fer-ho. Baby, estàs de broma? Faig el que em dóna la gana …“. També s'han utilitzat globus aerostàtics, d'heli, amb bosses amb propaganda, CDs, o petites ràdios. Seül també va col·locar altaveus al llarg de la frontera fortament protegida amb el Nord, com a part de les contramesures després de l'enfonsament de l'embarcació.

No obstant això, és la primera vegada, que jo sàpiga, que s'utilitza el fax com a element de propaganda.

Els afeccionats a l'equip de futbol americà dels Washington Redskins tenen des de fa uns mesos una manera més fàcil de mostrar el seu suport i connectar entre si a través de Foursquare. En un projecte pilot per a la temporada de futbol 2010, l'equip de la NFL va llançar una iniciativa a FS com una manera de recompensar als afeccionats per assistir als partits a casa o fora. Els resultats van superar les expectatives. Al desembre, els fans dels Redskins havien registrat més de 20.000 registres d'entrada en l'estadi FedExField i desenes de milers més en altres llocs en tota l'àrea metropolitana de Wahington.

En l'últim parell d'anys, els Redskins han construït la seva base de seguidors a Facebook i Twitter. Però han pensat en Foursquare com un tipus diferent de relació amb els fans – com una forma de recompensar a aquells que es presenten en persona. Segons indiquen, “volíem fer alguna cosa divertida i recompensar als afeccionats“. L'equip també va establir prop de 30 diferents bars i restaurants “redskins” als voltants de la ciutat on els fans poden reunir-se i veure els partits, i verificar que estan, fent check in. Alhora, l'organització promou establiments que acullen als seus fans i dóna als fans una forma de connectar uns amb uns altres.

Entre els premis pels “majors” o persones que més van a llocs “redskin”, hi ha entrades per a partits, per a la llotja, conèixer als jugadors, etc… A més, s'han creat trobades d'afeccionats, en bars i restaurants afins a l'equip, la qual cosa ha augmentat la xarxa relacional dels fans i ha creat noves comunicacions, per exemple, amb trucs amb els millors llocs d'aparcament prop de l'estadi o on menjar les millors hamburgueses.

A partir d'aquest exemple, ara imaginem que els partits polítics connecten les seves seus a Foursquare, que saben els qui són les persones, militants o no, que van més als seus locals, als seus actes,mítings, reunions, a bars d'ideologia afí… i premien als visitants més habituals, amb marxandatge, amb invitacions a esdeveniments, amb sopars amb els alts càrrecs del partit, amb els candidats… no és una bona manera, i senzilla, de premiar la fidelitat i, alhora, d'estimular les activitats a favor del partit? A més, FS s'enllaça amb Facebook i Twitter, amb el que els contactes d'aquestes persones veuran també el que fa el simpatitzant, i guanyaran en visibilitat dels seus actes.

Una altra opció d'ús de Foursquare que se m'acut és per part dels candidats o polítics locals. Si un candidat, o polític, amb una agenda complicada fes check in en cada lloc, local, mercat, plaça, … al que va, donaria una molt millor imatge de la seva activitat diària, i augmentaria la transparència sobre el seu treball. Ni cal dir que si aconsegueix ser “major” d'algun lloc, especialment d'on treballa, millor que millor.

“En último resultado, si al Sr. Silvela le parece mi sistema anticuado porque me levanto siempre a decir que todo va muy bien, a mí me parece más anticuado y de peor gusto el sistema de su señoría, que siempre se levanta a decir que todo va muy mal; y entre sostener que todo va bien y sostener que todo va mal, me parece mejor lo primero que lo segundo.

Pero, después de todo, cuando yo digo que el señor Silvela atribuye al partido liberal males porque los recuerda de su partido, estoy en lo cierto; porque eso de que yo me levanto a decir que todo va bien, muy bien, eso lo ha dicho el partido conservador, y del partido conservador lo he aprendido. Recuerde S.S. la cantinela constante con que el partido conservador contestaba a las impugnaciones que nosotros le hacíamos: que todo marchaba bien, muy bien, perfectamente bien. Yo no hago más que defenderme y apoyarme en los hechos; S.S. dice que todo va mal, y no ha dado ningún argumento para probar que todo va mal; yo digo que todo va bien, en contestación a lo que dice S.S. De manera que cuando S.S. demuestre que va mal, y por qué va mal, yo le demostraré que va bien, y por qué va bien. No tengo más que decir“.

Sembla un discurs molt actual, per la seva temàtica, però la veritat és que va ser pronunciat el 15 de març de 1889, fa gairebé 122 anys, per Práxedes Mateo Sagasta. És un dels pocs discursos de governants espanyols que es poden trobar fàcilment a la xarxa, i és gràcies a que la Fundació Sagasta ho ha penjat, al costat de 2.000 discursos més. Tal com indica el compilador, José Antonio Caballero, en la web de la Fundació: “No hi ha hagut, ni segurament hi haurà, polític espanyol amb una trajectòria semblant a la de Práxedes Mateo-Sagasta. Aquest polític i estadista de La Rioja va estar en la primera fila de la política espanyola des de l'any 1854 fins al mateix any de la seva mort el 1903. En aquests gairebé 50 anys va ser diputat en 16 Corts i 34 legislatures, president del Congrés i, incansablement, del Govern (set vegades) amb dues dinasties, les de Savoia i Borbó. Els seus discursos són, no hi ha dubte, un document de primeríssima mà per seguir i conèixer la història de l'Espanya de la segona meitat del segle XIX”. Ho vaig descobrir preparant la web de discursos, durant la recerca de discursos històrics a Espanya, i els de Sagasta va ser dels pocs discursos que vaig trobar.

Es tracta de patrimoni de la política espanyola, un relat del seu temps i del seu context històric, i per desgràcia, un dels pocs discursos i/o documents trobables a la xarxa sobre aquesta època. El valor de la política resideix segurament en els seus polítics i en el que es diu d'ells, en el tracte que els mitjans de comunicació els donen, etc… però donar valor a la política significa també que les institucions s'adonin del valor que han tingut els seus polítics en la història, que els donin a conèixer, que expliquin el seu context històric, les seves decisions, les seves paraules… A Catalunya, m'ha costat trobar discursos de Macià o Companys, fins i tot de Jordi Pujol. A Itàlia és impossible trobar discursos de Mazzini, Cavour o Garibaldi, i pocs de Berlusconi… Complicat és també trobar alguna cosa sobre els presidents de govern d'Espanya. Ni tan sols he pogut trobar, ara com ara, el discurs de campanya d'Adolfo Suárez “puedo prometer y prometo” (sí està en vídeo).

Si que he vist aquest interès, per exemple a Estats Units, on es pot saber fàcilment, amb només un clic, el que van fer o van dir els seus líders, des del principi de la seva democràcia el 1873 fins a l'actualitat: imatges, biografies, discursos, vídeos, context… no només de grans discursos d'investidura (estan tots i cadascun d'ells), sinó de molts més. Es pot trobar ràpidament el discurs que anava a donar John F. Kennedy a Dallas el dia que va ser assassinat, els discursos amenaçant a Espanya abans de la guerra de 1898, declaracions de guerra, el discurs per si Neil Armstrong no arribava a la lluna…I alguna cosa semblant, encara que menys, es pot trobar dels polítics britànics, amb molta informació i documentació a la xarxa, des del segle XVIII fins avui.

Són països o bé amb una cultura democràtica major, o bé països que valoren el que han fet i valoren la seva història. Segurament les dues coses. No obstant això aquí he trobat alguns discursos, en pàgines web de vendes de llibres, on uns pocs estan compilats. Tal vegada a les institucions no els interessa donar a conèixer la nostra història política, o tal vegada ni tan sols li donin valor, o tal vegada no pensen que si no està a Internet, només uns quants podran llegir la seva història.

En uns temps en què la política està mal vista, on, com indicava Edgar, potser manca respecte per la política i per tots aquells que han fet de la política la seva vocació, les institucions segueixen ignorant la seva història, el seu valor democràtic i la narració que aquesta història comporta per al país: que s'ha arribat molt lluny, des de molt enrere, i amb bons, en la seva majoria, polítics. Si no s'explica la història, no s'aprèn d'ella i, o es desconeix o s'obvia.

L'altre dia vaig llegir-me el nou llibre (i segon) de Pau Canaleta, titulat "Explica't amb una història. Onze claus per construir un relat guanyador", publicat per l'Editorial UOC.

El llibre és una introducció al món de l’storytelling a través d’una història personal, narrada, com no, en forma de relat, que explica les vicisituts i la cerca d'un relat personal del Manel Cortada, un candidat a alcalde, que acaba d'aterrar a la política com a candidat, i que vol preparar-se per a explicar la seva història de la millor manera possible. Una història que expliqui qui és, què pensa i quin projecte polític té per a la seva ciutat.

És per això que realitza una sèrie d'entrevistes a diferents persones de diferents àmbits (un director de cinema, un actor, un escriptor, un sacerdot, un guionista...), però totes elles amb alguna cosa en comú: expliquen històries, i expliquen al protagonista 11 idees per a explicar el seu relat correctament.

El llibre narra en un format entretingut i entenedor les claus que ha de tenir qualsevol relat que vulgui comunicar amb eficàcia. Són onze consells que serveixen al protagonista del llibre i que de ben segur, serviran a tothom que vulgui començar l’apassionant aventura d’escriure la seva pròpia història.

Són 11 idees que resumeixen l'art d'explicar històries, el que no pot faltar i el que és imprescindible: estructura, ritme, sentit, arc de la transformació, seqüència i causalitat, tres relats en un, emoció, equilibri, personatge, conflicte i coherència. Només cito les 11 idees, que estan ben explicades en el llibre.

Una excel·lent narració de la construcció d'un relat polític, la del Manel Cortada, però també la de qualsevol altre candidat.

Un cop presentat a Figueres, es pot saber més sobre el llibre a les properes presentacions:
El proper dimarts 18 de gener del 2011 a Madrid -Centre Cultural Blanquerna (Alcalá 44) a les 19:30, a càrrec de l'Albert Medran.
I el dijous 20 de gener a Barcelona. La presentació serà a la Llibreria Proa Espais (Roselló 212) a les 19h, a càrrec de David Madí. Allà estaré.

Al llarg de la història, els discursos polítics han estat un bon termòmetre per conèixer els canvis que es produeixen a cada país. Cada fet destacable té el seu reflex en un (o varis) discursos. És per això que, al costat de Juan Víctor Izquierdo, hem creat la web "Discursos en la historia“, on hem intentat reflectir aquests canvis històrics, recollint, de manera cronològica, els que hem considerat els millors o més importants discursos de cada any, des de 1783 fins a l'actualitat. Són 227 anys que podeu analitzar.

L'objectiu és poder entendre la història a través de l'oratòria i la retòrica de cada polític, comparar-la, aprendre com s'han expressat les idees polítiques al llarg del temps, i tenir, a més, un bon recopilatori de discursos on trobar-los fàcilment, o bé en el cronograma o bé buscant per autor, paraula o idioma (català, castellà, anglès, francès o italià). En alguns discursos també hem inclòs un enllaç al vídeo.

En la web no estan tots, perquè no els hem trobat o perquè els hem omès sense voler, però aquesta web està oberta a qualsevol discurs que ens envieu o que considereu interessant, en qualsevol idioma i de qualsevol època.

La web de discursos és una nova iniciativa de Beers&Politics, principalment una trobada informal entre ‘freaks’ de la política i especialment de la comunicació política, als quals esperem els serà útil aquest projecte.

Esperem us sigui d'utilitat.

Durant la Primera i la Segona Guerra Mundial, els pòsters de reclutament es van tornar extremadament comuns, i molts d'ells han persistit en la consciència nacional, com els cartells de “Lord Kitchener Wants You“ del Regne Unit, o el “Uncle Sam wants you” i el “Loose Lips Sink Ships” a Estats Units. Eren una de les millors eines de comunicació de l'època, àmpliament visibles, i el seu ús es va fer extensiu en totes les ciutats i pobles per animar el fervor patriòtic.

Els cartells en temps de guerra també van ser utilitzats amb finalitats de propaganda, la persuasió i la motivació, com el famós cartell de Rosie, la rebladora, que exhortava a les treballadores durant la Segona Guerra Mundial amb la frase "podem fer-ho!”. La treballadora que va prestar el seu rostre per a aquest cartell, convertida després en una icona del moviment feminista a EUA: Geraldine Doyle, de 86 anys, ha mort aquesta setmana, com indiquen a El Mundo.

Doyle tenia 17 anys quan -igual que van fer 18 milions de dones nord-americanes durant la Segona Guerra Mundial- es va sumar als esforços de la guerra i va començar a treballar en una fàbrica metal·lúrgica propera a Ann Arbor (Michigan). Portava només uns dies en el treball quan es va topar amb ella un fotògraf d'United Press International que retratava la contribució femenina a la contesa bèlica.

La seva fotografia va ser utilitzada per l'il·lustrador J. Howard Miller per realitzar el cartell encarregat pel govern on apareix, amb una cinta vermella lligada en el pèl, pujant-se les mànigues de la camisa per mostrar els seus músculs. “Podem fer-ho” (“We can do it”), diu.

El pòster -conegut popularment com Rosie the Riveter, Rosie la rebladora, per la cançó que va inspirar- es va fer encara més cèlebre en els anys 80, quan es va apropiar d'ell el moviment feminista i la imatge va passar a simbolitzar la igualtat de sexes.

Un poster amb història i per a la història.