Divendres passat, Luís Arroyo parlava en un post d'un estudi publicat a Marketing Science, que demostra que, al mercat de llibres, amb autors molt establerts, les crítiques negatives del New York Times produeixen un descens en les vendes del 15 per cent. I les crítiques positives un augment d'entre el 32 i el 52 per cent. Però amb autors desconeguts, el simple fet que et revisi el New York Times, fa que, encara que la crítica sigui negativa, les vendes augmentin un 45 per cent.

La condició, per tant, perquè la publicitat negativa sigui positiva és que el teu punt de partida sigui la foscor: que no se't conegui. Per a petites marques lluitant pel reconeixement públic, per tant, fer alguna gamberrada i provocar que parlin malament de tu pot ser una bona estratègia. Allò dolent s'oblida i queda el record de la marca, segons es deriva de la mateixa investigació. Els autors de l'estudi posen Borat la pel·lícula, com a exemple. La imatge que traslladava de Kazakhstan era terrible, però les vendes de viatges al país es van multiplicar per quatre.

Llegint-ho, em va venir al capdavant el vídeo “semi-eròtic” protagonitzat per Montserrat Nebreda en les passades eleccions catalanes, i també el molt recent i conegut “Ale Alejandro” del candidat del partit popular a Tarragona, Alejandro Fernández Álvarez. En el vídeo es mostra una versió del popular tema Alejandro de Lady Gaga, amb rap intermedi inclòs. El vídeo va arrasar a YouTube (més de 215.000 visites) i va fer furor en Twitter, convertint-se en trending topic. També s'ha comentat en premsa i en nombrosos blogs.



Les connotacions per a la comunicació política les explica perfectament Albert Medrán: “s'incorre en certes incoherències de fons. O sigui, que una cançó amb una càrrega homosexual tan gran com “Alejandro” acabi sent adaptada pel PP [...] Les campanyes es conceben en la seva globalitat. I tot ha de respondre a alguna cosa. Ho fa el “Alejandro” popular? Comunica una mica més que pregonar als quatre vents el nom del candidat?“.

Referent a difusió, el vídeo ha estat un èxit indiscutible. Ara bé, es compliria la màxima que indica l'estudi de Màrqueting Science? En política opino que no, i proposo una hipòtesi: si quan veus un vídeo o qualsevol campanya el primer pensament és que ho ha fet l'oposició del candidat, és que alguna cosa no funciona. Això és el que em va ocórrer al veure el vídeo. No podia creure que fos del candidat fins que ell mateix ho va admetre.

Alejandro Fernández diu que ha rebut nombroses trucades i entrevistes, on ha aprofitat per donar a conèixer el seu missatge i la ciutat de Tarragona. Ho veig molt bé, però realment li valdrà la pena aparèixer en els mitjans (la majoria de fora de Tarragona) quan l'única cosa que li pregunten és sobre el vídeo? A més, el vídeo és la seva segona “acció”, la primera va ser un cartell electoral, també molt comentat pel seu grau d'“horribilitat”. Es diu que sempre és bó que parlin d'algú, encara que sigui malament, però no sé si en política serà realment així o si serà una excepció. Si és per donar-se a conèixer i que sàpiguen el seu nom, li ha funcionat, si “tan sols” és per això, dubto moltíssim que li funcioni en la campanya.