En els darrers anys hem observat com el fenomen de la política 2.0 anava adquirint pes en els debats que es produeixen en les xarxes i fora d’elles. Per a alguns, l’activisme polític i social 2.0 obria una oportunitat i augurava una transformació de la política tal com la coneixíem. Semblava que es trencaven els paradigmes de verticalitat i control central de les organitzacions polítiques, de la construcció del missatge polític i el domini de l’agenda.

No hi ha dubte que hi ha hagut èxits. Ningú pot negar que creix la desintermediació de la relació entre polítics i ciutadania, augmenta la possibilitat de debats creuats entre activistes de diferents colors amb un creixent pes de l’argumentació sobre l’eslògan, i, en general, s’ha obert un espai per a un major protagonisme del ciutadà, de l’individu a l’hora de produir debats i construir lideratges d’opinió que escapen al control centralitzat i vertical de les organitzacions clàssiques.

Pot semblar que aquests èxits ens obren una nova forma d’acció política i social, però és tan brillant l’escenari de l’activisme polític i social 2.0? Internet ha fet obsoletes les organitzacions i institucions polítiques a l’hora de realitzar canvis en la societat?

Perquè la realitat és contundent i tossuda: igual que els èxits enumerats, resulta igualment difícil contradir el fet que l’activisme a la xarxa per si sol és estèril i no és capaç d’aconseguir canvis ni transformacions sense una acció “fora de la xarxa “en moltes ocasions dependent d’alguna d’aquestes organitzacions o institucions clàssiques. Es pot comprovar fàcilment com part del debat i l’estratègia política a la xarxa està aportant confrontació, amb les organitzacions polítiques intentant imposar la seva estructura vertical i el seu missatge centralitzat en les xarxes socials, fent que part de la conversa política a la xarxa sigui un mer encreuament de eslògans. Llavors resulta que aquest gran debat col.lectiu d’idees no es produeix amb l’horitzontalitat que s’havia anunciat: la xarxa no és una gran àgora, sinó un conjunt d’habitacions ideològiques amb estrets passadissos poc poblats on interaccionar.

La sèrie d’articles que acompanyen aquest manifest va als extrems en els quals els èxits s’han estavellat contra les parets i s’han vist col·lapsats en aquests estrets passadissos. El seu objectiu és aprofundir en els límits de l’activisme polític i social 2.0, de les transformacions anunciades i de les expectatives generades.

Els autors d’aquests articles som actors d’aquesta acció política i social 2.0: creiem en ella, treballem i estem compromesos en la seva divulgació, assumint els seus èxits i lluitant per aconseguir altres. Però, per aconseguir-ho, pensem que el primer és ser conscients que l’alba de la nova era té les seves zones fosques. Conèixer aquests límits, saber que internet no ens proporciona una vareta màgica capaç de resoldre tots els problemes, és el que realment farà créixer la nostra capacitat d’utilitzar la xarxa per fer de la política un millor instrument de canvi.

Descarrega el document.

Això és el 2.0? Aquesta va ser la pregunta/reflexió que va llançar Edgar Rovira -no en aquestes paraules exactes, però per aquí anava el tema- a Twitter fa unes setmanes. D’aquesta reflexió neix aquest manifest i el document que presentem. Una obra de conjunt, coordinada per Rovira, en la qual mostrem diverses reflexions sobre els límits del 2.0 en els processos polítics. Hi participem Jorge Galindo, Carlos Guadián, Guillem López-Bonafont, Albert Medrán, José Rodríguez, Edgar Rovira, Roger Senserrich i jo mateix.

En el meu cas, parlo de "Les relacions polítiques online i el soroll en campanya". Esperem que us agradi.