“En último resultado, si al Sr. Silvela le parece mi sistema anticuado porque me levanto siempre a decir que todo va muy bien, a mí me parece más anticuado y de peor gusto el sistema de su señoría, que siempre se levanta a decir que todo va muy mal; y entre sostener que todo va bien y sostener que todo va mal, me parece mejor lo primero que lo segundo.

Pero, después de todo, cuando yo digo que el señor Silvela atribuye al partido liberal males porque los recuerda de su partido, estoy en lo cierto; porque eso de que yo me levanto a decir que todo va bien, muy bien, eso lo ha dicho el partido conservador, y del partido conservador lo he aprendido. Recuerde S.S. la cantinela constante con que el partido conservador contestaba a las impugnaciones que nosotros le hacíamos: que todo marchaba bien, muy bien, perfectamente bien. Yo no hago más que defenderme y apoyarme en los hechos; S.S. dice que todo va mal, y no ha dado ningún argumento para probar que todo va mal; yo digo que todo va bien, en contestación a lo que dice S.S. De manera que cuando S.S. demuestre que va mal, y por qué va mal, yo le demostraré que va bien, y por qué va bien. No tengo más que decir“.

Sembla un discurs molt actual, per la seva temàtica, però la veritat és que va ser pronunciat el 15 de març de 1889, fa gairebé 122 anys, per Práxedes Mateo Sagasta. És un dels pocs discursos de governants espanyols que es poden trobar fàcilment a la xarxa, i és gràcies a que la Fundació Sagasta ho ha penjat, al costat de 2.000 discursos més. Tal com indica el compilador, José Antonio Caballero, en la web de la Fundació: “No hi ha hagut, ni segurament hi haurà, polític espanyol amb una trajectòria semblant a la de Práxedes Mateo-Sagasta. Aquest polític i estadista de La Rioja va estar en la primera fila de la política espanyola des de l'any 1854 fins al mateix any de la seva mort el 1903. En aquests gairebé 50 anys va ser diputat en 16 Corts i 34 legislatures, president del Congrés i, incansablement, del Govern (set vegades) amb dues dinasties, les de Savoia i Borbó. Els seus discursos són, no hi ha dubte, un document de primeríssima mà per seguir i conèixer la història de l'Espanya de la segona meitat del segle XIX”. Ho vaig descobrir preparant la web de discursos, durant la recerca de discursos històrics a Espanya, i els de Sagasta va ser dels pocs discursos que vaig trobar.

Es tracta de patrimoni de la política espanyola, un relat del seu temps i del seu context històric, i per desgràcia, un dels pocs discursos i/o documents trobables a la xarxa sobre aquesta època. El valor de la política resideix segurament en els seus polítics i en el que es diu d'ells, en el tracte que els mitjans de comunicació els donen, etc… però donar valor a la política significa també que les institucions s'adonin del valor que han tingut els seus polítics en la història, que els donin a conèixer, que expliquin el seu context històric, les seves decisions, les seves paraules… A Catalunya, m'ha costat trobar discursos de Macià o Companys, fins i tot de Jordi Pujol. A Itàlia és impossible trobar discursos de Mazzini, Cavour o Garibaldi, i pocs de Berlusconi… Complicat és també trobar alguna cosa sobre els presidents de govern d'Espanya. Ni tan sols he pogut trobar, ara com ara, el discurs de campanya d'Adolfo Suárez “puedo prometer y prometo” (sí està en vídeo).

Si que he vist aquest interès, per exemple a Estats Units, on es pot saber fàcilment, amb només un clic, el que van fer o van dir els seus líders, des del principi de la seva democràcia el 1873 fins a l'actualitat: imatges, biografies, discursos, vídeos, context… no només de grans discursos d'investidura (estan tots i cadascun d'ells), sinó de molts més. Es pot trobar ràpidament el discurs que anava a donar John F. Kennedy a Dallas el dia que va ser assassinat, els discursos amenaçant a Espanya abans de la guerra de 1898, declaracions de guerra, el discurs per si Neil Armstrong no arribava a la lluna…I alguna cosa semblant, encara que menys, es pot trobar dels polítics britànics, amb molta informació i documentació a la xarxa, des del segle XVIII fins avui.

Són països o bé amb una cultura democràtica major, o bé països que valoren el que han fet i valoren la seva història. Segurament les dues coses. No obstant això aquí he trobat alguns discursos, en pàgines web de vendes de llibres, on uns pocs estan compilats. Tal vegada a les institucions no els interessa donar a conèixer la nostra història política, o tal vegada ni tan sols li donin valor, o tal vegada no pensen que si no està a Internet, només uns quants podran llegir la seva història.

En uns temps en què la política està mal vista, on, com indicava Edgar, potser manca respecte per la política i per tots aquells que han fet de la política la seva vocació, les institucions segueixen ignorant la seva història, el seu valor democràtic i la narració que aquesta història comporta per al país: que s'ha arribat molt lluny, des de molt enrere, i amb bons, en la seva majoria, polítics. Si no s'explica la història, no s'aprèn d'ella i, o es desconeix o s'obvia.