Diumenge passat 22 de gener, François Hollande feia el seu primer míting
de campanya, iniciant així el seu intent per arribar com a president al
palau de l'Elisi, el proper 6 de maig, i ser el segon socialista
francès que ho aconsegueix, després de Mitterrand el 10 de maig de 1981.
Precisament l'any passat va fer 30 anys d'aquesta efeméride, i va ser
molt comentat a França i molt aprofitat pels llavors candidats a les
primàries socialistes, entre ells, Hollande.
A Le Bourget, prop de París, i davant 10.000 militants socialistes, Hollande va parlar durant hora i mitja, donant un discurs que ningú esperava i que ha estat citat com un dels millors dels últims anys en la política francesa i mundial. Barrejant allò personal i allò polític, i citant a Albert Camus, i glossant passatges de Martin Luther King, John F. Kennedy, Barack Obama i William Shakespeare, Hollande ha demanat als francesos que li ajudin a construir “el somni” de la justícia i la dignitat humana. És conscient que encarna el desig de vèncer de l'esquerra: “Sento una profunda emoció, la d'expressar la vostra convicció, la vostra voluntat, la vostra esperança”.
El discurs, d'estadista i minuciosament preparat per ell mateix, va ser àmpliament lloat per tot l'espectre socialista francès i va canviar de cop la percepció que es tenia d'Hollande, un socialista “suau” i un líder previsiblement mediocre, habitualment pausat i moderat. Diumenge va demostrar que té idees i que pot ser un gran lñider, davant l'entusiasme i fervor dels seus simpatitzants. El seu discurs no va ser merament retòric, sinó que va estar esquitxat de propostes concretes. No obstant això, Le Monde ha descobert en l'hemeroteca la font de la seva inspiració: el discurs que va obrir la campanya triomfal de François Mitterrand el 1981.
No és l'única semblança. Com indiquen a El País, la campanya s'ha llançat, a idea del propi Hollande, el 22 de gener: gairebé un mes abans del que ho van fer Jospin i Royal en anys anteriors, i gairebé a la mateixa alçada (el 24 de gener) en què Mitterrand es va llançar a la batalla. La història recent també ensenya que és en aquest moment quan es decideix la tendència final de les enquestes. Nicolas Sarkozy va llançar la seva carrera al gener en 2007, i el seu avantatge ja no es reduiria ni un mil·límetre.
La segona decisió va ser escriure ell el discurs, incloent passatges molt personals (la seva infància a Normandia, el seu pare conservador…) i una dotzena llarga de propostes concretes, apostant per l'esquerra clàssica. Ho va fer per sorpresa, sense comptar amb els seus assessors, que havien anunciat que el programa seria anunciat només dijous vinent.
La tercera similitud amb Mitterrand és l'ús de frases i eslògans d'aquest, canviant-los una mica, per descomptat, però mantenint el mateix sentit. També a Slate.fr han trobat uns quants, jugant al joc de relacionar textos.
Mitterrand és un mite a França i Hollande vol ser com ell. El seu gran discurs i els diferents símbols que volen recordar i relacionar ambdós polítics és la primera aproximació. Recordem que també Obama ho feia amb Lincoln o Kennedy i li va funcionar. Són petites picades d'ullet simbòliques que volen relacionar èpoques, discursos, idees. Rememorar i crear la percepció -i l'emoció- que un gran líder pot tornar a néixer.
No hi ha partida. Romney ho té guanyat i tan sols una sorpresa majúscula podria fer que les coses canviessin. L'interès per donar-li ressó a la contesa electoral està més en els periodistes per animar aquests mesos que no en la campanya en sí. Especialment és interessant la gran campanya negativa i bruta entre els candidats, i que al seu partit no li importa massa, ja que millor que surtin ara els draps bruts que no després, quan només quedi un i l'enemic a batre sigui Barack Obama. Així, malgrat que pugui semblar que els atacs contínus entre els candidats republicans ajuden als demòcrates en la seva campanya, el vencedor no tindrà res a ocultar i Obama no podrà criticar res nou i sorprenent. Ja no hi haurà conills al barret.
Un altre aspecte interessant a destacar en aquestes primàries és el paper de Ron Paul. Encara que no li queden massa possibilitats, mou a moltes persones i té influència. És per això que el guanyador haurà d'oferir-li quelcom a canvi del seu suport als republicans. Amb Paul mai se sap i és capaç de llançar-se a per la presidència amb un tercer partit, la qual cosa li restaria vots als republicans.
Respecte a Romney, basa la seva candidatura en el seu rol d'empresari d'èxit, de creador d'ocupació. El seu handicap és que és de Massachussets, on per guanyar cal ser moderat. El que va dir els anteriors anys des del seu Estat i el que diu ara no és sempre el mateix. Aquest, a part de tenir comptes a les Caiman, és el seu principal problema. En molts Estats no se'l veu com un conservador “real”.
El guanyador, també per primera vegada no serà protestant (només ho és Ron Paul). Romney és mormó -uns 10 milions en tot Estats Units- mentre que Gingrich i Santorum són catòlics.
D'altra banda, els candidats republicans són bastant “normalets” i no hi ha cap gran valor de futur. Tots els potencials grans líders republicans del futur s'esperen a 2016, per exemple Chris Christie o Marco Rubio. Anar el 2012 era una aposta difícil. També per això, l'expectació i el moviment activista republicà és menor de l'esperat.
Si es comparen els vots de Romney en 2008 i en 2012, la veritat és que a Iowa i a New Hampshire va aconseguir els mateixos. No hi ha entusiasme en aquesta campanya ni a les bases republicanes. Veurem si es reactiva amb la victòria de Gingrich a Carolina del Sud.
PD: Ja tenim pàgina de Facebook dels B&P.
Ahir estava veient vídeos electorals de la recent campanya de Taiwan
(sí, tothom té els seus vicis!), les eleccions legislatives de la qual
van tenir lloc el passat 14 de gener. Els vídeos electorals d'aquesta
elecció són molt estranys, vistos des d'aquí, però hi ha un que em va cridar
molt l'atenció. En ell, surten persones vestides de fruita fent coses
rares, mentre la veu en off crida d'alegria.
Com sóc curiós, ho vaig publicar a Twitter, demanant ajuda per
traduir-ho del taiwanès (xinès tradicional, no xinès mandarí), i unes
hores després vaig rebre resposta, de María Bernal T., amb la traducció
exacta.
“La fruita és la nostra ambaixadora al món.
Nº 1 La Banana (venuda al món sencer).
Nº 2 El Mango (Fins i tot als japonesos els encanta).
Nº3 La pinya i la guayaba (es venen més de deu mil tones).
Nº4 Sugar- Apple (A la gent de Xina li encanta).
Nº5 És la Papaya (Tan Popular a Àsia).
Gràcies a tots els agricultors taiwanesos que treballen tan dur i no
tenen por de la DPP ( “Delivered Duty Paid” (Lliurament a drets pagats).
El govern de Ma fa millor treball que abans“.
En resum, pel que he pogut esbrinar, el vídeo del partit
Kuomintang, lloa les polítiques de l'actual president de Taiwan, Ma
Ying-Jeou, cap als agricultors, malgrat que la DPP els obliga a fer-se
càrrec de les despeses de transport a l'exterior.
Misteri resolt gràcies a la Xarxa, i especialment a María.
Per cert, per seguir eleccions d'arreu, us recomano “ElectionGuide“, una web de la Fundació Internacional per a sistemes
electorals (IFES). És la font més àmplia d'informació verificada sobre
eleccions i proporciona contingut sobre eleccions nacionals al
món; eleccions subnacionals d'alt interès; referèndums i resultats
electorals. És molt recomanable subscriure's al seu newsletter
“ElectList”, un butlletí setmanal que et porta notícies relacionades amb
les eleccions de tot el món així com les actualitzacions més recents. Amb
el butlletí, rebràs informació i enllaços sobre dates de properes
eleccions i els resultats de les eleccions més recentment realitzades.
Divendres vinent, 20 de gener, a les 20h, celebrem un nou
Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és “Les
primàries republicanes“, a càrrec de Jordi Pérez Colomé, periodista. Es
va llicenciar també en filologia italiana i va viure a Xina. Ha escrit
tres llibres: Adéu, Gongtan, En la campanya d'Obama i Com escriure clar.
És director adjunt de El Ciervo i autor del blog Obamaworld, on parla de
Barack Obama, d'Estats Units i de la seva variada influència al món.
Precisament l'endemà del B&P, vola cap a Florida per seguir
les primàries. També ha seguit des del terreny les revoltes àrabs, que
ha explicat en directe des del seu twitter @jordipc.
El lloc serà a la planta superior del bar Jos-Mik (C/ Milà i Fontanals, 29), cantonada amb carrer Igualada/Torres. Prop de metro Joanic i
Verdaguer.
Esperem veure-us allà.
Per a aquells/as que mai heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/as els presents.
Solem reunir de 15 a 35 persones i funciona així:
1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)
Espero que ens veiem allà.
Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.
Resums d'altres trobades:
- "Millorar la relació polítics-periodistes", amb Roger Mateos
- "Ciberguerrilla", amb Jose Rodríguez
- "Open Government", amb Carlos Guadián
- "El valor de les relacions institucionals", amb Ernest Benach
- "Humor i política", amb José A. Pérez
- "Enquestes en període electoral", amb Vicent Martínez
- "L'estratègia electoral a Catalunya", amb Pau Canaleta
- "Com escriure un bon discurs", amb David Redolí
- "La campanya electoral britànica", amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé
- “La campaña a Estats Units”, amb Antoni Gutiérrez-Rubí
Al 1977, uns mesos després de ser
escollit, Adolfo Suárez va viatjar a Paris en el que seria el primer
viatge a l’estranger d’un president triat en democràcia en més de 40
anys. Calia normalitzar relacions i apropar-se a Europa i per això es va
escollir França, com a símbol d’integració
democràtica. Va ser la primera i darrera vegada que es triava a aquest
país per ser la primera destinació que visita un president espanyol.
El llibre de Pau Canaleta, “100 dies, 1 imatge“, ens ofereix 50 claus indispensables que qualsevol govern estatal, autonòmic o municipal hauria de tenir en compte si vol transmetre la imatge desitjada. Com es construeix aquesta imatge? Com es pot incidir en ella? Quan comença a penetrar en la ciutadania? Són algunes de les preguntes que Canaleta respon en aquest llibre dirigit a polítics, però també a tots aquells que estiguin interessats en la comunicació política contemporània.
Es tracta d'un manual de comunicació política centrat en aquest breu període de temps, importantíssim per a qualsevol polític i per al seu equip. Molt recomanable i de lectura molt amena i entenedora.
“Closing Iowa, Opening in New Hampshire” és el títol de l'email que
Newt Gingrich va enviar als seus simpatitzants la nit del 3 de gener,
fins i tot abans que se sabessin els resultats del caucus d'Iowa
d'aquella nit. En el seu correu ja diu que la lluita serà llarga i que
no importen els resultats d'Iowa, que va a per New Hampshire i, com no,
aprofita per fer el que fa en el 90% dels seus enviaments: demanar
diners i criticar a Mitt Romney.
L'email de Gingrich va ser el primer que es va enviar per part dels candidats republicans al seu públic.
L'endemà (aquesta nit per a mi), el candidat Jon Huntsman, el menys
votat a Iowa, escrivia als seus simpatitzants un correu electrònic amb
aquestes paraules: “What’s clear from last night’s results in Iowa is the field is
completely unsettled and voters are looking for an alternative to Mitt
Romney. While Iowa produced a lot of drama and no clear winner, Governor Huntsman was in Peterborough, New Hampshire”. És a
dir, havia perdut perquè s'estava preparant per a les primàries de New
Hampshire del 10 de gener.
Gairebé a la mateixa hora, Josh Romney, el fill del guanyador de la
jornada, escrivia dient l'especial que havia estat aquella nit per a ell
i la seva família, i que començava una nova campanya, per la qual
demanava diners a canvi de la possibilitat d'entrar en un sorteig per
sopar amb el seu pare a New Hampshire.
La reacció de Ron Paul també l'han explicat als seus simpatitzants per
mail. En el seu cas, dient que “Last night, you and I made history with our
strong top-tier finish in the Iowa Caucus!”, i queixant-se dels mitjans
de comunicació, que havien parlat poc d'ell. Per això sol·licita diners
per a la campanya. Això sí, és l'únic candidat que dóna les gràcies als
seus simpatitzants d'Iowa per la tasca realitzada.
Nick Santorum, que es va quedar a vuit vots de Romney, no ha enviat res des del seu equip de campanya, encara que no sorprèn que sí ho hagi fet
a través de “Socialism Alert”, una xarxa de suport ultraconservadora.
En el seu email, titulat “It’s Now or Never”, Santorum m'anomena “dear
patriot” i sol·licita un suport immediat en forma de donatiu econòmic,
per aconseguir anuncis a New Hampshire, on, diu, Romney porta quatre
anys fent campanya. Finalment, es compara amb Ronald Reagan (també ho fa
constantment Newt Gingrich), lloa al tea party i s'autoproclama “the
only authentic, passionate conservative who can unite the GOP”. Sap que
ara patirà més atacs que mai (avui ha sortit ja un discurs seu
contra els musulmans de 2007), i necessita més recolzaments.
Michelle Banchman, que s'ha retirat de la contesa electoral, ni tan sols
ha enviat un email als seus activistes i simpatitzants per dir-s'ho.
De Rick Perry, els seus simpatitzants tampoc en tenen notícies.
L'emailing és quelcom fonamental en una campanya. A Estats Units ho
saben i ho utilitzen constantment. La personalització dels missatges (en el
meu cas em tracten com a un ciutadà de New Jersey, pel codi postal que vaig donar) és importantíssima. L'enviament de vídeos, enllaços i un bon format
en els emails, que permet bàners i colors, fa molt més interessant el
contingut, que al seu torn sol ser curt, no més de quatre paràgrafs, i
permet segmentar per temes. Porten cinc mesos de campanya –i jo rebent
emails sense parar- però des d'ahir, ha començat l'espectacle.
Recomano llegir:
- Article de Jordi Pérez Colomé
- Article del Cercle Gerrimandering
- Discursos a Iowa de Romney i de Santorum
- Especial sobre Iowa de Politico
- Especial de Google sobre els resultats
Els polítics entren a Tumblr i els utilitzen com a diaris de campanya, però de diferent manera.
El passat 24 d'octubre, un tweet des del compte de Barack Obama
anunciava la creació del seu canal a Tumblr. Per qui no ho conegui, es
tracta d'una plataforma de microblogging que permet als seus usuaris
publicar textos, imatges, vídeos, enllaços, cites i àudio. Els usuaris
poden «seguir» a altres usuaris registrats i veure les entrades
d'aquests conjuntament amb les seves. També és molt senzill compartir:
les seves característiques ho fan perfecte per viralizar continguts: es
poden compartir els missatges i posts directament des de Tumblr
(reblog), compartir-ho a Facebook o Twitter i és molt més fàcil de
personalitzar que altres plataformes de blogs, amb plantilles gratuïtes o
de pagament o fins i tot la possibilitat de crear el teu propi
template.
Però l'eina no ho és tot, sinó que l'important és com s'utilitza. En aquest sentit, l'equip d'Obama va intentar donar-li la volta a la difusió dels seus continguts. Des de Tumblr els seguirà difonent, però d'una manera molt més informal. No obstant això, la característica principal és que el que es publiquen són continguts (textos, imatges, vídeos) de simpatitzants del candidat, que poden participar així en la web. Tal com indicaven en el seu primer post: “Ens agradaria que Tumblr sigui un esforç col·laboratiu per explicar històries, un lloc perquè la gent en tot el país comparteixi el que succeeix en els seus respectius llocs”. És un espai en el qual poder contestar a preguntes, en el qual rebre fotos o vídeos de tot el país i on els activistes poden dir què fan a favor de la campanya, explicant també les seves pròpies històries i idees.
Aquest Tumblr és, doncs, una eina per explicar tant el més destacat de la campanya com sobretot per aconseguir participació dels activistes i una bona comunitat de persones que ajuden en campanya i ofereixen noves idees.
Per cert, que no és l'únic Tumblr d'un candidat. Per a la campanya francesa a les presidencials de 2012, el socialista François Hollande i el seu equip també han creat un Tumblr, encara que aquest no és participatiu sinó informatiu. Tal com indica Ana Polo, el 23 de desembre s'engegava una pàgina de François Hollande a Tumblr,, per donar a conèixer els aspectes més “informals” de la campanya. Sota el títol de “Els secrets de la campanya web. Tot allò que mai haguessis cregut aprendre d'una web-campanya presidencial”, la pàgina serveix per col·locar vídeos i informacions que donen mostra del que es cou en el “backstage”.
La diferència entre ambdós Tumblr és notable, sent el participatiu el més interessant i el més comentat i compartit, ja que ofereix molt més interès. Tampoc és la primera vegada que veiem aquestes eines participatives de comunicació de campanya. El PSOE va usar un blog col·laboratiu semblant tant en les eleccions municipals com en les generals de 2011, denominat “Esta es mi acción”, on qualsevol voluntari del partit, o simpatitzant, podia explicar el que pensava o el que havia fet per a la campanya. Els diferents voluntaris expliquen el seu dia a dia, algunes campanyes o accions al carrer, el que es troben o el que senten. Era un punt de trobada i també un bon banc d'idees per a la resta d'activistes del partit. Era també, perquè no dir-ho, un lloc on recolzar-se i animar-se uns a uns altres i explicar què fan.
A través d'aquestes eines: tumblr o blogs col·laboratius, es pot generar una bona comunitat de persones que se sentin partícips de la campanya, compartint les seves idees i les seves campanyes locals sovint amagades pels grans mitjans i que no tenen amplificació en la resta de seus locals. El to informal també ho fa molt més emotiu i més allunyat de la comunicació política usual de partit.
