El Twitter amb caducitat de Sarkozy
10.12.09
Nicolas Sarkozy obrirà molt aviat un compte de Twitter, durant la cimera del clima de Copenhague. Segons l'Elisi, Sarkozy publicarà missatges des de la seva arribada a la seva partida, com indiquen a Le Figaro.
El compte es titularà @elyseecop15. Portat per l'equip de Sarkozy, aquest canal a Twitter està pensat per seguir els avenços de la negociació, i el paper del president francès en la cimera.
Però durarà molt poc. Un cop acabada la cimera, aquest compte s'eliminarà.
Si l'operació funciona, des de l'Elisi asseguren que potser repeteixen l'experiència durant altres esdeveniments internacionals, com per exemple la cimera del G-20.
No és una notícia increïble, però potser sigui aquesta la manera que alguns polítics perdin la por d'usar les noves tecnologies per difondre el que fan. És sols una prova, però potser hagin de començar amb proves. Si la gent interacciona amb el compte, i si el compte interacciona amb la gent, es demostrarà el potencial ús que Sarkozy pot fer de Twitter per a la seva comunicació.
Vist gràcies a un tweet de Nicolas Obrist (vía Samuel Laurent).
Posted by e-Xaps 18:13 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: França, Twitter
Vols una samarreta signada?
9.12.09
Demà, 10 de desembre, STIC.CAT ha organitzat la I Campanya Solidària, amb l’objectiu de recollir fons per a la Fundació Banc dels Aliments, una fundació benèfica privada, independent i sense ànim de lucre, que té com a objectiu lluitar contra la fam, i evitar que els aliments consumibles però no comercialitzables siguin destruïts i fer-los arribar a les persones més necessitades del nostre entorn immediat.
Aquesta iniciativa neix amb la voluntat de combatre la crisi econòmica que afecta la nostra societat ajudant els més desafavorits i consisteix en una recollida de diners, que es lliuraran a Banc dels Aliments en un acte que se celebrarà el proper 10 de desembre a l’Hotel Porta Marina de Barcelona.
Les persones que vulguin participar en aquesta campanya d’STIC.CAT poden fer un ingrés mínim de 10 euros al compte corrent de “la Caixa” 2100 – 0002- 54 – 0201614284. Un cop feta l’aportació, es poden sol·licitar les invitacions per l’acte del 10 de desembre enviant un correu electrònic a info@stic.cat.
A més, des d'STIC.CAT hem comptat amb l'aportació de moltes entitats catalanes i de fora, que han donat regals i premis per a lliurar a tots els presents a l'acte.
Això és el que us podeu endur si veniu i ens ajudeu a ajudar al banc dels aliments:
* 1 Viatge cedit per Atrapalo.com
* 2 entrades per la prova de Fòrmula 1 al Circuit de Catalunya
* 2 entrades per a la prova de Moto GP al Circuit de Catalunya
* 1 samarreta oficial del FC Barcelona signada per jugadors del primer equip.
* 1 samarreta oficial del FC Barcelona signada per Xavi Hernàndez.
* 1 samarreta oficial del RCD Espanyol signada per jugadors del primer equip
* 1 samarreta oficial del Reial Madrid signada per Kaká.
* 1 samarreta oficial de la secció de Bàsquet del FC Barcelona signada per Ricky Rubio.
* 1 samarreta oficial signada per l’equip espanyol de la Copa Davis de tennis.
* 1 samarreta i 1 pilota de la USAP de rugbi de Perpinyà, firmades pel seu capità
* 1 estic signat pel Club Patí Vic
* 1 ordinador Netbook cedit per l’empresa Infoself
* 3 CDs dedicats per els Amics de les Arts del seu nou treball “Bed and Breakfast”.
* 5 subscripcions de la revista en llengua anglesa Catalonia Today
* 1 obsequi cedit per la revista cultural Bon Art.
* 1 lot de productes de la marca Munich.
* 1 lot de llibres cedits per l’Ajuntament de Girona
* 2 llibres signats de les memòries de Jordi Pujol.
* 2 lots de llibres cedits per Edicions La Campana.
* 1 lot de llibres cedits per Editorial Alqueria
* 3 sopars per a dues persones cedits per el Restaurant Mimolet de Girona
* 2 ampolles de vi signades per Miguel Bosé.
* 1 CD dedicat per Kylie Minogue i Andrés Velencoso.
Ens veiem dijous a les 19.30h a l'hotel Apsis Porta Marina (prop del TNC i L'Auditori).
Posted by e-Xaps 15:20 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Esdeveniments, Personal
Fent campanya jugant a vídeojocs
8.12.09
Actualment, els videojocs són un dels mercats més rendibles i innovadors de l'actualitat, i ho són perquè ha canviat una tendència: els vídeo-jocs ja no són només per a persones de 15 anys (sobretot homes) que es quedaven a casa jugant tot el dia, sinó que aquests, la primera generació que els va utilitzar (el primer vídeo joc es va crear en 1972 -Pong- i es van generalitzar a finals dels 80) han crescut i continuen jugant. Als Estats Units, on més d'un 47% de la població consumeix videojocs, la mitjana d'edat dels usuaris supera els 30 anys. tan sols han passat 37 anys des de Pong, però els vídeojocs o jocs online són ja una constant en les nostres vides, tinguem o no consola.
Així, avui en dia el perfil del jugador de videojocs, ja sigui de manera habitual o casual, inclou persones d'ambdós sexes, de tot tipus d'edats, procedència i estudis.
A més hi ha noves maneres de jugar, ja no és només en consola, sinó que es pot jugar online, amb una consola portàtil, o com exemplifiquen a ETC, aplicacions de Facebook com “Farmville”. Un plantejament veritablement senzill a nivell gràfic i narratiu que ha captivat a més de 60 milions de jugadors actius, des d'estudiants a executius, passant per mestresses de casa i fins i tot grangers reals que dediquen les seves estones mortes a conrear la seva granja, recollir la collita i vendre-la al mercat.
La societat juga, és quelcom normal, i sovint juguen entre ells, però tanmateix, a les campanyes polítiques no s'està usant aquest format (i algun un altre com la música o el cinema) per connectar amb aquests jugadors. Els formats canvien, i la comunicació política ha d'adaptar-se a aquests canvis, i ha de fer-se sense por, coneixent aquest format i participant-hi.
En campanyes en vídeojocs vam veure la de Barack Obama, els cartells electorals del qual apareixien en tanques publicitàries d'una dotzena de jocs, tals com el NBA Live`08, Burnout Paradise, Nascar`09, Need For Speed Carbon, Need for Speed Po Street, NFL on Tour, NHL`09, Skate i Guitar Hero. A més, i això és el més curiós, l'esmentada publicitat només va poder veure's en els jocs dels qui jugaven en els 10 principals estats nord-americans, aquells considerats com els “battleground states“: Ohio, Iowa, Indiana, Montana, Wisconsin, North Carolina, Nevada, New Mexico, Florida i Colorado. És a dir, una segmentació en tota regla i usant un nou format per arribar al seu públic (o a un nou públic).
Com bé indica Alberto Pedro en el seu blog, "això no és rés més que l'obertura d'un nou sentit de màrqueting polític, original i intel·ligent i que apunta al votant jove, desinteressat i outsider... aquest mateix del qual els polítics es queixen perquè no participen (com si fos motivant veure mitja dotzena de pseudodebats i 40 minuts diaris de spots televisius) ".
Els jugadors no són frikis, són persones normals, cada vegada més nombrosos, i que a més, poden votar! No s'han de menysprear aquest potencial públic, i petits anuncis no intrusius no només poden tenir visibilitat en el joc i en els jugadors, sinó que per la seva creativitat poden arribar a ser comentats des d'altres àmbits, per exemple des dels mitjans de comunicació tradicionals. A la campanya nord-americana, els anuncis se situaven en llocs del joc que els jugadors podien percebre com a reals, és a dir, on si fos la realitat podrien veure un anunci publicitari. Per tant, la publicitat política fins i tot pot ajudar a donar més veracitat a l'experiència del joc, i que el missatge es mantingui.
La publicitat és una opció, i una altra opció interessant d'ús futur (i present) és la creació de petits vídeojocs o jocs online (amb un joc en flash n'hi ha prou, no és necessari contractar el creador de GTA!).
En ells es pot explicar ràpidament algun tema de la campanya o un partit es pot burlar sarcàsticament d'un altre partit. Aquests són els més comuns, i si són creatius i, especialment divertits, ja que no s'ha d'oblidar que parlem de jocs, poden ser molt difosos i usats per la gent.
Posted by e-Xaps 11:37 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Campanya, Eines de marketing, Estats Units
Més transparència també és més democràcia
4.12.09
Fa un parell de setmanes, en el Personal Democracy Forum Europe de Barcelona es va parlar de la necessitat de transparència en les institucions públiques. De l'objectiu d'obrir les administracions a la ciutadania, i de l'obligació dels governs d'oferir totes les seves dades a qualsevol persona que pugui estar interessada en saber més sobre com s'està governant.
Ellen Miller deia que hi ha un canvi de la relació entre govern i ciutadans, i que aquest canvi es deu a la nova informació oferta per les administracions, basada en la transparència, que podem trobar a la xarxa. Aquesta accessibilitat a les dades genera un augment de confiança en els nostres governs.
La democràcia és igual a participació, sí, però la participació no es pot aconseguir del tot si no s'obté dels organismes públics transparència, col·laboració i compromís. En aquests temps, és la xarxa la que permet que s'accedeixi a les dades, en qualsevol lloc i hora, per la qual cosa Internet es presenta com el millor element democratitzador, sempre que sigui utilitzat per les administracions per informar, comunicar-se i permetre la participació ciutadana.
I un bon exemple el tenim als Estats Units. El dia després de la seva presa de possessió, el 20 de gener de 2009, el govern Obama va emetre el Memoràndum sobre Transparència i Govern Obert, que demana major transparència governamental i promou la rendició de comptes a la ciutadania.
En altres països també s'han creat lleis semblants, però no se solen quedar més que en paraules. Tanmateix en el cas nord-americà, dos mesos després d'aquest memoràndum, el secretari general del govern Obama, responsable que funcioni tota la maquinària a nivell legal, va emetre una norma de compliment obligat per a totes les agències oficials: cal fer pública a Internet tota la informació, abans fins i tot que algú la sol·liciti.
Això permet, d'una banda, facilitar als ciutadans la informació i les dades de l'administració (despeses, pressupostos...), i per un altre, facilitar a l'administració una eina per veure en què està treballant i com, i especialment fa que augmenti la responsabilitat de tota l'organització, ja que el que fan és públic i trobable a través de la xarxa.
Podem trobar diversos exemples:
Data.gov: Com indiquen en la web del departament d'Estat, encara que virtualment totes les agències federals mantenen els seus propis llocs web, el fet que la informació que contenen estigui fragmentada entre múltiples llocs i en diferents formats pot fer difícil per als usuaris el seguiment de la informació que necessiten. En un esforç per resoldre aquest problema, el Consell Principal Federal d'Informació, un fòrum conformat per diversos organismes i el propòsit del qual és millorar la gestió de la tecnologia de la informació, va llançar Data.gov, una finestreta única per obtenir accés gratuït a dades generades en totes les agències federals, i que en estar en múltiples formats (xml, csv...) pot usar-se per qualsevol per generar noves eines. La web ofereix dades del govern en qüestions econòmiques, d'atenció a la salut, agricultura, naixements, educació i mediambientals així com moltes altres matèries.
Recovery.gov: Web perquè els ciutadans puguin rastrejar a què es dediquen els diners del pla d'estímul contra la crisi. Tal com ho analitzava César, " s'imagina poder identificar mitjançant un mapa actiu i navegable el que s'està gastant el govern a la seva ciutat, municipi o regió? Recovery.gov, el lloc web oficial del govern nord-americà per al seguiment del pla federal contra la crisi, va ser llançat amb un autèntic tresor de noves dades que permet als visitants veure - literalment - on va els diners dels seus impostos".
Transparency.gov: Web, també anomenada USAspending, per a què els ciutadans nord-americans (o de tot el món) controlin la despesa pública del seu govern, els contractes que fan i a qui els hi fan. Fins i tot inclouen un top 5 de les entitats que reben més diners i de les empreses més contractades (i per tal com).
A part, la Casa Blanca disposa de presència en xarxes socials com Facebook o Twitter, i sens dubte del seu blog, on hi han les últimes novetats sobre tot el que concerneix al govern.
La necessitat de transparència sempre ha regnat, més o menys, en la política nord-americana, per exemple en el llistat públic de regals rebuts pels presidents, però la transparència en el govern Obama està arribant a cotes inimaginables fa tan sols un any. Un altre exemple d'això és la publicació a la web de la Casa Blanca dels noms i el nombre de visitants que s'han entrevistat amb el president Obama i alts funcionaris d'aquest país. Com indica Orlando Jorge Mera, en aquesta llista hi ha tots, no hi ha excepcions. Lobbistes, empresaris, exfuncionaris, personalitats, periodistes...
No són els únics, ni molt menys. A Mèxic, en l'Estat de Nuevo León, podem saber fins i tot el que cobra l'últim dels seus empleats (incloent alts càrrecs) o en què es gasten el seu pressupost, i el mateix en l'Estat de Chiapas. Cada vegada més governs, d'estats, regions, municipis... estan entrant en aquesta dinàmica de mostrar el que fan a qui els trien, els ciutadans, que són els que han de decidir si està bé o malament.
Tal com bé va dir Alorza, la informació, igual com altres matèries primeres, és un bé que és necessari gestionar i processar. L'arribada d'Internet i de la web social està redefinint profundament el camp de joc, en un context d'abundància i de major protagonisme de la ciutadania.
Com a ciutadans, aquesta abundància d'informació transparent ens dota d'una informació que mai no haguéssim imaginat, i cal usar-la bé. Molts polítics i moltes administracions tenen por que se sàpiguen les seves dades i les seves despeses. Però en aquesta època, el més segur és que tot acabi sabent-se, i millor que sigui la pròpia administració la que, en un gest de transparència i de responsabilitat envers la ciutadania, ofereixi aquestes mateixes dades. És això el que donarà legitimitat al (bon) govern, el que generarà confiança i la que, en definitiva, permetrà augmentar la democràcia.
Posted by e-Xaps 8:51 2 comentaris
Etiquetes de comentaris: e-Administració, Estats Units, Participació
La Moncloa a Picotea
30.11.09
La Secretaria d'Estat de Comunicació, dependent del Ministeri de la Presidència, té des del passat 12 de novembre un compte a Picotea, un nou portal de microblogging en castellà.
Amb aquesta iniciativa, tal com indiquen a El País, el Govern busca apropar-se més a la comunitat d'internautes. A través de missatges de fins 160 caràcters que envia l'usuari "Desdelamoncloa", i que informa als usuaris sobre assumptes de tota índole que poden ser del seu interès: des de l'agenda oficial dels ministres i del cap de l'Executiu, José Luis Rodríguez Zapatero, passant per l'últim sobre la grip A, fins a informació sobre ajuts i convocatòries.
Entre les novetats que ofereix Picotea, portal posat en marxa per una empresa espanyola, figura la possibilitat que l'usuari pugui picotejar dins d'un grup o esdeveniment. És bastant recent, ja que va ser presentat el passat 22 de setembre.
Aquesta nova xarxa ofereix diverses novetats respecte a la resta de serveis de microblogging existents, per exemple la possibilitat de crear o unir-se a grups i esdeveniments, o la forma gràfica i senzilla de seguir les converses entre usuaris, entre d'altres. Recentment Picotea.com ha llançat la seva versió en anglès i està traduint a l'aplicació a altres idiomes, amb la qual cosa aposta fort per establir-se com a alternativa de microblogging a nivell internacional. Picotea.com també ofereix com a complement el poder sincronitzar totes les seves publicacions a Twitter. En aquest cas, la Moncloa actualitza el seu compte de Picotea des de Twitter.
No coneixia picotea, pel que no sé si funciona bé o malament, o si hi ha molta o poca gent, però el que és clar és que la Moncloa és dels primers usuaris importants en entrar, i per tant en difondre la iniciativa. Penso en dues raons per fer-ho, la primera és per difondre i recolzar aquesta iniciativa espanyola (cosa que veuria perfecte, i de ser cert seria un grandíssim suport a l'hora de donar a conèixer l'eina i la innovació i idees d'empreses espanyoles), la segona, perquè la veu de la Moncloa s'escolti en una nova xarxa. En aquest cas ja no estic tan d'acord. Sempre he pensat que els partits han d'anar on és la gent, i a l'actualitat (de moment), la gent no està a picotea, o almenys molt menys que en altres xarxes. És per això que em fa dubtar.
D'una banda, difonen les seves informacions a un "potencial" nou públic, i fins i tot els responen, però aquest públic és petit encara, pel que aquests missatges no arriben gaire lluny i en canvi poden comportar treball. D'altra banda, tan sols he vist un missatge directe de la Moncloa des de picotea, la resta són missatges reexpedits des de Twitter. En aquest sentit, un usuari habitual de picotea no podrà pensar que els missatges que llegeix del govern són meres còpies del que està publicant a Twitter?
En qualsevol cas, és un pas molt interessant que la Secretaria d'Estat de Comunicació investigui nous llocs, i més que els doni a conèixer i faci de "pionera" sent una iniciativa espanyola. A més, picotea no té mala pinta.
Podeu veure més informació en el blog de picotea.
Posted by e-Xaps 20:40 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Espanya, Twitter
Iconic photos: la història en fotografíes
27.11.09
L'altre dia vaig descobrir aquest blog i com em va semblar interessant he pensat a compartir-lo. S'anomena Iconic photos i mostra imatges que han marcat una època i que han arribat a ser considerades icones del s. XX.
A cada foto (algunes d'insòlites o molt difícils de trobar), l'autor ens explica detalladament la seva història i el que van significar. Moltes d'elles són polítiques.
Podem trobar des d'una imatge de Fidel Castro visitant el Lincoln Memorial de Washington, una imatge de Lincoln a Gettisburg, la caiguda del mur de Berlín, l'armistici de la primera guerra mundial... En resum, molt molt recomanable visitar-lo.
Posted by e-Xaps 7:48 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Blogs
La dignitat de Catalunya
26.11.09
Avui ha sortit publicada una editorial conjunta a 12 diaris catalans: El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa, en el que es recolza l'Estatut votat pel Parlament de Catalunya, el Congrés de diputats d'Espanya i el més important, ratificat en referendum pels ciutadans de Catalunya.
Crec que és la primera vegada que em sento orgullós de tots els mitjans de comunicació, per alçar la veu, i de manera conjunta, pel país. I el mateix dels blocaires catalans, que ho estem publicant per donar el nostre suport. Potser ja és hora que despertem:
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.
Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
Posted by e-Xaps 10:47 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Blogs, Catalunya
Nus a la pista de ball : els polítics a la xarxa (PDFEU) (i 4)
24.11.09
L'última sessió, "Adapting and Thriving in the New Media Environment" va ser potser la que més em va agradar en la seva totalitat, encara que jo sigui assidu de 2 dels blogs dels quatre participants potser també hi té a veure.
En ella Vincent Ducrey ens va parlar de la nova manera de compartir i de generar la informació, de la importància de l'hora del dia per fer-ho i dels públics a qui va dirigit aquest contingut.
Així, no és el mateix enviar un missatge a persones grans, que ha de ser més formal, ja que solen rebre'l per premsa o televisió, que als joves, que solen rebre'l a través de la xarxa.
El procés de la informació és clar per al ponent, i es divideix en fonts, mitjans que llegeixen les fonts, bloggers que llegeixen els mitjans i opinió pública que ho llegeix tot i que pressiona a les fonts. Tanmateix, a l'actualitat, segons l'edat de les persones, aquest ordre no sempre és l'adequat, i poden ser els mateixos bloggers els que vagin a les fonts, o periodistes de mitjans tradicionals que vagin als bloggers, per exemple.
Per tant, és important tenir alguns temes clars, dividits en fases dins del partit polític:
1. Saber la importància de la influència, mobilitzar, mobilitzar-se, informar
2. Tenir eines per aconseguir la mobilització. Eines de difusió del missatge
3. Gestionar la unitat: mitjans, oportunitats en els mitjans i monitoratge online, continguts (vídeos i fotos), opinió
4. Gestionar el directe. Tenir experts en eines dins de l'organització
5. Veure el resultat, l'eco, si va resultar tal com es va programar o si hi ha errors
Liz Mair, que treballa a Hynes communications i és directora de RNC, la plataforma de socialització del partit republicà nord-americà, va explicar el difícil context per als blogs conservadors als Estats Units, comparat amb la bonança dels blocs demòcrates, nascuts amb la campanya de Howard Dean el 2004.
En el partit conservador, durant la campanya de McCain, van donar molta importància a parlar amb bloggers, llegits pel 85% dels periodistes. Per això tenien comunicació diària amb centenars de blocs conservadors i no conservadors.
També intentaven apropar-se a blocs no polítics, de medi ambient, de feminisme, salut, moda, tecnologia...
També feien una videoconferència de McCain cada 2 setmanes amb bloggers, i invitacions a la convenció republicana (250 blocaires convidats vs. 120 els democràtes) i invitacions a bloggers locals a mítings del candidat quan anava a les ciutats.
Van ser més enllà de la frontera nord-americana, per exemple en la visita al Canadà. També va intentar relacionar-se i va fer vídeo-conferències amb bloggers conservadors d'altres ciutats del món: Madrid, Brussel·les, Berlín, Londres, Estocolm i Moscou.
Antonio Sofi ens va explicar el cas italià, on les xarxes socials han produït un canvi en la manera de relacionar-se dels polítics. Per a Antonio, "els polítics s'han saltat l'etapa dels blogs" i han passat directament a Facebook, que ha augmentat el seu ús un 314% a tots els països europeus.
La política ha saltat als blogs i és a les xarxes socials. Ha estat un terratrèmol. Els polítics locals estan forçats a participar en les xarxes socials pels seus propis electors, ja que és on es troben.
Per a la belga Clo Willaerds, els polítics europeus estan forçats a ser locals, per l'idioma, diferències culturals... però la web és global, i per tant el seu ús és comú malgrat les diferències entre els països.
El secret està que els partits busquin i col·laborin amb els influenciadors locals de cada comunitat, i també en aprendre a a discernir entre allò privat i allò públic en un món interconnectat, i on el que es digui en un bloc o en una xarxa social pot sortir a la llum encara que hagin passat anys.
Clo titulava la seva intervenció "nus a la pista de ball", i és un bon títol. Els polítics estan més que mai a mercè del que diuen o fan a la xarxa, de si s'adapten (ballen bé) dependrà la seva interacció amb la societat, que ja està ballant fa temps.
Aquest és el meu quart i últim post resum del Personal Democracy Forum Europe. Barcelona, 20 i 21 de novembre. Podeu llegir aquí el primer, el segon i el tercer post.
Altres resums interessants o temes a tenir en compte són:
- CivicoLive. Totes les presentacions, àudios i resums en format Liveblogging.
- Com els media han tractat el #pdfeu (de Gemma Urgell)
- Post-match analysis: Personal Democracy Forum in Barcelona (de Write for (y)EU)
- FingLive! (resums de les sessions en francès)
- Personal Democracy Forum EU: el dia després (de Narcís Sastre)
- Enllaços des del PDF (de Jose Antonio Donaire)
- eThePeople (de Rafa Rubio)
- PDF, day 1 y day 2 (de Sergio Mastrello, en italià)
- Al PDF reinventant la governança (de Roc Fernàndez)
- Al PDF amb Joe Rospars analitzant la campanya d'Obama (de Roc Fernàndez)
- Gijón en Personal Democracy Forum Europe 2009 (II) (Josechu)
- Resum de l'experiència personal de ser organitzador del PdFeu (Marc Garriga)
- Τεχνολογία και διακυβέρνηση (en grec - Nylon)
- Meet-up, ou passer de la boulimie d'information... à l'action (de Alban)
- Retour du PDF (en francès - de Owni)
- Into the eurosphere (and then the world)
- Cosa rimane dopo Barcellona (en italiano - de Spindoc)
- PDF, a first impression (Alberto Cottica)
- Two journeys to the center of politics and technology: PDFEU’09 (de Alejandro Ribó)
- PDF I: la mala selección de ponentes españoles (de Jose Rodríguez)
- Comment les nouvelles technologies réinventent la politique et la démocratie (Etoile)
- Hackers and Hacks: A Post-Mortem on PdF Europe in Barcelona (de Micah L. Sifry)
- The PdF Compass (de Jon Worth)
Posted by e-Xaps 8:56 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Blogs, Esdeveniments, Facebook, Itàlia, PDFEU
De la transparència local a la global (PDFEU 3)
23.11.09
Tom Steinberg és el fundador i director de MySociety, una organització sense ànim de lucre que gestiona alguns dels llocs web més populars sobre democràcia al Regne Unit, des de WriteToThem, a PledgeBank passant pel fundat per voluntaris TheyWorkForYou. La missió de MySociety és crear llocs web que aportin a la gent beneficis simples i tangibles en els aspectes democràtics i comunitaris de les seves vides, així com que ensenyi al públic i el sector del voluntariat com poden utilitzar millor la tecnologia per ajudar els ciutadans. Per a aquest ponent, organitzacions com la seva tenen moltes coses per ensenyar a les institucions.
El truc d'aquestes eines és que són senzilles i que sobretot serveixen per a alguna cosa i aconsegueixen pressionar al govern a base de la participació ciutadana. Si un govern no se sent incòmode no actua. I un bon exemple és FixMyStreet, una xarxa de queixes ciutadanes sobre l'estat dels seus carrers i coses a millorar. Els ciutadans denuncien i aquestes queixes van a parar via email als seus ajuntaments. Amb FixMyStreet s'han arreglat 50.000 problemes, el 50% dels denunciats en la web.
Per a Scott Heiferman, de MeetUp, també és important l'àmbit local. Hi ha ganes de comunitat, de connexió, i en el major nombre de casos aquestes comunitats són locals, tal com indicava en la seva presentació. S'usa Internet, precisament, per sortir d'Internet i trobar-se cara a cara. En aquest sentit és el govern el que podria actuar com a catalitzador per a que la gent parli entre sí i s'autoorganitzi, perquè emergeixin nous líders en les comunitats locals. Aquest és el futur de la política i de les organitzacions, i la xarxa ho permet.
Per a Ellen Miller, de la Fundació Sunlight, la transparència en les institucions polítiques és necessària i és l'objectiu. Quantes més dades hi hagi i en formats més llegibles i transformables, més gent entrarà i participarà. Els ciutadans estaran més informats i hi haurà una competició entre les administracions en ser més transparents. Hi ha un canvi de la relació entre govern i ciutadans. La informació genera un augment de confiança en els nostres governs, i dóna l'exemple d'Opencongress.org, on han participat 100.000 persones. La democràcia és igual a transparència, col·laboració i compromís.
De manera semblant ens va parlar Susan Pointer. Per a ella el poder d'internet és unir la gent, generant una democràcia de baix a dalt. L'èxit dependrà del contingut actualitzat i que la gent s'impliqui, lliurement. El repte és implicar, que la gent vulgui entrar de manera natural. No per tenir una web més bonica, més cara i fer més difusió tindrà més èxit. Serà la gent la que triï on i com participa.
La transparència de les dades públiques és tornar-les als seus amos verdaders (com va expressar Josema Alonso), i permet analitzar també què és millorable en les administracions i controlar el que fan els nostres polítics. Un bon exemple d'això, com va indicar Jack Thurston, és Farmsubsidy.org.
La transparència de les dades, els governs oberts, generen a més ciutadans més informats i per tant ciutadans que poden exigir responsabilitats. Felipe Heusser ens ho va exemplificar amb la plataforma vota inteligente. Aquest canvi es resumeix en: transparència (alliberament de dades) i tecnologia (per obtenir i compartir aquesta informació).
Tanmateix, no només la possibilitat d'usar eines en xarxa és important per a la transparència, i un gran exemple el tenim en les paraules de Grigorii Shvedov: "en democràcia, la tecnologia és important, però encara més els continguts". Continuant amb la importància del local, les històries locals són les més importants, però poden sortir del seu localisme i travessar fronteres. En molts casos cal internacionalitzar els continguts. Tractar de compartir que no és una cosa local i que ha de parlar-se'n a tot el món, però que sigui la gent d'allà la que parli a la web. Un bon exemple és “Speak out from Caucas”, publicat per la BBC, escrit per bloggers d'allà, que explica el que succeeix dia a dia al Caucas perquè tot el món pugui estar informat de primera mà.
Aquest és el meu tercer post resum del Personal Democracy Forum Europe. Barcelona, 20 i 21 de novembre. Podeu llegir aquí el primer i el segon.
Posted by e-Xaps 17:15 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Esdeveniments, Participació, PDFEU
De parlar a la gent a parlar amb la gent (PDFEU 2)
22.11.09
Sindre Fossum va explicar la campanya online del partit laborista a Noruega, de 4,8 milions d'habitants, que va guanyar el 2005 i el setembre de 2009.
Per a una bona campanya es necessita un missatge i integrar els mitjans socials a tots els aspectes del treball. Tots han de participar, no sols el departament de comunicació a la xarxa. La presència de bloggers també és important. Per aconseguir que parlin del partit cal generar i publicar notícies genuïnes, ràpides, aprofitar-se el debat polític, per atacar o respondre.
Respecte a les xarxes socials, l'actual primer ministre noruec va usar àmpliament Facebook, que va començar el 2007 (té 50.000 seguidors). Allà es penjaven continguts, vídeos i notícies. A Internet va ser també molt important l'ús de google adwords durant la pantalla (90%). No van usar banners.
La campanya va ser la primera realitzada íntegrament a Internet. Buscant ser viral. A la seva campanya demanava posters creats pels simpatitzants sobre el més important per al país. Va crear un collage en un poster, que es publicó. El debat va fer que la gent tingués ganes de participar (20.000 posters). Al carrer es reflectia, publicant aquests mateixos posters.
Van crear mylabourparty, una plataforma semblant a una comunitat de Ning, creant organitzacions i grups per crear participació i debat. Al carrer, organitzats a través de la xarxa, van fer campanyes intensives porta a porta i regalant roses (700.000).
A la campanya danesa del partit social-liberal, Anna Ebesen va explicar com va funcionar Radikale.net. El partit social-liberal era molt petit, acostumats a la militància offline. No hi havia eines per participar. Perquè poguessin fer-ho van crear radikale.net, per participar sempre que es vulgués. És una xarxa social pròpia, recolzada pels líders del partit. Es van crear idees i propostes que van arribar a ser legislades, però especialment per crear comunitat del partit.
Rishi Saha és el responsable de la campanya a la xarxa del partit conservador britànic (del que parlo sovint en aquest blog). Per a ell, l'era digital és un canvi important en el partit conservador, tant amb la relació amb el públic com en l'organització interna.
Fa quatre anys, en les anteriors eleccions, els partits no van participar massa a la xarxa. Una vegada David Cameron va ser candidat, van reelaborar aquesta estratègia. El partit conservador té 200 anys, milers d'organitzacions locals, una organització supraestructurada i calia fer un canvi.
Per arribar a la gent havien de canviar. En l'actualitat la tendència a tot Europa és la perduda d'afiliació i el desinterès polític. Per evitar-lo el partit ha de demostrar que s'escolta a la ciutadania, que els temes candents també són analitzats pel partit i que escolten les opinions de la gent, independentment de si són militants o no, donant la versió des de l'organització política.
Els activistes han canviat i cal apropar-se a ells. Han canviat les regles del joc des de fora.
Cal crear una relació nova, tenint el compte el cinisme i la desafecció política.
Les noves eines ofereixen noves realitats i nous rols. La política no és una excepció a aquesta dinàmica de canvi i a la relació entre ciutadans i polítics, com va indicar Ernest Benach. A més, l'espai polític és el mes resistent als canvis i això es reflecteix en la política institucional.
Per canviar-lo, a Catalunya s'ha facilitat el treball dels diputats donant-los una oficina mòbil amb portàtil i una blackberry, tant per tenir accés a la base de dades del Parlament com per tenir contacte a les xarxes socials. La xarxa ha de garantir la comunicació, però també la transparència.
El fet que els polítics estiguin a xarxes socials els apropen a la ciutadania i demostra que són persones normals que treballen en política. Expliquen què fan i com són. També permet multiplicar el debat i escoltar el que diu la gent. Aquest és l'objectiu,ser capaços d'escoltar. Cal passar de parlar A la gent a parlar AMB la gent.
La xarxa, a més, serveix per crear la legitimitat com a polític i per crear una marca d'aquesta persona a la xarxa, tal com van indicar l'holandesa Marietje Schaake i l'anglès Tim Woods, respectivament.
Aquest és el meu segon post resum del Personal Democracy Forum Europe. Barcelona, 20 i 21 de novembre. Podeu llegir el primer aquí.
Posted by e-Xaps 12:35 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Campanya, Esdeveniments, PDFEU, Unió Europea
Obama va fer la 1ª campanya del s. XXI, McCain l'última del s. XX (PDFEU 1)
Per a Charlie Leadbeater el cloud computing en la societat i cultura actuals ha entrat amb força i s'entreveu com ja no sols el futur, sinó com el present. Amb més eines i possibilitats per crear i compartir coneixements, es desenvolupen noves eines. En la societat actual hi ha una explosió de coneixement. El núvol és una bona metàfora per descriure on ens trobem en la societat actual.
Hi ha organitzacions estructurades on hi ha jerarquies, del passat, hi ha torres, on mana la gent que és a la part alta d'aquestes torres. En canvi, al núvol tens una estructura oberta, sense líders. Els núvols poden ser estructures per captar idees, energies. El mite a aconseguir és el control des de baix.
Com a societat necessitem crear i finançar gent que vulgui fer coses polítiques, des de la societat civil. Des de crear diaris a altres eines. Tenim l'oportunitat de fer-ho, de crear coses noves, i que funcioni.
Només es veuen quatre possibles problemes per a què no es desenvolupi aquesta estructura:
1. Els governs poden parar aquests núvols, i cada vegada intenten controlar-ho més
2. Drets d'autor. Si es vol controlar una informació, ha de controlar tots els enllaços, amb la qual cosa pot controlar tot
3. No volem un cel de núvols de marca Google. No poden exercir tot el control, ja que acabaria amb la neutralitat de la xarxa
4. Falta d'imaginació i de models comercials que vulguin invertir
Un bon exemple d'aquests núvols el va donar Anthony Hamelle en parlar de l'euroesfera. El ponent ha analitzat els núvols online a França, Alemanya, Holanda i Itàlia estudiant les seves connexions i amb una espectacular presentació de nodes interconnectats. Per a Hamelle, som animals socials i a la xarxa també estem connectats. Ens dividim entre esferes d'interès, algunes més properes que d'altres. Com més allunyades, menys s'interelacionan entre si. En l'estudi s'ha vist com Itàlia és l'esfera política que té menys interacció amb l'esfera europea. França és la que es troba més propera a l'esfera europea, i té fonts comunes que connecten amb temes de debat europeu. El més interessant de l'estudi és que la majoria de comunitats nacionals no es relacionen entre si, sols ho fan els euroescèptics, que irònicament són els que han generat més comunitat europea a la xarxa.
En una campanya política, relacionar totes les xarxes i crear comunitats perquè es relacionin és l'objectiu bàsic. En aquest sentit, Joe Rospars va parlar sobre la campanya d'Obama. A la campanya, totes les imatges tenien sentit. L'essència és la relació amb els votants. Buscaven implicació, gent que volgués formar part del moviment: canvi, esperança, autoorganització. Treballar junts i crear noves idees i noves activitats per donar a conèixer la campanya i al candidat.
El vídeo va ser una arma fonamental, però eren vídeos diferents: en els vídeos no sol aparèixer el candidat, sinó la gent, el candidat surt al final. La gent ha de sentir-se bé i els vídeos han de causar un impacte emocional. Des de l'equip d'Obama tan sol es van produir un de cada deu vídeos dels que hi ha a Youtube, la resta (2.000) van ser creats per simpatitzants. Aquests vídeos es van veure 1,2 bilions de vegades.
Es van registrar 13 milions de persones com simpatitzants, es van organitzar 45.000 grups interconnectats al país, a petites ciutats i pobles. Hi va haver milions d'accions porta a porta i de trucades per part d'aquestes comunitats creades. Les relacions presencials van ser bàsiques, amb 200.000 esdeveniments offline.
El principi fonamental a la xarxa és la transparència. Internet és una finestra sobre el més bàsic: missió, idees.... En campanya cal donar una imatge d'autenticitat. A la campanya d'Obama no volien mostrar aspectes burocràtics, sinó una imatge d'equip de persones. Es pot dir que Obama va fer la primera campanya del s. XXI, i McCain l'última del s. XX.
Tanmateix a Europa generar aquest moviment i aquestes comunitats no és tan senzill. Tal com va indicar Dominique Piotet, a Europa no hi ha comunitats, les campanyes no són moviments socials. Aquí hi ha partits i sindicats, desenes, no basats en les bases sinó realment institucionalitzats, com va dir també Benoit Thieulin (director de campanya de Segoléne Royal). Encara que aquesta és també la seva força, la implicació diària de molta gent en els partits, i no només en campanya com succeeix als Estats Units, com Joe Rospars envejava.
A les campanyes europees, Obama és una font d'inspiració, però hem de construir la nostra pròpia visió a Europa. Aquí també la xarxa també s'utilitza en campanya, i pot servir perfectament com a eina d'organització. Cada partit organitza les seves tropes, en xarxes socials, però cal connectar les plataformes.
Aquest és el meu primer post resum del Personal Democracy Forum Europe. Barcelona, 20 i 21 de novembre. Podeu llegir el segon aquí.
Posted by e-Xaps 11:52 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Campanya, Esdeveniments, Estats Units, Unió Europea
Digues de quina marca ets
La marca és molt més que un producte o un servei i també és molt més que un simple nom de polític o que un logotip. La marca representa tot el que una organització representa i, al seu torn, les emocions que ens evoca. La marca ens porta al que ella significa funcionalment i psicològicament, i a la memòria o a l'experiència que tenim d'ella.
Com indica Guillermo Martorell, la marca és una promesa, una cosa intangible i emocional, mentre que el logo és tangible i concret. La marca viu en la ment de les persones; el logo viu en els suports de comunicació. La marca fa; el logo representa. La marca és viva; el logo és estàtic. En definitiva, el logotip és una representació visual de la marca que ens ajuda a evocar tot el que aquesta significa. El logotip és com un catalitzador que, en veure-ho, provoca una sèrie de reaccions al nostre cervell. La suma de totes aquestes reaccions (o emocions) és la marca.
Aquesta marca, expressada en un logotip, és el que ha de generar visibilitat i proximitat cap a un partit polític. És per això que aquests colors, símbols, logos, dissenys, cartells... seran recordats per la població si són atractius, si són presents i si són coherents. D'allà la importància d'una bona estratègia de branding i de disseny, que es pugui difondre el màxim possible en els mitjans de comunicació tradicionals, però també en Internet.
Ni els mítings ni cap altre acte polític no aconsegueixen eficàcia si no obtenen un reflex en els mitjans tradicionals. En una societat cada vegada més "marketiniana", la política es personalitza cada vegada més, i els colors i símbols dels partits adquireixen major importància per dotar de coherència i especialment de context al missatge que es vol donar. No sols es donen arguments, molts dels quals no són escoltats a la televisió (no arriba ni a un minut del discurs el que sortirà al telenotícies) ni llegits als diaris (no posaran tot el discurs) ni a la xarxa (poca gent llegirà el discurs, si és que la web del partit el recull). Així, la presència de la marca haurà d'estar en altres formats: en imatges i vídeos, a la roba dels polítics, en el logo vist a diferents llocs i formes, en els colors dels elements de l'escenari o en la música.
L'evocació de la marca i de les emocions que representa és una base fonamental en la identitat política de la ciutadania, i aquesta és la raó que calgui cuidar-la, també a Internet, que s'està convertint en un dels principals generadors per desenvolupar la marca dels partits i dels candidats. No sols a través de la proximitat que causa la conversa (que és molt important) sinó també per la presentació de marca (que fa recordar aquesta pròpia marca) dels blogs, de webs, de Twitter, de Facebook i de qualsevol eina que serveixi per difondre aquest logo i aquesta estètica del partit. A puro marketing llegia que si les marques generen proximitat de manera eficient, augmenten les seves possibilitats de ser elegides, si són fidels amb un missatge dotat de veritat per al consumidor. En política succeeix el mateix.
Un bon exemple és l'ús de la marca Obama a la xarxa durant la campanya. Com reflecteix perfectament Augusto Erbin, Obama va oferir un missatge per a cada una d'aquestes múltiples veus dirigint-se a cada públic específicament per fer-los sentir que són importants i que la seva veu val. Així va ser com va obrir la seva marca perquè sigui modificada d'acord al públic a qui anava dirigit, adaptant els seus logos i símbols per a cada comunitat.
La seva campanya va anar més enllà i Obama va obrir la marca permetent que els ciutadans se n'apropiessin. El resultat és que la gent va sentir que tots van poder recollir els beneficis perquè tots eren part de la marca Obama. L'error de la majoria de les campanyes polítiques és que, instintivament, volen controlar cada instància de la utilització del seu nom o logo, però la campanya Obama al contrari animava les persones a individualitzar i posar-li estil a la seva marca. L'exemple mes prominent d'això va ser "Artistes per Obama", un grup de dissenyadors que van posar el seu segell a la marca Obama a través de dissenys de pòsters. L'impacte en el ciutadà nord-americà va ser molt fort però va traspassar les fronteres nord-americanes expandint-se a la resta del món. La identificació és una cosa que arriba al més profund de les persones, per això resulta important oferir als ciutadans els mitjans perquè puguin fer-ho.
Molts d'aquests cartells i logos d'Obama van adquirir difusió pública en mitjans tradicionals, alguns són en museus, d'altres se n'exposen a més d'una ciutat. Quina millor difusió que aquesta?.
La prova de la importància que ha adquirit la marca Obama i la seva iconografia la trobem en la manera de criticar el president nord-americà, que no és altra que aprofitar aquestes icones. Com indica Gutiérrez-Rubí, "l'oposició republicana a Obama comença a trobar l'antídot. S'ha de destruir el seu rostre entabanador i el seu encantador somriure. La proliferació de dissenys i retocs gràfics de la seva cara que ens la presenten com la de Mao, Guevara, Hitler, o com la del mal Jocker, és un exemple. No tots aquests redissenys han estat concebuts des de la política, però la seva difusió massiva a través d'Internet i dels mitjans|medis tradicionals sí que forma part d'una estratègia de descrèdit icònic".
A Europa encara hi ha por de no poder "controlar" la marca, però potser si es deixés adaptar la marca del partit o del candidat, la difusió i el sentiment de proximitat a aquesta marca fins i tot seria més fort.
Posted by e-Xaps 8:49 0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Eines de marketing, Estats Units
