Bloc | Sobre mí | Contacte | Treballo a

El passat divendres vam realitzar un Beers&Politics on vam comptar amb la participació de Vicent Martínez, periodista, màster en màrqueting polític i estratègia electoral, i que des de gener de 2009 treballa en el gabinet de la conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya.. Divendres, en Cento ens va parlar de com es realitzen enquestes en període electoral, i la manera d'entendre-les:

Una enquesta és un instrument d’anàlisi social, un estudi estadístic amb la intenció d’esbrinar l’opinió d’un grup determinat de gent sobre una cosa o unes coses concretes. És un estudi estadístic, una prospecció, on suposem que el que respon determinada gent, triada expressament, es pot extrapolar a l’opinió general. Les enquestes no són la realitat, són una fotografia de la realitat que agafant parts de trossos reconstruïm la imatge sencera. I és una imatge fixa, a més.

Com es fa una enquesta?

Què vols saber: una enquesta està composada per un qüestionari, és evident. La forma de plantejar les preguntes i l’ordre en què les poses, el nivell de llenguatge emprat, i mil factors més poden influir sobre les repostes

De qui ho vols saber: univers. L’univers és tota la població de la qual vols conéixer l’opinió. Per exemple, en una enquesta preelectoral, és la població amb dret a vot.

A qui li ho preguntaràs: mostra. La mostra és la part de l’univers que serà enquestada. La tria de la mostra és la clau per fer una bona enquesta, és la part més complicada i delicada. Una mostra dolenta destrossa una enquesta, dóna resultats distorsionats i ens pot induir a greus errades d’interpretació de la realitat.

La mida de la mostra marcarà també la fiabilitat de les respostes: quanta més mostra, millors resultats, sí, però no és lineal. És una equació amb arrel quadrada. Es considera que per un univers de la mida de Catalunya una mostra de 1.200 comença a ser fiable, un 3% de marge d’error, 2.100 és gairebé l’ideal, dóna un marge d’error del 2 i pico per cent. A partir d’aquí no compensa la inversió pel resultat, però menys de 1.000 és perillós, ja no només pel marge d’error (3,16%), sinó per la pròpia mida de la mostra: si hi ha una errada, és molt més evident.

Compte amb les reduccions de la mostra per part de l’enquesta: en enquestes preelectorals, les províncies. Aventurar escons per província quan has fet, per exemple, 150 enquestes a Tarragona no és arriscat, és directament endevinar. I més encara amb un sistema d’otorgament d’escons com la Llei d’Hondt. Si, dels 1.200 enquestats, un 7% diu que voten a Iniciativa, són 84 respostes. Qualsevol conclusió que extraguem d’aquesta mostra tan menuda (valoració de líders, mobilització) ho hem d’agafar amb pinces.

Allò realment important no és la grandària de la mostra, sino la seva representativitat, que estigui ben escollida i ben treballada. Ha d'estar ben estratificada, amb quotes fixades per edat, sexe, mida de municipi. No és el mateix una ciutat de 30.000 habitants com Molins de Rei o com Manlleu.

Com ho preguntaràs: treball de camp. Enquestes telefòniques, presencials, al carrer, a casa… cada modalitat té els seus avantatges i inconvenients. El CIS fa enquestes presencials i la majoria de la resta són CATI, enquestes telefòniques assistides per ordinador.

Dades-cuina

Quan acabes l’enquesta, tens una sèrie de dades, unes repostes a unes preguntes que cal interpretar i treballar. Més enllà de les eliminacions de les sèries de respostes inconnexes i clarament errònies, sobretot en les enquestes preelectorals existeix la necessitat de “cuinar”. Totes les enquestes estan cuinades (menys, en teoria, la del CEO), no ens enganyem, és lògic i és bo que així sigui. De fet, contextualitzar les dades ja és cuinar-les. I fer una prospecció d’escons sobre aquestes dades és fer un menú de boda gitana.

En les enquestes d’intenció de vot la cuina és imprescindible. Si les dades que ens ofereix el CEO fossen veritat votaria el 70% de la població i el PP seria gairebé extraparlamentari, per exemple. Una i altra cosa són, evidentment, mentida. Això, els instituts d’opinió ho saben i per tant tracten les dades, modulen les respostes, poderen els diversos factors i ens ofereixen un resultat ajustat al que ells creuen que podria passar. Això és la cuina.

El problema és quan la cuina serveix per acontentar els clients o té una intencionalitat evident. Les mateixes respostes, amb cuines diferents, poden donar peu a resultats globals diametralment diferents. Alguns mecanismes de correcció són el propi històric electoral, ràtios numèrics de vot per persones i partits… cada maestrillo tiene su librillo. El CIS cuina, ho admet, i a més sol ser una cuina conservadora: sol encertar, però li costa detectar els canvis ràpids. Feedback també cuina des de l’honestedat. Agafa el treball de camp del CEO i l’analitza en base a criteris propis, i ofereix llavors resultats extrapolats quan el CEO mai en dóna.

Utilitat de les enquestes

Què ens interessa d’una enquesta? Ens solem fixar en dos aspectes principalment: el repartiment d’escons i el percentatge de vot. També crida l’atenció la valoració de líders. Però ho hem de saber posar tot en un context correcte. A més, com hem dit, el repartiment d’escons és poc menys que bruixeria.

La part que el Vicent creu que és més interessant d’una enquesta:

Creuament d’intenció de vot per record de vot. Ens detecta la mobilització. Perden importància els percentatges concrets, però ens diu de forma molt fiable qui està mobilitzat, qui no, qui es canvia de vot, qui se’n va a l’abstenció, qui no ho té clar. La quantificació és important però no definitiva. També és útil saber el nivell d’acceptació que té el líder entre els seus propis votants i entre els votants dels partits amb qui tens frontera. I la proximitat o llunyania envers els altres partits. Són aspectes molt més interessants per interpretat bé una enquesta que no pas la previsió d’escons.

Llavors, per què existeix la previsió d’escons? Per un tema eminentment mediàtic: La sobreatenció que mereixen les enquestes en periode electoral. En tot cas no deixa de ser un símptoma dels propis vicis de la professió: la cerca de la dada impactant. És per això que la majoria de periodistes polítics d’aquest país, encara que hagin après a interpretar de forma correcta les dades d’enquestes (especial menció a Carles Castro, de La Vanguardia), la pròpia rutina informativa del mitjà t’imposa informar sobre si CiU ha pujat dos escons o si Esquerra s’ha recuperat mínimament, quan passar d’un 37,5 a un 35% o d’un 6 a un 8% és estadísticament superflu.

Influència en la campanya

Aquesta atenció que li presten els mitjans de comunicació ens serveix per introduir un altre punt del debat: quina influència té una enquesta d’opinió política sobre la pròpia opinió política? Més enllà d’ocupar un espai mediàtic considerable, es produeixen efectes sobre l’electorat. Són molt difícils de medir, no sé si un sociòleg ens pot ajudar, però normalment es parla de dos efectes, principalment: l’efecte underdog i l’efecte bandwagon.

L’efecte underdog és quan una enquesta atorga uns resultats dolents a una candidatura, i això fa despertar, per una banda, els votants apàtics d’aquella opció, que se senten impulsats a votar-los, o també una certa empatia amb aquell que està passant problemes, una mica un efecte Maria Teresa de Calcuta, que pot portar votar al perdedor gent que no tenia intenció de fer-ho. Se sol posar com a exemple Truman al 1948: tot un general, un heroi de guerra de la Guerra Mundial, vapulejat a les enquestes. Va guanyar la presidència.

L’efecte bandwagon es podria definir com apuntar-se al carro guanyador. Més enllà de les Calcutes, a ningú li agrada ser d’un equip perdedor, per tant si ets una persona més o menys indecisa t’apuntes al que és evident que guanyarà. Per Vicent, l’efecte bandwagon és molt més habitual. Per altra banda, també es pot produir una certa relaxació entre els votants d’una opció si té l’èxit assegurat i després passa el que passa, hi ha gent que apunta que en 2006 va haver-hi part de culpa en aquest tema perquè CiU no pugués guanyar de forma suficient a Catalunya.

Per últim, tinguem una cosa clara: la gent menteix, menteix molt, i és molt evident que menteix.


Moltes gràcies al Vicent i als assistents. Ens veiem al proper Beers&Politics.
Respecte al tema enquestes, en Vicent recomana seguir El pati descobert.

 

4 Comments:

  1. Manel Bargalló said...
    Article impressionat i clarificador pels qui no som del ram.
    Hi ha coses amb sentit comú que ja les havie endevinat. Per exemple avui al RAC1 surt que 18 persones aposten per SCI i 12 per RCat. I a més en diferents demarcacions. Això dir que SCI pot obtenir 3 escons i RCat cap, és no només inventar sinó fer directament l'imbècil.

    grácies pel resum. Si hagués estat a Catalunya seguir que hauria vingut.

    Manel
    e-Xaps said...
    Gràcies, Manel! La veritat és que en Vicent va estar molt aclaridor.

    Salut!!
    Antoni said...
    Molt bon article, et deixa amb ganes de més continut així. Per exemple algun punt on es recullin sistemàticament totes les enquestes que van sortint, mentre es van analitzant críticament. O sigui: aquesta saviesa crítica aplicada a enquestes reals.
    e-Xaps said...
    Gràcies, Antoni.
    Li diré al Vicent si s'anima, que és ell qui en sap! ;)

    Salut

Post a Comment




RSS Blogger