Per si algú no sap què demanar-li de regal a la parella o família aquest nadal, deixo aquestes idees.

1. “The Victory Lab: The Secret Science of Winning Campaigns”.
Sasha Issenberg
El periodista Sasha Issenberg presenta la història no explicada de la revolució analítica que ha entrat amb força en les campanyes polítiques del segle XXI . En el seu llibre, s'analitzen els estudis i teories més actuals que s'han implementat en diferents campanyes a Estats Units, especialment aquelles que tenen a veure amb mineria de dades i psicologia conductual.
Per exemple, acadèmics van demostrar que la presència d'un candidat tenia molt més impacte positiu en premsa i TV quan estava visitant poblacions petites que quan parlava des de la capital. Per això, en aquest cas és millor gastar diners en viatges, en comptes dde fer-ho en anuncis en aquesta mateixa premsa. Issenberg revela la història secreta de la política nord-americana moderna, desvetllant les revolucionàries tàctiques i estratègies que van ajudar a decidir les eleccions de 2004 i 2008, i que s'han convertit en essencials per a les campanyes de Barack Obama i Mitt Romney.

2. “The Timeline of Presidential Elections: How Campaigns Do (and Do Not) Matter”.
Robert S. Erikson and Christopher Wlezien
Aquests dos politòlegs analitzen en el seu llibre quin tipus d'esdeveniments realment semblen canviar les preferències dels votants durant una campanya presidencial. Erikson i Wlezien han acumulat dades de prop de 2.000 enquestes nacionals que cobreixen cada elecció presidencial des de 1952 a 2008, la qual cosa els permet veure com els resultats prenen forma en el transcurs d'un any electoral. Des del començament de l'any, les enquestes tenen pràcticament poder predictiu. A mitjans d'abril, quan els candidats han estat identificats i aparellats, les preferències ja estan en marxa. Però un procés de formació de favorits té lloc en els últims sis mesos, durant el qual les intencions dels votants canvien gradualment, amb esdeveniments concrets -incloent debats presidencials-.

3. “The signal and the noise. Why sota many predictions fail-but some don’t”.
Nate Silver
Sis setmanes abans de les eleccions nord-americanes, Nate Silver va publicar aquest llibre sobre la importància de les prediccions en la denominada era de la informació. A partir d'enquestes, històric de vot, base demogràfica i altres dades, Silver ha encertat el guanyador de tots els estats i, en gran mesura, el marge d'aquestes victòries. No obstant això, no és la primera vegada que mostra capacitat de predir resultats o comportaments, ja que ja va obtenir un gran encert en les eleccions de 2008, així com en altres àmbits com l'economia o el beisbol.
Per això, Silver va més enllà de la projecció de resultats electorals en aquest llibre. En una era en la qual els ciutadans tenim un excés d'informació i dades, destaca la necessitat d'ordenar-les i saber tractar-les, amb el complicat repte d'aplicar el judici personal sense caure en els propis prejudicis i parcialitat. A partir d'exemples provinents de la política, l'economia o l'esport, Silver proposa un mètode per detectar el senyal que porta a la veritat d'entre el caos sorollós de dades.

4. “The New Voter in Western Europe: France and Beyond”.
Bruno Cautrès i Anne Muxel
Aquest llibre presenta els principals resultats d'una enquesta electoral única i innovadora en la recerca electoral francesa i un dels estudis més detallats a Europa. L'enquesta es va realitzar entre una mostra de 1.846 votants francesos, entrevistats en quatre onades durant les eleccions presidencials i legislatives de 2007 en el context de la victòria de Nicolas Sarkozy. L'anàlisi proporciona una comprensió de com es prenen les decisions sobre la votació, el procés de presa de decisions electoral i els mecanismes utilitzats pels votants per prendre decisions i tracta d'identificar els factors socials, polítics i psicològics en joc.

5. “Why Romney Lost (And What the GOP Ca Do About It)”.
David Frum
Segons New Yorker, aquest llibre és el millor post-mortem de la derrota de Romney. Frum evita arguments crítics sobre Romney com a mal candidat i culpa directament a l'errada del partit republicà per desenvolupar un conjunt de polítiques que podria activar a la classe mitjana. El llibre ofereix un pla audaç i esperançat per a l'èxit republicà en els propers anys. David Frum insta al partit republicà a que sigui culturalment modern, econòmicament incloent i respectuós amb la diversitat del país.

‘Elecciones USA 2012: los 12 factores decisivos‘ és el títol de l'últim llibre d'Antoni Gutiérrez-Rubí, un i-book editat per El Periódico de Catalunya i que ja es pot adquirir en les tendes on line d'Amazon, iTunes i Kobo..

El text, -que és número 1 en vendes d'ebooks polítics a iTunes i número 3 a amazon- és una anàlisi a fons dels 12 factors clau que segons el parer d'Antoni van portar el passat 6 de novembre a Barack Obama a la reelecció com a president d'Estats Units. Cadascuna de les claus és analitzada en un capítol diferent, que van des del finançament a la presència dels candidats a les xarxes, les diferents estratègies de campanya, el microtargetting o l'ús de dades.

Sobre això últim, el Big Data, en la presentació del llibre a Barcelona, el proper 17 de desembre, a les 19.30h, comptarem amb la conferència d'Ethan Roeder, Director of data en la campanya d'Obama. La seva ponència tindrà el títol de “Data on the Obama Campaign- Myths versus Reality’” i té una pinta fantàstica per entendre com ho van fer en la campanya del president Obama per accedir, ordenar i sobretot utilitzar, totes les dades recaptades per microsegmentar al seu públic.

Espero que ens veiem allà.

En una societat multiétnica és imprescindible que un candidat estigui familiaritzat amb les diferents cultures dels seus votants. Els incidents generats per desconeixement dels seus símbols, rituals i menjars fan que els polítics puguin ser vistos per la ciutadania com a ignorants de la seva cultura, a la qual demanen el vot. Se sobreentén que un President que coneix als seus ciutadans podrà ajudar-los millor i entendre el que necessiten.

Un bon exemple és el de Gerald Ford, en la campanya de 1976. Ford estava fent campanya per als llatins a Texas. En una visita a El Álamo, a Sant Antonio, el llavors President va agafar un tamal –típic menjar mexicà- i va començar a menjar-se'l. De sobte tothom es va quedar mirant-lo, ja que el polític no tenia ni idea de com es menja, i s'ho estava menjant sense treure l'embolcall. L'hi van dir i ell va somriure i el va treure, i va seguir menjant. No obstant això, aquesta imatge va sortir en tots els mitjans de comunicació i fins i tot va ser portada del New York Times. Els votants llatins tenien una prova irrefutable que Gerald Ford no els coneixia ni a ells ni a la seva cultura.



Un altre cas curiós va ser el George McGovern, el 1972. En un acte, es va demanar un hot dog kosher i un got de llet durant la campanya de vots jueus a Nova York. Els seus assessors no li van dir que barrejar la llet i carn definitivament no era kosher i, per descomptat, ell no en tenia ni idea. Per a un votant jueu es demostrava que McGovern sabia poc sobre els jueus i de les seves preocupacions.

Podria argumentar-se que el fet de saber o no com han de menjar-se els tamals o saber què és kosher no té cap connexió lògica amb avaluar si un candidat serà un bon President, i que decidir o no el vot per aquesta raó és completament irracional. I és que són errades ximples, menudències, però quan els votants indecisos o no massa informats políticament pensen en un candidat al que votar el dia de les eleccions, solen recordar aquestes “anècdotes”. En el seu llibre “The Reasoning Voter“, el politòleg Samuel Popkin argumenta que aparentment incidents menors com aquests influencien la racionalitat de vot d'una persona. Per a Popkin, molts votants indecisos utilitzen un conjunt de dreceres mentals en les quals recolzar-se fortament per prendre la seva decisió de vot. La “low-information rationality”, com ho denomina Virginia García Beaudoux es refereix a un tipus de raonament que es val de dreceres en avaluar i obtenir la informació amb la finalitat de simplificar el procés i decidir el seu candidat.

L'autora cita un article de Robert Jervis i la seva teoria de la “cerca del borratxo”. Un vell acudit parla “d'un borratxo que en buscar les claus del seu cotxe perdudes al carrer no realitza la cerca prop del lloc on li han caigut sinó sota un fanal llunyà d'on les ha perdut, argumentant que ho fa perquè allí hi ha bona llum i “està il·luminat”. Es postula que en política les persones, en moltes oportunitats, no es guien per la informació més adequada sinó per aquella que es troba més fàcilment disponible o “il·luminada”. El fanal és una metàfora per explicar que, en moltes ocasions, les persones ens guiem per aquella informació a la qual tenim un ràpid accés psicològic encara que en primera instància, per a un analista polític, aquesta informació sembla inadequada o irrellevant en relació amb el problema”.

Així doncs, els candidats han de recordar en tot moment que el que fan pot afectar-los, encara que sigui una ximpleria o una anècdota sense importància (per a ells). Respectar i conèixer els símbols de les cultures és importantíssim per als membres d'aquesta cultura. Un candidat ofereix sempre, a través dels seus actes, informació sobre ell als seus potencials votants, vulgui o no vulgui.

Quan acaba una campanya electoral, les bases solen estar cansades, i és difícil que tornin a “enganxar-se” a l'acció fins a les següents eleccions. No obstant això, sí que hi ha molts activistes que li han agafat el gust a fer campanya i a ajudar al candidat, però sovint, des del partit se'ls oblida fins que no arriba el següent procés electoral.

Però això era abans. En l'actualitat, i sobretot gràcies a la Xarxa i al slacktivism o activisme de sofà, qualsevol pot seguir ajudant sempre que se'ls donin opcions i activitats a realitzar. Mai se solia fer, però si que hi ha alguns països i alguns partits que han vist en l'ús de la seva gran base de dades de campanya una gran possibilitat per fer campanya permanent. Exposo alguns casos:

1. The Action. El 20 de novembre, tan sols dues setmanes després de la victòria d'Obama en les eleccions nord-americanes, tots els simpatitzants van rebre un email on se'ls demanava que continuessin ajudant, entrant en la web The Action. Allí es poden trobar activitats i material de campanya i per a difusió en xarxes socials per demanar-li al Congrés que posi fi a les retallades d'impostos del 2% pels més rics, que ha de pagar la classe mitjana. Aquesta és la primera campanya post-eleccions. Tal com ja va indicar el propi Obama el 13 de novembre en una trucada telefònica per 30.000 voluntaris: “l'elecció no és un punt final. Cal mantenir-se actius. Ningú es pot detenir ara“.
El president i el seu equip de campanya semblen haver après de l'error de 2008, quan no van aprofitar les dades per aconseguir un moviment actiu de base. Aquest intent no va arribar fins al següent any, amb Organizing for America, però quan molts exvoluntaris no havien estat “endollats” des de mesos abans.

2. La ola bolivariana. El 7 d'octubre van tenir lloc les eleccions presidencials a Veneçuela, en el qual va ser reelegit el president Hugo Chávez per a un tercer mandat consecutiu. La ola bolivariana era el nom del seu exèrcit d'activistes. Una vegada conclosa la campanya, no obstant això, l'onada contínua, encara que en aquest sentit cal dir que la raó més probable és perquè tenen eleccions regionals el proper 16 de desembre. Des del seu web es proposen activitats i els simpatitzants poden pujar el que fan i difondre-ho, també estan les últimes notícies sobre Chavez i els candidats regionals del seu partit.
M'ha cridat l'atenció el seu karaoke, mitjançant el qual surten als carrers del país amb una càmera i graven a la gent cantant la cançó emblema “Chávez cor del teu poble”.


3. Voulu le 6 mai (volgut el 6 de maig). Es tracta d'una campanya del PS francès, el líder del qual, François Hollande va guanyar precisament aquest dia les eleccions presidencials. La campanya surt una mica tard, sis mesos després de la victòria, però intenta aconseguir en primer lloc recordar l'efemèride, i en segon lloc mobilitzar als antics voluntaris socialistes.
La campanya gira entorn de set cartells i fulletons que es poden trobar a la Web. Aquesta campanya permetrà als activistes poder explicar i defensar o discutir -al carrer i online- les prioritats implementades pel govern des que va ser triat. Es volen mostrar imatges de persones directament afectades per les reformes per mostrar els assoliments del govern: la prioritat a l'ocupació, la joventut, l'educació, o les accions per a l'habitatge.

Tot l'èxit dependrà de les activitats que es proposin i de la interacció que aconsegueixin crear entre els mateixos membres i el propi partit. Sigui com sigui, és una excel·lent manera de conservar les relacions adquirides durant la campanya, d'aprofitar i ampliar les dades recaptades i sobretot, de seguir mantenint a la gent activada per fer campanya permanent.

Recopilo en aquest post algunes dades que m'han semblat interessants i que permeten entendre una mica millor quins han estat els resultats i per què.

1. Vots
- Obama ha aconseguit 60 milions de vots, per 57 milions de Romney. Obama ha guanyat en 6 dels 7 Estats decisius. En molts casos, per molt poc. Dels Estats clau, Romney tan sols ha pogut guanyar a Carolina del Nord.
- Obama va guanyar 13 Estats per un marge de només el 10%. El 2008 van ser sol 8 Estats.
- Un 42% dels votants van assegurar que es van veure influïts per la imatge i actuació del president durant l'huracà “Sandy”.
- A l'octubre, el 25% dels nord-americans pensaven que el país anava en bona direcció. El dia anterior a les eleccions ho pensava el 45%.

2. Xarxes socials
- A Twitter, el següent missatge de Barack Obama, publicat abans que es dirigís al país després d'haver estat declarat vencedor dels comicis, és ja el més retuitejat de la història, amb més de 536.000 retuits a les 10.30 del matí d'ahir -hora espanyola-. A més, 181.000 persones l'han marcat com a favorit. A Facebook, aquesta fotografia va aconseguir batre una altra marca: la imatge que té més “M'agrada” de la història: 2,3 milions (i pujant). La imatge ha estat compartida 270.000 vegades.
- En total, Twitter calcula que la jornada electoral ha acaparat a EUA uns 31 milions de tuits.



3. Segmentació
- El 72% dels votants són blancs, el 13% afroamericans, el 10% llatins (eren el 9% el 2008 i el 8% el 2004) i el 3% asiàtics.
- A favor d'Obama van votar el 93% dels afroamericans, el 71% dels llatins i només el 39% dels blancs.
- Han augmentat els joves menors de 30 anys que van anar a votar (19% dels votants –eren el 18% el 2008). El 60% d'ells van votar per Obama –va ser el 66% en 2008).
- El 60% dels joves menors de 30 anys han votat per Obama. El 56% dels majors de 65 ho han fet per Romney.
- El 62% del vot urbà ha estat para Obama, pel 59% del vot rural per Romney.
- El 55% de les dones (que són el 53% de votants) han votat pel candidat demòcrata.
- El 67% de les solteres (23% dels votants) van votar a Obama.
- El 59% dels catòlics (18% dels votants) van votar per Romney. També el 78% d'evangèlics (que són el 26% dels votants). El 70% dels no religiosos (12% dels votants) van recolzar a Obama.
- La microsegmentació va funcionar. Van ser bàsics, en la victòria d'Obama, els afroamericans a Pennsylvania, els llatins a Nevada, els blancs de classe obrera a Ohio i els joves a Virgínia (s'han instal·lat els últims anys en el nord de l'Estat, per la proximitat a Washington i cases més barates).
-Obama va perdre per uns 17 punts entre els membres de la classe obrera blanca en tot el país, però només per 2 en l'estat industrial d'Ohio, segons les enquestes a peu d'urna. El rescat a General Motors va tenir a veure. Es dóna la circumstància que en aquest Estat també van augmentar els vots d'afroamericans, que van representar el 15% dels votants (eren l'11% el 2008).

4. Despeses
- S'estima que demòcrates i republicans s'han gastat en la carrera presidencial 2.600 milions de dòlars: uns 2.000 milions d'euros al canvi actual.
- Els SuperPACs han ajudat molt en campanya, especialment els que anaven a favor de Romney. "Restore our future" va aconseguir 142 milions de dòlars, per 91 milions de “American Crossroads” (Karl Rove). “Priorities USA action”, pro-Obama va aconseguir 66 milions. És interessant que més del 90% dels diners dels SuperPACs es va utilitzar en campanyes negatives o brutes contra l'adversari.

El passat 2 d'octubre, l'avió de campanya del candidat republicà Mitt Romney, un McDonnell Douglas MD-83, va estar a les instal·lacions aeroportuàries d'Amarillo, Texas, on va ser repintat i on es va escriure en grans lletres el seu lema de campanya “Believe in America”. No va ser casualitat.

Fins llavors, l'avió, que usava Romney des del 31 d'agost, encara que tenia el seu lema de campanya, es veia vell (és de 1970). El McDonell Douglas, que és de lloguer, havia tingut com a anteriors usuaris al grup U2, que tenia impresa la frase: “El futur necessita un gran petó”.

Abans del 2 d'octubre la visibilitat de l'avió de Romney era mínima. Arribava a l'aeroport i el candidat sortia per agafar un cotxe o el seu bus de campanya i dirigir-se a la ciutat o poble per fer un míting, i posteriorment tornava. No obstant això, aquests darrers dies de campanya el seu equip ha volgut estalviar temps de desplaçament, per la qual cosa l'avió s'ha convertit en una peça fonamental de la campanya. Pot volar 5 hores seguides i recórrer més de 2.500 milles (4.400 quilòmetres) sense repostar.

Així, ha muntat els seus mítings -sempre que es podia- prop dels aeroports. És una bona manera de perdre el menys temps possible i de poder volar ràpidament a un altre Estat. Tot el dia d'ahir –últim dia de campanya- va tenir actes en aeroports (Florida, Virginia i Ohio). El cas més extrem va ser en el seu últim acte, ahir a la nit a Ohio, quan el míting es va organitzar en el propi hangar de l'aeroport. L'entrada de Romney va ser en el seu propi avió, que “va aparcar” davant dels seus simpatitzants, i des d'on el candidat va baixar l'escala i va pujar a l'escenari.




L'avió deixa així de ser sols un mitjà de transport per convertir-se en un element més de comunicació política. La foto que volia la va aconseguir, i era la frase que apareixia en obrir la porta de l'avió, i que també va aparèixer després en el faristol: “Canvi real des del primer dia”. Aquest nou lema (abans a l'avió només posava Romney-Ryan) l'ha estat usant tan sols aquests últims dies, com a atac al “Change” d'Obama el 2008, qui fa unes setmanes va dir necessitar més temps per aconseguir canviar el país. Romney, en canvi, promet el canvi en quan arribi a la Casa Blanca.

És un últim cop d'efecte, i ho ha aconseguit. Tots els mitjans parlen del seu últim míting, no pel que digués, sinó per la seva entrada en l'avió. Era el seu últim cartutx en la campanya.

Barack Obama i Mitt Romney estan a només hores del dia d'eleccions. Finalitza una esgotadora campanya que ha durat 17 mesos i gastat 3 bilions de dòlars. Ahir, últim dia de campanya, ambdós candidats tenien en la seva agenda 14 esdeveniments en 8 estats. Aquests actes se sumen a la marató del cap de setmana, amb presència en Estats claus (i 6 actes a Ohio).

Tot compta per intentar connectar amb el públic. Un bon exemple d'això el tenim en el míting de Mitt Romney per a 30.000 persones a Morrisville (prop de Philadelphia –Pennsylvania), on no va dubtar a fer sonar la música de la pel·lícula Rocky, Gonna fly now, de Bill Conti (1979), mentre apareixia a l'escenari. L'ús de la banda sonora de Rocky no és una novetat en campanyes. De fet, se sap que un candidat està a Pennsylvania perquè sovint sona aquesta música abans dels seus discursos.

Que soni “Gonna fly now” en les campanyes de Pennsylvania és un clàssic. Fins i tot Walter Mondale la va utilitzar com a himne de campanya en les presidencials de 1984 (i Reagan en la mateixa campanya).

Es dóna la curiositat que no és l'única cançó de la banda sonora de Rocky que sol sentir-se en mítings a  aquest Estat. L'altra és “Eye of the Tiger”, de Survivor. La cançó va sortir al mercat l'1 de gener de 1982, i va ser escrita a petició de Sylvester Stallone per a la pel·lícula Rocky III. La cançó va encapçalar els Billboard Hot 100 durant sis setmanes a partir del 24 de juliol de 1982. Aquest mes de gener de 2012, el candidat a les primàries republicanes Newt Gingrich, la va utilitzar en diferents escenaris, per descomptat també a Pennsylvania. Es dóna la circumstància que no tenia permís per fer-ho i va ser denunciat pels autors de la cançó.

El 2008, la cançó ja va ser usada també per John McCain i Sarah Palin (i també denunciats per no haver demanat permís) i per Hillary Clinton, en els seus viatges a Pennsylvania durant les primàries.

Les cançons de la banda sonora de Rocky, especialment a Filadèlfia i Pennsylvania, serveixen per fer l'ullet als seus ciutadans i és una senzilla i emocional eina de comunicació política per apropar-se a aquest públic. El personatge de Rocky Balboa era de Filadèlfia, i constitueix tot un mite en l'imaginari de la ciutat i l'Estat. Els Rocky Steps (graons de Rocky), que el protagonista puja al ritme de la cançó Gonna Fly Now, en la pel·lícula i en algunes de les seves seqüeles, com Rocky II, III, V i Rocky Balboa, són els graons frontals del Museu d'Art de Filadèlfia. Els turistes i fins i tot els propis ciutadans solen imitar a Rocky pujant els graons. També es va col·locar, temporalment, una estàtua de bronze de Rocky per a la pel·lícula Rocky III. L'estàtua està actualment col·locada a baix, a la dreta, dels graons.

Com deia Romney abans-d'ahir, després d'escoltar la cançó, “this audience and your voices are being heard all across the nation. We’re taking back the White House, because we’re going to win Pennsylvania!”. L'esperit que preconitza la cançó segueix tenint valor com a lluita contra l'adversitat, reencarnant el somni americà. Almenys, aquesta és la intenció quan sona a Pennsylvania. Veurem si aquesta nit el candidat republicà tira la lona a Obama en el que seria una sorpresa digna de Rocky.

Divendres vinent, 9 de novembre, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és “El referèndum independentista escocès“, a càrrec d'Ivan Serrano (@aubachs), Doctor en Ciència Política per la Universitat Pompeu Fabra i que treballa com a investigador post-doctoral a la UOC. Ha escrit diferents publicacions (llibre, capítols, articles) sobre descentralització, federalisme, nacionalisme, secessió i suport a la independència a Gran Bretanya/Escòcia, França/Còrsega i Espanya/Catalunya.

El lloc serà a la planta superior del bar Jos-Mik (C/ Milà i Fontanals, 29), cantonada amb carrer Igualada/Torres. Prop de metro Joanic o Verdaguer.

Confirmeu, si us plau, la vostra assistència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades:

- "Com negociar coalicions polítiques", amb Josep Maria Reniu
- "Una Syriza catalana?", amb Roger Palà
- "Història i liturgia", amb Luis Arroyo
- "Malvines: la campanya permanent argentina", amb Sebastián Bertrán
- "Les primàries republicanes", amb Jordi Pérez Colomé
- "Millorar la relació polítics-periodistes", amb Roger Mateos
- "Ciberguerrilla", amb Jose Rodríguez
- "Open Government", amb Carlos Guadián
- "El valor de les relacions institucionals", amb Ernest Benach
- "Humor i política", amb José A. Pérez
- "Enquestes en període electoral", amb Vicent Martínez
- "L'estratègia electoral a Catalunya", amb Pau Canaleta
- "Com escriure un bon discurs", amb David Redolí
- "La campanya electoral britànica", amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé
- “La campaña a Estats Units”, amb Antoni Gutiérrez-Rubí

En una campanya, en el dia a dia, tot val per tenir visibilitat, però la ciutadania està cansada de veure sempre el mateix (cartells, posters…). És per això que si un partit aconsegueix mostrar el seu missatge d'una manera diferent, aquest missatge arribarà a molta més gent, especialment si és d'una manera divertida o curiosa.

Un bon exemple de bona iniciativa per augmentar la visibilitat és la idea d'Esquerra Republicana (ERC), que va fer envolar dilluns passat de l'Aeròdrom d'Òdena (Barcelona) un globus aerostàtic (vídeo) amb el disseny d'una "estelada" i el logo del partit, que recorrerà Catalunya durant la campanya electoral. El globus viatjarà als mateixos municipis als quals ERC vagi a fer els seus actes de campanya, i les persones que assisteixin als mítings del líder del partit, Oriol Junqueras, podran pujar al globus de forma gratuïta.




Amb un globus es pot dirigir tota l'atenció cap al lema del seu moviment polític. És la seva imatge política i el seu missatge volant sobre els pobles i ciutats. No fa falta anar a un míting per veure-ho. La taxa de memorització resultant de l'ús de globus aerostàtics en comunicació política pot ser molt més alta que altres eines per fer arribar el missatge.

Dashboard és una plataforma online d'organització de voluntaris i col·laboradors de la campanya de Barack Obama. A través d'aquesta eina han unit en una única base de dades totes les contribucions dels voluntaris. Fins a la seva creació, a l'inici de la campanya, cada vegada que un voluntari aconseguia una donació o registrava a un nou votant, aquestes dades passaven de forma anònima a formar part de les bases de dades de la campanya. A Dashboard, cadascuna d'aquestes petites victòries porta nom i cognom i aquest voluntari pot lluir els seus galons en el seu perfil en Dashboard, comparant-se amb la resta de voluntaris. Es tracta d'incentivar als voluntaris amb més reconeixement i de crear certa competitivitat perquè cada voluntari es vegi animat a emprendre més accions i augmentar els seus mèrits (més donacions, més activistes aconseguits, més trucades realitzades, més esdeveniments…).

Els premis o classificació per mèrits no és quelcom nou (ja s'utilitzava al 2008, per Giuliani, per exemple), però sí ho és la facilitat per interaccionar amb altres activistes i l'objectiu de fer-ho gairebé tot de manera local, on i offline. Dins d'aquesta xarxa cada voluntari treballa a nivell local, com a part de l'equip del seu veïnat, per atreure vots i fons a la campanya. Així, vot a vot i veïnat a veïnat, els demòcrates intenten anar conquerint el país, especialment els Estats decisius.




A través d'aquesta plataforma, a la qual es pot accedir tant des de l'ordinador, com des del telèfon mòbil, els voluntaris poden crear esdeveniments, mantenir-se en contacte amb altres companys amb els quals col·laborar i difondre notícies sobre les diferents propostes i mesures presentades per Obama. La interconnexió amb les xarxes socials de cada membre és constant. Com vaig explicar en un post d'abril parlant de les xarxes d'activistes en les eleccions franceses, hem arribat a “un nou tipus de xarxes socials pròpies, aquelles hiperconnectades amb qualsevol altra xarxa. És a dir, no és necessari tenir un login i password per a cada xarxa social (inclosa la del partit o candidat), sinó que es millora l'accessibilitat, i es pot pertànyer a una xarxa tan sols entrant des d'una altra xarxa, per exemple amb el login i password de Facebook o Twitter. Una altra característica és que vol crear activistes “totals”, no només online, sinó que també es moguin fent campanya al carrer”. Aquesta interconectivitat a les diferents xarxes socials des d'una sola plataforma millora la visibilitat de les accions de ciberactivisme i permet una major participació i involucració en campanya dels simpatitzants i dels seus contactes personals.

A través d'aquesta eina es poden accedir a diferents opcions:

1. My Team. En el meu cas, al costat de 763 membres més, m'ha col·locat automàticament en l'equip de New Jersey Sud (el meu codi postal, de Gràcia -Barcelona-, és el mateix que el seu). Des d'aquí es poden veure esdeveniments creats per diferents activistes, imatges i històries i anècdotes pujades pels voluntaris. També es pot contactar per mail amb tots els voluntaris. Mostren trucs per persuadir a votants, argumentari i una eina per trucar als teus veïns des de la pròpia plataforma.

2. Esdeveniments. Mostren esdeveniments i activitats. La majoria en aquestes últimes setmanes són campanyes de trucades telefòniques a un determinat barri. Qualsevol voluntari pot apuntar-se per participar, i sol durar un parell d'hores.





3. Missatges. Com a qualsevol xarxa social, és on es poden llegir els missatges rebuts, o enviar. Qui més sol enviar, òbviament, és el cap de l'equip local. Clicant en el nom de qualsevol activista apareix el seu perfil, mèrits aconseguits, interessos i les activitats que ha realitzat, així com els grups als quals pertany (només el local, o jueus per Obama, o músics per Obama…). També les seves altres xarxes socials (Facebook o Twitter, per exemple).

4. Recursos. És una espècie de fòrum on els voluntaris i activistes donen trucs per organitzar millor les trucades o els esdeveniments. Per exemple, si vols que la gent vagi al teu esdeveniment, truca el dia abans per confirmar-los que es realitza, o no els facis portar cafès. Els trucs es poden votar entre la comunitat, per conèixer els millors.

5. Grups. És un llistat de tots els grups que recolzen a Obama perquè qualsevol s'apunti: llatins per Obama, esportistes, veterans, dones… També et suggereix grups locals. En el meu cas: New Jersey sèniors for Obama, Rider University for Obama, etc…
Cada grup realitza activitats dissenyades per a aquests grups, i busca segmentar aquest públic i enviar-li un missatge que els membres del grup poden compartir com a seu.





6. Fer trucades. Es tracta d'una eina per realitzar trucades des de la pròpia plataforma, als teus veïns, per convèncer-los que votin a Obama. La metodologia es pot veure bé en aquest vídeo, i consisteix en un formulari amb el nom de la persona a la qual es truca i les frases que has de dir. S'apunta com ha anat la trucada i si estan a favor o en contra, i en quin grau, del candidat. També indica què dir si la persona contactada és simpatitzant de Romney. Tot queda registrat online, la qual cosa complementa la gran base de dades de la campanya.
Durant l'huracà Sandy s'està difonent i utilitzant moltíssim, per raons òbvies.

7. Fundraising. Permet crear per a cada activista la seva pròpia pàgina de donació de diners, perquè ho difongui entre els seus contactes.

8. Get fired up. Pàgina amb el video destacat, per compartir-ho amb els contactes en xarxes socials.

9. Números. Les activitats realitzades per cada activista.



 10. Obtenir informació de vot. Instruccions per votar, el dia d'eleccions o amb vot anticipat.

.
Veig quatre grans objectius en una eina com Dashboard:
- Fer una campanya local, on els veïns es coneguin i es coneguin les problemàtiques de tots (però tenir també activitats nacionals per qui vulgui col·laborar amb altres Estats)
- Fer una campanya online però que tingui repercussió offline
- Aconseguir activistes i simplificar-los el treball
- Aconseguir una base de dades increïble per a futures eleccions

A mitjans anys noranta el partit republicà nord-americà va crear “The Voter Voult”, una completa base de dades dels votants dels Estats Units. Va ser infrautilizada fins a 2004, quan ja disposava de 168 milions d'entrades. Aquell any, en la campanya de George W. Bush, el seu assessor, Karl Rove, va veure la importància que podria tenir aquesta informació per conèixer millor als votants, saber què pensen, on estan i quins missatges els podrien enviar. Aquesta informació se li subministrava a l'exèrcit d'activistes del partit, amb el que sabien on anar i amb qui parlar, ajustant-se a les preocupacions específiques d'aquests votants i dotant-se d'un argumentari específic para quan parlessin amb ells.

Des de llavors, la segmentació s'utilitza en les campanyes electorals de tot el món per adaptar els missatges del candidat a cada col·lectiu determinat, amb la finalitat d'aconseguir una aproximació més efectiva. L'objectiu és que l'electorat se senti escoltat i proper a un partit. La gràcia de la segmentació és crear missatges dirigits directament a aquests grups, per així reclutar votants que, d'una altra forma, no s'haguessin identificat mai amb el candidat o per activar a aquells que estan d'acord en una temàtica concreta però no tant en la resta. Les dades són informació, i la informació és poder per entendre i decidir mitjançant quin missatge un partit o un candidat pot apropar-se més a un simpatitzant o votant, sigui per activar-lo o per a que vagi a votar.

Així, la segmentació electoral pretén conèixer als votants per fer-los arribar el missatge oportú, allò que els importi i que aconsegueixi mobilitzar-los. Consta de quatre fases:

1. Coneixement. Establir les eines per aconseguir conèixer a aquests públics. Es pot aconseguir a partir d'enquestes, d'entrevistes, de porta a porta, de focus group, d'aplicacions en xarxes socials, etc. Es preguntarà sobre què els agrada i què pensen, però, també, què opinen sobre el seu candidat i sobre el contrincant. Un exemple interessant, abans que la segmentació fos un arma electoral usual, va ser el dels assessors de George Bush pare, que van desenvolupar, ja el 1988, un focus group no amb partidaris del seu client, sinó amb partidaris del seu rival, el demòcrata Michael Dukakis, que era favorit a les presidencials. A través d'aquest focus group van ser capaços d'identificar que fins i tot els partidaris més acèrrims de Dukakis eren una mica crítics amb la seva posició respecte a la lluita contra el crim, convençuts que era massa condescendent. Com a resultat, es va treballar aquest matís del missatge polític de Bush com el garant de la protecció ciutadana contra el crim i fins i tot es van rodar anuncis televisius (emesos en tots els canals nacionals) que jugaven amb la idea que si guanyava Dukakis deixaria obertes les portes de les presons. L'anunci més controvertit va ser “Revolving Door”, el nivell d'acceptació del qual va ser enorme i va afeblir notablement la candidatura demòcrata, sent aquesta una de les principals raons de la victòria de Bush, segons les enquestes post-electorals.

2. Classificació. Es tracta d'ordenar i entendre les dades recaptades, mitjançant mapes, bases de dades i infinitat de diferents classificacions (interessos, preocupacions, edat, gènere, ocupació…). No és suficient amb tenir les dades, cal enumerar-les i analitzar-les, classificant a la ciutadania segons els seus desitjos i preocupacions. L'equip d'estratègia del candidat usarà aquestes dades (per exemple el Voter Voult en el cas dels republicans o Demzilla en el dels demòcrates) per establir prioritats en l'estratègia de campanya i localitzar conjunts de població homogènia -o amb punts en comú- per definir per a ells un missatge que els apropi al candidat. Aquestes bases de dades estaran constantment actualitzades, incloent també material d'empreses privades. L'objectiu és creuar tota la informació per tenir una millor segmentació de públics, per ajustar el missatge als seus interessos.

En les actuals eleccions nord-americanes, per exemple, hi ha dades a l'abast de qualsevol –i que els partits hauran millorat exponencialment- que ens indiquen la tendència de vot de determinats col·lectius. En la web de Gallup existeixen referències històriques de vots per segments poblacionals reunits des de 1952. Se sap que el 55% dels universitaris vota demòcrata, que el 60% de protestants vota republicà, que el 55% de persones que van a l'Església voten republicà, que el 62% dels propietaris d'armes voten republicà, que el 65% de les solteres –pel 60% de solters- voten demòcrata, i fins i tot que el 55% de les casades voten republicà (excepte en el cas de Bill Clinton, on la majoria d'elles va votar demòcrata).

3. Missatge. El més important d'aquesta fase és decidir quin missatge farà que els electors es decideixin pel candidat. S'ha de generar un missatge que s'adapti al que sent o pensa el públic seleccionat. L'objectiu és arribar al major nombre de persones que es pugui de manera directa, parlant el seu mateix llenguatge i expressant les seves mateixes emocions. Un bon exemple el vam veure durant la campanya de Bill Clinton de 1996, on les mares del futbol (soccer moms) –mares treballadores de renda mitjana que porten als seus fills a jugar al futbol- van ser un objectiu clau a l'hora de segmentar el missatge econòmic de la candidatura de Clinton.

Un altre exemple és a través d'algunes webs de candidats: depenent del lloc on es trobi el votant, la informació que es mostra en la web serà diferent, prioritzant els missatges que tenen a veure amb els seus interessos. El primer a utilitzar aquesta estratègia online va ser l'equip de Hillary Clinton el 2008, quan difonia diferents missatges segons l'Estat on es trobés el visitant de la web.

És important també monitorizar el missatge per saber si aquest arriba al públic desitjat i de la manera desitjada o si, per contra, ha de modificar-se. Es gasten ingents quantitats de diners per arribar a aquests públics, per la qual cosa és bàsic aprofitar bé el treball realitzat en les anteriors fases de la segmentació.

4. Difusió. S'ha d'aconseguir que el missatge arribi correctament mitjançant la difusió a través de diferents mitjans -personals (email, trucades, porta a porta) o generals (xarxes socials, diaris i revistes, mitjans de comunicació, etc.)- que són més usats per aquestes persones.

Existeixen dades fiables sobreel mode de vida i hàbits de consum de demòcrates i republicans que permeten als equips de campanya incidir o col·locar publicitat en determinats productes o suports, així com anar a buscar als seus votants allí on estan. Un exemple va ser el 2008, quan els anuncis d'Obama apareixien freqüentment en “Dos homes i mig”, sèrie que segons les enquestes agrada als demòcrates. Gràcies a aquestes enquestes, els equips de campanya poden saber, també, que el 46% dels republicans té gos, per només un 30% dels demòcrates; o que els demòcrates prefereixen veure la MTV o jugar a videojocs mentre els republicans veuen programes i sèries com ‘Dancing with the stars’ (el ‘Mira qui balla’ americà), ‘The Office’ i ‘El Mentalista’; o que la majoria dels republicans prefereix el futbol americà o la NASCAR mentre els demòcrates prefereixen veure la NBA.

Totes aquestes dades són útils per poder publicitar el missatge del respectiu partit o candidat allí on van o on consumeixen els seus votants. En aquesta campanya de 2012, el candidat Rick Santorum va inserir publicitat en un dels automòbils que competia en una de les carreres de major importància del circuit NASCAR: el Daytona 500. A més, el cotxe era un Ford Fusion, fabricat a Detroit, i ho va fer just abans de les primàries de Michigan. No només es tracta de publicitat, sinó de donar un missatge a un públic determinat. No era la primera vegada. També ho ha fet Rick Perry aquest mateix any, i fins i tot la dupla Bush-Cheney l'any 2004.

Noves eines com les xarxes socials permeten augmentar també la informació i les dades que es tenen sobre els votants però, al seu torn, destriar a qui és millor enviar-li una informació sobre un tema determinat. En el cas de l'actual president Obama la seva aplicació de Facebook, “Are you in”, permet als seus partidaris declarar-li el seu suport o fer arribar als seus amics un missatge perquè s'uneixin. Però sota aquesta superfície passa quelcom molt més poderós: la primera vegada que s'utilitza l'aplicació es demana permís perquè s'afegeixi les seves dades bàsiques (nom, fotografia, gènere, xarxes, llista d'amics i qualsevol altra informació que hagin deixat oberta per compartir en Facebook. També sol·licita permís per saber l'aniversari, ciutat actual i la capacitat d'enviar correu electrònic o missatge al mur. (Algunes d'aquestes característiques pot ser invalidades, però la majoria són requerides per l'aplicació). Ara l'equip de campanya d'Obama pot, per exemple, consultar la llista per enviar un missatge a cada persona que s'auto-identifica com a demòcrata, dona, casada i major de 35 anys, amb més de 500 amics en Facebook i parlar del temi “família”.

Avui dia es busca segmentar el més i millor possible per arribar, amb el missatge adequat, a la major part de població. La informació és poder, i una bona segmentació pot aconseguir aprofitar al màxim els esforços humans i econòmics per guanyar unes eleccions.

Article publicat a la revista "Más poder local", número 13. Veure PDF.

Pier Luigi Bersani és, des de 2009, el secretari Nacional del Partito Democratico d'Itàlia. Ha estat diverses vegades ministre en governs liderats per Romano Prodi, Massimo D’Alema i Giuliano Amato, i va ser president de la regió d'Emilia-Romagna.

El proper 18 d'octubre comença de nou la campanya de primàries i Bersani ha triat un lloc i un cartell realment curiós per a l'inici:

El cartell conté la imatge d'un quadre de Hooper, pintat el 1940 amb el títol “Benzina”.

Tot aquest inici de campanya vol ser simbòlic:
1. Es farà a Bettola (Piacenza), el seu poble natal, de tan sols 3.116 habitants
2. Representa una benzinera, per recordar on va treballar el seu pare, Giuseppe, tota la vida com a mecànic i venedor de benzina. És una picada d'ullet emotiva. L'acte es farà a la plaça al costat d'on estava la benzinera. També pot voler simbolitzar la percepció de “omplir-se” d'energia per a la campanya.
3. Vol subratllar la seva humilitat i els seus orígens, una persona que s'ha fet a si mateixa i que va poder estudiar i ajudar al país.
4. Del micro al macro. L'endemà va a Ginebra, a donar una conferència al CERN i reunir-se amb l'OMT i l'OMC, per simbolitzar que és una persona culta i preparada.

Només és un cartell i només és un inici de campanya, però m'ha semblat curiós.

El misticisme i simbolisme que uneix antics mites nord-americans amb el present és una eina que tots els equip de campanya busquen per als seus candidats. Ho vam veure el 2008 amb Obama i la recerca de paral·lelisme amb Kennedy o Lincoln. El 2012 ho hem seguit veient, però des dels candidats republicans, buscant paral·lelismes amb Reagan.

La història esdevinguda en mite i símbol forma part de la pràctica política. No es pot entendre sinó l'exemple d'aquesta fotografia d'Obama de fa uns mesos, assegut en el mateix autobús que va utilitzar Rosa Parks. S'intentava crear així la percepció col·lectiva d'Obama com a successor de Parks.

Aquests símbols serveixen per apel·lar a valors, a la història comuna i als principis que defensa el candidat (i que abans defensaven altres herois). L'últim exemple vam poder veure'l ahir en el discurs de victòria electoral d'Hugo Chávez, després de guanyar les eleccions veneçolanes. Chávez va sortir a la balconada del palau de Miraflores amb els braços en alt com a símbol de victòria i amb l'espasa de Simón Bolívar a la mà.

Com indica Pablo Andrés Rivero en el seu blog, “Chávez pren el símbol de lluita del Libertador, l'espasa de Bolívar. No és la primera vegada que ho fa, però aquesta no és una vegada qualsevol. […] Chávez, el victoriós, el conciliador i el "Libertador", va desplegar anit un sistema de representació que conté història, relat, creences, identitats col·lectives, mites, lluites socials, experiències col·lectives, relacions de poder i projecte polític amb un mestratge precís”.

Hugo Chávez ha desenvolupat durant els seus anys de govern diferents elements simbòlics, alguns d'ells per fondre en la seva persona els valors i història de Veneçuela i uns altres per destacar la seva diferència amb l'oposició.

1. Simón Bolívar. És el seu mite principal. El 1999 el nom del país va canviar per ser una república “bolivariana” i es va crear una constitució “bolivariana”. En l'actualitat, el qualificatiu Bolivariano, fa referència a la revolució i canvi a Veneçuela. Com indica Juan Camilo Palacio, “Bolívar s'ha convertit en la pedra angular de l'entramat simbòlic de la revolució chavista que ha volgut convertir-ho en el precursor del socialisme del segle XXI, en un revolucionari socialista malgrat que el propi Karl Marx, en una carta a Engels, va expressar els seus dubtes enfront d'ell”. Per a Chávez, es tracta ara de concloure el projecte truncat que Bolívar no va poder dur a terme perquè la “oligarquia” de llavors l'hi va impedir.
No obstant això, estudis sobre Simón Bolívar posen en dubte que seguís moltes de les idees que Chávez preconitza. Tot i així, el seu mite ha estat reinventat i adaptat al que el govern necessita per a la seva iconografia i imatgeria: revolució, canvi i patriotisme.
Per cert, que el cas veneçolà no és el primer al món. I fins i tot a Veneçuela altres governs durant el s. XX ja es van intentar apropiar al seu favor del simbolisme de Bolívar.

2. La boina vermella. La Boina vermella és per excel·lència l'element simbòlic de la Revolució Bolivariana, lligat inexorablement a la imatge mateixa de Chávez com a figura pública des de 1992, es va convertir gairebé per una casualitat en un poderós símbol d'adhesió al projecte de Chávez. Es va començar a utilitzar a partir de les eleccions de 1999 i 20 anys després del cop de 1992, continua sent el símbol fonamental del Chavisme.

3. El color vermell. És utilitzat de manera constant des de les eleccions de 2004 i és el color que simbolitza la seva revolució. Pot ser a causa de la seva simbologia històrica socialista, o tal vegada a la pròpia boina vermella.
El curiós, com Yolanda Salas indicava ja el 2003, és que “la bandera de Veneçuela va començar a tenir gran visibilitat en mans de l'oposició: era un signe de "venezolanidad" i de resistència“. Aquesta campanya ho hem tornat a veure, a través dels partidaris de Capriles i en el propi candidat.

4. El llenguatge. El llenguatge de Chávez divideix a la societat en les dicotomies “revolucionaris” i “contrarrevolucionaris”, “oligarqueas” i “poble sobirà”, “corruptes” i “bolivarians”, “patriotes” i “traïdors”, “colpistes-terroristes” i “chavistes”, entre d'altres. No obstant això, en el seu discurs d'ahir sí que va fer una petita picada d'ullet a la reconciliació amb Capriles.

L'espasa de Bolívar en mans d'Hugo Chávez és un símbol de poder, de mites i de la història. Es mostra així com el digne successor del libertador i de les seves idees i somnis per al futur.

L'exemple és molt il·lustratiu, però no és l'únic al món. Tots els països tenen els seus símbols. Depèn del caràcter dels seus presidents si s'utilitzen més o menys.

Divendres passat va tenir lloc un nou Beers&Politics, on vam comptar amb la participació del doctor Josep Maria Reniu, professor i cap d'estudis de Ciència Política i de l'Administració de la Universitat de Barcelona, i director de l'OGC: “Observatori dels governs de coalició”.

Us deixo un petit resum de la seva xerrada:

La base sobre la qual hem de començar és la constatació que tota activitat política gira entorn de la negociació i, per tant, en la construcció d'acords polítics de tot tipus i a tots els nivells. En aquest sentit la construcció de coalicions polítiques és així un àmbit essencial, definitori de l'activitat política. En aquest context, i encara que sigui a manera expositiva, és preceptiu respondre a algunes preguntes: perquè negociar/formar coalicions? en quin àmbit? com han de negociar-se? què pretendrem obtenir?…

Quant a la primera qüestió, independentment del tipus de sistema polític en el qual estiguem, la veritat és que la construcció de coalicions respon essencialment a la necessitat de dotar de major base legitimadora a les instàncies decisionals. Això és, a partir de l'assumpció de les pròpies debilitats i manques, la creació d'una coalició suposa eixamplar la base social sobre la qual aquesta descansa.

Els àmbits en els quals es construeixen coalicions politiques són essencialment tres, que responen a tres etapes diferenciades del procés polític: electoral, parlamentari i de govern. En cadascuna d'elles les raons, motivacions, objectius i rendiments esperats difereixen. En el primer cas es tracta de, en funció del sistema electoral, rendibilitzar al màxim les respectives forces dels partits a coaligar. En alguns casos el sistema electoral fomenta, gairebé de manera inevitable, la formació d'aquestes coalicions electorals que amb posterioritat poden donar lloc també a coalicions parlamentàries i/o de govern.

El cas de les coalicions parlamentàries és el que potser reflecteix de millor forma aquesta necessitat intrínseca de la negociació en política. Fins i tot en entorns majoritaris, típicament tendents al bipartidisme, apareix la necessitat de sumar majors suports i de comptar amb una base sociopolítica més àmplia per a l'adopció de determinades decisions i/o la configuració de determinades polítiques públiques. Obvi és dir que en els sistemes parlamentaris –a excepció de situacions com l'espanyola- aquesta norma està inscrita en el frontispici dels parlaments donats que aquests són per definició sistemes multipartidistes en els que cap partit obté la majoria absoluta.

Finalment la configuració d'un govern de coalició respon a l'etapa més elaborada de la negociació d'una coalició política, atès que representa la corresponsabilització de l'acció de govern, superant les mancances pròpies de cada soci per donar pas a un projecte conjunt en el qual la negociació cobra la seva major rellevància amb la formalització d'un acord coalicional o pacte de coalició.

És aquí on apareix la següent qüestió, com ha de negociar-se?. Haurem d'atendre a diferents criteris que ens delimitaran el ventall d'opcions negociadores i entre els quals destaquen:
1. L'experiència prèvia (es va fer abans una coalició? Com va acabar? Exemple: el 1984 CiU va pactar amb ERC i ERC va sortir mal parada. El 2003, ERC directament va negociar amb PSC
2. Expectatives político-electorals (què espera cada partit: guanyarà vots si es coaliga?)
3. Objectius que persegueixen cadascun dels socis: càrrecs, polítiques públiques, vots o cohesió interna dins del propi partit. En negociar cal tenir en compte la distribució dels càrrecs, sobre la base de la qualitat, no de la quantitat. Evitar una inflació de membres del mateix partit en nmés un departament del govern, així com apropar el màxim la ideologia del partit a cada departament adquirit.
4. Relacions entre ells en els múltiples nivells polític-territorials, per exemple, a Catalunya, PSC+ERC+ICV ja governaven en diferents ajuntaments, abans de 2003
5. Intangible de les relacions personals entre els líders de les formacions. Importantíssim, tant que pot crear o no una coalició. La previsible dupla Felipe González-Julio Anguita va donar la majoria al PP, ja que ells no es podien ni veure.

L'experiència ens mostra que en el procés de negociació apareixen alguns elements (o recomanacions) als quals cal atendre, i que essencialment es concreten en una màxima: han de negociar-se no només els acords sinó també (i de manera especialment insistent) els desacords. Només així podrem aconseguir els objectius marcats i minimitzar al màxim les crisis polítiques en el si de l'executiu.

Per a això, s'hauran d'establir diferents acords i protocols de funcionament:
- Acord per escrit, públic. I un altre intern com a full de ruta si existeixen crisis
- Prioritats del govern
- Protocol de gestió de conflictes, per exemple creant una gestora interpartidaria
- Pla de comunicació de l'acció conjunta del govern
- Formació d'òrgans mixtes per al seguiment del compliment dels acords

.
NOTA:

D'altra banda, anunciem la celebració de nous Beers&Politics, a la ciutat de València, organitzats per Vicent Martínez i Carlos Villodres; i uns altres a Mèxic DF, organitzats per Lleïr Daban i Sara Sofía Alpuche. Els quatre han vingut a més d'un B&P i són vells amics. A més, tots els resums podran trobar-se en la mateixa web, per a no perdre i per a poder compartir els continguts creats. A Barcelona se seguiran celebrant, per descomptat. El proper, i a espera de data i confirmació, serà segurament sobre el referèndum a Escòcia, amb Ivan Serrano (@aubachs) com a ponent.

La retòrica presidencial nord-americana ha estat àmpliament estudiada per nombrosos experts, que any a any milloren les eines d'anàlisi semàntica. En l'article “Yes, Ronald Reagan’s rhetoric was unique–but statistically, how unique?” publicat aquest mes per Saadi Lahlou, Cheryl Schonhardt-Bailey i Edward Yager, a la revista Presidential Studies Quarterly, m'ha cridat l'atenció l'anàlisi semàntica que fan de la retòrica presidencial nord-americana, des de Woodrow Wilson (1913) fins a Barack Obama (2008).

Els autors parlen de l'ús en la retòrica presidencial de la denominada “religió civil” nord-americana. Una poderosíssima arma política. És a dir, l'ús de paraules i frases que creen en ells la percepció de ser “profetes” al seu país, representants màxims del poble. És un intent d'imbuir a les seves paraules de valors trascendents. La nació és considerada com una institució secular, però “tocada” per la mà de Déu. Hi ha tres tipus d'ús en retòrica de “religió civil”, segons David Chidester:
1. Religió i cultura, que inclou els símbols, valors i cerimònies que serveixen per unificar els nord-americans -com a mites (batalles heroiques, pares fundadors), doctrines (igualtat, llibertat i justícia), rituals festius (acció de gràcies, quatre de juliol, dia dels caiguts), patriotisme i amor al país.
2. Nacionalisme religiós, mitjançant el qual els nord-americans es consideren el poble escollit, amb la destinació manifesta i la missió moral nord-americana per estendre el seu poder polític geogràficament
3. Religió transcendent, on es jutja la relació d'Estats Units i un conjunt de principis sagrats

En l'estudi es reflecteix que fou Ronald Reagan qui marcà el punt d'inflexió en aquesta forma de retòrica. Ell va ser–de lluny- el president que més va utilitzar paraules que els autors entenen com a “religió civil”: providència, Déu, esperit, futur, esperança, missió, sacrifici, destí, llibertat, poble escollit, somni, amor, coratge, visió, cor, beneir, Amèrica com a exemple internacional…

Abans d'ell, des de Woodrow Wilson, la retòrica presidencial feia sobretot referencia a la democràcia, a la pau i a les institucions, com a lleis i relacions entre Congrés i el poble. A partir de Reagan, els presidents parlen molt més d'individus, famílies, nens i de Déu. La seva retòrica s'ha convertit en molt més abstracta, parlant més sobre experiències personals seves o d'altres persones (storytelling), amb un clar creixement de la retòrica de “religió civil”. Un bon exemple és l'ara manida frase de “Déu us beneeixi”. En realitat, va ser Truman, el 1953, qui primer la va utilitzar, una sola vegada; i també una sola vegada la va utilitzar Gerald Ford, el 1977. Reagan va canviar la frase per “Déu us beneeixi i beneeixi a Amèrica”, que va citar 12 vegades en el seu primer discurs de l'estat de la nació. Els subsegüents presidents van seguir utilitzant aquesta frase: G. H. Bush 8 vegades, Clinton 12, G. W. Bush 8, i Obama 4 (encara que només deia "Déu beneeixi a Amèrica”).

És cert que els discursos han perdut molta qualitat respecte a raonaments lògics, però han guanyat en emocionalitat. Aquest canvi en els seus discursos té a veure amb la posició que volen adoptar i com es veuen si mateixos: ajuda a explicar i entendre les seves prioritats; ajuden a legitimar les seves idees i propostes; i ajuden a crear nou vocabulari per manipular els seus interessos.

En l'estudi es demostra quins han estat 5 els presidents nord-americans que han utilitzat estadísticament més la retòrica civil religiosa: Roosevelt, Truman, G. H. Bush, Clinton i Obama, però que és Reagan el màxim exponent d'aquesta retòrica, la qual el va fer guanyar visibilitat i lideratge.

L'estudi, que recomano llegir si teniu temps i possibilitat, afegeix nombroses idees i anàlisis sobre l'habilitat discursiva de Reagan, així com interessant bibliografia. No obstant això, les seves conclusions són sensiblement diferents a altres dos autors que parlen de l'ús de retòrica “civil religiosa”: Brian T. Kaylor, el llibre del qual “Presidential campaign rhetoric in an age of confessional politics” assenyala al President Carter com el màxim exponent d'iniciar aquests discursos, encara que també cita a Reagan com el segon màxim exponent; i Brooks Pippen en el llibre “Jimmy Carter, The Politics of Family, and the Rise of the Religious Right” que parla de la seva biografia com evangelista i de l'ús intensiu que va fer de la religió en la seva retòrica i del canvi que va suposar en els discursos presidencials.

En qualsevol cas, ho iniciés Carter o ho iniciés Reagan, ambdós estudis indiquen el canvi de retòrica en els presidents nord-americans, molt més abstractes en els darrers anys, i creant un mite civil-religiós quan parlen del seu país i de la seva missió com a líders, mite que perdura i s'estén al llarg de les tres últimes dècades.

Divendres vinent, 14 de setembre, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és “Com negociar coalicions polítiques“, a càrrec del doctor Josep Maria Reniu, professor i cap d'estudis de Ciència Política i de l'Administració de la Universitat de Barcelona. És també director de l'OGC: “Observatori dels governs de coalició”. Josep Maria ens explicarà exemples i maneres de solucionar controvèrsies a l'hora de negociar una coalició política entre dues o més partits.

El lloc serà en la planta superior del bar Jos-Mik (C/ Milà i Fontanals, 29), cantonada amb carrer Igualada/Torres. Prop de metro Joanic o Verdaguer.

Confirmeu, si us plau, la vostra assistència a l'esdeveniment de Facebook.

Per a aquells/as que mai heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/as els presents.

Solem reunir de 15 a 35 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.