Divendres passat vam realitzar un Beers&Politics, on Francesca Parodi ens va explicar la campanya xilena i el que ella va observar in situ des d'allà. Us adjunto un breu resum:

En primer lloc, és interessant analitzar el partit de la Concertació. En el procés d'elecció del candidat hi va haver precandidats, com per exemple José Miguel Insulza o Ricardo Lagos, però finalment, sense realització de primàries, va ser Eduardo Frei l'elegit, expresident entre 1994 i 2000. La Concertació estava fracturada, amb corrents crítics interns i amb un candidat poc valorat segons l'opinió pública.

De la Concertación van sortir dos candidats més, escindint-se. Un d'ells va ser Marco Enríquez-Ominami. Aquest cineasta i jove polític deia representar els valors progressistes i volia un canvi en la Concertació. En no poder lluitar en primàries contra Frei, va fundar el seu propi partit. El seu target electoral és l'electorat d'esquerra desencisat amb la concertació. Va potenciar els seus defectes convertint-los en atributs diferenciadors dels seus oponents, i humanitzant-se. Per exemple els seus innovadors anuncis amb escenes de la sèrie Lost a les franges (espais electorals molt seguits a Xile) i banalitzant la política que fins llavors es feia a Xile. Es diu que aquesta no era la seva campanya, sinó que es prepara per ser president en les eleccions de 2014.
L'altre candidat va ser Jorge Arrate, que va sortir de la Concertació per presentar-se pel partit comunista.



La campanya de Frei (Viurem millor - Tots per Xile, tots per Frei) va ser molt canviant, amb tres directors de campanya, el que mostrava els continus canvis de rumb a la campanya electoral.
En un primer moment es va intentar amagar el candidat i potenciar la presidenta Bachelet (a les primeres franges ell no apareix). Aquest va ser un gran argument d'Ominami, ja que MEO deia ser també un hereu de Bachelet, que havia estat en el mateix partit però que es presentava per si mateix. La campanya de Frei també va intentar empetitir a Ominami, el que va causar finalment un efecte negatiu.

Per a la campanya en primera volta, els tres candidats de la Concertació, especialment Frei i Ominami, es van enfrontar entre si, deixant pla el camí del candidat conservador, Sebastián Piñera. Contra ell s'intentaven arguments en seu contra, per exemple dir que era milionari i hereu del pinochetisme. Tanmateix, ambdós arguments van ser ràpidament rebutjats. En primer lloc perquè tot el món ja sabia que era milionari (ja li ho van retreure a la campanya contra Bachelet de 2005), en segon lloc, va ser d'un dels polítics conservadors que va votar contra Pinochet el 1988.

La campanya de Piñera va tenir un to alegre. També Internet va servir com a eina, a l'avançar per la xarxa tots els anuncis de la franja i totes les notícies destacades. A Xile és molt important la participació de les famílies dels candidats, i en això la família de Piñera sempre va estar molt atenta.

En arribar la segona volta canvia el to de la campanya. Els dos candidats finalistes, Piñera i Frei, busquen nous vots, especialment els vots de Marco. Aquest dóna llibertat als seus votants, i fins a 24 hores abans de les eleccions no dóna el seu suport (sense nomenar-lo en cap moment) a Frei.
El candidat de la Concertació comença a veure-ho tot perdut i és llavors quan comencen a dimitir ministres i portaveus per recolzar-lo (a diferència d'Espanya, els càrrecs públics deixen d'aparèixer en els actes de partits mentre siguin càrrecs públics).

Tanmateix, els errors a la campanya, la divisió dels votants d'esquerra, les ganes de canvi potser i una bona campanya del candidat conservador, fan que Piñera guanyi les eleccions i sigui el pròxim president de Xile.

Curiositats de la campanya:
- El gest loser de Frei. Frei feia el símbol d'una L, volent significar el seu nas, però en idioma de signes significa la L de Loser. El símbol va tenir molt impacte i va ser un gran èxit entre els seus simpatitzants. Va ser quelcom semblant al gest de la cella de Zapatero en les generals 2008 a Espanya.
- Incorporació d'homosexuals a la franja de la dreta i frase final de Piñera. Va ser la primera vegada que un candidat conservador feia una picada d'ull a posicions més de centre, desmarcant-se d'altres socis de coalició com l'UDI.
- Imitació de spot de Mastercard de Frei i accions legals d'aquests contra el seu comando de campanya



- Ciberactivisme . Les campanyes paral·leles d'activistes anti-candidats van ser nombroses. Uns exemples: Frei no more (Faith No More), Piraña 2010 (Així em compro Xile)
- Còpies Piñera: Logo Piñera i Lula és el mateix – Discurs de ZP
- Música a la campanya. Constant a la campanya, al contrari que en altres països
- Vídeos constants i diversos, el mateix que els cartells als carrers. En un barri se'n poden trobar uns i en altres barris d'altres, buscant la màxima segmentació.