Pier Luigi Bersani és, des de 2009, el secretari Nacional del Partito Democratico d'Itàlia. Ha estat diverses vegades ministre en governs liderats per Romano Prodi, Massimo D’Alema i Giuliano Amato, i va ser president de la regió d'Emilia-Romagna.

El proper 18 d'octubre comença de nou la campanya de primàries i Bersani ha triat un lloc i un cartell realment curiós per a l'inici:

El cartell conté la imatge d'un quadre de Hooper, pintat el 1940 amb el títol “Benzina”.

Tot aquest inici de campanya vol ser simbòlic:
1. Es farà a Bettola (Piacenza), el seu poble natal, de tan sols 3.116 habitants
2. Representa una benzinera, per recordar on va treballar el seu pare, Giuseppe, tota la vida com a mecànic i venedor de benzina. És una picada d'ullet emotiva. L'acte es farà a la plaça al costat d'on estava la benzinera. També pot voler simbolitzar la percepció de “omplir-se” d'energia per a la campanya.
3. Vol subratllar la seva humilitat i els seus orígens, una persona que s'ha fet a si mateixa i que va poder estudiar i ajudar al país.
4. Del micro al macro. L'endemà va a Ginebra, a donar una conferència al CERN i reunir-se amb l'OMT i l'OMC, per simbolitzar que és una persona culta i preparada.

Només és un cartell i només és un inici de campanya, però m'ha semblat curiós.

Núria Vega parlava ahir en un excel·lent post sobre la transformació que la xarxa ha significat envers les nostres relacions amb els altres. Podem seguir la petjada d'una persona a través del que escriu a Facebook o a Twitter, sense que importi si el coneixem personalment o tan sols a través de la xarxa: "El camp virtual ha guanyat espai en el nostre dia a dia i amb això la informació al nostre abast s'ha incrementat exponencialment. Coincidim, llegim, interactuem amb persones que no coneixem però sí seguim. Una persona com a mitjana a Facebook pot tenir al voltant d'uns 130 amics. A Twitter l'usuari gaudeix del beneplàcit de poder seguir a qui vulgui de manera que només davant de l'ordinador podem disposar d'un elevat nombre de contactes virtuals que amics o no formen part del nostre dia a dia. Les relacions han començat a assumir un altre calibre. La imatge a les xarxes socials dependrà en gran manera de la fidelitat del propi usuari a la seva marca, el seu nom a la xarxa, el valor afegit que doni als seus seguidors i fans: El compromís. La idea: ets un altaveu amb la teva pròpia audiència Vols alguna cosa? Doncs mobilitza'ls per la teva causa. El missatge circula, tu tries si vols ser emissor o receptor". Jo afegiria: Vols que et segueixin? crea interès.

En política succeeix el mateix. Molts dels nostres polítics són a la xarxa, depèn de nosaltres seguir-los o no, però també, en major mesura, depèn d'ells que ens interessi seguir-los o no. Si un polític té bloc, twitter, facebook o tot en general, dependrà del que escrigui, del valor del que ens diu, que siguin més o menys interessants per a nosaltres. Si només enuncia frases de l'argumentari del seu partit o si només envia frases soltes, sense comunicar-se amb ningú, al cap d'un temps (cada vegada menys) aquest polític deixarà de ser interessant, ja que el que ell o ella diu ja ho podem llegir pels mitjans de comunicació tradicionals o fins i tot pel Twitter o el Facebook del seu partit. I què no dir d'aquell/a que només es dedica a criticar i insultar als altres i únicament a discutir amb el primer/que aparegui: molt respecte a la xarxa no guanyarà.

Volem conversa (o possibilitat de que existeixi), encara que decidim ser tan sols espectadors del que aquest polític fa a la xarxa. Crec que ens agrada la possibilitat d'escoltar en primera persona un polític (conèixer virtualment), però també tenir la possibilitat de respondre-li o preguntar-li qualsevol cosa si volem. No implica que l'anem a votar, però sí que escoltem (i ens interessa) el que diu i sí que ens podem sentir molt més propers a aquells que comparteixen amb la gent les seves idees. I un polític no ha de ser només polític. Ningú (per molt friki que sigui) parla 24 hores al dia de política. També s'ha de parlar d'alguna cosa personal, de què fa, de què li agrada, de què està pensant... Internet i les relacions que s'estableixen han de generar confiança, proximitat, i volem saber de les persones, no només de la seva ideologia o la seva professió.

Seguint amb el post de la Núria, "El que interessa és veure el tipus de valor que una persona dóna al meu timeline; quin potencial té. Per a això és crucial que m'ofereixi quelcom diferent, diferent al que puc trobar entre els meus contactes." S'apropen eleccions i, com no, molts polítics entraran a la xarxa amb nous blogs, comptes de Twitter o de Facebook, i se suposa que ens explicaran idees i el seu punt de vista sobre les coses. És la manera que tenim per saber qui són, què volen i quina és la petjada que deixen en els nostres timelines. Però mal usat, és a dir, no explicant res interessant i no participant en la interacció de la vida en la xarxa, es pot tornar contra ells, ja que no seran interessants, no seran comunicatius i, a més, es demostrarà que no tenen ni idees a compartir ni ganes de donar a conèixer els seus missatges. A més, estem al 2010, hem vist ja moltes campanyes online, i no ens deixem prendre el pèl tan ràpid ;)

Comencem a decidir a quines petjades seguir i a quines ignorar.

El fins fa unes hores Twitter més conegut de UPyD s'ha "suïcidat" en directe. Aquest Twitter, no oficial (encara que sembla que no ho indicava) amb 376 seguidors, era el més llegit de la formació, i donava informacions sobre les idees, propostes i activitats del partit de Rosa Díez.

Aquest matí, ha sorprès tots els seus seguidors publicant el següent missatge: "Estimats amics, amb tot el pesar del nostre cor, simplement dir que UPyD no és l'ideal en què creiem".

A continuació, ha continuat conversant amb la gent que li feia preguntes, però a les 14 h ha eliminat el compte.

Però en realitat, el Twitter era d'un simpatitzant de València, com indiquen a Terra, que explica la resposta oficial de UPyD i tota la història. No és l'únic Twitter no oficial del partit, que també té simpatitzants amb els comptes @infoUPyD (41 seguidors) i el de nou creat després de la polèmica, @UPyDTwitts (50 seguidors) però @UPyDmedia era de llarg el que tenia més seguidors.

Aquests comptes van molt bé per difondre la ideologia i al partit, però en no ser oficials ni tenir-los mitjanament controlats (o almenys interessar-se per qui les escriu) es corre el risc que la persona que l'ha creat canviï d'idea o digui alguna barbaritat que no té absolutament res a veure amb el partit o la línia editorial d'aquest.

Però la xarxa és així, i si el partit no té presència, la presència sorgirà de qualsevol manera (en principi de manera benintencionada), fins i tot portant a l'equívoc que molta gent pensi que és quelcom oficial. Si algú no té identitat digital, quan algú busqui aquesta persona (o partit) a qualsevol cercador, el que trobi no sempre serà bo o el que li agradaria que trobessin al partit. Aquesta és potser una altra de les raons per les que s'ha "d'estar".

Per a una organització política, una administració pública o fins i tot en el cas d'algunes empreses, la reputació de la identitat és bàsica. La reputació és la idea que la resta de gent té de tu, i a la xarxa aquesta reputació és importantíssima (es pot observar en el cas Domino's pizza o el cas Amazon, per citar només dos exemples recents).
Per mantenir la reputació a ETC es recomanen accions bàsiques, que es resumeixen en estar molt atents emprant aplicacions dissenyades per a rastrejar els mitjans socials, tenir presència i ser localitzable en ells, i en afrontar la situació amb naturalitat, dirigint-se als clients enfadats quan faci falta amb sinceritat i proximitat.

Però abans de la defensa de la pròpia reputació a la xarxa, està l'atac preventiu, que no és més que relacionar-te a la xarxa, creant converses i potencials aliats.

A les xarxes socials són encara els blocaires els que poden generar més opinió, i és per això que en qualsevol gestió de la comunicació un no se n'ha d'oblidar. Des de fa uns anys en els principals esdeveniments polítics nord-americans la presència de bloggers convidats (abans amb credencials de periodistes, ara directament com a bloggers) és constant.

Alguns blocaires poden donar més visibilitat a un esdeveniment que certs mitjans de comunicació, és per això que són importants, però també ho són per la proximitat que aquests blocaires generen amb el partit/persones que els conviden. Aquesta proximitat genera més confiança, més interactivitat i, segurament, menys crítiques en el futur. És això el que millora la reputació virtual d'un partit polític o candidat.
Un blocaire, a més, no només genera continguts en els seus blocs, sinó que sovint pot ser un prescriptor en xarxes socials (Twitter, Facebook...) el que genera fins i tot més visibilitat als continguts que crea.

A Espanya ho hem pogut veure en els congressos del passat any, una vegada transcorregudes les eleccions generals de març, on alguns partits van obrir per primera vegada les seves portes a blocaires (a Catalunya, CiU, PSC i PP; el PSOE a tot Espanya, que jo recordi). Posteriorment, en altres actes (mítings inclosos) la presència de blocaires convidats ha estat habitual en la majoria dels partits.

A la resta del món, tots els grans partits conviden blocaires a seguir els seus esdeveniments més destacats, i fins i tot recentment no ha estat un partit, sinó la marina nord-americana la que va convidar a 16 bloggers a navegar 24 h en un portaavions. Segurament, a partir d'aquesta visita, les reflexions dels blocaires seran més properes a les de la Marina, senzillament perquè les hauran conegut més a fons. A veure si Carme Chacón s'anima! ;)

Convidar un blocaire no significa que aquest o aquesta vagi a parlar bé del partit o de l'acte, però sí que sol significar que almenys en parlarà coneixent-lo de prop. També demostra l'obertura d'aquesta organització cap a opinions externes i la seva transparència.

L'altre dia llegia un post de Jordi Vilanova, titulat "L'atomització de la societat o la representació de les nostres identitats?", que em va fer reflexionar sobre una cosa que ell mateix indica, i és fins a quin punt els partits polítics se n'adonen i es preparen per als canvis que s'estan duent a terme a la societat.

Tal com en Jordi diu, "La xarxa ens porta vers un nou paradigma: cadascú de nosaltres és un node d'identitat (política, interessos, cultures, activitats i activisme, etc.) [..] sinó que cadascú de la ciutadania, cadascú de nosaltres, és un centre amb la seva identitat diversa, amb la seva visió diferenciada dels nostres mons respectius. [...] Ens unim a d'altres ciutadans i ciutadanes segons la nostra identitat individual. Per exemple, tu i jo podrem compartir la Xarxa Independentista (per exemple), però no (necessàriament) el grup ERC-Sectorial de la SI de Facebook, o els grups de música clàssica i de “Wicked Jazz Sounds” a Last.fm. És a dir, no s'estan atomitzant esforços, sinó que es representen més precisament els interessos de cadascú de nosaltres, permetent-nos ser actors en allò que més estiguem involucrats i, per tant, en allò que serem més dinàmics, més actius i en que més podrem aportar i col·laborar a la societat".

És a dir, que les noves tecnologies ens permeten arribar i participar en grups diversos de gent i d'activitats, però no cal fer-les presencialment (cosa que per falta de temps impedia fer-les molt sovint), però això no vol dir una pèrdua de valor d'aquestes activitats, sinó al contrari, ja que només fem les que ens agraden, les que ens interessen i segurament de les que més ganes tenim de dir la nostra opinió i d'ajudar a que es dugui a terme.

Potser els partits polítics (la gran majoria) no aprofiten aquesta nova manera d'interactuar, segueixen amb la militància (sovint passiva) que es troba un cop per setmana a la reunió a la seu local del partit, on discuteixen de temes generals amb altres militants.
És aquí on radica el problema (al meu entendre) de la falta de participació i de la pèrdua del sentiment de pertinença al partit. Només hi participa (va a les reunions) els militants actius, tot i que això no significa que puguin aportar el millor que poden oferir.
Són els partits els que han de trobar maneres de flexibilitzar el que fan, o bé buscant noves alternatives per participar (vía web, fent e-campanya, enviant missatges, proposant idees...) i no només a la militància actual, sinó que ha de fer-se extensible a tots els simpatitzants.

El problema no està en la gent. Cadascú de nosaltres és un node i gràcies a la xarxa participem de projectes, fem coses, opinem, donem recolzaments. Tal com deia en Jordi del problema actual dels partits: "no tenen en compte que no són més (ni tampoc menys, però) que nodes d'aquestes identitats. Els partits han d'aprendre a esdevenir eines on hi hagi una interactuació no només de les seves militàncies, actualment més o menys passives, sinó de tota la ciutadania, sigui del seu electorat o no. Han d'aprendre a escoltar, i a més a més, admetre la condició d'actors polítics actius a militància, electorat i ciutadania. [...] Els mètodes de producció d'avui, i encara més les xarxes socials actuals, permeten cada vegada més l'adaptació a l'individu. La xarxa electrònica tot ho està canviant de forma progressiva: la cultura, la producció industrial, l'organització empresarial i, evidentment, la política. Qui no corre, vola. I si no, es queda en darrera i anacrònic".

Aquests últims dies he estat llegint alguns posts que parlen de la importància que té no només la presència de polítics a la xarxa, sinó de la seva presència "real". En aquest sentit, Enrique Dans comentava dimecres passat el cas de la "pillada" a Rosa Díez, "interesantísimo debate el que se ha organizado en la red a cuenta de la supuesta ubicuidad de Rosa Díez, una persona capaz de estar a la vez en un programa en riguroso directo en televisión al mismo tiempo que actualiza (telepáticamente, suponemos, porque no se le vio manejar artefacto alguno) su cuenta de Twitter. [...] Lo sucedido con Rosa Díez era, evidentemente, algo que tenía que pasar. A medida que los políticos empiezan a utilizar herramientas en una web en la que todo queda recogido y deja pistas de alguna manera en algún sitio, estaba claro que viviríamos situaciones de incoherencia como ésta. Si no hay más, es simplemente porque nadie las ha investigado lo suficiente".

Com és lògic (per a molts), alguns polítics no escriuen els seus propis blogs o twitter. Això per si mateix no és dolent, sempre que ho diguin (Obama) i no facin veure que sí que és quelcom personal (molts d'altres). La majoria d'aquests i aquestes polítics que se serveixen d'ajudants per publicar els seus texts (de vegades seus, de vegades dels seus propis ajudants) no diuen res. Se suposa que són ells qui ho escriuen, encara que no sigui veritat. Però si ho pensem, aquest polític que usa les noves tecnologies per parlar i dialogar amb el ciutadà en realitat no ho està fent. En aquest sentit, per a què volem seguir-lo i per a què fer-li comentaris si no ens respon ell o ella, sinó els seus ajudants (si és que ens responen)? Aquests polítics haurien de pensar per a què volen un blog (o un twitter o un facebook) si no escolten el que se'ls diu.

Com indica Dans, "el mite a discutir és el de "el polític està massa ocupat com per dedicar-se a aquestes coses", o al de "que governi i es deixi de blogejar, twittejar i aquestes ximpleries". [El problema és que] no es tracta de falta de temps. Es tracta de falta de prioritats. Actualitzar un Twitter porta escassament mig minut cada vegada que decideixes fer-ho. Escriure un blog porta una mica més, però... votaré un polític que em diu que entre les seves prioritats no hi ha el comunicar directament amb els seus electors? En tal cas, que el polític m'expliqui "veuràs, estic utilitzant un assistent, un 'bot de carn i os' però que escriu el que jo li envio", o que faci obertament un blog dedicat a la seva gestió i escrit per terceres persones, i jo jutjaré si això em sembla adequat i tinc interès en seguir-lo, o no és així. [...] De veritat suposa una mala assignació de prioritats que un polític dediqui temps a escriure en una pàgina perquè els seus ciutadans ho llegeixin? ho sento, però em nego a acceptar-ho".

Si un polític creu que aquestes eines funcionen igual que veure la televisió o llegir un diari, millor que no les utilitzi. Si no entén la importància del diàleg i la importància que la gent que dialoga amb ells li donen a aquesta conversa, millor que no jugui amb aquestes eines, ja que si es descobreix el frau perdrà absolutament tota la credibilitat que tenia a la xarxa, i això és dificilíssim de reconquerir. Tal com comenta Orlando Jorge Mera referint-se també a aquest tema, "El polític que no sigui autèntic i honest en l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, especialment en les xarxes socials, el millor és que romangui desconnectat, i que visqui off-line".

La credibilitat ve de la mà de la identitat, i això s'aconsegueix amb transparència, amb diàleg, amb paciència i de cap manera amb enganys. És una arma molt perillosa contra un polític la pèrdua d'aquesta credibilitat, que a més danya sine die la seva identitat digital.
Perquè no ens enganyem, la falta de credibilitat significa una falta d'honestedat.

Per desgràcia, aquesta falta de credibilitat a la xarxa també se circumscriu a l'adopció d'eines de comunicació i a l'entrada en xarxes socials just abans de la campanya electoral per part de la majoria de candidats. Ho hem pogut veure en les recents eleccions gallegues i basques. Quan ha acabat la campanya, alguns candidats han deixat d'actualitzar blogs, canals de youtube, facebook, blogs comunitaris, twitter... i ho han fet sense que els importés el diàleg que havien començat a aconseguir amb els seus potencials votants, sense importar-los les xarxes i les petites comunitats que anaven teixint. És precisament per això que no aconsegueixen ni aconseguiran aprofitar internet per fer campanya, perquè no saben (ni volen) usar-lo.