Sovint ens preguntem a què dediquen el seu temps els polítics, o almenys, què aconsegueixen acada acte o reunió a la qual van. Normalment no obtenim una resposta ràpida, però potser això ha canviat amb la nova web de la presidència francesa.
Ahir, la pàgina web de la Presidència francesa va renovar la seva imatge i el seu contingut. Ha costat quatre mesos de feina i 100.000 euros de pressupost, tal com indica Javier Yohn a Nación Red.. Es pot trobar també abundant contingut audiovisual, a més de tots els discursos i declaracions del president Nicolas Sarkozy. De primer cop d'ull, té una tirada a la pàgina web de la Casa Blanca, encara que com indiquen a NaciónRed, han utilitzat tot el programari, incloent la recerca i els mapes, d'empreses franceses.
El més interessant és la manera de presentar les notícies de la presidència francesa. No són només enllaços a textos que expliquen cada acte (amb vídeos o imatges) sinó que es presenten d'una manera molt més clara i entenedora per al lector, i també a través de senyalització al mapa, amb la qual cosa es poden veure tots els desplaçaments de Sarkozy, nacionals i internacionals. Per a cada notícia o acte, i això és l'interessant, t'expliquen el context, l'acte en si i les decisions o acords aconseguits. Ho exemplificaré amb el Consell Europeu del passat 25 i 26 de març:
1. El context. Per a que s'ha fet aquesta reunió o acte, què es pretenia aconseguir. Explica (amb enllaços) el tractat de Lisboa, les reunions de Sarkozy amb el president grec, la conferència de Copenhaguen, les prioritats per a aquest Consell...
2. L'acte. Textos, imatges, fotografies, vídeo de les conclusions del Consell, i enllaç als documents oficials. També enllaç al que es va dir a Facebook.
3. Les accions. Què s'ha decidit, per exemple el suport a Grècia, l'estratègia UE 2020...
Quan es produeix un acte, pengen el context, i mentre es fa van posant vídeos i textos. Al finalitzar, els acords assolits.
La web és extremadament personalista, en la figura de Nicolas Sarkozy, però aquesta manera de veure les activitats i viatges d'aquest, afegint-li les raons de les seves visites i el que ha aconseguit després d'elles, permet que la ciutadania pugui donar-li més valor al treball del president, i és aquesta la raó que es mostri així.
Recomano fer-li un cop d'ull.
Michael Riedyk és l'autor del blog DotGov. Fa unes setmanes va publicar un interessant post que m'ha vingut de gust compartir. En ell parla de nou maneres amb les quals els ajuntaments poden utilitzar Facebook per interaccionar amb els seus ciutadans.
A continuació, tradueixo:
1. Anunciar les reunions del Consell i esdeveniments
Utilitzar esdeveniments de Facebook per anunciar les pròximes reunions del Consell, com fa l'Ajuntament de la ciutat de Columbus (amb 310 fans). Això pot semblar bàsic, però és aquí on el procés comença. La gent no pot assistir a les reunions llevat que sàpiguen quan i on es duen a terme, i quin millor lloc perquè se'ls notifiqui que Facebook, on passen gran part del seu temps.
La ciutat de Belfast (827 seguidors) va un pas més amb l'anunci d'altres esdeveniments, festivals i esdeveniments de la ciutat.
2. Publicar els documents
Mitjançant la publicació dels documents municipals, com el dia i les actes, els governs locals poden arribar als seus seguidors a Facebook, la qual cosa els permet començar a discutir els temes. Encara que no és una pàgina oficial, la pàgina de Facebook de Danbury, regularment publica les agendes de l'Ajuntament i l'acta de les reunions.
3. Parlar amb les persones
Facebook és perfecte per als debats. L'Ajuntament de la Ciutat de Nova York (1.047 seguidors) publica notícies i temes de debat al seu mur, la qual cosa li permet dialogar davant dels ciutadans.
4. Ús de Multimèdia
La ciutat de Columbus publica entrevistes en àudio amb membres de l'Ajuntament i publica "Call the roll" - un programa setmanal d'assumptes públics creat per l'Ajuntament - al seu mur de Facebook on els fans poden discutir i compartir amb els amics.
La Ciutat i Comtat de San Francisco utilitza Ustream per realitzar transmissions interactives amb l'alcalde a Facebook. Segons Ustream, "els usuaris poden interactuar amb els amfitrions i els altres a través de Facebook en viu. Els comentaris dels participants apareixen com a actualitzacions d'estat als seus amics. Tot això permet la interacció viral i un creixement d'audiència durant els esdeveniments".
5. Proporcionar informació electoral
La ciutat de Regina ha creat una pàgina a Facebook per proporcionar informació sobre les eleccions de 2009, el que permet una major informació i un major compromís dels ciutadans en el procés.
6. Oferir més informació
L'ús de Facebook és una gran manera d'ajudar la gent a trobar la informació que necessiten sobre els serveis de la ciutat. La ciutat de Palmerston a Nova Zelanda (111 seguidors) utilitza una pàgina d'enllaços a FB per proporcionar més informació sobre la ciutat i els serveis oferts.
7. Recollir idees i comentaris
El 4 de maig de 2007, Greensburg, una petita ciutat de Kansas, va ser completament destruïda durant un tornado F5, la categoria més gran i més devastadora. La ciutat ha utilitzat Facebook perquè els seus residents puguin donar idees en la reconstrucció.
8. Debatre temes
Utilitzant la funció de Facebook de pàgina de discussió, els governs municipals donen als ciutadans l'oportunitat d'interactuar i participar en el govern de la ciutat a través d'una plataforma on els ciutadans ja són presents normalment. Panamá City Beach (Florida) és un dels governs municipals que estan utilitzant el seu Facebook Discussion Board cada vegada amb més freqüència per aclarir les polítiques administratives i sol·licitar comentaris públics sobre qüestions constituents. En fer-ho a Facebook, la plataforma preferida dels ciutadans, l'interès públic i la participació ciutadana en els assumptes municipals augmenta.
9. Utilitzar un enfocament temàtic
La major part dels processos de la presa de decisions de l'Ajuntament és massa complexa perquè la ciutadania els segueixi. Un millor enfocament pot ser la creació d'una pàgina de Facebook per tema o d'una comissió de l'Ajuntament, i publicar només les notícies, esdeveniments, reunions i debats relacionats amb aquest tema o d'una comissió. D'aquesta forma més gent pot participar en qüestions de particular importància per a ells.
Citant Arthur Miller en "La política i l'art d'actuar", la política "ha d'il·lusionar però no és una il·lusió; ha d'afrontar la realitat, la realitat de la crisi; la política ha de ser divertida però no és diversió; no ha de confondre la fantasia amb la realitat, no pot ser un teatre però ha de voler ser art i creació, art compromès i creació col·lectiva". Amb aquestes paraules José Montilla, president de la Generalitat culminava el seu discurs en el primer plenari de la Conferència Oberta Catalunya Causa Comuna.
L'escenari era propici, una gran escenari circular, sinònim d'obertura i de proximitat, amb 1.800 persones vingudes de tota Catalunya al seu voltant. En mig, un faristol, amb dos teleprompters a dreta i esquerra, i una gran pantalla al fons. Cap logo del partit, només el logo de Catalunya Causa Comuna i la bandera catalana (que sortia especialment quan parlava el president) i un excel·lent regidor que anava intercalant imatges molt estudiades quan parlaven. D'entrada, l'aparició dels tres protagonistes, Montilla, Hereu i Obiols, saludant els presents mentre anaven cap al centre de l'escenari. De fons, “Fortunate Son” de la Creedence Clearwater Revival.
Catalunya Causa Comuna és un fòrum de debat, impulsat pel Partit dels socialistes de Catalunya (PSC) per aportar noves idees al país. L'objectiu, buscar idees innovadores, siguin del partit o de persones de fora, i per a això han estat els últims dos anys amb reunions periòdiques per tota la geografia catalana, arribant a 10.000 participants en total.
Són les idees les que fan avançar els països, però també és el diàleg i escoltar propostes o crítiques, especialment, com deia l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, de "gent que no sol estar en la política i amb les quals volem intercanviar experiències i projectes".
Raimon Obiols, en un altre excel·lent discurs, citava una frase de Churchill: "fa falta valor per parlar en públic, però encara fa falta més valor per asseure's i escoltar". Deia que en un moment de desafecció política, les velles receptes ja no són màgiques, que malgrat que hi hagi idees, mai no s'han de subestimar les noves, i fins i tot més les de sàvia nova vinguda de fora de la política de partits. I aquest ha estat un dels objectius de Catalunya Causa Comuna: apropar-se a la gent, escoltar-la i intentar que surti a la llum la "intel·ligència col·lectiva, que és la que fa avançar a un poble. I un poble dividit no guanyarà mai". D'Obiols m'he quedat amb una altra frase: "La política és com la lluna. Té una part brillant i lluminosa i una part amagada. Sovint la part interessant és l'amagada", referint-se als molts debats que s'han anat realitzant, fora del que se sol veure en els mitjans.
Després dels discursos han començat els debats, tots alhora, en unes altres 6 sales semicirculars, amb uns ponents que iniciaven la conversa, però que deixaven participar als presents en cada debat, els quals tenien micros repartits per la sala. Dels 74 ponents, només 4 eren militants del PSC, segons comentava Obiols.
A la llunyania, l'espai 2.0, on podien "reposar" els ciberactivistes, que com en altres ocasions, ha estat obert a blocaires no membres del PSC. En realitat, aquesta conferència ha estat "oberta" en tots els termes, no només en el WiFi (com em deia en Joan Ramon), sinó oberta a tota la xarxa, amb un Twitter que recollia el que succeïa, streaming en directe a través de la web, Facebook, un Flickr on s'han anat penjant imatges, i amb el canal de Youtube.
Agraeixo al PSC la invitació (gràcies, Raquel!) i em quedo amb la sensació de que escoltar, buscar idees, dialogar amb qualsevol que vulgui fer-ho, no només no fa mal a les organitzacions, sinó que engrandeix la política, sigui del partit que sigui. I també amb la sensació que s'hauria de fer més sovint.
El fins fa unes hores Twitter més conegut de UPyD s'ha "suïcidat" en directe. Aquest Twitter, no oficial (encara que sembla que no ho indicava) amb 376 seguidors, era el més llegit de la formació, i donava informacions sobre les idees, propostes i activitats del partit de Rosa Díez.
Aquest matí, ha sorprès tots els seus seguidors publicant el següent missatge: "Estimats amics, amb tot el pesar del nostre cor, simplement dir que UPyD no és l'ideal en què creiem".
A continuació, ha continuat conversant amb la gent que li feia preguntes, però a les 14 h ha eliminat el compte.
Però en realitat, el Twitter era d'un simpatitzant de València, com indiquen a Terra, que explica la resposta oficial de UPyD i tota la història. No és l'únic Twitter no oficial del partit, que també té simpatitzants amb els comptes @infoUPyD (41 seguidors) i el de nou creat després de la polèmica, @UPyDTwitts (50 seguidors) però @UPyDmedia era de llarg el que tenia més seguidors.
Aquests comptes van molt bé per difondre la ideologia i al partit, però en no ser oficials ni tenir-los mitjanament controlats (o almenys interessar-se per qui les escriu) es corre el risc que la persona que l'ha creat canviï d'idea o digui alguna barbaritat que no té absolutament res a veure amb el partit o la línia editorial d'aquest.
Però la xarxa és així, i si el partit no té presència, la presència sorgirà de qualsevol manera (en principi de manera benintencionada), fins i tot portant a l'equívoc que molta gent pensi que és quelcom oficial. Si algú no té identitat digital, quan algú busqui aquesta persona (o partit) a qualsevol cercador, el que trobi no sempre serà bo o el que li agradaria que trobessin al partit. Aquesta és potser una altra de les raons per les que s'ha "d'estar".
Youtube és la quarta web més visitada del planeta. I és visitada especialment per joves. I això, per a una campanya electoral és un potencial públic extremadament llaminer, sobretot si a través de Youtube els polítics arriben a un públic no molt interessat en el procés polític. L'any passat, en la majoria d'eleccions del món, tots els candidats han utilitzat vídeos polítics de campanya a Youtube, dirigint-se en molts casos als joves en particular.
En un estudi realitzat per Robin Blom, es va analitzar el visionat de vídeos polítics en un institut durant la campanya 2008. Tan sols el 12% dels enquestats no va veure cap vídeo polític a Youtube.
Els vídeos polítics, que van començar a circular a la xarxa a partir de l'any 2005 i de manera generalitzada el 2007 i sobretot 2008, permeten als partits i als candidats difondre les seves imatges a persones que difícilment no les veurien si no fos a través de la xarxa, però a més, permet que aquestes persones els difonguin i comparteixin als seus contactes, o que parlin i insereixin aquests vídeos en els seus blocs i xarxes.
Aquesta revolució en la difusió de campanyes polítiques en vídeo té nous capítols, especialment lligats amb la publicitat. A Youtube, la falta de beneficis sempre s'havia vist com el principal problema, i després de la compra de la web per part de Google, es va començar a posar publicitat al llarg de la pantalla, però aquests anuncis no eren molt visibles, pel que a partir de setembre de 2007, van optar finalment per un format que consistia a inserir publicitat dins de la finestra de visualització de vídeos, com si d'un banner flotant es tractés. Dins d'aquests anuncis "flotants" cal diferenciar 2 tipus, els denominats Invideo Ads, a l'estil banner i els Text Ads, que són anuncis de text. Els Anuncis InVideo ads tenen un pagament partint de CPM (pagament per impressions, vegades que es visualitza l'anunci) i els Text Ads tenen un pagament partint de CPC (pagament per click).
Tanmateix, aquests anuncis normalment no tenien res a veure amb el vídeo en el qual estaven reflectits, que per cert, eren els que tenien més d'un milió de visites mensuals.
El febrer de 2008, Youtube comença a usar AdSense, és a dir, que les empreses paguen per determinades paraules clau, i aquests anuncis es col·loquen en vídeos que tenen aquestes paraules en el títol o en l'explicació. Tanmateix, encara hi ha pocs polítics o partits que usin adwords a Youtube com l'usen a Google. Al cercador, durant un període electoral veiem com cerques com "terrorisme", "atur", "sanitat"… sempre apareixen amb un anunci del partit o del candidat. A més, Google permet una cosa importantíssima, com és la segmentació per zones. Així, si a Tennesse la problemàtica principal era l'atur, Obama podia fer que tots els que busquessin "atur" des d'aquest Estat trobessin un anunci seu sobre el tema. Recentment, també es pot fer per regions a Europa. Un bon exemple és el candidat conservador italià Roberto Formigioni, que es presenta a Lombardia. Només els llombards veuen els seus anuncis, quan busquen "tren", "sanitat"… i els problemes més apressants de la regió. És una manera de segmentar, dirigint-se directament als interessats, però també és una manera d'abaratir costos, ja que no ha de fer campanya per a tot Itàlia.
Com indiquen a Politica 2.0, no és l'única novetat de Formigioni, l'equip del qual també ha preparat una campanya a Youtube. No és una campanya a través d'adwords, sinó una campanya de presència d'un anunci del candidat en els vídeos més vistos d'Itàlia. Així, ha incrustat el seu anunci en el vídeo més vist de les últimes setmanes, una cançó de “Pupo ed Emanuele Filiberto” en el festival de San Remo (que va quedar en segon lloc, però de la qual s'han fet infinitat de remakes, paròdies i sàtires, fins i tot en programes de televisió). Però per descomptat, només els llombards poden veure aquest anunci.
I el futur de la publicitat a Youtube tendeix al mòbil. Des d'aquest mateix mes de març, YouTube ha començat a comercialitzar anuncis publicitaris als seus llocs mòbils (que el 2009 han augmentat el seu trànsit en un 160%) per als mercats americans i japonesos. No hi ha dubte que en breu també arribarà a la resta del món, i sens dubte a la política i a les seves campanyes.
La Cambra de Representants va aprovar la passada matinada la reforma del sistema sanitari als Estats Units, que representa un triomf històric del president Barack Obama i de la majoria demòcrata. El vot decisiu es va produir exactament a les 22.49 hora local (02.49 GMT), quan els congressistes van aprovar per 219 vots a favor -tres més dels 216 necessaris- i 212 en contra el projecte de llei que ja havia rebut el vistiplau del Senat el desembre. Aquesta sessió del congrés ha estat, sense cap dubte, la més seguida en directe de la història, i la més comentada, gràcies especialment a Twitter.
La mesura, un objectiu que havia eludit nombrosos presidents des de fa un segle, només requereix ja la firma d'Obama per convertir-se en llei. Aquest, a la Sala Roosevelt de la Casa Blanca, havia seguit la votació acompanyat d'uns quaranta funcionaris.
Ha estat el projecte més complicat d'Obama, que sens dubte haurà descobert lo dur que és ser president dels Estats Units després d'aquesta votació. Va haver d'implicar-se al màxim perquè sortís endavant (des de febrer la seva agenda ha estat la mateixa que l'agenda de la reforma sanitària, ha suspès viatges per poder negociar, ahir va realitzar més de 90 trucades personals a congressistes...). I per descomptat haurà après que una oposició unida pot crear-li molts problemes, i fins i tot més si compta amb el suport de mitjans de comunicació afins i de grups ultraconservadors radicals. Tot val ja ara.
Aquesta oposició s'ha comunicat ràpidament a través de la xarxa, generant rumors que han anat difonent, però també organitzant-se per crear accions de protesta ràpides i visibles. La defensa d'Obama ha estat la seva web sobre la reforma. Si fa uns mesos la web que sempre enllaçaven des de la home de la Casa Blanca era una web més participativa i centre de recursos, ara la web enllaçada s'ha convertit en una web exclusivament informativa, que explica clarament que és la reforma i que fins i tot té un apartat d'idees republicanes, directament dirigida als visitants conservadors.
Aquesta última ofensiva a la xarxa, directament per donar a conèixer aquesta reforma sanitària a aquells que estan en contra té cinc grans àrees:
- Què significa la reforma per a tu (que afecta aquesta reforma a cada tipologia de persones: exemples)
- Números (explicacions de la reforma a base de números, per exemple, "32.000.0000" -els que es beneficiaran de la reforma)
- La proposta presidencial (en resums, PDF, hipervincles...)
- Idees republicanes (idees de la proposta que es podrien denominar "conservadores"
- Reunió bipartida (vídeo de la reunió entre demòcrates i republicans realitzada el 25 de febrer)
- Suports (entitats i organitzacions que donen suport a la proposta)
Les prioritats canvien, a la xarxa i en la política. Obama ha acabat, amb èxit, la seva primera gran prova de força. N'ha superat altres que ho van intentar. Ara ve allò nou, noves reformes i potser, més atenció a la política internacional. Veurem, però per ara, Obama ja ha dit, en al·lusió al seu lema de campanya que "és això el que significa el canvi".
El passat 10 de març, Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya, va presentar el seu llibre “#Política 2.0“.
El llibre és una excel·lent reflexió, en primera persona, sobre les noves relacions entre la classe política i els ciutadans que la comunicació a través de la xarxa permet: "les coses estan canviant, i de pressa, i la política ha de canviar".
En el text, Benach, un dels polítics catalans que més ha fet per difondre el que es fa al Parlament i apropar les seves activitats a la gent, també parla en primera persona de com els canvis en la comunicació a través de blocs, xarxes socials o Twitter estan afectant la política, els polítics i la manera de fer política.
Ens trobem en un moment de transició, entre dues concepcions en la manera de dialogar i de fer les coses, de treballar, d'organitzar-nos, de gestionar el nostre temps, de relacionar-nos... I aquesta transició també es dóna en la política, aplicant les noves tecnologies en un nou marc de transparència, sinceritat, honestedat i de col·laboració directa i participació, per poder modificar la concepció que es té de la política i dels polítics. Es deixa de parlar A la gent, i es comença a parlar AMB la gent. Aquest és el gran canvi que explica el llibre.
Som davant d'un model de comunicació horitzontal i descentralitzada, on ja tots som emissors i receptors, i on la interactivitat adopta el sentit més ampli del terme: la relació i la conversa que mantenim amb altres persones i altres entorns ens enriqueix.
L'ús de totes aquestes eines és la millor medicina per a la desafecció i per canviar i millorar la credibilitat i la confiança en els polítics, obrint a través d'elles nous ponts de diàleg d'una manera més directa, pròxima, transparent i personal. Establint i aprofitant complicitats entre ciutadans i polítics que no es poden ni imaginar. Cal renovar el vincle amb una ciutadania cada dia menys confiada en els que es fa en el parlament, però al seu torn, més crítica i més relacionada entre si. El món avança, els ciutadans també, i la política no es pot quedar enrere en la manera de comunicar-se i sobretot en la recerca d'una política més propera amb la ciutadania. Les TIC són una gran oportunitat i cal aprofitar-les.
Els partits han d'adaptar les seves estructures al segle XXI per recuperar la transparència i la utilitat de la política (Benach proposa algunes idees per aconseguir-ho al llibre).
Benach parla d'una nova comunicació, però també d'una nova administració, una nova empresa, una nova educació... Parla de canvi en la societat, però també parla de canvis personals i de canvis que ha experimentat per si mateix i en els polítics que l'envolten, que han començat a no tenir por de comunicar-se amb la ciutadania. Es tracta d'un llarg camí (va començar el seu bloc el 2003), però com indica "si giro la vista enrere i miro el camí recorregut fins avui, he de reconèixer que ha valgut la pena".
I aquesta experiència conclou amb nou propostes per a la reflexió, que només enumeraré: informació accessible, actualitzada i personalitzable, espais de debat ciutadans, contracte amb la ciutadania, participació activa entre eleccions, auditoria de resultats, donar sempre la cara, reconèixer errors i ser sincer, administració 2.0, i finalment, Internet com a dret ciutadà.
Em deixo moltes coses i aquest és sol un brevíssim resum. Recomano la seva lectura, que a més inclou algunes referències de Saül, Marc, César, Albert, Antoni, Jose Antonio, Ricard, Trina, Ismael, meves i d'altres/as blocaires.
The Conservative Party General Election App és com es denomina la nova aplicació per a iPhone que ha donat a conèixer el partit conservador britànic.
En unes eleccions que es presentaven molt bé però en les que les darreres enquestes estan fent oblidar l'optimisme que regnava entre els conservadors fins i tot no fa molt, el partit ha de millorar la seva comunicació i renovar la seva campanya, que ha estat criticada pel seu constant pessimisme (amb Brown no funciona, no podem sortir de la crisi, tot és horrible...) i que ha fet que pensin en altres alternatives a l'hora de realçar el seu missatge. A més, els mitjans i molts ciutadans es pregunten, com indica Edgar Rovira: “If Labour is so terrible, why are Tories doing so badly?”
Una d'aquestes iniciatives és aquesta aplicació per al iPhone. L'app està destinada precisament per ser usada durant aquesta campanya, abans d'arribar a les eleccions del mes de maig. És una manera ràpida, moderna i innovadora (en el Regne Unit) de donar a conèixer el seu missatge a través d'un altre format i a un públic més divers.
Disposa de les últimes notícies del partit, d'un llistat de seus locals, d'accés directe als canals de Twitter, Facebook i Youtube del partit, d'un llistat telefònic d'amics per saber a qui votaran (o a qui no) i segons el seu vot enviar-li un tipus d'e-mail o un altre, i fins i tot d'un swing-o-meter, una eina per saber en temps real a quin partit va cada escó.
El grup municipal del PP a la ciutat de Vitòria/Gasteiz ha creat una pàgina web, denominada "“Vitoria en el corazón“, per demanar les propostes dels ciutadans i dels col·lectius socials.
La campanya té com a objectiu principal que Javier Maroto, candidat popular i que es presenta per primera vegada a les eleccions municipals, visiti cada setmana un dels 25 barris de la ciutat. El futur candidat es reuneix amb les associacions veïnals, comerciants, particulars, fa porta a porta per comerços, para a a la gent pel carrer, etc..., amb l'objectiu d'obtenir una radiografia del barri el més realista possible. A més, compta amb altres suports com l'embustiament d'una targeta de visita a totes les llars en les que expliquen que han visitat el barri i conviden la gent a posar-se en contacte amb ells per fer-los arribar les seves propostes.
En aquesta campanya que van començar el 7 de gener (encara que es va presentar el 25), tenen presència en xarxes socials com Twitter (62 followers) o Facebook (740 amics), i es gestiona especialment a través d'un bloc, on també es pot segmentar per barris. A través de google maps es poden veure les propostes rebudes pels veïns i/o les propostes que per a cada barri realitza el PP vitorià, així com l'agenda de futures visites allà on encara no ha estat, i a través de Flickr, les fotografies. Offline, disposen d'una bicicleta (amb una bústia de 'fes la teva proposta' al manillar) que anuncia la campanya mentre recorre els carrers de cada barri, a més d'un vídeo que s'ha projectat en cinemes.
Potser la principal fita de la campanya sigui la seva segmentació per barris. És a dir, hi ha "Vitòria en el corazón", però també hi ha ‘San Martín en el corazón’, “Adurza en el corazón”, etc. Cada barri de la ciutat té el seu propi logo destacat en un color diferent.
La producció ha costat 4.000 euros: l'enregistrament del spot per a cinemes i el disseny del logo. I permet que el nou candidat, a any i mig de les eleccions, es doni a conèixer a tots els barris de la ciutat, i rebi propostes en persona, però també a través del bloc, que recull aquestes propostes i les publica, amb el nom de qui ha proposat aquesta idea.
La campanya, que en principi acabarà el juny, ja ha rebut prop de 300 propostes, de les quals 50 s'han portat al ple. Totes les propostes rebudes es contesten, i les més destacades es publiquen en el bloc amb el logo del barri corresponent. Als que deixen el seu telèfon, els truca personalment Javier Maroto.
És una interessant iniciativa per donar a conèixer el candidat i per fer-se present als carrers de Vitòria.
A les eleccions al Senat d'EUA de 1858 es presentaven un candidat nou, Abraham Lincoln, contra l'incumbent (senador sortint), Stephen A. Douglas. El senador Douglas era un grandíssim orador, i aprofitava aquests debats, set en total dels nou districtes electorals d'Illinois, per deixar enrere els seus oponents. Els debats van tenir lloc a Ottawa, Freeport, Galesburg, Quincy, Charleston i Alton.
Tanmateix, i copiant del bloc d'Otis B. Driftwood, malgrat que Lincoln no va aconseguir l'escó, l'actuació d'aquest en els debats davant d'un orador experimentat com Douglas li van donar una projecció nacional tan gran que va acabar impulsant-li la cursa a la Presidència. Lincoln va ser elegit President dels Estats Units el 1860 i, mesos després, començava la Guerra de Secessió.
Per aquella època, el tema de l'esclavitud dominava pràcticament cada discussió política. És interessant que, si bé Lincoln avorria l'esclavitud, no era partidari al principi de l'abolicionisme, sinó més aviat de deixar que la institució desaparegués per si sola, ja que sí que advocava per prohibir qualsevol ulterior extensió d'aquesta en la contínua expansió dels Estats Units, tot i que Lincoln igualment afirmava que la raça blanca era indubtablement superior a qualsevol altra. Això no era nou, ja que llevat dels abolicionistes, que eren una minoria, era el pensament general de llavors, s'estigués o no a favor de l'esclavitud.
La transcripció d'aquests debats resulta un document interessantíssim en el sentit que reflecteix la divisió d'un país que va acabar monopolitzant el debat fins les seves últimes -i tràgiques- conseqüències. En aquest cas l'estat d'Illinois, on s'enfrontaven els dos candidats, era fronterer amb els estats esclavistes i les opinions del poble estaven molt polaritzades depenent de quina part de l'estat es trobessin. Això es nota no només en els continguts dels debats, sinó en la forma de transcriure'ls, donant prioritat a les reaccions del públic envers Douglas o envers Lincoln, segons el lloc.
L'estructura dels debats va ser sempre la mateixa: una hora d'exposició per part d'un candidat, hora i mitja de rèplica per part de l'altre i torn de contrarèplica de mitja hora per al primer. No hi havia moderador ni preguntes del públic i els candidats s'alternaven en aquest sistema de torns d'un debat a l'altre (Douglas va iniciar quatre i Lincoln tres).
Douglas, molt més experimentat, es va trobar un adversari molt difícil i va fer gala de tot el seu enginy dialèctic i la seva habilitat per retorçar discursos. Era el més populista i ho sabia, per la qual cosa els seus discursos sonen molt més vehements que els del seu contrincant, a priori més pausats i mesurats, però igualment contundents. Com destaquen en el bloc Ottis B. Driftwood, tant Lincoln com Douglas, homes ben representatius d'un temps molt convuls, donen una lliçó de gran retòrica, que fa que els nostres actuals "líders" (llegeixi's amb ironia) resultin uns autèntics "palurdos".
Aquesta forma de debats, denominades òbviament LD (Lincoln-Douglas) són essencialment sobre valors, ètica i filosofia política, no tant de programa electoral de futur. És en ells on es pot desenvolupar millor la retòrica i les habilitats oratòries dels candidats, apel·lant a les emocions del públic a través de les seves paraules. A diferència d'altres formats, en el LD els oradors no requereixen d'arguments que es basin en estadístiques o altres dades empíriques, sinó que és un debat de caràcter eminentment valòric el suport del qual són els principis morals i la lògica amb què l'orador els empra per sostenir la seva postura. És un format molt usat en debats universitaris, però en cap ocasió (que jo sàpiga) en debats polítics moderns. I potser, encara que segurament avorrits (durarien dues hores mínim) és la millor manera d'escoltar un polític, sense teleprompter i sense la barrera d'una taula o d'un faristol, directament parlant per al públic en competència amb un altre candidat que ha de demostrar que és més eloqüent que el primer i que pot convèncer de la seva bona moral als oients.
M'ha resultat curiós, i per això ho volia compartir. Podeu llegir els set debats aquí, o veure aquesta recreació de 1940:
Mickey Kaus, un dels degans de la blocosfera nord-americana i un dels bloggers més llegits a Estats Units, es vol presentar contra Barbara Boxer en les primàries demòcrates de Califòrnia, tal com informen a The New York Times. Ross Douthat, que escriu l'article, prediu que Kaus perdrà sense cap mena de dubte, però sí que admet el seu interès en que tingui el major èxit polític possible.
Segons l'autor, en la vida política americana ja és hora que la gent que sap de política, que ha triomfat en la seva professió i a través del seu talent, pugui representar els ciutadans, i no només milionaris o polítics de carrera. Per Douthat, aquestes persones amb talent reconegut són usats "gairebé sempre com a portaveus, redactors de discursos i assessors de política, més que com a candidats reals per al càrrec".
En la política recent nord-americana hi ha dos casos de gent no professional de la política que ho van intentar abans que Kaus. Van ser Rich Lowry, editor en cap del National Review (que va flirtejar amb una oferta per alcalde de Nova York el 2001), i Lawrence Lessig per al Congrés, el 2008, però tots dos en última instància van decidir no presentar-se.
L'autor troba a faltar als Estats Units que els intel·lectuals o els professionals facin un pas endavant, igual que va fer Boris Johnson, editor de revistes reconvertit en diputat conservador i ara alcalde de Londres, o Michael Ignatieff, l'historiador, assagista i acadèmic que ara és el líder del Partit Liberal del Canadà.
Per a Douthat hi ha una raó per a això: la política nord-americana és més la gestió d'un negoci en sí que la política que existeix al Canadà o el Regne Unit, i el tipus de gent que escriu sobre la política per guanyar-se la vida no solen ser el tipus de persones que sobresurten en recaptació de fons. No obstant això, les excepcions a aquesta regla en el passat han inclòs alguns dels polítics més interessants - com l'ex-historiador Newt Gingrich, o l'ex-sociòleg Daniel Patrick Moynihan. Molts dels legisladors més brillants d'avui en dia, de Ron Wyden a Paul Ryan, són persones que sembla que podrien haver estat els blocaires, periodistes o professors de les polítiques públiques en un altre temps.
Cada vegada més, en una societat més relacionada, anem cap a un model en què els partits es comencen a desdibuixar. La frontera partitocràcia-ciutadania està variant, disminuint. Hi ha una tendència cada vegada més gran de la ciutadania en voler dialogar i elegir els seus propis representants, fora de llistes preestablertes des de la seu central d'un partit. Anem cap a nous influenciadors, que ja existeixen, i que sovint són més llegits que molts mitjans de comunicació. És gent (alguns d'ells també polítics en actiu, que consti) que es relacionen amb els seus veïns o amb els seus lectors, que els parlen i que els responen, que generen continguts de qualitat, que tenen bones idees i bones reflexions, i amb una legió de persones que els segueixen pels seus mèrits i el seu talent, no pel pin de partit que porten a la solapa o pel lloc on seuen a les reunions.
Realment, ells serien pitjors candidats que molts dels polítics que ens representen i als que coneixem només el dia de les eleccions (i només si llegim en aquesta llista que és el número 8, 15 o 25) i després desapareixen de la vida pública fins a les següents eleccions? No crea també això desafecció política?
Potser no estem acostumats, però podríem anar cap a això.
Avui he assistit a la 19a sessió web del CEJFE (Generalitat de Catalunya), que tenia com a ponent a Antoni Gutiérrez-Rubí. Us deixo un resum.
L'administració actual té la pesada llosa del context. Un context on l'administració és vista amb prejudicis i tòpics (burocràtica, lenta, complexa, improductiva), amb una societat cada vegada més exigent i crítica (moviments NIMBY), amb creixent desafecció política (el 80,3% dels ciutadans senten insatisfacció amb la política -dades de novembre de 2009-), i amb una societat cada vegada més digital.
I una societat digital significa nous canvis: socials, econòmics, però també culturals, relacionals i geopolítics; amb nous atributs i amb nous actors: ciutadans connectats, activistes, prosumidors, influencers...; acostumats a rebre respostes bones i ràpides, d'entaular diàleg entre si i amb un enorme sentit de la creativitat.
En l'administració ja no hem de parlar de publicitat, de màrqueting o d'eslògans, sinó de converses amb els usuaris finals, que són els "clients" de l'administració. El poder ja no depèn de la jerarquia sinó de les idees que es tenen i del talent que es demostri, provinguin d'on provinguin. I la ciutadania ho sap i actua així, amb més capacitat de control i sense mitjancers.
El lideratge a la xarxa s'ha de demostrar en aquest context canviant. Hi ha una necessitat per part de la ciutadania, una exigència, de poder estar informada a qualsevol hora, non stop, i d'estar informada de tot el que fa l'administració, amb absoluta transparència. El lideratge de les institucions es mostrarà quan aquestes comencin a adonar-se (si no s'han adonat encara) que no n'hi ha prou amb tenir presència a la xarxa (twitter, facebook...) mentre el que es faci allà sigui simple difusió d'informació. Toni ha dit la frase: "si fas comunicació 1.0 amb eines 2.0 és un fracàs absolut". Per liderar en la societat digital, una institució ha de fomentar la cocreació, la col·laboració, entre els seus treballadors però també amb gent de fora. Cal aprofitar les bones idees i el talent col·lectiu. El seu objectiu es resumeix en tres verbs: facilitar, propiciar i acompanyar. En la societat digital qui té poder és qui és influent.
Com aconseguir-ho? Hi ha diferents recursos, en primer lloc un gabinet de premsa virtual, amb nous espais web oberts, optimitzats per a cercadors i amb recursos adaptats als informadors (que no tenen, ni molt menys, que ser només periodistes), creant eines que generin comunitat però que alhora permetin segmentar (tots som diferents, amb idees, gustos i necessitats diverses, i les institucions han d'arribar a nosaltres). Els nous continguts han de ser de qualitat, que puguin usar-se i puguin ser difosos. Tan sols així es podrà gestionar la marca i la reputació de la institució (que a Internet és el que diuen d'aquesta organització, no el que l'organització diu que és), i sols així tindrà sentit el monitoratge, que no només ha de ser quantitatiu, sinó qualitatiu, analitzant la rellevància i influència en els ciutadans.
La ponència es pot resumir en tres conceptes clau:
1. Una nova cultura de la comunicació
2. Un nou model organitzatiu
3. Talent creatiu (creació de continguts, generació de valor d'aquests continguts, cocreació)
La nova societat no va de maquillatge (ser a Twitter, per exemple), sinó que això és només tangencial. Això va de canvi. No es tracta d'un canvi tecnològic, sinó d'un canvi cultural. No va de tirar-se a la piscina, amb el seu flotador i el socorrista, sinó de tirar-se al riu i deixar-se portar pel flux d'informació i de persones, que serà canviant, però molt més enriquidor, especialment per als treballadors de les institucions públiques, que milloraran com a professionals, que milloraran com a persones i que seran més feliços. És el plaer d'aprendre cada dia, del servei als ciutadans i de compartir el que saben i el que fan.
Innovar no és fer una cosa que no feies abans, sinó fer una cosa nova que necessites aprendre.
Podeu escoltar la ponència des de CivicoLive i veure la presentació aquí. Des del bloc de Gencat han fet un bon resum.
Resums d'anteriors sessions web:
El meu perruquer de tota la vida diu que el govern Zapatero no ens pot treure de la crisi perquè no ha presentat cap idea, i que el PP porta un any presentant coses i demanant acords i que no els fan cas. No fa falta dir a qui vota el meu perruquer, però si pensa això (i no és l'únic, ni molt menys) serà per alguna cosa. Alguna comunicació no arriba al ciutadà des del govern o li arriben totes les del partit popular. I potser això tingui a veure amb els potencials "pactes de Zurbano".
El palau de Zurbano, al carrer del mateix nom a Madrid, és el lloc on va néixer Fabiola de Mora i Aragón, el 1928, que va ser reina consort de Bèlgica durant 33 anys. Aquest palau ha estat escenari en les dues últimes setmanes d'una negociació entre tres ministres del govern Zapatero: la ministra d'Economia, Elena Salgado, al costat dels ministres de Foment, José Blanco, i Indústria, Miguel Sebastián, per parlar amb la resta de forces polítiques sobre la crisi econòmica a Espanya.
Si el 1977 van tenir èxit els pactes de la Moncloa, aquest és un nou intent per sortir de les parets del congrés i "iconitzar" un pacte a través d'un edifici. Fer-ho diferent, monotemàtic, evitar reunions públiques o privades en el congrés i reunir a tots els implicats (especialment PSOE i PP) en una sala durant un període de temps (2 mesos), amb els periodistes ansiosos de saber el que s'ha dit a la porta, i esperar a que amb les reunions internes, sense tanta xerrada política electoralista cap al públic sinó en discussions a porta tancada, es pugui arribar a un acord (per variar).
I perquè a porta tancada, fora del Congrés? Hi ha estudis acadèmics que han analitzat el poder d'arribar a més consens si s'està a porta tancada que si s'està sota els focus de la televisió. Paco Seoane en el seu bloc escrivia fa poc sobre això. La tesi doctoral del politòleg Daniel Naurin, publicada sota el títol Deliberation behind closed doors: Transparency and lobbying in the European Union, ha demostrat, després de comparar els comunicats de premsa dels lobbies europeus amb la seva correspondència privada amb la Comissió Europea, que, en privat, els lobbies fan contínues referències al benestar general de la població, mentre que en públic 'polititzen' el seu discurs. En conclusió: la publicitat dels debats no civilitza, sinó que polititza les discussions. La privacitat, en canvi, facilita el consens entre les parts. En públic, els negociadors han de teatralizar, exagerar les seves posicions, perquè els grups que representen no se sentin defraudats. En contra del que prediu la teoria, és en privat, fora dels focus, quan més es té en compte el benestar general. És en privat quan un pot trair els seus per afavorir el bé comú. I, afegeixo, és quan potser se'l pot convèncer millor, veient el context i analitzant tot el que s'ha dit al llarg de les reunions.
Crec que aquestes reunions, ben aprofitades, són una molt bona idea des del govern Zapatero, per demostrar que es vol dialogar i que hi ha idees a discutir. Tanmateix, penso que difícilment no s'arribarà a cap gran acord. Com indica Enric Juliana, el PP ha aprofitat aquests periodistes que són a la porta per col·locar el seu argumentari (que és el que ha de fer, per cert), mentre que el govern del PSOE ho intentava amb més aviat poc èxit. A més, "el forcejament no s'ha acabat. El PP s'oposarà en els pròxims dies a què els acords parcials assolits (reducció de l'IVA en la rehabilitació d'habitatges, reducció dels terminis de pagament de les administracions i els particulars, reactivació dels crèdits de l'ICO...) siguin presentats amb gran prosòdia. Exigirà la seva tramitació immediata [des del congrés] ". Perquè si el govern ho presenta serà el seu èxit i el del pacte de Zurbano, no el del congrés i de totes les forces polítiques. Potser queda massa per a les eleccions, però amb un govern desgastat en un context de crisi econòmica, la campanya és més que permanent, sobretot, com és lògic, en el PP.
Reunir-se és ja un gran èxit, un potencial win-win que d'arribar a un consens seria bo per a tots. Encara que la veritat, a mi m'és igual qui guanyi moralment mentre arribin a un acord d'una vegada, perquè mentre no es posin d'acord ja estem perdent tots; o això diu en Paco, el meu perruquer.
iSilvio és una aplicació de iPhone que converteix el teu telèfon d'Apple en un repositor d'imatges, sons, vídeos i textos en honor del primer ministre italià, Silvio Berlusconi.
L'aplicació no és un producte de la propaganda oficial, ja que no ha estat encarregada per Berlusconi o el seu partit. Però el cert és que tal com diuen a politica2.0, obre noves perspectives interessants per a la comunicació política en els nous mitjans. Fàcil i barat de produir (es pot fer "a casa" amb eines com MobBase) i distribuir (potser comptant amb el boca orella i l'intercanvi viral) aquestes aplicacions per a telèfons intel·ligents (no només d'Apple) poden tenir un potencial considerable, especialment en el context italià, on el número de telèfons mòbils amb connexió a la xarxa és més gran que la de PCs amb connexió de banda ampla.
iSilvio neix després de l'èxit d'una aplicació que va causar furor a Itàlia el gener passat, denominada iMussolini (L’uomo che cambiò la storia del nostro paese), que en pocs dies va arribar a tenir el record de descàrregues del país, i que incloïa sis discursos de Benito Mussolini. L'aplicació va ser creada per un jove napolità de 25 anys per a la tenda virtual Apple iTunes, amb un preu de 0,79 euros.
Aquest mateix jove és el que ha creat iSilvio, que ja està actualment entre les 30 aplicacions més descarregades d'Itàlia.
Són molt interessants aquestes aplicacions innovadores, per no esmentar que amb la venda de baix cost i a gran escala (costa menys d'1 euro), podria convertir-se en un valuós canal per al finançament polític, i fins i tot perquè hi hagi gent que es guanyi la vida creant aquestes aplicacions a favor d'un polític, sense que hagi de ser necessàriament del partit. Si recolzes un polític, i vols escoltar, veure o llegir les seves millors frases, és una manera senzilla de fer-ho.
Això sí, no dubto que en breu es crearan aplicacions amb les majors errades d'aquests mateixos polítics, i que aquestes futures aplicacions potser tindran fins i tot més èxit que les aplicacions en honor d'aquests polítics. Veurem, tanmateix, si sorgeixen de la ciutadania o de l'oposició, que seria el més interessant i lògic (tot i que ho dubto).
La comunicació entre ajuntaments i ciutadans i la seva interacció és una cosa bàsica que les actuals eines de comunicació online faciliten cada vegada més. Aquestes eines permeten als ciutadans mantenir un contacte directe amb l'administració per una part, i rebre ràpidament i eficaçment informació actualitzada, per una altra. No tots els ajuntaments ho fan. Fins i tot es podria dir que la majoria només segueixen tenint la seva pàgina web des d'on emeten missatges, i ja està.
Un cas interessant és l'Ajuntament de Gijón, que igual com Sevilla, manté des de fa anys una estratègia de comunicació que utilitza amb èxit Internet i les xarxes socials. Els instruments amb què compten actualment els ciutadans de Gijón i tots els que desitgin estar en contacte amb la ciutat són:
Blocs: El desembre de 2008 es va crear el blog d'Ocupació (que ha arribat a les 10.000 visites), i el febrer del mateix any el de Joventut. El març de 2009 també va entrar en funcionament el blog del Centre Municipal d'Empreses i l'abril el de Turisme. Turisme vol posar en marxa també aquest 2010 un blog en anglès i un altre en francès. També compten des de maig de 2006 amb els Quaderns ciutadans (iGIJON), és a dir, que qualsevol ciutadà pot tenir un blog.
Facebook: La ciutat és present a la xarxa de Facebook a través de les pàgines de Turisme, el Centre Municipal d'Empreses, la Universitat Popular i l'Oficina d'Informació Juvenil. És interessant l'ús que fan des de Turisme: es va iniciar el treball amb un grup i després es va optar per la fórmula de pàgina, obtenint molt bons resultats com ho demostren els gairebé 14.000 admiradors i el bon nivell d'interacció per part dels usuaris.
Twitter: Gijón va ser un dels primers Ajuntaments d'Espanya presents a Twitter (des de 2008). Posteriorment han creat també canals a Twitter els departaments de Turisme i des de març de 2009 del Centre Municipal d'Empreses.
Canal YouTube: L'Ajuntament de Gijón ha utilitzat com a eina de difusió de vídeos a Youtube des d'Octubre de 2008 i compta amb 58 videos reproduïts 37.530 vegades. També és important el canal a Youtube de Turisme, i des del 2008 funciona gijontv.es, que al costat dels canals de youtube són el millor aparador audiovisual de la ciutat.
Butlletins Electrònics: El primer d'ells va començar a elaborar-se l'octubre de 2008 sota el títol de Butlletí Electrònic de l'Ajuntament de Gijón, té caràcter setmanal i actualment compta amb 10.457 d'inscrits. Posteriorment van anar sumant-se altres butlletins digitals d'àrees municipals específiques com el de Joventut, en aquest cas quinzenal i amb 563 d'inscrits a dia d'avui, i el de Cultura, setmanal i amb 723 d'inscrits. També es remeten butlletins mensuals del Jardí Botànic Atlàntic i de Turisme. Per donar-se d'alta www.gijon.es/boletines.
Des de l'Ajuntament també s'utilitzen altres eines d'Internet i xarxes socials per mantenir obert el diàleg amb els ciutadans com ha estat el cas de Google Maps, on es visualitzen les localitzacions dels projectes finançats amb el Fons Estatal d'Inversió Local (FEIL) o els edificis i infraestructures que conformen la que a Gijón es denomina "Milla del Conocimiento", on conflueixen el campus universitari, el Parc Científic Tecnològic, el Jardí Botànic, Laboral Ciutat de la Cultura...
Finalment, en aquest moment s'està treballant en el projecte d'una nova Web que s'integrarà amb xarxes socials, creant un canal bidireccional que permetrà escoltar i informar els ciutadans. A més d'aquesta integració, el canvi que suposarà la nova web estarà en la gadgetizació dels continguts i la reutilització d'informació del sector públic per tercers. El ciutadà passarà de tenir el paper de mer receptor d'informació a un de més interactiu, usant les eines de participació ciutadana. Podrà sol·licitar més informació, inscriure's a alertes per sms o email per als temes en els que estigui més interessat, inscriure's a butlletins, etc. Un indici del que serà la nova Web són les 200 respostes rebudes en tres setmanes per part d'usuaris de l'actual pàgina sobre per on han d'anar les millores i funcionalitats de la nova.
Una novetat que explica l'èxit de difusió i de respostes que estan obtenint de la ciutadania és el nou projecte col·laboratiu per millorar una ordenança municipal, que segons Josechu Pérez servirà "per fomentar la participació ciutadana en el procés d'elaboració de l'ordenança municipal mitjançant una consulta publica a través de la web. L'objectiu és incrementar la participació ciutadana en l'elaboració de normes que regulen la convivència i l'ús dels llocs públics. Hem creat un espai específic a la pàgina municipal on es pot consultar l'avantprojecte d'ordenança i accedir a un senzill formulari a través del qual es poden transmetre suggeriments o esmenes que millorin la regulació".
Gràcies a Josechu i a María Fernández per la informació.
El Partit Popular ha presentat avui la seva xarxa de blocs. Amb el nom ‘Blogosfera Popular’ acull les bitàcoles de dirigents conservadors com Rita Barberá ('A la lluna de València', Miguel Arias Cañete ('La foguera de Cañete'), Alberto Ruiz Gallardón ('De Madrid al centre'), etc. En total són 16 els blogs "destacats", integrats a la web del PP. També hi ha enllaços a uns altres 4 blogs "nacionals" i 10 de "regionals".
En la seva primera jornada tots els bloggers del PP han escrit seu primer ' post ' dedicat a la mort del disident cubà Orlando Zapata i a criticar el Govern cubà. Com indiquen a Público, en els seus texts no hi ha ni un enllaç, i el major desplegament tecnològic ho fa Ignacio Uriarte en seu post, amb la inclusió d'un vídeo de Youtube. Tampoc no hi ha ni rastre de trackbaks, o sindicació de continguts (RSS). Respecte als enllaços, l'únic que es pot destacar dels 16 blogs és que Ruiz Gallardón enllaça el seu Facebook, a sota de la seva firma. És l'únic que ho fa.
Durant la presentació de la blogosfera popular, Mariano Rajoy ha destacat el compromís del seu partit amb la societat i la necessitat d'escoltar i de parlar amb els ciutadans. "El polític que només parla i no escolta està mort. Volem que les nostres propostes es coneguin, es debatin, es critiquin i que qui vulgui aportar coses pugui fer-ho. Un partit polític no pot estar només en la doctrina, ha d'escoltar la gent. Crec que les noves tecnologies ens faciliten molt als dirigents polítics el poder parlar amb molta més gent que amb la que podem fer-ho habitualment", ha assegurat.
Per al meu gust és una blocosfera una mica estranya. Primer perquè sembla que hi ha un dia previst (setmanal? quincenalment?) en el qual tots els blocs s'han d'actualitzar, alhora i parlant d'un mateix tema. Això treu interès, ja que si has llegit 3 o 4 posts sobre alguna cosa, quines ganes et queden en cas de llegir els altres 12 que parlaran pràcticament del mateix?
D'altra banda, sembla una blocosfera creada només per als líders, però no per a que la gent del partit (militants o simpatitzants) tinguin un espai compartit on penjar les seves propostes i idees. Aquest crec que és l'error. Si fins ara el PP sembla que es començava a moure bé per les xarxes socials, especialment amb convocatòries via Facebook i Tuenti als seus actes polítics i generant una comunitat de simpatitzants, penso que aquesta blocosfera va més cap a donar una nova "empenta" de visibilitat als seus líders, i que semblin "moderns" i que escolten el que els han de dir, a través dels comentaris. Tanmateix, tots els comentaris són moderats i pel que he vist, sense respondre a ningú per ara. Dir que els polítics escoltaran està molt bé, però el que la gent vol és tenir també l'oportunitat de sentir-se escoltat. I si no es respon, un no sap si aquests comentaris són llegits per algú part del moderador.
Veurem com evoluciona. En qualsevol cas, no és mala notícia que el PP creï la seva xarxa de blocs.
Izquierda Unida ha volgut obrir a tots els vallisoletans l'elecció del seu cap de llista per als pròxims comicis municipals. Es tracta d'un sistema nou i pioner per elegir el candidat a l'Alcaldia de Valladolid.
Per optar a aquestes "primàries obertes", com les han qualificat des del partit, només és necessari ser resident a Valladolid o estar empadronat. Una vegada complertes aquestes condicions, s'haurà d'inscriure al cens electoral que el partit ha creat per a aquest procés, des d'avui i fins al 3 de juny. Es podrà fer a través de diversos mitjans: omplint la fitxa que apareix als fullets que repartiran per la ciutat i lliurant-los a la seu; emplenant el formulari de la web www.primariasiuvalladolid.org; o enviant un correu amb el nom, cognoms, DNI i adreça a primarias@iuvalladolid.org.
Els candidats hauran de comptar, a més, amb l'aval de 15 persones del cens, de les quals almenys cinc seran afiliades a Izquierda Unida. Si reuneixen aquestes condicions, n'hi haurà prou que omplin un imprès a la seu del partit presentant la seva candidatura i acceptant actuar conforme al programa electoral i a l'Estatut del Càrrec Públic d'IU. La inscripció en el cens dóna dret a votar, però també a presentar idees per al programa electoral.
La campanya electoral tindrà lloc de l'11 al 18 de juny de 2010, però no serà una campanya a l'ús: les activitats a realitzar estaran fixades i seran coordinades per una comissió per assegurar que totes les candidatures tenen les mateixes possibilitats. Així, les compareixences en premsa, entrevistes, actes públics, trameses d'informació... seran iguals per a totes les persones que es presentin.
El procés el resumeix molt bé Juan Peña amb aquesta frase: "per elegir [al candidat] estigues al lloro, perquè no t'assabentaràs per la premsa de qui és: has d'elegir-lo tu. I no et descuidis, que pots acabar sent tu qui aparegui dalt de la papeleta". És un sistema nou. El partit s'obre a la ciutadania. Qualsevol pot participar, no només com a votant, sinó també com a candidat, i ja no és necessari ser militant per ajudar el partit o opinar com s'haurien de fer les coses o qui hauria de ser el teu representant. La frontera entre militant, simpatitzant i votant es fa cada vegada més difusa. Cal aprofitar tot el potencial possible per donar noves empentes als partits, i aquest és un bon exemple. A més, si ha estat elegit lliurement pels ciutadans (no només militants) en el procés de primàries, és molt probable que aquest candidat sigui millor vist a l'hora de les eleccions.
