Citant Arthur Miller en "La política i l'art d'actuar", la política "ha d'il·lusionar però no és una il·lusió; ha d'afrontar la realitat, la realitat de la crisi; la política ha de ser divertida però no és diversió; no ha de confondre la fantasia amb la realitat, no pot ser un teatre però ha de voler ser art i creació, art compromès i creació col·lectiva". Amb aquestes paraules José Montilla, president de la Generalitat culminava el seu discurs en el primer plenari de la Conferència Oberta Catalunya Causa Comuna.

L'escenari era propici, una gran escenari circular, sinònim d'obertura i de proximitat, amb 1.800 persones vingudes de tota Catalunya al seu voltant. En mig, un faristol, amb dos teleprompters a dreta i esquerra, i una gran pantalla al fons. Cap logo del partit, només el logo de Catalunya Causa Comuna i la bandera catalana (que sortia especialment quan parlava el president) i un excel·lent regidor que anava intercalant imatges molt estudiades quan parlaven. D'entrada, l'aparició dels tres protagonistes, Montilla, Hereu i Obiols, saludant els presents mentre anaven cap al centre de l'escenari. De fons, “Fortunate Son” de la Creedence Clearwater Revival.

Catalunya Causa Comuna és un fòrum de debat, impulsat pel Partit dels socialistes de Catalunya (PSC) per aportar noves idees al país. L'objectiu, buscar idees innovadores, siguin del partit o de persones de fora, i per a això han estat els últims dos anys amb reunions periòdiques per tota la geografia catalana, arribant a 10.000 participants en total.

Són les idees les que fan avançar els països, però també és el diàleg i escoltar propostes o crítiques, especialment, com deia l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, de "gent que no sol estar en la política i amb les quals volem intercanviar experiències i projectes".

Raimon Obiols, en un altre excel·lent discurs, citava una frase de Churchill: "fa falta valor per parlar en públic, però encara fa falta més valor per asseure's i escoltar". Deia que en un moment de desafecció política, les velles receptes ja no són màgiques, que malgrat que hi hagi idees, mai no s'han de subestimar les noves, i fins i tot més les de sàvia nova vinguda de fora de la política de partits. I aquest ha estat un dels objectius de Catalunya Causa Comuna: apropar-se a la gent, escoltar-la i intentar que surti a la llum la "intel·ligència col·lectiva, que és la que fa avançar a un poble. I un poble dividit no guanyarà mai". D'Obiols m'he quedat amb una altra frase: "La política és com la lluna. Té una part brillant i lluminosa i una part amagada. Sovint la part interessant és l'amagada", referint-se als molts debats que s'han anat realitzant, fora del que se sol veure en els mitjans.

Després dels discursos han començat els debats, tots alhora, en unes altres 6 sales semicirculars, amb uns ponents que iniciaven la conversa, però que deixaven participar als presents en cada debat, els quals tenien micros repartits per la sala. Dels 74 ponents, només 4 eren militants del PSC, segons comentava Obiols.

A la llunyania, l'espai 2.0, on podien "reposar" els ciberactivistes, que com en altres ocasions, ha estat obert a blocaires no membres del PSC. En realitat, aquesta conferència ha estat "oberta" en tots els termes, no només en el WiFi (com em deia en Joan Ramon), sinó oberta a tota la xarxa, amb un Twitter que recollia el que succeïa, streaming en directe a través de la web, Facebook, un Flickr on s'han anat penjant imatges, i amb el canal de Youtube.



Agraeixo al PSC la invitació (gràcies, Raquel!) i em quedo amb la sensació de que escoltar, buscar idees, dialogar amb qualsevol que vulgui fer-ho, no només no fa mal a les organitzacions, sinó que engrandeix la política, sigui del partit que sigui. I també amb la sensació que s'hauria de fer més sovint.