El meu perruquer de tota la vida diu que el govern Zapatero no ens pot treure de la crisi perquè no ha presentat cap idea, i que el PP porta un any presentant coses i demanant acords i que no els fan cas. No fa falta dir a qui vota el meu perruquer, però si pensa això (i no és l'únic, ni molt menys) serà per alguna cosa. Alguna comunicació no arriba al ciutadà des del govern o li arriben totes les del partit popular. I potser això tingui a veure amb els potencials "pactes de Zurbano".

El palau de Zurbano, al carrer del mateix nom a Madrid, és el lloc on va néixer Fabiola de Mora i Aragón, el 1928, que va ser reina consort de Bèlgica durant 33 anys. Aquest palau ha estat escenari en les dues últimes setmanes d'una negociació entre tres ministres del govern Zapatero: la ministra d'Economia, Elena Salgado, al costat dels ministres de Foment, José Blanco, i Indústria, Miguel Sebastián, per parlar amb la resta de forces polítiques sobre la crisi econòmica a Espanya.

Si el 1977 van tenir èxit els pactes de la Moncloa, aquest és un nou intent per sortir de les parets del congrés i "iconitzar" un pacte a través d'un edifici. Fer-ho diferent, monotemàtic, evitar reunions públiques o privades en el congrés i reunir a tots els implicats (especialment PSOE i PP) en una sala durant un període de temps (2 mesos), amb els periodistes ansiosos de saber el que s'ha dit a la porta, i esperar a que amb les reunions internes, sense tanta xerrada política electoralista cap al públic sinó en discussions a porta tancada, es pugui arribar a un acord (per variar).

I perquè a porta tancada, fora del Congrés? Hi ha estudis acadèmics que han analitzat el poder d'arribar a més consens si s'està a porta tancada que si s'està sota els focus de la televisió. Paco Seoane en el seu bloc escrivia fa poc sobre això. La tesi doctoral del politòleg Daniel Naurin, publicada sota el títol Deliberation behind closed doors: Transparency and lobbying in the European Union, ha demostrat, després de comparar els comunicats de premsa dels lobbies europeus amb la seva correspondència privada amb la Comissió Europea, que, en privat, els lobbies fan contínues referències al benestar general de la població, mentre que en públic 'polititzen' el seu discurs. En conclusió: la publicitat dels debats no civilitza, sinó que polititza les discussions. La privacitat, en canvi, facilita el consens entre les parts. En públic, els negociadors han de teatralizar, exagerar les seves posicions, perquè els grups que representen no se sentin defraudats. En contra del que prediu la teoria, és en privat, fora dels focus, quan més es té en compte el benestar general. És en privat quan un pot trair els seus per afavorir el bé comú. I, afegeixo, és quan potser se'l pot convèncer millor, veient el context i analitzant tot el que s'ha dit al llarg de les reunions.

Crec que aquestes reunions, ben aprofitades, són una molt bona idea des del govern Zapatero, per demostrar que es vol dialogar i que hi ha idees a discutir. Tanmateix, penso que difícilment no s'arribarà a cap gran acord. Com indica Enric Juliana, el PP ha aprofitat aquests periodistes que són a la porta per col·locar el seu argumentari (que és el que ha de fer, per cert), mentre que el govern del PSOE ho intentava amb més aviat poc èxit. A més, "el forcejament no s'ha acabat. El PP s'oposarà en els pròxims dies a què els acords parcials assolits (reducció de l'IVA en la rehabilitació d'habitatges, reducció dels terminis de pagament de les administracions i els particulars, reactivació dels crèdits de l'ICO...) siguin presentats amb gran prosòdia. Exigirà la seva tramitació immediata [des del congrés] ". Perquè si el govern ho presenta serà el seu èxit i el del pacte de Zurbano, no el del congrés i de totes les forces polítiques. Potser queda massa per a les eleccions, però amb un govern desgastat en un context de crisi econòmica, la campanya és més que permanent, sobretot, com és lògic, en el PP.

Reunir-se és ja un gran èxit, un potencial win-win que d'arribar a un consens seria bo per a tots. Encara que la veritat, a mi m'és igual qui guanyi moralment mentre arribin a un acord d'una vegada, perquè mentre no es posin d'acord ja estem perdent tots; o això diu en Paco, el meu perruquer.