A les eleccions al Senat d'EUA de 1858 es presentaven un candidat nou, Abraham Lincoln, contra l'incumbent (senador sortint), Stephen A. Douglas. El senador Douglas era un grandíssim orador, i aprofitava aquests debats, set en total dels nou districtes electorals d'Illinois, per deixar enrere els seus oponents. Els debats van tenir lloc a Ottawa, Freeport, Galesburg, Quincy, Charleston i Alton.

Tanmateix, i copiant del bloc d'Otis B. Driftwood, malgrat que Lincoln no va aconseguir l'escó, l'actuació d'aquest en els debats davant d'un orador experimentat com Douglas li van donar una projecció nacional tan gran que va acabar impulsant-li la cursa a la Presidència. Lincoln va ser elegit President dels Estats Units el 1860 i, mesos després, començava la Guerra de Secessió.

Per aquella època, el tema de l'esclavitud dominava pràcticament cada discussió política. És interessant que, si bé Lincoln avorria l'esclavitud, no era partidari al principi de l'abolicionisme, sinó més aviat de deixar que la institució desaparegués per si sola, ja que sí que advocava per prohibir qualsevol ulterior extensió d'aquesta en la contínua expansió dels Estats Units, tot i que Lincoln igualment afirmava que la raça blanca era indubtablement superior a qualsevol altra. Això no era nou, ja que llevat dels abolicionistes, que eren una minoria, era el pensament general de llavors, s'estigués o no a favor de l'esclavitud.

La transcripció d'aquests debats resulta un document interessantíssim en el sentit que reflecteix la divisió d'un país que va acabar monopolitzant el debat fins les seves últimes -i tràgiques- conseqüències. En aquest cas l'estat d'Illinois, on s'enfrontaven els dos candidats, era fronterer amb els estats esclavistes i les opinions del poble estaven molt polaritzades depenent de quina part de l'estat es trobessin. Això es nota no només en els continguts dels debats, sinó en la forma de transcriure'ls, donant prioritat a les reaccions del públic envers Douglas o envers Lincoln, segons el lloc.

L'estructura dels debats va ser sempre la mateixa: una hora d'exposició per part d'un candidat, hora i mitja de rèplica per part de l'altre i torn de contrarèplica de mitja hora per al primer. No hi havia moderador ni preguntes del públic i els candidats s'alternaven en aquest sistema de torns d'un debat a l'altre (Douglas va iniciar quatre i Lincoln tres).

Douglas, molt més experimentat, es va trobar un adversari molt difícil i va fer gala de tot el seu enginy dialèctic i la seva habilitat per retorçar discursos. Era el més populista i ho sabia, per la qual cosa els seus discursos sonen molt més vehements que els del seu contrincant, a priori més pausats i mesurats, però igualment contundents. Com destaquen en el bloc Ottis B. Driftwood, tant Lincoln com Douglas, homes ben representatius d'un temps molt convuls, donen una lliçó de gran retòrica, que fa que els nostres actuals "líders" (llegeixi's amb ironia) resultin uns autèntics "palurdos".

Aquesta forma de debats, denominades òbviament LD (Lincoln-Douglas) són essencialment sobre valors, ètica i filosofia política, no tant de programa electoral de futur. És en ells on es pot desenvolupar millor la retòrica i les habilitats oratòries dels candidats, apel·lant a les emocions del públic a través de les seves paraules. A diferència d'altres formats, en el LD els oradors no requereixen d'arguments que es basin en estadístiques o altres dades empíriques, sinó que és un debat de caràcter eminentment valòric el suport del qual són els principis morals i la lògica amb què l'orador els empra per sostenir la seva postura. És un format molt usat en debats universitaris, però en cap ocasió (que jo sàpiga) en debats polítics moderns. I potser, encara que segurament avorrits (durarien dues hores mínim) és la millor manera d'escoltar un polític, sense teleprompter i sense la barrera d'una taula o d'un faristol, directament parlant per al públic en competència amb un altre candidat que ha de demostrar que és més eloqüent que el primer i que pot convèncer de la seva bona moral als oients.

M'ha resultat curiós, i per això ho volia compartir. Podeu llegir els set debats aquí, o veure aquesta recreació de 1940: