És summament important la percepció que poden tenir les persones sobre algú, especialment per als polítics, i per aconseguir una bona percepció cal tenir una bona imatge pública. No és la única qüestió, però és important generar una idea de bona imatge física i personal. És el poder de la imatge.

Flickr és una bona eina per a això. En els últims mesos hem vist com diferents polítics han començat a usar normalment Flickr com eina de màrqueting polític, i la seva utilitat es pot veure en diverses raons:

1. Són fotos de molta qualitat, escollides pel propi gabinet del polític. Sens dubte el polític sempre surt perfecte
2. En fer una recerca per Internet, sovint seran aquestes les fotos que trobem. Si som periodistes o tenim un blog, les podrem usar. I preferirem aquestes a altres de menor qualitat
3. Que en diaris i en blogs comencem a veure bones fotos d'aquests polítics transcendeix a l'emocional, millora la visibilitat i la visió que tinguem d'ells

Ara bé, encara que les fotografies siguin fantàstiques, fetes pels millors fotògrafs, que tinguin increïbles enquadraments, la millor imatge del polític, que es pugin ràpidament, etc... no serveix absolutament de res si aquestes fotografies no es poden trobar.

És a dir, sense el punt dos de la llista no té massa sentit tenir un canal a Flickr. És temps desaprofitat, ja que només els subscriptors podran veure-les, i no qualsevol persona que busqui el polític al cercador.

Aquest és el cas del canal Flickr del PSOE. Aquest canal té més de 3.000 fotografies, incloent imatges que poden ser molt utilitzades i de rabiosa actualitat, com per exemple les del pla d'ajust econòmic que es va aprovar ahir en el congrés per un sol vot. I malgrat que les imatges ja estan penjades, són impossibles de trobar llevat que se sàpiga el número de referència. No hi ha cap explicació, cap títol de la fotografia, i només alguna etiqueta general... i l'única manera de trobar aquesta imatge d'ahir és posant al cercador de Flickr: "_97D9228". Complicat no?. I també una oportunitat perduda, ja que es fa tota la difícil feina de fer-les, elegir-les, penjar-les i classificar-les en àlbums, però no tenen res que permeti als usuaris de flickr trobar-les fàcilment (i recordo que els usuaris poden ser ciutadans, però també periodistes que les usarien demà al seu diari, o bloggers en els seus blogs).

Hi ha 125 perfils del PSOE creats a Flickr, la majoria d'agrupacions locals. Potser podrien veure com ho fan (bé) moltes d'elles. Així, si es busquen imatges d'ahir, i ja sé que exagero, se'n podrien trobar algunes millors que aquesta.

I ara, altres exemples: fixeu-vos en els títols, o les descripcions o les etiquetes de les fotografies dels canals de Flickr de Downing Street i de The White House. Creieu que es trobaran abans aquestes imatges buscant pel nom del polític o buscant per "_97D9228?

Hi ha tres elements bàsics per trobar fotografies a Flickr: títol, descripció i etiquetes. Més (i millor) text tinguis per explicar aquesta imatge, especialment en el títol o la descripció, més fàcil serà que et trobin. I una vegada que el PSOE ha fet el treball complicat: creure en Flickr i a compartir públicament imatges; que millor que utilitzar-lo per aprofitar al 100% els beneficis que li pot aportar?

Sarah Palin ha estat la primera governadora d'Alaska, i també la més jove (42 anys), i després que el 29 d'agost de 2008 s'anunciés que seria la candidata a vicepresidenta dels Estats Units pel Partit Republicà acompanyant a John McCain, es va convertir en la primera dona que aspirava a la vicepresidència d'aquest país pel partit republicà, i la segona en la història rere Geraldine Ferraro, que el 1984 va ser company de candidatura de Walter Mondale (demòcrata).

No va triomfar a la campanya, però potser està triomfant ara, i és la política republicana amb més números, encara que falta molt, per presentar-se en les primàries republicanes de 2012. És la reina dels nous moviments conservadors nord-americans, que la busquen com a referent, encara que no busquin cap líder.

En un any, 2009 a 2010, segons publicà el 3 de maig New York Magazine, Palin s'ha embutxacat dotze milions de dòlars gràcies a la seva incessant tirada mediàtica. La base d'aquesta fortuna està en les vendes que ha aconseguit amb les seves memòries, "Going Rogue: An American Story" (2,2 milions de llibres venuts), així com el seu fitxatge com a col·laboradora del canal de televisió Fox (3 milions de dòlars per 3 anys) pel seu programa de televisió estrenat a començaments d'abril "Real American stories" (històries d'americans reals). En els seus programes, Palin convida a persones perquè expliquin la seva història que, com no, desenvolupen l'esperit americà que a Palin li interessa (un heroi de guerra, una dona que va rescatar un home d'un incendi, un milionari que finança les carrera universitària de joves pobres, un nen amb paràlisi cerebral).

El març d'aquest any, la política republicana també va firmar un contracte amb Discovery Communications per a la producció d'almenys vuit episodis d'un ‘reality show’ sobre Alaska per a la cadena per cable The Learning Channel, a un preu d'un milió per capítol, preu del qual, segons la revista, Palin cobrarà 250.000 dòlars.

De de cara a les eleccions presidencials de 2012, Palin ja té una cosa guanyada, i és una plataforma mediàtica estable fins a aquesta data, des de la qual, si vol, podrà vendre les seves propostes i les seves idees, i amb la qual gaudirà de nombrós públic. Així, la televisió i programes que s'apropen més als del cor que a informatius, són el nou mannà que Palin ha trobat per donar-se a conèixer fins i tot més del que ja es coneix a l'actualitat.

Sarah Palin i els seus "infoshows" són un bon exemple de la recerca d'aquests nous públics, però no sol succeeix als Estats Units. A Espanya, encara que no ha arribat a tant ni molt menys, han estat dues entrevistes recents les que han causat un fort enrenou, no sols per les entrevistes en sí, sinó sobretot per on han tingut lloc.

En primer lloc, Alfredo Pérez Rubalcaba, que el passat mes d'abril va realitzar la seva primera entrevista en tres anys... per al diari esportiu Marca! Més recentment, un altre polític socialista, José Blanco, vicesecretari general del PSOE i ministre de Foment, va participar en el programa 'La noria' de Telecinco. Aquest programa, amb un 17% de quota mitjana de pantalla, és un dels més vistos el cap de setmana i, com indiquen a El Mundo, un programa com 'La noria' és dels que aglutina un elevat nombre de persones que no consumeix altres mitjans o formats de comunicació.

Aquest tipus de compareixences donen a un dirigent polític l'oportunitat de mostrar perfils més personals, que el ciutadà no percep en compareixences habituals com rodes de premsa, declaracions o mítings.

Arturo Criado també en parla en el seu blog, comentant que és una nova forma de comunicació política que s'està començant a adoptar a Espanya -encara que molt a poc a poc- especialment en el Partit Socialista. Un nou període que va obrir el propi Rodríguez Zapatero amb la seva entrevista a Buenafuente a La Moncloa.

Pel programa de Buenafuente han desfilat altres dirigents polítics, entre ells la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez. Per altres com 'El Programa d'Ana Rosa', un dels programes més vistos de la graella televisiva, han passat desenes de polítics. Sense anar més lluny, abans-d'ahir, Mariano Rajoy, líder del PP i d'oposició, va oferir una entrevista al "Follonero" (La Sexta, a les 21.30 hores).

Són nous programes, nous públics, política directa al ciutadà -sense filtres de periodistes, i són informacions polítiques al mig de programes d'entreteniment (generant una espècie d'infoshow), per veure els polítics des d'un altre prisma, amb preguntes personals, amb humor i amb proximitat.

Crec que és una bona manera de dirigir-se personalment a la gent que senti el polític com a més proper i pugui veure de primera mà el que diu i com ho diu, allunyat del seu faristol. Una altra cosa és que els polítics encertin amb la manera de dir les coses i el tret els surti "per la culata".

La reina Isabel d'Anglaterra ha inaugurat avui a Londres el Parlament britànic. Ha estat la 56a vegada que Isabel II inaugura una nova sessió del Parlament (i per tant del curs polític) durant el seu regnat, però es tracta de la primera que presenta el programa d'un govern de coalició i la primera en catorze anys que llegix un programa “tory”, encara que temperat pels liberaldemòcrates.

Hi ha moltes tradicions que es compleixen en un dia com avui. Albert Medrán les recordava en un post de 2007, del que destacaré:

1. La cerimònia es porta a terme a la House of Lords, on assisteixen també els membres dels Comuns per a seguir la lectura del discurs que li ha preparat el govern.

2. La reina viatja des de Buckingham en la carrossa irlandesa a galop de quatre cavalls i amb l'escorta del Household Cavalry. La reina és precedida pel transport de la Corona, custodiada en la Torre de Londres, usualment amb la carrossa de la Reina Alexandra.

3. Quan la reina arriba a palau, es posa la Corona i la capa, i va sempre vestida de blanc. La processó segueix per la galeria reial fins a arribar a la Càmera dels Lords. Allí els esperen els Lords, vestits de gal·la, i els comuns, vestits de carrer.

4. Quan la comitiva reial estigui en el seu lloc, sempre sota un silenci sepulcral, el Lord Chancellor avança i posa el discurs a l'abast de la reina. El Lord mai donarà l'esquena a la Reina i extraurà el text d'una borsa de seda que ha estat esperant a ser llegit. Abans de ser llegit, els Comuns han d'acceptar que volen escoltar el que es llegirà. El ritual es completa amb el record del dret dels Comuns d'excloure a qui vulguin del Parlament, excepte els missatgers del sobirà. Llavors, aquest missatger (el Lord Great Chamberlain) anirà cap als Comuns, i trucarà a la porta tres vegades. El guardià de la Càmera mirarà per la reixa per a identificar-lo i només llavors la porta s'obrirà. Llavors s'escoltaran les paraules ‘Mr. Speaker, The Queen commands this Honourable House to attend Her Majesty immediately in the House of Peers’.

Hi ha moltes més curiositats, que podeu veure en el post de l'Albert o a TotalPolitics.

Es pot llegir el discurs de la reina en aquest enllaç, el qual ha tractat de les noves lleis que s'aprobaran aquest any, sorgides de les reunions entre el partit conservador i el liberal-demòcrata. Entre els projectes de llei figuren l'eliminació del carnet d'identitat, introduït per l'anterior Govern laborista, la possibilitat que els pares creïn les seves pròpies escoles, així com un referèndum sobre el sistema de vot per a fer-lo més representatiu, exigència aquesta última liberaldemócrata.

El llibre Líders polítics, opinió pública i comportament electoral a Espanya, que va publicar el febrer el CIS, Guillem Rico, doctor en Ciència Política per l'UAB, fa un repàs a la popularitat del dirigents polítics espanyols des de 1978 i com aquesta influeix en el resultat electoral.

Aquest és el primer llibre que estudia de forma sistemàtica i en profunditat els orígens i les conseqüències de les imatges dels líders polítics a Espanya. A través de l'anàlisi de dades d'enquesta recollides al llarg dels últims trenta anys, l'autor explora la naturalesa de les actituds dels electors cap als candidats a la presidència del govern i analitza els seus efectes en l'opinió pública i el vot, demostrant que els líders partidistes tenen una influència genuïna en el comportament electoral dels espanyols i que, lluny del que sovint s'ha cregut, la personalització de la política no sempre és sinònim de banalització. Les imatges dels líders no tenen com a únics components unes superficials percepcions sobre l'aparença dels candidats, ni constitueixen el reflex buit de les predisposicions polítiques dels electors. Al contrari, estan íntimament i congruentment lligades a les circumstàncies del debat polític, el rendiment dels governs i les propostes d'acció dels partits.

Guillem Rico demostra que les imatges dels líders exerceixen un impacte notable en les decisions de vot dels espanyols, corroborant un fenomen ja intuït pels estudiosos del comportament electoral: una bona valoració del líder incrementa significativament la probabilitat de donar suport al seu partit. El llibre demostra que les imatges dels candidats estan íntimament i congruentment lligades a les circumstàncies del debat polític, el rendiment dels governs i les propostes d'acció dels partits.

Luís Arroyo fa un fantàstic resum de les millors conclusions, de les quals en destaco deu:

1. En sistemes presidencials com el nord-americà i els llatinoamericans, la confrontació es produeix entre un president i un partit sense cara definida, perquè l'adversari només es coneix quan queda poc per a l'elecció. A Europa la política està més personalitzada perquè hi ha confrontació entre dos líders.

2. Governar sol portar descens en la popularitat. Un autor afirma irònicament: "Si un president vol ser popular en deixar el càrrec, o 1) és Dwight Eisenhower, o 2) ha de presentar la dimissió el dia després del seu nomenament" (Mueller a "Presidential Popularity from Truman to Johnson", 1970).

3. Alguns suggereixen cicles regulars: popularitat alta en arribar (efecte "lluna de mel"), pèrdua en els tres anys següents, i pujada relativa al final del mandat.

4. El partit és una drecera: els ciutadans i ciutadanes són mandrosos en l'ús dels recursos coginitius. Recorren a dreceres com els partits per compensar la seva falta d'informació política. L'individu, així, no ha d'avaluar cada cosa, sinó que cada cosa queda acoblada a la seva estructura cognitiva ràpidament.

5. De fet, l'elector fa més atenció a la informació que s'ajusta a les seves preferències.

6. Quan algú avalua la personalitat d'un líder, està estalviant esforç, temps i dubtes sobre assumptes polítics. En el líder resumeix un munt d'informació política diversa.

7. Els mitjans concedeixen més temps als candidats amb millor aparença física i amb més habilitats comunicatives, atenent a criteris de pantalla.

8. Hi ha moltes taxonomies dels atributs del lideratge, però dos emergeixen en gairebé tots els estudis: Competència i Integritat.

9. Encara que la gent d'avui està més formada que la d'ahir, no té un major coneixement polític.

10. S'ha constatat que en veure un debat per televisió es dóna més importància als assumptes personals i a menys al contingut substantiu de les discussions, en comparació amb els qui escolten el debat per radio.

Més informació en el blog de Luís.

I a veure si em compro el llibre, que té bona pinta.

Les nostres aficions, ideologia, necessitats, beneficis o despeses econòmiques, estructura familiar o la manera d'entendre les coses, no són iguals que la del nostre veí de baix, o el que viu a dos carrers. En aquest sentit, perquè rebem informació i publicitat igual que la d'ells? Si volen que consumim un producte, o votem una opció política, han d'entendre com som i què necessitem per poder arribar a satisfer-nos, i això s'aconsegueix mitjançant la segmentació i la personalització, i és una cosa que comença a ser bàsica en la política d'avui en dia.

En una societat on la xarxa i l'alta velocitat a l'hora de comunicar-se formen ja part del dia a dia de la ciutadania, aquesta segmentació és ja possible i és una cosa a què s'han d'adaptar els partits polítics.

Amb un simple click podem posar-nos en contacte amb altres individus, amb altres ciberactivistes polítics o no polítics, gent molt aficionada a la política o gent apolítica que sí que pot voler participar en alguna acció puntual que li agradi. Aquesta és la força: la rapidesa i l'hipersegmentació de temes que permet la xarxa.

Les organitzacions polítiques no han de malgastar aquesta força col·lectiva, una força col·lectiva que pot fer-los guanyar o perdre unes eleccions, no tant amb vots a favor o en contra, que també, sinó a través de l'abstenció i de la desafecció.

La gent vol sentir-se identificada amb els seus polítics, que li responguin, que tinguin valors semblants, que romanguin en contacte amb la societat. Internet és una de les maneres de fer-ho possible en l'actualitat. En un món global i hipercomunicat, la facilitat de comunicació és més gran que mai (emails, Twitter, correus electrònics, SMS, formularis en web...) i la capacitat de segmentar també (CRM, VRM, grups i pàgines d'admiradors a Facebook, llistes de Twitter, llistes de correu, subscriptors...).

La ciutadania vol cada vegada menys propaganda, el que vol és comunicació directa i solucions, relacions personals (online, però sobretot en persona). I vol una comunicació ràpida, però també senzilla, directa, educada i amable, que respongui als seus dubtes a través de les seves preguntes o proactivament, però que no es basi en informacions generals o només en crítiques al contrari. Són necessàries informacions i missatges personals, transparents i oberts, responent als dubtes o parlant de temes d'interès per a cada ciutadà.

La segona persona en la manera de comunicar-se és l'acció bàsica, només així, amb la política dels petits gestos, amb la política de les petites coses, podem arribar a l'interior cognitiu d'una persona farta de rebre desenes de milers d'inputs polítics i publicitaris. Són les emocions cap al partit o del candidat, i l'empatia que demostra, la que molt sovint pot fer que una persona es repensi el seu vot, o si vota, però també especialment que a través dels seus comentaris parli bé del partit o del seu candidat, després d'un missatge directe i personal. És el boca/orella el que dóna vots, i sols s'aconsegueix creant sinergies afectives entre partit i ciutadans.

Quan jo treballava a la UOC, durant uns mesos responia missatges de gent que volia donar-se de baixa de la base de dades. Hi havia un missatge automàtic preparat dient que s'havia acceptat la seva sol·licitud. En un cas, algú ens va dir que no volia rebre més informació ja que entre l'UOC i l'UPF havia decidit estudiar a la segona. La nostra (meva) resposta va ser: "Estimat (nom)… s'ha accedit a la teva sol·licitud i en el futur no rebràs més informacions de la UOC. D'altra banda, desitjar-te molta sort a la UPF i esperem comptar amb tu quan et graduïs". Ningú no responia mai als missatges automàtics. A aquest sí vaig rebre resposta, agraint a la UOC les seves informacions i la seva bona gestió. Vam perdre un estudiant, però potser vam guanyar un amic de la universitat. La despesa va ser de 10 segons.

Som animals socials, i com a tals hem de parlar entre nosaltres. Cal aprofitar aquestes reunions online o offline, generar-les, crear llaços afectius amb la gent. No importa si no s'aconsegueix un militant, o fins i tot un votant, l'objectiu és no aconseguir un enemic polític.

A la xarxa, la campanya és molt útil, però no tant per aconseguir vots com per crear comunitats de persones afins al partit, amb les quals compartir idees i generar vincles. És a través de la xarxa que s'ha d'aconseguir el més complicat: aconseguir que aquestes comunitats se sentin partícips de la campanya, creant activitats (presencials o no) i establint aquests llaços afectius que apropen a la ciutadania al partit, a través de petites converses, respostes, interès pel que pensa aquest ciutadà i una manera de comunicar-se senzilla i propera. El llenguatge ha de canviar depenent del públic a qui ens dirigim, i ha de ser un llenguatge en segona persona, que incideixi en la personalització, la segmentació, però també en els valors de tots els ciutadans.

Hi ha noves demandes morals i ètiques per a la revitalització de la política, cal treure algunes conclusions. Necessitem una nova política i aquesta només serà possible amb un nou llenguatge amb més profunditat i espiritualitat.

La ciutadania no vol spam, no vol propaganda, no vol soroll, no vol odi ni sentir constantment "i tu més". El que desitgen és una nova política regenerada, humana, personal i propera, oberta a respondre i ajudar, i amb valors. Volen un lideratge amable i proper. I vol que es dirigeixin a ells com el que són: pares de família, divorciats, solters, enginyers, mecànics, amants del cinema... i a través de les eines comunicatives que siguin necessàries, 24 hores al dia, 365 dies a l'any. Siguin presencials o online, sigui a través de correus electrònics és a dir a través de missatges a Twitter.

No volen que es dirigeixin a ells com a veïns d'un barri perquè no són només veïns d'un barri, ni són només internautes, ni són tots iguals. La televisió pot dirigir-se a ells en general, però el 2010 existeixen ja eines per canviar aquesta manera de comunicar-se.

Cada resposta o aproximació sincera, oberta, ajustada al tema i amb sentit de l'humor significa un somriure per a qui la rep, i això significa una persona que s'apropa al partit i que pot apropar als seus amics al partit a través de relatar-li aquestes relacions. Cada nova comunicació personal, cada conversa i cada nou relat que aquests ciutadans poden fer als seus coneguts d'aquesta comunicació, significa al seu torn una nova història personal que pot sumar el partit a les idees i valors que proposa, i significa una nova oportunitat per a la humanització de la política el segle XXI.

Les emocions s'aconsegueixen a través de la comunicació, de respondre preguntes i dubtes, de generar llaços, de la simpatia ... de petites coses i petites relacions. No parlem tan sols d'informar de dades o d'arguments, sinó de generar emocions i sensacions personals, de seduir. Aquesta política de petits gestos i imatges, aquesta micropolítica, és la política personal, i és la política que genera vots, en el passat, el present i en el futur. És hora de sortir de la política a l'engròs i apropar-se a la política "al detall".


Sento el rotllo ;)
Fa temps que tenia aquest text escrit i avui m'ha vingut de gust publicar-ho.

El propi Nicolàs Maquiavel ja va donar la seva definició sobre la "comercialització" dels polítics, sostenint que el príncep ha d'obtenir estimació mitjançant "donar una imatge excepcional de si mateix ... home de gran talent i excel·lent ... i també ha de distreure el poble amb festes i espectacles". Així que els ingredients essencials de l'estratègia de la campanya presidencial moderna ja havien estat identificats fa segles: imatge i espectacle.

No parlaré del molt que s'intenta donar espectacle en política, però sí m'ha interessat el tema de la imatge. Pel que es refereix a aquesta, Gianpietro Mazzoleni distingeix entre imatge projectada (el perfil d'una entitat política construïda i distribuïda directament a través dels mitjans de comunicació) i la imatge percebuda (és una construcció mental subjectiva, influïda pels missatges projectats, és a dir, la representació mental condicionada dels estímuls sensorials).

La imatge és un dels recursos estratègics al mercat electoral. Thompson sosté que els líders han d'obeir la llei de la visibilitat i que cedir el control de la seva imatge, la que transmeten els mitjans de comunicació, equivaldria a un suïcidi polític. Cal anar amb compte, doncs, amb la imatge que els propis polítics projecten de si mateixos, i un mal exemple d'imatge projectada (així que millor no parlem ja de "percebuda"), és el del primer ministre de Japó, Yukio Hatoyama.

Una camisa és, aparentment, el motiu que l'ha fet perdre una important quota de popularitat després que aparegués amb la peça de roba, d'inquietants coloraines. La peça, amb un marcat aire dels anys vuitanta i digna del mateix Joker, és de quadres i compta amb almenys cinc colors: vermell, verd, groc, morat i blau. Per als seus detractors, ve a corroborar, no sabem per què, que el primer ministre li manca bon gust. Alhora, s'apunta que la camisa confirma que les idees polítiques i la filosofia del mandatari estan, igual que la seva vestimenta, desfasades.

Les enquestes més recents d'un dels diaris més importants del país, el Yominuri Shimbun, registra un 24% d'aprovació de la seva administració, que significa una caiguda de nou punts respecte al mes anterior. Mentre, el 67% dels enquestats el desaproven. Per millorar aquestes xifres, Hatoyama va obrir les portes de la residència oficial, on va oferir una graellada japonesa a votants comuns en un esdeveniment anomenat "Real Hato Café", un dels seus majors esforços per dirigir-se a ciutadans. Tanmateix, i aquí és important el tema de la imatge personal, no sols no va servir per veure'l més proper al poble, sinó que la seva indumentària va crear la "síndrome de la fossa d'orquestra" i és de l'únic del que es va parlar, fins i tot fent-lo baixar més en les enquestes. Aquesta camisa ha aparegut en tots els mitjans de comunicació, en blocs, xarxes socials, Youtube, hi ha anàlisi d'estilistes sobre l'hortera que és...

Això de la camisa és una anècdota, sens dubte, però un símbol de mala comunicació en donar-li carnassa als opositors i en quedar malament davant de la ciutadania. Les crítiques no només se centren en les seves polítiques, sinó que ja es personalitza en el polític, i això diu poc de la confiança que es té amb ell.

Més informació a Excite o en CNN México.

Ahir es va realitzar una trobada d'amics de Facebook del candidat d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joan Puigcercós. La convocatòria es va fer exclusivament des de Facebook, sense convocar els assistents de cap altra forma i fins i tot sense convocar la premsa de la forma tradicional. És la primera vegada (que jo sàpiga) que un partit català crea una convocatòria d'aquest tipus. A Espanya, ho ha fet el Partit Popular en dues ocasions, amb molt èxit de públic.

Puigcercós va estar saludant els seus amics online, i va explicar anècdotes de com és el seu dia a dia a la xarxa social. Per a ell, que segons va dir va començar a Facebook no massa convençut, mantenir contacte amb la gent a través d'aquesta eina li permet sortir de la "bombolla" en la qual solen viure els polítics, i rebre idees, suports i també crítiques i peticions. Puigcercós gestiona personalment Facebook, pel que en va explicar alguns dels problemes o curiositats que ha tingut, des de peticions dels conductors del cremallera de Núria a persones que dubten que sigui ell i li diuen que els truqui per telèfon per confirmar-ho (cosa que ell ha fet).

Es va aprofitar l'acte per presentar l'aplicació de Facebook ”Catalunya Decideix“, en la que els simpatitzants del partit trien quines propostes del programa els convencen més. Al final de les preguntes, es mostra un mapa amb tots els vots rebuts.

Durant l'acte, que sens dubte també va ser polític, Puigcercós va poder conèixer molts dels seus amics, generant una trobada molt propera, apropant-se a aquells que simpatitzen amb ell i el recolzen, també a les xarxes socials. Aquests mítings de proximitat són els que generen més sensació de proximitat entre el candidat i els votants, trencant la barrera "virtual" que ofereix Facebook. Les xarxes socials han de servir en política per crear comunitats afins, però les comunitats, com les persones, es relacionen i multipliquen la seva relació a través de trobades personals.

L'encontre va ser extremadament informal, amb dos escenaris (a part de la barra de bar), un amb una gran imatge del perfil de Facebook de Puigcercós, però amb una pissarra perquè qualsevol escrigués al "mur" (donaven adhesius amb el logo de "m'agrada"), i amb un forat en la part d'amics, per a que la gent pogués posar-se i fer-se una foto (imatge cedida per Jordi Vilanova):

A l'altre escenari, el polític, tenia una macropantalla on es va ensenyar la nova aplicació de Facebook. Van parlar breument Ignasi Llorente i Joan Puigcercós, i el discurs va acabar quan el DJ de la festa es va arrencar a punxar Vive la vida, de Coldplay, i Puigcercós va baixar del pòdium per xerrar amb els seus amics de Facebook.

I no és la única trobada d'aquest tipus. La pròxima setmana, Oriol Junqueras, eurodiputat d'ERC, també celebra a Barcelona un encontre amb els seus amics a la xarxa social, en aquest cas, un sopar al Casinet d'Hostrafrancs.

El passat 7 de maig es va oficialitzar la web "Archivo Electoral”, encara en fase Beta, que pretén ser la major recopilació de propaganda electoral a Internet. Amb la incorporació de nous anuncis, imatges, documents i arxius d'audio cada dia, a l'archivo electoral es pot trobar l'evolució de la comunicació electoral des dels seus inicis fins al dia d'avui. Davant de l'absència d'un arxiu| online que aglutinés tota la creació propagandística política per al seu estudi, difusió o simplement per satisfer la curiositat d'uns quants, s'ha creat aquest Arxiu.

L'arxiu ha estat creat per Juan Víctor Izquierdo, Francesca Parodi y Leyre Usón, encara que qualsevol pot aportar un vídeo, imatges o documents per engrossir encara més el directori. De moment compta ja amb 1.553 videos, 479 imatges, 238 arxius d'audio i 43 documents.

Us recomano fer-li un cop d'ull i navegar pels seus vídeos, i sens dubte, ajudar a fer de l'Archivo Electoral un repositori fins i tot major.

I com, no dos exemples:


Spot "Bringing peace" de Mahinda Rajapaksa (UPFA) per a les presidencials de Sri Lanka 2010.

Fons de pantalla del candidat Ottón Solís (Costa Rica). Presidencials 2010.

Ahir va tenir lloc la jornada “Noves tendències de comunicació política”, organitzada per ESADE i MAS Consulting. Us passo un resum:

En primer lloc, John Del Cecato va explicar alguns detalls de la seva participació en la campanya d'Obama de 2007 i 2008. No en parlaré massa ja que crec que és un tema que està bastant (o molt) gastat, però tot i així, va deixar anar alguna idea interessant, per exemple que només va ser el 2007 quan es van començar a realitzar anuncis en nous mitjans, i que per a això van contractar dos nois sense experiència en política, als quals van donar un primer pressupost d'entre 500 i 1000 dòlars. En dos anys, es van aconseguir 500 milions, en donacions, i el que és més important: sense perdre el temps del candidat en actes o esdeveniments benèfics.

Per a Del Cecato, el més important en una campanya és desenvolupar un missatge que soni, ja que haurà de superar el soroll, la desafecció, l'antipatia, la poca visibilitat a TV, etc... també és important entendre que un lema no és un missatge de campanya. Sinó que el missatge ha de ser: "Per què votar-me a mi i no el meu oponent?. I per treballar en un missatge cal conèixer molt bé el candidat i veure el que més els importa als ciutadans. Hem de definir també el que el candidat imagina com el futur: cal veure com estan les coses i intentar anar del punt A al B.

L'autenticitat del candidat és la base sobre la qual construir la campanya. En la societat actual, a més, s'observa com 9 de cada 10 candidats menors de 50 anys guanyen sempre als que són més grans. La raó és que representa sortir de zero, d'un canvi davant del desencant. Abans es buscava experiència, ara es busca qui no en té tanta. I una prova també de la recerca del canvi i de la gent jove és la creació d'ambients joves en anuncis televisius. Obama va usar 100 bandes sonores, i era música moguda però que no espantés els més majors.

César Calderón parlava de tres claus en la nova societat, que després de l'arribada d'Internet ha canviat completament, també en comunicació política. Les claus són: estar connectat, atreure talent, i entendre que el control no és important.
Internet ha col·locat el ciutadà en el centre. Neix la figura del prosumidor i de la ciutadania hacker. Tot és bidireccional i l'autoritat es basa en la meritocràcia, dins d'una conversa global. L'autoritat depèn del que comparteixis.

Aquests canvis tenen conseqüències. Passem de comunicació de masses, vertical, a masses de comunicadors. Si no impliquem el candidat dins dels comunicadors, no serveix. La nova tendència és escoltar. No per fer discursos sinó per escoltar necessitats. Els ciutadans parlen i no se'ls pot callar.

César acabava la seva ponència amb una frase (i un vídeo) d'Elvis Presley: We can't go togetherwith suspicious minds. La xarxa és per construir campanyes més democràtiques, més obertes, i cal fer-ho sense por.

Per la seva part, Antoni Gutiérrez-Rubí va voler reivindicar allò petit com a estratègia guanyadora. En comunicació, la competència en el futur no serà entre grans i petits sinó entre ràpids i lents. Els nous mitjans modifiquen la manera de comunicar-nos, l'important és el talent, construir xarxes i aliances. Les idees són les que poden generar punts.

Hi ha un conjunt d'experiències que constitueixen conviccions. Els ciutadans tenen conviccions encara que no ho sàpiguen a partir d'aquestes experiències. La forma és el fons. No és tan sols la consistència ideològica la que genera el vot. I això és quelcom que ha estat desconegut, menyspreat i poc utilitzat.

La clau de la nova comunicació política és el discurs emocional. La paraula "recordar" ve de "cor". Cal arribar al cor dels electors. Sense discurs emocional no és possible discurs guanyador ni transformador. I aquest discurs aconsegueix construir llaços afectius molt intensos. Sense paraules i fets que emocionin no és possible articular discursos.

És important el lideratge basat en els valors, i la comunicació política basada en els sentits. Acabem pensant el que ens fa sentir. Som dependents dels sentits.

Els tristos no guanyen eleccions, però els seriosos si que les poden guanyar. Tanmateix, el riure és essencialment humà, només els humans podem riure, i el que riu, sol guanyar. La capacitat receptiva és important, i el 65% de la nostra percepció es basa en la nostra cara.


No s'ha de deixar de costat la neuropolítica: si vius una idea és possible que la recordis, pel que els mítings han de ser experiències personals. Ens enfrontem a idees preconcebudes, prejudicis, les noves tendències de comunicació política han d'entendre-ho, i entendre que cada vegada més ens situem davant de combats culturals ciutadans. Les campanyes seran cada vegada mes sobre estils de vida.

Antonio Núñez ens va parlar del Storytelling. En la vella comunicació política es pensava en notorietat, associació a partits o a candidats, i en intenció de vot. Tot era orientat en aquestes tres coses. Però en la societat actual ens trobem ciutadans enfadats en rebre aquests missatges.

En la nova comunicació ens trobem amb la importància del boca/orella. És un repte complicat. Ja no manem nosaltres, sinó que manen els ciutadans a través del que diuen o expliquen als seus coneguts, i perquè ho facin cal preparar aquests missatges.

Avui, com antigament, comptar relats al voltant de la foguera és el que crea missatges que viatgen per Internet. No es poden només bolcar spots a la xarxa, sinó que aquests han de tenir en compte la capacitat viral.

Daniel Ureña va parlar de la vídeo-política i de la importància d'aquesta a les noves campanyes polítiques. Per a Daniel, 10 són les claus d'aquesta vídeo-política:

1. Estimaràs Youtube sobre totes les coses. Els spots han de durar menys d'un minut.

2. No avorriràs

3. Innovaràs en els formats. Mort al bust parlant. No s'ha d'explicar el programa, sinó que cal il·lustrar-lo amb un ressalt. Ha de tenir poca aparença política i no s'ha de posar paraules ni veu en off.

4. Utilitzaràs el llenguatge del teu públic.

5. Mostraràs la faceta humana del teu candidat. Un bon exemple és WebCameron i el seu primer vídeo, el 2007, on apareixia fregant els plats en la seva cuina.

6. Et concentraràs en un sol tema per vídeo. Per exemple el vídeo d'Apple sobre Windows Vista. Cal mostrar els atributs de marca, els trets distintius.

7. Usaràs bona música. No utilitzis l'himne del partit!

8. Facilitaràs la comunicació viral. S'han de poder enviar i reexpedir videos.

9. Explicaràs una història.


10. Buscaràs l'altaveu dels mitjans de comunicació.

Divendres passat va tenir lloc el seminari “Propaganda”, a Roses. Volia fer un resum de la jornada del divendres, la ponència inicial de la qual, d'Ignacio Ramonet, podeu llegir aquí. La resta de la jornada va tenir molt a veure en com crear notorietat en la ciutadania, no només per difondre el que es fa, sinó perquè les institucions públiques puguin fer entendre el seu missatge i que sigui recordat.

Vivim en una societat canviant, però el màrqueting no ha canviat. Com indicava Xavier Oliver, és la societat la que ha canviat: vivim amb presses, estem acostumats a decidir en instants sobre milers de coses. Hem passat d'un món transaccional a un món relacional. No negociem, sinó que decidim sobretot a partir de les relacions de confiança que generem.

Tampoc no s'ha canviat el llenguatge de les institucions i dels polítics. Daniel Ureña deia que comuniquen com fa 20 anys, sense adaptar-se als mitjans, o a Internet, sense pensar en els públics a qui es dirigeixen, i sense tenir en compte sovint els codis implícits, per activar emocions i semblar més propers.

Daniel va enumerar les diferències més visibles d'aquests canvis socials:

1. Codis i llenguatges nous. Existeix la percepció d'unes institucions modernes si tenen presència a la xarxa, i fins i tot més si tenen identificats els públics, a qui es dirigeixen a través dels seus propis codis. Un bon exemple el va posar mitjançant aquest anunci de Coca Cola, dirigit a la generació dels 80, consumidors que havien deixat de beure tanta CocaCola:



2. Preval allò visual a allò textual

3. La gent només connecta amb allò entretingut. Cal captar l'atenció. Ens hem criat amb un comandament a distància, el de la televisió. Canviem si no ens interessa o no ens sembla entretingut o interessant.

4. Es valora allò dinàmic i innovador. Apple com a exemple, que innova en la seva comunicació.

5. A la gent no li agrada la política.

6. Creuen en les persones. Es confia en les persones. Les institucions quan parlen sembla que són lluny, en les altures, i cal millorar el dia a dia de la gent, i explicar en què afecta a la gent el que les institucions fan.

I quines són les causes d'aquests canvis? En primer lloc tenir una cultura basada en la imatge. La gent vol escoltar històries, i el treball d'un comunicador és explicar històries. Aquells equips de comunicació que generin millors històries, arribaran a mes gent.

També és important la videopolitíca. Tradicionalment la política era racional, basada en paraules. Cada vegada més parlem de política emocional, de la importància de la imatge dels candidats i de les seves històries. Es transforma tot en un espectacle. Si aconseguim aquests històries la premsa en parlarà.

També predomina la "síndrome de la fossa d'orquestra": pots donar un discurs anunciant la pau del món, però si el ponent posterior cau davant de les càmeres, segurament se'n parlarà més d'ell. Predomina l'inusual, buscant l'info-entreteniment, i cal estar preparat per a això, i fins i tot per beneficiar-se.

Marçal Moliné ens va parlar més de com generar notorietat de marca. Les eines de propaganda han de ser homogènies. Cada cosa és un element tàctic d'una estratègia de marca. Cada contacte és una experiència de marca. Però tot: cartells, fullets, cartes, trameses... han d'estar coordinats per un "tutor" de marca.

També és bàsica la creativitat per aconseguir l'atenció i la recordació. En 30 anys transcorren 15 milions de segons. Quants fragments d'un minut recordem? Quants anuncis recordem o quanta informació institucional rebuda? Per això fa falta aconseguir que la gent recordi, i això depèn de la creativitat.
William James deia que la funció principal de la memòria és l'oblit. Només tendim a percebre i a recordar allò nou o important per a nosaltres. I per aconseguir que alguna cosa es recordi no s'han d'usar sermons, sinó no fer-se pensar i reflexionar. Confuci deia: "Diguem alguna cosa i ho oblidaré. Fes-me partícip i ho recordaré".

Perquè recordin, igual com en la pedagogia, cal usar les figures de la retòrica: metàfores, antítesi o paradoxes, com per exemple aquesta:



Antoni Gutiérrez-Rubí va introduir una nova manera d'entendre la comunicació institucional, parlant més de relacions personals entre les institucions públiques que no de comunicació unidireccional entre aquestes i la ciutadania.

En una societat saturada d'informació institucional, la que ja ni escolta ni veu, en una societat crítica, desencisada amb la política, aquests missatges ja no funcionen perquè no arriben a la població, que rep centenars de missatges diaris.

A més, és una comunicació sense segmentar. Antoni deia rebre la mateixa informació a casa seva que els seus veïns d'edifici, tots ells diferents, i que a alguns els podia interessar, però a molts no. No es comunica directament amb la ciutadania, sinó que tots reben el mateix en funció de la seva localització geogràfica o territorial.

Hem de deixar de veure a la ciutat com una realitat urbana, i imaginar-la com el que ja és, una realitat híbrida, amb xarxes de persones relacionades entre si, on i offline. Cal entendre aquestes xarxes, i cal relacionar-s'hi des de les institucions.

S'ha d'adaptar la comunicació a aquesta nova societat, cal alliberar dades, que la ciutadania pugui organitzar-se, creant millors aplicacions, cal usar la intel·ligència col·lectiva perquè la ciutadania se senti partícip i connectada amb les institucions. I cal entendre que la ciutadania vol relacionar-se amb l'administració quan ho desitgin, per la qual cosa cal oblidar les barreres del temps, de la jornada laboral de 8 hores i de que fora d'ella és impossible accedir a informació pública.

Ahir (i avui, encara que he faltat) va tenir lloc el seminari "Propaganda", a Roses. Volia recollir en primer lloc, i bastant completa, la primera ponència, d'Ignacio Ramonet, que ens va explicar què era la propaganda i com es va desenvolupar, ja que va ser una magnífica introducció del seminari. Espero que us agradi tant com a mi:

Per a Ignacio Ramonet, la paraula propaganda només va adquirir valor polític durant la revolució francesa. Fins llavors, era pròpia de l'església. En un món sense mitjans de comunicació de masses, tan sols els sacerdots, i per tant l'església, podien fer-ho. Era un mitjà de masses, on cada diumenge, en molts i diferents punts del món, es difonien les mateixes idees, i d'aquí la seva potència com a difusora d'idees i de conviccions. Sense comunicació de masses és difícil arribar a un gran públic.

El concepte apareix de nou en els anys 20, com a matriu de la publicitat moderna i com a institucional. Dos són els líders d'aquesta nova forma d'entendre la comunicació, per controlar a la societat, Walter Lippman i Edward Bernays.

Ambdós havien pertangut al comitè Creel, format per joves comunicadors, psicòlegs i sociòlegs, contractats per crear un brou de cultiu als Estats Units i influir en l'opinió pública generant un sentiment patriòtic, per intervenir en la primera guerra mundial.

Entre les seves idees trobem els "comitès d'homes de 4 minuts". Van aconseguir 75.000 voluntaris, i allà on hi havia un debat allà hi eren. En aquell temps, els oradors aprofitaven els descansos en cinemes i teatres, esglésies, sindicats ... per aixecar-se i donar el seu discurs. Una xerrada curta i precisa a favor de la guerra, recolzant la intervenció dels Estats Units, i de només 4 minuts com a màxim. Van fer un milió de mítings, amb la qual cosa van arribar a cent milions d'oients (als Estats Units hi havia 120 milions de persones).

El comitè Creel (dirigit per George Creel) també va tenir la idea de reunir grans pensadors per donar difusió als seus missatges a favor d'anar a la guerra. Tot a traves de la premsa. Una de les seves campanyes més conegudes és l'"I want you, for the US Army".

Van crear, el 1917, un catàleg de deu principis per aconseguir que el seu missatge calés entre la població:

1. Repetir que no desitgen la guerra
2. L'adversari ha començat
3. L'adversari és moralment condemnable
4. La nostra intervenció és noble i som els bons
5. L'enemic comet atrocitats
6. Les seves pèrdues a la guerra són superiors a les nostres
7. Aquesta és una guerra justa (Déu ens recolza)
8. Els intel·lectuals ens recolzen
9. L'enemic utilitza armes prohibides
10. Totes les persones que dubten són traïdores o són víctimes de la propaganda de l'enemic

A que sembla molt actual?

En els anys 20, hi ha una figura que destaca per sobre de les altres. Edward Bernays, nebot de Freud, va ser l'inventor de la paraula i el concepte de "relacions publiques". El 1928 va escriure el llibre “Propaganda”. Per a ell, la manipulació conscient i intel·ligent de les masses juga un paper important en la democràcia. Aquells que manipulen són el govern invisible que ha de dirigir al país. La ciutadania no es mou per necessitat, sinó pel desig, i cal aconseguir que tinguin aquest desig, o entendre quin és. Aquesta és l'energia que mou la mecànica social.

Exemples de campanyes realitzades:

1. Després de la primera guerra mundial, era l'època de l'apogeu dels cigarrets. Tanmateix, a la meitat del públic potencial, les dones, no se'ls venia perquè estava molt mal vist que fumessin. Li van encarregar a Bernays aconseguir-ho. Aquest es reuneix amb un psicoanalista, Abraham Brill, que li diu que el cigarret és un emblema fàlic per als homes. Per a què ho fos per a les dones hauria de significar alliberament. Eren les albors del moviment feminista, i Bernays va voler aprofitar-ho. En la desfilada feminista de cada any, va reclutar 50 joves, que va vestir maques i modernes, amb un paquet de tabac amagat en les lligues. Va convocar a la premsa i en un moment de la desfilada, a la seva indicació, les cinquanta van encendre un cigar a l'uníson, en públic i amb tots els flaixos de les càmeres, mentre cridaven "aquesta és la torxa de la llibertat". A partir d'aquell dia, i després que la imatge fes la volta per tot Estats Units, es va associar ja la idea que una dona moderna fuma.

2. L'esmorzar nord-americà era com el de qualsevol país europeu. Després de la guerra, els productors d'ous i cansalada van anar a veure'l, ja que tenien moltes pèrdues i no aconseguien vendre més amb campanyes tradicionals. Bernays va consultar amb metges, i aquells que deien que era sa els va fer una campanya publicitària perquè es fessin coneguts. Aquests metges en els seus reportatges parlaven del sa i recomanable que era esmorzar ous amb cansalada. Per primera vegada trobem la publicitat indirecta. També va usar a famosos que esmorzen aquests productes mentre, casualment, els estan fent reportatges. Ara és comú, i fins i tot hotels de tot el món ofereixen aquest esmorzar "americà".

3. Fonogràfs. Es van posar de moda i es van començar a comprar, però que s'escoltessin tants discs va fer que l'activitat dels venedors de pianos disminuís. Bernays, ja contractat per aquests, va crear la idea en la població que en una casa de família mitjana o alta, hi ha d'haver un piano per aconseguir l'èxit social (encara que no se sàpiga tocar).

4. El 1954, el de nou elegit president de Nicaragua Arbenz va prometre regalar terres en desús als pobres. Però aquestes terres eren d'United Fruits. Aquestes reformes, gràcies a Bernays, van ser considerades per la població, i per tant pel govern nord-americà com un moviment comunista i d'influència soviètica. Llavors van impulsar el temor que Guatemala es convertís en el que Allen Dulles va anomenar "un cap de platja soviètica a Amèrica". Casualment hi va haver un cop d'estat.

En resum, que per a Ramonet, el poder mediàtic és molt mes important que el militar. Les tècniques de la propaganda són mes eficaces seguint principis bàsics: la por és important, en la segona guerra mundial Goebbels va fer que la població veiés a Alemanya com atacada i al mig d'una conjura internacional per destruir-los.

També és important la invocació de l'autoritat: si tal persona coneguda usa cert producte, és que és una garantia.

La idea del testimoni també serveix de molt. Un bon exemple és el d'una víctima per justificar una guerra. Abans de la guerra del golf, el 1991, va arribar a la premsa que una infermera kuwaitiana havia vist (i gravat imatges) de l'entrada de tropes iraquianes. Aquests havien entrat en el seu hospital, havien tret nens de les incubadores i els van llançar al terra per emportar-se aquestes incubadores. Aquest document va ser primordial per declarar la guerra. Després es va saber que aquesta testimoni no era infermera, sinó la neboda de l'ambaixador de Kuwait a Washington i que estudiava als Estats Units mentre l'Iraq va envair Kuwait. El vídeo "casolà" s'havia gravat en un plató de Texas.

En un altre post faré un resum de la resta de la jornada. De qualsevol manera, felicitats a Pau Canaleta i a Marc Teixidor per la perfecta organització i per l'interessant del seminari.

Dijous 6 vam realitzar un Beers&Politics, amb Edgar Rovira com a ponent, explicant-nos la campanya anglesa mentre intentàvem seguir en directe la jornada electoral.

Us deixo els fets més destacats per Edgar de la campanya, junt amb la seva valoració després de veure els resultats:

1.- El primer debat electoral com a tret de sortida real a la campanya. Es tractava del primer debat televisat de la història de Gran Bretanya i va generar molta expectació. Va provocar que Clegg entrés en escena, sobretot en quan a atenció mediàtica es refereix, fet que a la vegada va generar que els seus rivals polítics modifiquessin els seus missatges de campanya i fins i tot, en el cas de Cameron, el convertissin en el rival a batre.

2.- Cameron ha tingut en tot moment molts problemes per mobilitzar els seus. A pesar de la debacle de la imatge de Brown i de l'avantatge que tenia a les enquestes des de feia 2 anys, no ha pogut assolir la majoria absoluta. Se li ha de reconèixer el mèrit de modernitzar el partit més enllà de les desavinences amb el nucli dur i la capacitat d'acostar-se a les classes urbanes.

3.- Brown s'ha passat tota la campanya a veure-les venir. Probablement era el candidat més ben preparat i a la vegada el que menys ho sabia comunicar. S'ha vist atrapat per la crisi econòmica i pels atacs a dues bandes que ha rebut tant de Clegg i Cameron. Al final ha salvat els mobles gràcies a la fidelitat de vot dels laboristes al centre i Nord d'Anglaterra i a Escòcia.

4.- Per últim l'element de canvi com a eix central de la campanya i de les pròpies eleccions. El canvi entès des de dues visions diferents. Per una banda, el canvi per a treure el país de la crisi econòmica a partir d'un lideratge fort i que buscarà posicionar a GB de nou com un referent al món allunyat de Brussel·les. Per altra banda, el canvi que buscava anar a l'arrel del sistema polític britànic, proposava un canvi en el sistema electoral i mesures de transparència per tractar d'erradicar els casos de corrupció. Sembla que de moment aquesta batalla l'ha guanyat el primer, però els 6,8 milions de vots als Liberals ens indiquen que el discurs de canvi estructural està lluny de ser residual.

D'altra banda, deixo el vídeo de la visita que ens va fer BTV durant la trobada.

www.btvnoticies.cat

Gràcies a l'Edgar i als que van venir-se. Ens veiem al proper B&P!

Eduard Punset va escriure en el seu bloc com les imatges són un element fonamental en els processos cognitius que pretenen una permanència a llarg termini en la memòria. Per això és summament important la percepció que poden tenir les persones sobre algú, especialment per als polítics, i per aconseguir una bona percepció cal tenir una bona imatge pública. Veure un polític sol, encara que en realitat sigui només una imatge d'un moment determinat d'un acte o reunió, fa veure el polític com una persona en problemes, sense aliats i preocupada.

I un bon exemple d'això és el que s'ha pogut veure durant el viatge d'Obama al golf de Mèxic. S'han publicat 10 fotografies, però tan sols una d'elles ha estat publicada en el Flickr oficial (d'on el públic i els periodistes solen treure les seves imatges). L'evocació de la imatge dels candidats i de les emocions que representen és una base important en la percepció política de la ciutadania, i aquesta és la raó que calgui cuidar-la, també a Internet. En la imatge publicada, Obama apareix parlant, en el centre de la imatge, i la foto sembla que vol donar una percepció de líder fent-se càrrec de la situació:

Tanmateix, i com indiquen a TechPresident, la resta d'imatges no ens creen aquesta percepció, sinó que és més aviat és la d'un polític sol i en problemes.

Aquestes fotos recorden a altres que van ser publicades a primera pàgina, i que creaven una visió dels polítics com a solitaris i sense solucions per als problemes del país o del món. Per exemple, Bush davant el Katrina, o Zapatero en una reunió de ministres mundials.




Aquesta classe de fotografies són les imatges a evitar, i les que, amb bon ofici, no han difós massa a la Casa Blanca.

El proper divendres 7 i dissabte 8 tindrà lloc a Roses el seminari "Propaganda". Propaganda neix amb la voluntat de convertir-se en el veritable punt de trobada per a totes aquelles persones que es dediquen a comunicar una institució.


Vol ser un espai de reflexió per a tothom que estigui relacionat d'alguna manera amb la comunicació institucional: directors de comunicació, publicistes, periodistes, responsables polítics, dissenyadors, creatius, consultors polítics, etc.

En el seminari s'analitzarà com estan comunicant les nostres institucions -públiques i privades- i quines són les noves formes de comunicació institucional. La revolució digital, la microsegmentació dels públics i l'acceleració temporal de les societats modernes fan que la necessitat comunicativa de les institucions s'incrementi constantment. Les institucions més valorades, avui en dia, són les que millor comuniquen. Comunicar ha esdevingut una exigència de les institucions, i comunicar bé, una necessitat.

El programa contempla des dels orígens de la propaganda a temes com els límits de la comunicació institucional, la creativitat i les noves maneres de comunicar la institució, la diplomacia i les relacions públiques, la marca institucional o la nova manera de relacionar-nos amb la ciutadania.

Els ponents que participen en el seminari son Ignacio Ramonet, Daniel Ureña, Jaume Duch, Víctor Curto, Toni Puig, Jordi Fortuny, Marçal Moliné y Antoni Gutiérrez-Rubí.

Allà ens veurem.

Llegeixo via el blog de Nick Burcher, que Martin Tod, candidat Liberal Demòcrata a la ciutat de Winchester, ha creat un curiós cartell electoral. En ell es troben dues innovadores idees per a cartells. En primer lloc, la preeminència i visibilitat central de l'adreça de Twitter del candidat, que en el seu cas és @mpntod. En segon lloc el seu propi codi QR.

El codi QR, creat el 1994 per Denso-Wave és un "codi de barres" o matriu gràfica que emmagatzema dades i permet mitjançant un dispositiu mòbil amb càmera o una webcam llegir el codi i mostrar-nos les dades que es contenen en ell. Bàsicament es tracta d'un codi de barres per a ús públic i que a diferència dels codis de barra habituals, que es llegeixen mitjançant làser, aquest es pot llegir mitjançant una càmera de video o fotogràfica. L'ús del codi QR està molt estès al Japó, i s'utilitza com a mitjà per comunicar una adreça o dada de contacte i posteriorment, els usuaris poden prendre nota d'aquestes dades fent una fotografia al codi. Per exemple amb un mòbil o qualsevol altre dispositiu que disposi d'una càmera podem emmagatzemar a la nostra agenda les dades de contacte directament d'un full de paper o fins i tot des de la pantalla de l'ordinador (via Pixelovers).

Aquest codic QR de Martin Tod porta cap a la seva web mòbil, per trobar les últimes informacions sobre la seva campanya i els seus últims missatges.

Pel que sembla, són el segon polític conegut que utilitza aquests codis als seus cartells. El primer va ser el Dr. Wolfgang Heubish, en les passades eleccions municipals alemanyes.