Les nostres aficions, ideologia, necessitats, beneficis o despeses econòmiques, estructura familiar o la manera d'entendre les coses, no són iguals que la del nostre veí de baix, o el que viu a dos carrers. En aquest sentit, perquè rebem informació i publicitat igual que la d'ells? Si volen que consumim un producte, o votem una opció política, han d'entendre com som i què necessitem per poder arribar a satisfer-nos, i això s'aconsegueix mitjançant la segmentació i la personalització, i és una cosa que comença a ser bàsica en la política d'avui en dia.

En una societat on la xarxa i l'alta velocitat a l'hora de comunicar-se formen ja part del dia a dia de la ciutadania, aquesta segmentació és ja possible i és una cosa a què s'han d'adaptar els partits polítics.

Amb un simple click podem posar-nos en contacte amb altres individus, amb altres ciberactivistes polítics o no polítics, gent molt aficionada a la política o gent apolítica que sí que pot voler participar en alguna acció puntual que li agradi. Aquesta és la força: la rapidesa i l'hipersegmentació de temes que permet la xarxa.

Les organitzacions polítiques no han de malgastar aquesta força col·lectiva, una força col·lectiva que pot fer-los guanyar o perdre unes eleccions, no tant amb vots a favor o en contra, que també, sinó a través de l'abstenció i de la desafecció.

La gent vol sentir-se identificada amb els seus polítics, que li responguin, que tinguin valors semblants, que romanguin en contacte amb la societat. Internet és una de les maneres de fer-ho possible en l'actualitat. En un món global i hipercomunicat, la facilitat de comunicació és més gran que mai (emails, Twitter, correus electrònics, SMS, formularis en web...) i la capacitat de segmentar també (CRM, VRM, grups i pàgines d'admiradors a Facebook, llistes de Twitter, llistes de correu, subscriptors...).

La ciutadania vol cada vegada menys propaganda, el que vol és comunicació directa i solucions, relacions personals (online, però sobretot en persona). I vol una comunicació ràpida, però també senzilla, directa, educada i amable, que respongui als seus dubtes a través de les seves preguntes o proactivament, però que no es basi en informacions generals o només en crítiques al contrari. Són necessàries informacions i missatges personals, transparents i oberts, responent als dubtes o parlant de temes d'interès per a cada ciutadà.

La segona persona en la manera de comunicar-se és l'acció bàsica, només així, amb la política dels petits gestos, amb la política de les petites coses, podem arribar a l'interior cognitiu d'una persona farta de rebre desenes de milers d'inputs polítics i publicitaris. Són les emocions cap al partit o del candidat, i l'empatia que demostra, la que molt sovint pot fer que una persona es repensi el seu vot, o si vota, però també especialment que a través dels seus comentaris parli bé del partit o del seu candidat, després d'un missatge directe i personal. És el boca/orella el que dóna vots, i sols s'aconsegueix creant sinergies afectives entre partit i ciutadans.

Quan jo treballava a la UOC, durant uns mesos responia missatges de gent que volia donar-se de baixa de la base de dades. Hi havia un missatge automàtic preparat dient que s'havia acceptat la seva sol·licitud. En un cas, algú ens va dir que no volia rebre més informació ja que entre l'UOC i l'UPF havia decidit estudiar a la segona. La nostra (meva) resposta va ser: "Estimat (nom)… s'ha accedit a la teva sol·licitud i en el futur no rebràs més informacions de la UOC. D'altra banda, desitjar-te molta sort a la UPF i esperem comptar amb tu quan et graduïs". Ningú no responia mai als missatges automàtics. A aquest sí vaig rebre resposta, agraint a la UOC les seves informacions i la seva bona gestió. Vam perdre un estudiant, però potser vam guanyar un amic de la universitat. La despesa va ser de 10 segons.

Som animals socials, i com a tals hem de parlar entre nosaltres. Cal aprofitar aquestes reunions online o offline, generar-les, crear llaços afectius amb la gent. No importa si no s'aconsegueix un militant, o fins i tot un votant, l'objectiu és no aconseguir un enemic polític.

A la xarxa, la campanya és molt útil, però no tant per aconseguir vots com per crear comunitats de persones afins al partit, amb les quals compartir idees i generar vincles. És a través de la xarxa que s'ha d'aconseguir el més complicat: aconseguir que aquestes comunitats se sentin partícips de la campanya, creant activitats (presencials o no) i establint aquests llaços afectius que apropen a la ciutadania al partit, a través de petites converses, respostes, interès pel que pensa aquest ciutadà i una manera de comunicar-se senzilla i propera. El llenguatge ha de canviar depenent del públic a qui ens dirigim, i ha de ser un llenguatge en segona persona, que incideixi en la personalització, la segmentació, però també en els valors de tots els ciutadans.

Hi ha noves demandes morals i ètiques per a la revitalització de la política, cal treure algunes conclusions. Necessitem una nova política i aquesta només serà possible amb un nou llenguatge amb més profunditat i espiritualitat.

La ciutadania no vol spam, no vol propaganda, no vol soroll, no vol odi ni sentir constantment "i tu més". El que desitgen és una nova política regenerada, humana, personal i propera, oberta a respondre i ajudar, i amb valors. Volen un lideratge amable i proper. I vol que es dirigeixin a ells com el que són: pares de família, divorciats, solters, enginyers, mecànics, amants del cinema... i a través de les eines comunicatives que siguin necessàries, 24 hores al dia, 365 dies a l'any. Siguin presencials o online, sigui a través de correus electrònics és a dir a través de missatges a Twitter.

No volen que es dirigeixin a ells com a veïns d'un barri perquè no són només veïns d'un barri, ni són només internautes, ni són tots iguals. La televisió pot dirigir-se a ells en general, però el 2010 existeixen ja eines per canviar aquesta manera de comunicar-se.

Cada resposta o aproximació sincera, oberta, ajustada al tema i amb sentit de l'humor significa un somriure per a qui la rep, i això significa una persona que s'apropa al partit i que pot apropar als seus amics al partit a través de relatar-li aquestes relacions. Cada nova comunicació personal, cada conversa i cada nou relat que aquests ciutadans poden fer als seus coneguts d'aquesta comunicació, significa al seu torn una nova història personal que pot sumar el partit a les idees i valors que proposa, i significa una nova oportunitat per a la humanització de la política el segle XXI.

Les emocions s'aconsegueixen a través de la comunicació, de respondre preguntes i dubtes, de generar llaços, de la simpatia ... de petites coses i petites relacions. No parlem tan sols d'informar de dades o d'arguments, sinó de generar emocions i sensacions personals, de seduir. Aquesta política de petits gestos i imatges, aquesta micropolítica, és la política personal, i és la política que genera vots, en el passat, el present i en el futur. És hora de sortir de la política a l'engròs i apropar-se a la política "al detall".


Sento el rotllo ;)
Fa temps que tenia aquest text escrit i avui m'ha vingut de gust publicar-ho.