El llibre Líders polítics, opinió pública i comportament electoral a Espanya, que va publicar el febrer el CIS, Guillem Rico, doctor en Ciència Política per l'UAB, fa un repàs a la popularitat del dirigents polítics espanyols des de 1978 i com aquesta influeix en el resultat electoral.

Aquest és el primer llibre que estudia de forma sistemàtica i en profunditat els orígens i les conseqüències de les imatges dels líders polítics a Espanya. A través de l'anàlisi de dades d'enquesta recollides al llarg dels últims trenta anys, l'autor explora la naturalesa de les actituds dels electors cap als candidats a la presidència del govern i analitza els seus efectes en l'opinió pública i el vot, demostrant que els líders partidistes tenen una influència genuïna en el comportament electoral dels espanyols i que, lluny del que sovint s'ha cregut, la personalització de la política no sempre és sinònim de banalització. Les imatges dels líders no tenen com a únics components unes superficials percepcions sobre l'aparença dels candidats, ni constitueixen el reflex buit de les predisposicions polítiques dels electors. Al contrari, estan íntimament i congruentment lligades a les circumstàncies del debat polític, el rendiment dels governs i les propostes d'acció dels partits.

Guillem Rico demostra que les imatges dels líders exerceixen un impacte notable en les decisions de vot dels espanyols, corroborant un fenomen ja intuït pels estudiosos del comportament electoral: una bona valoració del líder incrementa significativament la probabilitat de donar suport al seu partit. El llibre demostra que les imatges dels candidats estan íntimament i congruentment lligades a les circumstàncies del debat polític, el rendiment dels governs i les propostes d'acció dels partits.

Luís Arroyo fa un fantàstic resum de les millors conclusions, de les quals en destaco deu:

1. En sistemes presidencials com el nord-americà i els llatinoamericans, la confrontació es produeix entre un president i un partit sense cara definida, perquè l'adversari només es coneix quan queda poc per a l'elecció. A Europa la política està més personalitzada perquè hi ha confrontació entre dos líders.

2. Governar sol portar descens en la popularitat. Un autor afirma irònicament: "Si un president vol ser popular en deixar el càrrec, o 1) és Dwight Eisenhower, o 2) ha de presentar la dimissió el dia després del seu nomenament" (Mueller a "Presidential Popularity from Truman to Johnson", 1970).

3. Alguns suggereixen cicles regulars: popularitat alta en arribar (efecte "lluna de mel"), pèrdua en els tres anys següents, i pujada relativa al final del mandat.

4. El partit és una drecera: els ciutadans i ciutadanes són mandrosos en l'ús dels recursos coginitius. Recorren a dreceres com els partits per compensar la seva falta d'informació política. L'individu, així, no ha d'avaluar cada cosa, sinó que cada cosa queda acoblada a la seva estructura cognitiva ràpidament.

5. De fet, l'elector fa més atenció a la informació que s'ajusta a les seves preferències.

6. Quan algú avalua la personalitat d'un líder, està estalviant esforç, temps i dubtes sobre assumptes polítics. En el líder resumeix un munt d'informació política diversa.

7. Els mitjans concedeixen més temps als candidats amb millor aparença física i amb més habilitats comunicatives, atenent a criteris de pantalla.

8. Hi ha moltes taxonomies dels atributs del lideratge, però dos emergeixen en gairebé tots els estudis: Competència i Integritat.

9. Encara que la gent d'avui està més formada que la d'ahir, no té un major coneixement polític.

10. S'ha constatat que en veure un debat per televisió es dóna més importància als assumptes personals i a menys al contingut substantiu de les discussions, en comparació amb els qui escolten el debat per radio.

Més informació en el blog de Luís.

I a veure si em compro el llibre, que té bona pinta.