La campanya electoral nord-americana de 1840 és considerada la precursora de les campanyes electorals modernes. Martin Van Buren era el candidat demòcrata i llavors president, mentre que l'opositor era William Henry Harrison, del partit Whig.

El 1837 hi havia hagut una colossal crisi econòmica, per la qual cosa el partit Whig veia la seva oportunitat d'aconseguir la presidència. És per això que va triar a un candidat conegut: William Henry Harrison. El candidat, nascut a Virgínia el 1773, procedia del que podria dir-se la noblesa de Virgínia. El seu pare, Benjamin Harrison, havia estat un dels signants de la Declaració d'Independència i va servir com a governador.

William Henry Harrison es va fer conegut com a heroi de guerra contra els indis, el 1812, guanyant la batalla de Tippecanoe, que es va fer popular a l'època. Aquesta figura d'heroi americà és la que volien estimular durant la campanya, sabent que encara que hagués succeït 28 anys abans, podien obtenir vots. El seu eslògan de campanya (el primer que es va fer realment popular en unes eleccions) va ser “Tippecanoe and Taylor too” (fent referència al candidat a vicepresident, John Tyler).

Els demòcrates, per contraatacar, parlaven de Harrison com un pobre vell (67 anys) que vivia allunyat a la frontera, en una cabanya de fusta i bevia constantment sidra. No obstant això, els va sortir malament la idea, ja que era just el que necessitaven des del partit Whig: es va aprofitar la visió de la cabanya de fusta i de la sidra com a exemple de persona normal, com qualsevol altre ciutadà nord-americà, allunyant al candidat de l'estereotip d'home ric i acomodat (que és just el que es criticava de Van Buren). I la cabanya i la sidra van ser adoptades com a símbol de la candidatura. A més, criticaven amb força a Van Buren per la crisi econòmica, anomenant-ho “Martin Van Ruin”.

En els cartells de campanya, que per primera vegada van ser constants a tot el país, apareixia la imatge d'Harrison amb una cabanya al fons, i en els mítings s'oferia sidra als presents. També hi havia cabanyes de fusta per tot el país i ampolles de sidra amb una cabanya com a logo, simbolitzant el suport a la campanya de Harrison. Va ser la primera vegada que material promocional s'utilitzava d'una manera general.

A més, també va ser la primera vegada que s'utilitzava la música i jingles de campanya de manera generalitzada, que parlaven de la valentia de Harrison, de la batalla de Tippecanoe i fins i tot de les cabanyes de fusta, per exemple: Tippecanoe and Tyler Too, The Tippecanoe Club Quick Step, Old Tippecanoe’s Raisin‘, The Invincible Old Tippecanoe o Grand Log Cabin March.

En realitat, en la campanya gairebé no es van parlar els temes polítics, sinó que es va basar en la proximitat al poble (cabanyes i sidra) i el seu historial com a heroi de guerra. I va guanyar.

William Henry Harrison va jurar el càrrec el 4 de març de 1841 i va realitzar el discurs inaugural més llarg de la història. En un dia molt fred, Harrison va parlar durant dues hores a l'escalinata del Capitoli, sense jaqueta ni barret, per mostrar la seva fortalesa com a heroi. Va desenvolupar una pneumònia i mai es va recuperar. Un mes més tard moria, convertint-se en el primer president nord-americà en morir en el càrrec, i en el president que menys temps ho ha estat: de 4 de març a 4 d'abril -30 dies, 12 hores i 30 minuts-. I és que si ja ets president, no te la juguis fent-te l'heroi.

A Tenerife, en el quilòmetre 32 de l'autopista del nord (mapa), i des de 2007, algú anònim penja frases en un cartell de 20 metres en el vessant d'una muntanya, que canvia de text cada pocs dies. Es tracta d'una zona molt visible a causa de l'alta densitat de transit d'aquesta autopista, que sovint té retencions. Es poden llegir frases com “Per què no?“, “No hi ha ningú com tu“, “Aposta-ho tot per tu”, “Digues-li“, “Segueix al teu cor“, “No dono crèdit als bancs”, “Tu crees el teu futur”, etc… Són frases que segons el seu autor, AnoniMan, pretenen fer somriure i propagar l'optimisme (veure vídeo).

A la illa aquestes frases són molt populars, tant que es mostren en un bloc, a Twitter i sobretot a Facebook, on compten amb més de 23.000 admiradors.

Amb tant seguiment a la xarxa, el Partit Popular de Tenerife va tenir un greu error: intentar utilitzar-ho amb finalitats polítiques. Així, a través de photoshop algú va canviar la frase posant “Vota PP. Necessites un gran canvi” i la va penjar en el mur de Facebook del PP Tenerife al maig. Aquests la van tornar a penjar com si fos seva afegint: “l'anònim del cartell de l'autopista del nord també ens recolza”. Podria ser quelcom divertit ja que tothom a Tenerife coneix el cartell, però no van caure en l'enorme força que té AnoniMan a la xarxa i en la seva multitud de seguidors, ni tampoc en què menyspreaven i s'estaven aprofitant del treball i enginy d'una persona anònima a qui la gent admira.

Ahir, des de la pàgina de Facebook del cartell de l'autopista es va penjar la imatge del photoshop, amb la frase “Aquesta foto és una manipulació fotogràfica!!: Aquest projecte es desentén de qualsevol ideologia política, així que preguem una mica de respecte”. Ràpidament va començar a ser compartida a través de les xarxes socials i a ser àmpliament comentada, amb el que el que podia semblar una broma de mal gust del PP de Tenerife s'ha tornat en poques hores una bola de neu contra el partit, amb innumerables crítiques a la manera d'actuar del PP de la illa.

En realitat, dubto que el PP de Tenerife en si tingui molta culpa, sinó més aviat la culpa va ser d'els qui gestionen el seu compte de Facebook, que van pensar que faria gràcia i van penjar la imatge (que ja no està) o que realment van pensar que el cartell existia. És, en qualsevol cas, un greu error no pensar en les conseqüències, especialment per l'esperable difusió a la xarxa. A aquestes hores, el post a Facebook on es denuncia el fotomontaje té 624 m'agrada, 342 comentaris i, el més important, ha estat compartit en els seus murs personals per 290 persones. En uns dies s'haurà oblidat, però és innecessari cometre aquests errors en un compte, el del PP Tenerife, que té 3.600 amics i un bon ús. El no demanar disculpes és encara pitjor.

Gràcies per l'avís a José Frechín.

El 5 de juliol de 1945 van tenir lloc les eleccions britàniques per a primer ministre. S'enfrontaven el conservador Winston Churchill i el laborista Clement Atlee. Malgrat que algunes ignorades enquestes donaven per guanyador a Atlee, la veritat és que es donava per absolutament segura la victòria de Churchill, el líder que va guanyar la guerra i que va governar al país durant els anteriors cinc anys. Feia ja deu anys de les anteriors eleccions (suspeses durant la guerra), per la qual cosa el partit conservador s'erigia com a gran favorit.

Churchill era extremadament popular i estimat, i gairebé tota la premsa estava al seu favor. El partit conservador també veia segura la seva victòria. És per això que gairebé no van fer campanya, i la poca que van fer va ser per atacar durament als laboristes. Va ser especialment important el discurs de Churchill dient “nazi” al partit d'Atlee: “There can be no doubt that socialism is inseparably interwoven with totalitarianism and the abject worship of the state. Socialism is in its essence an attack not only upon British enterprise, but upon the right of the ordinary man or woman to breathe freely without having a harsh, clumsy tyrannical hand clasped across their mouth and nostrils. (Labour) would have to fall back on some form of Gestapo, no doubt very humanely directed in the first instance”. Aquest atac, completament exagerat, va donar al trast amb la bona imatge de Churchill davant la ciutadania britànica.

Una vegada realitzades les votacions es va haver d'esperar al 26 de juliol, data en què arribaven els vots dels soldats a l'estranger. El resultat, sorprenent, va ser una aclaparadora victòria del Partit Laborista de Clement Attlee, amb 145 escons més que els conservadors. El resultat de l'elecció va ser un xoc important per als conservadors, donada la condició d'heroi de Winston Churchill, però reflectia la creença dels electors que el Partit Laborista estava en millors condicions per reconstruir el país després de la guerra que els contraris.

Sense saber-ho, la guerra i els seus protagonistes –els soldats- havien derrotat a Churchill. La raó és senzilla: mentre els conservadors gairebé no feien campanya ni propostes, i fins i tot atacaven exageradament al contrari, els laboristes prometien plena ocupació, finançada per un impost universal, un servei nacional de salut, i la creació d'un estat de benestar, amb el seu eslògan de campanya “Anem a afrontar el futur”. Aquestes promeses eren bàsiques per als soldats que tornaven del front, sense feina i en molts casos sense casa o malalts. Els laboristes ho van entendre, i el seu relat de campanya es basava en això: cuidar dels soldats i les seves famílies quan tornin a casa.

La xarxa, sobretot si té a veure amb el sentit de l'humor, va sovint més ràpid i més enllà del que els polítics pensen. Quan es comet un error, aquest se sol pagar. Si a més estem en campanya, la polèmica –i els somriures- estan servits.

Ahir, el líder del Partit Popular, Mariano Rajoy va penjar una foto de família amb els candidats del partit a Madrid, amb el lema “comença el canvi”. Va ser un error, ja que la foto, presa en un terrat de Madrid, mostra, a l'esquena dels candidats, la contaminació de la ciutat. Des de fa temps la pol·lució s'ha convertit en un problema. N'hi ha prou amb pujar-se al terrat d'un edifici o allunyar-se una mica de la ciutat per veure que la capital li ha sortit una “boina” de contaminació que en les últimes setmanes s'ha accentuat per la falta de pluges. El problema de contaminació ha estat també un arma política, les últimes setmanes, contra l'alcalde, també del PP. Per tant, fer la foto amb la contaminació darrere és un error important i una equivocació en la comunicació política de la campanya, ja que recorda el problema i la crítica que constantment li atribueixen al PP madrileny.

Després de la foto oficial, Mariano Rajoy va pujar al seu Twitter la imatge, que ràpidament va cridar a la creativitat dels usuaris, que van començar a “retocar” mitjançant photoshop la fotografia, i a enviar-la també via Twitter o Facebook, creant el #memePP.

No és la primera vegada que ho veiem. Arran de la mort de Steve Jobs, el passat 12 d'octubre, Roma va aparèixer amb cartells que recordaven a Jobs, amb el lema “Ciao Steve” però amb el logo del partit Sinistra i Libertà, de Nicki Vendola. La polèmica per usar a Jobs per fer campanya va ser tal que Vendola va demanar disculpes. No obstant això, no va quedar aquí, i es va començar a fer burla dels cartells, posant altres imatges amb la mateixa frase i el mateix logo del partit. Per exemple: “Ciao Bin Laden”, o “Ciao Pop Paul”.

En la mateixa Itàlia, al 2009, es van fer famosos els memes anti-Berlusconi, utilitzant una foto que el president havia publicat per desmentir els rumors de que tenia relacions amb una menor (que l'anomenava “papi”). Les fotografies (que presentava a la menor amb els seus pares i Berlusconi) van ser posades en dubte pels internautes i es va crear un blog on qualsevol podia penjar els seus fotomontajes, amb Berlusconi o amb Noemí Letizia i la seva mare. L'èxit va ser tal que els autors de Brinda con Papi van rebre en només dos dies 220.000 visites i 386 fotos.

I l'últim meme mundial (que jo recordi) va ser el de la imatge de Barack Obama i el govern nord-americà en la “situation room” seguint la captura de Bin Laden, al maig d'aquest any. La imatge va tenir molt suc i ràpidament es va començar a retocar, mostrant a Obama jugant a la play station o recreant l'escena amb humor (o mala llet). En aquest cas, no va ser excessivament crítica ni aprofitat pels republicans, sinó més aviat exclusivament sentit de l'humor.

“Implícate, actúa, comparte!” és l'espai preparat per l'equip de Rubalcaba per aconseguir voluntaris per a la campanya. Tots els partits disposen d'aquest espai, però sovint pequen d'un problema: no ofereixen idees o oportunitats per participar, sinó que són un mer formulari on apuntar-se, sense tenir en compte que unes persones voldran col·laborar més o menys, o que unes persones voldran fer unes coses o unes altres. En el cas de la Web de Rubalcaba, i sense arribar a l'especialització en el voluntariat que sol·licitava Segolène Royal el 2007, sí existeixen exemples d'activitats a realitzar, visibles des de la pròpia Web.

Hi ha moltes maneres de col·laborar en la campanya de Rubalcaba. Des de pegar un cartell, fins a fer una trucada de telèfon. Des de col·locar una cadira, fins a parlar amb el teu veí. Els simpatitzants poden triar com participar:

- En actes públics: Ajudar en les graderies, distribuir material entre els assistents, interactuar amb el públic…
- En acció directa: Participar en accions porta a porta, fer trucades telefòniques, col·laborar en trobades amb votants…
- En acció de carrer: Repartir informació, ajudar a peu de carrer…
- A la xarxa: enviar e-mails, publicar en el blog, participar en xarxes socials…
- Organitza la teva acció: Muntar una acció, al meu carrer, al meu barri, al meu poble, a la meva ciutat; una trobada, un acte, una acció de campanya…

En els tres primers casos, per participar la Web t'envia al formulari de “Voluntaris de Rubalcaba”, per la qual cosa no segmenta per accions a realitzar. “A la xarxa” porta a un formulari per ser voluntarioRED, mentre que per organitzar una acció local directament dóna un correu electrònic on enviar informació sobre cada acte proposat.

També és interessant l'encertada activació del blog de voluntaris “Esta es mi acción”, ya utilitzat en les passades eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2011, encara que han canviat el disseny i el text, que ara òbviament fa referència a la campanya de Rubalcaba.
Es tracta d'un blog col·laboratiu on qualsevol voluntari del partit, o simpatitzant, pot explicar el que pensa o el que ha fet per a la campanya. Tal com indiquen “l'objectiu d'aquest blog és ser el punt de trobada i reflexió sobre el treball dels voluntaris i voluntàries del PSOE. Un blog en primera persona on els seus usuaris expliquen la seva experiència personal del treball com a socialistes. Un espai diferent del PSOE, on els protagonistes són els seus voluntaris i voluntàries, més enllà de la informació política habitual de la nostra presència a la xarxa“. Els diferents voluntaris expliquen el seu dia a dia, algunes campanyes o accions al carrer, el que es troben o el que senten. Es tracta d'una oportunitat per animar-se uns a uns altres, recolzar-se i compartir el seu treball.
En la campanya d'abril-maig es van publicar 97 posts. Ara com ara el blog, reprès al setembre, porta 36, per la qual cosa és probable que superi les publicacions pujades durant les municipals.

L'any 1900, el republicà Theodore Roosevelt va ser triat vicepresident dels Estats Units. Però no va estar molt temps ja que el 5 de setembre de 1901 el president William McKinley va ser assassinat. Roosevelt, que llavors tenia 41 anys el va succeir, convertint-se en el president més jove de la història dels Estats Units.

Va repetir mandat en el període 1904-1908, i va declinar presentar-se a la tercera reelecció el 1908. No obstant això, es va enfrontar amb el nou president William Howard Taft, del seu propi partit. Per a les eleccions de 1912 va intentar arrabassar-li la nominació republicana a Taft, però com no ho va aconseguir, va crear el Partit Progressista.

El 14 d'octubre de 1912, durant aquesta campanya presidencial (que va perdre), Roosevelt va rebre un tret del taverner John Schrank a Milwaukee (Wisconsin). La bala es va allotjar en el seu pit després de travessar una funda d'ulleres d'acer i una còpia doblegada del seu discurs, de 50 pàgines que portava en la jaqueta.
Roosevelt, un caçador experimentat, va concloure correctament que ja que no estava tossint sang, la bala no havia penetrat en el seu pulmó, per la qual cosa es va negar a anar immediatament a l'hospital. En canvi, va pronunciar el seu discurs mentre es filtrava la sang per la seva camisa. Va parlar durant 90 minuts. La seva frase d'obertura va ser: “Senyores i senyors, jo no sé si saben que he estat ferit, però es requereix més que això per matar a un ant“. Posteriorment, els rajos X van mostrar que la bala havia travessat tres polzades (76 mm) de teixit muscular i s'havia allotjat en el pit de Roosevelt, però no havia penetrat a la pleura.

A causa de la ferida de bala, Roosevelt va ser retirat de la campanya pel seu equip fins al dia les eleccions. Els altres dos candidats, Taft (republicà) i Wilson (demòcrata) van detenir també les seves pròpies campanyes durant la setmana en què Roosevelt va estar a l'hospital.

Aquestes eleccions, Roosevelt va aconseguir 4,1 milions de vots (27%), enfront dels 3,5 milions de Taft (23%). No obstant això, els 6,3 milions de vots de Woodrow Wilson (42%) i sobretot la divisió en el partit republicà, van ser suficients per guanyar la presidència. Això sí, Roosevelt va aconseguir ser l'únic candidat d'un tercer partit a quedar en segon lloc en unes eleccions presidencials als Estats Units.

Res millor que portar sempre un gran discurs en la butxaca.

En una campanya online, el més important és aconseguir que els simpatitzants s'impliquin en la lluita electoral, no només com a element quantitatiu (posar “m'agrada” o difondre el que diu el partit o candidat), sinó qualitatiu, aprofitant les seves idees i la seva pròpia creativitat pel bé de la campanya, que és el que, en definitiva, cridarà més l'atenció, serà més innovador i, per tant, serà més difós.

No se sol utilitzar a Espanya, però el Partit Popular sí ho està fent per a aquestes eleccions generals. A més, i això és el nou, ho fa a través d'un concurs. El premi: els guanyadors tindran un lloc especial la nit del 20-N a la seu del PP al carrer Gènova. La resta tindran també oportunitats exclusives de participar en la campanya electoral: trobades amb líders, links oficials, ministages amb l'equip de campanya on line de la seva CCAA, etc.

Què han de fer? En el concurs “Tú también puedes ser candidato popular” cal dissenyar una campanya electoral pròpia. Pots utilitzar qualsevol canal per a la teva campanya, Blog, Facebook Twitter… i triar el teu slogan, editar el teu espot electoral, gravar el teu àudio de radio, dissenyar el teu cartell, organitzar un debat o informar als teus coneguts de les propostes concretes “del canvi que cada vegada més espanyols volen”. Competiràs amb els altres candidats escrivint post, rebent comentaris, fent amics, fans a Facebook; followers, tweets, RT o MT, etc… Els concursants tenen fins al 16 d'octubre per inscriure's.

Des de la campanya d'Obama han fet també un concurs, denominat ArtWorks i, com ja va fer en la campanya de 2008, vol aprofitar el crowdsourcing generat pels seus simpatitzants. En aquesta ocasió, demana a voluntaris que dissenyin cartells i postals per il·lustrar el pla d'ocupació d'Obama. Es poden enviar imatges fins al 4 de novembre i el guanyador veurà publicat el seu treball arreu, ja que serà el cartell oficial en campanya d'aquesta temàtica. Es busca a un nou Shepard Fairey.

L'objectiu bàsic d'aquests concursos és que la gent se senti partícip de la campanya, a més d'aconseguir bones idees i bona difusió, però li trobo un problema: que no deixa visible totes les campanyes o materials que realitzen els voluntaris, amb el que, si no ho difon bé, aquests simpatitzants poden sentir-se infrautilizats, a part que ningú pot veure exemples i tenir noves idees de millora. Tot dependrà de la difusió. A Canadà, el New Democratic Party va crear el mateix (encara que sense concurs) el 2009, on els simpatitzants podien idear, allotjar i deixar públic a la seva xarxa social oberta –The Orange Room- els materials que creaven, a més de difondre'ls pels seus propis mitjans i xarxes socials. D'aquesta manera, qualsevol que volgués fer campanya pel seu compte podia trobar qualsevol material o informació que li sigui útil (inclòs el partit, que pot utilitzar el que tots els seus simpatitzants realitzen).

Considerat com una pedra angular de la democràcia suïssa, el dret a la iniciativa popular permet a cada ciutadà exigir que una proposta per modificar la Constitució sigui sotmesa a votació nacional. Per a això, la iniciativa ha de reunir un mínim de 100.000 signatures en 18 mesos. Si el comitè que organitza la iniciativa popular aconsegueix les signatures, l'electorat suís va a les urnes per donar el seu vot. Aquest instrument polític garanteix la seva participació activa en la política.

Teòricament, una iniciativa només pot tractar sobre assumptes constitucionals, però en la pràctica han estat aplicades per a temes molt variats. La gran majoria de les iniciatives populars no aconsegueixen l'aprovació del poble electoral. Els temes de les iniciatives són molt variats, entre els quals cap esmentar una iniciativa per a una retallada del pressupost militar de l'exèrcit suís (rebutjada), o també una iniciativa que pretenia limitar el nombre de residents estrangers a Suïssa a un 18% (rebutjada). En els últims temps s'han aprovat altres iniciatives molt polèmiques: la votada en 2009 per prohibir la construcció de minarets i la iniciativa que en el mes de novembre de 2010 va ser portada a les urnes per aprovar l'expulsió de delinqüents estrangers.

Iniciatives ja una mica més curioses van tractar sobre temes com la liberalització en la gestió dels casinos (aprovada), la protecció dels aiguamolls (aprovada) i la prohibició de la producció i la venda d'absenta (aprovada). La primera iniciativa que es va proposar es va sotmetre a votació pública el 1893. Reclamava la interdicció de matar el bestiar conforme al ritu jueu en els escorxadors, iniciativa aprovada pel poble electoral a despit de l'advertiment contrari del parlament.

Si bé la iniciativa popular va ser creada per permetre que els ciutadans intervinguin directament en la política, tant els partits com els grups d'interès la prenen avui dia com un instrument eficaç per dictar l'agenda política suïssa.

El nombre d'iniciatives llançades per diversos participants polítics augmenta constantment en els últims anys. Segons estadístiques governamentals, 82 iniciatives populars van ser proposades entre 2001 i 2010, enfront de només 29 entre 1961 1970. Gairebé la meitat de les iniciatives proposades pels partits i els grups d'interès en els últims 40 anys ha estat sotmesa a votació popular. Però només el 10% d'elles, és a dir 11 de 121, van ser aprovades pel poble.

En període electoral les iniciatives augmenten. El proper 23 d'octubre hi ha eleccions generals i com és habitual, la iniciativa popular sobresurt com un «arma de campanya» emprada pels partits polítics, grans i petits (aquest any hi ha 14 iniciatives en curs). L'objectiu principal, almenys en un any electoral, és estar present en el debat polític posant un assumpte en dubte. Durant els mesos que dura la iniciativa, el tema és centre d'atenció i debat, la qual cosa fa augmentar la visibilitat del partit que ho recolza i d'aquells que estan en contra.

En totes les webs dels principals partits hi ha una secció d'iniciatives populars propiciades per aquests. El partit amb més escons, la Union démocratique du centre (UDC) té diverses iniciatives contra la inmigració o a favor de disminuïr impostos a les famílies. Le Parti Socialiste (PS) té iniciatives en marxa a favor de la sanitat pública, de l'energía sostenible o d'un salari mínim per als treballadors. Fins i tot busquen voluntaris, a través delClub référendaire, que es comprometin a buscar 10 signatures cadascun. En el Parti démocrate-chrétien fan campanya pel No a la propera iniciativa popular que es votarà, al febrer, sobre la prohibició de posseir armes. Per la seva banda, Els Verds proposen, entre altres, una iniciativa per acabar amb les nuclears i una altra a favor de l'economia verda.

A Suïssa estan acostumats a exercir les seves idees mitjançant el vot. No han d'esperar quatre anys per dir el que pensen. Si aconsegueixen que un de cada 77 suïssos signi una iniciativa, aquesta es vota entre tots. A Espanya, malgrat que no permeten votar, les iniciatives legislatives populars (ILP) es poden portar al congrés aconseguint 500.000 signatures (una de cada 92 persones), o 50,000 signatures en 120 dies en una comunitat autònoma, que és el que va donar via lliure per tramitar la proposta de Llei en el Parlament de Catalunya per abolir les corridas de toros.

Una iniciativa popular no només serveix per modificar una llei, sinó que la seva importància està en que pot marcar l'agenda política, reforçant la imatge d'un partit i enviant un sol missatge a la ciutadania, importantíssim en any electoral. Almenys, a Suïssa.

Una de les imatges més icòniques de la Guerra Freda va ser la d'un furiós Nikita Khrushchev, Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica, blandint la seva sabata mentre assistia a una reunió de l'Assemblea General de l'ONU al setembre de 1960.

Aquell dia, el delegat filipí estava al faristol, criticant durament a la Unió Soviètica per la seva política contra els drets civils a Àsia. De sobte, el delegat romanès va començar a cridar i insultar al ponent des de la seva cadira, i el propi Khruschev colpejava amb ràbia la seva taula, tant que va trencar el seu rellotge i va caure al terra. En ajupir-se, el premier soviètic es va treure la sabata i la va deixar també sobre la taula. Totes les càmeres de televisió i tots els fotògrafs es van llançar a immortalitzar el moment en què copejaria la taula. Però mai ho va fer, només la va agitar breument en l'aire.

No obstant això, els mitjans de comunicació de mig món ho van narrar com si ho hagués fet, i encara avui dia, en parlar de Khruschev, es recorda quan va colpejar amb la seva sabata la taula a l'ONU. També es van realitzar fotografies retocades perquè semblés que el premier blandía la sabata al faristol, encara que ni tan sols es va aixecar. Era la guerra freda i no hi havia imatges en directe. Ara potser seria diferent, o potser la llançaria perquè resultés més impactant.

L'any 2006, Rick Perry (actual candidat presidencial republicà) es presentava a governador de Texas. S'aproximaven les eleccions i el seu director de campanya i estratègia, Dave Carney, va voler “assegurar el tir”. És per això que va cridar a quatre prestigiosos científics socials de Yale perquè poguessin provar les seves teories i quantificar-les durant la campanya: Donald Green, James Gimple, Alan Gerber i Daron Shaw. A més, era molt més barat que encarregar estudis propis. Alguns d'ells, com Donald Green i Alan Gerber, ja havien parlat dels seus estudis, però calia provar-los, ja que com ells mateixos indicaven en els seus llibres, eren sempre campanyes locals.

En el transcurs d'aquest any, els “cap d'ou” -com se'ls coneixia dins de la campanya-, van realitzar experiments que van provar o no l'efectivitat de diferents accions polítiques: les aparicions de candidats, anuncis de televisió, trucades telefòniques automàtiques, correu directe, debats, aparicions en mitjans de comunicació, emailing, porta a porta… Molts d'aquests estudis havien estat ja realitzats per diferents acadèmics, però mai dins d'una campanya a gran escala com podia ser la de Texas, amb les facilitats que l'equip de campanya els donava. Els resultats d'aquestes proves de 2006 van canviar radicalment la forma en què Carney va prioritzar el temps del candidat i els diners de la campanya, tant la de 2006 com la de 2010, en què Perry va ser reelegit.

A través dels seus estudis quantitatius van descobrir interessants idees respecte a la importància relativa que té la presència en debats electorals o en mitjans tradicionals, i van descobrir la grandíssima importància que té la presència física del candidat prop dels votants. Van provar, a través de trucades a telèfons i a la geolocalització, que la presència de Perry a cada ciutat va tenir un impacte: el seu índex d'aprovació va pujar, van augmentar les contribucions econòmiques i va augmentar el nombre de nous voluntaris després de cada acte públic. En els anuncis de televisió, en canvi, malgrat que hi havia un fort impacte, aquest era breu (això ja serà per a un altre post). Les troballes van portar Carney a enviar a Perry a llocs amb molta gent (mercats, centres comercials, bars i restaurants coneguts) de grans i petites ciutats, però també a limitar la seva presència en debats electorals, que no reportaven molts vots (tan sols ha anat a quatre debats en els últims 10 anys i es va negar a debatre el 2010 amb el candidat demòcrata a governador, Bill White), o fins i tot a no rebre “endorsements” de diaris, ja que no servien per a molt (Perry no va rebre cap recolzament dels principals diaris de Texas, però encara així va derrotar amb facilitat al seu oponent). Per a la campanya només importaven aquelles accions que podien oferir dividends (electorals o econòmics) al candidat. Això ocupava tot el seu temps.

Una altra idea: en comptes d'aparèixer a televisions estatals, gràcies als seus constants viatges (5 de cada 7 dies) apareixia en nombrosíssimes televisions locals, molt més properes als ciutadans. També evitava així veure's com algú que només està a la capital. Els acadèmics van demostrar a través de l'estudi de la seva presència en premsa i TV que el candidat tenia molt més impacte positiu en premsa quan estava visitant poblacions petites que quan parlava a la capital (Austin). És per això que es va decidir gastar diners en avions o trens perquè estigués en directe, en comptes d'anuncis en aquesta mateixa premsa.

Totes aquestes idees les explica Sasha Issenberg en el seu capítol “Eggheads: Inside the Brainiest Political Operation in America”, del llibre “The Victory Lab”, que publicarà l'any vinent. Ara com ara tan sols està disponible en epub aquest capítol sobre Perry. Molt recomanable.

Divendres passat va tenir lloc el Beers&Politics. on vam comptar amb la participació de Roger Mateos, redactor de l'Agència EFE-Barcelona (Secció Política) que, des de 2002 segueix a diferents partits en actes, campanyes i en el Parlament de Catalunya, i a qui agraïm la seva presència. Us passo un resum:

Sona a tòpic, però és cert: periodistes i polítics es necessiten mútuament, mal que els pesi... Els periodistes necessiten informació que només els poden subministrar els polítics. I els polítics necessiten difondre el seu missatge a través dels mitjans de comunicació. Primerament, caldria tenir clares unes idees:

Categories de polítics, segons la seva relació amb periodistes (classificació d’acord amb la pròpia experiència professional):
1. Pànic als periodistes: polítics que temen ser vistos o enxampats parlant amb periodistes per propis companys de partit i creuen que seran represaliats per la cúpula i titllats de “xivatos”. O polítics que simplement tenen por dels periodistes perquè no saben com tractaran la informació que els pot oferir, desconfien de l’ús que se’n farà de la informació.
2. Adictes a les filtracions: responsables de comunicació d’un partit o institució, el seu propi càrrec ja els exigeix un contacte constant amb periodistes, han de gestionar la informació del seu àmbit, utilitzen els mitjans per difondre missatges, intenten controlar el “quan” i “a qui” es filtra la notícia. També poden entrar dins d’aquest grup els “conspiradors”, polítics que pel seu compte tenen els seus propis contactes periodístics i els utilitzen per donar pistes sobre informacions que els poden afavorir a ells o perjudicar a algun rival.
3. Grup intermig: la gran majoria. Si t’hi apropes, pots tenir-hi una bona relació, poden ser font puntualment, no tenen massa problemes d’agafar-te trucades, conversar off-the-record sobre qüestions diverses. N’hi haurà de més oberts i de més tancats, però tots poden ajudar-te en algun moment. I també ells se’n poden aprofitar de la relació: periodistes poden oferir-los informació d’altres partits o del seu propi que ells no coneixen.

Categories de periodistes, segons la seva voluntat de relacionar-se amb les fonts:
1. Inèrcia funcionarial: aquells que es limiten a fer el “carril” (actes i rodes de premsa oficials habituals, amb convocatòria per tots els mitjans de comunicació), sense intenció d’anar més enllà, ni fer trucades a les fonts per fer informacions amb valor afegit.
2. “Dona’m alguna cosa...”: definició acunyada pel periodista econòmic Marcos Lamelas (EFE), es refereix a aquells que apreten les seves fonts perquè els passin alguna exclusiva, estan a l’espera que els polítics els donin alguna informació de valor, n’esperen “caritat”. Volen fugir així del simple “carril” i fer informació amb valor afegit. Però polítics (o gabinets de comunicació) no han de patir, perquè poden decidir com i quan filtrar-ho.
3. “M’han explicat que...”: aquells que truquen a les seves fonts per acabar de confirmar una notícia que ja els ha arribat d’altres vies a les seves mans (o no), fruit d’una bona agenda de contactes. Pels polítics i responsables de comunicació, són els més “perillosos”, però alhora són els més bons i els que millor relació cal tenir-hi.

En general, una regla d’or per a un polític hàbil i desacomplexat es cultivar una bona relació amb periodistes, no tenir por, saber relacionar-se, estar obert a fer cafès, despenjar les trucades, contestar missatges, aturar-se per fer off-the-records. Mantenint les distàncies que calgui, però sense ser un mur infranquejable.
Mostrant-se tancat, arisc o antipàtic no hi guanyarà res. Els periodistes, per bé o per mal, hauran de parlar de tu en algun moment en les seves cròniques. Tenint una actitud fatxenda o malcarada potser no perjudicarà la seva imatge dins les cròniques, però el que és gairebé segur és que tampoc l’afavorirà. A més, tancant la porta als periodistes t’impedeix beneficiar-te del doble flux d’informació.
Pot passar perfectament que, tot i tenir bona relació amb un periodista, aquest publiqui una informació que perjudica els teus interessos. Però és que és la seva feina. Ell treballa per un mitjà que ofereix notícies, no pel gabinet de premsa del teu partit. Però tenint-hi bona relació el permetrà almenys contactar-hi directament per oferir la teva pròpia versió dels fets.

El tractament discret de les fonts és sagrat. Hi ha polítics que, pel seu alt estatus o pel seu càrrec, estan en permanent contacte amb periodistes i ningú no s’estranya. N’hi ha d’altres que també s’hi poden relacionar, però que temen que dins del seu partit se n’assabentin massa. Per això és essencial teixir una relació de confiança, on el periodista demostri que el polític no ha de patir per la discreció, on el periodista sàpiga garantir l’anonimat de les fonts i sàpiga respectar que determinades informacions, si el polític li ho demana, no les pot publicar mai, per molt llamineres que siguin.

Off-the-records. Molt sovint, en acabar una roda de premsa o pels mateixos passadissos del Parlament, es formen els anomenats “corrillos” de periodistes que envolten algun polític, que explica més distesa i relaxadament alguna interioritat, alguna dada que no ha volgut explicar a micròfon obert. En aquests casos, cal deixar clares una sèrie de coses per evitar malentesos:
- Pot haver-hi off-the-records on el polític permet que alguna de les informacions que ha donat fora de micròfon sigui difosa citant “fonts”, sense que aparegui el seu nom.
- Però n’hi haurà d’altres de més delicats, que el polític deixa anar alguna exclusiva molt temptadora, però demana que en cap cas es publiqui. Més d’un cop hi ha hagut malentesos, quan el polític no ha deixat clar si una part del seu off era publicable o si tot l’off s’havia de mantenir en secret.

Demà divendres, 30 de setembre, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és “Com millorar la relació polítics-periodistes“, a càrrec de Roger Mateos, redactor de l'Agència EFE-Barcelona (Secció Política) que, des de 2002 segueix a diferents partits en actes, campanyes i en el Parlament de Catalunya. Roger és llicenciat en Ciències Polítiques i llicenciat en periodisme. També ha col·laborat com a redactor en la revista El Temps i en la revista Playboy. És autor del llibre ““El país del presidente eterno. Crónica de un viaje a Corea del Norte”, el 2006.

El lloc serà el bar Jos-Mik (C/ Milà i Fontanals, 29), cantonada amb carrer Igualada/Torres. Prop del metro Joanic o Verdaguer. Sentim avisar tan tard, però hem tingut problemes logístics: el bar on ho anàvem a fer ha tancat i hem hagut de buscar-ne un altre ;-)


Per a aquells/as que mai heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/as els presents.

Solem reunir de 15 a 35 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades:

- "Ciberguerrilla", amb Jose Rodríguez
- "Open Government", amb Carlos Guadián
- "El valor de les relacions institucionals", amb Ernest Benach
- "Humor i política", amb José A. Pérez
- "Enquestes en període electoral", amb Vicent Martínez
- "L'estratègia electoral a Catalunya", amb Pau Canaleta
- "Com escriure un bon discurs", amb David Redolí
- "La campanya electoral britànica", amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé

Domingo Tortorelli era un polític uruguaià, que es va presentar consecutivament a les eleccions de 1942 i de 1946, per a la presidència del país, pel seu partit “La Concordança”.

El seu balcó, a l'avinguda "18 de Julio" cantonada amb Juan Paullier, de Montevideo, estava estratègicament situat, just en el camí que recorrien setmanalment desenes de milers de persones, que passaven pel seu carrer d'anada (o de tornada) a l'estadi “Centenario” per veure algun partit de futbol. Totes les tardes treia el cap a la seva gran balconada i envoltat de les banderes del seu partit i de grans pòsters, donava discursos davant els sorpresos vianants.

Des d'allí es va fer molt famós entre els ciutadans de Montevideo. En primer lloc perquè era incansable cridant des de la seva balconada, per la seva oratòria i per la seva simpatia, que arrencava “hurras!” mentre parlava. En segon lloc, per les seves propostes electorals extravagants si arribava a ser president. La més coneguda d'elles és la de fer carreteres només de baixada (per estalviar combustible), la de posar fonts amb llet a cada cantonada per als nens, baixar a la meitat el preu del vi i el sucre, obligar al matrimoni als 25 anys (perquè naixessin bonics nens), posar sostre a l'estadi del Centenario (en els anys 40 era una quimera), construir 200 cinemes gratuïts, posar sostre a les places perquè els pobres no dormissin al ras, decretar que la jornada laboral seria únicament de 15 minuts, crear una Venècia (amb góndoles incloses) en una zona del país, etc…

També baixava del balcó i recorria pobles i ciutats, sempre acompanyat de moltíssima gent que acollia les seves idees amb humor. La gent li tenia afecte encara que no el podia prendre molt de debò per l'absurdesa de la seva plataforma política. Aquí es barrejaven absurds, irrealitats i somnis impossibles que buscaven per tots els mitjans fer feliços als seus potencials electors. Fins i tot va publicar un diari, editat i escrit només per ell, on en la portada posava, per impressionar, que tenia un tiratge de 500.000 exemplars.

Tortorelli comptava, per a la seva activitat, amb la invalorable ajuda de la seva esposa Anatolia Manrupe (candidata a vicepresidenta –quelcom inèdit en l'època-) fent de secretària del Partit. Anatolia repartia pamflets als transeünts, mentre Tortorelli, des de la balconada de la seva casa, feia els seus discursos.

Encara que despertava molta simpatia i va ser realment popular (encara se'l recorda i fins i tot es va fer una sèries de televisió sobre ell) mai va treure més de 50 vots en les eleccions generals. Quan em van explicar fa uns dies la història (gràcies a la gent del Bar Cambalache) em van venir dues idees al cap. La primera és que hi ha candidats que aprofitaven qualsevol espai per aconseguir visibilitat, i res millor que un balcó en un lloc increïblement concorregut. La segona lliçó és que, encara que no es tinguin possibilitats, també amb humor, simpatia i ganes poden fer que la gent s'interessi per alguna cosa i ser recordat fins i tot 70 anys després.

Tortorelli va ser possiblement un dels primers polítics bufos. No va sortir escollit en aquesta època, per descomptat. Potser per això els carrers encara són de pujada.

La comunicació política cobra cada vegada major interès. Existeixen cursos, anàlisis, estudis, webs, blogs… llibres. Però trobàvem a faltar algun repositori bibliogràfic que parlés exclusivament de comunicació política, un lloc on poder trobar llibres i propostes de lectura de qualitat que fossin interessants per compartir. És per això que al costat de Juan Víctor Izquierdo hem creat una biblioteca de llibres de comunicació política..

Aquesta Web pretén servir, doncs, com a ajuda a aquelles persones que tinguin curiositat per la comunicació política: professionals, estudiants o interessats. No estan tots els llibres, ni molt menys, però sí aquells que hem cregut indispensable que estiguin. Per descomptat, aquest repositori queda obert a qualsevol recomanació i a qualsevol suggeriment que feu, així com a qualsevol comentari o referència que tingueu dels diferents llibres.

Els textos que resumeixen els llibres són els donats per les pròpies editorials, però qualsevol pot afegir el que opina en els comentaris. També es poden votar els que considereu els millors i més útils llibres, clicant en el “m'agrada” de Facebook o “+1” de Google+, perquè serveixi de referència a la resta de lectors.

La Web-recopilatori de llibres de comunicació política és una altra iniciativa de Beers&Politics, principalment una trobada informal entre ‘freaks’ de la política i especialment de la comunicació política, als quals sabem els agradarà aquest projecte. Projecte anterior: discursos.

Esperem us agradi!

Al gener de 2011, els científics socials Michel, Kui Shen, Presser, Veres, Gray, Picket, Hoiberg, Clancy, Norvig, Pinker i Novak, al costat de l'equip de Google Books, van publicar un interessantíssim article d'investigació en comú a la revista Science, titulat “Quantitative Analysis of Culture Using Millions of Digitized Books”.

En el seu treball van analitzar gràcies a ordinadors un corpus de textos digitalitzats que conté 5,2 milions de llibres, aproximadament el 4% de tots els llibres impresos en la història de la humanitat. L'anàlisi d'aquest corpus permet investigar les tendències culturals quantitativament, centrant-se en els fenòmens lingüístics i culturals que es reflecteixen en l'idioma anglès entre els anys 1800 i 2000. Es mostra com aquest mètode pot proporcionar informació sobre camps tan diversos com la lexicografia, l'evolució de la gramàtica, la memòria col·lectiva, l'adopció de la tecnologia, la recerca de la fama, la censura i l'epidemiologia històrica.

Van analitzar 500 milions de paraules (361 milions en anglès), i del seu estudi emanen interessants resultats, dels quals destacaria:
- Hi ha paraules molt usades que després desapareixen. Un exemple és “esclavitud”, àmpliament utilitzada en llibres del segle XIX, especialment durant la guerra civil nord-americana (igual que les paraules nord i sud –ara s'usa més “l'enemic”).
- Paraules que s'usaven comunment, com “la gran guerra” ara es diuen diferent: “1ª guerra mundial”.
- S'han afegit 8.500 paraules noves a l'any només els últims 50 anys (el 70% de l'idioma anglès)
- Han desaparegut per obsoletes 2.220 paraules, per exemple “alcalescent”, que s'usava al segle XIX
- Entre les persones famoses, cada vegada es parla d'ells més ràpid, però dura poc l'efecte. S'ha calculat que en el s. XIX, arribaven a ser famosos, de mitjana, als 43 anys d'edat. En l'actualitat, als 29 anys. No obstant això, es parla d'ells tan sols durant 3 o 4 anys, quan abans era 8 anys de durada. En l'actualitat, la gent es pot fer famosa abans que mai, però també desapareixen abans que mai dels llibres.
- Els polítics arriben a ser famosos cap als seus 50 anys de vida. De les persones de les que més es parla és d'actors, escriptors i de polítics.
- La política de cada època fa que moltes persones desapareguin notòriament de la història. Per exemple, Marc Chagall (artista jueu) va desaparèixer de gairebé tots els llibres alemanys entre 1936 i 1945. En canvi, es va seguir parlant d'ell en llibres en anglès. Altres exemples són Trotsky a Rússia, Tiananmen a Xina o els 10 de Hollywood a Estats Units.

Aquest estudi m'ha fet preguntar-me com ha canviat el llenguatge polític al llarg dels anys. L'auge de la televisió i de la premsa de 24 hores, a més, ha produït un important efecte en el llenguatge, ja que sovint, no importa el contingut del missatge, sinó que els polítics són conscients que el discurs acuradament filat i dotat de múltiples recursos argumentals no té una translació efectiva al públic una vegada ha estat filtrat pels mitjans. El periodista no és ja qui busca les notícies, sinó el que les selecciona, per la qual cosa buscarà la frase que resumeixi el que es vol dir.

No obstant això, el llenguatge ha de seguir cuidant-se, i adaptant-se a cada públic. Un bon exemple [dolent] el tenim a Espanya el 1999, quan el candidat Joaquín Almunia, va criticar les stock options de Telefónica, sense caure en el compte que llavors absolutament ningú sabia què eren. Un altre exemple, a Uruguai, s'ha donat en calcular la grandària de les frases de la seva legislació. S'ha demostrat que el que escriuen els legisladors no té res a veure amb el que parlen les persones normals i corrents. El nombre de paraules que ha de contenir una frase no hauria de superar les 20, perquè el missatge sigui més directe i concret. Descartes va arribar a 74 i Proust a 39, la qual cosa en l'actualitat es consideraria farragós. En els textos legals d'Uruguai, les frases són cada vegada més llargues i han arribat a detectar una amb 127 paraules. Ja ho deia Frank Luntz, l'important no és el que tu dius, sinó el que ells entenen.

Pel que es refereix a les paraules usades en política a Espanya, Miguel Ángel Rebollo va publicar un gran estudi sobre aquest tema, analitzant textos polítics des del segle XVIII fins a l'actualitat, i es poden anar assenyalant quines són les paraules que serveixen de referència en cada període. A la Il·lustració (1700-1808) imperen termes com llum, il·lustrar, nació, felicitat, societat i llibertat, que eren enteses per les gents de l'època. Llibertat encara la utilitzem, però com indica l'autor, “llum” i “felicitat” les hem eliminat del discurs polític.
A partir de 1833 es comencen a usar diferenciacions del tipus “esquerra” i “dreta” recolzades en quelcom tan clar com la situació física de les faccions polítiques en l'Assemblea francesa. També es comença a parlar de “nació”, “estat” i “govern”.
En la segona república (1931) s'usen termes com a feixisme, i durant el franquisme: moviment, croada i democràcia orgànica. En els anys 70, tecnocràcia.
En l'actualitat, estem davant un abandonament de termes clàssics com “esquerra” i “dreta”, i cada vegada es parla més de “centre”. També hi ha paraules que es repeteixen de manera constant: renovació i nou (nova), carregades d'un significat molt difús. El que es vol expressar és la idea que el partit va a emprendre un rumb diferent.

Com indica Rebollo, “el lèxic polític és un reflex de la societat. La presència d'uns determinats termes ens proporcionen dades del que és una societat, i, el que és més important, l'absència de certes paraules és tan significativa com la seva aparició”. Avui dia ja no es parla de la cerca de la felicitat. No sé si els polítics actuals tornaran a buscar-la, però, com indicava el primer estudi, cada vegada tenen menys anys per fer-se famosos per haver-la buscat per als seus ciutadans.

“L'ala oest de la Casa Blanca”, molt popular i àmpliament aclamada per la crítica, va ser creada per Aaron Sorkin i es va emetre des de 1999 al 2006. És una sèrie de ficció que narra els successos quotidians viscuts pel President d'Estats Units i les persones més properes del seu gabinet. Es centra en descriure amb detall com és l'estructura d'un gabinet de Comunicació Institucional, les decisions que han de prendre cada dia, les negociacions que han de realitzar per aconseguir tirar endavant algunes promeses electorals i els obstacles que els planteja l'oposició. A més dels problemes col·laterals que els ocasionen algunes decisions polítiques internacionals. Pel seu èxit i per la seva història, “The West Wing” s'ha convertit en la sèrie “de culte” i de referència per als amants de la comunicació política.

Però no és l'única sèrie sobre el tema. “Yes, minister” (Sí, ministre) ja va causar sensació a la fi dels 80, mostrant-nos amb sàtira i humor les interioritats del govern britànic. Recomano, per qui no l'hagi vist o vulgui gaudir-la de nou, llegir el llibre traduït al català per Toni Aira sobre el guió de la sèrie que era, per cert, la preferida de Margaret Thatcher.

Altres sèries interessants són House of cards (sobre el govern britànic, 1990), Spin City (amb Michael J. Fox, 2002), Commander in Chief (amb Geena Davis, 2006), Dan for Mayor (2010), etc… La veritat és que cada vegada hi ha més sèries que aborden la importància de la comunicació política. Existeix interès, i si s'uneix aquest interès amb uns bons guions, l'èxit sembla més que assegurat.

Durant tot aquest any es parlava molt d'una nova sèrie, The Kennedys, estrenada a Canadà el passat mes d'abril i que va tenir una forta polèmica en ser rebutjada per emetre a Estats Units, encara que finalment també va ser estrenat a l'abril. També s'ha emès a Irlanda, Regne Unit, Austràlia, França, Brasil, Bèlgica, Itàlia i Singapur, amb bastant èxit de públic (no tant de crítica). La sèrie explica la història de la família Kennedy, amb constants picades d'ullet a la comunicació política. Un bon exemple el mostrava Yago de Marta, en resumir un petit tros d'un capítol:

En un dels primers actes de la campanya presidencial, “Jack” (JFK) tenia la mirada perduda. No mirava a un lloc concret, semblava mirar alguna cosa al terra o a les parets. Va ficar una de les seves mans a la butxaca dels pantalons… Titubejava… El seu pare (el millor de la sèrie) acompanyat per un assessor va dir: Necessitem nous speechwriters.
L'assessor el va mirar i va dir: No és el que diu, és com ho diu.
JFK no aconseguia el to i el seu pare pensava que era cosa dels escriptors de discursos. Al poc temps van tenir un altre acte al costat de mares de caiguts en la guerra. A Kennedy, com a heroi de guerra, li van dir que es posés la seva medalla i JFK semblava incòmode amb la idea. Li van dir:
- Llueix aquesta medalla, les mares t'estaran mirant a tu però estaran veient els seus fills.
Poc després de començar el seu discurs, John Fitzgerald Kennedy, es va fixar en les mares que l'envoltaven. Va sentir el mateix que va sentir en la guerra. I va començar a parlar amb força, a mirar al públic, a entrar dins d'ell. Va començar a brillar. El pare, que l'observava en cada acte, va dir: Ara ho ha fet bé, perquè ha parlat des del cor. D'això va tot.

També es parla molt i bé d'una sèrie danesa, Borgen (Parlament), que narra les vicissituds de la presidenta del país, de com guanya les eleccions i de les relacions amb el seu gabinet i amb la resta de forces polítiques. També molt interessant el que s'explica respecte a les seves relacions amb la premsa. De moment ja l'ha comprat la BBC per emetre-la en el Regne Unit i LinkTV a Estats Units. A Dinamarca, la sèrie, llançada al setembre de 2010, era vista per 1’5 milions de persones a la setmana (de 5,5 milions d'habitants).
Es pot trobar més informació aquí o aquí, i en parlen meravelles.



Si coneixeu o recomaneu alguna altra sèrie, per favor, deixeu-la en els comentaris i aniré actualitzant. L'any passat, Albert Medrán va fer també un post parlant de les seves cinc sèries favorites.

Un bon eslògan ha de cridar l'atenció de la gent, transmetre el seu missatge i representar a la seva campanya política. Però per ser realment efectiu, un eslògan polític ha de tenir les següents qualitats: ser breu i anar al gra, ser eficaç quan s'escriu o es parla, utilitzar un llenguatge senzill i comprensible, i ser memorable.

El partit popular va presentar ahir el seu slogan de precampanya, “Empieza el cambio”. No és quelcom realment nou. No fa falta anar molt lluny (novembre de 2010) per veure que ja va ser utilizat per un altre partit, Convergència i Unió, en les eleccions catalanes, amb “comença el canvi”.

Fer referència al canvi és una constant en política. És, com indica Daniel Esquibel, una acció per sol·licitar als votants una oportunitat de fer les coses de manera diferent i, sovint, millor (o així es vol fer, almenys). En paraules de Daniel: “En la recta final de la campanya jo insistiria en alguna cosa que la gent ja li va donar a l'altre i que ara el teu candidat demana per a ell: una oportunitat. Si uns altres van governar i alguns problemes segueixen estant allí a la vista de tots, doncs cal demanar una oportunitat per al teu candidat. Simplement una oportunitat”.

El 1976, Jimmy Carter ja va utilitzar “A Leader, For a Change”, el 1984 Walter Mondale va utilitzar “America Needs a Change”, el 1992 Bill Clinton va utilitzar “For People, for a Change” i especialment el conegudíssim “It’s time to Change America”, i el 2008, Barack Obama utilitzava el no menys famós “Change We Ca Believe In” o “Change we need”.

A Espanya, encara és més conegut l'eslògan “Por el cambio”, de Felipe González el 1982. A França, el 1974 va ser Giscard d’Estaing amb “Le changement sans le risque”, seguit anys més tard per “Le président du vrai changement”, de Lionel Jospin el 1995; o “La relève, Le changement” de François Bayrou el 2002.

La paraula canvi en un eslògan inspira esperança en el futur, promet resultats i ofereix un canvi de les coses. Aquesta és la raó per la qual va ser utilizat per CiU i ara pel PP. A més, en ambdós casos, l'ús de la paraula canvi està al costat de la paraula “comença”, la qual cosa determina que volen donar la sensació de victòria segura, que les coses van a canviar i que ho faran des d'aquest moment. Volen donar la sensació de seguretat i de que saben el que fan.

Des del PP van començar també ahir una mini-campanya a Twitter perquè els seus simpatitzants parlessin de què volien canviar a partir d'ara, arribant a fer de “#empiezaelcambio” un trending topic a Espanya. És exactament el mateix que es va fer des de CiU en la precampanya catalana. I també, com llavors, el trending topic es va aconseguir no només gràcies a simpatitzants que parlaven bé del partit, sinó pels adversaris que es reien del l'hashtag o ho aprofitaven per atacar al partit.

Però que ningú es preocupi. En quatre anys, o vuit, un altre eslògan del canvi estarà en els cartells electorals, segurament dels partits ara contraris. Tot es repeteix i sembla que tot està inventat. El mateix “Yes we can” d'Obama té una semblança molt raonable amb l'eslògan “Yes America Can” de George W. Bush en 2004. No canviem, perquè sembla que el “canvi” funciona i ens fa pensar que les coses poden millorar, almenys, fins a les següents eleccions.

El terme polític “dark horse” té molt a veure amb el llenguatge de les carreres de cavalls. Un cavall negre (dark horse) és un cavall de carreres que és desconegut pels apostants i per tant és difícil encertar si guanya. És sempre una sorpresa inesperada.

Políticament, el terme va arribar a Estats Units al segle XIX, quan es va aplicar per primera vegada a James K. Polk, un relativament desconegut demòcrata de Tennessee que va guanyar la nominació presidencial i va ser escollit president el 1844. Altres candidats “dark horse” a la presidència d'Estats Units inclouen a Franklin Pierce, triat com el candidat demòcrata i més tard triat el president número 14 el 1852, Abraham Lincoln, triat com el candidat republicà i triat com el president número 16 el 1860, Rutherford B. Hayes, triat el president 19 el 1876, James A. Garfield, triat el president 20 el 1880 i a Warren G. Harding, triat el president número 29 el 1920.
No obstant això, l'elecció que més em crida l'atenció d'un “dark horse” és la de Wendell Willlkie, que va ser nomenat candidat republicà contra Roosevelt el 1940.

Willkie era membre del partit demòcrata (encara que no partidari de Roosevelt), però el 1933 va ser nomenat president de Commonwealth&Southern, la major companyia elèctrica d'Estats Units. El New Deal, de Roosvelt, va propiciar la creació de noves companyies elèctriques, més barates, que afectaven greument la competència, especialment de companyies com la de Willkie. Va ser a partir d'aquí que Wilkie va començar a lluitar contra aquestes mesures del New Deal, que afectaven a les empreses. Al 1939, Willkie es va unir al Partit Republicà sobre la base de l'oposició al New Deal. Es va fer conegut pels seus discursos a la ràdio, atacant al president, guanyant en debats a grans figures demòcrates gràcies a la seva bona oratòria. No obstant això, no tenia cap possibilitat de ser candidat.

La campanya presidencial de 1940 es va dur a terme en el marc de la Segona Guerra Mundial. Encara que Estats Units encara era neutral, el país -i especialment el Partit Republicà- estava profundament dividit entre aïllacionistes i intervencionistes. Els tres principals candidats a la nominació republicana 1940 van ser els senadors Robert Taft, d'Ohio, Arthur Vandenberg de Michigan, i Thomas E. Dewey, Fiscal de Districte de Nova York. Els tres, aïllacionistes. Aquests tres homes havien fet una intensa campanya, però només 300 dels 1.000 delegats a la convenció s'havien compromès amb un candidat abans de realitzar-se l'elecció. Quedaven, doncs 700 vots per decidir, en una de les convencions més renyides, encara que no ho semblava tant: una enquesta de Gallup donava a Dewey el 67% de suport entre els republicans, seguit de Vandenberg i Taft, amb Willkie amb un pobre 3%.

El 24 de juny de 1940 es va iniciar la convenció republicana, a Filadèlfia, que va durar fins al 28. El segon dia, el dia 25, França s'havia rendit a l'exèrcit nazi, i hi havia la seguretat que Gran Bretanya estava en perill imminent d'una invasió. La convenció es va obrir en un ambient de gran emoció i tensió nacional. I tan sols Wilkie era pro-ajudar a la Gran Bretanya.

De sobte, van arribar centenars de milers de telegrames demanant suport per Willkie, molts d'ells de “Clubs Willkie” que havien sorgit en tot el país en les últimes setmanes. Milions van ser també els ciutadans que van signar peticions a favor del candidat que circulaven per tot el país. Malgrat que Wilkie ni tan sols s'havia presentat en la convenció per les seves poques possibilitats, els moviments ciutadans pressionaven als congressistes republicans des d'arreu.

Dewey va guanyar la primera votació, però molt per sota de la majoria; Taft va ser segon, i Willkie va ser sorprenentment tercer. En la segona i tercera votació, el suport a Dewey es va reduir, ja que els seus delegats van anar cap a Taft o Willkie. Mentrestant, els partidaris de Willkie en les galeries de la convenció cridaven “Volem a Willkie” una vegada i una altra. En la quarta votació Willkie va pujar al primer lloc, molt a prop davant de Taft, i altres candidats van començar a caure a favor dels dos principals candidats. Finalment, en la sisena votació, Willkie va rebre la majoria dels vots emesos i va guanyar la nominació. La seva victòria segueix sent considerada per la majoria dels historiadors de la política com un dels moments més intensos de la història de les convencions presidencials nord-americanes.

En les eleccions presidencials, Willkie va rebre 22,3 milions de vots (més que qualsevol altre candidat republicà anterior), però va ser superat per Roosevelt, amb 27,3 milions. Roosevelt va guanyar la votació electoral per 449 a 82.
Va perdre, sí, però la seva campanya, basada en moviments ciutadans locals, en petites reunions i en petits “clubs” de simpatitzants, van aconseguir crear el brou de cultiu perquè fos triat candidat. Per descomptat, la caiguda de França també va tenir molt a veure. En les presidencials, també va ser memorable el seu eslògan: “Roosevelt for ex-President”.

Alonso Salazar Jaramillo és l'actual alcalde la ciutat colombiana deMedellín , fins al proper 31 d'octubre, quan tindran lloc les noves eleccions. Com cada any, i com fa cada ajuntament del món, el passat mes d'agost, va presentar la rendició de comptes de Medellín.

Però l'equip de Salazar va pensar en alguna cosa diferent a la típica presentació davant els mitjans o davant del ple de la ciutat. Així, durant tot el 23 d'agost, en comptes de ser l'únic protagonista per parlar sobre els assoliments dels seus anys de govern, l'alcalde de Medellín els va donar la paraula als funcionaris de la seva administració. En diferents punts de la ciutat, des de primeres hores i al llarg del dia, 125 funcionaris de les diferents Secretaries de l'alcaldia van exposar el Pla de Desenvolupament de la ciutat per a cada temàtica i territori. Per exemple:

També van tenir en compte com ho explicaven, utilitzant innumerables indicadors que feien entendre millor el treball realitzat i ho feien més recordable. Per exemple aquests:
- Els ciutadans de Medellín són els més satisfets del país amb l'estat de les vies (mitjana del país: 35% – Medellín: 67%).
- Els ciutadans de Medellín són els més satisfets del país amb l'espai públic (mitjana del país: 37% – Medellín: 62%).
- Medellín va presentar la major proporció de persones que se senten orgulloses de la seva ciutat (any 2010).
- En Medellín cada vegada són menys les persones que es consideren pobres.
- S'han construït 4 jardins infantils i hi ha 5 en construcció.
- El nombre d'estudiants amb gratuïtat va augmentar en 192.478, passant de 50 mil en 2005 a 242.478 en 2010…
I així centenars més, que cadascun dels 125 membres del govern anava explicant succintament per tota la ciutat.

Per la seva banda, l'alcalde, mentre els funcionaris recorrien la ciutat, va fer una al·locució en directe per Telemedellín, per rendir comptes als seus ciutadans. La trobada, a més, era pública, per la qual cosa qualsevol persona podia anar i fer preguntes.

Abans, al matí, va decidir parlar de la seva gestió mentre recorria les obres que s'executen a la zona Nord-oriental de la ciutat. Amb això va aconseguir que durant tot el dia, les seves paraules i les dels seus funcionaris fossin el tema més parlat a les xarxes socials de Medellín: rendició, @alonsosalazarj, Alcaldia i #MedellinImparable van ser trending topic. Aquestes plataformes van servir de suport perquè els membres del Gabinet Municipal i altres funcionaris públics pertanyents a l'ens administratiu, així com també simpatitzants, difonguessin el treball presentat pel mandatari local a través de tweets, que anaven explicant els èxits aconseguits per Salazar.

No sempre una gran ponència, amb gran pompa i amb un gran discurs, permet saber tant què s'ha fet en una ciutat. Aquest n'és un bon exemple.

El proper 4 d'agost farà un any de la visita a la Costa del Sol de Michelle Obama. També havia de venir el seu marit, però la crisi del golf de Mèxic va fer que només hi anessin la seva esposa i una de les seves filles.

Un any després, l'arribada d'americans ha crescut molt a la Costa del Sol. Tal com indiquen a La Opinión de Málaga,, enmig de la crisi, aquesta visita es va considerar poc menys que la gallina dels ous d'or. El pessimisme imperant es va canviar per l'esperança. A punt de complir-se dotze mesos de la visita, és moment de rendir comptes amb Michelle. El balanç li resulta favorable, encara que no sembla fàcil destriar on acaba el seu imperi i comença el de la reactivació del mercat internacional. En el que és més propi, el turisme americà, segons dades facilitades per la Confederació d'Empresaris de Màlaga, (CEM), la presència nord-americana es va multiplicar el passat any en la Costa del Sol. El creixement va ser del 17,2%. Obama i la resta de reclams van atreure a 369.959 compatriotes, que van aportar 743.775 pernoctacions. Una quantitat que duplica, fins i tot, el registre de l'any 2007, considerat unànimement per la indústria com un exercici excepcional.

No es tracta tan sols dels turistes sinó de la difusió de la marca Costa del Sol o Marbella. En els dies que van succeir al viatge, els experts van al·ludir a una dimensió publicitària gairebé universal. El nom de la Costa del Sol va rodar com una referència obligada per televisions de tot el món. Ricardo Arranz, propietari del Villa Padierna (l'hotel on es van allotjar) indica que “Només la cobertura de la CNN i la seva audiència equival a una inversió de 800 milions d'euros”.

Aquest mes de maig, Dublín va rebre també, en dues setmanes consecutives, a Isabel II del Regne Unit i a Barack Obama (17 i 23 de maig, respectivament). Van rebre, al costat d'ells, a prop de dos mil periodistes, que per descomptat, van parlar de la ciutat i d'Irlanda (Obama va anar també a Moneygall, el poble dels seus avantpassats). Milions d'americans van rebre missatges positius de l'illa, en una difusió turística que no es pot ni imaginar pagar.
Irlanda, al seu torn, va aprofitar per llançar una estratègia turística per aconseguir més visitants, tant britànics com a nord-americans, basada en comunicats de premsa, anàlisi de genealogistes i historiadors, espots i vídeos tant en televisions com en radios i Internet, una pàgina de Facebook que va aconseguir 120.000 admiradors només a Estats Units, al costat de concursos online, llistat dels 20 presidents d'ascendència irlandesa, anuncis i bàners destinats a la diàspora irlandesa al món, etc… Perquè no és suficient amb que hi vagin, cal aprofitar-ho per al futur.

El mateix es va fer al petit poble de Moneygall (a la regió de Shannon), intentant-l'ho posar en el mapa turístic internacional a través d'una Web i d'una pàgina a Facebook. En paraules del president del turisme de la regió: “The visit of President and Mrs. Obama to Ireland will have a multi-million Euro spin-off for the Irish economy, in terms of tourism and industry. This will be the third successive US Presidential visit to the Shannon Region since 1998 and we have been delighted to assist in all of these visits. Each visit generated positive spin-off for the areas included on the itinerary, and we anticipate the same level of interest in Moneygall from President Obama’s visit. We are already experiencing a huge level of media interest and have put a dedicated Tourist Information service on the ground in Moneygall for the duration of the event”.

Cada any visiten Irlanda uns 900.000 nord-americans, que gasten 600 milions d'euros anualment. Es creu que les visites d'Isabel II i d'Obama reportaran un mínim de 150 milions d'euros més en turisme i publicitat mundial.

Més a prop en el temps està la visita dels prínceps William i Kate a Canadá, aquest mes de juliol, que ha aixecat una enorme expectació i que ha estat aprofitat pels canadencs per difondre turísticament la seva marca en el Regne Unit. Posteriorment, la parella va viatjar fins a California. El 2010, va haver-hi 683.000 visitants britànics, que van gastar 688 milions de dòlars. S'espera que gràcies a aquesta visita, l'any proper s'incrementi encara més.

No només ha de ser a l'estranger. El turisme interior té una gran importància en l'economia de molts països. Un exemple va ser la pèrdua de turistes nord-americans que va tenir el Regne Unit després del 11S, xifrades en uns 3 mil milions de lliures. Per pal·liar-ho, la família real britànica va recórrer el país, difonent així en els mitjans de comunicació grans llocs per visitar.

Lo dolent és que el record de les visites dura poc, és per això que cal aprofitar-ho. Ho van fer a la Costa del Sol, ho van fer a Irlanda, i s'ha fet durant desenes d'anys, tant amb Obama ara (per exemple a Asheville) com amb multitud de presidents (Clinton a Granada) i grans personatges. Un altre bon exemple és el de The Grove Park Inn, que recorda en la seva Web que ha tingut 10 visites presidencials.

No obstant això, segurament no ho van aprofitar en el Regne Unit. Tal com indiquen a Nomades Express, l'economia del país va créixer amb prou feines un 0,2 per cent en el segon trimestre d'aquest any. Part de la responsabilitat d'aquest mal resultat la tenen les desorbitades expectatives d'ingressos amb motiu de les noces del príncep William: “El Govern de David Cameron va decidir declarar el 29 d'abril dia festiu. Un dia menys de producció, la qual cosa significa 10 mil milions de dòlars en pèrdues. Com aquesta data se situava entre altres dos ponts, molts britànics van preferir sortir de vacances. El cost estimat va ser de 45 a 50 mil milions de dòlars. El Govern va rebutjar les crítiques a les despeses de les noces que van haver de sufragar els contribuents (33 milions de dòlars en seguretat, etc.) apel·lant als ingressos esperats pel turisme i l'augment del consum (cervesa, etc.), motivats per l'eufòria nacional. Però estava en un error“.

.

PD: Al maig vaig visitar Dublín dues setmanes després que Isabel II i una després de Barack Obama (de pura casualitat, admeto!). Tota la ciutat estava encara engalanada amb imatges d'Obama, es venien samarretes amb el seu nom en les tendes i hi havia cartells de benvinguda per qualsevol lloc. També els dublinesos sabien el que significava la seva visita per a l'economia. Aquesta és una foto que vaig prendre d'una taverna a Temple Bar: