Antonio María d'Orleans, duc de Montpensier, va néixer prop de Paris i era fill de Lluís Felip d'Orleans, rei de França. El 1830, amb tan sols sis anys, el seu pare va accedir al tron, amb el que es va convertir en príncep francès. Era el cinquè en la successió, per darrere de quatre germans.

És per això que es va dedicar a la carrera militar i a estudiar, encara que mai va perdre l'interès per regnar i per això va intentar casar-se amb Isabel II, reina d'Espanya. Aquest projecte de noces no va poder realitzar-se per les amenaces angleses, que no volien una aliança hispano-francesa. Així doncs, el duc de Montpensier es va conformar amb casar-se amb la germana d'Isabel, María Luisa Fernanda de Borbón, el 1846.

El 1848 va caure la monarquia a França (com a anècdota s'explica que el dia de la fugida del palau de les Tulleríes, assaltat per la multitud, el duc va oblidar a la seva esposa, que es va lliurar del saqueig per l'ajuda d'un diputat). El duc es va exiliar a Espanya amb la seva esposa, concretament a Sevilla.

Les seves ànsies de regnar eren grans, i tenia una gran oportunitat donat que la reina Isabel II no tenia fills (es deia que el seu marit, el rei Francisco de Assís, era impotent o poc interessat en les dones), per la qual cosa la corona passaria a la seva germana i el duc de Montpensier seria rei d'Espanya. No obstant això, les coses no surten com tenia previst, ja que la reina va tenir, amb diversos amants, fills oficialment legítims.

Vist que no aconseguiria regnar així, el duc d'Orleans va començar a orquestrar la manera de treure la reina del tron, intentant derrocar-la, i per aconseguir-ho va finançar el que seria la Revolució Gloriosa de 1868, per la qual cosa va ser exiliat. Però la reina va caure, i el duc va tornar a Espanya i va començar la campanya per la seva candidatura al tron vacant.

Era el màxim favorit, per la seva amistat amb el General Serrano i el General Topete (i pagaments fets per al seu exèrcit) i perquè amb ell seria reina d'Espanya l'altra filla de Fernando VII, la seva dona Luisa Fernanda.

Desgraciadament per a ell, un simple article de premsa es va creuar en el seu camí. Ho havia publicat en el diari “La Época” l'infant don Enrique de Borbón, germà de l'ex rei Francisco de Assís, denunciant les maniobres per ocupar el tron espanyol “del duc francès”. Va ser aquest adjectiu, francès, el que li va creuar els cables, i va demanar un duel amb don Enrique, que va tenir lloc en Carabanchel, el 12 de març de 1870. En principi, el duel era “a primera sang”, és a dir, guanyava qui primer feria a l'altre. Va haver-hi diferents trets fallits, intentant no matar a l'adversari sinó ferir-lo, però ningú encertava. En el cinquè tret, Montpensier s'ho va pensar millor i va disparar directament al front de l'infant, que va caure mort.

Però aquesta victòria seria en realitat la major derrota de la seva vida, per la identitat del mort. Don Enrique de Borbó era infant d'Espanya per naixement i no per matrimoni, nét de Fernando VII i germà del rei Francisco de Assís, el marit d'Isabel II. Montpensier havia vessat sang real espanyola i això li treia totes les possibilitats de regnar en la Cort de Madrid. Quan el 16 de novembre de 1870 les Corts Constituents van votar qui havia d'ocupar el tron espanyol, el “duc francès” només va obtenir 27 vots, enfront dels 191 del candidat del general Prim, el príncep italià Amadeu de Savoia.

La rebequeria del duc de Montpensier va ser tal que es va negar a reconèixer al nou rei, va perdre el seu grau de capità general i va ser exiliat a Balears, encara que tornaria a Madrid en ser triat diputat per Sant Fernando (Cadis). Aquí va tornar a conspirar contra Amadeu, com havia fet contra Isabel II, i alguns van assenyalar la seva mà com la que va pagar als assassins del general Prim.

Encara es va apropar, tot i que indirectament, al tron d'Espanya el 1877 quan el jove Alfons XII, nou sobirà reposat després dels fracassos d'Amadeu i la I República, es va enamorar de la filla de Montpensier, María de las Mercedes. Però tampoc va tenir sort per ser el sogre del rei. La desgraciada Mercedes només va viure sis mesos i un dia després de les noces. I encara que Montpensier ho va intentar, Alfons XII no va voler casar-se amb una altra de les seves filles.

El duc mai va poder regnar, i mira que ho va intentar. Potser si hagués disparat a la cama, i no comès l'estupidesa de disparar al cap de don Enrique, hagués estat rei. Un gran rei, segons Pérez-Galdós: “gran príncep, un polític de talent i l'home més ordenat i administratiu que teníem en les Espanyes [...] Si vingués una revolució grossa i calgués canviar la monarquia, cap com aquest per fer-nos caminar drets i ajustar-nos els comptes; creguin-ho, cap com aquest Montpensier”. Però el destí és el destí.

El passat 17 de novembre, un grup de vint manifestants ocupaven, amb les seves tendes i sacs de dormir, el centre de la Bank of America Plaza, a Los Angeles (la plaça del City Hall -el campament principal- estava plè feia un mes). Entre els manifestants, Sarah Mason, una noia de 25 anys que treballa en una galeria d'art a Santa Mónica i que portava tres setmanes dormint allí, encara que cada dia anava al treball. Aquest dia de novembre, ja a la tarda, la tensió anava en augment. Mentre els envoltava la policia perfer-los fora, els manifestants van muntar una cadena humana per defensar les seves tendes de campanya. Ted Soqui, un fotògraf freelance que sol treballar pel L.A. Weekly, estava allà per obtenir les imatges, i, d'entre totes les mirades, va veure la de Sarah i va començar a fotografiar-la i a parlar una mica amb la noia. Soqui va prendre diferents fotos d'ella, amb i sense bandana (la portava per si la policia llançava gas lacrimògen), des de diferents angles, i va enviar les fotos als seus clients i les va publicar en el seu blog.
Més tard, Sarah, amb la resta dels seus companys/as va ser detinguda per la policia.

Gairebé al mateix temps de prendre's aquestes imatges, s'estava decidint, en la revista Times, qui anava a ser la persona de l'any, inclinant-se per la figura del manifestant, tant nord-americà, com de les primaveres àrabs, com els “indignats” europeus. L'autor de la portada era l'artista Shepard Fairey i, d'entre totes les imatges que li van enviar per realitzar la seva creació, va triar la de Ted Soqui amb Sarah Mason per inspirar-se i crear una combinació amb la seva cara i aspectes d'altres fotografies, des d'Egipte a Moscou (26 imatges, segons ell).

La revista Times va avisar a Soqui i va adquirir els drets (perquè no passés el mateix que amb el cartell d'Obama que Fairey va realitzar), i va ser el propi Soqui qui va aconseguir localitzar a Sarah, trucant una a una a totes les galeries d'art de Santa Mónica per localitzar-la. A la quarta trucada ho va aconseguir i Sarah va accedir, encara que no ha volgut en cap moment aparèixer en els mitjans de comunicació i s'ha enclaustrat fins que passi tot.

Tal com va indicar Soqui, “la imatge, la persona de l'any, el manifestant, ho encarna l'esperit de Sarah, i sobretot els seus ulls”, representants simbòlics dels moviments socials a tot el món. Aquesta és la història de la seva foto.

Barcelona acollirà els dies 23 i 24 de febrer la segona edició del Congrés de Comunicació Política de Catalunya (CCPC). Una trobada que tindrà lloc a l'auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, i on es tractaran les últimes novetats i tendències en matèria de comunicació política i ciutadania.

En molt poc temps moltes coses han canviat, el que abans era dogma ara pot ser fins i tot negatiu. Avui, fem política des de les institucions però també des de les places, els barris, Internet. La política institucional té competidors. La política ha pres el carrer i avui més que mai en la història de la humanitat, els ciutadans estan connectats a l'instant. Els mitjans tradicionals han deixat de tenir el monopoli de la comunicació i ara són els ciutadans, connectats en xarxa, els que consumeixen i creen informació escollida i buscada.

El món canvia de pressa i la comunicació ha de créixer amb ell. El CCPC és una oportunitat per trobar-se de nou amb experts en diferents matèries i que, sota el títol genèric del Congrés, “Comunicació en Xarxa i Ciutadans Globals” tractaran un ampli ventall de temes que segur seran interessants.

Entre els ponents, Mark McKinnon, Mònica Terribas, Josef Ajram, Arcadi Oliveres, Renato Pereira, Estrella Montolío, Alfonso Alcántara, Yuri Morejón, Yago de Marta, Toni Aira, i jo mateix. En el meu cas, compartiré taula amb Juan Víctor Esquerre, parlant –segurament- sobre noves eines de segmentació online: ubiqüitat, campanyes segmentades i VRMs. També hi ha obert un call for papers para tots aquells que vulguin ser ponents.

Podeu formalitzar ja la vostra inscripció i seguir tota la informació a Facebook, Twitter i Vimeo. I veure el vídeo promocional, aquí.

El passat 6 de desembre, les llàgrimes de la ministra italiana Elsa Fornero, mentre anunciava les retallades que faria el nou govern del tecnócrata Mario Monti, van conmoure a Italia i van donar la volta al món. Mentre explicava les decisions preses, va trencar a plorar. La reacció de Fornero va sorprendre, doncs té fama de posseir un caràcter de ferro. Es tracta d'una dona menuda però enèrgica, amb les idees clares, excel·lent oradora. Però l'emoció va poder amb ella. Sobre la seva actitud, va haver-hi reaccions per a tots els gustos, des d'els qui van mostrar simpatia per l'espontaneïtat dels seus sentiments fins als que ho han vist com a confirmació de la injustícia comesa amb els pensionistes. El diari berlusconià Il Giornale va titular en portada: “El Govern plora; nosaltres, més“. Les llàgrimes van humanitzar al govern italià, en la persona de Fornero. Com indica Antoni Gutiérrez-Rubí, “un pot trencar a plorar per motius molt diversos. Jo no sé si en aquesta ocasió és per tristesa o impotència, però en tot cas reflecteix una sensibilitat i un dolor que humanitza a qui ha de prendre les dures decisions”. Aquestes llàgrimes van aconseguir, voluntària o involuntàriament, que l'endemà només es parlés d'ella, no de les retallades. Havia triomfat el pathos, el que Aristòtil anomenava en el seu llibre “Retòrica”, la persuasió a través dels sentiments.

Les llàgrimes, quan són reals, canvien la visió que es té d'un polític/a. Plorar és quelcom personal, privat, que si surt a la llum ens fa tenir empatia amb aquesta persona, ens mostra que és igual que qualsevol i que té sentiments i sensibilitat. Sorgeixen quan hi ha tristesa, i les llàgrimes són directa o indirectament útils sota certs estats de la ment, per alleujar o gratificar certes sensacions (deia Charles Darwin), la qual cosa fa activar en el sistema nerviós l'activitat fisiològica associada a la producció de llàgrimes, s'augmenta la producció de cortisona en sang, així com s'activa l'amígdala. I li ocorre a tota l'espècie humana, com teoritzaren el propi Darwin o més recentment Paul Ekman (Mentre que els nostres pensaments són totalment privats, la majoria de les nostres emocions es detecten per un senyal distintiu que ajuda als altres a comprendre com ens sentim) o Randolph Cornelius, que en el seu llibre The Science of Emotion, indica que si l'expressió natural està subjecta a l'evolució per selecció natural, llavors tots els membres d'una mateixa espècie haurien d'exhibir les mateixes expressions emocionals. En la humana succeeix, i és això el que fa aparèixer l'empatia. Si qui plora té una posició de poder, s'humanitza i la visió que es té d'ell o ella es posa al nivell de la resta de ciutadania.

I les llàgrimes no només aconsegueixen empatia cap al polític, sinó que demostren que ell o ella també és empàtica, que es posa en el lloc dels altres –per exemple en el cas de Fornero-. Com indicava Albert Medrán, l'empatia ha de ser la base del nou carisma del lideratge emocional. Un carisma basat no en la duresa, la resolució o la fortalesa de qui aspira a governar un país, sinó [jo afegeixo “també”] en aquella persona que comprèn als ciutadans d'aquest país. Necessitem entendre que els nostres líders senten tant com nosaltres. I els nostres polítics han d'entendre què sentim per dirigir-se millor, de forma més eficient, a la ciutadania”.

Les emocions, somriures o llàgrimes, en la seva justa mesura, són una de les millors tàctiques per apropar-se als electors indecisos i als que han perdut la confiança en la política. L'ex president del Govern italià Berlusconi es va guanyar la simpatia de milions de persones explicant acudits i interpretant cançons napolitanes. El primer ministre britànic Brown va celebrar amb llàgrimes de goig, quan encara era canceller (ministre) del Tresor, el naixement del seu fill, Margaret Thatcher va plorar en el funeral del seu marit, Bill Clinton en el nomenament d'Hillary al Senat, i molts altres.

Estem al segle XXI i les llàgrimes sinceres, en general, no són ja vistes com a símbol de debilitat. Segurament si Edmund Muskie, el candidat demòcrata a les presidencials nord-americanes, el 1972, no hagués trencat a plorar mentre defensava a la seva dona d'atacs de l'equip de Nixon, podria haver pogut ser president. Eren altres temps i se'l va acusar de feble. Va ser el final de la seva carrera política.

Més recents són les llàgrimes, encara que ja desconec fins a quin punt reals o excel·lentment preparades, de 2008, per part de Hillary Clinton, que va plorar, trencant la visió que es tenia d'ella d'una dona dura i sense sentiments. Immediatament, va guanyar les primàries de New Hampshire. Una mica més tard, el dia abans de les eleccions, Barack Obama plorava en un míting a Carolina del Nord, parlant de la recent mort de la seva àvia. En la campanya a les primàries republicanes de l'any proper, ja han plorat Herman Cain i Rick Santorum. És un no parar.

Sigui com sigui, i evitant tot el possible el pur teatre i màrqueting emocional, necessitem a les nostres emocions i necessitem que els polítics tinguin les seves pròpies emocions. Només així demostren que tenen la força vital per pensar creativament i actuar amb fermesa. Només així demostren que tenen empatia i només així aconsegueixen l'empatia dels ciutadans i la seva confiança.

Encara que Javier Arenas porta mesos en campanya per a les eleccions de març de 2012, els passos formals per ser proclamat oficialment com a candidat a president de la junta d'Andalusia pel Partit Popular estan donats. Així que ahir es va realitzar un acte a Granada i avui és la presentació de la candidatura a càrrec del mateix aspirant a la presidència i del sotssecretari de Comunicació, Esteban González Pons. Contraprograma així el PP l'acte del PSOE andalús, que també avui dissabte vol escenificar la designació oficial del seu candidat, l'actual president de la Junta, José Antonio Griñán. Quedarà oberta llavors una llarga precampanya on els populars volen consolidar la majoria obtinguda en els últims comicis celebrats i els socialistes mantenir el poder.

La proclamació d'Arenas com a candidat transcorre doncs un dia després del llançament de la seva nova web. M'he posat a analitzar-la i la veritat és que té algunes innovacions remarcables.

En entrar, hi ha un vídeo inicial de Javier Arenas, amb diferents imatges, en el qual es reprodueixen, amb la seva pròpia veu, diversos dels seus missatges, com que “el canvi a pitjor és impossible” i que són temps de “canvi a millor“. Una vegada acabat apareix un mosaic amb diferents imágines i textos clau amb els seus missatges, molt pensat, i per les quals es pot navegar.

La nova web permet l'accés directe als comptes de Sorres a les xarxes socials Youtube, Facebook i Twitter, i és interessant un espai en el qual el candidat recull les fotos que fa ell mateix en els llocs als que acudeix, una gran manera d'humanitzar-lo i de fer veure que és ell qui controla les seves xarxes socials i el que comparteix.

També és molt interessant l'espai “Consigue una foto de Javier”, mitjançant el qual es té la possibilitat de rebre una fotografia dedicada del candidat, i en la qual es pot triar la imatge, l'eslògan i a qui dedicar-li (i enviar-li per correu electrònic). Una altra novetat és incloure en la web la imatge en alta qualitat dels mítings, perquè els simpatitzants es puguin trobar en ella i sentir-se més identificats amb la campanya.

La resta de la web és bastant estàndard i per moments triga a carregar, encara que destacaria l'ús d'infografies per indicar els principals problemes d'Andalusia i un espai sobre els incompliments del PSOE, que han llistat en 102. Per descomptat, en la presentació es parla d'una web preparada per escoltar i interactuar amb els ciutadans (el que diuen en totes les inauguracions de pàgines web, vamos), però no hi ha res espectacular a part del típic formulari per demanar idees.

“No m'avergonyeixo d'admetre que sóc cristià. Però un no necessita estar a un banc de l'Església tots els diumenges per saber que alguna cosa va malament en aquest país quan els gais poden servir obertament a l'exèrcit però els nostres nens no poden celebrar el Nadal o resar a les escoles. Com a President, posaré fi a Guerra d'Obama contra la religió. La fe va fer forta a Amèrica i la farà forta de nou”. Aquest és el text del vídeo de campanya “Strong”, del candidat republicà nord-americà Rick Perry, on se li veu en al mig d'un camp, parlant obertament sobre religió. El vídeo, llançat a la seva web i a Youtube la passada setmana va causar una gran controvèrsia només ser difosa, i ja ha obtingut gairebé set milions de visites (aconseguint 22.200 vots positius i l'esgarrifosa xifra de 687.000 vots negatius, el que l'ha convertit en el vídeo pitjor valorat de la història de Youtube).

Aquest vídeo en el qual atacava als soldats homosexuals estava destinat sobretot a votants conservadors de l'Estat d'Iowa, però el seu contingut explosiu va fer que es difongués ràpidament per tots els mitjans de comunicació. El curiós del cas és que el que en una altra època podria haver-li causat un problema puntual s'ha convertit en una bola de neu en començar a crear-se per usuaris anònims –i no tan anònims- centenars de vídeos de resposta mofant-se de Perry i del seu missatge. Un bon exemple és el vídeo d'Andy Cobb, del grup còmic Second City, imitant a Perry per criticar-lo. “No em fa vergonya admetre que sóc un ateu“, comença Cobb. “Però saps que alguna cosa mal pansa en aquest país quan els polítics creuen que està bé odiar als gais i als no creients en les seves campanyes. Com si la seva màgica guia espiritual, o el que sigui, els beneís amb privilegis especials de gilipolles“. Aquest vídeo s'ha convertit en un dels més vistos de la setmana a Youtube, però no ha estat l'únic que s'ha convertit en paròdia o, com les denominen, Perrodies.

Existeixen vídeos de gent que no s'avergonyeix de ser jueva, de ser atea, o fins i tot un altre candidat republicà, Fred Karger, l'imita en el seu vídeo i diu “Sóc Rick Perry i em fa vergonya admetre que he fet aquest vídeo perquè estic desesperat per anar malament en les enquestes”. Hi ha centenars, i molts d'ells rient-se del fet que la jaqueta que porta Perry en el vídeo és molt semblant a la del protagonista de la pel·lícula “Brokeback Mountain”.

Dies després ha intentat arreglar-ho fent un vídeo, “Honor”, que afalaga als militars nord-americans, realment molt bé fet i que recomano veure. No obstant això, res ha detingut encara a les paròdies.

Després d'innombrables errors en aquesta campanya, aquest vídeo ha suposat un dur bany d'impopularitat. No ha fet més fort a Perry, sinó molt més feble.

La X Legislatura de la democràcia espanyola va arrencar abans d'ahir amb la sessió constitutiva del Congrés dels Diputats. Coincidint amb l'inici d'aquest nou període, hem realitzat un nou widget, on comptem amb la col·laboració de David Álvarez per a la compilació i el manteniment de les dades.

El widget és un directori online per a l'activisme polític i la comunicació digital, una eina senzilla per a conèixer de primera mà qui són, quines aplicacions utilitzen i quin és l'activitat online dels diputats i diputades del Congrés, així com d'on són i de quin partit, en la línia del widget “Parlament 2.0” que vam realitzar el 2010.



El widget del Congrés dels Diputats és molt visual i fàcil d'utilitzar, actualitzat constantment i al servei de tots els ciutadans, que funciona també com una finestra digital per poder contactar amb els nostres polítics a través del seu correu electrònic o els seus perfils en xarxes socials, i estar així informats de les seves activitats. Ens permet tenir en una sola aplicació tota la informació relativa als diputats i diputades a la xarxa. Es pot inserir també a qualsevol pàgina web o blog i en dispositius mòbils.

Espero que us sigui d'utilitat i, si hi ha alguna dada a modificar, només heu de comunicar-nos-ho i ho corregirem ràpidament.

La Primera República Espanyola va ser el règim polític que va haver-hi a Espanya des de la seva proclamació per les Corts, l'11 de febrer de 1873, fins al 29 de desembre de 1874, quan el pronunciament del general Martínez-Campos va donar començament a la Restauració borbònica a Espanya. El rei Amadeu I va renunciar al tron d'Espanya el dia 11 de febrer de 1873. Aquest mateix dia es van reunir les Corts a Madrid i, en aquesta mateixa sessió, malgrat que els republicans eren clara minoria (i a més dividits entre federalistes i unitaris), un discurs d'Emilio Castelar va fer canviar les coses i per gran majoria (258 vots a 32) es va triar el primer govern de la República, nomenant president de govern al republicà federal català Estanislao Figueras.

La primera República va ser una experiència realment curta i molt inestable. Mostra d'això és que va ser governada per quatre presidents diferents fins que, tan sols onze mesos després de la seva proclamació, es va produir el cop d'estat del general Pavía i van tornar a regnar els Borbó.

El període va estar marcat, a part de la falta de suport popular, per tres guerres civils simultànies: la Tercera Guerra Carlista, la revolta cantonal en la península ibèrica i la Guerra dels deu Anys a Cuba. A més, afrontaven una desesperant situació financera: dèficit pressupostari de 546 milions de pessetes, 153 milions en deutes de pagament immediat i tan sols 32 milions per cobrir-lo. El Cos d'Artilleria havia estat dissolt en el moment de més virulència en les guerres cubana i carlista, per la qual cosa no hi havia suficients soldats, armament ni diners amb el que alimentar o adquirir-los. D'altra banda, Espanya travessava una aguda crisi econòmica, coincident amb la gran crisi mundial de 1873 i aguditzada per la inestabilitat política; en els anys precedents havia augmentat l'atur entre jornalers i obrers. Les organitzacions proletaries van respondre amb vagues, marxes, concentracions de protesta i l'ocupació de terres abandonades.

Per si fos poc, només una setmana i mitja després d'arribar al poder, el 23 de febrer, a Estanislao Figueras li van fer un intent de cop d'Estat (demanant una república unitària i no federal), amb el que va haver de canviar la meitat del seu govern. El 9 de març va haver-hi intent de proclamació de l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola, que va ser superat després d'una sèrie de gestions telegràfiques amb els dirigents catalans, però la revolta continuava. Poc després, el 23 d'abril, es va produir un nou intent de cop d'Estat preparat per alfonsins, membres de la Unió Lliberal, progressistes de Sagasta i sectors monàrquics de l'Exèrcit, però van fracassar quan diverses unitats es van abstenir a última hora.

Es vivien moments tensos, ja no només en les corts mentre es discutia la nova constitució, sinó fins i tot en el Consell de Ministres. Precisament, mentre presidia un, a principis de juny i fart de debats estèrils, va arribar Estanislao Figueras a cridar en català: «Senyors, ja no aguanto més. Els vaig a ser franc: estic fins als collons de tots nosaltres!». Estava tan fart dels seus quatre mesos de govern que uns dies després, el 10 de juny, va deixar dissimuladament la seva dimissió en el seu despatx en la Presidència, va anar a fer una passejada pel parc del Retiro i, sense dir una paraula a ningú, va prendre el primer tren que va sortir de l'estació d'Atocha. No es va baixar fins a arribar a París, i no va tornar fins a molts mesos després.

El govern del següent president, Pí i Margall, que va tenir encara més problemes, va durar tan sols 37 dies, però almenys no va fugir. Les seves paraules en dimitir van ser: “Han estat tantes les meves amargors en el poder, que no puc codiciar-ho. He perdut al govern la meva tranquil·litat, el meu repòs, les meves il·lusions, la meva confiança en els homes, que constituïa el fons del meu caràcter. Per cada home agraït, cent ingrats; per cada home desinteressat i patriòtic, centenars que no buscaven en la política sinó la satisfacció dels seus apetits“. No eren bons temps per a la lírica. Estanislao Figueras ja ho sabia.

Els darrers mesos estem assistint a una nova manera d'utilitzar Twitter en campanya, si tenim en compte la pre-campanya presidencial nord-americana i francesa, ambdues previstes pel 2012. Es tracta de fer lobby al candidat oposat a través d'spam a Twitter.

Fins fa uns anys, per pressionar a un polític era necessari posar-se d'acord per enviar-li centenars o milers de cartes per correu, o realitzar trucades telefòniques. Una altra opció era enviar milers de correus electrònics en èpoques més recents (que l'hi preguntin als diputats europeus ). El problema estava en que eren actes normalment privats, que no tenia visibilitat més enllà dels militants i simpatitzants. No obstant això, a través de Twitter sembla que aquesta visibilitat ja es pot fer patent i és utilitzada per alguns candidats per pressionar a uns altres.

És el cas del President Obama, que ja ha iniciat alguna campanya demanant als seus simpatitzants (9 milions de seguidors) que enviïn tweets per pressionar a congressistes i senadors en alguns temes. D'una banda s'aconsegueix “molestar-los”, i per un altre la visibilitat és màxima, ja que poden veure-ho tots els seguidors dels simpatitzants i, per tant, aconseguir que més gent faci el mateix o faci retweet en els missatges.

Un bon exemple va ser el 29 de juliol d'aquest any, quan Obama va demanar als nord-americans que pressionessin als congressistes republicans amb els seus tweets per aconseguir un compromís sobre el sostre d'endeutament. L'interessant és que era el propi equip d'Obama qui anava dient les desenes de comptes de Twitter dels diversos congressistes i senadors i d'on eren, en ordre alfabètic i d'Alabama a Wyoming. Per exemple:

No obstant això, la iniciativa no va ser ben acceptada pels republicans, per descomptat, però tampoc pels simpatitzants d'Obama, que van veure la mesura com spam, i que va tenir com resultat la pèrdua d'uns 34.000 seguidors del seu compte en Twitter. Des de llavors no ho ha tornat a fer, o almenys, de la mateixa manera.

La següent ocasió, com indica Felipe Benítez, va ser el 4 d'octubre. A fi de pressionar al Congrés per aprovar la iniciativa de treball d'Obama, van llançar una eina que automatitzava i facilitava l'enviament de tweets. L'usuari havia d'accedir a Twitter for Jobs i introduir les seves dades (email, adreça i codi postal). Amb aquesta informació l'usuari obtenia la informació del representant (republicà) corresponent al seu districte electoral. Una vegada seleccionada la persona a qui es vol enviar el missatge, el sistema oferirà tres opcions de tweets: 1. “Will you stand with @BarackObama and vote to pass the American Jobs Act? #passthebill”; 2. “I’m one of your constituents, and I’m urging you to pass the American Jobs Act now to strengthen our economy. #passthebill” o 3. “Vote for jobs, schools, and small businesses—vote for the American Jobs Act. #passthebill”. Una vegada triat el missatge preferit, automàticament era publicat en el compte de Twitter de l'usuari.

En realitat, amb aquesta eina l'equip d'Obama va tornar als orígens. Ja al juliol de 2009, durant el debat sobre la reforma sanitària, es va crear la plataforma “Tweet your Senator“, per enviar missatges als senadors a través de Twitter. Tan sols calia posar el codi postal perquè s'enviés un tweet al senador o a la senadora corresponent. Per exemple, si posava un codi postal de Los Angeles, s'enviava aquest tweet: “@Barbara_Boxer: Americans ca’t wait anymore. Health insurance reform must pass this year http://bit.ly/12gtt3″.

En la precampanya francesa, l'equip de l'UMP, partit de Sarkozy, sembla haver-se apropiat de la idea, i des de la seva web es pot accedir a l'espai “Incitez-les à débattre”, llançat just abans del debat de primàries socialistes entre Martine Aubry i François Hollande per a la nominació com a candidat socialista a les presidencials. En l'actualitat, s'han afegit altres candidats. Cada candidat té cinc preguntes concretes. Es pot triar quina fer-li abans que el tweet es publiqui.

Per descomptat, la UMP no espera una resposta directa per part dels altres candidats, però si que aconsegueixen alertar als seus seguidors que els socialistes (o altres partits) no responen moltes respostes sobre el seu futur programa, la qual cosa és un missatge important en campanya per a simpatitzants o no simpatitzants.

No és una gran novetat, i és una tècnica usada en ciberguerrilla per donar a conèixer contradiccions dels partits oposats, però la novetat és que es comença a realitzar directament des de l'equip de campanya, sense amagar-se i aprofitant totes les eines possibles al seu abast.

Aquest divendres, 25 de novembre, se celebraran al Marroc les eleccions parlamentàries, després d'un referèndum constitucional l'1 de juliol d'aquest any que va donar lloc a una reforma de la Constitució. Aquestes eleccions van ser programades per a setembre de 2012, però per les protestes al món àrab i de les reformes previstes, se celebra finalment amb onze mesos d'anticipació.

Divendres veurem una lluita sense precedents entre els partits polítics les prerrogatives dels quals es van ampliar lleugerament a causa de la reforma constitucional. Els partits polítics en la millor posició per arribar al govern, amb els resultats al voltant del 10% (com en 2007) i molt poca diferència, serien: Rassemblement National des Indépendants (RNI), Partit de l’Istiqlal, Parti authenticité et modernité i Parti de la justice et du développement. No obstant això, les protestes àrabs (el 20 de febrer al Marroc) i el context del país poden fer que sorgeixi algun altre partit que aconsegueixi la majoria de vots.

No hi ha res especialment innovador en la campanya del Marroc pel que es refereix a noves campanyes i a comunicació política, però m'ha agradat analitzar-ho i conèixer com ho estan fent. Hi ha coses interessants.

El Rassemblement National des Indépendants (RNI) –liberal de centre-, fundat en 1978 i que va aconseguir 39 escons en les eleccions de 2007, disposa d'una Web moderna (no deixeu de veure-la), millor que moltíssims partits occidentals. Té canal a Twitter, Facebook o Youtube, i un disseny cuidat. Entre les seves accions m'ha resultat curiós el gran ús de vídeos i la seva gran infraestructura per realitzar trucades telefòniques, no només a través de voluntaris i militants, sinó que també són els propis candidats els qui participen. La proximitat, a través de la Xarxa però també offline (amb trucades o autobusos que recorren el país) sembla ser la seva major fortalesa en aquesta campanya.
A la web disposen també d'una iniciativa interessant, “Posez-nous vos questions”: hi ha un formulari amb el qual enviar-los preguntes, que ells responen cada setmana en vídeo.

El Partit de l’Istiqlal (PI – partit de la independència) –de centre-dreta i nacionalista-, creat el 1943, té una Web molt antiquada, molt textual (i només en àrab) i cap presència a les xarxes socials. No obstant això, en clicar en la seva televisió (Mizane.tv) tot canvia a millor de manera sorprenent. En aquesta web, molt visual i basada totalment en vídeos, podem trobar la història del partit, el seu programa electoral, les accions de les seves joventuts, el que han fet aquests últims quatre anys, etc… tot en vídeos, penjats a Youtube i a Dailymotion, i difosos a Twitter i Facebook. Sembla com si la seva campanya depengués absolutament del vídeo per a la seva difusió, quelcom que mai hi havia vist fins ara. La web està també preparada per veure's a través dels telèfons mòbils, que és com estan difonent la seva campanya i que explica el perquè de l'ús constant de vídeos.

El Parti authenticité et modernité (PAM) –conservador i de suport al rei-, creat en 2008 i fundat per Fouad Ali L'Himma , exministre d'interior i amic íntim del rei, no usa xarxes socials i la seva Web és senzilla, però podem trobar el seu programa i els seus noticies i esdeveniments, encara que és més textual que gràfica. Disposa d'una pàgina on els simpatitzants poden deixar missatges de suport i d'un fòrum on discutir i proposar temes de debat.

El Parti de la justice et du développement (PJD) –conservador i islamista-, amb 46 diputats el 2007, disposa d'una Web especialment densa i amb bàners/gifs animats, però amb molta informació (gairebé tot en àrab). Predomina el vídeo en la seva campanya, així com la presència a Youtube (238 vídeos penjats), Twitter, Flickr i Facebook. També és el primer partit en el qual veig que es fa una crida directa als marroquins que viuen fora de les seves fronteres.

Les campanyes es modernitzen, també al Marroc, i els partits utilitzen les eines que millor els van, especialment el vídeo, on amb una població de 33 milions de persones, hi ha 33,8 milions de mòbils, amb una penetració del 104%, mentre que Internet només té una penetració del 34% a les llars. Es tracta, ara i sempre, de fer arribar el missatge a la ciutadania, de la millor forma possible.

Dissabte que ve, 26 de novembre, tindran lloc les eleccions generals de Nova Zelanda, que determinaran qui seran els 120 diputats de la 50ª legislatura. Nova Zelanda utilitza des de 1996 la representació proporcional com a sistema de votació, donant als votants dos vots: un per a un partit polític i l'altre pel seu candidat local.

Després de les eleccions de 2008, el Partit Nacional de John Key, amb 58 escons, governa en minoria, al costat de petits partits com l'ACT i el Partit Maorí. L'opositor Partit Laborista (43 escons), dirigit per Phil Goff, és el principal rival del Partit Nacional. Molt més lluny, amb 9 escons, està el Green Party.

Com sóc curiós, he volgut analitzar com es presenta la campanya i veure si hi havia alguna innovació interessant, a partir del que expliquen en les seves respectives webs.

El National Party té una Web antiquada, res de l'altre món, on destaca sobretot el paper del seu actual líder, i primer ministre del país, John Key. També disposa de bàners amb les principals propostes de la seva campanya, a destacar les que estan escrites en xinès o en coreà, a causa del gran nombre d'immigrants d'aquest país. En la seva campanya han prevalgut especialment els vídeos electorals, tots ells pujats i difosos per Youtube.
No obstant això, el que més m'ha cridat l'atenció i m'ha semblat innovador és la presència d'un equip de militants i simpatitzants majors de 60 anys, denominat “Superblues”, que fa campanya per a la gent de la seva mateixa edat, anant a actes i explicant les propostes del partit per a aquest sector d'edat, cada vegada més nombrós a Nova Zelanda.

El Labour Party disposa d'una moderna Web, en que a la seva home està clarament indicat el lema de la seva campanya: Own our future, i el menú del qual també llança missatges respecte a les principals temàtiques i propostes que tracten en campanya:It’s About Our Kids, Growing Our Economy, Cost of living y No asset sales. En el Labour Party destaquen l'ús de grans imatges i vídeos, però res realment innovador. El millor, el disseny dels seus pòsters, que demanen siguin impresos i col·locats en les finestres de les cases, en el treball o que siguin donats als amics.

El partit Maorí té una Web singular. Ni tan sols sembla que sigui un partit, sinó un grup musical de heavy metal. El primer que es veu són dos bàners, un per fer-se militant (un formulari) i un altre per donar diners. La resta de web és molt textual, igual que en el partit ACT, que no té res destacable. Més aviat la seva Web és extremadament antiquada, i amb un sol vídeo, que ni tan sols és de la campanya.

Però la principal sorpresa està en el Green Party. La seva web no és tan moderna o visual com la dels laboristes, però està molt bé. I són especialment interessants tres iniciatives que m'han semblat molt innovadores:
1. Cedeix el teu temps. A través d'un minisite, llista una ingent quantitat d'activitats a fer per ajudar al partit, ordenats per temps i per importància.
2. Hey Kiwi. En aquest minisite es poden veure els artistes que recolzen el partit i descarregar gratuïtament la seva música si t'apuntes a la llista d'electors. Està dedicat especialment als joves i explica a fons qui és cada grup o cantant.
3. Aroha NZ. A través d'un mapa de Nova Zelanda a Google maps, permet escriure quin és el teu lloc natural favorit del país i penjar una fotografia. Una vegada fet pots enviar-ho a Facebook o a Twitter. També permet donar diners per al partit, que si arriba a governar, vol cuidar d'aquests espais naturals.

A finals de març de 2008, Jeremiah Wright, antic reverend de l'església Trinity United Church of Christ de Chicago, a la qual Barack Obama va assistir durant vint anys, i al que va casar i va batejar a les seves dues filles, es va veure involucrat en una controvèrsia després que la cadena de notícies nord-americana ABC llancés a l'aire un vídeo en el que apareixia realitzant sermons antics amb una marcada hostilitat cap al govern pel seu tracte als negres. En algun, fins i tot maleïa als Estats Units, usant una retòrica incendiària.

L'equip de campanya d'Obama havia estat capaç de mantenir a Jeremiah Wright lluny del centre d'interès públic durant la campanya, i fins i tot li van prohibir donar entrevistes als mitjans de comunicació, però els seus sermons van sortir a la llum. Immediatament, veient la repercussió a la premsa, Obama va condemnar els comentaris de Wright i el va allunyar de qualsevol associació amb la seva campanya política, pronunciant també el discurs “A More Perfect Union”, en el qual va exposar les seves idees sobre assumptes racials. Seguidament, va renunciar al seu vincle amb aquesta església per evitar que els ciutadans es portessin la impressió negativa que ell recolzava les manifestacions del seu antic pastor.

Les manifestacions del reverend van ser la major problemàtica que va haver d'afrontar Obama durant la campanya, i van ser àmpliament usades pels republicans i els seus mitjans afins, repetint aquestes declaracions a tota hora, intentant-les vincular a Obama. El més curiós és que no era la primera vegada que unes declaracions d'un reverend havien decidit –per a mal- una presidència. Per això els republicans ho mostraven constantment per televisió i en diaris, a veure si es repetia el que li havien fet els demòcrates a ells 124 anys abans:

En les eleccions presidencials de 1884 s'enfrontaven el republicà James G. Blaine, màxim favorit en totes les enquestes (a més feia 28 anys que governaven els republicans) contra el demòcrata Grover Cleveland, governador de Nova York i al que la premsa li acabava de destapar que tenia un fill fora del seu matrimoni, al que havia enviat a un orfenat i a la seva mare a un manicomi. Els simpatitzants republicans li cantaven amb sorna la cançó “Ma, Ma, Where’s my Pa?”. Però increïblement tot anava a canviar en sis dies.

En un acte polític de Blaine, l'última setmana de campanya, a Nova York (Estat clau en les eleccions i on aquest era clar favorit), va pujar al podi el reverend protestant Samuel Burchard, pastor de l'Església Presbiteriana de Murray Hill, per recolzar al candidat. No obstant això, no només va fer això, sinó que es va deixar portar i va deixar anar “We are Republicans and don’t propose to leave our party and identify ourselves with the party whose antecedents are Rum, Romanism and Rebellion”. Aquestes paraules acusaven als demòcrates d'estar en el costat equivocat de tres dels temes més sensibles en aquests temps: prohibició de beure, importància de l'església de Roma i la guerra civil, que havia tingut lloc 20 anys abans. La frase, un atac directe als catòlics, especialment irlandesos, que s'oposaven a la prohibició, va ser un forat enorme en la línia de flotació de la campanya de Blaine.

En aquest acte hi havia un taquígraf contractat pels demòcrates, que ràpidament va anar a portar les paraules de Burchard a l'equip de Cleveland. Aquest, immediatament, va donar l'ordre perquè aquestes declaracions estiguessin el matí següent en tots els diaris. Durant els cinc dies que quedaven fins a les eleccions no es parlava de res més en tot el país. Blaine havia refusat compartir les paraules del reverend, però ja era tard i no existien els mitjans actuals. Molta gent fins i tot pensava que havia estat ell qui les havia dit. Tots els catòlics es van mobilitzar per anar a les urnes, especialment a Nova York, on 1.167.003 van votar per Cleveland, que va vèncer per tan sols 1.124 vots.

El candidat demòcrata, així, va donar la volta a les enquestes i al que s'esperava, i va superar a Blaine en vots (veure mapa). La frase de Burchard es va convertir en un dels errors més explosius de la història de les campanyes presidencials. Va ser el 1884. Si Blaine hagués tingut televisió o Internet a la seva disposició, segurament hagués estat president. Obama sí tenia aquestes eines i les va utilitzar per desarticular el missatge.

La principal funció d'Storify és crear històries o articles a partir dels diferents recursos socials que tenim avui en dia. Així, recollint trossets d'informació de fonts com Twitter, Facebook, Flickr, YouTube o fins i tot el propi cercador de Google, podem crear la nostra pròpia informació en una sola pàgina, per narrar una història, notícia o esdeveniment, d'una manera molt visual, lineal i cronològica. A més, permet incrustar aquesta informació en altres webs.

Se sol usar en periodisme. Com indica Joan J. Carreras (Janquim) en el seu blog, hi ha periodistes que ho utilitzen per crear peces informatives i hi ha altres mitjans que han creat un canal i ho utilitzen més per relacionar-se amb els seus lectors, que tenen allí disponibles totes les notícies ordenades per data i hora. Janquim fins i tot va ser portada de la web de Storify amb la seva iniciativa “Reconstructing a song with tweets”.

En els partits polítics s'utilitza encara molt poc o gens, per això m'ha sorprès que l'equip d'Alfredo Pérez Rubalcaba creés ahir el seu canal a Storify. En aquest cas, ha penjat en ell les respostes de la Twitter-entrevista que el passat 11 de novembre li va realitzar Antoni Gutiérrez-Rubí, recollint un centenar de preguntes que li havien fet per Twitter diferents usuaris.

L'equip de Rubalcaba ha penjat totes les respostes, les que va respondre en directe el candidat i la resta de preguntes que per temps li va ser impossible, i que han respost aquests dies. I les ha classificat per temàtica: drets socials, R+D, futur govern, economia, fiscalitat, llibertat religiosa, gestió, ocupació i sanitat.

La visualització de cada temàtica és fantàstica a través d'storify, i a més els ha permès afegir vídeos i enllaços a prezzi dins de cada història, donant molta més informació que només posant la resposta. Cada història d'Spotify permet també ser retuitejada o inserda, i molts dels seus activistes ja han començat a fer-ho.

En resum, em sembla una idea molt creativa per donar a conèixer el que pensa el candidat segmentant per interessos, i aprofitant també que les preguntes són fetes per la ciutadania, la qual cosa dota de major “transparència” al procés.

Segons el sondeig de Metroscopia publicat ahir a El País, el Partit Popular aconseguirà una aclaparadora victòria electoral el proper 20 de novembre. El partit de Rajoy ha aconseguit aquesta vegada un avanç substancial en tres comunitats autònomes bàsiques per l'elevat nombre d'escons en joc i perquè són tres territoris en els quals el PP ha aconseguit escassos resultats que, normalment, han llastrat les seves expectatives electorals. Són Andalusia, Catalunya i País Basc, especialment la primera, on la bolcada en favor del PP és espectacular.

En aquestes comunitats més complicades per al PP i amb pes en escons, el PSOE va superar en les anteriors eleccions al PP en 34 escons i aquesta vegada és el PP qui guanyaria per vuit. La bolcada més espectacular és la d'Andalusia, perquè fins i tot el 2000, quan el PP va aconseguir majoria absoluta, el PSOE es va mantenir com el partit més votat, però ara els populars estan en condicions d'aconseguir entre 33 i 35 escons, enfront de 23 i 25 dels socialistes. Amb fites tan espectaculars com la de Sevilla, on el PSOE perd fins a tres escons.

No és casualitat que el Partit Popular augmenti vots a Andalusia. A part del desgast socialista i del context de la crisi que fa desconfiar del PSOE, durant els últims tres anys ha estat una constant el poder d'atracció andalús cap als màxims polítics del PP, que no han deixat d'anar-hi i de recórrer la seva geografia.

El punt d'inflexió més visible va tenir lloc el 27 de setembre de 2009. Aquest dia, el PP va aconseguir omplir el velòdrom de Dos Hermanas (Sevilla), un lloc que ha estat, des dels anys de Felipe González, feu i talismà dels grans mítings del PSOE. En les passades eleccions generals, el PSOE va aconseguir el 60% dels vots, per un 28% del PP. Va ser un gran cop d'efecte, i que va sorprendre a tots, ja que el PP va utilitzar la tàctica de la triangulació (en aquest cas territorial, no ideològica) que politòlegs nord-americans com Dick Morris propugnen: passar al terreny de l'adversari. Anant a feu socialista, demostrava el seu poder de convocatòria i la seva capacitat per omplir el mateix espai (el velòdrom) que sempre havia omplert el PSOE, i era aquesta també una de les raons que feien que Javier Arenas, president del PP andalús, anés absolutament cada setmana a visitar aquesta mateixa ciutat encara que només fos una vegada.

La importància simbòlica de Dos Hermanas en la política andalusa l'hem tornat a veure fa poc. El 4 de novembre, el PSOE iniciava allí el seu primer míting multitudinari amb Rubalcaba al capdavant. Volien “recuperar” el seu territori.

Des d'aquest míting del PP en 2009, són constants les visites dels alts càrrecs del partit a Andalusia a totes les ciutats i pobles, però també d'alts càrrecs del PP, incloent a María Dolores de Cospedal, Soraya Sáenz de Santamaría, Ruiz Gallardón o Mariano Rajoy, que ha visitat personalment 140 municipis andalusos els últims anys, la qual cosa suposa més dels que han visitat junts el candidat del PSOE a la Presidència del Govern, Alfredo Pérez Rubalcaba, el president de la Junta, José Antonio Griñán, i el ministre de Política Territorial i expresident andalús, Manuel Chaves, en el mateix període. Aquest desembarcament de polítics del PP es feia amb l'objectiu d'aconseguir guanyar les municipals, però s'ha seguit fent per a les generals. En les municipals els va funcionar i ja en les eleccions de maig d'aquest any el PP es va fer per primera vegada amb la victòria, trencant així una inèrcia de més de trenta anys en els quals ni tan sols podia apropar-se a l'hegemonia imbatible dels socialistes.

En aquesta campanya, que en realitat va començar l'endemà de les eleccions municipals, El PP continua amb la seva estratègia política i organitza els seus actes i mítings en totes les grans ciutats i capitals de província, però també en municipis en els quals el PSOE obté tradicionalment un ampli recolçament ciutadà. Són bastions socialistes que, elecció rere d'elecció, se'ls han resistit als populars. Un bon exemple es va donar el 5 de novembre a Alcalá de Guadaira (Sevilla), on l'alcalde, Antonio Gutiérrez Limones, porta governant des de 1995, o en Écija, que fins a les eleccions de maig mai havia estat governada pel PP. Són tan sols dos exemples, però que parlen del simbolisme que té per a la gent que el PP vagi a la terra dels seus enemics polítics. És un símbol de normalitat democràtica, i de que pot conquerir-ho. El PP ha utilitzat una molt bona estratègia. Qui la segueix, l'aconsegueix, i això sembla que passarà diumenge vinent.

.

Article publicat inicialment en el blog de Fran Carrillo, a qui agraeixo la petició.

Com indica Jorge Santiago Barnés citant al polític francès Roger-Gérard Schwartzenberg, “En altres temps, la política eren idees. Avui són persones“. La personalitat dels candidats té a veure cada vegada més amb el que pensem i diem sobre ells i amb el que ens fan sentir: confiança, credibilitat i sobretot identificació. I ens identificarem més amb algú alegre, la percepció del qual ens provocarà veure'l amb optimisme, entusiasme, jovialitat o esperança. Una de les maneres ràpides perquè algú ens sembli o ens faci sentir així és a través de la música. Gutiérrez-Rubí diu que “la utilització de la música en la política (sobretot en campanya electoral), ajuda a la connexió emocional amb el ciutadà, a la identificació d'un partit, d'un candidat…de manera molt efectiva”. Quan la música no només s'escolta de fons en un jingle, sinó que és el propi polític qui canta, ens sembla més proper i ens podem sentir més identificats amb ell o ella. Amb la manera alegre de veure les coses i el futur, lluny d'un polític seriós i allunyat de la gent i del seu dia a dia.

Aquesta percepció l'han sentit molts polítics quan s'han llançat, amb la sorpresa del públic, a interpretar alguna cançó. El cas més recent és el de Herman Cain, candidat republicà a les primàries nord-americanes. Cain, que havia estat acusat d'assetjament sexual les últimes setmanes, va sortir al pas amb una conferència de premsa, la qual va acabar cantant amb una excel·lent veu la cançó “He Looked Beyond My Faults”, que no era la primera vegada que cantava en campanya però sí la primera que recollien els sorpresos mitjans. La veritat és que Cain havia cantat tota la seva vida i fins i tot va publicar un àlbum de gospel, Sunday Morning, el 1996 (el qual s'està esgotant en les tendes).

Les seves cançons han començat a sortir a la llum, li demanen que canti en els mítings i fins i tot han creat vídeos electorals amb les seves cançons, barrejant-les amb discursos (com es va fer amb Obama i el vídeo de Yes we can). La cançó que més èxit havia tingut fins ara és la de “Imagine There’s No Pizza“, que va cantar el 1991 utilitzant la música de la cançó de John Lennon i que ja mostrava una introducció patriòtica i, al cantar, el seu gran sentit de l'humor.

En les últimes dècades hem pogut veure a més polítics nord-americans cantant o tocant música. És el cas de Ronald Reagan cantant el 1991, de Richard Nixon i Condoleeza Rice tocant el piano el 1963 i 2008 respectivament, o el senador Robert Byrd cantant una cançó country per a Jimmy Carter. El cas més famós i sorprenent i que va donar la volta al món va ser l'aparició de Bill Clinton el 1992 tocant el saxo al programa de Jay Leno. Encara que admeto que el que més m'ha sorprès és veure a Ted Kennedy cantant a Texas, amb molt humor, “Ay Jalisco, no te rajes”, en espanyol, durant la campanya de 2008.

En altres continents també s'utilitzen les cançons de candidats en campanya. El cas més clar és el del cantant Michel Martelly, escollit president d'Haití, o a Uganda, Yoweri Museveni i el seu rap. Aquí no ens quedem enrere, i dimarts passat Josep Antoni Duran Lleida va sorprendre a tots en aparèixer tocant la bateria, una de les seves aficions, en una festa de les joventuts del seu partit.

L'humor és important en comunicació política. Tot i que de vegades els polítics “canten” quan agafen el micròfon, és també a través de cançons com es poden mostrar sense complexos, divertits, propers… i ens podem sentir més identificats amb ells, perquè ells poden fer el ridícul, però ho fan per divertir-nos i sobretot per divertir-se a si mateixos.

Sovint s'acusa als polítics de ser poc accessibles, de ser impossible parlar amb ells o fins i tot complicat veure'ls pel carrer i comentar-los coses una vegada han estat escollits. És una sensació de decepció cap al candidat que uns mesos abans era omnipresent, i és, també, una de les majors causes de desafecció política, ja que les relacions establertes amb el candidat/a són vistes com a hipòcrites, una vegada aquest ha aconseguit el poder.

Potser per això, des de l'ajuntament de Vitòria estan intentant arreglar-ho, a través de la creació de la iniciativa “Cita con el alcalde”, que “es concep com una iniciativa pionera per impulsar la Participació Ciutadana “real” a Vitòria i, sobretot, afavorir el contacte directe de l'administració amb els ciutadans“.

La iniciativa dóna continuïtat a la política de proximitat impulsada pel candidat Javier Maroto (PP) durant la campanya electoral, iniciada amb la campanya ‘Vitoria en el corazón‘, en la qual unes bicicletes segmentades amb els noms de cada barri recorrien la ciutat recollint propostes de millora per part dels veïns, o la iniciativa ‘l'equip masterplan’, on Maroto, acompanyat per regidors i voluntaris, recorrien els comerços i els carrers per explicar als ciutadans el programa electoral i les seves 10 prioritats per a Vitòria-Gasteiz.

El polític va aconseguir la confiança de la ciutadania i va ser triat alcalde. Amb “Cita amb l'alcalde” ara Maroto obre les portes del seu despatx als ciutadans particulars. En aquest sentit, es reserven diverses hores de la seva agenda setmanal per reunir-se amb ciutadans a títol personal, que no formen part de cap associació (amb alguna crítica per això), i que tradicionalment no compten amb cap camí per fer arribar la seva proposta, suggeriment o comentari al primer edil.

La iniciativa obre tres canals per reunir-se amb l'alcalde: en el seu propi despatx, al carrer o, fins i tot, al propi domicili dels ciutadans per a casos excepcionals, com a persones grans o dependents, si així ho sol·liciten. L'Ajuntament de Vitòria-Gasteiz ha habilitat un telèfon i un correu electrònic per registrar les sol·licituds, que ha tingut una bona acceptació, rebent en només la primera setmana més de 200 peticions i realitzant 30 reunions. En algun cas ja ha donat alguna solució a les peticions ciutadanes, com posar un banc per a uns ancians; posar uns llambordins prop d'un col·legi com li van demanar unes mares; o col·locar unes escales adaptades en un centre cívic. He vist que la iniciativa també es realitza en ciutats com Soria o León, encara que no sé si funciona igual de bé.

Cap relació serà tan bona com la qual s'aconsegueix quan saps què li importa al teu interlocutor. I mantenir-se prop dels veïns i al seu servei sempre que vulguin, saludant-los o parlant amb ells, és una gran manera de mantenir la confiança per la qual el van votar.

Aquesta matinada ha mort Smokin’ Joe Frazier, un dels grans pesos pesats de boxa de la història. És conegut principalment pels seus tres èpics combats amb Muhammad Ali, el primer dels quals, el 8 de març de 1971, guanyat per Frazier per decisió unànime, és freqüentment esmentat com la baralla del segle. En aquest combat, les entrades eren tan cobejades que Frank Costello, considerat el cap mafiós de la família Luciano, tan sols va poder aconseguir dos seients en lloc dels quatre que acostumava. Fins i tot Frank Sinatra va sol·licitar ser el fotògraf de l'esdeveniment per poder estar prop del ring.

Frazier era un lluitador implacable, temut per la potència dels seus cops i per mai deixar l'ofensiva, amb un descomunal ganxo d'esquerra, que perseguia sense pausa als seus rivals i tenia un estil que va ser comparat amb una locomotora pujant una muntanya. Alí era el fi boxador que encaixava i encaixava cops per poder atacar després amb la dreta. En el combat, Frazier es va llançar a l'atac de principi a fi, assetjant a Alí i connectant amb ganxos d'esquerra cada vegada que s'apropava. Alí va aguantar, va encertar cops amb els seus ganxos i va propinar alguns cops de puny amb la dreta.

No m'agrada la boxa, però si que conec aquest combat històric. I, brutalitat a part, m'ha semblat una bona metàfora del debat electoral d'ahir entre Rubalcaba i Rajoy. El primer va començar atacant molt fort, intentant acorralar a Rajoy amb preguntes i acusacions, parlant literalment del programa electoral del segon i amb alguna proposta (impost a grans fortunes) que era una picada d'ullet clara als indecisos i als indignats. També era molt millor en els plànols d'escolta, on no es veia Rajoy molt còmode.

Si volia tenir alguna possibilitat en aquestes eleccions, el candidat socialista havia de guanyar aquest debat per golejada, per KO. Per això va començar així. Rajoy aguantava i aguantava com un mur. En ocasions ho tenia fàcil i bé après, només dient “i per què no ho han fet quan governaven?” ho podia solucionar.

Ambdós estaven molt nerviosos d'inici, però Rubalcaba mirava als ulls de Rajoy, sabia del que parlava (el discurs de la por a la dreta), ho portava après i improvisava millor; mentre que el segon els ocultava mentre llegia contínuament el que havia de dir. Va ser un començament fort de Rubalcaba i fluix del candidat popular, malgrat aguantar l'envestida.

La curiositat va ser escoltar a Rajoy equivocar-se en el nom de Pérez Rubalcaba, confonent-se amb Rodríguez Zapatero. Va ser un error important que va repetir tres vegades, motivat segurament per falta de preparació del debat (no crec que fos volent). Alguna cosa semblant li passava a Sarah Palin el 2008, que en els assajos en la seva caserna general del seu debat amb Joe Biden l'anomenava contínuament Obama o Obiden. Hagués estat un error greu, per la qual cosa l'equip de Palin ho va resoldre de bon principi: en arribar al debat i saludar a Biden, Palin li va preguntar en directe “et puc dir Joe?”, i així ho va fer tot el debat. Fi del problema.

Un altre error de Rajoy va ser respondre a Rubalcaba que coneixia perfectament la serra de Cadis, enumerant pobles (Cazalla i Constantina). El que ocorre és que els pobles que va enumerar són de la província de Sevilla.

Immediatament després del primer bloc va venir la pausa, cosa que crec que va servir de pilota d'oxigen a Rajoy. Es va poder relaxar i preparar el contraatac. A la volta no era el mateix Rajoy-mur que aguantava i aguantava, va poder també atacar, i durament, a Rubalcaba. Aquest intentava seguir atacant, però ja no sempre podia, i Rajoy el superava en el que li hauria d'haver estat més complicat, en parlar de drets socials. A més, que el candidat socialista ja parlés de Rajoy com el futur president no va ajudar massa. Rajoy sí va saber, sobretot després de la pausa, ficar la frase “si els ciutadans em trien”, molt necessària per evitar una percepció de prepotència.

Rubalcaba no aconseguia treure de les seves caselles a un Rajoy que ja no només aguantava, sinó que atacava deixant caure frases importants en la vorágine del debat, com a “sentit comú” o “jo també vull el millor per a aquest país”… El deixar de llegir, el parlar amb el cor, per exemple quan explicava la seva vida a la diputació de Pontevedra, de jove, atorgava un punt de veracitat i d'emoció al que deia. Per molt que les respostes de Rubalcaba fossin molt bones, improvisant, Rajoy seguia veient-se en aquesta part del debat com més humà, ja que narrava experiències personals i mirava als ulls, en aquest moment ja no els baixava per llegir.

Al final, el missatge definitiu. Tres minuts per explicar el futur. Rubalcaba bé, Rajoy bé. Però que el gairebé segur futur president hagi de dir el seu missatge final, el que diu “mirant a càmera, parlant per als espanyols”, llegint-ho, deixa amb un mal sabor de boca la seva actuació.

En el combat de la nit del 8 de març de 1971, la victòria va ser para Frazier, el púgil que atacava, vencent a Alí en el quinzè assalt, per punts. Ahir, en qualsevol cas, es necessitava un KO, i no es va produir. Els punts (al meu entendre) se'ls va endur Rajoy. Era el seu últim assalt per arribar a la Moncloa.

L'any 1824, l'antic Partit Demòcrata-Republicà dels Estats Units, que governava el país de forma ininterrompuda des de 1801, va entrar en crisi; aquest any, en molts Estats del país es triava per primera vegada per sufragi popular directe dels majors d'edat (excepte dones i afroamericans) als “Electors” que al seu torn havien de triar al President d'Estats Units. Aquest fet va ocasionar una divisió en el Partit Demòcrata-Republicà, perquè es presentaven diversos candidats presidencials que es proclamaven demòcrates-republicans i reclamaven directament el vot popular; un d'ells era el general Andrew Jackson, un popular heroi de la Guerra Anglo-Nord-americana de 1812 a 1815.

En aquestes eleccions, Jackson va perdre la Presidència malgrat haver guanyat la majoria en el vot popular a causa del procediment que estipulava que si cap dels candidats obtenia la majoria absoluta, el Congrés Nacional havia de triar al President entre els candidats més votats; i el Congrés, gràcies a Henry Clay -qui va utiltzar la seva influència com a president de la Cambra-, va triar a John Quincy Adams. Va ser el polèmic procés denominat “The corrupt bargain”.

Però llavors Jackson i els seus partidaris van començar a fundar per tot el país les filials d'un nou partit que encara no tenia un nom clar o definitiu; un partit que el seu principal objectiu era portar a la Presidència al General Jackson i fer-li oposició al Govern de “l'usurpador” Quincy Adams. Aquest nou partit va començar a anomenar-se “republicà demòcrata“, que aviat va ser escurçat com a "demòcrates", mentre que els partidaris del status quo i d'Adams es van anomenar els republicans nacionals. Us sonen?

Jackson comptava ja amb el suport de les zones rurals i del sud, però va aconseguir el suport de la poderosa “maquinària” partidista de l'Estat de Nova York; i el seu va ser el primer partit “popular” de la història nord-americana, en mobilitzar a les masses i valer-se d'una xarxa de diaris “populars” i “sensacionalistes”.

En la campanya de 1828, els partidaris, tant en els d'Adams com els Jackson van començar a realitzar esforços per soscavar el caràcter de l'adversari. Malgrat que els dos candidats tenien fortes diferències sobre qüestions substancials, la campanya es va basar en les personalitats i les tàctiques brutes, en ocasions de manera escandalosa.

Pels que detestaven a Andrew Jackson, hi havia una mina d'or de material, ja que Jackson es va fer famós pel seu temperament incendiari, groller i per la seva ignorància (es va arribar a dir que era l'únic polític nord-americà que creia que la terra no era rodona) i havia portat una vida plena de violència i controvèrsia. Havia participat en diversos duels, matant a un home el 1806 i el 1815, mentre manava unes tropes, havia ordenat l'execució de membres de la milícia acusats de deserció. Se li deia per això assassí. Fins i tot el matrimoni de Jackson es va convertir en farratge per als atacs de la campanya. Rachel Jackson, la seva esposa, hi havia estat casada amb un altre home abans que Jackson, i es va plantejar la qüestió sobre quan es va divorciar d'ella el seu primer marit i quan va començar ella a viure amb Jackson. En la campanya, Jackson va ser acusat d'adulteri i atacat per sortir corrent amb l'esposa d'un altre home. La seva esposa va ser acusada de bigàmia.

Els qui s'oposaven a John Quincy Adams es burlaven d'ell denominant-ho elitista. El refinament i la intel·ligència d'Adams es van tornar contra ell. I va ser ridiculitzat fins i tot com un “ianqui” (molt pejoratiu en els estats del sud). Adams, fill del pare fundador i segon president John Adams, va començar la seva carrera en el servei públic, treballant com a secretari de l'enviat nord-americà a Rússia quan encara era un adolescent. Tenia una brillant carrera com a diplomàtic, que va servir de base per a la seva posterior carrera política. En campanya, els partidaris d'Andrew Jackson van començar a propagar el rumor que Adams, mentre exercia com a ambaixador nord-americà a Rússia, havia aconseguit una noia americana per oferir serveis sexuals als tsars russos. L'atac va ser sens dubte sense fonament, però es va estendre ràpidament i s'insultava a Adams anomenant-ho “proxeneta” i dient que aquests regals sexuals havien fet que tingués un gran èxit com a diplomàtic. Adams també va ser atacat per tenir una taula de billar a la Casa Blanca, acusant-ho de malgastar els diners públics (encara que en realitat ho va pagar de la seva butxaca).

Com totes aquestes difamacions i insults apareixien a les pàgines dels diaris partidistes, es van fer de domini públic. Adams estava tan ofès pel que estava passant que fins i tot es va negar a escriure a les pàgines del seu diari des d'agost de 1828 fins al final de les eleccions. Jackson, per la seva banda, estava tan furiós pels atacs contra ell i la seva esposa que es va involucrar més en els atacs, i escrivia als editors de diaris per donar-los pautes sobre com els atacs havien de ser contrarestats i com els seus propis atacs havien de continuar.

El dia de les eleccions, Jackson va guanyar fàcilment el vot popular i el vot electoral (veure vots per territori). Era la veu del poble i realment popular (va guanyar 3 eleccions presidencials consecutives), i era conegut per la seva tenacitat (li deien The Old Hickory –la vella noguera- per la seva robustesa). En tot el país es van crear bastons, barrets, escombres i “pins” amb la imatge d'una noguera.

Va guanyar la campanya de 1828, però va pagar un alt preu. La seva esposa Raquel va patir un atac al cor i va morir abans de la inauguració, i Jackson sempre va culpar als seus enemics polítics de la seva mort, especialment a Adams, a qui va dir que mai perdonaria. Quan Jackson va arribar a Washington per a la seva presa de possessió es va negar a fer la visita de cortesia habitual al president sortint. I John Quincy Adams va correspondre en negar-se a assistir a la inauguració de Jackson.

En tots els sentits, l'elecció de Jackson de 1828 va ser la primera campanya de desprestigi real de la història americana, iniciant així una tradició molt reconeixible, que també ha estat exportada a altres països (encara que esperem que no de manera tan salvatge).

Molts polítics tenen presència, però poca identitat online. Les xarxes socials s'utilitzen per fer campanya, igual que s'utilitzen la resta d'eines de màrqueting i els mitjans. No obstant això, la xarxa no és només difusió (com sí ho és, per exemple, la televisió o la resta de mitjans tradicionals). Internet funciona d'una manera diferent. La difusió és important, però ho és més la capacitat relacional que genera.

És complicat mesurar l'èxit, i molt més mesurar les relacions “bones” aconseguides. I aquestes relacions seran bones sempre que arribi la informació correcta, és a dir, la que aquests simpatitzants potencials busquin, necessitin o que es creï un interès. Es tracta de relacions, no tan sols d'afegir “amics” o “seguidors” a la llista. L'engagement en xarxes socials, quelcom bàsic per saber si s'està fent un bon treball per part de l'equip de campanya era, fins ara, complicat de mesurar. Fa tres setmanes, Facebook va anunciar la millora de l'anàlisi de mètriques per als administradors de cada pàgina per ajudar-los a entendre la participació a les pàgines de fans. Ara a qualsevol pàgina és visible per a tothom una xifra que ajuda al públic en general a comprendre quin és el grau de participació en una pàgina determinada i el seu nivell de popularitat.

El número apareix en la part esquerra de qualsevol pàgina, sota el número total d'admiradors, i porta per títol “are talking about this” (estan parlant sobre això).

Juntament amb Javier Beroiz, hem analitzat i comparat l'engagement dels partits i candidats que concorren a les eleccions generals del 20 de novembre, i els resultats són molt interessants.

Podeu baixar-vos l'estudi en PDF aquí o veure-ho a continuació:

El mausoleu d'Halicarnaso era una tomba monumental de marbre blanc, considerada una de les Set Meravelles del Món Antic. Va ser construïda en honor a Mausolo. La seva tomba va ser tan coneguda que d'aquí ve la paraula mausoleu, que fa referència a grans tombes. Durant tota la història, els sepulcres on reposen els líders polítics solen revestir una aparença tan poderosa com ho fou en vida la dimensió del personatge. Com indiquen a El País, excepte comptats casos de sepelis secrets (el libi Muamar el Gadafi en un lloc desconegut del desert, o Osama bin Laden al mar), la pompa que envolta els ritus funeraris de les personalitats polítiques es tradueix també en el seu últim estatge: marbre, granit i aparença colossal són la norma, com els 11 metres d'altura del panteó de pòrfir patagònic i il·luminació led de Néstor Kirchner a Argentina, per citar només l'últim exemple incorporat a la iconografia funerària mundial. Perquè els mausoleus de grans líders són, més que tombes, una representació a la mesura -moltes vegades ampliada- del propi règim o sistema polític del mort. Una foto fixa davant el vendaval de la història.

Investigant, he trobat nombrosos “aficionats” a tombes de grans celebritats. La web que més m'ha sorprès és The Political Graveyard. Es tracta d'una Web sobre la història política nord-americana i els seus cementiris, que llista polítics i, en cas que no estiguin vius, indica on van ser enterrats. Actualment té 224.230 polítics, vius o morts. És interessant el llistat de cementiris amb més polítics, o amb polítics més importants. És el cas de l'Arlington National Cemetery, amb les restes de 2 Presidents -William Howard Taft (1857-1930) i John Fitzgerald Kennedy (1917-1963)-, 33 membres del govern, 165 congressistes o senadors i 9 jutges del tribunal suprem, a part d'uns quants candidats a la presidència nord-americana que no van guanyar les eleccions. A la Web també es pot buscar per causa i lloc de la mort: morts en guerres, escanyats, caiguts del cavall, en duels, durant la campanya, a tavernes, al congrés, etc… És la Web més curiosa que he vist en temps.

Però existeixen altres Webs semblants encara que no tan centrades en la política, com Find-A-Grave, que llista 70 milions de difunts i indica on estan enterrats, entre ells a 14.500 polítics nord-americans.
Una altra Web extremadament curiosa és la de “Dead Presidents”, creada per Manus Joseph Hand, que conté fotografies de l'autor davant de moltes de les tombes de presidents i grans personalitats polítiques nord-americanes, incloent informació biogràfica de cadascun.

Per si algun dia passeu a prop i teniu curiositat, penjo un llistat ràpid de tombes de grans polítics i les seves imatges, per a què les trobeu bé. A més, avui és 1 de novembre, un gran dia per recordar-los i veure si encara són recordats (o no), a partir de les flors que els envolten.

• John Fitzgerald Kennedy (Arlington – imatge)
• Édouard Daladier (Père Lachaise, Paris – imatge)
• Thomas Jefferson (Monticello, Virginia – imatge)
• Franklin D. Roosevelt (Hyde Park, Dutchess, New York – imatge)
• George Washington (Mount Vernon, Virginia – imatge)
• François Mitterrand (Jarnac, Charente – imatge)
• Ronald Reagan (Simi Valley, California – imatge)
• Winston Churchill (St Martin’s Church, Bladon – imatge)
• Olof Palme (Adolf Fredriks kyrka cemetery, Stockholm – imatge)
• Salvador Allende (Cementerio General de Santiago de Chile – imatge)
• Charles de Gaulle (Colombey-Les deux églises, Haute-Marne – imatge)
• Willy Brandt (Waldfriedhof Zehlendorf, Berlin – imatge)
• Néstor Kirchner (Río Gallegos, Santa Cruz – imatge)
• Lluís Companys (Montjuïc, Barcelona – imatge)
• Manuel Azaña (Montauban, Tarn-et-Garonne – imatge)
• Robert Schumann (Scy-Chazelles, Lorraine – imatge)
• Konrad Adenauer (Rhondorfer Waldfriedhof, Bad Honnef – imatge)

Si recomaneu alguna que considereu imprescindible, si us plau, deixeu les dades en els comentaris.