És l'últim dia de l'any, i per fer una recopilació final, us deixo els 10 posts més llegits d'aquest any segons Google analytics. Han estat 151 posts el 2010 (3 menys que al 2009), a veure si el 2011 els igualo almenys!
2. El suïcidi del Twitter de UPyD
3. Com crear un partit polític des de zero
4. Els SMS gratuits de CiU
5. Deu regles per a un polític en Internet
6. Com escriure un bon discurs polític
7. Els Flashmobs en política
8. Cinc formes d'activisme a Twitter
9. Twitter en el terratrèmol de Xile
10. La música i les campanyes polítiques
I de regal, com no, una cançó:
En un urbanisme controlat, planificat al màxim, la gent segueix fent el que els és més senzill, més obvi, allò que consideren més encertat. Per molta planificació, la ciutadania té el seu propi pensament. Aquests chemins du desir, paths of desire, caminitos de deseo o caminets feliços, o com algú també els anomena simplement dreceres són corriols que discorren per llocs on la “planificació” no els ha previst. Quan aquestes dreceres queden traçades i es fan visibles, són la prova gràfica que l'entorn tendeix a prendre la seva forma a partir de l'ús que d'ell fem les persones, per sobre de les limitacions en forma de paviment, tanca o vorera sorgides dels “criteris” de disseny d'un despatx d'arquitectura o enginyeria.
Considero que aquesta és la nova prova de foc de la política a la xarxa (i segurament també del màrqueting): aconseguir enllaçar, a través de “dreceres”, el món físic amb el món virtual, amb una infinitat d'informacions que, per motius econòmics, o d'espai, no es poden trobar en un cartell al carrer, però que sí poden reenviar a tota la informació sobre el tema present en Internet.
Fins ara, aquests enllaços els podíem trobar en els cartells o fullets electorals, on, de vegades, s'escriu la url de la web del partit o del candidat. Però això implica que l'usuari ha d'entrar al seu mòbil, obrir l'explorador i escriure l'adreça de la web. No és cap drecera, sinó que és una ruta planificada que és àrdua de realitzar, per temps i per ganes. Quanta gent ho fa? Ningú? Està bé per recordar la url, per crear una imatge de marca de la web del partit, però no per aconseguir públic que llegeixi el missatge que es vol donar. A més, no implica un missatge segmentat, sinó que la web, òbviament, porta a la home del partit o del candidat.
Però amb la tecnologia mòbil i el seu ús més que habitual, tot això pot canviar. Els mòbils van a deixar de ser només telèfons per convertir-se en l'instrument més versàtil, global i potent del que mai hem gaudit. Cada vegada més petits, còmodes i complets, aquests nous dispositius s'adapten bé a la nostra vida en moviment. La política i la comunicació política ha d'adaptar-se a aquesta realitat imparable. Hem de trobar-la en el nostre mòbil, de la mateixa manera que trobem el nostre banc, als nostres amics o el nostre treball. Amb la tecnologia mòbil ja és possible segmentar, arribar al públic al que volem arribar, senzillament a través d'algunes eines i d'algunes “dreceres”:
1. Un bon exemple són els codis QR, que podríem, si se'ls ocorre, trobar en fullets o en cartells de partits. El codi QR, creat el 1994 per Denso-Wave és un “codi de barres” o matriu gràfica que emmagatzema dades i permet mitjançant un dispositiu mòbil amb càmera o una webcam llegir el codi i mostrar-nos les dades que es contenen en ell, que poden portar a webs amb informació concreta sobre un tema o sobre les propostes d'un candidat. Un bon exemple està en els cartells del candidat britànic Martin Tod, o el de Wolfgang Heubish, en les passades eleccions municipals alemanyes.
En ambdós casos portava a la pàgina web (configurada per a mòbils) dels candidats, però es podria millorar, per exemple aprofitant fullets temàtics o missatges segmentats, el codi QR dels quals portin a una informació específica pels que estiguin llegint aquest codi. També es podrien inserir codis QR en diaris, en revistes temàtiques… que portessin a la informació que es vol mostrar a aquest públic.
2. També els SMS estan desenvolupant el seu màxim potencial, especialment després de les passades eleccions nord-americanes de novembre de 2010. Encara que això donaria per un post, resumiré citant a Mauro Accurso: “Imaginin entrar a un bany i llegir cartells amb la llegenda “Text FLUSH to Robin” o “Text WASH to Robin”. Aquesta era part de la campanya del Senador demòcrata Robin Carnahan per recol·lectar la major quantitat de números en la seva base de dades. Qui teclejava flush, wash, o wake up, rebia informació sobre la campanya de Carnahan per netejar la política. El seu opositor Republicà, Roy Blunt tampoc es va perdre aquesta eina per fer propaganda i va estar viatjant al voltant de Missouri en la seva microbus pintat amb la frase “Text JOBS to BLUNT”, i en fer-ho es rebia informació sobre les idees d'ocupació del candidat.
4. Activitats offline amb souvenirs online. Quan es genera algun esdeveniment offline, es pot dir als presents que trobaran les fotografies i els vídeos de l'acte, i d'ells mateixos, a la web. Recordo (o em sona) que en algun acte del PP andalús, tots els presents podien trobar, l'endemà, totes les fotos que s'havien fet amb el candidat, Javier Arenas, en la web que s'havia creat específicament per a l'acte. És també una bona eina per ser usada en trobades presencials d'amics de Facebook dels candidats, per exemple.
5. La realitat augmentada. No conec encara cap cas en què s'hagi usat en política, però podria (i segur ho serà) una bona possibilitat. La realitat augmentada és la combinació d'elements reals i virtuals, mitjançant la generació d'imatges en 3D que apareixen al costat d'objectes físics reals. És una cosa que està de moda i les empreses experimenten amb aquest nou camp per atreure l'atenció dels consumidors. Un bon exemple, encara que hi ha centenars, en el màrqueting actual, és el calendari d'Audi, que podeu veure en aquest vídeo, o l'exemple d'IKEA o Tissot.
Són petits exemples de com aconseguir una drecera, que enllaci i relacioni dues grans avingudes, el món offline i el món presencial, i crear la drecera on la gent se senti més a gust, on ho desitgi, no només creant un carrer desert que és posar la url de la web del partit. Sinó que puguin ampliar la informació des de qualsevol lloc, a qualsevol hora, i, si és nou o divertit, dir-s'ho als seus amics o relacions. Aquests haurien de ser els caminets de desig dels partits.
Per a un candidat, per a un polític o per a un partit, ser visible a Facebook és molt important: que els enllaços que proposa, que els missatges que difon o les imatges i vídeos que comparteix siguin visibles -i per tant visitats i compartits al seu torn- per la major gent possible és quelcom bàsic.
Molts dels nostres polítics estan a la xarxa, depèn de nosaltres seguir-los o no, però també, en major mesura, depèn d'ells que ens interessi seguir-los o no. Si un polític disposa de facebook, dependrà del que escrigui, del valor del que ens diu, que sigui més o menys interessants per a nosaltres. Si tan sols enuncia frases de l'argumentari del seu partit o si només envia frases soltes, sense comunicar-se amb ningú, al cap d'un temps (cada vegada menys) aquest polític deixarà de ser interessant. Aquesta era la teoria, però en la realitat, és la clau per a la visibilitat en aquesta xarxa social.
Llegeixo en un post del recomanable bloc de Tolo Moya les “regles” de Facebook per dotar de major visibilitat un missatge, sigui en pàgines o en perfils, i es resumeixen en aquestes dues frases: “ser interessants” i “ser socials”, encara que considero que una cosa porta a l'altra i que poden molt bé ser sinònimes. Aquestes regles es defineixen en el mecanisme de la plataforma que filtra totes les notícies. Totes les notícies arriben a “més recents” però només una part d'aquestes notícies o estats arriben a la pestanya “titulars“, que és el que per defecte llegim principalment en entrar al nostre perfil de Facebook.
1. La intensitat/qualitat general de la font d'informació (la nostra pàgina): Si el nivell d'interaccions amb els usuaris de la nostra pàgina de fans és alt, augmenta la probabilitat que els nostres estats superin el filtre.
2. El grau d'interacció de l'usuari amb la font d'informació. Aquí apareix per primera vegada el factor social: Com més interacció ha tingut anteriorment a la nostra pàgina amb els usuaris (comentaris, “m'agrades”, etc), més rellevant es torna la pàgina per Facebook i llavors tenim bones possibilitats que l'estat surti a “titulars”.
3. El grau d'interacció dels amics de l'usuari amb la pàgina: el segon factor social que apareix. La lògica és que una pàgina de fans que interessa molt als meus amics sigui també interessant per a mi.
Així, només donant informacions rellevants, que interessin, que agradin, que aconsegueixin participació, un candidat pot assegurar-se (o intentar-ho) que els seus estats, els seus enllaços, les seves idees i sobretot els seus missatges polítics arribin a més i més gent. Tan sols les relacions asseguren aquesta difusió del missatge. Han de ser relacions que generin confiança, proximitat, i no només missatges polítics, sinó que volem saber de les persones, no només de la seva ideologia o la seva professió.
El títol és una frase de Josef Stalin, i sempre ha tingut molt sentit en les eleccions de Bielorusia. El proper 19 de desembre tindrà lloc una nova elecció presidencial, però al contrari que les últimes quatre, hi ha importants canvis geopolítics que probablement poden canviar (poc) el resultat però molt el futur.
Tal com indica la periodista Luna Bolívar en un especial de Periodismo Humano, “les últimes eleccions considerades “netes” van tenir lloc, segons els observadors de l'OSCE, el 1994. Aquell any van triar com a president a Alexander Lukashenko. A partir de llavors, els comicis en aquest país- que oficialment es diu República de Belarús- estan marcats per la manipulació“.
Des de 1994, i fins fa poc, Lukashenko ha tingut molt bones relacions amb Rússia, el país mare, del que Belarús depèn política, cultural i econòmicament. A canvi, Rússia sempre ha recolzat a l'actual president. Fins i tot a pesar que internacionalment les eleccions siguin vistes com manipulades i que els crítics del govern de Lukashenko denunciïn assetjament, detencions, falta de democràcia, no poder aparèixer en els mitjans o falta d'observadors internacionals que puguin monitorear realment l'elecció, sempre hi ha observadors pro-russos de la Comunitat d'Estats Independents (CEI), que qualifiquen les eleccions com a “transparents“, fins i tot les de 2006, les més criticades per l'OSCE, on el president va aconseguir “oficialment” el 83% dels vots.
En aquesta campanya els candidats havien d'aconseguir 100.000 signatures cadascun per presentar-se. Malgrat les pressions als signants per l'oposició (cal posar número de passaport i dades completes i es lliuren i controlen per la policia, segons denuncien), hi ha 10 candidats finals. Lukashenko va aconseguir un milió, i els seus dos més propers rivals, Sannikov i Nekliaev, 120.000 i 180.000 respectivament.
Tots els candidats tenen oficialment 2,5 hores de televisió durant tota la campanya per dir les seves idees. No obstant això, han d'anar amb compte, ja que si critiquen massa al president poden ser cessats com a candidats per atacar al país. El president, en canvi, té a la seva disposició tots els mitjans de Belarús, on està present incessantment.
Per tant, la campanya dels opositors no és tant en la TV com amb altres mitjans. Internet també està present. Andrei Sannikov, membre del partit “Belarús europeu”, disposa d'una web, i de canals en Skype, Twitter, Facebook i sobretot en vkontakte, la xarxa social més estesa a Rússia. Defensa l'entrada en la UE, però també un acostament a Rússia. Des de tots els mitjans fa crides per sortir al carrer, especialment per demanar més presència en els mitjans públics, amb manifestacions, sempre recollides en imatges o vídeos per les webs afins. També és important la seva cartellería electoral, de reminiscències soviètiques, i que incita també a sortir al carrer: “les eleccions no es guanyen en les cuines o en els ordinadors, es guanyen al carrer“.
Tot això ha aconseguit l'empipament indissimulat de Rússia, que malgrat que oficialment no es mulla, ha aconseguit que per exemple la cadena de televisió russa NTV hagi emès una sèrie de documentals en els quals es descriu a Lukashenko com un corrupte i un criminal, una cosa impensable en una altra època, i menys en eleccions. També sembla que el Kremlin està recolzant econòmicament als altres dos principals candidats, com Lukashenko va denunciar al diari Le Figaro fa unes setmanes.
Belarús està entre Europa i Rússia, i sempre ha estat satèl·lit d'aquest últim. Un canvi en la política envers Rússia és vist com a perillós, pel Kremlin, però tal vegada també per a la UE, interessada empresarialment i sobretot en temes gasístics i petrolífers, que es pot trobar en una cruïlla: és millor un dictador aliat d'Europa o un president triat netament però russófon? Això és quelcom que respondrien segurament millor que jo Eva, Dídac o Macarena, però com indiquen a The Economist, la pròpia presidenta de Lituània, Dalia Grybauskaite, va dir que una victòria de Lukashenko salvaguardaria els interessos econòmics europeus i limitaria la influència russa.
Sigui com sigui, els vots els segueixen comptant els mateixos que abans, funcionaris, i del resultat depèn la seva feina, només que ara la geopolítica també pot comptar.
YouTube ha donat a conèixer les llistes oficials dels vídeos més vistos a la plataforma al llarg de 2010. El portal de vídeos més popular a internet ha acollit més de 13 milions d'hores de vídeo durant aquest any, és a dir, una quantitat equivalent a 1.500 anys i els seus vídeos s'han visualitzat més de 700.000 milions de vegades, segons ha confirmat la web en una nota de premsa.
En la categoria de Notícies i Política, el vídeo que ha acaparat un major nombre de reproduciones és el que va difondre WikiLeaks sobre la guerra d'Iraq, «Collateral Murder», amb gairebé deu milions. Però com a anunci polític, el millor (o més vist) de 2010 és sens dubte l'anunci de campanya de Dale Peterson.
Al seu anunci, Peterson es presenta com a candidat a comissionat d'agricultura de l'estat d'Alabama. Parla de la seva vida: granger, veterà del Vietnam, empresari d'èxit, retirat a la seva granja; parla de les seves idees: del potencial agricola i industrial de l'estat, responsable d'uns 5 bilions de dòlars, dirigit fins ara per criminals que fan el que volen amb els diners i als altres els deixen en l'ombra... Comenta que perden tres famílies grangeres cada dia, i critica la gestió dels actuals membres, i bàsicamente es ven fins al final del video, basànt-se en que és el candidat que necessita Alabama en quaestions d'agricultura i indústria, un discurs bastant patriòtic i carregat de simbolismes americans, incloent el cavall i el rifle...a part d'insultar a algun oponent.
Segurament el vídeo ha tingut èxit pels seus detractors i pels seus admiradors. Als primers, riuran l'estil directe de Peterson, als segons els encantarà. Sigui com sigui, el vídeo va tenir milions de visites el 2010, i molts vídeos que el parodiaven.
Dale Peterson no va guanyar en les primàries de maig de 2010, però sí va entendre la importància del que havia aconseguit amb el seu vídeo, i va fer dues coses: va penjar en la seva web qui havia estat el guionista i director del seu anunci -Ladd Ehlinger-, i va penjar un nou vídeo, mig parodiant el primer, on donava el seu suport a un altre candidat republicà amb un anunci fins i tot més fort: Get away from that!
El candidat i el seu relat, la importància de l'oratòria, les estratègies de campanya, les funcions de l'assessor, el posicionament polític a Internet, els partits en campanya, periodistes i polítics o els lobbies seran alguns dels punts que es tractaran durant els dos dies que dura el Congrés. Una oportunitat per trobar-se de nou amb experts en diferents matèries, i amics molts d'ells, que -sota el títol genèric del Congrés, "Estratègies de campanya i de govern" - tractaran un ampli ventall de temes que segur seran interessants.
Entre els ponents, Daniel Ureña, Yuri Morejón, Antoni Gutiérrez-Rubí, Juan Víctor Izquierdo, Albert Sáez, Yago de Marta, Joan Navarro, Àlex Terés, Mikel Cabello, Toni Aira, Saül Gordillo i jo mateix. En el meu cas, compartiré taula amb en Saül, parlant sobre el posicionament polític online: identitat i presència dels polítics a la xarxa.
El Congrés està impulsat per les grans Àstrid Alemany i Maria Llorach (Alemany & Llorach). Podeu formalitzar ja la vostra inscripció i seguir tota la informació a Facebook, Twitter i Vimeo. I veure el vídeo promocional, aquí.
Ningú, que sàpiga alguna cosa de política (o fins i tot que no li agradi) pot pensar que el treball dels ambaixadors, cònsols i diplomàtics només és acudir a festes per menjar bombons Ferrero Rocher. El treball d'una ambaixada és no tan sols ser el portaveu d'un estat en un altre estat, sinó també ser les oïdes del seu govern en un govern estranger. "Diplomacia" ve del grec diploos -doble- i en aquest sentit es referiria a allò que es guarda duplicat. I doble és la feina que es fa en la diplomàcia -actual i passada: representació i informació. L'ambaixada francesa a Washington representa a França allà, però també informarà al seu país de com millorar els interessos francesos; i el mateix l'ambaixada espanyola a Caracas, o la veneçolana a Madrid, o la russa a Hongria, etc.
Les últimes setmanes, a causa de les filtracions de Wikileaks, s'ha acusat des de certs sectors els Estats Units de tenir una trama oculta d'interessos, i no és cert, o almenys, no és menys cert que la resta de països desenvolupats. El Cablegate tracta d'una col·lecció de més de 250.000 missatges del Departament d'Estat dels Estats Units, en els quals es descobreixen episodis inèdits ocorreguts en els punts més conflictius del món, així com molts altres esdeveniments i dades de gran rellevància que despullen per complet la política exterior nord-americana, treuen a la llum els seus mecanismes i les seves fonts, deixen en evidència les seves debilitats i obsessions, i en conjunt faciliten la comprensió per part dels ciutadans de les circumstàncies en les quals es desenvolupa el costat fosc de les relacions internacionals. I és això, és el destap de documents secrets del govern nord-americà, des de les seves ambaixades a Washington. Són converses sobre el que pensen sobre el país en el que estan, el que els comenten als ambaixadors, els seus punts de vista, els interessos que cal millorar... són relacions secretes, i per això l'èxit d'aquestes filtracions, pel morbo assegurat. Als Estats Units li acaben de destapar el que pensen, el que desitgen, el que els interessa a cada país, les xafarderies off the record... Aquest és el quid de la qüestió. I en alguns casos, pot portar a un canvi en les seves relacions internacionals futures: durant molts mesos, o anys, es cuidarà molt el que se'ls diu als seus diplomàtics, que estaran en el punt de mira per "delators". I aquest és un mal molt més gran que no que s'hagin difós les seves converses durant la última dècada. Significa que tot en el que han estat treballant, les seves relacions i opinions demanades, ara són públiques; i significa que els costarà molt aconseguir noves informacions fiables.
I aquesta és la segona part. Des dels Estats Units s'ha intentat silenciar el missatger, però quan el missatge ja havia arribat de manera exponencial a tots els racons del món. Qualsevol intent de silenciar Internet significa el principi d'una guerra, vist per molts com un atac a la llibertat d'expressió. Al seu article d'avui, Rosa Jiménez Cano explica els qui són ambdós contendents: "d'una banda, Wikileaks, la web que ha difós les filtracions de documents secrets d'EUA, que ha rebut constants atacs que l'han obligat a traslladar el servei a nous servidors; per l'altre, les empreses que han trencat amb la web pateixen les ires dels nombrosos partidaris de Julian Assange. Com a paradoxa en aquesta guerra, els adalils de la llibertat d'expressió, que diuen lluitar contra la censura, al seu torn fan el possible per silenciar les pàgines d'empreses com Visa i MasterCard. Molts contenen la respiració perquè ningú no està fora de perill de les pressions polítiques, però tampoc de patir la ira dels internautes, que no requereixen ja grans coneixements per participar en els xocs". La denominada Operació PayBack, revenja, en anglès, ha decidit atacar en primer lloc la fiscalia sueca, però també MasterCard, Visa i Paypal en primer terme. Les tres es van negar a continuar tenint com a client la pàgina de filtracions. També s'ha atacat les pàgines webs de Joe Lieberman, Sarah Palin, Twitter, Amazon, PostFinance, EveryDNS…
I és que com indica Antoni Gutiérrez-Rubí, "el combat que s'està lliurant no és sobre la llibertat d'Assange ni sobre la seva moral, sinó sobre el control a la xarxa". Es pot silenciar el missatger, fins i tot intentar minvar la seva reputació, però potser per primera vegada en la història el gran teatre de les relacions internacionals, de les pressions, del poder de Goliath contra David s'està fent des de la primera fila d'un gran teatre, davant de milions de persones, i això no és tan senzill de fer sense que cap espectador es queixi. Veurem com acaba.
"La meva dona, Wendy, va ser assassinada l'11 de setembre de 2001 per terroristes... ". Així comença el vídeo "Ashley's Story". L'home que es dirigeix a la càmera està dempeus i sobreimpressionat apareix el seu nom: Lynn Faulkner, Mason, Ohio. La càmera fa un zoom sobre una foto de la seva esposa envoltada de les seves dues filles quan tenien 10 anys. El narrador, veu en off, prossegueix: "Des de la mort de la seva mare, Ashley, la filla dels Faulkner, s'ha tancat en si mateixa". A la pantalla es mostra a Ashley, asseguda en una hamaca llegint un llibre. La veu en off prossegueix: "Però quan George W. Bush va anar a Lebanon (Ohio), Ashley va anar a veure'l, com havia fet quatre anys abans amb la seva mare".
La música s'accelera, mentre es mostren imatges de Bush saludant. Linda Prince, que compañaba a Ashley, explica en el vídeo el que va succeir: "El president s'apropava a mi. I li vaig dir: senyor president, aquesta jove va perdre la seva mare en el World Trade Center". Es va donar la volta -prossegueix Ashley, filmada unes setmanes després al seu jardí- i em va dir "sé que és dur. estàs bé?".
Linda Prince: "El nostre president va envoltar llavors Ashley amb els seus braços i la va estrènyer contra el seu cor". La càmera mostra la foto de l'abraçada. "I en aquell moment vam veure com els ulls d'Ashley s'omplien de llàgrimes".
Ashley Faulkner: "És l'home més poderós del món i vol assegurar-se que estic bé".
Després Lynn Faulkner, el pare d'Ashley, conclou: "El que vaig veure aquell dia -apareix una imatge d'un diari local amb la imatge- és el que vull veure al cor -foto de Bush amb un bomber l'11 S- i en l'ànima d'un home que ocupa les funcions més altes al nostre país".
Aquest és el vídeo principal de la campanya presidencial de George Bush per a les eleccions de 2004. La seva difusió a la televisió durant les tres últimes setmanes de campanya va estar acompanyada d'una operació de comunicació que incloïa 2,3 milions de fulletons, una pàgina web, i una campanya de trucades automàtiques. En total, "Ashley's Story" va costar 6,5 milions de dòlars.
El vídeo va tenir un èxit increible i va fer decantar molts vots a favor de Bush, perquè apel·lava als sentiments, explicava una història personal, parlava d'un tema important i el situava en un context que la gent podia comprendre. Era un gran relat, que mostrava a Bush com un ésser gairebé diví, però que ajudava les persones, i mostrava que l'11 S també havia arribat a l'Amèrica profunda.
Ashley Faulkner va ser convidada a la investidura, després de la victòria electoral de George W. Bush.
Llegit a “Storytelling“, de Christian Salmon.
Quan l'home es refereix a les coses ho fa transformant les «impressions» que aquestes li produeixen en «expressions» del seu propi sentir. Aquestes «expressions» són les «metàfores» amb què l'home va recobrint la realitat i omplint-la de símbols, que acabaran desenvolupant-se en mites i relats, que del que ens parlen en realitat és de la vida dels homes, de la seva història. Aquesta era una de les teories filosòfiques de Hans Blumenberg. Com ell deia, només podem accedir a certs conceptes a través de la metàfora, "que aconsegueix obrir-nos dimensions de l'ésser que d'una altra forma romandrien inaccessibles".
I és que les metàfores, com també indica George Lakoff a la seva "carta oberta a Internet" (1991), són importants: "la pregunta de si hauríem de declarar la guerra en el Golf pertany a les metàfores. El Secretari d'Estat Sr Baker considera que Saddam "amenaça el nostre suport econòmic". Per al President Bush, Saddam "estrangula" la nostra economia. El General Schwartzkopf caracteritza l'ocupació de Kuwait de "violació". En realitat, existeix un extens sistema de metàfores, en gran part, inconscient que utilitzem de forma automàtica, sense realitzar cap tipus de reflexió, a l'hora de comprendre allò complex o les abstraccions".
En una altra de les seves obres, Lakoff i Johnson parlen de la metàfora com a principal mecanisme pel qual entenem conceptes abstractes i raonem. D'allà, la importància de la metàfora en la construcció del discurs i de la imatge que volem transmetre. Les metàfores, en un discurs polític, donen caràcter narratiu al candidat, aconsegueixen que els oients entenguin millor què senten i que desitgen els polítics. Les metàfores, expressades com a part d'un relat, són importants, no només perquè són una gran eina de comunicació, sinó que també perquè fan que el relat tingui un sentit simbòlic.
Cada metàfora té el seu simbolisme, i és molt curiós veure l'ús que ambdós candidats principals en les eleccions catalanes van fer de les metàfores en els seus dos discursos de final de campanya, dijous 25 i divendres 26, al palau Sant Jordi de Barcelona. Es dóna la circumstància que ambdós van utilitzar metàfores marítimes per expressar els seus sentiments i el relat amb què es presentaven en aquesta cita electoral, i van ser els dos millors discursos que els he sentit a ambdós.
José Montilla, en el seu discurs, deia, parafrasejant a Marx, "Hi ha un tsunami conservador que recorre tot Europa: el tsunami de la dreta. El tsunami que vol retallar drets, prestacions i que vol una sortida neoliberal contra la crisi. Què hem de fer? Fugir? Veure com l'onada de la dreta nacionalista espanyola del PP i l'onada de la dreta nacionalista catalana de CiU ens passen per sobre? Un tsunami que trenqui tot el que hem construït? Un tsunami de dretes en un país d'esquerres? Us proposo que aixequem un espigó alt i fort. Un mur que aguanti l'envestida de les onades. Un mur que defensi l'Estat del Benestar, les polítiques socials, la justícia i l'autogovern. Un espigó resistent, feta de tota la gent d'esquerres i progressista d'aquest país. Un mur de vots catalanistes, progressistes, d'esquerres i socialistes que detingui el tsunami conservador. Voleu fer història? Doncs fem que Catalunya sigui la primera en detenir la tempesta conservadora".
Són bones metàfores, molt simbòliques, i ja sabem, després del resultat, que l'espigó no va aguantar. Entre altres coses, potser el vaixell (i el seu relat) era massa gran.
Al capdavant dels congressistes demòcrates des del 2003, Pelosi s'ha destacat per haver defensat amb fervor els valors més progressistes dins del partit d'Obama. La seva intervenció va resultar decisiva en l'aprovació de reformes històriques, com la financera i la sanitària, una de les estrelles de l'agenda política del president.
Pelosi era l'enemic públic número dos dels republicans (l'1 és Obama, clar), per la seva manera de fer política i pel que significava: els demòcrates governaven en el congrés. També per les seves idees a favor de l'avortament, contra la guerra de l'Iraq i contra el mur antiimmigració de Mèxic. Per aquestes raons, va ser durant la passada campanya blanc dels seus rivals republicans, que van llançar una campanya de recaptació de fons a través de la web firenancypelosi.com (fer fora Nancy Pelosi). Van recaptar 20.000 dòlars, i en la web es mostra en un mapa a quines zones n'han recaptat més per fer-la fora. I ho van aconseguir, ja no és la presidenta del congrés.
És tanta la seva alegria que han creat merchandising amb la seva gesta, en forma de samarretes, jerseis, adhesius, tasses i bosses, que es venen, i són àmpliament destacats en la web republicana.
Es tracta d'una minicampanya temàtica, d'atac personal, amb un microsite, que s'està fent perdurar com a mostra del poder republicà en aquestes passades eleccions. És també una manera de dir-li els seus simpatitzants que ho han aconseguit i que seguiran endavant fins a fer-los fora a tots. Com indiquen als productes que venen: "Jo vaig fer fora Nancy Pelosi. Qui serà el pròxim?".
Ernest Benach deixa el Parlament de Catalunya, després de molts anys, els set darrers com a president del mateix. En política des de 1980 i a ERC des de 1987, ha estat diputat en els anys 1992, 1996, 1999, 2003 i 2006.
Avui, sigui per motius personals, pels resultats electorals o per ambdues coses, ha dit que no recollirà la seva acta de diputat, i ho ha dit, com no, a través del seu bloc: “Justament perquè vull el millor per aquest projecte que defenso i en el qual crec, penso que ara convé que jo hi treballi des d’una altra banda i afavoreixi l’entrada al Parlament d’un nou diputat, vint anys més jove que jo. És el torn de deixar pas a una nova generació“. La política és (o ha de ser) contacte amb els ciutadans, directe, la xarxa ho permet, i el comiat polític de Benach és un altre exemple d'això.
En aquest post, el meu mini-homenatge. Moltes gràcies i sort, president.
El president Obama apareixerà en un episodi de "Caçadors de mites", al Discovery Channel el pròxim 8 de desembre, segons va informar la Casa Blanca diumenge passat. Obama, que ja ha gravat el seu cameo en la sèrie, parlarà sobre un antic mite: "Arquímedes va calar foc a una invasió de la flota romana amb miralls que reflectien els raigs del sol?". El programa s'emetrà durant la fira de la ciència a la Casa Blanca, que comptarà amb els guanyadors de la ciència, tecnologia, enginyeria i concursos de matemàtiques de tot el país.
No és el primer cameo d'un polític. Un cameo és l'aparició d'un famós o personatge conegut en una pel·lícula, en una sèrie de televisió o en qualsevol mitjà. Normalment són aparicions curtes en una, dos o tres escenes i sense importància per a la trama.
Malgrat que es diu que el primer polític en aparèixer en un cameo va ser Leon Trotsky en 1914, a “My Official Wife” (però encara no havia arribat als Estats Units), va ser segurament Richard Nixon el primer polític que ho va fer, en l'exitós programa de comèdia, amb sketches, “Laugh in”. Durant l'episodi del 16 de setembre de 1968, Nixon, candidat llavors a la presidència, va aparèixer durant uns segons amb una inflexió de veu incrèdula, demanant “Sock it to me?”. Es va convidar també l'oponent de Nixon, el vicepresident Hubert Humphrey, però es va negar. D'acord amb George Schlatter, creador de la sèrie, "Humphrey va dir més tard que aquesta decisió va poder-li costar l'elecció", i "Nixon va dir que va ser la seva aparició a "Laugh-in" pel que va ser triat".
Bons exemples els tenim en les aparicions de Gerald Ford (1983) i Henry Kissinger (1983) en la sèrie "Dinastia", el senador Gary Hart (1985) a "Cheers", el governador californià George Deukmejian (1987) a "Hotel", el governador de Texas Mark White (1986) a "Dallas", el governador de Massachussetts Michael Dukakis a "St. Elsewhere" (1985) i "Tanner on Tanner" (2004), Nancy Reagan a "Arnold", la senadora Barbara Boxer a "Murphy Brown" (1994), "les noies Gillmore" (2002) o "Larry David" (2007), etc...
És sobretot a "Tanner on Tanner” on els cameos són més seguits, amb cameos de polítics i d'altres personalitats de la vida real com Al Franken, Janeane Garafalo, Joe Lieberman, Tom Brokaw, Ronald Reagan Jr., Alexandra Kerry, Michael Dukakis, Luke Macfarlane, Chris Matthews, Dee Dee Myers, Dick Gephardt, Barack Obama, Michael Moore, Steve Buscemi, Bill Clinton, Charlie Rose, Mario Cuomo i Martin Scorsese.
En pel·lícules, John McCain apareixia en "De boda en boda" (2005), el senador Patrick Leahy, un fan de Batman, es doblava la veu a si mateix en la sèrie animada Batman i va fer cameos a Batman and Robin (1997) i The Dark Knight (2009), Nelson Mandela a "Malcom X" (1992), Geraldine Ferraro a "Contact" (1997), Barbara Boxer a "Traffic" (2000), Arnold Schwatzeneger a "The expendables" (2009)...
El 2011, està previst el cameo de Bill Clinton a la pel·lícula "Resacón en Las Vegas II".
A Europa, són coneguts els cameos de Mikhail Gorbachev a la pel·lícula "Faraway, So Close" (1993), o de Tony Blair amb la seva veu en un capítol dels Simpsons, “the regina monologues” (2003). També la reialesa ha fet cameos: Carles Gustau, rei de Suècia, va aparèixer en la sèrie “Mika” (Mika och renen Ossian på äventyr). I l'actual rei de Jordània Abdullah II va aparèixer breument a Star Trek: Voyager "Investigacions", mentre encara era príncep.
Els cameos són, a més, un fenomen estudiat per a la comunicació política. Així, els polítics republicans apareixien en algunes sèries (Arnold, Vacaciones en el mar, Hotel...), mentre que els polítics demòcrates intentaven aparèixer en d'altres (Dallas, St. Elsewhere, Silver spoons, …). Depenent de l'argument i de la població que més veia aquestes sèries o pel·lícules.
I són sovint els assessors polítics els que demanen que els seus candidats apareguin en sèries. Un bon exemple el tenim amb la petició de George W. Bush, durant la campanya de 2001, d'aparèixer a "The West Wing" (que no va ser acceptat), encara que sí que es va aconseguir colar Rahm Emmanuel.
La invitació a blocaires a esdeveniments polítics: congressos, mitings, actes de campanya... no és quelcom nou. Aquestes invitacions es van començar a donar, com no podia ser de cap altra manera, amb el mateix apogeu dels blocs. Les organitzacions entenen cada vegada més el poder dels blocs, twitter o facebook en la percepció de la seva imatge en la societat, i en la capacitat de viralidad del que moltes d'aquestes persones diuen. El 2005, Garrett Graff va ser el primer blogger que va poder accedir a una roda de premsa de la Casa Blanca. Una mica després, el 2006, George Bush ja va convidar altres bloggers a l'acte de la firma d'una llei sobre transparència que alguns congressistes demòcrates també van recolzar (Obama va ser un dels capitosts).
Des de llavors, les invitacions a blocaires a actes polítics no podem dir que sigui alguna cosa que es fa molt, però sí que cada vegada té major interès per a les organitzacions polítiques, com es va demostrar a la campanya francesa de 2007 (per part de Ségoléne Royal i de Nicolas Sarkozy) o durant la campanya nord-americana de 2008, per citar sol els majors exemples.
Durant la campanya catalana, la majoria de partits han convidat blocaires o twittaires als seus actes més importants, a través del correu electrònic o a través de missatges personals a Facebook. I és que la comunicació, quan és en persona, cara a cara, té un valor molt més important que la comunicació només online. Aquesta proximitat genera més confiança, més interactivitat i, segurament, menys crítiques en el futur al partit.
El segle IV AC Aristòtil va definir a l'home com un zoonpolitikon, és a dir com un animal social. És a través de les relacions personals que es creen vincles, diàlegs. La comunicació és la base de tota interacció social, i com a tal, és el principi bàsic -l'essència-, de la societat. Convidar gent que és llegida, que pot oferir altres perspectives allunyades de la premsa, i que pot influir, és una bona idea per generar més (bona) visibilitat en els actes dels partits polítics. En un acte amb convidats "de fora", no es pot mesurar l'èxit per les persones que han parlat d'un acte, sinó per la relació que es pot establir en el futur amb aquestes persones, de simpatia, de vot, d'activista, o senzillament de respecte i de menys atacs.
En aquesta campanya, un interessant exemple d'invitació l'ha realitzat el PSC, per al seu acte de final de campanya al palau Sant Jordi, del proper dijous 25 de novembre. Les seves invitacions han estat a 30 blocaires, twittaires, opinadores o assessors que han estat seguint online la campanya, i que han considerat destacats, de totes les ideologies i formacions polítiques.
Cada una d'aquestes persones ha rebut en mà un gran sobre amb el logo del PSC. En el seu interior: una samarreta del grup d'activistes 2.0 del partit, una acreditació amb el seu nom escrit a mà (darrere hi ha totes les url del PSC a la xarxa), i un foli amb un codi QR que en visualitzar-lo al mòbil et convida a assistir a l'acte final. Firmat personalment per Jordina Freixenet, màxima responsable del PSC en Acció Política a la xarxa i actualment directora de la "Campanya 2.0" per a les eleccions al Parlament de Catalunya.
És una iniciativa simpàtica, original i, sobretot, personalitzada per a qui la rep, i que augmenta el vincle amb el partit, s'assisteixi o no a l'acte.
Fa un parell de mesos, coincidint amb l'últim Beers&Politics, vam llançar la porra electoral del 28 N, on qualsevol pot apuntar-se i donar la seva idea per configurar una porra col·laborativa de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya. A la web, pots veure a la dreta els resultats de les últimes eleccions i la mitjana de les porres que s'han fet fins ara.
Una vegada sabuts els resultats, el participant que s'apropi més al resultat final del pròxim 28 de novembre rebrà una sorpreseta per part nostra.
Esperem que us agradi.
El proper 18 de febrer del 2011 tindran lloc les eleccions presidencials d'Uganda, amb 8 candidats, entre ells l'actual president -des de 1986- Yoweri Museveni. Ja estan de precampanya, i el passat 23 d'octubre, durant un miting davant joves simpatitzants, el president Museveni, de 65 anys, va dir que havia après recentment sobre "les arrels africanes de la música hip hop", i per impressionar a la multitud es va llançar amb un petit rap, amb una lletra pròpia: "Els pagesos em van donar mill, que li vaig donar a una gallina, que em va donar un ou, que li vaig donar als nens, que em van donar una mona, que li vaig donar al rei, que em va donar una vaca, que vaig usar per casar-me amb la meva esposa", va rapejar el mandatari.
Va tenir molt èxit, i uns dies després, en un altre miting, va tornar a fer-ho davant de les demandes dels presents, i va afegir la pregunta: "Do you want another rap? ". Un productor de música va capturar totes les rimes i després les va remasteritzar, creant la cançó "U wantanother rap?". La cançó i vídeo inclou el president raper seguit per un cor de persones que afegeix "Yes, Sevo! " (Sevo és el sobrenom que se li dóna al president). La lletra parla d'avançar en la vida i treure alguna cosa d'on no hi ha res.
Ha tingut tant èxit que, com indiquen a The Communications Lab, la cançó es repeteix en ràdios, discoteques i fins i tot en tons de trucada als telèfons mòbils. I Museveni està en tots llocs, amb una campanya de màrqueting gratuïta i que no podia ni imaginar-se.
Sí. Sembla estrany per als que vivim a Catalunya però encara que sembli mentida només estem a meitat de campanya. Han passat 7 dies i en queden 7 més. Durant aquesta setmana hi ha hagut de tot, i em proposo analitzar el que m'ha semblat més curiós, esperant poder fer un post de recompte final a partir del 28 N, la nit electoral. Per a mi, aquests temes són els que han estat més interessants aquests dies:
Polèmiques:
Dues han estat les grans polèmiques, per ara:
1. El vídeojoc del PP. El videojoc publicat el dimarts a la seva pàgina d'Internet incitava a caçar immigrants "il·legals" i independentistes catalans. Els primers han estat indultats, però en la nova versió es podrà abatre encara els altres. El PP i l'empresa que va crear el joc han demanat disculpes per lo primer, per un error de l'empresa.
Ambdues polèmiques han creat molta expectació, que es nota en la presència de molts més periodistes en els seus actes, la qual cosa no els ve gens malament. Un altre exemple: Puigcercós va aconseguir 17.000 entrades en 24 hores en el seu blog. Ambdós candidats han fet bona la frase d'"és millor que parlin d'un, encara que sigui malament".
En aquest sentit, el líder d'Unió, Josep Antoni Duran Lleida, ha fet una crida al conjunt de dirigents de CiU per a que, en aquesta campanya, evitin incórrer en "errors" o realitzar declaracions incendiàries que puguin perjudicar a Mas. El 2006, la seva campanya va ser agressiva i no van governar. Potser ara es tracta de donar una imatge i un missatge positius, com el somriure del logo de CiU.
Sexe:
Els orgasmes i els seus sons pel que sembla estan de moda com a arma electoral. Si ahir dimecres les joventuts socialistes presentaven el vídeo, "Votar és un plaer", en el qual comparaven l'acte de votar amb una relació sexual molt satisfactòria, avui és Montserrat Nebrera qui tira del sexe per fer-se un lloc a la campanya. Nebrera recorre a un fals vídeo porno, mentre es mostren dades sobre la política catalana.
Ja uns dies abans, les joventuts socialistes van fer un vídeo electoral que "semblava" que parlava de sexe, però més subliminarment.
Treball intern:
A les campanyes és molt interessant, i sovint obviat, el treball que hi ha darrere de cada partit, candidat o acte. Per mostrar-ho, des de CiU es pugen vídeos amb la preparació dels actes, així com entrevistes a voluntaris. També, avui, han penjat el vídeo d'"Un día amb Artur Mas”.
Des del PSC, dues persones de l'equip de campanya s'encarreguen d'explicar en els seus blocs el que ocorre dia a dia. Són Jordina Freixenet i Paco Aranda.
Humor:
L'humor és un dels eixos de la campanya, per aconseguir més difusió, i, a través de la xarxa, més viralidad. Una idea destacada és el vídeo personalitzat en el qual se t'acusa que el tripartit s'ha reeditat perquè no has anat a votar. Com indica Sandra Bravo, és una estratègia de caràcter viral. Un usuari pot enviar-ho fins a 10 persones amb un sol clic i entre els receptors és molt probable que hi hagi qui al seu torn el reexpedeixi, bé a amics de CiU perquè coneix la seva simpatia pel partit; bé a gent que mai no els votaria, pel fet de "fer la brometa".
CiU també ha creat "el joc dels cativistes", un joc mitjançant el qual ajudar a la campanya, a més, allotjat a Facebook, amb possibilitats de compartir-lo entre els teus contactes.
En el PSC, destaquen sobretot els vídeos durant aquesta campanya. El primer vídeo de campanya va ser "la vida de Monti”, inspirat en "La vida de Brian". Aquest vídeo va circular ràpidament per la xarxa i fins i tot es va projectar en algun cinema.
Des de les joventuts socialistes, molt actives aquests dies, es va presentar un cartell, en el qual José Montilla es transforma en un superheroi: "L'increïble home normal". Amb aquest lema, es presenta al candidat, acompanyat d'una il·lustració al més pur estil dels còmics de superherois nord-americans com 'Superman' i amb una estètica 'pop art'.
Com diu Antoni Gutiérrez-Rubí, "l'interès per la vida privada, familiar i afectiva dels nostres candidats respon a una demanda no explícita per part dels electors. Intuïm que aquesta informació és gairebé tan reveladora com la seva proposta política". I la família també ha aparegut en campanya. Per exemple, el fill d'Alicia Sánchez-Camacho surt en moltes converses o discursos de la seva mare. Va sortir en "tinc una pregunta per a vostè", quan va defensar el matrimoni tradicional encara que ella sigui mare soltera, o quan ahir s'emprovava barrets "per anar a Disneyland París amb el meu fill" després de la campanya.
A CiU, aprofitant que el 13 de novembre va fer 30 anys que es va conèixer amb la seva esposa, el candidat va anar a sopar amb ella. En un míting a Badalona també ho va explicar, mentre a primera fila hi havia la seva dona, Helena Rakosnik. També durant un míting a Sabadell, en el que precisament la seva mare (nascuda allà) el va seguir a primera fila, Mas va rememorar els seus records familiars a la ciutat, i es va guanyar uns aplaudiments addicionals en recordar, per exemple, els temps que, de nen, acudia al camp de la Creu Alta quan el Centre d'Esports Sabadell estava a primera divisió.
Al PSC, en un acte en un peatge de Premià, amb uns arbres, José Montilla també explicava que anava a buscar bolets o cargols amb el seu cunyat, quan era jove.
Contraprogramació:
Res millor per destacar que fer contrapropaganda en un acte de l'oponent polític. Un bon exemple el vam tenir el dia 13, a la sortida de l'acte de Mas, on dos homes repartien propaganda electoral del PSC. El mateix dia, una desena d'activistes antinuclears van interrompre el míting electoral del PSC a Tarragona, en el que participaven Rubalcaba i Montilla.
Una altra "casualitat": mentre Sanchez-Camacho arribava tard a un acte, passava per davant del lloc de convocatòria una furgoneta de propaganda del PSC.
Menjars:
El menjar, sigui el que ingereixen els candidats durant la seva campanya, o la que ofereixen als periodistes sempre és una cosa de la què parlar. A més, el menjar també té un significat, ja que cada element culinari pot formar part d'una zona o poble determinat, amb la qual cosa augmenta el seu simbolisme. Durant aquesta setmana, del menjar que més s'ha parlat és de l'espectacular "arrossada" de Durán Lleida a Valls. També de les queixes d'alguns periodistes, que asseguren que el menjar és escàs o inexistent en les troupes dels candidats.
Els socialistes també van repartir préssecs a Viladecans, volent simbolitzar que l'ànima de CiU té, com el préssec, un 'pinyol' independentista. Els préssecs eren de Calanda (Teruel).
I més menjar per als socialistes: Francesc Antich, president de les Balears, va dir:"Us porto un missatge de suport de tots els socialistes de ses Balears i si a mitja campanya és precis, us portem unes ensaïmades i sobrassada".
Trepitjar el carrer:
En aquesta campanya estan triomfant els mítings a peu de carrer. A destacar els mítings express de Montilla. Es tracta d'actes en el qual el candidat, amb un look més informal, en texans i sense americana, parla sobre uns palés vermells i amb micròfon a la mà durant 10 minuts davant d'una trentena de persones. A la seva esquena, gent amb pancartes al seu favor. Acabat l'acte, conversa amb els veïns congregats.
També CiU i ERC els utilitzen, encara que més aviat amb faristol i amb gent a la seva esquena. Aquests formats també es coneixen "ou fregit": una tarima amb faristol per al candidat, i el públic reunit al seu voltant. Sembla així un plató de televisió. L'aforament de les grades es tria en funció del tema a tractar.
A ICV, a través de la seva xarxa social pròpia "Jo faig campanya per l’Herrera", els simpatitzants poden suggerir llocs on el candidat pot anar a donar-se a conèixer, organitzant micro-quedades per escoltar-ho.
Música:
La música evoca emocions, i en campanya es fa imprescindible per donar calor als actes i fer que els simpatitzants presents es mostrin més alegres. A C's, mentre arriba el candidat sona 'Orange revolution', la cançó que Dj Víctor Ark, afiliat al partit, ha compost per a la campanya. No és l'únic afiliat que ha compost una cançó. També ho ha fet Joan Ramon, per al PSC, amb la seva cançó “Vota Socialista, Vota Montilla”.
En els mítings, va sonar "Hace calor" en el del PSC a Viladecans, o ERC acaba els seus mítings amb "Viva la Vida", de Coldplay. A més, en el PSC han creat una llista de cançons que han penjat a Spotify, que inclou cançons com All together now (de The Farm), himne del partit en aquesta campanya. A CiU, sona la seva cançó de campanya, però també Lady Gaga o 'Halo' de Beyoncé.
Twitter:
El dia 11, inici de la campanya, El PSC va publicar els cinc manaments de Montilla, els seus cinc compromisos.
A Twitter, tant CiU com el PSC van dient diàriament els dies que falten per a les eleccions. En el cas del primer, dient "queden x dies pel Calvi", en el cas del segon, aprofitant el compte enrere per dir què han fet. Per exemple: "10 dies pel #28N! Per cert, 10 és el % d’augment de la superfície de regadius en els darrers 7 anys http://ow.ly/3bIAF”.
Els Twitters de tots els partits relaten qualsevol activitat dels seus candidats, al segon.
Facebook:
Tots els candidats i partits fan gran ús de Facebook. Quatre d'ells van convidar els seus simpatitzants o amics per la xarxa a veure's. Artur Mas, Joan Puigcercós i Albert Rivera van pagar unes canyes als seus amics a la xarxa social. També José Montilla en va convidar a esmorzar uns de seleccionats.
A la pàgina de Facebook de cada candidat també es pot accedir a molta informació i a algunes aplicacions.
Els primos de Zumosol:
El 14 de novembre, Artur Mas va criticar que tant PSC com PP portessin Catalunya a "els primos de Zumosol”, molestant-se perquè les executives nacionals de PSOE i PP s'hagin abocat a les catalanes. La presència de Zapatero, Rubalcaba i Jáuregui serà nombrosa en aquesta campanya, així com la presència de Mariano Rajoy. Molt bona la frase de Mas.
I ho deixo aquí per ara.
