La principal funció d'Storify és crear històries o articles a partir dels diferents recursos socials que tenim avui en dia. Així, recollint trossets d'informació de fonts com Twitter, Facebook, Flickr, YouTube o fins i tot el propi cercador de Google, podem crear la nostra pròpia informació en una sola pàgina, per narrar una història, notícia o esdeveniment, d'una manera molt visual, lineal i cronològica. A més, permet incrustar aquesta informació en altres webs.
Se sol usar en periodisme. Com indica Joan J. Carreras (Janquim) en el seu blog, hi ha periodistes que ho utilitzen per crear peces informatives i hi ha altres mitjans que han creat un canal i ho utilitzen més per relacionar-se amb els seus lectors, que tenen allí disponibles totes les notícies ordenades per data i hora. Janquim fins i tot va ser portada de la web de Storify amb la seva iniciativa “Reconstructing a song with tweets”.
En els partits polítics s'utilitza encara molt poc o gens, per això m'ha sorprès que l'equip d'Alfredo Pérez Rubalcaba creés ahir el seu canal a Storify. En aquest cas, ha penjat en ell les respostes de la Twitter-entrevista que el passat 11 de novembre li va realitzar Antoni Gutiérrez-Rubí, recollint un centenar de preguntes que li havien fet per Twitter diferents usuaris.
L'equip de Rubalcaba ha penjat totes les respostes, les que va respondre en directe el candidat i la resta de preguntes que per temps li va ser impossible, i que han respost aquests dies. I les ha classificat per temàtica: drets socials, R+D, futur govern, economia, fiscalitat, llibertat religiosa, gestió, ocupació i sanitat.
En resum, em sembla una idea molt creativa per donar a conèixer el que pensa el candidat segmentant per interessos, i aprofitant també que les preguntes són fetes per la ciutadania, la qual cosa dota de major “transparència” al procés.
Segons el sondeig de Metroscopia publicat ahir a El País, el Partit Popular aconseguirà una aclaparadora victòria electoral el proper 20 de novembre. El partit de Rajoy ha aconseguit aquesta vegada un avanç substancial en tres comunitats autònomes bàsiques per l'elevat nombre d'escons en joc i perquè són tres territoris en els quals el PP ha aconseguit escassos resultats que, normalment, han llastrat les seves expectatives electorals. Són Andalusia, Catalunya i País Basc, especialment la primera, on la bolcada en favor del PP és espectacular.
En aquestes comunitats més complicades per al PP i amb pes en escons, el PSOE va superar en les anteriors eleccions al PP en 34 escons i aquesta vegada és el PP qui guanyaria per vuit. La bolcada més espectacular és la d'Andalusia, perquè fins i tot el 2000, quan el PP va aconseguir majoria absoluta, el PSOE es va mantenir com el partit més votat, però ara els populars estan en condicions d'aconseguir entre 33 i 35 escons, enfront de 23 i 25 dels socialistes. Amb fites tan espectaculars com la de Sevilla, on el PSOE perd fins a tres escons.
No és casualitat que el Partit Popular augmenti vots a Andalusia. A part del desgast socialista i del context de la crisi que fa desconfiar del PSOE, durant els últims tres anys ha estat una constant el poder d'atracció andalús cap als màxims polítics del PP, que no han deixat d'anar-hi i de recórrer la seva geografia.
La importància simbòlica de Dos Hermanas en la política andalusa l'hem tornat a veure fa poc. El 4 de novembre, el PSOE iniciava allí el seu primer míting multitudinari amb Rubalcaba al capdavant. Volien “recuperar” el seu territori.
Des d'aquest míting del PP en 2009, són constants les visites dels alts càrrecs del partit a Andalusia a totes les ciutats i pobles, però també d'alts càrrecs del PP, incloent a María Dolores de Cospedal, Soraya Sáenz de Santamaría, Ruiz Gallardón o Mariano Rajoy, que ha visitat personalment 140 municipis andalusos els últims anys, la qual cosa suposa més dels que han visitat junts el candidat del PSOE a la Presidència del Govern, Alfredo Pérez Rubalcaba, el president de la Junta, José Antonio Griñán, i el ministre de Política Territorial i expresident andalús, Manuel Chaves, en el mateix període. Aquest desembarcament de polítics del PP es feia amb l'objectiu d'aconseguir guanyar les municipals, però s'ha seguit fent per a les generals. En les municipals els va funcionar i ja en les eleccions de maig d'aquest any el PP es va fer per primera vegada amb la victòria, trencant així una inèrcia de més de trenta anys en els quals ni tan sols podia apropar-se a l'hegemonia imbatible dels socialistes.
En aquesta campanya, que en realitat va començar l'endemà de les eleccions municipals, El PP continua amb la seva estratègia política i organitza els seus actes i mítings en totes les grans ciutats i capitals de província, però també en municipis en els quals el PSOE obté tradicionalment un ampli recolçament ciutadà. Són bastions socialistes que, elecció rere d'elecció, se'ls han resistit als populars. Un bon exemple es va donar el 5 de novembre a Alcalá de Guadaira (Sevilla), on l'alcalde, Antonio Gutiérrez Limones, porta governant des de 1995, o en Écija, que fins a les eleccions de maig mai havia estat governada pel PP. Són tan sols dos exemples, però que parlen del simbolisme que té per a la gent que el PP vagi a la terra dels seus enemics polítics. És un símbol de normalitat democràtica, i de que pot conquerir-ho. El PP ha utilitzat una molt bona estratègia. Qui la segueix, l'aconsegueix, i això sembla que passarà diumenge vinent.
.
Article publicat inicialment en el blog de Fran Carrillo, a qui agraeixo la petició.
Aquesta matinada ha mort Smokin’ Joe Frazier, un dels grans pesos pesats de boxa de la història. És conegut principalment pels seus tres èpics combats amb Muhammad Ali, el primer dels quals, el 8 de març de 1971, guanyat per Frazier per decisió unànime, és freqüentment esmentat com la baralla del segle. En aquest combat, les entrades eren tan cobejades que Frank Costello, considerat el cap mafiós de la família Luciano, tan sols va poder aconseguir dos seients en lloc dels quatre que acostumava. Fins i tot Frank Sinatra va sol·licitar ser el fotògraf de l'esdeveniment per poder estar prop del ring.
Frazier era un lluitador implacable, temut per la potència dels seus cops i per mai deixar l'ofensiva, amb un descomunal ganxo d'esquerra, que perseguia sense pausa als seus rivals i tenia un estil que va ser comparat amb una locomotora pujant una muntanya. Alí era el fi boxador que encaixava i encaixava cops per poder atacar després amb la dreta. En el combat, Frazier es va llançar a l'atac de principi a fi, assetjant a Alí i connectant amb ganxos d'esquerra cada vegada que s'apropava. Alí va aguantar, va encertar cops amb els seus ganxos i va propinar alguns cops de puny amb la dreta.
Si volia tenir alguna possibilitat en aquestes eleccions, el candidat socialista havia de guanyar aquest debat per golejada, per KO. Per això va començar així. Rajoy aguantava i aguantava com un mur. En ocasions ho tenia fàcil i bé après, només dient “i per què no ho han fet quan governaven?” ho podia solucionar.
Ambdós estaven molt nerviosos d'inici, però Rubalcaba mirava als ulls de Rajoy, sabia del que parlava (el discurs de la por a la dreta), ho portava après i improvisava millor; mentre que el segon els ocultava mentre llegia contínuament el que havia de dir. Va ser un començament fort de Rubalcaba i fluix del candidat popular, malgrat aguantar l'envestida.
La curiositat va ser escoltar a Rajoy equivocar-se en el nom de Pérez Rubalcaba, confonent-se amb Rodríguez Zapatero. Va ser un error important que va repetir tres vegades, motivat segurament per falta de preparació del debat (no crec que fos volent). Alguna cosa semblant li passava a Sarah Palin el 2008, que en els assajos en la seva caserna general del seu debat amb Joe Biden l'anomenava contínuament Obama o Obiden. Hagués estat un error greu, per la qual cosa l'equip de Palin ho va resoldre de bon principi: en arribar al debat i saludar a Biden, Palin li va preguntar en directe “et puc dir Joe?”, i així ho va fer tot el debat. Fi del problema.
Un altre error de Rajoy va ser respondre a Rubalcaba que coneixia perfectament la serra de Cadis, enumerant pobles (Cazalla i Constantina). El que ocorre és que els pobles que va enumerar són de la província de Sevilla.
Immediatament després del primer bloc va venir la pausa, cosa que crec que va servir de pilota d'oxigen a Rajoy. Es va poder relaxar i preparar el contraatac. A la volta no era el mateix Rajoy-mur que aguantava i aguantava, va poder també atacar, i durament, a Rubalcaba. Aquest intentava seguir atacant, però ja no sempre podia, i Rajoy el superava en el que li hauria d'haver estat més complicat, en parlar de drets socials. A més, que el candidat socialista ja parlés de Rajoy com el futur president no va ajudar massa. Rajoy sí va saber, sobretot després de la pausa, ficar la frase “si els ciutadans em trien”, molt necessària per evitar una percepció de prepotència.
Rubalcaba no aconseguia treure de les seves caselles a un Rajoy que ja no només aguantava, sinó que atacava deixant caure frases importants en la vorágine del debat, com a “sentit comú” o “jo també vull el millor per a aquest país”… El deixar de llegir, el parlar amb el cor, per exemple quan explicava la seva vida a la diputació de Pontevedra, de jove, atorgava un punt de veracitat i d'emoció al que deia. Per molt que les respostes de Rubalcaba fossin molt bones, improvisant, Rajoy seguia veient-se en aquesta part del debat com més humà, ja que narrava experiències personals i mirava als ulls, en aquest moment ja no els baixava per llegir.
Al final, el missatge definitiu. Tres minuts per explicar el futur. Rubalcaba bé, Rajoy bé. Però que el gairebé segur futur president hagi de dir el seu missatge final, el que diu “mirant a càmera, parlant per als espanyols”, llegint-ho, deixa amb un mal sabor de boca la seva actuació.
En el combat de la nit del 8 de març de 1971, la victòria va ser para Frazier, el púgil que atacava, vencent a Alí en el quinzè assalt, per punts. Ahir, en qualsevol cas, es necessitava un KO, i no es va produir. Els punts (al meu entendre) se'ls va endur Rajoy. Era el seu últim assalt per arribar a la Moncloa.
Molts polítics tenen presència, però poca identitat online. Les xarxes socials s'utilitzen per fer campanya, igual que s'utilitzen la resta d'eines de màrqueting i els mitjans. No obstant això, la xarxa no és només difusió (com sí ho és, per exemple, la televisió o la resta de mitjans tradicionals). Internet funciona d'una manera diferent. La difusió és important, però ho és més la capacitat relacional que genera.
És complicat mesurar l'èxit, i molt més mesurar les relacions “bones” aconseguides. I aquestes relacions seran bones sempre que arribi la informació correcta, és a dir, la que aquests simpatitzants potencials busquin, necessitin o que es creï un interès. Es tracta de relacions, no tan sols d'afegir “amics” o “seguidors” a la llista. L'engagement en xarxes socials, quelcom bàsic per saber si s'està fent un bon treball per part de l'equip de campanya era, fins ara, complicat de mesurar. Fa tres setmanes, Facebook va anunciar la millora de l'anàlisi de mètriques per als administradors de cada pàgina per ajudar-los a entendre la participació a les pàgines de fans. Ara a qualsevol pàgina és visible per a tothom una xifra que ajuda al públic en general a comprendre quin és el grau de participació en una pàgina determinada i el seu nivell de popularitat.
El número apareix en la part esquerra de qualsevol pàgina, sota el número total d'admiradors, i porta per títol “are talking about this” (estan parlant sobre això).
Juntament amb Javier Beroiz, hem analitzat i comparat l'engagement dels partits i candidats que concorren a les eleccions generals del 20 de novembre, i els resultats són molt interessants.
Podeu baixar-vos l'estudi en PDF aquí o veure-ho a continuació:
La xarxa, sobretot si té a veure amb el sentit de l'humor, va sovint més ràpid i més enllà del que els polítics pensen. Quan es comet un error, aquest se sol pagar. Si a més estem en campanya, la polèmica –i els somriures- estan servits.
Ahir, el líder del Partit Popular, Mariano Rajoy va penjar una foto de família amb els candidats del partit a Madrid, amb el lema “comença el canvi”. Va ser un error, ja que la foto, presa en un terrat de Madrid, mostra, a l'esquena dels candidats, la contaminació de la ciutat. Des de fa temps la pol·lució s'ha convertit en un problema. N'hi ha prou amb pujar-se al terrat d'un edifici o allunyar-se una mica de la ciutat per veure que la capital li ha sortit una “boina” de contaminació que en les últimes setmanes s'ha accentuat per la falta de pluges. El problema de contaminació ha estat també un arma política, les últimes setmanes, contra l'alcalde, també del PP. Per tant, fer la foto amb la contaminació darrere és un error important i una equivocació en la comunicació política de la campanya, ja que recorda el problema i la crítica que constantment li atribueixen al PP madrileny.
En la mateixa Itàlia, al 2009, es van fer famosos els memes anti-Berlusconi, utilitzant una foto que el president havia publicat per desmentir els rumors de que tenia relacions amb una menor (que l'anomenava “papi”). Les fotografies (que presentava a la menor amb els seus pares i Berlusconi) van ser posades en dubte pels internautes i es va crear un blog on qualsevol podia penjar els seus fotomontajes, amb Berlusconi o amb Noemí Letizia i la seva mare. L'èxit va ser tal que els autors de Brinda con Papi van rebre en només dos dies 220.000 visites i 386 fotos.
I l'últim meme mundial (que jo recordi) va ser el de la imatge de Barack Obama i el govern nord-americà en la “situation room” seguint la captura de Bin Laden, al maig d'aquest any. La imatge va tenir molt suc i ràpidament es va començar a retocar, mostrant a Obama jugant a la play station o recreant l'escena amb humor (o mala llet). En aquest cas, no va ser excessivament crítica ni aprofitat pels republicans, sinó més aviat exclusivament sentit de l'humor.
“Implícate, actúa, comparte!” és l'espai preparat per l'equip de Rubalcaba per aconseguir voluntaris per a la campanya. Tots els partits disposen d'aquest espai, però sovint pequen d'un problema: no ofereixen idees o oportunitats per participar, sinó que són un mer formulari on apuntar-se, sense tenir en compte que unes persones voldran col·laborar més o menys, o que unes persones voldran fer unes coses o unes altres. En el cas de la Web de Rubalcaba, i sense arribar a l'especialització en el voluntariat que sol·licitava Segolène Royal el 2007, sí existeixen exemples d'activitats a realitzar, visibles des de la pròpia Web.
Hi ha moltes maneres de col·laborar en la campanya de Rubalcaba. Des de pegar un cartell, fins a fer una trucada de telèfon. Des de col·locar una cadira, fins a parlar amb el teu veí. Els simpatitzants poden triar com participar:
- En actes públics: Ajudar en les graderies, distribuir material entre els assistents, interactuar amb el públic…
- En acció directa: Participar en accions porta a porta, fer trucades telefòniques, col·laborar en trobades amb votants…
- En acció de carrer: Repartir informació, ajudar a peu de carrer…
- A la xarxa: enviar e-mails, publicar en el blog, participar en xarxes socials…
- Organitza la teva acció: Muntar una acció, al meu carrer, al meu barri, al meu poble, a la meva ciutat; una trobada, un acte, una acció de campanya…
També és interessant l'encertada activació del blog de voluntaris “Esta es mi acción”, ya utilitzat en les passades eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2011, encara que han canviat el disseny i el text, que ara òbviament fa referència a la campanya de Rubalcaba.
Es tracta d'un blog col·laboratiu on qualsevol voluntari del partit, o simpatitzant, pot explicar el que pensa o el que ha fet per a la campanya. Tal com indiquen “l'objectiu d'aquest blog és ser el punt de trobada i reflexió sobre el treball dels voluntaris i voluntàries del PSOE. Un blog en primera persona on els seus usuaris expliquen la seva experiència personal del treball com a socialistes. Un espai diferent del PSOE, on els protagonistes són els seus voluntaris i voluntàries, més enllà de la informació política habitual de la nostra presència a la xarxa“. Els diferents voluntaris expliquen el seu dia a dia, algunes campanyes o accions al carrer, el que es troben o el que senten. Es tracta d'una oportunitat per animar-se uns a uns altres, recolzar-se i compartir el seu treball.
En la campanya d'abril-maig es van publicar 97 posts. Ara com ara el blog, reprès al setembre, porta 36, per la qual cosa és probable que superi les publicacions pujades durant les municipals.
En una campanya online, el més important és aconseguir que els simpatitzants s'impliquin en la lluita electoral, no només com a element quantitatiu (posar “m'agrada” o difondre el que diu el partit o candidat), sinó qualitatiu, aprofitant les seves idees i la seva pròpia creativitat pel bé de la campanya, que és el que, en definitiva, cridarà més l'atenció, serà més innovador i, per tant, serà més difós.
No se sol utilitzar a Espanya, però el Partit Popular sí ho està fent per a aquestes eleccions generals. A més, i això és el nou, ho fa a través d'un concurs. El premi: els guanyadors tindran un lloc especial la nit del 20-N a la seu del PP al carrer Gènova. La resta tindran també oportunitats exclusives de participar en la campanya electoral: trobades amb líders, links oficials, ministages amb l'equip de campanya on line de la seva CCAA, etc.
Què han de fer? En el concurs “Tú también puedes ser candidato popular” cal dissenyar una campanya electoral pròpia. Pots utilitzar qualsevol canal per a la teva campanya, Blog, Facebook Twitter… i triar el teu slogan, editar el teu espot electoral, gravar el teu àudio de radio, dissenyar el teu cartell, organitzar un debat o informar als teus coneguts de les propostes concretes “del canvi que cada vegada més espanyols volen”. Competiràs amb els altres candidats escrivint post, rebent comentaris, fent amics, fans a Facebook; followers, tweets, RT o MT, etc… Els concursants tenen fins al 16 d'octubre per inscriure's.
Un bon eslògan ha de cridar l'atenció de la gent, transmetre el seu missatge i representar a la seva campanya política. Però per ser realment efectiu, un eslògan polític ha de tenir les següents qualitats: ser breu i anar al gra, ser eficaç quan s'escriu o es parla, utilitzar un llenguatge senzill i comprensible, i ser memorable.
El partit popular va presentar ahir el seu slogan de precampanya, “Empieza el cambio”. No és quelcom realment nou. No fa falta anar molt lluny (novembre de 2010) per veure que ja va ser utilizat per un altre partit, Convergència i Unió, en les eleccions catalanes, amb “comença el canvi”.
Fer referència al canvi és una constant en política. És, com indica Daniel Esquibel, una acció per sol·licitar als votants una oportunitat de fer les coses de manera diferent i, sovint, millor (o així es vol fer, almenys). En paraules de Daniel: “En la recta final de la campanya jo insistiria en alguna cosa que la gent ja li va donar a l'altre i que ara el teu candidat demana per a ell: una oportunitat. Si uns altres van governar i alguns problemes segueixen estant allí a la vista de tots, doncs cal demanar una oportunitat per al teu candidat. Simplement una oportunitat”.El 1976, Jimmy Carter ja va utilitzar “A Leader, For a Change”, el 1984 Walter Mondale va utilitzar “America Needs a Change”, el 1992 Bill Clinton va utilitzar “For People, for a Change” i especialment el conegudíssim “It’s time to Change America”, i el 2008, Barack Obama utilitzava el no menys famós “Change We Ca Believe In” o “Change we need”.
A Espanya, encara és més conegut l'eslògan “Por el cambio”, de Felipe González el 1982. A França, el 1974 va ser Giscard d’Estaing amb “Le changement sans le risque”, seguit anys més tard per “Le président du vrai changement”, de Lionel Jospin el 1995; o “La relève, Le changement” de François Bayrou el 2002.
La paraula canvi en un eslògan inspira esperança en el futur, promet resultats i ofereix un canvi de les coses. Aquesta és la raó per la qual va ser utilizat per CiU i ara pel PP. A més, en ambdós casos, l'ús de la paraula canvi està al costat de la paraula “comença”, la qual cosa determina que volen donar la sensació de victòria segura, que les coses van a canviar i que ho faran des d'aquest moment. Volen donar la sensació de seguretat i de que saben el que fan.
Des del PP van començar també ahir una mini-campanya a Twitter perquè els seus simpatitzants parlessin de què volien canviar a partir d'ara, arribant a fer de “#empiezaelcambio” un trending topic a Espanya. És exactament el mateix que es va fer des de CiU en la precampanya catalana. I també, com llavors, el trending topic es va aconseguir no només gràcies a simpatitzants que parlaven bé del partit, sinó pels adversaris que es reien del l'hashtag o ho aprofitaven per atacar al partit.
Però que ningú es preocupi. En quatre anys, o vuit, un altre eslògan del canvi estarà en els cartells electorals, segurament dels partits ara contraris. Tot es repeteix i sembla que tot està inventat. El mateix “Yes we can” d'Obama té una semblança molt raonable amb l'eslògan “Yes America Can” de George W. Bush en 2004. No canviem, perquè sembla que el “canvi” funciona i ens fa pensar que les coses poden millorar, almenys, fins a les següents eleccions.
