Divendres vinent, 8 de febrer, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és “Grassroots a la campanya d'Obama“, a càrrec de dues ponents que han estat com a voluntàries en aquestes passades eleccions. Ana Polo (@anapoloalonso). Politòloga i master en gestió pública, que l'any 2008 va participar com a voluntària en la campanya d'Obama a Nova York i el 2012 ha estat a Nova York i Filadèlfia; i Montse Prats (@Montse_Prats), periodista i master en màrqueting polític, màrqueting per emprendores i branding, que ha participat com a voluntària en la campanya, a Washington DC i a Virgínia.

Ambdues ens parlaran de la manera d'organitzar-se en la campanya demòcrata, especialment en el voluntariat d'Obama, així com l'evolució de la gestió de grassroots des de 2008 a 2012 i les seves experiències de primera mà.

El lloc serà el bar Jos-Mik (C/ Milà i Fontanals, 29), cantonada amb carrer Igualada/Torres. Prop del metro Joanic o Verdaguer.

Per a aquells/es que mai heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/as els presents.

Solem reunir de 15 a 35 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades a la nostra web.

‘Elecciones USA 2012: los 12 factores decisivos‘ és el títol de l'últim llibre d'Antoni Gutiérrez-Rubí, un i-book editat per El Periódico de Catalunya i que ja es pot adquirir en les tendes on line d'Amazon, iTunes i Kobo..

El text, -que és número 1 en vendes d'ebooks polítics a iTunes i número 3 a amazon- és una anàlisi a fons dels 12 factors clau que segons el parer d'Antoni van portar el passat 6 de novembre a Barack Obama a la reelecció com a president d'Estats Units. Cadascuna de les claus és analitzada en un capítol diferent, que van des del finançament a la presència dels candidats a les xarxes, les diferents estratègies de campanya, el microtargetting o l'ús de dades.

Sobre això últim, el Big Data, en la presentació del llibre a Barcelona, el proper 17 de desembre, a les 19.30h, comptarem amb la conferència d'Ethan Roeder, Director of data en la campanya d'Obama. La seva ponència tindrà el títol de “Data on the Obama Campaign- Myths versus Reality’” i té una pinta fantàstica per entendre com ho van fer en la campanya del president Obama per accedir, ordenar i sobretot utilitzar, totes les dades recaptades per microsegmentar al seu públic.

Espero que ens veiem allà.

Recopilo en aquest post algunes dades que m'han semblat interessants i que permeten entendre una mica millor quins han estat els resultats i per què.

1. Vots
- Obama ha aconseguit 60 milions de vots, per 57 milions de Romney. Obama ha guanyat en 6 dels 7 Estats decisius. En molts casos, per molt poc. Dels Estats clau, Romney tan sols ha pogut guanyar a Carolina del Nord.
- Obama va guanyar 13 Estats per un marge de només el 10%. El 2008 van ser sol 8 Estats.
- Un 42% dels votants van assegurar que es van veure influïts per la imatge i actuació del president durant l'huracà “Sandy”.
- A l'octubre, el 25% dels nord-americans pensaven que el país anava en bona direcció. El dia anterior a les eleccions ho pensava el 45%.

2. Xarxes socials
- A Twitter, el següent missatge de Barack Obama, publicat abans que es dirigís al país després d'haver estat declarat vencedor dels comicis, és ja el més retuitejat de la història, amb més de 536.000 retuits a les 10.30 del matí d'ahir -hora espanyola-. A més, 181.000 persones l'han marcat com a favorit. A Facebook, aquesta fotografia va aconseguir batre una altra marca: la imatge que té més “M'agrada” de la història: 2,3 milions (i pujant). La imatge ha estat compartida 270.000 vegades.
- En total, Twitter calcula que la jornada electoral ha acaparat a EUA uns 31 milions de tuits.



3. Segmentació
- El 72% dels votants són blancs, el 13% afroamericans, el 10% llatins (eren el 9% el 2008 i el 8% el 2004) i el 3% asiàtics.
- A favor d'Obama van votar el 93% dels afroamericans, el 71% dels llatins i només el 39% dels blancs.
- Han augmentat els joves menors de 30 anys que van anar a votar (19% dels votants –eren el 18% el 2008). El 60% d'ells van votar per Obama –va ser el 66% en 2008).
- El 60% dels joves menors de 30 anys han votat per Obama. El 56% dels majors de 65 ho han fet per Romney.
- El 62% del vot urbà ha estat para Obama, pel 59% del vot rural per Romney.
- El 55% de les dones (que són el 53% de votants) han votat pel candidat demòcrata.
- El 67% de les solteres (23% dels votants) van votar a Obama.
- El 59% dels catòlics (18% dels votants) van votar per Romney. També el 78% d'evangèlics (que són el 26% dels votants). El 70% dels no religiosos (12% dels votants) van recolzar a Obama.
- La microsegmentació va funcionar. Van ser bàsics, en la victòria d'Obama, els afroamericans a Pennsylvania, els llatins a Nevada, els blancs de classe obrera a Ohio i els joves a Virgínia (s'han instal·lat els últims anys en el nord de l'Estat, per la proximitat a Washington i cases més barates).
-Obama va perdre per uns 17 punts entre els membres de la classe obrera blanca en tot el país, però només per 2 en l'estat industrial d'Ohio, segons les enquestes a peu d'urna. El rescat a General Motors va tenir a veure. Es dóna la circumstància que en aquest Estat també van augmentar els vots d'afroamericans, que van representar el 15% dels votants (eren l'11% el 2008).

4. Despeses
- S'estima que demòcrates i republicans s'han gastat en la carrera presidencial 2.600 milions de dòlars: uns 2.000 milions d'euros al canvi actual.
- Els SuperPACs han ajudat molt en campanya, especialment els que anaven a favor de Romney. "Restore our future" va aconseguir 142 milions de dòlars, per 91 milions de “American Crossroads” (Karl Rove). “Priorities USA action”, pro-Obama va aconseguir 66 milions. És interessant que més del 90% dels diners dels SuperPACs es va utilitzar en campanyes negatives o brutes contra l'adversari.

Barack Obama i Mitt Romney estan a només hores del dia d'eleccions. Finalitza una esgotadora campanya que ha durat 17 mesos i gastat 3 bilions de dòlars. Ahir, últim dia de campanya, ambdós candidats tenien en la seva agenda 14 esdeveniments en 8 estats. Aquests actes se sumen a la marató del cap de setmana, amb presència en Estats claus (i 6 actes a Ohio).

Tot compta per intentar connectar amb el públic. Un bon exemple d'això el tenim en el míting de Mitt Romney per a 30.000 persones a Morrisville (prop de Philadelphia –Pennsylvania), on no va dubtar a fer sonar la música de la pel·lícula Rocky, Gonna fly now, de Bill Conti (1979), mentre apareixia a l'escenari. L'ús de la banda sonora de Rocky no és una novetat en campanyes. De fet, se sap que un candidat està a Pennsylvania perquè sovint sona aquesta música abans dels seus discursos.

Que soni “Gonna fly now” en les campanyes de Pennsylvania és un clàssic. Fins i tot Walter Mondale la va utilitzar com a himne de campanya en les presidencials de 1984 (i Reagan en la mateixa campanya).

Es dóna la curiositat que no és l'única cançó de la banda sonora de Rocky que sol sentir-se en mítings a  aquest Estat. L'altra és “Eye of the Tiger”, de Survivor. La cançó va sortir al mercat l'1 de gener de 1982, i va ser escrita a petició de Sylvester Stallone per a la pel·lícula Rocky III. La cançó va encapçalar els Billboard Hot 100 durant sis setmanes a partir del 24 de juliol de 1982. Aquest mes de gener de 2012, el candidat a les primàries republicanes Newt Gingrich, la va utilitzar en diferents escenaris, per descomptat també a Pennsylvania. Es dóna la circumstància que no tenia permís per fer-ho i va ser denunciat pels autors de la cançó.

El 2008, la cançó ja va ser usada també per John McCain i Sarah Palin (i també denunciats per no haver demanat permís) i per Hillary Clinton, en els seus viatges a Pennsylvania durant les primàries.

Les cançons de la banda sonora de Rocky, especialment a Filadèlfia i Pennsylvania, serveixen per fer l'ullet als seus ciutadans i és una senzilla i emocional eina de comunicació política per apropar-se a aquest públic. El personatge de Rocky Balboa era de Filadèlfia, i constitueix tot un mite en l'imaginari de la ciutat i l'Estat. Els Rocky Steps (graons de Rocky), que el protagonista puja al ritme de la cançó Gonna Fly Now, en la pel·lícula i en algunes de les seves seqüeles, com Rocky II, III, V i Rocky Balboa, són els graons frontals del Museu d'Art de Filadèlfia. Els turistes i fins i tot els propis ciutadans solen imitar a Rocky pujant els graons. També es va col·locar, temporalment, una estàtua de bronze de Rocky per a la pel·lícula Rocky III. L'estàtua està actualment col·locada a baix, a la dreta, dels graons.

Com deia Romney abans-d'ahir, després d'escoltar la cançó, “this audience and your voices are being heard all across the nation. We’re taking back the White House, because we’re going to win Pennsylvania!”. L'esperit que preconitza la cançó segueix tenint valor com a lluita contra l'adversitat, reencarnant el somni americà. Almenys, aquesta és la intenció quan sona a Pennsylvania. Veurem si aquesta nit el candidat republicà tira la lona a Obama en el que seria una sorpresa digna de Rocky.

Dashboard és una plataforma online d'organització de voluntaris i col·laboradors de la campanya de Barack Obama. A través d'aquesta eina han unit en una única base de dades totes les contribucions dels voluntaris. Fins a la seva creació, a l'inici de la campanya, cada vegada que un voluntari aconseguia una donació o registrava a un nou votant, aquestes dades passaven de forma anònima a formar part de les bases de dades de la campanya. A Dashboard, cadascuna d'aquestes petites victòries porta nom i cognom i aquest voluntari pot lluir els seus galons en el seu perfil en Dashboard, comparant-se amb la resta de voluntaris. Es tracta d'incentivar als voluntaris amb més reconeixement i de crear certa competitivitat perquè cada voluntari es vegi animat a emprendre més accions i augmentar els seus mèrits (més donacions, més activistes aconseguits, més trucades realitzades, més esdeveniments…).

Els premis o classificació per mèrits no és quelcom nou (ja s'utilitzava al 2008, per Giuliani, per exemple), però sí ho és la facilitat per interaccionar amb altres activistes i l'objectiu de fer-ho gairebé tot de manera local, on i offline. Dins d'aquesta xarxa cada voluntari treballa a nivell local, com a part de l'equip del seu veïnat, per atreure vots i fons a la campanya. Així, vot a vot i veïnat a veïnat, els demòcrates intenten anar conquerint el país, especialment els Estats decisius.




A través d'aquesta plataforma, a la qual es pot accedir tant des de l'ordinador, com des del telèfon mòbil, els voluntaris poden crear esdeveniments, mantenir-se en contacte amb altres companys amb els quals col·laborar i difondre notícies sobre les diferents propostes i mesures presentades per Obama. La interconnexió amb les xarxes socials de cada membre és constant. Com vaig explicar en un post d'abril parlant de les xarxes d'activistes en les eleccions franceses, hem arribat a “un nou tipus de xarxes socials pròpies, aquelles hiperconnectades amb qualsevol altra xarxa. És a dir, no és necessari tenir un login i password per a cada xarxa social (inclosa la del partit o candidat), sinó que es millora l'accessibilitat, i es pot pertànyer a una xarxa tan sols entrant des d'una altra xarxa, per exemple amb el login i password de Facebook o Twitter. Una altra característica és que vol crear activistes “totals”, no només online, sinó que també es moguin fent campanya al carrer”. Aquesta interconectivitat a les diferents xarxes socials des d'una sola plataforma millora la visibilitat de les accions de ciberactivisme i permet una major participació i involucració en campanya dels simpatitzants i dels seus contactes personals.

A través d'aquesta eina es poden accedir a diferents opcions:

1. My Team. En el meu cas, al costat de 763 membres més, m'ha col·locat automàticament en l'equip de New Jersey Sud (el meu codi postal, de Gràcia -Barcelona-, és el mateix que el seu). Des d'aquí es poden veure esdeveniments creats per diferents activistes, imatges i històries i anècdotes pujades pels voluntaris. També es pot contactar per mail amb tots els voluntaris. Mostren trucs per persuadir a votants, argumentari i una eina per trucar als teus veïns des de la pròpia plataforma.

2. Esdeveniments. Mostren esdeveniments i activitats. La majoria en aquestes últimes setmanes són campanyes de trucades telefòniques a un determinat barri. Qualsevol voluntari pot apuntar-se per participar, i sol durar un parell d'hores.





3. Missatges. Com a qualsevol xarxa social, és on es poden llegir els missatges rebuts, o enviar. Qui més sol enviar, òbviament, és el cap de l'equip local. Clicant en el nom de qualsevol activista apareix el seu perfil, mèrits aconseguits, interessos i les activitats que ha realitzat, així com els grups als quals pertany (només el local, o jueus per Obama, o músics per Obama…). També les seves altres xarxes socials (Facebook o Twitter, per exemple).

4. Recursos. És una espècie de fòrum on els voluntaris i activistes donen trucs per organitzar millor les trucades o els esdeveniments. Per exemple, si vols que la gent vagi al teu esdeveniment, truca el dia abans per confirmar-los que es realitza, o no els facis portar cafès. Els trucs es poden votar entre la comunitat, per conèixer els millors.

5. Grups. És un llistat de tots els grups que recolzen a Obama perquè qualsevol s'apunti: llatins per Obama, esportistes, veterans, dones… També et suggereix grups locals. En el meu cas: New Jersey sèniors for Obama, Rider University for Obama, etc…
Cada grup realitza activitats dissenyades per a aquests grups, i busca segmentar aquest públic i enviar-li un missatge que els membres del grup poden compartir com a seu.





6. Fer trucades. Es tracta d'una eina per realitzar trucades des de la pròpia plataforma, als teus veïns, per convèncer-los que votin a Obama. La metodologia es pot veure bé en aquest vídeo, i consisteix en un formulari amb el nom de la persona a la qual es truca i les frases que has de dir. S'apunta com ha anat la trucada i si estan a favor o en contra, i en quin grau, del candidat. També indica què dir si la persona contactada és simpatitzant de Romney. Tot queda registrat online, la qual cosa complementa la gran base de dades de la campanya.
Durant l'huracà Sandy s'està difonent i utilitzant moltíssim, per raons òbvies.

7. Fundraising. Permet crear per a cada activista la seva pròpia pàgina de donació de diners, perquè ho difongui entre els seus contactes.

8. Get fired up. Pàgina amb el video destacat, per compartir-ho amb els contactes en xarxes socials.

9. Números. Les activitats realitzades per cada activista.



 10. Obtenir informació de vot. Instruccions per votar, el dia d'eleccions o amb vot anticipat.

.
Veig quatre grans objectius en una eina com Dashboard:
- Fer una campanya local, on els veïns es coneguin i es coneguin les problemàtiques de tots (però tenir també activitats nacionals per qui vulgui col·laborar amb altres Estats)
- Fer una campanya online però que tingui repercussió offline
- Aconseguir activistes i simplificar-los el treball
- Aconseguir una base de dades increïble per a futures eleccions

A mitjans anys noranta el partit republicà nord-americà va crear “The Voter Voult”, una completa base de dades dels votants dels Estats Units. Va ser infrautilizada fins a 2004, quan ja disposava de 168 milions d'entrades. Aquell any, en la campanya de George W. Bush, el seu assessor, Karl Rove, va veure la importància que podria tenir aquesta informació per conèixer millor als votants, saber què pensen, on estan i quins missatges els podrien enviar. Aquesta informació se li subministrava a l'exèrcit d'activistes del partit, amb el que sabien on anar i amb qui parlar, ajustant-se a les preocupacions específiques d'aquests votants i dotant-se d'un argumentari específic para quan parlessin amb ells.

Des de llavors, la segmentació s'utilitza en les campanyes electorals de tot el món per adaptar els missatges del candidat a cada col·lectiu determinat, amb la finalitat d'aconseguir una aproximació més efectiva. L'objectiu és que l'electorat se senti escoltat i proper a un partit. La gràcia de la segmentació és crear missatges dirigits directament a aquests grups, per així reclutar votants que, d'una altra forma, no s'haguessin identificat mai amb el candidat o per activar a aquells que estan d'acord en una temàtica concreta però no tant en la resta. Les dades són informació, i la informació és poder per entendre i decidir mitjançant quin missatge un partit o un candidat pot apropar-se més a un simpatitzant o votant, sigui per activar-lo o per a que vagi a votar.

Així, la segmentació electoral pretén conèixer als votants per fer-los arribar el missatge oportú, allò que els importi i que aconsegueixi mobilitzar-los. Consta de quatre fases:

1. Coneixement. Establir les eines per aconseguir conèixer a aquests públics. Es pot aconseguir a partir d'enquestes, d'entrevistes, de porta a porta, de focus group, d'aplicacions en xarxes socials, etc. Es preguntarà sobre què els agrada i què pensen, però, també, què opinen sobre el seu candidat i sobre el contrincant. Un exemple interessant, abans que la segmentació fos un arma electoral usual, va ser el dels assessors de George Bush pare, que van desenvolupar, ja el 1988, un focus group no amb partidaris del seu client, sinó amb partidaris del seu rival, el demòcrata Michael Dukakis, que era favorit a les presidencials. A través d'aquest focus group van ser capaços d'identificar que fins i tot els partidaris més acèrrims de Dukakis eren una mica crítics amb la seva posició respecte a la lluita contra el crim, convençuts que era massa condescendent. Com a resultat, es va treballar aquest matís del missatge polític de Bush com el garant de la protecció ciutadana contra el crim i fins i tot es van rodar anuncis televisius (emesos en tots els canals nacionals) que jugaven amb la idea que si guanyava Dukakis deixaria obertes les portes de les presons. L'anunci més controvertit va ser “Revolving Door”, el nivell d'acceptació del qual va ser enorme i va afeblir notablement la candidatura demòcrata, sent aquesta una de les principals raons de la victòria de Bush, segons les enquestes post-electorals.

2. Classificació. Es tracta d'ordenar i entendre les dades recaptades, mitjançant mapes, bases de dades i infinitat de diferents classificacions (interessos, preocupacions, edat, gènere, ocupació…). No és suficient amb tenir les dades, cal enumerar-les i analitzar-les, classificant a la ciutadania segons els seus desitjos i preocupacions. L'equip d'estratègia del candidat usarà aquestes dades (per exemple el Voter Voult en el cas dels republicans o Demzilla en el dels demòcrates) per establir prioritats en l'estratègia de campanya i localitzar conjunts de població homogènia -o amb punts en comú- per definir per a ells un missatge que els apropi al candidat. Aquestes bases de dades estaran constantment actualitzades, incloent també material d'empreses privades. L'objectiu és creuar tota la informació per tenir una millor segmentació de públics, per ajustar el missatge als seus interessos.

En les actuals eleccions nord-americanes, per exemple, hi ha dades a l'abast de qualsevol –i que els partits hauran millorat exponencialment- que ens indiquen la tendència de vot de determinats col·lectius. En la web de Gallup existeixen referències històriques de vots per segments poblacionals reunits des de 1952. Se sap que el 55% dels universitaris vota demòcrata, que el 60% de protestants vota republicà, que el 55% de persones que van a l'Església voten republicà, que el 62% dels propietaris d'armes voten republicà, que el 65% de les solteres –pel 60% de solters- voten demòcrata, i fins i tot que el 55% de les casades voten republicà (excepte en el cas de Bill Clinton, on la majoria d'elles va votar demòcrata).

3. Missatge. El més important d'aquesta fase és decidir quin missatge farà que els electors es decideixin pel candidat. S'ha de generar un missatge que s'adapti al que sent o pensa el públic seleccionat. L'objectiu és arribar al major nombre de persones que es pugui de manera directa, parlant el seu mateix llenguatge i expressant les seves mateixes emocions. Un bon exemple el vam veure durant la campanya de Bill Clinton de 1996, on les mares del futbol (soccer moms) –mares treballadores de renda mitjana que porten als seus fills a jugar al futbol- van ser un objectiu clau a l'hora de segmentar el missatge econòmic de la candidatura de Clinton.

Un altre exemple és a través d'algunes webs de candidats: depenent del lloc on es trobi el votant, la informació que es mostra en la web serà diferent, prioritzant els missatges que tenen a veure amb els seus interessos. El primer a utilitzar aquesta estratègia online va ser l'equip de Hillary Clinton el 2008, quan difonia diferents missatges segons l'Estat on es trobés el visitant de la web.

És important també monitorizar el missatge per saber si aquest arriba al públic desitjat i de la manera desitjada o si, per contra, ha de modificar-se. Es gasten ingents quantitats de diners per arribar a aquests públics, per la qual cosa és bàsic aprofitar bé el treball realitzat en les anteriors fases de la segmentació.

4. Difusió. S'ha d'aconseguir que el missatge arribi correctament mitjançant la difusió a través de diferents mitjans -personals (email, trucades, porta a porta) o generals (xarxes socials, diaris i revistes, mitjans de comunicació, etc.)- que són més usats per aquestes persones.

Existeixen dades fiables sobreel mode de vida i hàbits de consum de demòcrates i republicans que permeten als equips de campanya incidir o col·locar publicitat en determinats productes o suports, així com anar a buscar als seus votants allí on estan. Un exemple va ser el 2008, quan els anuncis d'Obama apareixien freqüentment en “Dos homes i mig”, sèrie que segons les enquestes agrada als demòcrates. Gràcies a aquestes enquestes, els equips de campanya poden saber, també, que el 46% dels republicans té gos, per només un 30% dels demòcrates; o que els demòcrates prefereixen veure la MTV o jugar a videojocs mentre els republicans veuen programes i sèries com ‘Dancing with the stars’ (el ‘Mira qui balla’ americà), ‘The Office’ i ‘El Mentalista’; o que la majoria dels republicans prefereix el futbol americà o la NASCAR mentre els demòcrates prefereixen veure la NBA.

Totes aquestes dades són útils per poder publicitar el missatge del respectiu partit o candidat allí on van o on consumeixen els seus votants. En aquesta campanya de 2012, el candidat Rick Santorum va inserir publicitat en un dels automòbils que competia en una de les carreres de major importància del circuit NASCAR: el Daytona 500. A més, el cotxe era un Ford Fusion, fabricat a Detroit, i ho va fer just abans de les primàries de Michigan. No només es tracta de publicitat, sinó de donar un missatge a un públic determinat. No era la primera vegada. També ho ha fet Rick Perry aquest mateix any, i fins i tot la dupla Bush-Cheney l'any 2004.

Noves eines com les xarxes socials permeten augmentar també la informació i les dades que es tenen sobre els votants però, al seu torn, destriar a qui és millor enviar-li una informació sobre un tema determinat. En el cas de l'actual president Obama la seva aplicació de Facebook, “Are you in”, permet als seus partidaris declarar-li el seu suport o fer arribar als seus amics un missatge perquè s'uneixin. Però sota aquesta superfície passa quelcom molt més poderós: la primera vegada que s'utilitza l'aplicació es demana permís perquè s'afegeixi les seves dades bàsiques (nom, fotografia, gènere, xarxes, llista d'amics i qualsevol altra informació que hagin deixat oberta per compartir en Facebook. També sol·licita permís per saber l'aniversari, ciutat actual i la capacitat d'enviar correu electrònic o missatge al mur. (Algunes d'aquestes característiques pot ser invalidades, però la majoria són requerides per l'aplicació). Ara l'equip de campanya d'Obama pot, per exemple, consultar la llista per enviar un missatge a cada persona que s'auto-identifica com a demòcrata, dona, casada i major de 35 anys, amb més de 500 amics en Facebook i parlar del temi “família”.

Avui dia es busca segmentar el més i millor possible per arribar, amb el missatge adequat, a la major part de població. La informació és poder, i una bona segmentació pot aconseguir aprofitar al màxim els esforços humans i econòmics per guanyar unes eleccions.

Article publicat a la revista "Más poder local", número 13. Veure PDF.

“Elections 2.0” és una web -llançada per Juan José Cacho i Ruth Carrasco- per poder seguir la incidència de les eleccions presidencials a Estats Units i Veneçuela a la xarxa social Twitter, i que recentment s'ha ampliat per acollir els moviments en aquesta Xarxa social del que ocorre en les properes eleccions basques i gallegues.

La web s'ha concebut com un laboratori de seguiment en temps real dels principals candidats i ‘hashtags’ (etiquetes de Twitter) en eleccions. En accedir a cadascun d'aquests espais electorals, es recopilen a través d'una sèrie de gràfiques les publicacions diàries dels usuaris de Twitter dels contendents en les dues cites, o els seus equips. També se segueixen els usuaris que aconsegueix cadascun, de manera que es permet realitzar comparatives entre qui aconsegueix més publicacions, o qui té més ‘followers’ a la xarxa social. La informació es complementa amb la visualització dels principals usuaris, etiquetes i enllaços que s'empren en el procés.

L'actualització d'aquestes dades en la web es realitza amb una freqüència diària per als gràfics de publicacions per hashtag i nombre de seguidors dels candidats, i de cada hora per a les taules de dades.

És interessant veure el seguiment que fan, que anirà augmentant conforme s'apropi la cita electoral respectiva. Podeu trobar més informació en el blog de l'eina, que analitza sovint els resultats obtinguts i algunes curiositats que estan passant en les diferents campanyes. Recomano recórrer l'eina i anar seguint el blog.

Ja fa alguns anys que la segmentació s'utilitza en les campanyes electorals per adaptar els missatges del candidat a cada col·lectiu determinat, amb la finalitat d'aconseguir una aproximació a l'electorat, per a què se sentin propers a un partit i a un candidat. La gràcia del microtargeting és crear missatges dirigits directament a aquests grups, per així reclutar votants que d'una altra forma no s'haguessin identificat mai amb el candidat.

Va ser sobretot Karl Rove el primer en utilitzar massivament aquesta tècnica per fer campanya, buidant totes les dades possibles dels electors (d'intenció de vot, de consum, de dades personals, …) en una sola base de dades (denominada “Voter Vault”), que permetia a l'exèrcit de voluntaris de la campanya de George Bush el 2004 saber on anar, amb qui parlar, a quins temes donar més importància quan parlessin amb determinats ciutadans, etc… Des de llavors, la segmentació s'utilitza de manera habitual.

A Estats Units, els equips de campanya coneixen els seus potencials votants i aquells que mai els votaran. És a través d'aquestes dades com l'estratègia de campanya tindrà més o menys sentit. En la la web de Gallup existeixen referències històriques dels vots de determinats col·lectius, reunits des de 1952. Alguns exemples de dades interessants que els candidats demòcrates i republicans tenen en compte i que no solen canviar al llarg dels anys:
- Homes: 50% vota REP – 50% vota DEM (excepte Reagan, on un 64% el va votar)
- Dones: 45% REP – 55% DEM (excepte amb Bush, Reagan i Eisenhower)
- Negres: 5% REP – 95% DEM (enl 2008 el 99% dels seus vots va ser per Obama)
- Menors de 30: 40% REP – 60% DEM
- Majors de 65: 55% REP – 45% DEM (fins a 2008 la majoria sempre votava DEM)
- Universitaris: 45% REP – 55% DEM (fins a 2008 la majoria sempre votava REP)
- Postgraduats: 40% REP – 60% DEM
- Costa Est: 45% REP – 55% DEM (excepte amb Reagan, Nixon i Eisenhower)
- Sud: 55% REP – 45% DEM (fins a 1964 la majoria sempre votava DEM)
- Protestants: 60% REP – 40% DEM
- Catòlics: 45% REP – 55% DEM
- Van a l'església: 55% REP – 45% DEM
- No van a l'església: 40% REP – 60% DEM
- Propietaris d'armes: 62% REP – 38% DEM
- No propietaris d'armes: 40% REP – 60% DEM
- Veterans: 60% REP – 40% DEM
- Solteres: 35% REP – 65% DEM
- Solters: 40% REP – 60% DEM
- Casats: 60% REP – 40% DEM
- Casades: 55% REP – 45% DEM (excepte amb Clinton, on la majoria el va votar)

Però ja no parlem tan sols de col·lectius determinats. Existeixen dades fiables sobre el mode de vida i hàbits de consum de demòcrates i republicans, que permeten als equips de campanya incidir o col·locar publicitat en determinats productes o suports, així com anar a buscar als seus votants allí on estan. Un exemple va ser el 2008, quan els anuncis d'Obama apareixien freqüentment en “Dos homes i mig”, sèrie que agrada als DEM. Recentment han aparegut tres publicacions, a Vanity Fair, New York Times i Washington Post que ens donen pistes sobre els gustos d'uns i uns altres. Per exemple:
- Un 10% dels DEM practiquen ioga, per només un 2% dels REP
- Un 16% dels DEM van a museus, per només un 10% dels REP
- Un 25% dels DEM usen netejadors ecològics, per només un 18% dels REP
- Un 14% dels DEM veuen la MTV, per només un 3% dels REP
- Un 14% dels DEM són fans de la NBA, per només un 7% dels REP
- Un 55% dels DEM llegeixen The Washington Post, per només un 25% dels REP
- Un 47% dels DEM veuen la CNN, per només un 31% dels REP
- Un 11% dels REP són fans de la Nascar, per només un 7% dels DEM
- Un 11% dels REP van de caça, per només un 4% dels DEM
- Un 26% dels REP són fans del futbol americà, per només un 18% dels DEM
- Un 46% dels REP tenen gos, per només un 35% dels DEM
- Un 40% dels REP veuen Fox News, per només un 16% dels DEM
- Un 37% dels REP tenen camioneta, per només un 20% dels DEM
- Un 42% dels REP veuen Golf TV, per només un 31% dels DEM
- Els DEM mengen més en Burguer King, i els REP més en McDonalds
- Els REP visiten a la Xarxa més webs metereològiques, de finances i de resultats esportius que els DEM
- Els DEM descarreguen més jocs, veuen més pel·lícules i utilitzen més el Messenger que els REP
- ‘Dancing with the stars’ (el ‘Mira qui balla’ americà), ‘The Office’, ‘El Mentalista’, ‘The big bang theory’, ‘Dones desesperades’ i ‘Anatomia de Grey’ són els programes que més agraden als REP
- Als DEM els tiren més els espais d'entrevistes, debat i actualitat: el xou de David Letterman, ‘The View’, ‘ABC World News’, ‘Insider Weekend’ i ’60 minuts’.

Avui dia, a més, els nínxols estan tan bé estructurats que es busca segmentar el màxim possible, posant la mirada en sectors minúsculs de la població. Aquest microtargeting, tal com indicava Guillem López Bonafont, “és utilitzat avui dia per tots els partits nord-americans i també alguns europeus per identificar i categoritzar potencials votants tant a nivell individual com en petits grups. A partir d'aquí, s'utilitzen diferents mesures de comunicació per accedir directament a aquest públic i transmetre'ls un missatge monitoritzat pel partit que faciliti la propagació de la campanya“. Exemples els trobem en mares del futbol, treballadors blancs de classe baixa, els protestants de les mega-esglésies, els cubans de Florida, els joves de Starbucks, els habitants de les rulots dels afores de les ciutats, els de l'associació del rifle, les mares de l'hoquei –usat per Sarah Palin-, etc (més info en Pau Canaleta).

És tot un art aconseguir la major informació possible sobre els teus votants, i ho és encara més aconseguir-la sobre aquells que no et voten. Trobar al teu públic potencial i convènce'l que vagi a votar és una arma bàsica avui dia. Una bona segmentació és l'eina que permet aprofitar al màxim els esforços.

Estats Units compta amb 50 Estats. Encara que els 13 primers Estats poden considerar-se ja membres dels EUA des del moment de la Declaració d'Independència -4 de juliol de 1776-, han anat sumant-se Estats fins a arribar als actuals 50, amb l'admissió d'Alaska i Hawaii al gener i agost, respectivament, de 1959. Van ser els dos últims i van fer un número rodó, que com veurem, ha tingut molt a veure en les eleccions nord-americanes.

L'any següent, el 1960, Dwight D. Eisenhower deixava la Casa Blanca i hi havia campanya electoral. Els candidats eren Richard Nixon i John F. Kennedy. Com a símbol de proximitat a tots els ciutadans de tots els Estats, Nixon i el seu equip van decidir visitar un a un a tots els Estats durant la seva campanya, en el que es denomina una “campaign in all 50 states”. Va ser un dels seus majors errors.

Com indica Matthew Ashton, la raó més evident de l'error és que no tots els Estats tenen els mateixos vots electorals, ja que depèn de la població. Era millor estar a Texas (38 vots) que a Wyoming o Montana. Una altra raó és que en alguns d'aquests Estats ja anaven a guanyar els republicans o els demòcrates sí o sí. Era una pèrdua de temps viatjar allà, ja que evitava que pogués haver estat en algun altre lloc on sí era important esgarrapar vots. La tercera raó era la despesa de recursos i de temps en viatges a llocs llunyans o poc poblats. Nixon estava esgotat, i ho va demostrar en el famós debat electoral televisat, on Kennedy venia descansat.

Des d'aquest any, tan sol Barry Goldwater va repetir aquesta estratègia, el 1964 contra Lyndon B. Johnson, i també va perdre. Només un altre candidat ho va intentar. Va ser Barack Obama el 2008, on va visitar els 50 Estats, encara que en alguns tan sol va estar un dia i no va repercutir en la seva campanya, ja que era més simbòlic que una eina electoral.

El 2012, ara com ara només Ron Paul, candidat a les primàries republicanes, ha fet una campanya en els 50 Estats. Tampoc amb massa fortuna. No sembla que ni Obama repeteixi, ni que ho intenti Mitt Romney, de moment.

Avui dia és la televisió la que permet fer campanya en cada Estat, amb anuncis diferenciats i amb missatges diferents. No és necessària la presència del candidat, almenys en aquells que no són relativament rendibles electoralment. Visitar cada lloc és només quelcom simbòlic, que vol generar confiança cap a la població i, en alguns casos, fer-los veure que encara que no tinguin importància electoralment el candidat està amb ells, que vol conèixer les seves idees i impressions, conèixer-los. Però mal organitzat, com es va fer en els anys 60, es converteix en una derrota segura.

“Forward” és l'eslògan triat ara com ara per l'equip de Barack Obama per a les eleccions presidencials de 2012. Se l'ha criticat per això des dels mitjans més ultra-conservadors, ja que aquest lema també el van utilitzar Lenin i Mao Tse-Tung, amb el que els seus atacs al, per a ells, “comunista” Obama no s'han fet esperar.

No obstant això, hi ha una reminiscència més actual amb aquest eslògan. És el de Tony Blair en les eleccions britàniques de 2005. El seu lema: “Forward, not back”. En aquesta època, la guerra de l'Iraq s'havia menjat la popularitat de Blair i hi havia una sensació de cansament en el partit laborista, ja que havia decebut les esperances posades anys enrere en el seu primer ministre (just el que li passa ara a Barack Obama). Llavors, van llançar aquest vídeo, parlant del que havien fet durant els seus anys de govern i que volien continuar fent-ho. I van guanyar.



Que el lema d'Obama provingui de Blair i el de Romney de Thatcher ens pot fer pensar que res està inventat, i és cert, però es pot anar més enllà en l'anàlisi.

La setmana passada, per exemple, va ser moguda per al quasi candidat republicà Mitt Romney, ja que un dels seus portaveus, Richard Grenell, va haver de dimitir per ser homosexual, per les fortes pressions conservadores i del Tea Party. Tan sols va poder estar dues setmanes en el càrrec.

El tema gai se situava en campanya, i cobrava més sentit que mai en faltar només tres dies per al dimarts 8 de maig, quan a Carolina del nord es decidia en referèndum prohibir el matrimoni gai.

L'endemà de la dimissió de Grenell, i mentre el president Obama feia campanya, el vicepresident Joe Biden responía a una pregunta molt preparada de la NBC: “Estic completament a gust amb la idea que homes casats amb homes i dones casades amb dones gaudeixin dels mateixos drets que els altres, inclosos els drets i les llibertats civils”. Biden es va convertir així en el membre de l'executiu de major rang a recolzar la igualtat de drets per als gais. L'endemà van dir el mateix altres alts responsables del govern nord-americà, com el secretari d'Educació, Arne Duncan.

Òbviament, després d'aquestes inesperades respostes, tots els mitjans de comunicació van començar a pressionar a Barack Obama perquè donés una resposta a la mateixa pregunta. Durant dos dies, el tema de la resposta d'Obama va ser el més important de la campanya. Les seves últimes declaracions sobre l'assumpte dataven de l'estiu de 2011 i llavors va afirmar que la seva opinió estava “evolucionant”, deixant pensar que en un determinat moment podria donar el seu recolzament de manera definitiva.

Finalment, dimecres 9 de maig, Obama va dir en una entrevista a ABC que “Les parelles del mateix sexe haurien de poder casar-se […] personalment, és hora d'anar cap a davant”. El fet que el president es pronunciï clarament a favor obre un debat que pot ocupar gran part de la campanya electoral en les properes setmanes.

Romney ràpidament va saltar a la palestra dient que seguia entenent el matrimoni com “la relació entre un home i una dona”, però de nou, el candidat republicà perdia el control de la comunicació en la campanya, i anava a remolc del que feia o deia Obama, per no esmentar que una altra vegada se l'agafava a contrapeu respecte a alguna cosa que ja havia dit anteriorment, quan defensava el reconeixement a la plena igualtat en els seus inicis polítics.

O bé les declaracions de Biden han fet que el tema, tabú en la política nord-americana, explotés; o bé hi havia una estratègia pensada per descol·locar a Romney i aconseguir de nou el vot jove, el que la campanya d'Obama veia més perdut des de les eleccions de 2008.

En aquest nou escenari, i tal com ja va recordar Obama en la seva entrevista, és hora d'anar cap endavant (com el seu eslògan Forward), i no cap enrere. El fet –també “casual”- que avui apareguin declaracions d'antics companys de Romney que diuen que va atacar a un company gai, no fa sinó crear aquesta dicotomia, buscada pels demòcrates, entre el nou i el vell.

I per descomptat aquestes imatges, per descomptat difoses per l'equip d'Obama, fan pensar a l'electorat encara més en aquesta dualitat i en la percepció que l'aposta d'Obama és el futur i Romney el passat:



En la imatge, via Potus, es mostra com el 1957 es protestava contra els matrimonis mixts, i el 2012, contra els matrimonis entre homosexuals.

És una estratègia arriscada, però molt interessant si té èxit. Tot dependrà de si el tema seguirà tenint importància durant la campanya o si és oblidat. De moment Obama està traient benefici, electoral, i sobretot econòmic.


Articles interessants sobre possibles conseqüències electorals:
- El juego de malabares de Obama con el matrimonio homosexual
- La causa del matrimonio gay moviliza al electorado en Estados Unidos
- Support for Gay Marriage Outweighs Opposition in Polls
- Of Course Obama’s Gay Marriage Stance Is Political—So What?

El misticisme i simbolisme que uneix antics polítics nord-americans amb el present és una eina que tots els equip de campanya busquen per als seus candidats. Ho vam veure en 2008 amb Obama i la cerca de paral·lelisme amb Kennedy o Lincoln. El 2012 ho seguim veient, però des dels candidats republicans, buscant paral·lelismes amb Reagan.

Ronald Reagan és un dels presidents nord-americans més recordats, i és àmpliament recordat pels candidats republicans. En aquestes primàries de 2012, el seu nom ressona ineludiblement en gairebé qualsevol míting. Tots es vanaglorien de ser el seu successor, i tots utilitzen qualsevol simbolisme que recordi a aquest president.

Un bon exemple va tenir lloc el passat 19 de març, quan Rick Santorum va fer campanya a Dixon, Illinois, lloc de naixement de Reagan, i no només va anar especialment allí, sinó que va parlar davant d'una estàtua ecuestre en el seu honor. El candidat va incloure en el seu discurs referencies freqüents a l'expresident: “Aquesta comunitat va ajudar a modelar a Ronald Wilson Reagan” o “Ronald Wilson Reagan va ajudar a canviar el món”, i va invocar el seu optimisme, esperit positiu i valors conservadors, que ell també encarna (segons va dir).



Durant el seu discurs, Santorum es va comparar amb Reagan, qui es va presentar –i va perdre- contra el president Gerald Ford en les primàries presidencials republicanes de 1976. Santorum va dir que com Reagan, ell lluita contra un candidat republicà que té el suport del partit (referint-se a Romney), però que el vencerà. Reagan va perdre, però va guanyar 4 anys després. També va citar el mateix en vèncer a Louisiana, el 25 de març.

Santorum es convertia així en l'hereu de Reagan. Fins llavors, especialment fins a finals de gener, era Newt Gingricht qui més ferventment defensava els ideals conservadors de Reagan. El New York Times va informar a l'inici de l'any que Gingrich havia esmentat les paraules “Ronald Reagan” 55 vegades durant els debats del GOP, més que tots els altres candidats junts -Santorum el va citar 14 vegades, per 6 de Romney, per exemple-. També va aconseguir el suport de Mike Reagan (el fill gran de l'expresidents i de Nancy Reagan).







Gingricht utilitzava més i més a Reagan en campanya, quelcom que l'estava col·locant com a símbol de la continuació del seu llegat, i que, al seu torn, també el situava a la fi de 2011 i gener de 2012 com a ferm candidat republicà en les primàries.

Des de l'equip de Santorum van veure que podien aconseguir destruir la imatge de Gingrich i ser els “hereus” morals del conservadorisme reaganià si aconseguien desvirtuar la relació Gingrinch-Reagan. És per això que van començar a acusar-lo de no dir tota la veritat respecte a les seves idees, i que algunes de les seves propostes anaven en contra del que el propi Reagan pensava. L'estratègia va funcionar bé, i a poc a poc, Gingricht va deixar d'estar en les travesses conservadores, sent Santorum el que ha heretat l'estela de Reagan i del conservadorisme més profund. No va ser l'únic atac. Des de l'equip de Romney també es va buscar destruir aquesta imatge de Gingricht com a proper a Reagan, i es va criticar d'igual forma les seves propostes. També van difondre en tots els mitjans de comunicació que Gingrich havia estat molt crític amb Reagan en els anys vuitanta. No era cert, però en qualsevol campanya negativa, la veritat triga a aflorar –en aquest cas fins després de les primàries de Florida- i fins i tot així, estudis adverteixen que un 20% de la gent es queda amb la imatge negativa encara que s'hagi demostrat no ser certa.

Els va sortir bé. Gingrich va perdre a Florida quan estava en boca de tots com a possible candidat, i pràcticament ha desaparegut de les enquestes. No és tan sols per l'assumpte Reagan, òbviament, però els atacs van tenir molt a veure per desvirtuar-ho com a candidat. Santorum intenta ocupar el seu lloc.
L'ombra de Reagan és allargada, i tots volen acollir-se sota ella.

Avui s'estrena el documental “The Road We’ve Traveled” (El camí que hem recorregut) sobre el primer mandat del president d'Estats Units Barack Obama. Té una durada de 17 minuts i està dirigit pel guanyador d'un Oscar per “Una veritat incòmoda”, Davis Guggenheim (que ja va seguir a Obama durant la campanya de 2008) i està narrat per l'actor Tom Hanks.




Narrat i editat cronològicament, podem veure després de la campanya de 2008 l'arribada del primer president afroamericà d'Estats Units a la Casa Blanca, així com el ja mític discurs que va donar el dia de la seva investidura enfront del Capitoli. Després, el vídeo entra en matèria i narra els gairebé quatre anys de mandat del president. Així, podem veure des de dins una de les fites de l'Administració Obama: la captura de Bin Laden. Ofereix també imatges privades d'Obama i Hillary Clinton seguint l'operació per donar caça al terrorista més buscat. Però també es reflecteix el treball d'Obama de cara als seus electors, amb el president passejant-se per fàbriques per parlar amb empleats i oferint discursos encoratjant als treballadors del seu país. També compta amb nombrosos testimonis.

El documental ha aixecat molta expectació (de moment està disponible el tràiler), i l'equip d'Obama ho ha aprofitat, com no, per aconseguir augmentar la seva llista de simpatitzants. Ja que des de fa uns dies demana a qui vulgui veure'l abans que la resta (unes hores abans) que escrigui la seva adreça d'email i el seu codi postal, per rebre la invitació i veure-ho. També aprofita per “suggerir” que aquestes persones poden organitzar trobades o festes amb els seus amics per veure-ho tots junts en directe.

Llançar-ho tan aviat no és mala idea. En aquests moments Obama està en els seus pitjors números de valoració, i les primàries republicanes en plena efervescència. Aquest documental és, doncs, una bona manera de donar a conèixer el seu treball aquests quatre anys, de donar a conèixer el seu relat polític i les coses aconseguides des que és president. Alguna cosa així com dir: “Veieu el que he fet? Doneu-me quatre anys més i farem més coses”.

És la tercera ocasió en què l'equip d'Obama llançarà un documental. El 2008 va difondre per elevisió, en prime time i a menys d'una setmana de les eleccions, un documental de 27 minuts, titulat “American Stories, American Solutions” que va aconseguir un 21’7% de l'audiència. També durant la campanya havia llançat un documental de 13 minuts atacant a McCain per l'escàndol “Keating Five”.

Obama es puja de nou a la moda dels documentals en campanya. Encara que just abans que ell ha estat Newt Gingricht qui ho ha fet amb una biografia molt personal de 16 minuts, titulada “Rebuilding the America We Love“.

Els documentals són una eina de campanya que permet percebre al candidat com a molt més proper, en situacions més personals i íntimes, i amb una qualitat excel·lent. Aquests documents audiovisuals són els germans grans del que en un post de Mas Consulting denominaven els electo-tràilers. Es tracta de vídeos electorals que imiten l'estructura i l'aparença que solem trobar en els tráilers cinematogràfics. Tim Pawlenty, Ron Paul i Rick Perry ja han emprat aquest nou format diverses vegades. Aquest seria un bon exemple:




Per a MAS Consulting tres són les raons d'aquest ús:
1. D'alguna forma, Hollywood ens ha entrenat per interioritzar el tráiler com una potent eina posicionadora, per aquest motiu també podem emprar-ho per posicionar sèries, llibres… i candidats.
2. És una forma de presentar el seu propi relat de campanya, que en 2012 girarà, independentment del candidat, entorn de la situació d'emergència nacional per l'impacte de la crisi.
3. El tráiler cinematogràfic es caracteritza per la seva curta durada, la seva espectacularitat i l'ús d'efectes sonors i visuals que afegeixen dramatisme i emoció. Els ingredients perfectes per captar i mantenir l'atenció del votant.

Els tráilers (o electo-tràilers) són una eina més per donar-nos a conèixer el missatge del candidat, i d'una manera ràpida i que interessa al públic per la seva qualitat i espectacularitat. No són els primers candidats que es valen del llenguatge del cinema per rodar un espot. A part d'aquests tráilers cinematogràfics, el cinema i la manera de rodar en cinema fa que els documentals aconsegueixin destacar. Potser el primer va ser en The Man from Hope, un mini-documental biogràfic empleat per Bill Clinton en la campanya de 1992. I no només succeeix a Estats Units. En la campanya a les eleccions generals a Espanya de novembre de 2011, Carme Chacón també tenia un, “Retrat d’una candidata”, de 8 minuts, que retratava la seva vida familiar.

És summament important la percepció que poden tenir les persones sobre algú, i aquests retrats ajuden a conèixer-los millor i a adquirir confiança en ells. Abans dels documentals, els equips de campanya en tenien prou amb unes bones imatges en reportatges –que segueixen fent-se-. Un bon exemple d'un reportatge sobre el dia a dia d'un candidat és el que va llançar Romney al gener sobre la seva vida a la carretera. En ell, un fotògraf d'Associated Press va acompanyar a Mitt Romney en els 200 quilòmetres que separen Naples de Miami, i va captar al candidat fent un puzle amb el seu nét, preparant un sandwich de crema de cacauet i mel per berenar, utilitzant la seva iPad, i seguint atentament un míting de Gingrich per televisió. Coses normals, que humanitza al candidat. Aquest és l'objectiu. També ho és, per exemple, que hagi penjat les cançons que escolta mentre va d'Estat en Estat.




Es tracta de conèixer al candidat, d'aconseguir entendre el seu context i el que pensa, comprendre que és una persona normal, amb la seva família i la seva vida com qualsevol altra persona. Que és algú proper. Per això el gènere està funcionant ara. El documental li dóna una qualitat al missatge i un relat al candidat que no podíem veure en vídeos electorals de 2 minuts.

Si hi ha un slogan polític que encara es recorda a tot el món, i principalment en el Regne Unit és l'utilitzat per l'equip de campanya de Margaret Thatcher per a les eleccions de 1979.
El cartell, que va ser votat l'anunci del segle per la revista “Campaign”, es va llançar en 1978 pel partit conservador britànic, i mostrava una interminable línia de persones fent cua per a l'Oficina de l'atur amb el lema “Labour isn’t working”.



Creat pels germans Saatchi, el cartell va tenir segons tots els experts un paper decisiu en la caiguda de l'administració del laborista James Callaghan en les eleccions de 1979 i va aconseguir el sorgiment de Margaret Thatcher, també perquè ella el va portar al Parlament (quan havia estat denunciat pels laboristes) i el va mostrar. El seu impacte va ser espectacular, tant pel poder del missatge com per la novetat. El cartell va marcar un canvi en publicitat política, dirigint-se directament a treballadors tradicionals que temien pels seus llocs de treball. Va ser el primer slogan + imatge que va adoptar en el Regne Unit les tàctiques de màrqueting agressives que caracteritzen les eleccions modernes.

Fins al 2001 no es va saber com es va crear l'anunci: trucant el 1978 a joves del partit, dient-los que portessin als seus pares a un aparcament per a un projecte secret. Amb el poc temps que es va donar només van anar-hi 20 persones, però no es va cancel·lar, sinó que es va manipular fotogràficament perquè semblés que hi havia molta més gent.

L'impacte en les campanyes modernes va ser tal que, 33 anys després, el mateix slogan s'està utilitzant en les primàries republicanes de 2012 a Estats Units. Mitt Romney ho utilitza des que es va presentar, però especialment des del mes de gener d'aquest any, per atacar a Obama, preparant-se per a quan sigui el candidat republicà. El candidat no amaga –i és de destacar- que aquesta campanya està basada i vol rendir tribut a aquella de Margaret Thatcher.

El seu lema, “Obama isn’t working” disposa fins i tot d'una pàgina web (amb informes, blog, vídeos, etc…) on indica tot el que no està fent correctament el govern d'Obama. Aquest és el principal canvi: Romney ha eliminat el cartell, bàsic en els anys 70, i l'ha substituït per una web i per una quantitat ingent de vídeos a Youtube.



En els vídeos, apareixen persones que diuen què els va malament, així com vídeos sobre lo malament que va l'economia –i per tant, l'ocupació- en determinats Estats. “Casual” (i intel·ligentment) els vídeos parlen del que passa en els Estats on són a punt de celebrar-se primàries, posant a Mitt Romney com el salvador d'aquestes feines per a l'economia del país. Tal com indiquen en la web, i l'objectiu del missatge en la campanya: “Americans are tired of hearing President Obama’s excuses about the weak economy. They want a president who cares about putting people back to work and who will make creating jobs his number one priority”.

És també, a causa d'aquesta campanya de Romney, que l'equip d'Obama va començar a usar infografies amb les feines assolides en la seva etapa com a president. Però l'important en aquesta campanya temàtica serà la percepció que li quedi a la ciutadania: si Obama ha produït ocupacions o si realment no està fent res (com diu Romney).

La campanya nord-americana de 2008 va veure néixer l'estrella virtual Amber Lee Ettinger (àlies l'Obama girl) amb els seus vídeos pro-Obama. En plenes primàries, al maig de 2007, va llançar a Youtube el vídeo “I Got a Crush… on Obama“, que ràpidament es va fer viral. També des de l'equip d'Obama es van encarregar de difondre'l, i va ser el propi candidat qui va parlar d'ell, en dir que era un exemple més de la creativitat de la gent. Posteriorment, Amber va treure més vídeos. En total, les seves creacions a favor del candidat Obama van ser vistes per més de 120 milions de persones.

No és l'únic cas. A Rússia, el 2011, es van començar a realitzar actes polítics a favor de Medvedev, per part d'un grup de noies, vestides com cheerleaders (copiant l'estètica Obama-girl), que recorrien Moscou animant a recolzar al president i a les seves polítiques. Aquestes Medvedev girls, com es feien dir, es van agrupar a través de la xarxa i quedaven i organitzaven actes públics. La seva bellesa i les seves activitats –com semidespullar-se a favor d'una llei-, òbviament, cridaven l'atenció de la premsa i de la població, amb el que el seu missatge de suport al president arribava a molta més gent. El propi Medvedev va anar a algun acte seu, per descomptat amb càmeres de televisió.




Aquest 2012, en canvi, i a falta encara de molts mesos, han nascut unes noves estrelles online, en aquest cas moltíssim menys provocatives i que canten música cristiana per al partit republicà i, especialment, per a Rick Santorum. Haley i Camille Harris, d'Oklahoma, denominades ja les “Santorum girls”, s'han guiat per “inspiració divina” – segons les seves pròpies paraules- per escriure “Game On“, una cançó de country en elogi del candidat: “Game on, join the fight/ We’ve finally got a man who will stand for what is right/ There is hope for our nation again/ Maybe the first time since we had Ronald Reagan/ There will be justice for the unborn, factories back on our shores/ Where the Constitution rules our land/ Yes, I believe Rick Santorum is our man“.



El seu pare és pastor religiós i, com no podia ser menys, està orgullós de les seves filles, el vídeo de les quals ha superat a Youtube el milió de visites en molt pocs dies. Les noies també han estat convidades a diversos programes de televisió, incloent el Today Show de la NBC. També el propi Santorum va donar la seva aprovació i ho va difondre a Twitter: “Wow! I love this #GameOn song and video! Thank you Harris Family from Oklahoma!”.

Aquests tres exemples ofereixen tres idees:
1. Qualsevol pot fer-se famós amb una mica de creativitat, un vídeo en Youtube i el boca orella a les xarxes socials (o almenys pot intentar-ho)
2. Les noies, encara al 2012, venen i fan que la premsa parli d'elles, encara que sigui en una campanya electoral
3. És la difusió, encara que sigui casual, pels propis candidats o el seu equip, el que aconsegueix que la visibilitat de les “political girls” sigui exponencial. A la campanya li interessa, i a les noies també.

No crec que siguin les últimes que veiem. L'infotainment funciona, tal com comenta Ángela G. Montes citant a Eva Campos. Perquè és diferent, divertit i interessant per a la premsa.

Diego Beas es fa una interessant pregunta en el seu blog: Podria el Partit Republicà patir la derrota més estrepitosa de la seva història en les presidencials de la tardor? Si la trajectòria actual es manté i les primàries del partit es perllonguen, la possibilitat és més que real: una elecció interna extremadament complicada, dos candidats en la davantera amb debilitats estructurals profundes i la possibilitat —remota però real— d'una convenció a la fi d'estiu en la qual es triï al candidat sense tenir en compte les votacions en els Estats. Com indica Beas, “el problema de fons per al partit és que l'elecció interna s'ha distorsionat tant que serà molt difícil arribar a novembre amb un discurs mitjanament assenyat sobre pràcticament qualsevol tema. Encara que les primàries sempre es desenvolupen en clau interna, en aquesta ocasió el corriment cap a l'extrem s'ha portat massa lluny”.

És un problema important, però no és aquest l'únic amb el qual s'estan trobant els republicans. El 2008, el 66% dels joves van votar a Barack Obama, i tan sols el 32% per John McCain. Si només haguessin pogut votar els majors de 35 anys, McCain hauria guanyat sense problemes i avui seria president.


A més, aquests joves s'han distanciat de la política i han perdut en gran mesura la seva confiança en Obama, però no per anar-se a les files republicanes, sinó per ser apolítics. Segons una enquesta feta per Rock the Vote, un 34% dels joves prefereix una majoria demòcrata al Congrés enfront d'un 28% que desitja el control dels republicans. Però el grup dominant era el del 36%, al qual li dóna el mateix una cosa que l'altra. Obama i el seu equip ho saben i ja des d'octubre de 2010 van començar la caça d'aquests vots per tornar a connectar amb aquest públic. Aquestes accions van incloure una entrevista d'Obama a la revista Rolling Stone, la seva aparició en la cadena musical MTV, la seva aparició al costat de músics i rapers, aplicacions per a mòbils i iPad, o mítings per a estudiants, com el que va celebrar per 26.000 persones a la universitat de Wisconsin. I és el que ha anat fent des de la seva campanya els últims dos anys, especialment des de maig de 2011, quan es va fer oficial que es presentava a la reelecció. Però no és suficient, i no aconsegueix recuperar aquest vot.

Encara que pitjor ho estan fent des del partit republicà. Com indica Michael Barone en el Washington Examiner, “els seus candidats, excepte potser Ron Paul, no estan prestant molta atenció als joves votants en les primàries i assemblees fins ara”. Té una mica de lògica si es pensa que de les persones que participen en els caucus i en les eleccions primàries són en la seva majoria grans, ja que aquesta campanya no està tenint cap tirada entre els joves. Segons els estudis, els votants menors de 30 anys van representar només el 15 per cent dels participants a Iowa, el 12 per cent a New Hampshire, 9 per cent a  Carolina del Sud, 6 per cent a Florida i 8 per cent a Nevada. Per poder comparar, en 2008, el 18% dels votants eren joves.

De tot aquest vot entre menors de 30, Ron Paul va aconseguir gairebé la meitat dels vots joves a Iowa i New Hampshire i va aconseguir als votants joves –i poc més-, a Nevada (el seu problema està en els grans, als menors de 30 anys els encanta). El probable guanyador de les primàries republicanes, Mitt Romney, tan sols va aconseguir el 13 per cent a Iowa, 26 per cent a New Hampshire i 16 per cent -la més baixa entre els republicans- a Carolina del Sud.

Totes aquestes dades són realment problemàtiques per als republicans especialment perquè el vot jove podria decantar l'elecció. No només pels seus vots, importantíssims òbviament, sinó també per la difusió del candidat i el seu missatge en xarxes socials. És ara quan tant Romney com Santorum i Gingrich s'estan posant les piles, especialment el primer, que en l'última enquesta ja guanya per fi als seus contrincants en vot jove. No obstant això, i tornant al que citava Beas, la llarga durada de la campanya fa que els candidats s'escorin cada vegada més a posicions extremistes, la qual cosa fa que els joves s'allunyin dels republicans.

Obama i els candidats republicans saben de la importància dels joves i cada vegada veiem més estratègies per captar la seva atenció. Veurem qui aconsegueix més suports.

Des de 2008, hi ha una articulista del New York Times que critica constantment a Mitt Romney per un succés que va ocórrer el 1983. En els més de 30 articles d'opinió sobre aquest tema que ha escrit els últims quatre anys, Gail Collins mostra la seva fixació pel viatge de Seamus, un gos Setter irlandès, al que Romney va portar de viatge familiar per Canadà dins d'una caixa, lligat en la part superior del seu cotxe.

La història la va explicar en la campanya de 2007 un dels fills de Romney al Boston Globe, com una il·lustració humorística que explica la inclinació del seu pare per a la planificació, ja que havia planejat parar cada cert temps per passejar al pobre gos. Quan la història va ser publicada en les primàries presidencials de 2008, activistes de drets dels animals pertanyents a grups tals com PETA (Persones pel tractament ètic dels animals) van criticar a Romney. I per descomptat no és un de les històries favorites de la campanya del candidat republicà.

Durant aquestes primàries, alguns candidats i els seus equips han tornat a treure a la palestra el viatge de Seamus, que encara que va sobreviure, mostra per a ells el mal caràcter de Romney i la seva poca humanitat. En campanya tot és utilitzable per atacar al contrari i aquest és un exemple més.

S'ha creat de nou una campanya amb els gossos com a protagonistes, en blogs i xarxes socials (per exemple la pàgina de Facebook “Dogs against Romney” té 25.000 seguidors), que publiquen imatges en contra del candidat que són difoses de manera viral i que organitzen trobades presencials, com el realitzat ahir al Madison Square Garden de New York, on se celebrava una fira de gossos.

Però no són només grups d'animalistas o de fans de la resta de candidats republicans els que busquen soscavar la imatge de Romney. “Casualment” des de la campanya d'Obama s'ha començat a atacar de manera indirecta amb aquest tema al candidat republicà. Des de fa unes setmanes, alhora que creixen els comentaris i la viralidad del tema, des de la web de la Casa Blanca es difonen moltíssimes fotos de Bo, el gos de la família Obama. I fins i tot s'ha llançat un nou producte per a la tenda online de l'actual president: una xapa-imant amb la imatge de Bo que diu “jo bordo per Obama”, en contrast amb el poc que Seamus havia de voler bordar a favor de Romney.
 Tot val, per molt nímia o antiga que sigui una història, si pot ajudar a fer mal a la imatge de l'oponent. Tan sols fa falta que la manera d'atacar-lo sigui divertida, original i imaginativa. Sense insults ni males arts.