Twitter està aconseguint ser utilitzat d'una manera que poc es podia imaginar en el que a la política es refereix. De ser un nano-blog personal ha passat a usar-se com una espècie de xat interactiu per a desenes o centenars de persones, i sobretot està servint com font primària d'informació, per a poder estar al dia, al minut, de totes les novetats de campanyes polítiques o opinions de polítics molt abans que a través de la televisió o els altres mitjans convencionals.

Aquesta és la importància de Twitter en la nostra vida actual, no tant crear una xarxa social amb molta gent interessant (que també), sinó aprendre i conèixer opinions de manera instantània. Com sàviament deia Lola como mola en un post: "No vull ser la seva amiga. El que jo vull són els seus links, els seus comentaris, els seus punts de vista. Això és el que vull! Vull contingut, idees, vull aprendre, conèixer, entendre què està passant i com evoluciona la xarxa".

Als Estats Units, la importància de Twitter en política també s'està veient cada vegada més, i via K-Goverment llegeixo de l'aparició en escena de Tweet Congress, un completíssim directori dels congressistes que utilitzen twitter, informant de quins Estats són, seguiment stream de tots els congressistes, recerca i seguiment d'un congressista, qui són els més seguits i els més actius... A més de donar-nos informació rellevant com que hi ha 26 republicans que ho utilitzen enfront de 14 demòcrates. Un nombre encara escàs davant dels més de 500 congressistes que hi ha als Estats Units.

Aquests són els 10 twittaires (i polítics) més seguits:

1. Barack Obama D — IL (150,746)
2. Hillary Clinton D — NY (6,776)
3. John Culberson R — TX (4,802)
4. Joseph Biden D — DE (3,908)
5. Jim DeMint R — SC (1,641)
6. John Boehner R — OH (1,554)
7. Peter Hoekstra R — MI (1,328)
8. Eric Cantor R — VA (1,216)
9. Nancy Pelosi D — CA (1,000)
10. Roy Blunt R — MO (873)

El Parlament basc, junt amb el català, és un dels parlaments on més es posa l'accent en l'ús de les noves tecnologies per a acostar la ciutadania als polítics, perquè coneguin què es fa dins del Parlament i fins i tot perquè puguin participar.

A Euskadi, sota la presidència d'Izaskun Bilbao, s'ha intentat aquest acostament. Tal com la mateixa presidenta diu en la presentació de la web: "La política és massa important, massa seriosa, per a deixar-la en mans, només, dels polítics. Hem de canviar en les nostres formes de fer i en els nostres llenguatges. I hem d'obrir de debò el Parlament a totes les persones. Estem treballant perquè tu tinguis informació de tot el que fem i perquè puguis participar en les grans i en les petites decisions que prendrem aquí tots els dies. Decisions que t'interessen i t'afecten. Per això hem creat una sèrie de serveis i possibilitats destinades a informar-te sobre els temes en els que estem treballant (zabalik) i animar-te que ens facis arribar el teu punt de vista abans de prendre una decisió (parte hartu). Anima't a utilitzar-los. Necessitem que ens donis una mà, que ens ajudis. Perquè el que puguis aportar-nos, en aquells temes que t'interessen o et preocupen, és valuós i necessari per al nostre treball. Per això necessitem que participis i espero que et sentis sempre benvingut. Perquè aquesta és, de debò, la casa de tots, la teva casa".

Hi ha dues grans iniciatives que volen incentivar aquest acostament a la política basca per part dels ciutadans, "Zabalik" i "Parte Hartu".

Zabalik és un sistema gratuït per a rebre informació setmanal a través d'Internet sobre els assumptes que es debaten en el Parlament Basc. Una espècie de newsletter que funciona mitjançant suscripció sota dues modalitats a escollir:

1. Assumptes relatius a temes genèrics d'interès que cada persona, organisme, institució, etc. escull d'una llista que s'oferix.
2. Assumptes concrets que s'escullen dintre de la llista d'assumptes més recents que s'han presentat per al seu debat.

Qui se subscriu a Zabalik rep per correu electrònic, en un sol enviament setmanal, la relació de tots els assumptes del seu interès que s'estan tramitant. El correu conté dos fitxers adjunts, un amb la relació d'assumptes que han experimentat alguna novetat en els últims dies en la seva tramitació i altre amb els debats previstos per als pròxims dies sobre aquests assumptes.
En cada assumpte trobarà un enllaç des del qual pot accedir a tota la seva documentació: textos presentats, publicacions oficials, terminis, respostes, informes, debats amb els seus textos i vídeos.

D'altra banda, Parte Hartu, és un lloc web on es poden fer preguntes i propostes als diferents grups parlamentaris que conformen el Parlament Basc. Seran els representants de cada grup qui rebin i considerin les seves aportacions, i rebutgin o donin suport a les idees i les preguntes.

L'interessant de Parte Hartu és que a part de l'ús que fan de la iniciativa els propis ciutadans, són els mateixos diputats de manera personal, o fins i tot els partits polítics en ple els que parlen de cada proposta o pregunta, donant recolçament o explicant perquè es rebutja.

Aquest projecte és semblant a l'e-petition britànic, amb la diferència que en aquest cas també participen els polítics i els seus partits, creant i millorant la comunicació entre la ciutadania i el Parlament.

De qualsevol manera, ambdues iniciatives són excel·lents idees.

Si un blog és una manera personal de comunicar-se amb la gent que ens envolta, és a dir, una conversa entre el blocaire i els lectors; un troll és una persona que intenta que aquesta conversa no pugui ser possible. Com indicaven a Interpolítica, "darrera de l'anonimat s'amaguen personatges per als quals escriure comentaris grollers en xats, fòrums i blogs és la seva experiència 2.0 més especial i personal. El troll pretén generar discussions pujades de to. Aquest és el seu objectiu. I quan ho assoleixen, s'apunten el seu èxit personal. La seva major victòria? Aconseguir que tanquin un fòrum. Més d'un ho aconsegueix. L'adopció de personalitats fictícies és part del seu joc. Insulten, introdueïxen missatges aliens a la discussió inicial, i pregunten coses sense sentit".

Per sort (i que duri), mai he tingut trolls en aquest blog, però si els hi ha hagut, hi ha i haurà en molts blogs de polítics, sobretot en període d'eleccions. Són personatges que apareixen per a insultar, difamar i cabrejar al polític (o a qui sigui que li escrigui el blog). Aquests textos dels trolls pot ser que al polític no li importin en absolut, que els ignori o que no li faci ni cas, però el blocaire també és responsable que la conversa que ha obert a l'escriure un post no es vegi amenaçada per una escalada d'insults, de coses que no tenen a veure amb el missatge o de respostes al troll per part d'altres comentaristes i fins i tot d'altres trolls que veuen que poden parlar sense problema i veure publicat el seu missatge.

Per això és obligació del blocaire estar al tant del que es diu en el seu blog, no censurant, però si potser habilitant la moderació de comentaris durant un temps si els trolls s'enceben amb el seu blog. Això ens duu a altra cosa, un polític amb blog ha de tenir un blog actualitzat, és a dir, si t'escriuen un comentari "normal", no s'ha de trigar massa en publicar-lo.

Actualment en molts blogs polítics veiem comentaris de trolls, que són resposts per altres comentaristes, fent impossible la comunicació i interactivitat entre el polític i la ciutadania. Aquest és el principal objectiu dels trolls: anar generant, a poc a poc, un deteriorament del blog com a eina de comunicació.

Em recorda molt (en sentit metafòric) a la vella teoria de les finestres trencades, que explica perfectament Fernando Blat en el seu blog (vía Síndrome de Ottinger):

"A principios de la década de 1980, el politólogo James Q. Wilson se juntó un buen día, puede que incluso soleado, con el criminólogo George Kelling para formular una interesante teoría que justificaría la mismísima guerra preventiva: broken window theory. El principio es muy sencillo, se parte de un edificio en un lugar concreto que se encuentra vacío o sin mantenimiento. En un momento determinado, una ventana aparece rota. Si esta ventana no es reparada o sustituida por otra nueva, pronto aparecerá una segunda ventana rota. Algunas más en poco tiempo. Tras esto, la basura empezará a amontonarse en las puertas de la entrada y en otros lugares del exterior. Una sensación de inseguridad y de abandono que irá en aumento hasta que hacen acto de presencia los primeros merodeadores y vagamundos, incluso algún que otro delincuente de poca monta. Una degradación que terminará atrayendo un foco de delincuencia alrededor del lugar en el que se encuentra el edificio.

Todo se degrada por una ventana rota. Es decir, si se permite una mínima infracción, todo puede terminar degenerándose. Una premisa sencilla y directa que el célebre ex Alcalde de Nueva York puso en práctica. Giulani incluyó esta teoría en su programa electoral y la puso en práctica persiguiendo las transgresiones menores como los grafitos, pequeños hurtos, viajar sin pagar el billete, detener a la gente que se colaba en le metro… Especial relevancia tuvo el último caso. El Alcalde encargó a su jefe de policía, un tal Howard Safir, que detuviese a todas aquellas personas que se colasen en el metro, sobre todo aquellas que lo hicieran de una manera brusca (es decir, corriendo y saltando la valla). Los índices de delincuencia bajaron casi un 40%, dándose la circunstancia de que muchas de estas personas que se colaban en el metro habían cometido un delito antes".

L'edifici seria el blog, les finestres les converses.
Polítics, cuideu les vostres finestres!

En els últims anys, la utilització d'un telèfon mòbil és una cosa normal i quotidià en la nostra societat. Fins i tot hi ha ja més telèfons mòbils que fixos, i fins i tot més que ordinadors. En política aquest ús també s'ha aprofitat.

Si el 2004, després dels atemptats del 11-M a Madrid ens vam adonar per primera vegada que la comunicació horitzontal entre la ciutadania, a través de sms, podia funcionar per a canviar coses i per a aglutinar a gent, amb el pas dels anys aquest ús no s'ha fet tan sols per part de la població sinó per part dels partits polítics, convocant i informant als seus militants i afiliats de les últimes novetats, convocatòries i actes. Sobretot en període electoral, l'ús de sms per part dels diferents partits arriba a ser fins i tot quelcom semblant al spam, amb dos o tres missatges diaris.

Si el 2004 i 2005 era Estats Units (i els seus actors polítics) qui miraven a Europa respecte a l'ús polític dels mòbils, ja que a USA el preu de cada sms era molt superior al d'aquí, en els últims anys hem vist com l'ús polític dels mòbils s'ha estès entre els partits i candidats nord-americans, sobretot durant el passat any i mig.

A més, el mòbil ha deixat de ser només una eina d'enviament i difusió de missatges curts de text, sinó que amb l'entrada de l'Internet mòbil, s'ha obert un nou món de possibilitats, al poder enllaçar les activitats virtuals (correus electrònics, xarxes socials, fotografies, vídeos) amb l'enviament de sms. El nostre mòbil actual (alguns més que uns altres) poden ser una espècie de petita oficina virtual per a cada persona, i poden fer que des de qualsevol lloc, a qualsevol hora, i tan sols amb mirar la pantalla del teu telèfon mòbil, qualsevol pugui rebre un missatge polític i també poder realitzar-lo.

Amb l'entrada de mòbils d'última generació, com l'I-Phone o el Storm, les possibilitats s'estan fent infinites, i encara que encara incipients, ja es veuen alguns projectes d'ús polític de mòbils, com per exemple l'ús que li va donar Obama a l'I-Phone en la passada campanya.

L'estratègia de campanya d'Obama va ser perfecta i es va basar en tres passos:

1. Va anunciar que donaria el nom del seu vicepresident a través de mòbil, amb el que va aconseguir 2,9 milions de números de telèfons mòbils, gràcies al qual la seva campanya va aconseguir la major base de dades de mòbils interessats per la política mai reunida, tal com va indicar Juan Varela.
Una vegada anunciat el vicepresident Biden...

2. Va aprofitar aquests números de mòbils, potencials votants seus, per a enviar-los sms amb informació sobre notícies i actes, sovint d'àmbit local.

3. Un tercer pas va ser crear una eina pròpia per a la campanya, un "Obama Phone", on a més de trucar pots saber si els teus contactes ja saben a qui votar, rebre totes les notícies de la campanya, comparar les teves trucades per a convèncer a votants amb els usuaris més reclutadors de la xarxa social del candidat demòcrata i localitzar reunions, esdeveniments i actes electorals allà on estiguis. Com diu Varela: "La ciberpolítica al complet en la xarxa social del teu mòbil. L'aplicació és gratuïta i es pot descarregar des de iTunes i és compatible amb iPhone i iPod Touch".

A Europa els partits solen utilitzar els sms per a difondre les seves activitats, però sens dubte la política mòbil de nova generació tindrà molt a fer en futures campanyes.

Avui m'han publicat un article al Singular Digital que em va encarregar la UOC. Parlo sobre les noves generacions de joves i com Internet forma part de les seves vides i de la seva manera de comunicar-se, i de com els partits polítics s'han d'adaptar a aquesta nova societat. Espero us agradi:



Un nou món per a una nova política

En la societat actual, l’ús d’ordinadors, aparells electrònics i sobretot la vida al voltant d’Internet és quelcom habitual en els adolescents i no tan adolescents. Aquests joves dominen perfectament les noves tecnologies i interactuen amb els seus amics i amigues a través de la xarxa. És la generació Nintendo o dels “nadius digitals”.

Així, Internet ha produït un canvi en la manera de relacionar-se i d’entendre el món en les noves generacions. Tal com indica Zygmund Bauman, en l’actualitat els nens entren en un món dràsticament diferent del món en què els seus pares es van formar i que van aprendre a entendre com a estàndard de la “normalitat”; i mai no podran visitar aquell altre món de la joventut dels seus pares, ara desaparegut. El que per a algunes generacions pot semblar “natural”, que “així és com són les coses”, “com es fan les coses normalment” o “com s’haurien de fer”, pot ser vist sovint per aquesta altra generació com una aberració, com un allunyament de la norma, com una cosa estranya. Avui dia, “les diferències de percepció han esdevingut tan multidimensionals que, a diferència dels temps premoderns, les generacions més grans ja no s’esperen que els joves vagin “pel camí de convertir-se en adults com nosaltres”, sinó que es consideren més aviat com un tipus diferent de gent, que inevitablement romandran diferents “de nosaltres” tota la seva vida”.

La capacitat interactiva d’Internet està feta a mida d’aquesta nova necessitat de les noves generacions. La quantitat de connexions, i no la seva qualitat, és el que marca la diferència. Ajuda a estar al corrent d’allò que més es comenta a la ciutat, de les cançons més escoltades, dels darrers dissenys de samarretes, de les festes, festivals i esdeveniments més recents. I alhora, permet actualitzar els continguts i redistribuir els aspectes importants de la pròpia descripció d’un mateix. Internet forma part (i ajuda a crear) la pròpia identitat.

En la política actual, en canvi, no s’ha dut a terme aquesta evolució en la manera de donar a conèixer els continguts i en la manera en que es comuniquen les idees i les propostes, i s’actua encara molt sovint com s’ha actuat en política durant els darrers cent anys, amb un partit fortament estructurat i amb una executiva que dona a conèixer des del seu centre intern, i de dalt a baix, les seves idees, però sense deixar participar a ningú en l’elaboració i difusió d’aquestes propostes.

Seguiu llegint l'article a "El Singular Digital".

Després de sis anys a la Universitat Oberta de Catalunya (a gerència i a l'àrea de comunicació) em ve de gust canviar una mica, pel que m'he posat a buscar una nova feina.
Si algú sap d'alguna cosa, li prego que m'escrigui i serà recompensat/a amb una cerveseta (com a mínim).

Gràcies!

D'altra banda, per als que no marxin aquest mini-pont que comença demà, us deixo una recopilació d'interessants posts per a llegir:

• 10 consejos para redactar una cuña de radio, de TallerD3
• ¿Rector 2.0?, de Linda Caritza Street
• Obama no triunfaría en Europa, de Paco Seoane
• Los medios de comunicación deben ser sociales, de Claudia Chez Abreu
• De Narváez 2.0 y su Mapa de la Inseguridad, de Juani Belvis
• Los 10 errores de los partidos políticos en las redes sociales, de Netoratón
• La innovació en la comunicació política, de Pròxim-IT
  

Per la meva part, estaré aquests dies a la meva segona ciutat:

Youtube és una eina de vídeo ja gairebé universal en la societat actual. Qualsevol persona pot veure vídeos, penjar-los en la seva web o blog, enviar-los, recomanar-los o fer comentaris, etc... A més, és una eina útil de connexió amb els joves, que són qui la utilitzen principalment.

Totes aquestes raons, especialment l'última, és el que explica l'augment de l'ús de Youtube com a canal governatiu de comunicació, sigui a través de governs, com el de Gordon Brown (Regne Unit), Nicolas Sarkozy (França), Stephen Harper (Canadà) o el de Barack Obama i els fins ara resta de candidats a president; però també a través de cases reials, com la britànica o la jordana.

En el cas de les cases reials, la participació a Youtube va començar amb la casa reial britànica, que a l'octubre de 2007 va inaugurar el seu propi canal, denominat "The Royal Channel". Des de llavors, s'han reproduït els seus vídeos 1.777.099 vegades, amb gairebé 24.000 subscriptors. I entre els seus vídeos no només hi ha vídeos d'actualitat i d'actes que realitza la reina Isabel o el príncep de Gal·les, sinó que el més interessant és que també han penjat vídeos antics, com un missatge de nadal de 1957 o les noces de la reina mare, de 1923.


En el cas del canal Youtube de la reina Rania Al Abdullah, de Jordània, el seu ús de youtube és diferent. Inaugurat el 27 de març de 2008, el seu youtube, d'igual manera que la resta de youtubes governatius, és utilitzat per a mostrar els seus vídeos propis i per descomptat millorar la seva imatge, però hi ha altres activitats per les quals s'ha fet més coneguda i que aquesta setmana l'han dut fins i tot a guanyar el premi "YouTube Visionary Award". Per cert, no deixeu de veure aquest vídeo en el lliurament del premi, on la reina explica, de broma, i imitant a David Letterman, 10 raons per les quals va començar a penjar aquests vídeos:

La realitat de la raó per la qual va crear aquest canal apareix ja en un dels seus primers missatges, on ja va deixar clares les seves intencions: "És important que ens unim per a acabar amb tots els estereotips; em sorprèn les idees errònies que existeixen sobre nosaltres: Poden treballar les dones àrabs? Odien els àrabs als americans?". El seu objectiu és acabar amb els estereotips i la millor forma de fer-ho és explicar al món, a través de Youtube i la majoria de vegades en anglès, la realitat del seu país i de la seva religió.

Per a això no té inconvenient a recollir comentaris, preguntes i idees per a explicar aquesta realitat a través de vídeos. A dia d'avui, el seu canal ha generat prop de mig milió de visualitzacions de les seves videos i ha rebut més de 43 mil missatges d'usuaris al voltant del món.
La pàgina, que va néixer com un arxivador de videos, és avui fins i tot un canal de transmissió en viu, que es penja a més a través de la web de la reina (on a part de donar-se a conèixer ella mateixa, aprofita per a donar a conèixer al seu país al món).

El passat 23 i 24 d'octubre vaig assistir a Madrid a les cinquenes jornades Net.es.. Des de llavors que tinc pendent parlar d'alguna de les ponències a les quals vaig assistir. La xerrada de Javier Bustamante (Professor de Filosofia moral de la Universitat Complutense de Madrid) va ser realment interessant i passo a resumir-la aquí, afegint algunes idees que em van venir al cap.

Javier Bustamante va parlar en la seva ponència de la importància de les tecnologies com factor social, ja que poden ser un mitjà per a resoldre assumptes de vida pública i que poden tenir incidència en aquesta societat. Un bon exemple que ens va posar de la relació entre la tecnologia i la societat són els ponts elevats que es van construir amb una nova forma d'enginyeria a Nova York en els anys vint (en un parc de Long Island): Robert Moses, l'enginyer, només va fer ponts de 2,80 metres d'altura. Per sota d'ells podien passar cotxes, però no autobusos (que mesuraven 3 metres). Això feia, per si mateix, que molta gent pobra no pogués arribar al parc, ja que estava lluny del centre.
Aquest és un exemple de que no només cal innovar, sinó que cal veure quines repercussions tindran aquestes noves tecnologies en la societat. Tal com deia Bustamante: "Les tecnologies són formes d'ordenar el món. Les innovacions són com les lleis: una vegada promulgades, perduren".

Altres exemples més recents d'usos de les tecnologies que ja estan en la societat podrien ser el paper de la societat civil en la societat-xarxa, amb exemples d'apropiacions de la tecnologia per part de la gent (per exemple els mòbils entre el 11 i 14 de març de 2004, o flashmobs (multituts que queden en un lloc per a realitzar una acció)).

No obstant això, pel que es refereix a l'ús de la xarxa en la política, la influència d'Internet no ha estat tan important, excepte en alguns casos concrets, com per exemple la campanya de Barack Obama, o google bombing polític (bloquejant servidors, per exemple). És la participació política horitzontal el que les noves tecnologies (Internet) permeten.

Si des dels partits polítics no s'utilitzen aquestes tecnologies és que estan quedant al marge de la societat que ja les està utilitzant horitzontal i constantment. Aquesta societat, aquesta ciutadania digital, existeix i cada vegada és més nombrosa. I des de les institucions, així com des dels partits polítics, han d'aprofitar-se d'aquest esperit de cooperació i d'interacció que aquesta societat preconitza per a millorar, per a aconseguir noves tecnologies útils per a tots, per a aconseguir multiplicar la creativitat. Tal com deia George Bernard Shaw: "Si tu tens una poma i jo tinc una poma i les intercanviem, llavors ambdós encara tindrem una poma. Però si tu tens una idea i jo tinc una idea i les intercanviem, llavors ambdós tindrem dues idees".

Per a Bustamante, una societat cooperativa és una societat on tots tindrem a guanyar. Si fins a ara en economia ens basem en la llei de l'oferta i la demanda. A producte més escàs, producte més car. En l'actualitat es dóna la llei de Metcalfe: "Tot el que no es comparteix, es perd", frase molt aplicable a programari, però també a moltíssimes altres tecnologies.
Un exemple és el correu electrònic. No serveix absolutament per res tenir-ne si la resta de gent no en té. No et serveix un fax si ningú en té.
L'exemple més gran d'aquesta teoria cooperativa és Linux. Estem entrant en un món amb una ètica on la cooperació és bàsica.

Per a aconseguir-lo, cal crear inclusió digital, eliminant la bretxa digital. Avui dia, tenir coneixement és més important que tenir béns. També fa falta desenvolupar la creativitat. No podem crear una tecnologia molt sofisticada per a gent que no la necessita. Exemples són els mini-ordinadors barats, xarxes sense infraestructura (xarxes wifi), programari lliure, etc...

La tecnologia ha de ser dissenyada per a permetre'ns viure en la societat actual, en el món. La tecnologies han de ser usades per tots, independentment dels seus problemes d'accessibilitat o el seu nivell econòmic. I que les tecnologies siguin construïdes així és un dret actual, la quarta generació de drets humans.

A poc a poc, ens acostem a aquesta quarta generació de Drets humans. Una primera generació és la llibertat de moviment, d'expressió. La segona accentua la necessitat que l'estat garanteixi certs drets (educació, el treball, la salut, la protecció social). La tercera generació protegeix els drets de minories (dones, immigrants...). La quarta generació de drets humans és la que vol dotar dels drets d'informació a tota la població.

Que la campanya política a la xarxa de Barack Obama ha estat la millor de la història (de moment) s'ha demostrat àmpliament no només pels resultats electorals sinó per altres criteris quantitatius com el nombre de diners aconseguits, el nombre de persones mobilitzades a través de la xarxa, el nombre de visionats dels seus vídeos a Youtube, etc...

S'ha publicat molt sobre la campanya, i crec que encara es publicarà molt més sobre els intents de copiar o adaptar la seva campanya política en d'altres països. Un bon exemple d'això és el que he llegit a Fuera de Banda (vía Guerra eterna) sobre la nova web de Benjamin Netanyahu, candidat pel partit Likud a Israel. Noteu alguna diferència?

Encara que el millor no és només el plagi, sinó que tal com indiquen a Abadía digital sobre aquest tema, "Ron Deremer, un dels membres de la campanya de Netanyahu, ha sortit al pas de la polèmica generada amb unes declaracions en les quals ha remarcat allò que "la imitació és la major forma d'adulació" i que al cap i a la fi tant un candidat com un altre estan en el mateix negoci, la política. Així mateix, ha assenyalat que de la mateixa manera que Obama s'ha presentat davant la societat nord-americana com el líder del canvi, Netanyahu aspira a ser percebut d'igual forma pels israelians. Una mica difícil d'assimilar tenint en compte la carrera política del personatge en qüestió...".

D'altra banda, i seguint amb les idees de la campanya de Obama, Paris es va omplir la nit del 26 i 27 de novembre d'aquests posters de "Sarkobama", tal com indica Guerra eterna i veig en les fotos de Paris 2e:

La procedència dels posters són una incògnita i no se sap per quin motiu s'han enganxat. A Paris 2e indiquen que "No activist group has yet claimed responsibility for this widespread and well orchestrated action, but judging by the amount of money spent on such a campaign, it can't be the secret art project of some students over at the Beaux-Arts...".

Fa temps que circula a la blogosfera una temàtica pessimista habitual, i és el cansat anunci que "els blogs estan a punt de morir", fruit d'un article de Paul Botin publicat a Wired, on es pronosticava la fi dels blogs a les mans de les noves xarxes socials i dels nanoblogs.
Em recorda a l'estúpid anunci de la mort del teatre a mans del cinema, de la mort de la ràdio a mans de la televisió, de la mort dels llibres a mans d'Internet, etc... durant els últims cent anys.

En la meva modesta opinió, crec que els blogs estan tan vius com sempre i que segueixen servint per al que van ser creats i que és el que els ha fet assolir el seu èxit: són una plataforma perquè qualsevol persona pugui dir el que pensa, convertir-se unipersonalment en un mitjà de comunicació i opinar o donar difusió a continguts que fins a aquest moment era impensable que sortissin a la llum més enllà de la nostra casa o del nostre cercle d'amics. És una eina gratuïta i senzillísima que qualsevol persona pot usar i crear en tan sol tres minuts, i aquesta és una altra de les raons del seu èxit.

Fins a fa poc, els blogs eren la manera més fàcil d'interactuar amb un cercle exponencial de persones, i en els últims anys han aparegut (o s'han fet populars) altres eines que han canviat (o afegit opcions) a la nostra forma d'interactuar. Parlo de xarxes socials com MySpace o Facebook, o eines de microblogging menjo Twitter o Plurk, entre d'altres. Doncs bé, molta gent les utilitza i segueix mantenint els seus blogs, i altra gent ha deixat els seus blogs i es comunica a través d'aquestes eines. I què?

No veig que el canvi de manera de comunicar-se o d'interacció signifiqui (ni de bon tros) la fi dels blogs. Aquests segueixen creixent dia a dia, molt menys que fa dos anys, d'acord, però això és quelcom normal ja que el boom dels blogs va ser fa dos o tres anys, i no ara. I com bé diu Rodrigo Fino, "Les bitácoras seguiran sent bones, dolentes, excel·lents, abominables, poques o moltes, mentre hagi algú que necessiti dir alguna cosa. Per tant són una eina útil i necessària per a això".
Si et ve de gust escriure ho faràs en un blog, si et ve de gust no fer-ho o dir el que penses en poques paraules ho faràs a través d'una altra eina (encara que també és cert que són moltes vegades els blogs i els seus continguts els que a través de RSS estan presents en aquestes xarxes socials, pel que el teu missatge s'escolta (llegeix) igualment).

L'altre dia llegia a Javier Maján en el seu blog una molt bona reflexió sobre el tema de la mort dels blogs i la seva relació amb els polítics que volia enllaçar. Javier diu:

"L'irònic en aquest país és que el Blog s'està morint, i en realitat, en els polítics no va acabar de néixer. Pocs polítics tenen i mantenen (seriosament) els seus blogs més enllà de les eleccions. I crec que ells són qui sí deurien usar-los més que qualsevol altre, perquè ells són els quals han d'explicar, amb senzilles paraules, polítiques complexes i decisions dures, que no caben en els 140 espais d'un Twit, o a les seves xarxes d'amics de Facebook. [...] Són ells qui s'han queixat sempre que als telediaris només et donen accés a 30 segons de notícia, que dóna per a una frase, i no poden transmetre el missatge i només poden donar l'eslògan. Doncs bé, per a això han d'usar els Blogs: Per a assegurar-se que el seu missatge, i no l'eslògan, pugui arribar a la gent directament, sense intermediaris. Nosaltres tenim dret a deixar morir a nostres Blogs. Un polític no. El polític que de debò creu en el que fa, té l'obligació de tenir-lo, i mantenir-lo".

Li dono tota la raó. Si hi ha alguns blogs que moren són els blogs dels polítics el dia després de les eleccions. Després de les eleccions generals de març vaig comptabilitzar que el 57% dels blogs de polítics havien estat abandonats. Des de llavors s'han obert i tancat molts altres.
Han de ser els propis polítics els que apreciïn la interactivitat amb els seus potencials votants, i que no només entenguin sinó que "creguin" en el mitjà, com única sortida a la difusió de les seves idees. En el món actual s'ha acabat el rol d'emissor i de receptor. Ambdós rols estan junts, tot el món interactua, parla i escolta alhora.

En un article recent en el Washington Post, de Danielle Allen, s'indicava que "hi ha bàsicament dues classes de Webs influents políticament: els webs que usen una jerarquia descendent, en la que una organització central desenvolupa un missatge i ho dissemina usant la tecnologia social connectada a una xarxa, i els webs que usen un mètode de tipus Wikipedia, en el qual milers d'usuaris individuals contribuïxen a crear contingut i difondre el missatge. [Des de l'equip de campanya del candidat et donen un kit de] "fes-lo tu mateix" per a estendre missatges i connectar-los amb l'àmbit local, l'activisme cara a cara. Les llistes de discussió del web - que té abast global - són alimentades per participants i unides por aquests participants a una plètora de taulers d'anuncis estatals que organitzen en temps real, l'acció política". La campanya d'Obama és òbviament del segon tipus, mentre que la campanya de McCain és del primer tipus. El resultat i quin dels dos tipus de campanya virtual funciona millor ja s'ha vist clarament.

Així, les passades eleccions nord-americanes han suposat una garrotada per a les bases republicanes, que s'han vist avançades pels demòcrates en la xarxa, convertint-se en camp de cultiu d'activisme demòcrata. Segons indiquen a PoliticsOnline, en un esforç per a reconstruir la blogosfera conservadora i convèncer al 47 % dels americans que no van votar a favor de Barack Obama, de l'estil "mireu el que els bloggers d'esquerra han estat fent i apreneu a ser també activistes", Patrick Ruffini va crear just després de la derrota electoral de McCain, la web RebuildTheParty.com. Ruffini declara en el seu editorial, "els Republicans estem fora del poder en tots els nivells de govern, necessitarem Internet com un instrument d'oposició…Si no ho aconseguim pot significar un llarg, llarg hivern".

A "Rebuild The Party" es busca aconseguir cinc milions de ciberactivistes per a preparar-se per a l'oposició a Obama i començar a lluitar per la campanya electoral de 2012. A més, presenten "A 10-point action pla to strengthen and modernize the Republican Party", basat en la modernització en quatre punts: especial èmfasi en les noves tecnologies, noves estratègies de campanya, nous candidats i retornar a les bases la seva importància.
També tenen una web de recollida d'idees, ordenades per vots (estil digg o latafanera), i gaudeixen d'àmplia participació en xarxes socials i eines de comunicació 2.0: Facebook, Ning, Twitter i el seu propi agregador de blogs.

Si una persona busca "atur" o "economia" en un cercador, estaria molt bé que entre els primers resultats aparegués alguna pàgina del partit polític en qüestió que parli de l'opinió o programa del partit polític cap a aquest tema. Això no és nou en altres països, especialment a Estats Units, on durant la passada campanya els partits polítics es van intentar posicionar a internet en temes com "Irak", "Crisis" o "Terrorism".

Del que vull parlar en aquest post és de posicionament "natural", és a dir, el que no s'aconsegueix pagant (mitjançant anuncis d'adwords, que segons la paraula clau poden ser molt cars), sinó del posicionament que s'aconsegueix a través de continguts de qualitat i d'ús correcte (i en el lloc correcte) de paraules clau.

En el meu treball em dedico, entre unes quantes coses més, a aquest tipus de posicionament, pel que vaig a explicar breument com s'ha de realitzar (més o menys i amb pocs detalls).

En primer lloc, podríem classificar els més de 200 criteris que google (i parlo de google perquè és usat en el 98% de les recerques a Espanya) analitza a l'hora de posicionar i donar més importància a una pàgina respecte a una altra. Aquests criteris varien i evolucionen al llarg dels mesos, però podríem parlar de tres grans grups:

1. Criteris hipertextuals
Estem parlant del criteri més important (potser un 50%), i es tracta del PageRank. El PageRank confia en la naturalesa democràtica de la web utilitzant la seva vasta estructura d'enllaços com un indicador del valor d'una pàgina en concret. Google interpreta un enllaç d'una pàgina A a una pàgina B com un vot, de la pàgina A, per a la pàgina B. Però Google mira més enllà del volum de vots, o enllaços que una pàgina rep; també analitza la pàgina que emet el vot. Els vots emesos per les pàgines considerades "importants", és a dir amb un PageRank elevat, valen més, i ajuden a fer a altres pàgines "importants". Per tant, el PageRank d'una pàgina reflecteix la importància de la mateixa en Internet.

2. Criteris semàntics (33%)
Aquí estaríem parlant de la freqüència d'aparició de les paraules clau a cada pàgina web, i tenint com norma importantíssima donar una prioritat absoluta a aquelles pàgines que tinguin la paraula clau (per exemple "llibre" o "atur") en la url i en el title.
Altres criteris menors són que la paraula clau aparegui en els keywords, headers, negretes, cursives, anchor text, alts, etc...
Aquests criteris, conforme evoluciona la xarxa, seran cada vegada més importants a l'arribar la coneguda com web 3.0 o web semàntica (encara que molts partits encara han d'evolucionar al 2.0 o fins i tot al 1.1).

3. Altres criteris
Per exemple varia segons el filtre idiomàtic de cada web i fins i tot es comenta que es comença a analitzar les visites que rep cada web.

Per tant, el criteri principal és el PageRank, és a dir, els partits han d'intentar aconseguir enllaços "bons", que al seu torn tinguin un PageRank alt (per exemple wikipedia, elmundo, elpaís...). Han d'aconseguir que enllacin les seves pàgines des del major nombre possible de pàgines i que aquestes tinguin molta importància en la xarxa.
Però a part d'això, han d'anar a per els criteris secundaris, que cada vegada cobren més força a l'hora de posicionar-se en Internet.

Així, el títol de la pàgina (title: el que apareix a la part alta de la barra d'adreces) ha de contenir la paraula clau que volem posicionar. A més, menys paraules contingui, més bo serà el percentatge d'importància que google doni a aquesta paraula clau. Així, a igual PageRank, si busquem "llibres de filosofia", la web titulada "Llibreria Pérez: llibres de filosofia", apareixerà abans que la titulada "Llibreria Pérez: llibres de filosofia, màgia, psicologia, filologia i matemàtiques".
El mateix passa amb la url (adreça de la pàgina). Google dóna més importància a que la paraula clau estigui a la url a que no ho estigui (per exemple, més importància té www.libreriaperez.com/llibresfilosofia que qualsevol altra url on "llibres de filosofia" no aparegui).

En els partits polítics espanyols l'ús del posicionament és escàs, el que fa que molts dels seus continguts no es trobin fàcilment en Internet. I si no es troben significa que no es coneixen.

Mostro alguns exemples de webs on ni els titles ni les url estan preparades per a Internet.

PSOE
Una notícia: Blanco assegura que la prioritat dels socialistes és “fer tot el necessari per a anticipar la recuperació econòmica” i combatre l'atur. Si bé el title és més o menys correcte, amb una mica de text del que parla la notícia, la url és indesxifrable.


CIU, BNG i UpD segueixen la mateixa estratègia del PSOE: Title mitjà correcte, url indesxifrable.
A ERC és al contrari, la url és perfecta (com en diaris com ElPaís o 20minutos), però el title és molt genèric (Esquerra - notícies).

PP
Una notícia: El PP li demana al Govern que reguli la professió de porter de discoteca per a acabar amb el buit legal existent.
La url és impossible de memoritzar, i en el title no parla d'aquesta notícia, sinó que posa "Partit Popular - Titulars del dia". És impossible que un cercador pugui situar bé visible aquesta notícia.


IU
El mateix que el PP. L'exemple és de la notícia: "Willy Meyer se solidaritza amb els treballadors de Nissan". La url és impossible de memoritzar, i en el title no parla d'aquesta notícia, sinó que posa "www.izquierdaunida.és".


A EAJ-PNB, CC, Na-Bai, EA i CHA se segueix la mateixa tònica que a PP i IU.

En resum, en cap partit polític que es presenta al congrés dels diputats se segueix una política d'indexació i posicionament dels seus continguts en Internet. Els seus continguts són la majoria de vegades molt complicats de veure, i per tant de difondre.

Vegem ara com una empresa, en aquest cas el diari El País, es posiciona perquè els seus articles siguin trobats fàcilment a google i entendreu al que em refereixo:


Respecte als keywords, que fins a no fa molt eren importantíssims en el posicionament d'una pàgina web, ja no són tan importants a causa del mal ús que es feia, però segueix sent un criteri d'indexació, pel que és obvi que cal cuidar-los.
Crec recordar que Carlos Guadián va fer un post fantàstic sobre els keywords de les web dels partits que us recomano llegir (però que no he aconseguit trobar en el seu blog).

Ja fa dies que tenia ganes de fer-ho però vaig fatal de temps. Encara que una mica tard ja, adjunto el que més m'ha agradat d'algunes anàlisis de la campanya d'Obama segons diferents blocs que normalment llegeixo, i que vaig anar apuntant en el meu reader:

Juan Varela:
L'estratègia és “arribar a centenars de petits nínxols” a través de diferents eines quan “internet ha fet tan fàcil connectar a la gent” per a augmentar la seva capacitat de triar. L'equip de l'Obama va fragmentar la presència del candidat i els seus missatges per a arribar als ciutadans de la forma més adequada: als joves amb les xarxes socials, als activistes amb les seves eines de contacte a través de la web i els mòbils, als més ocupats amb trucades telefòniques i a la gent gran amb correus electrònics. Amb aquestes eines va muntar la major xarxa de recaptació de fons per a la campanya més cara de la història. I a tots els va unir amb la força dels seus discursos televisats, la seva capacitat interpretativa, la seva veu magnètica heretada dels altars de les esglésies i la televisió. Primer com candidat YouTube i tancant la seva interpretació estel·lar amb 30 minuts de prime time en les grans cadenes.

Tendencias21:
La contribució amb més de 300 milions de dòlars per part de més d'un milió de donants, prop d'altre milió de participants en la xarxa social, la creació de més de 50.000 esdeveniments al llarg del país, la localització selectiva i les estratègies de seducció de votants indecisos, tot això per mitjà de la Web, ha estat un dels elements clau que han dut a Barack Obama a la victòria. L'activitat gestionada a través de la web va arribar a altres èxits amb les 500.000 trucades telefòniques realitzades dissabte passat, les 600.000 del diumenge, el milió del dilluns i les 1.100.000 del dimarts, organitzades a través de la xarxa social i realitzades totes elles per voluntaris asseguts enfront dels seus ordinadors. I és que tant les operacions telefòniques com les de SMS que Obama ha estat utilitzant s'han gestionat a través del mateix paquet integrat d'eines web. La web de la campanya d'Obama ha contat amb més de 1.400.000 adreces de correu electrònic proporcionades pels simpatitzants, i sobre ella s'han creat uns 100.000 perfils d'usuari, s'han escrit més de 50.000 entrades de blog i postejat uns 20.000 esdeveniments relacionats amb la campanya, als quals altres entusiastes han pogut assistir després de trobar-los i informar-se sobre els mateixos a través d'aquest mitjà.

Juan Gigli:
La comunicació per email va permetre als encarregats de la campanya acostar a aquells curiosos i interessats al web my.barackobama.com. Així, el web va servir de plataforma i eina de conversió d'aquells interessats, curiosos i anònims ciutadans, en veritables actors polítics (supporters). Literalment, l'email marketing va permetre la transformació d'un ciutadà en un client polític.

Paco Seoane:
En qüestió de comunicació política, Obama haurà de donar nous incentius als seus seguidors a fi de no deixar morir l'extraordinària xarxa de suport que ha creat. Hi ha qui es pregunta si Obama serà no només el candidat-xarxa, sinó el governant-xarxa, creant noves eines d'interacció entre govern i ciutadans. Ho veurem. Ara com ara, Obama té enormes desafiaments davant si, entre ells el de sobreviure al seu propi mite.

Jose Antonio Donaire:
El candidat demòcrata va utilitzar un mecanisme electoral tan vell com la mateixa política: el porta a porta, el recurs de venedors d'enciclopèdies o dels testimonis de Jehová. Hi ha quelcom més 1.0 que anar casa per casa amb uns globus "Vote for Obama"?. I a pocs dies de les eleccions, l'equip de Obama va comprar un espai televisiu de mitja hora en prime time per a col·locar un estudiat publireportaje. L'emergència de la política 2.0 no implica la defunció de la política 1.0.

Antoni Gutiérrez-Rubí:
Obama ha realitzat una campanya especial, on les paraules han recuperat tot el seu protagonisme en la vida política, de la qual mai hagueren hagut de fugir. Paraules que sustenten idees, paraules que transporten emocions, paraules que esdevenen música per a compartir. I el seu discurs més important i definitiu ha estat el de la nit del recompte electoral en el Grant Park de Chicago, ja com President electe. Un discurs pensat, escrit i declamat per a una audiència global més que per als 100.000 simpatitzants que ho abrigallaven o els milions de compatriotes que li seguien per ràdio, televisió o Internet.[...]
[Respecte a la campanya virtual i a l'ús de les noves tecnologies] en plena efervescència digital i comunicativa, llegeixo amb estupor -pel mitjà utilitzat- que alguns líders polítics li han enviat un “telegrama”. Suposo que li arribaran a Obama, encara que li estranyarà. Han passat dos anys ja des que la mítica Western Union, la companyia que va reemplaçar als missatgers del Pony Express fa 150 anys, anunciés en la seva web el tancament del seu emblemàtic servei de telegrames, per poc competitiu.

Les noves tecnologies de la comunicació permeten crear activitats i campanyes del no-res. Només donant a conèixer una activitat pots fer que moltíssima gent que mai havia participat en cap activitat política/social, pugui fer-ho ara des de la comoditat de la seva casa, amb un clic. Si la plataforma o l'aplicatiu que permet la participació és bo, fàcil d'usar, original i divertit, pot aconseguir que la participació es torni exponencial.

Alguna cosa així s'està fent des d'UGT Catalunya en relació amb l'onada d'acomiadaments que s'estan produint en les empreses catalanes. Un bon exemple és la campanya contra els acomiadaments a Pirelli.

Avui Dijous, amb motiu de la presentació del Calendari Pirelli 2009 a Berlín, i degut al fet que l'empresa vol acomiadar a 280 treballadors a Manresa (30% de la plantilla), uns quants sindicalistes han creat la campanya “Menys pits i més treball”. En aquesta campanya, Avalot-UGT de Catalunya ha creat un altre calendari per a Pirelli, el calendari Pirelli Precari, i un aplicatiu d'enviament del calendari als directius de l'empresa per a protestar pels acomiadaments.

Aquest aplicatiu, que en el dia d'avui ja ha duu 430 missatges (+ calendaris) enviats, el podeu trobar a la web d'UGT Catalunya o en el blog de Jose Rodríguez. Enviar un calendari costa 5 segons, o sigui que ja sabeu.

És un calendari amb imatges sobre la precarietat en el treball, que contrasta amb el famós "calendari Pirelli" de nus femenins que l'empresa duu publicant anualment des de 1964 (excepte durant la crisi 1974-84).

Pirelli, a través dels seus productes, però també a través del seu calendari, ha aconseguit crear-se una imatge de marca. Amb aquesta iniciativa es pretén soscavar aquesta imatge de marca amb aquesta mesura de força al que més els dol, la seva reputació. El sindicalisme o bé s'adapta i tradueïx les seves accions a quelcom més que vagues, o està condemnat a tenir cada vegada menys pes en la societat actual, i és amb mesures com aquesta com pot demostrar la seva força.

Llegeixo a La Vanguardia que la pàgina web de la Cambra dels Diputats d'Itàlia publica des d'avui, com una mesura de transparència, el nom dels parlamentaris que participen en les votacions però també d'aquells que no van acudir a les sessions.

Davant les imatges de l'hemicicle semibuit, amb votacions anul·lades per la falta del nombre necessari de diputats i sobretot l'alarma social i protestes (òbvies) per part de la ciutadania cap al treball dels seus diputats, el president de la Cambra baixa, Gianfranco Fini, va iniciar una batalla per a denunciar als absentistes.

Al principi s'havia proposat multar als senadors i diputats absents durant les votacions, però finalment es va optar pel càstig de la vergonya pública a l'aparèixer el seu nom en una llista. Així, tots els ciutadans poden consultar lliurement a la pàgina web les dades de les votacions, que es registren automàticament, i així es pot controlar qui ha votat i el que ha votat.
Cada mes les dades s'actualitzaran, quedant així registrat qui són els diputats que més han faltat a les votacions.
És interessant veure com hi ha molts diputats que han faltat al 60 o el 70% de les votacions, una mica increïble tenint en compte el seu sou.

Ara solament falta (i ja es demana des d'alguns mitjans), que la mesura s'estengui també al senat presidit per Renato Schifani, on l'absència de senadors també és preocupant. El mateix succeïx a Espanya, com bé indicava Fátima Ramírez el passat mes d'octubre, i que vaig explicar en aquest post.

Aquesta mesura se suma al nou sistema de votació, a través de lectors d'empremtes dactilars, que s'introduirà en el Parlament a partir de febrer, per a impedir que diputats i senadors puguin votar també pels seus companys absents (a Itàlia és habitual la figura de l'anomenat "pianista", el diputat o senador que en les votacions parlamentàries allarga la mà per a prémer també el botó del vot del seu company de partit absent).

La pregunta és: Quan es farà aquí? Interessa? O esperen que hagi una onada de crítiques com ha passat a Itàlia?

Us adjunto alguns esdeveniments interessants que tindran lloc pròximament:

1. Jornada: "El sector econòmic TIC a Catalunya".
Barcelona, 15 Novembre.
Web. Facebook.
Oferta per la Fundació Josep Irla.

2. VII Jornadas de comunicación para las organizaciones sociales.
Buenos Aires, 19 de novembre.
Web.
La jornada està pensada per a un dia. Estarà estructurada en dos moments: Un espai de plenària amb disertacions de personalitats reconegudes del món de la comunicació, de les organitzacions socials, de l'àmbit privat i del sector governamental. I un segon moment en el qual es desenvoluparan tallers de capacitació on s'abordaran temàtiques especifiques de la comunicació.

3. Web 2.0: Tecnología, Sociedad y Comunicación. IV jornadas de informática.
Madrid, 17 al 21 de Novembre de 2008.
Web.
Durant una setmana (del 17 al 21 de Novembre de 2008), la Universitat Europea de Madrid es convertirà en el cor de la web 2.0 espanyola, a l'organitzar l'esdeveniment "Web 2.0: Tecnologia, Sociedad y Comunicación", centrat en Internet i, sobretot, en el seu component social i col·laboratiu. Durant les jornades, personalitats relacionades amb la web 2.0 i la seva dimensió social, com Enrique Dans, Javier Pedreira (Microsiervos), Alberto Vazquez Figueroa, Carlos Blanco (ITNet), Jesús Encinar (Idealista), Rodolfo Carpintier (DAD), Emilio Marquez (Networking Activo), Carlos Magro i Javier Cuervo (Madri+D), entre d'altres, exposaran els seus punts de vista sobre la tecnologia, la societat, els drets d'autor i molts altres temes d'actualitat.

4. Conferència de Zygmund Bauman: "L'educació en un món de diàspores".
Barcelona, 20 de novembre.
Web.

5. VII Seminario Internacional de Comunicación Política.
Madrid, 20 de novembre de 2008.
Web.
Ja es disposa de les dades dels ponents:
09:00-09:30. Benvinguda i inauguració.
09:30-10:45. La construcció de la marca Obama. Greg Pinelo, assessor de campanya de Barack Obama i soci de GMMB.
10:45-11:15 Cafè.
11:15-12:45 Anàlisi de la campanya de John McCain. Mike Hudome, responsable de publicitat de la campanya McCain-Palin 08 .
12:45-14:00 El paper d'Internet en la campanya 2008. Ravi Sighn, President de ElectionMall.
16:00-18:00 Panell d'experts: Lliçons de la campanya americana.
- Roberto Izurieta, Professor de la Universitat George Washington i analista de CNN.
- César Martínez, membre de l'equip de vot hispà de John McCain.
- Daniel Ureña, Soci-Director de MAS Consulting Espanya (moderador).

6. II Foro Internacional de Contenidos Digitales (FICOD 2008)
Madrid, 25, 26 y 27 de novembre de 2008.
Web.
El FICOD és un lloc de trobada per als professionals de la televisió, la publicitat, el cinema, la música, els videojocs , les publicacions digitals , la formació online, els continguts generats pels usuaris (UGC), el periodisme digital, la publicitat interactiva...

7. II Congreso Nacional Ulepicc-España.
Barcelona, 28 de novembre de 2008.
Web.
Sota el lema “Nous reptes per a la perspectiva crítica en Comunicació i Cultura”, el segon Congrés Nacional de la secció espanyola de la Unión Latina d'Economia Política de la Informació, la Comunicació i la Cultura té per objectiu promoure el pensament crític des de la perspectiva de l'economia política en els àmbits que li són propis –la informació, la comunicació i la cultura– enfront dels nous reptes que s'experimenten o es projecten.

8. WWW/Internet 2008.
Lisboa , 10-12 Desembre 2008.
Web.
La Conferència IADIS Ibero Americana WWW/Internet 2008 busca atacar els temes centrals de preocupació dintre de la comunitat Internet. La WWW i Internet han tingut un enorme desenvolupament en els anys recents. Els aspectes crítics d'aquesta tecnologia no són solament tecnològics doncs han sorgit altres focus d'interès. Aquesta conferència té com objectiu cobrir tant els aspectes tècnics com els no tècnics (socials, educatius, etc) relacionats amb la WWW i Internet.

9. UCAM Medialab 08. Periodismo ciudadano, nanomedios, blogging y e-negocios.
Murcia, 11 y 12 de desembre 2008.
Web.
Amb Rosa JC, Ismael El-Qudsi, Javier Cañada, Dani Candela, Gumersindo Lafuente, Vicente Ros, Hugo Pardo Kuklinski, Josu Mezo, Carlos Albaladejo, Chiqui de la Fuente, Georgina Cisquella, Juanlu Sánchez y José Antonio Gelado.

A mitjans del passat mes de setembre de 2007, amb la campanya a les primàries nord-americanes encara començant, em vaig subscriure als newsletters de tots els candidats a fí de veure quines novetats aportaven a les e-campanyes, i per a veure el nombre de correus que enviaven.

En tretze mesos (octubre de 2007 a novembre de 2008) he rebut gairebé 1.900 missatges. D'ells, 451 han provingut de la campanya dels candidats demòcrates Barack Obama i del republicà John McCain. Us deixo el gràfic amb els mails rebuts cada mes:

En total, Barack Obama ha enviat 226 missatges de correu electrònic, per 225 de John McCain. La xifra és molt similar, malgrat que ambdós van començar de manera diferent la seva campanya. Així, Obama va començar enviant pocs missatges el 2007 (28), mentre McCain si que va enviar bastants (43).

En canvi, mentre s'acostaven les primeres primàries de Iowa, New Hampshire i Michigan, va ser Obama qui es va llançar amb força a recol·lectar fons i a difondre la seva campanya. És a partir de gener i fins a març de 2008 quan es nota més clarament aquesta estratègia del candidat Obama (48 mails enviats), mentre McCain passava a un segon pla pel que es refereix a l'enviament de correus electrònics als seus simpatitzants.

A partir d'abril, la candidatura de McCain com presidenciable republicà es començava a aclarir, mentre que en el bàndol demòcrata, la lluita entre Obama i Hillary Clinton estava en ple clímax. Potser aquesta lluita en el bàndol demòcrata (primàries en Indiana, Oregón, Pennsylvania o Carolina del Nord), explica l'augment d'e-mails enviats per part de Obama, 28, (el mateix va fer Hillary en aquesta època, enviant fins i tot més que Obama - 37 entre abril i maig).

El 6 de juny, Hillary Clinton abandona la campanya i dóna el seu suport a Obama. A partir d'aquest moment, els missatges que fins a ara havien enviat Hillary, Bill i Chelsea Clinton, se sumaven a la campanya pro-Obama.

A partir d'agost, es donen a conèixer els candiatos a vicepresident: Sarah Palin pels republicans (29 d'agost) i Joe Biden pels demòcrates (23 d'agost). Ambdós comencen a enviar correus electrònics a partir de llavors.

Els últims mesos són una suma constant d'e-mails, dels candidats, dels seus equips, dels candidats a vicepresident, i, en el cas d'Obama, de tota la família Clinton. Tanmateix, McCain va enviar més correus que Obama durant els mesos de juliol (15 vs. 11), agost (26 vs. 24), i setembre (25 vs. 24), per a igualar-se en "spam" a l'octubre (38 e-mails cadascun).

Els propers 15 i 16 de novembre tindrà lloc la IX Asamblea Federal de Izquierda Unida. Des del partit han creat una web per a l'esdeveniment, on podem trobar documents en PDF sobre l'ordre del dia, informació per als delegats, notícies i fins i tot el més útil, un plànol de la localitat on es realitzarà l'assemblea, Rivas-Vacíamadrid.

La veritat és que la web que han preparat és útil però gens de l'altre món, i si destaco aquesta assemblea en aquest post no és pel gran disseny de la web ni per l'interès que Izquierda Unida li ha posat a la seva difusió per Internet, sinó per a constatar el que succeïx en molts partits, i que no és altra cosa que veure com la militància va moltíssim més per davant que el partit en temes de difusió virtual, en ús de noves tecnologies i en posar-se d'acord per a actuar.

Així, des del millor i més actiu que IU té en Internet, que és el seu agregador de blogs "I love IU", s'han posat d'acord entre els diferents blocaires per a millorar les coses i a aconseguir difondre l'esdeveniment i el que passi en ell de la major manera possible. I ho van a fer havent convençut al seu partit de donar valor als blogs i als blocaires com mètode de difusió i participació. Tal com indiquen en la seva proposta, "La comunicació horitzontal es torna per a IU una peça clau en la difusió del seu projecte polític. [...] Al veure's reduït el nostre espai polític es veu reduïda la nostra capacitat per a difondre el projecte d'IU i per a exigir als mitjans de comunicació més presència mediàtica. Aquests factors fan que la comunicació sigui un problema per a la nostra organització. Davant aquesta situació es torna necessari i urgent reconèixer el paper que poden jugar les noves tecnologies en la difusió de les nostres idees i propostes". És per això que sol·liciten a l'organització de la IX Assemblea l'acondicionament d'una zona wifi, mobiliari i ordinadors de sobretaula per a qui no dugui portàtil. Tot ho han aconseguit i el comitè organitzador ha acceptat.

A més, no només haurà blocaires d'Izquierda Unida (siguin de ILoveIU o no), sinó que com indiquen Ricardo Royo, Alberto Hidalgo, Félix, Álvaro Villar, Viramundeando o Roberto Cacho, entre molts altres, "Comptem amb un total de 70 places. D'aquesta xifra hem reservat diverses places per a blocaires aliens a IU. Inicialment, s'oferiran 5 invitacions per als membres de Las Ideas, altres 5 per als membres de Red Progresista i altres 5 per a blocaires independents que no pertanyin a cap xarxa. En qualsevol cas, si fos possible i necessari, s'augmentaria el nombre d'invitacions per a blocaires externs a IU. La resta de places seran ocupades per blocaires d'Izquierda Unida".

Izquierda Unida és el tercer partit d'Espanya amb més vots, un milió de persones, però sembla que no solament no han après gens d'altres congressos de partits que s'han realitzat els últims mesos, sinó que no tenen cap interès a aprofitar les noves eines de difusió i participació que Internet ofereix. Per a mostra un botó: el twitter de l'Assemblea no ho duen des del partit, sinó que ho han creat des de "ILoveIU" com un twitter colaboratiu.

És gràcies als seus militants que la xarxa pot usar-se pel partit (alguna cosa molt destacable i a aplaudir), però sense una política intrapartidaria de difusió i ús extensiu de la xarxa, sense un objectiu de modernitzar-se i d'aprofitar al màxim qualsevol oportunitat de difusió (i Internet ho és), la política de comunicació d'IU es veu anquilosada, més pendent tal vegada de dirimir batalles internes que a donar a conèixer el seu missatge a potencials votants o militants.