El títol és una frase de Josef Stalin, i sempre ha tingut molt sentit en les eleccions de Bielorusia. El proper 19 de desembre tindrà lloc una nova elecció presidencial, però al contrari que les últimes quatre, hi ha importants canvis geopolítics que probablement poden canviar (poc) el resultat però molt el futur.

Tal com indica la periodista Luna Bolívar en un especial de Periodismo Humano, “les últimes eleccions considerades “netes” van tenir lloc, segons els observadors de l'OSCE, el 1994. Aquell any van triar com a president a Alexander Lukashenko. A partir de llavors, els comicis en aquest país- que oficialment es diu República de Belarús- estan marcats per la manipulació“.

Des de 1994, i fins fa poc, Lukashenko ha tingut molt bones relacions amb Rússia, el país mare, del que Belarús depèn política, cultural i econòmicament. A canvi, Rússia sempre ha recolzat a l'actual president. Fins i tot a pesar que internacionalment les eleccions siguin vistes com manipulades i que els crítics del govern de Lukashenko denunciïn assetjament, detencions, falta de democràcia, no poder aparèixer en els mitjans o falta d'observadors internacionals que puguin monitorear realment l'elecció, sempre hi ha observadors pro-russos de la Comunitat d'Estats Independents (CEI), que qualifiquen les eleccions com a “transparents“, fins i tot les de 2006, les més criticades per l'OSCE, on el president va aconseguir “oficialment” el 83% dels vots.

En aquesta campanya els candidats havien d'aconseguir 100.000 signatures cadascun per presentar-se. Malgrat les pressions als signants per l'oposició (cal posar número de passaport i dades completes i es lliuren i controlen per la policia, segons denuncien), hi ha 10 candidats finals. Lukashenko va aconseguir un milió, i els seus dos més propers rivals, Sannikov i Nekliaev, 120.000 i 180.000 respectivament.

Tots els candidats tenen oficialment 2,5 hores de televisió durant tota la campanya per dir les seves idees. No obstant això, han d'anar amb compte, ja que si critiquen massa al president poden ser cessats com a candidats per atacar al país. El president, en canvi, té a la seva disposició tots els mitjans de Belarús, on està present incessantment.

Per tant, la campanya dels opositors no és tant en la TV com amb altres mitjans. Internet també està present. Andrei Sannikov, membre del partit “Belarús europeu”, disposa d'una web, i de canals en Skype, Twitter, Facebook i sobretot en vkontakte, la xarxa social més estesa a Rússia. Defensa l'entrada en la UE, però també un acostament a Rússia. Des de tots els mitjans fa crides per sortir al carrer, especialment per demanar més presència en els mitjans públics, amb manifestacions, sempre recollides en imatges o vídeos per les webs afins. També és important la seva cartellería electoral, de reminiscències soviètiques, i que incita també a sortir al carrer: “les eleccions no es guanyen en les cuines o en els ordinadors, es guanyen al carrer“.

Per la seva banda, Vladimir Nekliaev, un literat bielorus, disposa d'una moderna web, i també presencia en totes les xarxes socials. També ha estat atacat a través de nombrosíssims blocs partidaris de Lukashenko per culpa d'un text autobiogràfic d'un llibre que va escriure, on deia (amb tot detall) com havia matat a un gat. La xarxa ha bullit durant tota la campanya amb aquesta imatge (si votes a Nekliaev morirà un gatet). El candidat ha respost, també a través de la xarxa, explicant que era una poesia sobre quelcom que va fer amb 10 anys, molt dramatitzat en el seu text, i ha contraatacat penjant una foto seva amb el seu actual gat, Basia, fins i tot signant un “tractat de pau amb els gats” al costat de la seva mascota. Nekliaev defensa també més acostament a Rússia, especialment amb el reconeixement a la seva llengua materna, la russa: “La gent s'expressa en la llengua en la que somia de nit“.

Rússia i la rusofília estan presents en tots els candidats però, per primera vegada, no és Lukashenko el favorit del Kremlin. Aquest últim any el president s'ha allunyat de les polítiques afavorides des de Moscou, sobretot per motius econòmics personals. En primer lloc demanant diners a Rússia pel lloguer de les bases militars, també pels seus desitjos d'aconseguir petroli d'un altre país que no sigui Rússia (ara Veneçuela li subministra el petroli), pel reconeixement de països com Geòrgia, per recolzar i donar asil al president anti-rus de Kirguizistan, etc… A més, s'ha apropat a la Unió Europea i a Estats Units, amb reunions i establiment d'acords per obrir el país i privatitzar empreses per aconseguir més inversions (per Belarús i per a les seves pròpies empreses), deixant de costat les inversions russes que volien participacions en aquestes empreses públiques. A més, és molt interessant el canvi en la seva retòrica política dels últims mesos, molt més occidentalitzat.

Tot això ha aconseguit l'empipament indissimulat de Rússia, que malgrat que oficialment no es mulla, ha aconseguit que per exemple la cadena de televisió russa NTV hagi emès una sèrie de documentals en els quals es descriu a Lukashenko com un corrupte i un criminal, una cosa impensable en una altra època, i menys en eleccions. També sembla que el Kremlin està recolzant econòmicament als altres dos principals candidats, com Lukashenko va denunciar al diari Le Figaro fa unes setmanes.

Belarús està entre Europa i Rússia, i sempre ha estat satèl·lit d'aquest últim. Un canvi en la política envers Rússia és vist com a perillós, pel Kremlin, però tal vegada també per a la UE, interessada empresarialment i sobretot en temes gasístics i petrolífers, que es pot trobar en una cruïlla: és millor un dictador aliat d'Europa o un president triat netament però russófon? Això és quelcom que respondrien segurament millor que jo Eva, Dídac o Macarena, però com indiquen a The Economist, la pròpia presidenta de Lituània, Dalia Grybauskaite, va dir que una victòria de Lukashenko salvaguardaria els interessos econòmics europeus i limitaria la influència russa.

Sigui com sigui, els vots els segueixen comptant els mateixos que abans, funcionaris, i del resultat depèn la seva feina, només que ara la geopolítica també pot comptar.

Per a Alec Ross, la història de la humanitat és una lluita entre societats obertes i tancades. Quan les societats (i els governs) són oberts és quan es creen els fonaments més forts per al progrés. En el 300 AC hi havia societats obertes: en aquella època, per exemple, és quan Arquímedes i Euclides van crear els fonaments de la geometria.

Posteriorment es va tancar aquesta energia i aquella època, fins a 1441 amb Gutemberg i la impremta. Amb la invenció de la impremta, la societat i els coneixements es van obrir, va començar la il·lustració i la reforma protestant.

El 2010, la societat, en la majoria de països, sol ser oberta, i a tot el món tenim eines que connecten les persones. Però aquesta societat moderna ha de pensar en la potència i en els límits. A Haití, a les primeres hores del terratrèmol, es va tenir la idea d'enviar SMS per mòbil per aportar ajut econòmic. Durant dos o tres setmanes, només als Estats Units es van aportar 3 milions de dòlars, sent 10 dòlars per persona. Això demostra la força de la tecnologia. Però el límit de la tecnologia és que després cal decidir què es fa amb els diners rebuts.

En l'administració succeeix el mateix. Ha d'obrir-se, i cada vegada s'obre més. Si fem que els serveis de govern estiguin en línia per posar els ciutadans en el centre, això farà que els ciutadans també moguin els governs. Però també hi ha governs que lluiten contra aquesta obertura i contra la tecnologia que permet que la societat sigui oberta. Parlem de l'Iran, o de Síria, on per exemple Facebook està prohibit. Sempre hi haurà grups que lluiten contra l'obertura. Stalin deia: si no els donem als nostres enemics armes, per a què li donarem idees. Encara és aviat per veure on ens portaran les societats obertes. Som al capítol 1, pàgina 1, on hi ha l'encreuament entre les xarxes de comunicació mundials i l'activisme.

I l'administració també s'obre, no sols amb transparència de dades sinó com a difusora d'informació del que fa. Un bon exemple el tenim en el Foreign Office britànic (ministeri d'exteriors), tal com ens va explicar Jimmy Leach (head of Digital Engagement, the Foreign and Commonwealth Office). El Foreign office es va fundar el 1382 i des de llavors han canviat moltes coses. El ministeri s'ha anat adaptant sempre, i just això és el que fa ara, adaptar-se, sent un exemple mundial en l'ús de les noves tecnologies per difondre el que fan.

El Foreign Office disposa de la seva pròpia pàgina web, òbviament, i d'una pàgina a Facebook amb 600 persones, però també de 257 pàgines web a més de 170 països, en 14 idiomes, on es donen notícies, informacions sobre política, serveis consulars... tot amb una visió local de cada país, independent, amb 60 bloggers. Es tracta del que Leach denomina el soft power, un contacte de cada delegació britànica amb els ciutadans del país respectiu.

Com a exemple aquesta imatge del Flickr de l'ambaixada britànica al Vietnam:

A l'actualitat hi ha 60.000 persones treballant per al ministeri a l'exterior. Cal ensenyar-los i apropar-los a poc a poc, cal digitalitzar-los. Aquestes persones ja saben parlar bé, són diplomàtics!, però cal anar a poc a poc, apropant-los al mitjà.

També han entrat en els mitjans socials, amb més de 70 comptes de Twitter, Flickr o Tumblr, i sens dubte el seu màxim líder és qui dóna exemple. Així, el ministre William Hague, amb 20.000 seguidors a Twitter, respon quan el pregunten. Així, no només s'estableix contacte, sinó que es personalitza el treball del ministeri. L'objectiu és crear continguts, no tant difondre'ls (que també), per exemple, no volen fer aplicacions de iPhone. Segons Leach: "Sortim a la xarxa, ens expliquem i escoltem. Ens formem per fer-ho, per implicar-nos i fer contactes directes i individuals, per saber què fem amb tot això."

El Foreign Office no és l'única administració que intenta difondre el que fa. Stephen Clark (Director de comunicacions online del Parlament Europeu), informa que ja el 38% dels eurodiputats tenen un compte a Twitter, i alguns més a Facebook. Per a Clark, tenir presència a FaceBook significa tenir una comunitat, conèixer a gent interessada en aquests temes. Volen que la gent s'interessi per Europa i que rebi informacions de primera mà, sense passar pel filtre dels mitjans de comunicació. Tanmateix, és necessari tenir polítics amb més reciprocitat i diàleg, com ens va dir Marietje Schaake (eurodiputada holandesa). És complicat per a la ciutadania accedir a la informació europea i cal buscar eines perquè aquesta ciutadania, les empreses i el tercer sector es puguin apropar a la UE i al que es fa i decideix en ella, i la comunicació que Internet permet és una bona eina per intentar aconseguir-ho.

Moltes institucions i administracions s'obren a la xarxa, sí, però queda molt per fer. No només la difusió i la presència online són importants, sinó que també ho és la transparència i l'accés a la participació. Que les administracions expliquin el que fan, que es converteixin en prescriptores del seu treball davant dels ciutadans connectats. Per a Alberto Cottica el més important són les connexions entre l'administració i els ciutadans. Hi ha prop de 40 milions d'empleats públics a Europa, d'ells, quants expliquen el que fan? I no és tan sols això, sinó que la xarxa està plena de webs públiques que no se sap qui gestiona o que no s'usen prou bé, eines que disposen per difondre el que fan i per oferir millors serveis. Itàlia té 25.000 webs de l'administració, la Unió Europea té uns 350.000 sites, i en total, a tot Europa hi haurà més d'un milió de webs públiques. Per què no s'utilitzen millor? Per què no serveixen de connexions entre administració i ciutadania?

Respecte a la transparència, cal entendre el perquè les dades han de ser públiques. Per a Hakon Wium Lie (Chief Technology Officer of Opera Software) hi ha tres raons principals: perquè ja els hem pagat, per un principi democràtic i per crear nous negocis. La transparència és bàsica per crear confiança en la ciutadania. Sense transparència no hi haurà confiança, i sense aquesta no hi haurà participació ciutadana. Paul Johnston (Cisco) deia que aquesta participació cal aconseguir-la a petita escala, en àmbits locals, aconseguint que petits temes molt segmentats puguin aconseguir participació de cert segment local. Per exemple es pot crear una plataforma d'opinions ciutadanes per a un projecte d'una nova escola, fent preguntes als ciutadans d'aquesta població. Des de les administracions cal crear aquesta possibilitat, cal implicar la ciutadania. Un bon exemple, que funciona, és la web ePetitions, al Regne Unit, on hi ha registrades més de cinc milions de persones.

I és que la web ha creat un canvi, un gran canvi que encara no coneixem. Per a Hakon Wium Lie la web durarà 500 anys, els mateixos que fa que es va inventar la impremta. Això va canviar el món, igual que ho farà Internet. Però encara no podem donar grans exemples d'aquests canvis, i com diu Andrew Rassiej, no podem calcular encara el poder que la ciutadania adquireix amb la xarxa. Per a ell, el futur és el diàleg horitzontal, en política i també amb les administracions. La seva teoria del WeGovernment és que governs i ciutadania cocreïn, aprofitant dades obertes, per resoldre problemes públics. Fix my Street és un gran exemple d'això, desenvolupat en àmbits locals, com també indicava Johnston, ha tingut un èxit brutal, amb més de 100.000 informants, i és un model que s'estén pel món (Holanda, Estats Units, India, i molts més).

Reprenent Alec Ross, estem en una societat oberta, i el món -i les administracions- canviaran, però encara no sabem com.

.

Aquest és el meu primer post resum del Personal Democracy Forum Europe (PDF Europe). Barcelona, 4 i 5 d'octubre de 2010.

Els grans llocs web polonesos s'han tenyit, després de la tragèdia aèria en la qual ha mort el seu president, Lech Kaczynski, de blanc i negre en senyal de dol. Primer va ser la pàgina oficial de la presidència de Polònia la que ha canviat el seu aspecte...

... la va seguir la popular televisió de notícies TVN…

... es va sumar el diari més important del país, Gazeta Wyborcza…

… també Rzeczpospolita, un altres dels importants…

... i el moviment, impressionant, s'ha estès entre els internautes polonesos amb rapidesa. Una original i impressionant mostra de dol que supera amb escreix al tradicional llaç negre.

Copiat de El Catalejo

Sindre Fossum va explicar la campanya online del partit laborista a Noruega, de 4,8 milions d'habitants, que va guanyar el 2005 i el setembre de 2009.
Per a una bona campanya es necessita un missatge i integrar els mitjans socials a tots els aspectes del treball. Tots han de participar, no sols el departament de comunicació a la xarxa. La presència de bloggers també és important. Per aconseguir que parlin del partit cal generar i publicar notícies genuïnes, ràpides, aprofitar-se el debat polític, per atacar o respondre.
Respecte a les xarxes socials, l'actual primer ministre noruec va usar àmpliament Facebook, que va començar el 2007 (té 50.000 seguidors). Allà es penjaven continguts, vídeos i notícies. A Internet va ser també molt important l'ús de google adwords durant la pantalla (90%). No van usar banners.

La campanya va ser la primera realitzada íntegrament a Internet. Buscant ser viral. A la seva campanya demanava posters creats pels simpatitzants sobre el més important per al país. Va crear un collage en un poster, que es publicó. El debat va fer que la gent tingués ganes de participar (20.000 posters). Al carrer es reflectia, publicant aquests mateixos posters.
Van crear mylabourparty, una plataforma semblant a una comunitat de Ning, creant organitzacions i grups per crear participació i debat. Al carrer, organitzats a través de la xarxa, van fer campanyes intensives porta a porta i regalant roses (700.000).

A la campanya danesa del partit social-liberal, Anna Ebesen va explicar com va funcionar Radikale.net. El partit social-liberal era molt petit, acostumats a la militància offline. No hi havia eines per participar. Perquè poguessin fer-ho van crear radikale.net, per participar sempre que es vulgués. És una xarxa social pròpia, recolzada pels líders del partit. Es van crear idees i propostes que van arribar a ser legislades, però especialment per crear comunitat del partit.

Rishi Saha és el responsable de la campanya a la xarxa del partit conservador britànic (del que parlo sovint en aquest blog). Per a ell, l'era digital és un canvi important en el partit conservador, tant amb la relació amb el públic com en l'organització interna.
Fa quatre anys, en les anteriors eleccions, els partits no van participar massa a la xarxa. Una vegada David Cameron va ser candidat, van reelaborar aquesta estratègia. El partit conservador té 200 anys, milers d'organitzacions locals, una organització supraestructurada i calia fer un canvi.
Per arribar a la gent havien de canviar. En l'actualitat la tendència a tot Europa és la perduda d'afiliació i el desinterès polític. Per evitar-lo el partit ha de demostrar que s'escolta a la ciutadania, que els temes candents també són analitzats pel partit i que escolten les opinions de la gent, independentment de si són militants o no, donant la versió des de l'organització política.
Els activistes han canviat i cal apropar-se a ells. Han canviat les regles del joc des de fora.
Cal crear una relació nova, tenint el compte el cinisme i la desafecció política.

Les noves eines ofereixen noves realitats i nous rols. La política no és una excepció a aquesta dinàmica de canvi i a la relació entre ciutadans i polítics, com va indicar Ernest Benach. A més, l'espai polític és el mes resistent als canvis i això es reflecteix en la política institucional.
Per canviar-lo, a Catalunya s'ha facilitat el treball dels diputats donant-los una oficina mòbil amb portàtil i una blackberry, tant per tenir accés a la base de dades del Parlament com per tenir contacte a les xarxes socials. La xarxa ha de garantir la comunicació, però també la transparència.
El fet que els polítics estiguin a xarxes socials els apropen a la ciutadania i demostra que són persones normals que treballen en política. Expliquen què fan i com són. També permet multiplicar el debat i escoltar el que diu la gent. Aquest és l'objectiu,ser capaços d'escoltar. Cal passar de parlar A la gent a parlar AMB la gent.

La xarxa, a més, serveix per crear la legitimitat com a polític i per crear una marca d'aquesta persona a la xarxa, tal com van indicar l'holandesa Marietje Schaake i l'anglès Tim Woods, respectivament.

Aquest és el meu segon post resum del Personal Democracy Forum Europe. Barcelona, 20 i 21 de novembre. Podeu llegir el primer aquí.

Per a Charlie Leadbeater el cloud computing en la societat i cultura actuals ha entrat amb força i s'entreveu com ja no sols el futur, sinó com el present. Amb més eines i possibilitats per crear i compartir coneixements, es desenvolupen noves eines. En la societat actual hi ha una explosió de coneixement. El núvol és una bona metàfora per descriure on ens trobem en la societat actual.
Hi ha organitzacions estructurades on hi ha jerarquies, del passat, hi ha torres, on mana la gent que és a la part alta d'aquestes torres. En canvi, al núvol tens una estructura oberta, sense líders. Els núvols poden ser estructures per captar idees, energies. El mite a aconseguir és el control des de baix.
Com a societat necessitem crear i finançar gent que vulgui fer coses polítiques, des de la societat civil. Des de crear diaris a altres eines. Tenim l'oportunitat de fer-ho, de crear coses noves, i que funcioni.

Només es veuen quatre possibles problemes per a què no es desenvolupi aquesta estructura:
1. Els governs poden parar aquests núvols, i cada vegada intenten controlar-ho més
2. Drets d'autor. Si es vol controlar una informació, ha de controlar tots els enllaços, amb la qual cosa pot controlar tot
3. No volem un cel de núvols de marca Google. No poden exercir tot el control, ja que acabaria amb la neutralitat de la xarxa
4. Falta d'imaginació i de models comercials que vulguin invertir

Un bon exemple d'aquests núvols el va donar Anthony Hamelle en parlar de l'euroesfera. El ponent ha analitzat els núvols online a França, Alemanya, Holanda i Itàlia estudiant les seves connexions i amb una espectacular presentació de nodes interconnectats. Per a Hamelle, som animals socials i a la xarxa també estem connectats. Ens dividim entre esferes d'interès, algunes més properes que d'altres. Com més allunyades, menys s'interelacionan entre si. En l'estudi s'ha vist com Itàlia és l'esfera política que té menys interacció amb l'esfera europea. França és la que es troba més propera a l'esfera europea, i té fonts comunes que connecten amb temes de debat europeu. El més interessant de l'estudi és que la majoria de comunitats nacionals no es relacionen entre si, sols ho fan els euroescèptics, que irònicament són els que han generat més comunitat europea a la xarxa.

En una campanya política, relacionar totes les xarxes i crear comunitats perquè es relacionin és l'objectiu bàsic. En aquest sentit, Joe Rospars va parlar sobre la campanya d'Obama. A la campanya, totes les imatges tenien sentit. L'essència és la relació amb els votants. Buscaven implicació, gent que volgués formar part del moviment: canvi, esperança, autoorganització. Treballar junts i crear noves idees i noves activitats per donar a conèixer la campanya i al candidat.
El vídeo va ser una arma fonamental, però eren vídeos diferents: en els vídeos no sol aparèixer el candidat, sinó la gent, el candidat surt al final. La gent ha de sentir-se bé i els vídeos han de causar un impacte emocional. Des de l'equip d'Obama tan sol es van produir un de cada deu vídeos dels que hi ha a Youtube, la resta (2.000) van ser creats per simpatitzants. Aquests vídeos es van veure 1,2 bilions de vegades.
Es van registrar 13 milions de persones com simpatitzants, es van organitzar 45.000 grups interconnectats al país, a petites ciutats i pobles. Hi va haver milions d'accions porta a porta i de trucades per part d'aquestes comunitats creades. Les relacions presencials van ser bàsiques, amb 200.000 esdeveniments offline.



El principi fonamental a la xarxa és la transparència. Internet és una finestra sobre el més bàsic: missió, idees.... En campanya cal donar una imatge d'autenticitat. A la campanya d'Obama no volien mostrar aspectes burocràtics, sinó una imatge d'equip de persones. Es pot dir que Obama va fer la primera campanya del s. XXI, i McCain l'última del s. XX.

Tanmateix a Europa generar aquest moviment i aquestes comunitats no és tan senzill. Tal com va indicar Dominique Piotet, a Europa no hi ha comunitats, les campanyes no són moviments socials. Aquí hi ha partits i sindicats, desenes, no basats en les bases sinó realment institucionalitzats, com va dir també Benoit Thieulin (director de campanya de Segoléne Royal). Encara que aquesta és també la seva força, la implicació diària de molta gent en els partits, i no només en campanya com succeeix als Estats Units, com Joe Rospars envejava.

A les campanyes europees, Obama és una font d'inspiració, però hem de construir la nostra pròpia visió a Europa. Aquí també la xarxa també s'utilitza en campanya, i pot servir perfectament com a eina d'organització. Cada partit organitza les seves tropes, en xarxes socials, però cal connectar les plataformes.

Aquest és el meu primer post resum del Personal Democracy Forum Europe. Barcelona, 20 i 21 de novembre. Podeu llegir el segon aquí.

En la història més o menys recent, dos grans descobriments han fet multiplicar la participació i la comunicació humana. Ambdós van produir un canvi importantíssim. El primer es va produir al renaixement, amb el descobriment de la impremta, el segon durant la il·lustració, amb el naixement dels diaris. En l'actualitat, amb el naixement d'Internet, potser ens trobem en un nou procés que augmenti la comunicació i la participació fins a cotes inimaginables.
Aquestes són les paraules amb què l'eurodiputat Oriol Junqueras ens rebia el passat dimecres en el Parlament Europeu i amb que obria el seminari sobre activisme polític a la xarxa.

La xarxa permet augmentar la participació i la inteactivitat, i també l'activisme polític. Tal com ens comentava l'eurodiputat del partit pirata, Christian Engström, en el seu cas el partit va començar (el gener de 2006) com un fòrum on la gent llegia notícies i activitats. En un següent pas, molta gent va començar a seguir la web, d'altres van començar a participar i a fer comentaris, i a partir d'aquí, en sentir-se còmodes, van començar a publicitar tant la web com el partit a través de blocs, comentaris en altres blocs o creant grups de Facebook.
És així, de senzill o de complicat, com comença l'activisme a la xarxa, que mai no és suficient, sinó que es complementa amb reunions presencials, on el cara a cara i sobretot "posar cara" als teus interlocutors segueix sent bàsic. Cal ser visible i com deia Engström, la web pot i ha de ser part de la vida real.

Altres exemples els veiem en la blocosfera gallega, molt nombrosa al seminari, sorgida especialment després de la tragèdia del Prestige el 2002. L'idiosincràsia gallega, sovint amb poblacions separades també va tenir molt que veure. La problemàtica mediambiental i política va fer que aviat es creessin xarxes de bloggers, ara units en xarxes com la xarxa de blocaires en defensa del gallec, blogaliza o com chuza (una espècie de menéame).

A Catalunya la segmentació de xarxes de blogs per comarques està augmentant, generant un sentiment de comunitat, com en el cas de l'osonosfera, que ens va presentar Enric Xicoy. Aquí, la proximitat és la base, usant metafòricament la típica "tertúlia de casino" catalana, aquestes xarxes funcionen així, creant unitat, proximitat i sovint, amb coneixement previ personal de molts dels bloggers membres.

En altres llocs, les xarxes de blogs polítics estan servint sobretot per implicar els joves en política, com per exemple a Escòcia, com ens van explicar David Hutchinson i Chris Jones. Aquests bloggers cobreixen notícies i esdeveniments que els mitjans de comunicació escocesos (normalment d'origen anglès) no cobreixen. Tan sols guanyant-se a la gent es pot arribar a més públic, amb confiança, amb treball i amb paciència.

La xarxa ofereix eines potencials per aprofundir en la democràcia, obrint espais de participació ciutadana, on la societat recuperi part del protagonisme. Aquesta va ser la ponència de Paul Ríos, l'última però segurament la més interessant, on també ens va explicar l'experiència basca amb Politika 2.0, una iniciativa que pretén reenllaçar a la política amb els ciutadans i que es veu a si mateixa com una plaça on trobar-se.
Paul va parlar també d'un pas més, potser el més important, i que reprodueixo: és suficient que la classe política escolti la ciutadania o cal fer un pas més perquè es garanteixi de manera efectiva que l'opinió social sigui determinant en la gestió dels assumptes públics i la ciutadania pugui decidir?

Del seminari em quedo amb la idea de la xarxa com un intent d'apropar la política als ciutadans, però també com a una sortida per difondre informacions i idees que no solen sortir en els mitjans tradicionals. Em quedo amb la idea de la xarxa com una eina de comunitat i de construcció de comunitats, siguin polítiques o no.

Podeu trobar bons resums de:
Paul Ríos
Albert Medrán
Chris Jones
Xabier Pérez Igrexias

Des de l'1 de juliol, Suècia ha pres les regnes de Unió Europea, una presidència plena d'incerteses que pensa fer de la crisi financera i del canvi climàtic les seves prioritats. El seu major repte a escala internacional: aconseguir un acord global de retall d'emissions de CO2 que rellevi al protocol de Kioto i l'acceleració de l'ingrés d'Islàndia a l'UE, a part sens dubte de l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa si, finalment, és aprovat en el referèndum que ha de celebrar Irlanda.

Suècia va prometre fa uns dies que la pàgina web de la seva presidència de l'UE seria la millor de totes les que s'han realitzat fins ara, i potser ho sigui, ja que a més de les notícies actualitzades de l'UE, també es pot veure l'agenda de reunions, acreditacions de mitjans, vídeos explicatius, i el més nou: un Twitter de la presidència sueca, denominat "Live from the Presidency".

El Twitter es pot visualitzar en la home de la web, i està format pels Twitters de Roberta Alenius, Gunnar Caperius, Kristina Lindahl, Mia Widell, Marten Wierup i l'oficial de noticies de la presidència.

Lo dolent és que no usen Twitter per conversar amb les persones interessades, sinó per difondre els seus missatges, i la prova és que els 6 Twittaires gairebé no segueixen ningú. No estan interessats en escoltar el que la gent ha de dir, i menys d'interactuar-hi.

Això ja de per si és greu, però el pitjor, tal com indiquen a Cinco Días, és que a més és potser un ferm candidat a convertir-se en el Twitter més avorrit del planeta.

Els seus missatges són monòtons, i es limiten a anunciar reunions i finals de reunions.
"La primera reunió ha anat bé", anunciava un dels missatges d'ahir. I els 140 caràcters de rigor es completaven que "la cosa més excitant que ha ocorregut ha estat que s'ha afegit el dèficit excessiu de Letònia a l'agenda de l'Ecofin".


Estocolm presidirà diversos centenars de reunions durant els pròxims sis mesos. I la majoria seran tan excitants com la d'ahir.

A Suècia hi ha 75.000 usuaris actius de Twitter, potser podrien haver triat a algun d'ells perquè els representés, i no a pobres empleats del departament de comunicació de la presidència sueca que no saben el que és Twitter. Potser també es podia intentar donar valor a aquestes reunions, i no merament anunciar quan comencen i acaben, potser explicar què són, per a què serveixen, qui assisteix, què es parla... mil coses que no fan, i que aconsegueixen que el seu missatge sigui soporífer, a part d'unilateral. Només ells emeten missatges, sense escoltar ni respondre a ningú.