El passat 11 de gener l'alcaldable de CiU a l'Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias,va presentar la seva precampanya electoral, presidida pel símbol del “somriure” que van explotar Artur Mas i CIU en les autonòmiques del mes de novembre. La precampanya inclou la petició a tots els barcelonins perquè facin arribar a CiU a través de la seva web i de les xarxes socials una fotografia somrient. Aquesta fotografia, que es pot pujar a la web “El teu somriure” serà utilitzada per a elements de campanya del candidat.
És una interessant i senzilla manera que els simpatitzants de Trias s'uneixin a la campanya i que se sentin partícips, ara, però especialment quan aquests productes amb tots els somriures surtin a la llum, que s'impliquin durant el període electoral i que siguin les imatges de la gent les que apareguin en els dissenys i cartells. Que els ciutadans siguin -i se sentin- protagonistes de la campanya de Trias. Com indica Xavier Tomàs, “no és només una campanya participativa en el què, sinó en el com: trencant el tòpic de cartells, imatge, o format d'una campanya dissenyada “només” per una agència, i on els simpatitzants, militants o votants només són mers “consumidors” de màrqueting polític“.
Quan l'home es refereix a les coses ho fa transformant les «impressions» que aquestes li produeixen en «expressions» del seu propi sentir. Aquestes «expressions» són les «metàfores» amb què l'home va recobrint la realitat i omplint-la de símbols, que acabaran desenvolupant-se en mites i relats, que del que ens parlen en realitat és de la vida dels homes, de la seva història. Aquesta era una de les teories filosòfiques de Hans Blumenberg. Com ell deia, només podem accedir a certs conceptes a través de la metàfora, "que aconsegueix obrir-nos dimensions de l'ésser que d'una altra forma romandrien inaccessibles".
I és que les metàfores, com també indica George Lakoff a la seva "carta oberta a Internet" (1991), són importants: "la pregunta de si hauríem de declarar la guerra en el Golf pertany a les metàfores. El Secretari d'Estat Sr Baker considera que Saddam "amenaça el nostre suport econòmic". Per al President Bush, Saddam "estrangula" la nostra economia. El General Schwartzkopf caracteritza l'ocupació de Kuwait de "violació". En realitat, existeix un extens sistema de metàfores, en gran part, inconscient que utilitzem de forma automàtica, sense realitzar cap tipus de reflexió, a l'hora de comprendre allò complex o les abstraccions".
En una altra de les seves obres, Lakoff i Johnson parlen de la metàfora com a principal mecanisme pel qual entenem conceptes abstractes i raonem. D'allà, la importància de la metàfora en la construcció del discurs i de la imatge que volem transmetre. Les metàfores, en un discurs polític, donen caràcter narratiu al candidat, aconsegueixen que els oients entenguin millor què senten i que desitgen els polítics. Les metàfores, expressades com a part d'un relat, són importants, no només perquè són una gran eina de comunicació, sinó que també perquè fan que el relat tingui un sentit simbòlic.
Cada metàfora té el seu simbolisme, i és molt curiós veure l'ús que ambdós candidats principals en les eleccions catalanes van fer de les metàfores en els seus dos discursos de final de campanya, dijous 25 i divendres 26, al palau Sant Jordi de Barcelona. Es dóna la circumstància que ambdós van utilitzar metàfores marítimes per expressar els seus sentiments i el relat amb què es presentaven en aquesta cita electoral, i van ser els dos millors discursos que els he sentit a ambdós.
José Montilla, en el seu discurs, deia, parafrasejant a Marx, "Hi ha un tsunami conservador que recorre tot Europa: el tsunami de la dreta. El tsunami que vol retallar drets, prestacions i que vol una sortida neoliberal contra la crisi. Què hem de fer? Fugir? Veure com l'onada de la dreta nacionalista espanyola del PP i l'onada de la dreta nacionalista catalana de CiU ens passen per sobre? Un tsunami que trenqui tot el que hem construït? Un tsunami de dretes en un país d'esquerres? Us proposo que aixequem un espigó alt i fort. Un mur que aguanti l'envestida de les onades. Un mur que defensi l'Estat del Benestar, les polítiques socials, la justícia i l'autogovern. Un espigó resistent, feta de tota la gent d'esquerres i progressista d'aquest país. Un mur de vots catalanistes, progressistes, d'esquerres i socialistes que detingui el tsunami conservador. Voleu fer història? Doncs fem que Catalunya sigui la primera en detenir la tempesta conservadora".
Són bones metàfores, molt simbòliques, i ja sabem, després del resultat, que l'espigó no va aguantar. Entre altres coses, potser el vaixell (i el seu relat) era massa gran.
La invitació a blocaires a esdeveniments polítics: congressos, mitings, actes de campanya... no és quelcom nou. Aquestes invitacions es van començar a donar, com no podia ser de cap altra manera, amb el mateix apogeu dels blocs. Les organitzacions entenen cada vegada més el poder dels blocs, twitter o facebook en la percepció de la seva imatge en la societat, i en la capacitat de viralidad del que moltes d'aquestes persones diuen. El 2005, Garrett Graff va ser el primer blogger que va poder accedir a una roda de premsa de la Casa Blanca. Una mica després, el 2006, George Bush ja va convidar altres bloggers a l'acte de la firma d'una llei sobre transparència que alguns congressistes demòcrates també van recolzar (Obama va ser un dels capitosts).
Des de llavors, les invitacions a blocaires a actes polítics no podem dir que sigui alguna cosa que es fa molt, però sí que cada vegada té major interès per a les organitzacions polítiques, com es va demostrar a la campanya francesa de 2007 (per part de Ségoléne Royal i de Nicolas Sarkozy) o durant la campanya nord-americana de 2008, per citar sol els majors exemples.
Durant la campanya catalana, la majoria de partits han convidat blocaires o twittaires als seus actes més importants, a través del correu electrònic o a través de missatges personals a Facebook. I és que la comunicació, quan és en persona, cara a cara, té un valor molt més important que la comunicació només online. Aquesta proximitat genera més confiança, més interactivitat i, segurament, menys crítiques en el futur al partit.
El segle IV AC Aristòtil va definir a l'home com un zoonpolitikon, és a dir com un animal social. És a través de les relacions personals que es creen vincles, diàlegs. La comunicació és la base de tota interacció social, i com a tal, és el principi bàsic -l'essència-, de la societat. Convidar gent que és llegida, que pot oferir altres perspectives allunyades de la premsa, i que pot influir, és una bona idea per generar més (bona) visibilitat en els actes dels partits polítics. En un acte amb convidats "de fora", no es pot mesurar l'èxit per les persones que han parlat d'un acte, sinó per la relació que es pot establir en el futur amb aquestes persones, de simpatia, de vot, d'activista, o senzillament de respecte i de menys atacs.
En aquesta campanya, un interessant exemple d'invitació l'ha realitzat el PSC, per al seu acte de final de campanya al palau Sant Jordi, del proper dijous 25 de novembre. Les seves invitacions han estat a 30 blocaires, twittaires, opinadores o assessors que han estat seguint online la campanya, i que han considerat destacats, de totes les ideologies i formacions polítiques.
Cada una d'aquestes persones ha rebut en mà un gran sobre amb el logo del PSC. En el seu interior: una samarreta del grup d'activistes 2.0 del partit, una acreditació amb el seu nom escrit a mà (darrere hi ha totes les url del PSC a la xarxa), i un foli amb un codi QR que en visualitzar-lo al mòbil et convida a assistir a l'acte final. Firmat personalment per Jordina Freixenet, màxima responsable del PSC en Acció Política a la xarxa i actualment directora de la "Campanya 2.0" per a les eleccions al Parlament de Catalunya.
És una iniciativa simpàtica, original i, sobretot, personalitzada per a qui la rep, i que augmenta el vincle amb el partit, s'assisteixi o no a l'acte.
Sí. Sembla estrany per als que vivim a Catalunya però encara que sembli mentida només estem a meitat de campanya. Han passat 7 dies i en queden 7 més. Durant aquesta setmana hi ha hagut de tot, i em proposo analitzar el que m'ha semblat més curiós, esperant poder fer un post de recompte final a partir del 28 N, la nit electoral. Per a mi, aquests temes són els que han estat més interessants aquests dies:
Polèmiques:
Dues han estat les grans polèmiques, per ara:
1. El vídeojoc del PP. El videojoc publicat el dimarts a la seva pàgina d'Internet incitava a caçar immigrants "il·legals" i independentistes catalans. Els primers han estat indultats, però en la nova versió es podrà abatre encara els altres. El PP i l'empresa que va crear el joc han demanat disculpes per lo primer, per un error de l'empresa.
Ambdues polèmiques han creat molta expectació, que es nota en la presència de molts més periodistes en els seus actes, la qual cosa no els ve gens malament. Un altre exemple: Puigcercós va aconseguir 17.000 entrades en 24 hores en el seu blog. Ambdós candidats han fet bona la frase d'"és millor que parlin d'un, encara que sigui malament".
En aquest sentit, el líder d'Unió, Josep Antoni Duran Lleida, ha fet una crida al conjunt de dirigents de CiU per a que, en aquesta campanya, evitin incórrer en "errors" o realitzar declaracions incendiàries que puguin perjudicar a Mas. El 2006, la seva campanya va ser agressiva i no van governar. Potser ara es tracta de donar una imatge i un missatge positius, com el somriure del logo de CiU.
Sexe:
Els orgasmes i els seus sons pel que sembla estan de moda com a arma electoral. Si ahir dimecres les joventuts socialistes presentaven el vídeo, "Votar és un plaer", en el qual comparaven l'acte de votar amb una relació sexual molt satisfactòria, avui és Montserrat Nebrera qui tira del sexe per fer-se un lloc a la campanya. Nebrera recorre a un fals vídeo porno, mentre es mostren dades sobre la política catalana.
Ja uns dies abans, les joventuts socialistes van fer un vídeo electoral que "semblava" que parlava de sexe, però més subliminarment.
Treball intern:
A les campanyes és molt interessant, i sovint obviat, el treball que hi ha darrere de cada partit, candidat o acte. Per mostrar-ho, des de CiU es pugen vídeos amb la preparació dels actes, així com entrevistes a voluntaris. També, avui, han penjat el vídeo d'"Un día amb Artur Mas”.
Des del PSC, dues persones de l'equip de campanya s'encarreguen d'explicar en els seus blocs el que ocorre dia a dia. Són Jordina Freixenet i Paco Aranda.
Humor:
L'humor és un dels eixos de la campanya, per aconseguir més difusió, i, a través de la xarxa, més viralidad. Una idea destacada és el vídeo personalitzat en el qual se t'acusa que el tripartit s'ha reeditat perquè no has anat a votar. Com indica Sandra Bravo, és una estratègia de caràcter viral. Un usuari pot enviar-ho fins a 10 persones amb un sol clic i entre els receptors és molt probable que hi hagi qui al seu torn el reexpedeixi, bé a amics de CiU perquè coneix la seva simpatia pel partit; bé a gent que mai no els votaria, pel fet de "fer la brometa".
CiU també ha creat "el joc dels cativistes", un joc mitjançant el qual ajudar a la campanya, a més, allotjat a Facebook, amb possibilitats de compartir-lo entre els teus contactes.
En el PSC, destaquen sobretot els vídeos durant aquesta campanya. El primer vídeo de campanya va ser "la vida de Monti”, inspirat en "La vida de Brian". Aquest vídeo va circular ràpidament per la xarxa i fins i tot es va projectar en algun cinema.
Des de les joventuts socialistes, molt actives aquests dies, es va presentar un cartell, en el qual José Montilla es transforma en un superheroi: "L'increïble home normal". Amb aquest lema, es presenta al candidat, acompanyat d'una il·lustració al més pur estil dels còmics de superherois nord-americans com 'Superman' i amb una estètica 'pop art'.
Com diu Antoni Gutiérrez-Rubí, "l'interès per la vida privada, familiar i afectiva dels nostres candidats respon a una demanda no explícita per part dels electors. Intuïm que aquesta informació és gairebé tan reveladora com la seva proposta política". I la família també ha aparegut en campanya. Per exemple, el fill d'Alicia Sánchez-Camacho surt en moltes converses o discursos de la seva mare. Va sortir en "tinc una pregunta per a vostè", quan va defensar el matrimoni tradicional encara que ella sigui mare soltera, o quan ahir s'emprovava barrets "per anar a Disneyland París amb el meu fill" després de la campanya.
A CiU, aprofitant que el 13 de novembre va fer 30 anys que es va conèixer amb la seva esposa, el candidat va anar a sopar amb ella. En un míting a Badalona també ho va explicar, mentre a primera fila hi havia la seva dona, Helena Rakosnik. També durant un míting a Sabadell, en el que precisament la seva mare (nascuda allà) el va seguir a primera fila, Mas va rememorar els seus records familiars a la ciutat, i es va guanyar uns aplaudiments addicionals en recordar, per exemple, els temps que, de nen, acudia al camp de la Creu Alta quan el Centre d'Esports Sabadell estava a primera divisió.
Al PSC, en un acte en un peatge de Premià, amb uns arbres, José Montilla també explicava que anava a buscar bolets o cargols amb el seu cunyat, quan era jove.
Contraprogramació:
Res millor per destacar que fer contrapropaganda en un acte de l'oponent polític. Un bon exemple el vam tenir el dia 13, a la sortida de l'acte de Mas, on dos homes repartien propaganda electoral del PSC. El mateix dia, una desena d'activistes antinuclears van interrompre el míting electoral del PSC a Tarragona, en el que participaven Rubalcaba i Montilla.
Una altra "casualitat": mentre Sanchez-Camacho arribava tard a un acte, passava per davant del lloc de convocatòria una furgoneta de propaganda del PSC.
Menjars:
El menjar, sigui el que ingereixen els candidats durant la seva campanya, o la que ofereixen als periodistes sempre és una cosa de la què parlar. A més, el menjar també té un significat, ja que cada element culinari pot formar part d'una zona o poble determinat, amb la qual cosa augmenta el seu simbolisme. Durant aquesta setmana, del menjar que més s'ha parlat és de l'espectacular "arrossada" de Durán Lleida a Valls. També de les queixes d'alguns periodistes, que asseguren que el menjar és escàs o inexistent en les troupes dels candidats.
Els socialistes també van repartir préssecs a Viladecans, volent simbolitzar que l'ànima de CiU té, com el préssec, un 'pinyol' independentista. Els préssecs eren de Calanda (Teruel).
I més menjar per als socialistes: Francesc Antich, president de les Balears, va dir:"Us porto un missatge de suport de tots els socialistes de ses Balears i si a mitja campanya és precis, us portem unes ensaïmades i sobrassada".
Trepitjar el carrer:
En aquesta campanya estan triomfant els mítings a peu de carrer. A destacar els mítings express de Montilla. Es tracta d'actes en el qual el candidat, amb un look més informal, en texans i sense americana, parla sobre uns palés vermells i amb micròfon a la mà durant 10 minuts davant d'una trentena de persones. A la seva esquena, gent amb pancartes al seu favor. Acabat l'acte, conversa amb els veïns congregats.
També CiU i ERC els utilitzen, encara que més aviat amb faristol i amb gent a la seva esquena. Aquests formats també es coneixen "ou fregit": una tarima amb faristol per al candidat, i el públic reunit al seu voltant. Sembla així un plató de televisió. L'aforament de les grades es tria en funció del tema a tractar.
A ICV, a través de la seva xarxa social pròpia "Jo faig campanya per l’Herrera", els simpatitzants poden suggerir llocs on el candidat pot anar a donar-se a conèixer, organitzant micro-quedades per escoltar-ho.
Música:
La música evoca emocions, i en campanya es fa imprescindible per donar calor als actes i fer que els simpatitzants presents es mostrin més alegres. A C's, mentre arriba el candidat sona 'Orange revolution', la cançó que Dj Víctor Ark, afiliat al partit, ha compost per a la campanya. No és l'únic afiliat que ha compost una cançó. També ho ha fet Joan Ramon, per al PSC, amb la seva cançó “Vota Socialista, Vota Montilla”.
En els mítings, va sonar "Hace calor" en el del PSC a Viladecans, o ERC acaba els seus mítings amb "Viva la Vida", de Coldplay. A més, en el PSC han creat una llista de cançons que han penjat a Spotify, que inclou cançons com All together now (de The Farm), himne del partit en aquesta campanya. A CiU, sona la seva cançó de campanya, però també Lady Gaga o 'Halo' de Beyoncé.
Twitter:
El dia 11, inici de la campanya, El PSC va publicar els cinc manaments de Montilla, els seus cinc compromisos.
A Twitter, tant CiU com el PSC van dient diàriament els dies que falten per a les eleccions. En el cas del primer, dient "queden x dies pel Calvi", en el cas del segon, aprofitant el compte enrere per dir què han fet. Per exemple: "10 dies pel #28N! Per cert, 10 és el % d’augment de la superfície de regadius en els darrers 7 anys http://ow.ly/3bIAF”.
Els Twitters de tots els partits relaten qualsevol activitat dels seus candidats, al segon.
Facebook:
Tots els candidats i partits fan gran ús de Facebook. Quatre d'ells van convidar els seus simpatitzants o amics per la xarxa a veure's. Artur Mas, Joan Puigcercós i Albert Rivera van pagar unes canyes als seus amics a la xarxa social. També José Montilla en va convidar a esmorzar uns de seleccionats.
A la pàgina de Facebook de cada candidat també es pot accedir a molta informació i a algunes aplicacions.
Els primos de Zumosol:
El 14 de novembre, Artur Mas va criticar que tant PSC com PP portessin Catalunya a "els primos de Zumosol”, molestant-se perquè les executives nacionals de PSOE i PP s'hagin abocat a les catalanes. La presència de Zapatero, Rubalcaba i Jáuregui serà nombrosa en aquesta campanya, així com la presència de Mariano Rajoy. Molt bona la frase de Mas.
I ho deixo aquí per ara.
Confuci deia als seus deixebles: "Fills meus, Per què no apreneu les cançons? Les cançons poden servir-vos d'estímul, afavoreixen les facultats d'observació, ajunten els homes en grups, serveixen per queixar-se, desperten sentiments contra l'opressió i la injustícia, exciten els sentiments d'amor als semblants... ". Els polítics han buscat durant anys eslógans, jingles enganxosos i música popular per ser utilitzada a les seves campanyes electorals. No és sols la música, que ha de despertar emocions en els simpatitzants i els que l'escolten, sinó que també són molt importants les lletres, amb un missatge o una referència al país (unitat, futur, lluita, llibertat, esperança, canvi...). També és important apropar-se als joves, i en els últims anys, alguns polítics han tractat d'associar-se amb un o un altre gènere de música o músics en particular, tot per guanyar-se el favor de determinats blocs de votants.
Gutiérrez-Rubí diu que "la utilització de la música en la política (sobretot en campanya electoral), ajuda la connexió emocional amb el ciutadà, a la identificació d'un partit, d'un candidat...de manera molt efectiva". Seguint aquesta frase, als Estats Units des de les campanyes de principis del segle XIX s'usaven cançons com a lema dels diferents candidats. Durant molts anys les campanyes incloïen cantants i bandes de música ambulants que cantaven la cançó del candidat allà on anaven (recordeu el terme efecte bandwagon). Les cançons es van convertir en un factor real d'interès per apropar-se al candidat, i per reconèixe'ls quan se sentia aquesta música. Eren cançons fetes a propòsit per al candidat, parlant d'ell o criticant satíricament l'opositor (per exemple Lincoln and Liberty (1860) o Tippecanoe and Tyler Too (per a Harrison el 1840). No va ser fins a mitjan el segle XX (a excepció de Roosvelt el 1932) que es van usar cançons de grups professionals de música, populars i coneguts.
Així, la primera referència que he trobat és la de Franklin Roosevelt, en la dècada de 1930. La música que més s'escoltava en els seus actes va ser "Happy Days are Here Again" (de Ben Selvin and the Crooners) -recordeu que s'acabava de sortir de la crisi del 29 i que Roosvelt volia representar la tornada (amb el New Deal que proposava en el seu programa electoral) als feliços anys 20-.
John F. Kennedy el 1960 utilitzava “High hopes”, de Frank Sinatra. Posteriorment, McGovern va usar “Bridge over Troubled Water” de Simon&Garfunkel (1972); Walter Mondale “Gonna Fly Now (Theme From “Rocky”)” de Bill Conti (1984), George Bush “This Land Is Your Land” de Woody Guthrie (1988) o Michael Dukakis i la cançó "America" de Neil Diamond (1988).
A la campanya de 1992, el candidat i llavors governador d'Arkansas, Bill Clinton, va fer molt ús de la cançó de Fleetwood Mac "Don’t Stop". El 1996, Dole, que llavors tenia 73 anys d'edat, volia que la música l'ajudés a arribar a audiències més joves. La seva cançó de campanya triada va ser "Soul Man", de Sam&Dave, utilitzada en la majoria de mítings i actes de campanya i amb un canvi en la lletra, que deia "I'm a Dole Man". A més, aquest va ser any de convencions en ambdós partits, per la qual cosa també va ser l'any de "La Macarena" de "Els Del Río" en ambdues convencions i amb els principals polítics i candidats ballant-la. Bob Dole va usar posteriorment "“Born in the USA”, de Bruce Springsteen, el que va provocar les queixes de l'artista. Ho va fer per apropar-se a la població de New Jersey, en un míting allà (lloc de naixement de Springsteen). Es dóna la casualitat que aquesta mateixa cançó ja havia estat usada per Ronald Reagan, a la campanya que el va portar a la Casa Blanca el 1984, al costat del seu famós “California here we come” d'Al Johnson (Reagan, com el seu oponent, Mondale, també va usar de tant en tant la banda sonora de Rocky ).
El 2008, el discurs multiracial d'Obama va seduir el cantant Will.I.Am, líder dels Black Eyed Peas, que va produir en temps rècord dues cançons -”Yes, We Can” i “We re Are the Ones“, i que va tenir la participació de celebritats i músics com Scarlet Johansson, Macy Gray, Herbie Hancok, John Leguizamo i Alicia Keys, en utilitzar com a plataforma els discursos del candidat afroamericà. En tres dies, Jesse Dylan, el fill cineasta de Bob Dylan, va preparar les imatges en blanc i negre del video de la cançó, que es va posar dalt de la llista de vídeos més vistos a YouTube. Ha estat el gran canvi, ja no sols es basen en l'audio, sinó que també el vídeo i la seva manera ràpida de compartir-lo a través de la xarxa és el seu poder.
A l'oficina de campanya d'Hillary Clinton van utilitzar altres mètodes. Després de la repercussió i la imatge positiva que van despertar les cançons a ritmes hip hop d'Obama, l'equip de campanya de l'ex primera dama es va posar a buscar la cançó que identifiqués la seva candidata, i ho van fer a través de votacions populars. Els finalistes van ser Shania Twain, U2, Celine Dion i The Temptations, entre d'altres. L'elegida va ser “You and I“, de Celine Dion.
A Espanya, el 2008, el candidat Zapatero va aconseguir el suport de diversos artistes populars -músics, actors, cineastes i intel·lectuals- a partir de la creació de PAZ (Plataforma de apoyo a Zapatero). En diversos spots publicitaris apareixen cares conegudes com Joaquín Sabina, Joan Manuel Serrat, Miguel Bosé, Víctor Manuel i Ana Belén, simpatitzants declarats de la seva política. Tots ells, també, van aparèixer cantant junts en el video de la cançó “Defendamos la alegría“, himne de la campanya, amb una lletra basada en un poema de Mario Benedetti. El PP va utilitzar "Caí en la trampa" de Manu Chao en molts dels seus mítings, la qual cosa també va fer que el cantant es queixés per l'ús indegut (sense permís).
La música és un enorme generador d'emocions. Com indica Albert Medrán, "la melodia, la lletra, l'harmonia o el ritme saben esgarrapar en la nostra fibra sentiments que guien les nostres accions. Ens predisposen a estats emocionals que tenen molta importància en la nostra conducta". Els polítics i els assessors de campanya ho saben, i és per això que cal triar bé el que s'escolta i en quin moment s'escolta, i quines cançons i grups es mostren.
Precisament, per a les eleccions catalanes, hem començat a veure els primers exemples d'aquestes emocions generades, a través d'una cançó oficial de precampanya, llançada pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) el passat dissabte a Lleida amb la seva cançó, titulada "Segueixo creient", que aprofita la lletra d'un dels discursos del president José Montilla amb la seva veu de fons (de manera semblant a la cançó de Will.I.Am per a Obama). La cançó ha estat realitzada per un militant del partit, JJoan Ramon i Bernabé, i serà usada durant tota la precampanya a les eleccions.
La podeu escoltar aquí.
.
Enllaços interessants:
Presidential Songs (a Spotify)
Música & política: canciones en campaña (La Nación)
Canciones de campaña (Albert Medrán)
Música y campañas en Chile (Claudio Rolle)
Música y política (A. Gutiérrez-Rubí)
Citant Arthur Miller en "La política i l'art d'actuar", la política "ha d'il·lusionar però no és una il·lusió; ha d'afrontar la realitat, la realitat de la crisi; la política ha de ser divertida però no és diversió; no ha de confondre la fantasia amb la realitat, no pot ser un teatre però ha de voler ser art i creació, art compromès i creació col·lectiva". Amb aquestes paraules José Montilla, president de la Generalitat culminava el seu discurs en el primer plenari de la Conferència Oberta Catalunya Causa Comuna.
L'escenari era propici, una gran escenari circular, sinònim d'obertura i de proximitat, amb 1.800 persones vingudes de tota Catalunya al seu voltant. En mig, un faristol, amb dos teleprompters a dreta i esquerra, i una gran pantalla al fons. Cap logo del partit, només el logo de Catalunya Causa Comuna i la bandera catalana (que sortia especialment quan parlava el president) i un excel·lent regidor que anava intercalant imatges molt estudiades quan parlaven. D'entrada, l'aparició dels tres protagonistes, Montilla, Hereu i Obiols, saludant els presents mentre anaven cap al centre de l'escenari. De fons, “Fortunate Son” de la Creedence Clearwater Revival.
Són les idees les que fan avançar els països, però també és el diàleg i escoltar propostes o crítiques, especialment, com deia l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, de "gent que no sol estar en la política i amb les quals volem intercanviar experiències i projectes".
Raimon Obiols, en un altre excel·lent discurs, citava una frase de Churchill: "fa falta valor per parlar en públic, però encara fa falta més valor per asseure's i escoltar". Deia que en un moment de desafecció política, les velles receptes ja no són màgiques, que malgrat que hi hagi idees, mai no s'han de subestimar les noves, i fins i tot més les de sàvia nova vinguda de fora de la política de partits. I aquest ha estat un dels objectius de Catalunya Causa Comuna: apropar-se a la gent, escoltar-la i intentar que surti a la llum la "intel·ligència col·lectiva, que és la que fa avançar a un poble. I un poble dividit no guanyarà mai". D'Obiols m'he quedat amb una altra frase: "La política és com la lluna. Té una part brillant i lluminosa i una part amagada. Sovint la part interessant és l'amagada", referint-se als molts debats que s'han anat realitzant, fora del que se sol veure en els mitjans.
Després dels discursos han començat els debats, tots alhora, en unes altres 6 sales semicirculars, amb uns ponents que iniciaven la conversa, però que deixaven participar als presents en cada debat, els quals tenien micros repartits per la sala. Dels 74 ponents, només 4 eren militants del PSC, segons comentava Obiols.
A la llunyania, l'espai 2.0, on podien "reposar" els ciberactivistes, que com en altres ocasions, ha estat obert a blocaires no membres del PSC. En realitat, aquesta conferència ha estat "oberta" en tots els termes, no només en el WiFi (com em deia en Joan Ramon), sinó oberta a tota la xarxa, amb un Twitter que recollia el que succeïa, streaming en directe a través de la web, Facebook, un Flickr on s'han anat penjant imatges, i amb el canal de Youtube.
Agraeixo al PSC la invitació (gràcies, Raquel!) i em quedo amb la sensació de que escoltar, buscar idees, dialogar amb qualsevol que vulgui fer-ho, no només no fa mal a les organitzacions, sinó que engrandeix la política, sigui del partit que sigui. I també amb la sensació que s'hauria de fer més sovint.
En els últims mesos s'han produït diversos exemples que donen una idea de la rellevància que està adquirint per als internautes l'obtenció de resultats immediats sobre esdeveniments que estan succeint en temps real. Les protestes a l'Iran després de les eleccions del passat mes de juny i els disturbis a Hondures després de la tornada de Zelaya són dos exemples clars: en ambdós casos, fins i tot els professionals de la comunicació utilitzaven Twitter per saber què estava passant.
El passat dimarts 27, sobre les 11 del matí començaven a aparèixer a Twitter informacions sobre registres en tres ajuntaments catalans: Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Andreu de Llavaneres. No era als diaris o a la televisió on podíem obtenir aquestes notícies, sinó que eren Twitter o les xarxes socials les úniques eines que ens permetien estar al corrent del que succeïa.
Al principi, al saber-se la detenció de l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet i vicepresident primer de la Diputació de Barcelona, Bartomeu Muñoz, i el seu regidor d'urbanisme, Manuel Dobarco, ambdós del PSC, Twitter es va omplir de soroll (que no continguts o informacions), de membres del principal partit de l'oposició criticant i dient corruptes a tots els socialistes, amb el silenci d'aquests a la xarxa. Uns minuts més tard, en saber-se que entre els detinguts hi havia membres de CiU, com l'ex-conseller d'Economia Macià Alavedra i l'ex-secretari general de Presidència de la Generalitat Lluís Prenafeta, estrets col·laboradors de Jordi Pujol en els governs de CiU, els comentaris van anar canviant cap a més un: "tots són iguals" o "a qualsevol cistella hi ha ous podrits".
Aquesta no és una crítica a alguns twittaires de CiU, que va actuar més o menys com van actuar alguns twittaires del PSC la setmana anterior. Aquesta és una humil crítica a tots per no aportar res, a fer sang de qualsevol cosa, i a, en realitat, generar només soroll i cap comunicació per a la resta de gent que sí li agradaria interactuar, escoltar idees de millora o escoltar "això no pot repetir-se" i saber què està passant. Se'm pot dir que és fàcil no seguir a algú si no t'agrada, cert, però el curiós és que sí m'agraden el 99% de missatges que escriuen, tant aquests twittaires d'ambdós partits (i de tots els altres) com els propis Twitters oficials dels partits polítics. Per a mi actuar així és portar a la xarxa la política de propaganda i l'estúpida política del "I tu més... " i és el que em molesta i el que crec que no s'ha de veure si de veritat volem que la xarxa sigui un espai d'entesa i de diàleg.
A partir de les primeres informacions, es van saber més notícies i més opinions de polítics, simpatitzants i membres dels partits a través del diàleg i la lectura a la xarxa que a través d'uns partits que continuaven muts (encara que les seves seus estiguessin envoltades de premsa). No va ser fins i tot al cap d'unes hores que el PSC va penjar una nota a la seva web, i una mica més tard, també CiU va donar una roda de premsa.
En resum, si una crítica és divertida, satírica, fins i tot amb mala llet... ho veig perfecte (jo mateix vaig escriure aquesta ximpleria), però si és senzillament odi, demagògia o propaganda, que és la que ja podem escoltar en determinats programes de televisió i radio o en comentaris de diaris online, preferiria tenir-lo lluny del meu abast.
És això la política traslladada a Internet? Doncs segurament sí, però continuo pensant que no és la política que m'agrada. Com tampoc no considero política el que uns quants corruptes d'aquest país fan, però el que hauria de ser una alegria (la justícia els ha agafat) es converteix, com és també lògic, en "tots són iguals" o "només volen robar".
Potser un canvi sigui necessari, com indica Ricard Espelt al seu blog, "s'acaba un cicle de fer política i de gestionar l'administració pública. Nous models més participatius es reclamen en tots costats, molt més enllà de les xarxes socials que ofereix Internet. Una política del diàleg i amb una reforma estructural profunda", o potser es tapi i en uns mesos torni a ocórrer de nou.
Sigui com sigui, l'ocorregut abans d'ahir a Santa Coloma és tan sols una osca més en les raons que molts ciutadans adduiran per no anar a votar en les pròximes eleccions, i és la principal raó per la qual la resta de polítics no corruptes d'aquest país (la grandíssima majoria, no ho oblidem), han de fer alguna cosa més que acusar-se uns a d'altres i explicar-se qui té més militants i càrrecs a presó. Només potser així no es tornaria a repetir.
[Mode utòpic off]
El passat 7 d'octubre, Xavier Trias, candidat de Convergència i Unió a l'alcaldia de Barcelona, va llançar una campanya de difusió i participació amb el lema "Despertem Barcelona", en la qual es proposava als barcelonins que opinessin a través d'Internet sobre 100 mesures, estructurades en 10 eixos de prioritats, "per a despertar Barcelona amb l'ajuda de tots" i afegissin altres noves idees lliurement a través d'Internet. ".
Durant aquestes setmanes ha continuat rebent participació, i la ciutadania ha anat votant les idees amb les que més s'estava d'acord i fent comentaris. El lema de la campanya i el llançament d'aquesta web sembla que va agafar bastant desprevingut el govern socialista actual, que tanmateix ha contraatacat de la mà d'alguns ciberactivistes de dins del partit.
Així, es llança avui la web "Barcelona ja es troba desperta", intentant donar resposta a les 100 propostes que fa Xavier Trias. La novetat és que respon a les idees de Trias de dues maneres: acusant d'estar repetides el 75% d'elles, o dient-les "populistes" i discutint la seva possible aplicació al 25% restant.
Respecte a les "còpies" o adaptacions d'idees, segons aquests membres del PSC es tracta de propostes que ja estan en el Pla d'Actuació Municipal (PAM), un instrument de planificació de les accions de l'activitat municipal durant els quatre anys de mandat, que va ser realitzat a través d'aportacions del govern i de ciutadans, i aprovat en l'any 2008.
La web de Barcelona ja es troba desperta, que en aquest cas no és una web participativa, sinó una crítica directa a les propostes de Xavier Trias, té els mateixos colors que la web original del candidat opositor (blau marí i rosa), i té una secció humorística, creada per Jose Rodríguez, per a crear pancartes virtuals per a Trias, amb la crítica subsegüent a la pre-campanya d'aquest candidat.
La resposta del PSC (en realitat, sembla que només d'alguns activistes) ha trigat 3 setmanes. És una resposta divertida i crítica alhora. Caldrà veure si té la mateixa difusió.
