El 13 de setembre de 2003, un conjunt de persones es van congregar al voltant d'una font, a la porta de l'edifici Space Needle de Seattle. Aquest centenar de persones donaven voltes a la font i feien sonar xiulets, per a la sorpresa dels que passejaven per allà (vídeo). En realitat, eren simpatitzants de Howard Dean, candidat demòcrata a les presidencials. Va ser el primer flashmob polític (que jo sàpiga) que va utilitzar la xarxa per fer coincidir en un lloc i hora determinada un munt de gent, que havia d'anar vestida i actuar a l'uníson. Van sortir en tots els mitjans de comunicació.

Però que és un flashmob? Tal com indica Adolfo Plasencia, la primera denominació d'aquests fenòmens col·lectius la va estudiar Howard Rheingold al seu llibre "Smart Mobs" (multituds intel·ligents) analitzant grups de persones que actuen col·lectivament en accions de comunicació reunint-se físicament de forma sobtada, mitjançant una convocatòria invisible feta a través de dispositius de comunicació mòbil (i afegeixo, online). Segons Wikipedia "Flash Mob", la traducció literal del qual de l'anglès és "multitud instantània" (flash -llampeg, ràfega-, mob - multitud-), és una acció organitzada en la qual un gran grup de persones es reuneix de sobte en un lloc públic, realitza quelcom inusual i després es dispersa ràpidament. Solen convocar-se a través dels mitjans telemàtics (mòbils i internet) i, en la major part dels casos no tenen cap altre finalitat que la diversió, però poden convocar-se també amb finalitats reivindicatives.

En reivindicacions polítiques, hem vist aquestes reunions en un mateix lloc, generades per usuaris anònims que es comuniquen a través de xarxes d'amics, des de la generalització dels telèfons mòbils (11 M a Madrid (2004) o la crida a manifestar-se d'un milió de persones a les Filipines contra Joseph Estrada el 2001). Amb la generalització d'Internet, el SMS ha deixat pas a esdeveniments a Facebook, correus electrònics o grups en xarxes socials, que permeten una comunicació més directa i barata.

L'èxit dels flashmobs és que solen ser creats per gent de fora de les organitzacions, que convenç els seus amics, que convencen els seus. És la xarxa i la gestió de col·laboracions diverses la que ho fa possible. Si l'acció política tradicional es fonamentava en el control dels fluxos d'informació per part de l'actor/decisor/emissor polític, el flash/smart mob implica la fragmentació absoluta dels emissors. Si l'acció política tradicional es fonamentava en una direcció/centre dipositària de la intel·ligència política necessària per actuar, el flash/smart mob requereix la presència de multitud d'intel·ligències que, quan tals, poden cooperar, donant lloc a una multiplicitat d'actors polítics "intel·ligents".

A més, quan es tracta de flashmobs polítics (i no reivindicatius) el divertiment que crea és una altra de les bases del seu èxit, sobretot entre els joves, ja que hi connecta a través del sentit de l'humor o la crítica intel·ligent. Com diu Antoni Gutiérrez-Rubí, són també actes provocadors, com els creats pel partit pirata alemany en les última seleccions alemanyes. Els seus simpatitzants quedaven per anar a mítings d'Angela Merkel i mentre ella parlava l'aclamaven (salvatgement i quan no venia a compte) amb el crit "Yeaaah": "Sense alterar l'ordre públic, però fent-se molt visibles des de la paròdia estètica, han organitzat un "flash mob" electoral, una moguda carnavalesca organitzada i convocada electrònicament, via mòbil i Internet que ha "perseguit" la candidata. Han format part del paisatge electoral i els mitjans de comunicació s'han fet eco de la seva presència burleta i burlesca. Fins i tot la mateixa Angela Merkel, hàbilment, els ha saludat des del faristol en més d'una ocasió".

Però normalment, més que provocadors o anar en contra d'algun polític, segueixen l'estela de l'ocorregut el 2003 amb Dean, és a dir, simpatitzants que s'uneixen per fer una cosa diferent, curiosa i que crida molt l'atenció. Exemples hi ha diversos, com en les últimes eleccions britàniques, on el passat 3 de maig centenars de partidaris de Nick Clegg van quedar a través de la xarxa a Trafalgar Square, on es van treure alhora les jaquetes mostrant samarretes grogues, junt amb globus i mentre cridaven consignes a favor del candidat (veure vídeo). Un altre exemple el tenim en el candidat a les recents eleccions colombianes, Antanas Mockus, amb un flashmob dels seus partidaris en una estació de trens (veure vídeo).

A Espanya, un exemple molt recent (i crec que l'únic) és el flashmob preparat per mostrar-se durant la presentació de la candidatura del PP a l'alcaldia a Vitòria, Javier Maroto, el 23 de juny. El candidat va parlar durant uns minuts, i en un moment donat, va dir: "Jo vull fer un pas endavant", i el dóna. Just a la seva esquena, en una gran pantalla, van punxar un video en el qual diferent gent de la ciutat de diferent edat fa el pas endavant, en un flashmob gravat per simpatitzants del partit per tota la ciutat, que es va organitzar a través sobretot de Facebook. A meitat del video, aproximadament, la pantalla es posa en negre, la música es baixa i Maroto reprèn la paraula durant 30 segons, en els que reforça el missatge i diu alguna cosa així com "A això em referia jo, donar tots un pas endavant perquè Vitòria doni un pas endavant". 30 segons després es reprèn el video. Just quan això ocorre, set ballarines que estaven camuflades a l'escenari s'aixequen i fan la coreografia que comença a aparèixer per la pantalla, mentre la gent del públic acompanya amb palmes. És, sens dubte, una presentació innovadora i divertida, allunyada de les típiques presentacions en hotels o en mítings.



Això sí, per a flashmob reivindicatiu, i que porta una setmana causant sensació en tots els mitjans de comunicació suïssos, aquest de Greenpeace, que alerta sobre els perills de les centrals nuclears. Si heu vist la sèrie Flashforward, us recordarà a alguna cosa:



O aquests dos, sense cap ànim reinvindicatiu, però realment divertits, a Londres (de T-Systems) i a Anvers (promoció d'un programa de TV).

Els flashmobs polítics serveixen per sorprendre, per innovar, per aconseguir que la gent (simpatitzants) participin i, sens dubte, per crear una comunitat de gent que es diverteix mentre ajuda el seu partit. Aquest ha de ser l'objectiu. I serveixen perquè són una cosa nova (relativament) en política i perquè sorprenen. Quan deixin de sorprendre, deixaran de tenir valor. Com tot, d'altra banda.