Confuci deia als seus deixebles: "Fills meus, Per què no apreneu les cançons? Les cançons poden servir-vos d'estímul, afavoreixen les facultats d'observació, ajunten els homes en grups, serveixen per queixar-se, desperten sentiments contra l'opressió i la injustícia, exciten els sentiments d'amor als semblants... ". Els polítics han buscat durant anys eslógans, jingles enganxosos i música popular per ser utilitzada a les seves campanyes electorals. No és sols la música, que ha de despertar emocions en els simpatitzants i els que l'escolten, sinó que també són molt importants les lletres, amb un missatge o una referència al país (unitat, futur, lluita, llibertat, esperança, canvi...). També és important apropar-se als joves, i en els últims anys, alguns polítics han tractat d'associar-se amb un o un altre gènere de música o músics en particular, tot per guanyar-se el favor de determinats blocs de votants.

Gutiérrez-Rubí diu que "la utilització de la música en la política (sobretot en campanya electoral), ajuda la connexió emocional amb el ciutadà, a la identificació d'un partit, d'un candidat...de manera molt efectiva". Seguint aquesta frase, als Estats Units des de les campanyes de principis del segle XIX s'usaven cançons com a lema dels diferents candidats. Durant molts anys les campanyes incloïen cantants i bandes de música ambulants que cantaven la cançó del candidat allà on anaven (recordeu el terme efecte bandwagon). Les cançons es van convertir en un factor real d'interès per apropar-se al candidat, i per reconèixe'ls quan se sentia aquesta música. Eren cançons fetes a propòsit per al candidat, parlant d'ell o criticant satíricament l'opositor (per exemple Lincoln and Liberty (1860) o Tippecanoe and Tyler Too (per a Harrison el 1840). No va ser fins a mitjan el segle XX (a excepció de Roosvelt el 1932) que es van usar cançons de grups professionals de música, populars i coneguts.

Així, la primera referència que he trobat és la de Franklin Roosevelt, en la dècada de 1930. La música que més s'escoltava en els seus actes va ser "Happy Days are Here Again" (de Ben Selvin and the Crooners) -recordeu que s'acabava de sortir de la crisi del 29 i que Roosvelt volia representar la tornada (amb el New Deal que proposava en el seu programa electoral) als feliços anys 20-.

John F. Kennedy el 1960 utilitzava “High hopes”, de Frank Sinatra. Posteriorment, McGovern va usar “Bridge over Troubled Water” de Simon&Garfunkel (1972); Walter Mondale “Gonna Fly Now (Theme From “Rocky”)” de Bill Conti (1984), George Bush “This Land Is Your Land” de Woody Guthrie (1988) o Michael Dukakis i la cançó "America" de Neil Diamond (1988).

A la campanya de 1992, el candidat i llavors governador d'Arkansas, Bill Clinton, va fer molt ús de la cançó de Fleetwood Mac "Don’t Stop". El 1996, Dole, que llavors tenia 73 anys d'edat, volia que la música l'ajudés a arribar a audiències més joves. La seva cançó de campanya triada va ser "Soul Man", de Sam&Dave, utilitzada en la majoria de mítings i actes de campanya i amb un canvi en la lletra, que deia "I'm a Dole Man". A més, aquest va ser any de convencions en ambdós partits, per la qual cosa també va ser l'any de "La Macarena" de "Els Del Río" en ambdues convencions i amb els principals polítics i candidats ballant-la. Bob Dole va usar posteriorment "“Born in the USA”, de Bruce Springsteen, el que va provocar les queixes de l'artista. Ho va fer per apropar-se a la població de New Jersey, en un míting allà (lloc de naixement de Springsteen). Es dóna la casualitat que aquesta mateixa cançó ja havia estat usada per Ronald Reagan, a la campanya que el va portar a la Casa Blanca el 1984, al costat del seu famós “California here we come” d'Al Johnson (Reagan, com el seu oponent, Mondale, també va usar de tant en tant la banda sonora de Rocky ).

El 2004, es van començar a escoltar més d'una cançó "oficial" per candidat, per exemple George W. Bush amb “Only in America” (Brooks & Dunn) i “Wave on Wave” de Pat Green, i per part de John Kerry, “No Surrender” (Bruce Springsteen), “Fortunate Son” de John Fogerty, o “Beautiful Day” de U2.

El 2008, el discurs multiracial d'Obama va seduir el cantant Will.I.Am, líder dels Black Eyed Peas, que va produir en temps rècord dues cançons -”Yes, We Can” i “We re Are the Ones“, i que va tenir la participació de celebritats i músics com Scarlet Johansson, Macy Gray, Herbie Hancok, John Leguizamo i Alicia Keys, en utilitzar com a plataforma els discursos del candidat afroamericà. En tres dies, Jesse Dylan, el fill cineasta de Bob Dylan, va preparar les imatges en blanc i negre del video de la cançó, que es va posar dalt de la llista de vídeos més vistos a YouTube. Ha estat el gran canvi, ja no sols es basen en l'audio, sinó que també el vídeo i la seva manera ràpida de compartir-lo a través de la xarxa és el seu poder.

A l'oficina de campanya d'Hillary Clinton van utilitzar altres mètodes. Després de la repercussió i la imatge positiva que van despertar les cançons a ritmes hip hop d'Obama, l'equip de campanya de l'ex primera dama es va posar a buscar la cançó que identifiqués la seva candidata, i ho van fer a través de votacions populars. Els finalistes van ser Shania Twain, U2, Celine Dion i The Temptations, entre d'altres. L'elegida va ser “You and I“, de Celine Dion.

A Espanya, el 2008, el candidat Zapatero va aconseguir el suport de diversos artistes populars -músics, actors, cineastes i intel·lectuals- a partir de la creació de PAZ (Plataforma de apoyo a Zapatero). En diversos spots publicitaris apareixen cares conegudes com Joaquín Sabina, Joan Manuel Serrat, Miguel Bosé, Víctor Manuel i Ana Belén, simpatitzants declarats de la seva política. Tots ells, també, van aparèixer cantant junts en el video de la cançó “Defendamos la alegría“, himne de la campanya, amb una lletra basada en un poema de Mario Benedetti. El PP va utilitzar "Caí en la trampa" de Manu Chao en molts dels seus mítings, la qual cosa també va fer que el cantant es queixés per l'ús indegut (sense permís).

La música és un enorme generador d'emocions. Com indica Albert Medrán, "la melodia, la lletra, l'harmonia o el ritme saben esgarrapar en la nostra fibra sentiments que guien les nostres accions. Ens predisposen a estats emocionals que tenen molta importància en la nostra conducta". Els polítics i els assessors de campanya ho saben, i és per això que cal triar bé el que s'escolta i en quin moment s'escolta, i quines cançons i grups es mostren.

Precisament, per a les eleccions catalanes, hem començat a veure els primers exemples d'aquestes emocions generades, a través d'una cançó oficial de precampanya, llançada pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) el passat dissabte a Lleida amb la seva cançó, titulada "Segueixo creient", que aprofita la lletra d'un dels discursos del president José Montilla amb la seva veu de fons (de manera semblant a la cançó de Will.I.Am per a Obama). La cançó ha estat realitzada per un militant del partit, JJoan Ramon i Bernabé, i serà usada durant tota la precampanya a les eleccions.

La podeu escoltar aquí.

.

Enllaços interessants:

Presidential Songs (a Spotify)
Música & política: canciones en campaña (La Nación)
Canciones de campaña (Albert Medrán)
Música y campañas en Chile (Claudio Rolle)
Música y política (A. Gutiérrez-Rubí)