La Secretaria d'Estat de Comunicació, dependent del Ministeri de la Presidència, té des del passat 12 de novembre un compte a Picotea, un nou portal de microblogging en castellà.

Amb aquesta iniciativa, tal com indiquen a El País, el Govern busca apropar-se més a la comunitat d'internautes. A través de missatges de fins 160 caràcters que envia l'usuari "Desdelamoncloa", i que informa als usuaris sobre assumptes de tota índole que poden ser del seu interès: des de l'agenda oficial dels ministres i del cap de l'Executiu, José Luis Rodríguez Zapatero, passant per l'últim sobre la grip A, fins a informació sobre ajuts i convocatòries.

Entre les novetats que ofereix Picotea, portal posat en marxa per una empresa espanyola, figura la possibilitat que l'usuari pugui picotejar dins d'un grup o esdeveniment. És bastant recent, ja que va ser presentat el passat 22 de setembre.

Aquesta nova xarxa ofereix diverses novetats respecte a la resta de serveis de microblogging existents, per exemple la possibilitat de crear o unir-se a grups i esdeveniments, o la forma gràfica i senzilla de seguir les converses entre usuaris, entre d'altres. Recentment Picotea.com ha llançat la seva versió en anglès i està traduint a l'aplicació a altres idiomes, amb la qual cosa aposta fort per establir-se com a alternativa de microblogging a nivell internacional. Picotea.com també ofereix com a complement el poder sincronitzar totes les seves publicacions a Twitter. En aquest cas, la Moncloa actualitza el seu compte de Picotea des de Twitter.

No coneixia picotea, pel que no sé si funciona bé o malament, o si hi ha molta o poca gent, però el que és clar és que la Moncloa és dels primers usuaris importants en entrar, i per tant en difondre la iniciativa. Penso en dues raons per fer-ho, la primera és per difondre i recolzar aquesta iniciativa espanyola (cosa que veuria perfecte, i de ser cert seria un grandíssim suport a l'hora de donar a conèixer l'eina i la innovació i idees d'empreses espanyoles), la segona, perquè la veu de la Moncloa s'escolti en una nova xarxa. En aquest cas ja no estic tan d'acord. Sempre he pensat que els partits han d'anar on és la gent, i a l'actualitat (de moment), la gent no està a picotea, o almenys molt menys que en altres xarxes. És per això que em fa dubtar.

D'una banda, difonen les seves informacions a un "potencial" nou públic, i fins i tot els responen, però aquest públic és petit encara, pel que aquests missatges no arriben gaire lluny i en canvi poden comportar treball. D'altra banda, tan sols he vist un missatge directe de la Moncloa des de picotea, la resta són missatges reexpedits des de Twitter. En aquest sentit, un usuari habitual de picotea no podrà pensar que els missatges que llegeix del govern són meres còpies del que està publicant a Twitter?

En qualsevol cas, és un pas molt interessant que la Secretaria d'Estat de Comunicació investigui nous llocs, i més que els doni a conèixer i faci de "pionera" sent una iniciativa espanyola. A més, picotea no té mala pinta.

Podeu veure més informació en el blog de picotea.

L'altre dia vaig descobrir aquest blog i com em va semblar interessant he pensat a compartir-lo. S'anomena Iconic photos i mostra imatges que han marcat una època i que han arribat a ser considerades icones del s. XX.

A cada foto (algunes d'insòlites o molt difícils de trobar), l'autor ens explica detalladament la seva història i el que van significar. Moltes d'elles són polítiques.
Podem trobar des d'una imatge de Fidel Castro visitant el Lincoln Memorial de Washington, una imatge de Lincoln a Gettisburg, la caiguda del mur de Berlín, l'armistici de la primera guerra mundial... En resum, molt molt recomanable visitar-lo.

Avui ha sortit publicada una editorial conjunta a 12 diaris catalans: El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa, en el que es recolza l'Estatut votat pel Parlament de Catalunya, el Congrés de diputats d'Espanya i el més important, ratificat en referendum pels ciutadans de Catalunya.

Crec que és la primera vegada que em sento orgullós de tots els mitjans de comunicació, per alçar la veu, i de manera conjunta, pel país. I el mateix dels blocaires catalans, que ho estem publicant per donar el nostre suport. Potser ja és hora que despertem:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

L'última sessió, "Adapting and Thriving in the New Media Environment" va ser potser la que més em va agradar en la seva totalitat, encara que jo sigui assidu de 2 dels blogs dels quatre participants potser també hi té a veure.

En ella Vincent Ducrey ens va parlar de la nova manera de compartir i de generar la informació, de la importància de l'hora del dia per fer-ho i dels públics a qui va dirigit aquest contingut.
Així, no és el mateix enviar un missatge a persones grans, que ha de ser més formal, ja que solen rebre'l per premsa o televisió, que als joves, que solen rebre'l a través de la xarxa.
El procés de la informació és clar per al ponent, i es divideix en fonts, mitjans que llegeixen les fonts, bloggers que llegeixen els mitjans i opinió pública que ho llegeix tot i que pressiona a les fonts. Tanmateix, a l'actualitat, segons l'edat de les persones, aquest ordre no sempre és l'adequat, i poden ser els mateixos bloggers els que vagin a les fonts, o periodistes de mitjans tradicionals que vagin als bloggers, per exemple.



Per tant, és important tenir alguns temes clars, dividits en fases dins del partit polític:
1. Saber la importància de la influència, mobilitzar, mobilitzar-se, informar
2. Tenir eines per aconseguir la mobilització. Eines de difusió del missatge
3. Gestionar la unitat: mitjans, oportunitats en els mitjans i monitoratge online, continguts (vídeos i fotos), opinió
4. Gestionar el directe. Tenir experts en eines dins de l'organització
5. Veure el resultat, l'eco, si va resultar tal com es va programar o si hi ha errors

Liz Mair, que treballa a Hynes communications i és directora de RNC, la plataforma de socialització del partit republicà nord-americà, va explicar el difícil context per als blogs conservadors als Estats Units, comparat amb la bonança dels blocs demòcrates, nascuts amb la campanya de Howard Dean el 2004.

En el partit conservador, durant la campanya de McCain, van donar molta importància a parlar amb bloggers, llegits pel 85% dels periodistes. Per això tenien comunicació diària amb centenars de blocs conservadors i no conservadors.
També intentaven apropar-se a blocs no polítics, de medi ambient, de feminisme, salut, moda, tecnologia...
També feien una videoconferència de McCain cada 2 setmanes amb bloggers, i invitacions a la convenció republicana (250 blocaires convidats vs. 120 els democràtes) i invitacions a bloggers locals a mítings del candidat quan anava a les ciutats.
Van ser més enllà de la frontera nord-americana, per exemple en la visita al Canadà. També va intentar relacionar-se i va fer vídeo-conferències amb bloggers conservadors d'altres ciutats del món: Madrid, Brussel·les, Berlín, Londres, Estocolm i Moscou.

Antonio Sofi ens va explicar el cas italià, on les xarxes socials han produït un canvi en la manera de relacionar-se dels polítics. Per a Antonio, "els polítics s'han saltat l'etapa dels blogs" i han passat directament a Facebook, que ha augmentat el seu ús un 314% a tots els països europeus.
La política ha saltat als blogs i és a les xarxes socials. Ha estat un terratrèmol. Els polítics locals estan forçats a participar en les xarxes socials pels seus propis electors, ja que és on es troben.

Per a la belga Clo Willaerds, els polítics europeus estan forçats a ser locals, per l'idioma, diferències culturals... però la web és global, i per tant el seu ús és comú malgrat les diferències entre els països.
El secret està que els partits busquin i col·laborin amb els influenciadors locals de cada comunitat, i també en aprendre a a discernir entre allò privat i allò públic en un món interconnectat, i on el que es digui en un bloc o en una xarxa social pot sortir a la llum encara que hagin passat anys.

Clo titulava la seva intervenció "nus a la pista de ball", i és un bon títol. Els polítics estan més que mai a mercè del que diuen o fan a la xarxa, de si s'adapten (ballen bé) dependrà la seva interacció amb la societat, que ja està ballant fa temps.


Aquest és el meu quart i últim post resum del Personal Democracy Forum Europe. Barcelona, 20 i 21 de novembre. Podeu llegir aquí el primer, el segon i el tercer post.


Altres resums interessants o temes a tenir en compte són:

- CivicoLive. Totes les presentacions, àudios i resums en format Liveblogging.
- Com els media han tractat el #pdfeu (de Gemma Urgell)
- Post-match analysis: Personal Democracy Forum in Barcelona (de Write for (y)EU)
- FingLive! (resums de les sessions en francès)
- Personal Democracy Forum EU: el dia després (de Narcís Sastre)
- Enllaços des del PDF (de Jose Antonio Donaire)
- eThePeople (de Rafa Rubio)
- PDF, day 1 y day 2 (de Sergio Mastrello, en italià)
- Al PDF reinventant la governança (de Roc Fernàndez)
- Al PDF amb Joe Rospars analitzant la campanya d'Obama (de Roc Fernàndez)
- Gijón en Personal Democracy Forum Europe 2009 (II) (Josechu)
- Resum de l'experiència personal de ser organitzador del PdFeu (Marc Garriga)
- Τεχνολογία και διακυβέρνηση (en grec - Nylon)
- Meet-up, ou passer de la boulimie d'information... à l'action (de Alban)
- Retour du PDF (en francès - de Owni)
- Into the eurosphere (and then the world)
- Cosa rimane dopo Barcellona (en italiano - de Spindoc)
- PDF, a first impression (Alberto Cottica)
- Two journeys to the center of politics and technology: PDFEU’09 (de Alejandro Ribó)
- PDF I: la mala selección de ponentes españoles (de Jose Rodríguez)
- Comment les nouvelles technologies réinventent la politique et la démocratie (Etoile)
- Hackers and Hacks: A Post-Mortem on PdF Europe in Barcelona (de Micah L. Sifry)
- The PdF Compass (de Jon Worth)

Tom Steinberg és el fundador i director de MySociety, una organització sense ànim de lucre que gestiona alguns dels llocs web més populars sobre democràcia al Regne Unit, des de WriteToThem, a PledgeBank passant pel fundat per voluntaris TheyWorkForYou. La missió de MySociety és crear llocs web que aportin a la gent beneficis simples i tangibles en els aspectes democràtics i comunitaris de les seves vides, així com que ensenyi al públic i el sector del voluntariat com poden utilitzar millor la tecnologia per ajudar els ciutadans. Per a aquest ponent, organitzacions com la seva tenen moltes coses per ensenyar a les institucions.

El truc d'aquestes eines és que són senzilles i que sobretot serveixen per a alguna cosa i aconsegueixen pressionar al govern a base de la participació ciutadana. Si un govern no se sent incòmode no actua. I un bon exemple és FixMyStreet, una xarxa de queixes ciutadanes sobre l'estat dels seus carrers i coses a millorar. Els ciutadans denuncien i aquestes queixes van a parar via email als seus ajuntaments. Amb FixMyStreet s'han arreglat 50.000 problemes, el 50% dels denunciats en la web.

Per a Scott Heiferman, de MeetUp, també és important l'àmbit local. Hi ha ganes de comunitat, de connexió, i en el major nombre de casos aquestes comunitats són locals, tal com indicava en la seva presentació. S'usa Internet, precisament, per sortir d'Internet i trobar-se cara a cara. En aquest sentit és el govern el que podria actuar com a catalitzador per a que la gent parli entre sí i s'autoorganitzi, perquè emergeixin nous líders en les comunitats locals. Aquest és el futur de la política i de les organitzacions, i la xarxa ho permet.

Per a Ellen Miller, de la Fundació Sunlight, la transparència en les institucions polítiques és necessària i és l'objectiu. Quantes més dades hi hagi i en formats més llegibles i transformables, més gent entrarà i participarà. Els ciutadans estaran més informats i hi haurà una competició entre les administracions en ser més transparents. Hi ha un canvi de la relació entre govern i ciutadans. La informació genera un augment de confiança en els nostres governs, i dóna l'exemple d'Opencongress.org, on han participat 100.000 persones. La democràcia és igual a transparència, col·laboració i compromís.
De manera semblant ens va parlar Susan Pointer. Per a ella el poder d'internet és unir la gent, generant una democràcia de baix a dalt. L'èxit dependrà del contingut actualitzat i que la gent s'impliqui, lliurement. El repte és implicar, que la gent vulgui entrar de manera natural. No per tenir una web més bonica, més cara i fer més difusió tindrà més èxit. Serà la gent la que triï on i com participa.

La transparència de les dades públiques és tornar-les als seus amos verdaders (com va expressar Josema Alonso), i permet analitzar també què és millorable en les administracions i controlar el que fan els nostres polítics. Un bon exemple d'això, com va indicar Jack Thurston, és Farmsubsidy.org.
La transparència de les dades, els governs oberts, generen a més ciutadans més informats i per tant ciutadans que poden exigir responsabilitats. Felipe Heusser ens ho va exemplificar amb la plataforma vota inteligente. Aquest canvi es resumeix en: transparència (alliberament de dades) i tecnologia (per obtenir i compartir aquesta informació).

Tanmateix, no només la possibilitat d'usar eines en xarxa és important per a la transparència, i un gran exemple el tenim en les paraules de Grigorii Shvedov: "en democràcia, la tecnologia és important, però encara més els continguts". Continuant amb la importància del local, les històries locals són les més importants, però poden sortir del seu localisme i travessar fronteres. En molts casos cal internacionalitzar els continguts. Tractar de compartir que no és una cosa local i que ha de parlar-se'n a tot el món, però que sigui la gent d'allà la que parli a la web. Un bon exemple és “Speak out from Caucas”, publicat per la BBC, escrit per bloggers d'allà, que explica el que succeeix dia a dia al Caucas perquè tot el món pugui estar informat de primera mà.


Aquest és el meu tercer post resum del Personal Democracy Forum Europe. Barcelona, 20 i 21 de novembre. Podeu llegir aquí el primer i el segon.

Sindre Fossum va explicar la campanya online del partit laborista a Noruega, de 4,8 milions d'habitants, que va guanyar el 2005 i el setembre de 2009.
Per a una bona campanya es necessita un missatge i integrar els mitjans socials a tots els aspectes del treball. Tots han de participar, no sols el departament de comunicació a la xarxa. La presència de bloggers també és important. Per aconseguir que parlin del partit cal generar i publicar notícies genuïnes, ràpides, aprofitar-se el debat polític, per atacar o respondre.
Respecte a les xarxes socials, l'actual primer ministre noruec va usar àmpliament Facebook, que va començar el 2007 (té 50.000 seguidors). Allà es penjaven continguts, vídeos i notícies. A Internet va ser també molt important l'ús de google adwords durant la pantalla (90%). No van usar banners.

La campanya va ser la primera realitzada íntegrament a Internet. Buscant ser viral. A la seva campanya demanava posters creats pels simpatitzants sobre el més important per al país. Va crear un collage en un poster, que es publicó. El debat va fer que la gent tingués ganes de participar (20.000 posters). Al carrer es reflectia, publicant aquests mateixos posters.
Van crear mylabourparty, una plataforma semblant a una comunitat de Ning, creant organitzacions i grups per crear participació i debat. Al carrer, organitzats a través de la xarxa, van fer campanyes intensives porta a porta i regalant roses (700.000).

A la campanya danesa del partit social-liberal, Anna Ebesen va explicar com va funcionar Radikale.net. El partit social-liberal era molt petit, acostumats a la militància offline. No hi havia eines per participar. Perquè poguessin fer-ho van crear radikale.net, per participar sempre que es vulgués. És una xarxa social pròpia, recolzada pels líders del partit. Es van crear idees i propostes que van arribar a ser legislades, però especialment per crear comunitat del partit.

Rishi Saha és el responsable de la campanya a la xarxa del partit conservador britànic (del que parlo sovint en aquest blog). Per a ell, l'era digital és un canvi important en el partit conservador, tant amb la relació amb el públic com en l'organització interna.
Fa quatre anys, en les anteriors eleccions, els partits no van participar massa a la xarxa. Una vegada David Cameron va ser candidat, van reelaborar aquesta estratègia. El partit conservador té 200 anys, milers d'organitzacions locals, una organització supraestructurada i calia fer un canvi.
Per arribar a la gent havien de canviar. En l'actualitat la tendència a tot Europa és la perduda d'afiliació i el desinterès polític. Per evitar-lo el partit ha de demostrar que s'escolta a la ciutadania, que els temes candents també són analitzats pel partit i que escolten les opinions de la gent, independentment de si són militants o no, donant la versió des de l'organització política.
Els activistes han canviat i cal apropar-se a ells. Han canviat les regles del joc des de fora.
Cal crear una relació nova, tenint el compte el cinisme i la desafecció política.

Les noves eines ofereixen noves realitats i nous rols. La política no és una excepció a aquesta dinàmica de canvi i a la relació entre ciutadans i polítics, com va indicar Ernest Benach. A més, l'espai polític és el mes resistent als canvis i això es reflecteix en la política institucional.
Per canviar-lo, a Catalunya s'ha facilitat el treball dels diputats donant-los una oficina mòbil amb portàtil i una blackberry, tant per tenir accés a la base de dades del Parlament com per tenir contacte a les xarxes socials. La xarxa ha de garantir la comunicació, però també la transparència.
El fet que els polítics estiguin a xarxes socials els apropen a la ciutadania i demostra que són persones normals que treballen en política. Expliquen què fan i com són. També permet multiplicar el debat i escoltar el que diu la gent. Aquest és l'objectiu,ser capaços d'escoltar. Cal passar de parlar A la gent a parlar AMB la gent.

La xarxa, a més, serveix per crear la legitimitat com a polític i per crear una marca d'aquesta persona a la xarxa, tal com van indicar l'holandesa Marietje Schaake i l'anglès Tim Woods, respectivament.

Aquest és el meu segon post resum del Personal Democracy Forum Europe. Barcelona, 20 i 21 de novembre. Podeu llegir el primer aquí.

Per a Charlie Leadbeater el cloud computing en la societat i cultura actuals ha entrat amb força i s'entreveu com ja no sols el futur, sinó com el present. Amb més eines i possibilitats per crear i compartir coneixements, es desenvolupen noves eines. En la societat actual hi ha una explosió de coneixement. El núvol és una bona metàfora per descriure on ens trobem en la societat actual.
Hi ha organitzacions estructurades on hi ha jerarquies, del passat, hi ha torres, on mana la gent que és a la part alta d'aquestes torres. En canvi, al núvol tens una estructura oberta, sense líders. Els núvols poden ser estructures per captar idees, energies. El mite a aconseguir és el control des de baix.
Com a societat necessitem crear i finançar gent que vulgui fer coses polítiques, des de la societat civil. Des de crear diaris a altres eines. Tenim l'oportunitat de fer-ho, de crear coses noves, i que funcioni.

Només es veuen quatre possibles problemes per a què no es desenvolupi aquesta estructura:
1. Els governs poden parar aquests núvols, i cada vegada intenten controlar-ho més
2. Drets d'autor. Si es vol controlar una informació, ha de controlar tots els enllaços, amb la qual cosa pot controlar tot
3. No volem un cel de núvols de marca Google. No poden exercir tot el control, ja que acabaria amb la neutralitat de la xarxa
4. Falta d'imaginació i de models comercials que vulguin invertir

Un bon exemple d'aquests núvols el va donar Anthony Hamelle en parlar de l'euroesfera. El ponent ha analitzat els núvols online a França, Alemanya, Holanda i Itàlia estudiant les seves connexions i amb una espectacular presentació de nodes interconnectats. Per a Hamelle, som animals socials i a la xarxa també estem connectats. Ens dividim entre esferes d'interès, algunes més properes que d'altres. Com més allunyades, menys s'interelacionan entre si. En l'estudi s'ha vist com Itàlia és l'esfera política que té menys interacció amb l'esfera europea. França és la que es troba més propera a l'esfera europea, i té fonts comunes que connecten amb temes de debat europeu. El més interessant de l'estudi és que la majoria de comunitats nacionals no es relacionen entre si, sols ho fan els euroescèptics, que irònicament són els que han generat més comunitat europea a la xarxa.

En una campanya política, relacionar totes les xarxes i crear comunitats perquè es relacionin és l'objectiu bàsic. En aquest sentit, Joe Rospars va parlar sobre la campanya d'Obama. A la campanya, totes les imatges tenien sentit. L'essència és la relació amb els votants. Buscaven implicació, gent que volgués formar part del moviment: canvi, esperança, autoorganització. Treballar junts i crear noves idees i noves activitats per donar a conèixer la campanya i al candidat.
El vídeo va ser una arma fonamental, però eren vídeos diferents: en els vídeos no sol aparèixer el candidat, sinó la gent, el candidat surt al final. La gent ha de sentir-se bé i els vídeos han de causar un impacte emocional. Des de l'equip d'Obama tan sol es van produir un de cada deu vídeos dels que hi ha a Youtube, la resta (2.000) van ser creats per simpatitzants. Aquests vídeos es van veure 1,2 bilions de vegades.
Es van registrar 13 milions de persones com simpatitzants, es van organitzar 45.000 grups interconnectats al país, a petites ciutats i pobles. Hi va haver milions d'accions porta a porta i de trucades per part d'aquestes comunitats creades. Les relacions presencials van ser bàsiques, amb 200.000 esdeveniments offline.



El principi fonamental a la xarxa és la transparència. Internet és una finestra sobre el més bàsic: missió, idees.... En campanya cal donar una imatge d'autenticitat. A la campanya d'Obama no volien mostrar aspectes burocràtics, sinó una imatge d'equip de persones. Es pot dir que Obama va fer la primera campanya del s. XXI, i McCain l'última del s. XX.

Tanmateix a Europa generar aquest moviment i aquestes comunitats no és tan senzill. Tal com va indicar Dominique Piotet, a Europa no hi ha comunitats, les campanyes no són moviments socials. Aquí hi ha partits i sindicats, desenes, no basats en les bases sinó realment institucionalitzats, com va dir també Benoit Thieulin (director de campanya de Segoléne Royal). Encara que aquesta és també la seva força, la implicació diària de molta gent en els partits, i no només en campanya com succeeix als Estats Units, com Joe Rospars envejava.

A les campanyes europees, Obama és una font d'inspiració, però hem de construir la nostra pròpia visió a Europa. Aquí també la xarxa també s'utilitza en campanya, i pot servir perfectament com a eina d'organització. Cada partit organitza les seves tropes, en xarxes socials, però cal connectar les plataformes.

Aquest és el meu primer post resum del Personal Democracy Forum Europe. Barcelona, 20 i 21 de novembre. Podeu llegir el segon aquí.

La marca és molt més que un producte o un servei i també és molt més que un simple nom de polític o que un logotip. La marca representa tot el que una organització representa i, al seu torn, les emocions que ens evoca. La marca ens porta al que ella significa funcionalment i psicològicament, i a la memòria o a l'experiència que tenim d'ella.
Com indica Guillermo Martorell, la marca és una promesa, una cosa intangible i emocional, mentre que el logo és tangible i concret. La marca viu en la ment de les persones; el logo viu en els suports de comunicació. La marca fa; el logo representa. La marca és viva; el logo és estàtic. En definitiva, el logotip és una representació visual de la marca que ens ajuda a evocar tot el que aquesta significa. El logotip és com un catalitzador que, en veure-ho, provoca una sèrie de reaccions al nostre cervell. La suma de totes aquestes reaccions (o emocions) és la marca.

Aquesta marca, expressada en un logotip, és el que ha de generar visibilitat i proximitat cap a un partit polític. És per això que aquests colors, símbols, logos, dissenys, cartells... seran recordats per la població si són atractius, si són presents i si són coherents. D'allà la importància d'una bona estratègia de branding i de disseny, que es pugui difondre el màxim possible en els mitjans de comunicació tradicionals, però també en Internet.

Ni els mítings ni cap altre acte polític no aconsegueixen eficàcia si no obtenen un reflex en els mitjans tradicionals. En una societat cada vegada més "marketiniana", la política es personalitza cada vegada més, i els colors i símbols dels partits adquireixen major importància per dotar de coherència i especialment de context al missatge que es vol donar. No sols es donen arguments, molts dels quals no són escoltats a la televisió (no arriba ni a un minut del discurs el que sortirà al telenotícies) ni llegits als diaris (no posaran tot el discurs) ni a la xarxa (poca gent llegirà el discurs, si és que la web del partit el recull). Així, la presència de la marca haurà d'estar en altres formats: en imatges i vídeos, a la roba dels polítics, en el logo vist a diferents llocs i formes, en els colors dels elements de l'escenari o en la música.

L'evocació de la marca i de les emocions que representa és una base fonamental en la identitat política de la ciutadania, i aquesta és la raó que calgui cuidar-la, també a Internet, que s'està convertint en un dels principals generadors per desenvolupar la marca dels partits i dels candidats. No sols a través de la proximitat que causa la conversa (que és molt important) sinó també per la presentació de marca (que fa recordar aquesta pròpia marca) dels blogs, de webs, de Twitter, de Facebook i de qualsevol eina que serveixi per difondre aquest logo i aquesta estètica del partit. A puro marketing llegia que si les marques generen proximitat de manera eficient, augmenten les seves possibilitats de ser elegides, si són fidels amb un missatge dotat de veritat per al consumidor. En política succeeix el mateix.

Un bon exemple és l'ús de la marca Obama a la xarxa durant la campanya. Com reflecteix perfectament Augusto Erbin, Obama va oferir un missatge per a cada una d'aquestes múltiples veus dirigint-se a cada públic específicament per fer-los sentir que són importants i que la seva veu val. Així va ser com va obrir la seva marca perquè sigui modificada d'acord al públic a qui anava dirigit, adaptant els seus logos i símbols per a cada comunitat.
La seva campanya va anar més enllà i Obama va obrir la marca permetent que els ciutadans se n'apropiessin. El resultat és que la gent va sentir que tots van poder recollir els beneficis perquè tots eren part de la marca Obama. L'error de la majoria de les campanyes polítiques és que, instintivament, volen controlar cada instància de la utilització del seu nom o logo, però la campanya Obama al contrari animava les persones a individualitzar i posar-li estil a la seva marca. L'exemple mes prominent d'això va ser "Artistes per Obama", un grup de dissenyadors que van posar el seu segell a la marca Obama a través de dissenys de pòsters. L'impacte en el ciutadà nord-americà va ser molt fort però va traspassar les fronteres nord-americanes expandint-se a la resta del món. La identificació és una cosa que arriba al més profund de les persones, per això resulta important oferir als ciutadans els mitjans perquè puguin fer-ho.

Molts d'aquests cartells i logos d'Obama van adquirir difusió pública en mitjans tradicionals, alguns són en museus, d'altres se n'exposen a més d'una ciutat. Quina millor difusió que aquesta?.
La prova de la importància que ha adquirit la marca Obama i la seva iconografia la trobem en la manera de criticar el president nord-americà, que no és altra que aprofitar aquestes icones. Com indica Gutiérrez-Rubí, "l'oposició republicana a Obama comença a trobar l'antídot. S'ha de destruir el seu rostre entabanador i el seu encantador somriure. La proliferació de dissenys i retocs gràfics de la seva cara que ens la presenten com la de Mao, Guevara, Hitler, o com la del mal Jocker, és un exemple. No tots aquests redissenys han estat concebuts des de la política, però la seva difusió massiva a través d'Internet i dels mitjans|medis tradicionals sí que forma part d'una estratègia de descrèdit icònic".

A Europa encara hi ha por de no poder "controlar" la marca, però potser si es deixés adaptar la marca del partit o del candidat, la difusió i el sentiment de proximitat a aquesta marca fins i tot seria més fort.

El problema de molts parlaments és que és complicat entendre (i trobar) algunes lleis, propostes i altres informacions que la cambra genera al llarg de la seva existència. A més, molt sovint la majoria de dades es troben perdudes en la immensitat del web. Per descomptat, encara és més complicat que la ciutadania pugui participar de les seves lleis, donant la seva opinió o idees per a millorar-les. Tot això és el que s'ha tractat d'arreglar al senat de l'Estat de Nova York.

El passat 5 de novembre es va inaugurar el portal "Legislació Oberta", un motor de cerca semblant a Google on trobar lleis, vots a cada llei i tota la informació clau sobre legislació que hi ha al Senat Estatal de Nova York. A més, es poden fer comentaris sobre qualsevol legislació.

Tal com comentava el Senador José Serrano en la presentació: "Aquesta generació d'estudiants té una quantitat sense precedents d'accés a tecnologia, i és emocionant que puguin ara utilitzar aquestes habilitats i tècniques per mantenir-se informats del procés legislatiu. Com a lawmaker, és un honor guiar pas a pas els votants futurs i estrategs polítics de l'Estat de Nova York a través d'un recurs que enriquirà les seves vides durant anys".

Legislació Oberta és només una part de Senat Obert, un esforç pel Senat de Nova York per fer més transparent el seu propi cos administratiu i tenir en compte una quantitat enorme d'accés a lleis i a dades, tot amb programari de font oberta; unes altres entitats, incloent-hi altres cossos governamentals, poden descarregar i fer ús del Programari de Legislació Oberta per als seus propis propòsits, a cap cost. Qualsevol desenvolupador web també pot utilitzar els milers de dades disponibles per a construir els seus propis llocs web incorporant dades de Senat.

Utilitzant una interfície simple, els ciutadans poden ara trobar informació legislativa tan fàcilment com fent una recerca a Google. Trobar una llei de l'Assemblea Estatal de Nova York és bastant fàcil a partir d'ara. És a dir, si saps el número de llei o mitjançant la paraula clau correcte, o per tema, nom del Senador, comitè, accions recents i vots recents... Tot està disponible fent una cerca simple per qualsevol d'aquestes categories.

Per primera vegada, la informació legislativa de Senat de Nova York també s'inclourà en l'índex de motors de cerca essencials i apareix en recerques en llocs com Yahoo, Google, o Bing. Una altra novetat és l'accés a la informació a través d'eines com el Messenger, Twitter, SMS i els navegadors web mòbils, fent que la informació del Senat sigui accessible des de qualsevol lloc amb l'accés a un ordinador, un telèfon, o un dispositiu mòbil.

Aquest nou portal disposa de blog on explica les darreres novetats, i també d'eines per a compartir la informació que conté, com delicious, digg, facebook o Twitter.
Una cosa que també m'ha cridat l'atenció és que el seu apartat de premsa és "per a premsa i per a bloggers".

Diumenge passat, Nicholas Sarkozy va penjar a Facebook una imatge en la que apareixia davant el mur de Berlín i que, segons assegurava, havia estat presa el dia de la caiguda, el 9 de novembre de 1989, en una visita al costat d'Alain Juppé. Però, els mitjans francesos van investigar als seus arxius i van posar en dubte la veracitat dels comentaris del mandatari ja que van trobar que aquell dia ambdós polítics van participar de diferents actes a França i que haurien arribat a Alemanya una setmana després.

Molts internautes s'han proposat realitzar el somni del president francès: convertir-lo en actor en els majors esdeveniments del segle XX i, sobretot, deixar una prova gràfica d'això per poder presumir. Gràcies al photoshop, els ciberartistes l'han fet aparèixer entre el públic que va presenciar l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy, el 1963 a Dallas; al costat de Neil Armstrong, quan va trepitjar per primera vegada la Lluna el 1969; sent testimoni d'excepció d'El petó, la mítica foto de Robert Doisneau, o vestit de curt per jugar la final del Mundial de futbol de 1998 contra el Brasil.

Altres han preferit col·locar-lo entre els soldats que van desembarcar a Normandia el 1944, davant els tancs a la plaça de Tiananmen de Pequín, a la foto oficial de la firma dels acords de Yalta al costat de Churchill, Roosevelt i Stalin, i fins i tot a prop dels dirigents que van segellar el tractat de pau que, l'11 de novembre de 1918, va posar fi a la primera guerra mundial.

Vía: El Periódico. Més imatges a Taringa i a Sarkostique.

En la història més o menys recent, dos grans descobriments han fet multiplicar la participació i la comunicació humana. Ambdós van produir un canvi importantíssim. El primer es va produir al renaixement, amb el descobriment de la impremta, el segon durant la il·lustració, amb el naixement dels diaris. En l'actualitat, amb el naixement d'Internet, potser ens trobem en un nou procés que augmenti la comunicació i la participació fins a cotes inimaginables.
Aquestes són les paraules amb què l'eurodiputat Oriol Junqueras ens rebia el passat dimecres en el Parlament Europeu i amb que obria el seminari sobre activisme polític a la xarxa.

La xarxa permet augmentar la participació i la inteactivitat, i també l'activisme polític. Tal com ens comentava l'eurodiputat del partit pirata, Christian Engström, en el seu cas el partit va començar (el gener de 2006) com un fòrum on la gent llegia notícies i activitats. En un següent pas, molta gent va començar a seguir la web, d'altres van començar a participar i a fer comentaris, i a partir d'aquí, en sentir-se còmodes, van començar a publicitar tant la web com el partit a través de blocs, comentaris en altres blocs o creant grups de Facebook.
És així, de senzill o de complicat, com comença l'activisme a la xarxa, que mai no és suficient, sinó que es complementa amb reunions presencials, on el cara a cara i sobretot "posar cara" als teus interlocutors segueix sent bàsic. Cal ser visible i com deia Engström, la web pot i ha de ser part de la vida real.

Altres exemples els veiem en la blocosfera gallega, molt nombrosa al seminari, sorgida especialment després de la tragèdia del Prestige el 2002. L'idiosincràsia gallega, sovint amb poblacions separades també va tenir molt que veure. La problemàtica mediambiental i política va fer que aviat es creessin xarxes de bloggers, ara units en xarxes com la xarxa de blocaires en defensa del gallec, blogaliza o com chuza (una espècie de menéame).

A Catalunya la segmentació de xarxes de blogs per comarques està augmentant, generant un sentiment de comunitat, com en el cas de l'osonosfera, que ens va presentar Enric Xicoy. Aquí, la proximitat és la base, usant metafòricament la típica "tertúlia de casino" catalana, aquestes xarxes funcionen així, creant unitat, proximitat i sovint, amb coneixement previ personal de molts dels bloggers membres.

En altres llocs, les xarxes de blogs polítics estan servint sobretot per implicar els joves en política, com per exemple a Escòcia, com ens van explicar David Hutchinson i Chris Jones. Aquests bloggers cobreixen notícies i esdeveniments que els mitjans de comunicació escocesos (normalment d'origen anglès) no cobreixen. Tan sols guanyant-se a la gent es pot arribar a més públic, amb confiança, amb treball i amb paciència.

La xarxa ofereix eines potencials per aprofundir en la democràcia, obrint espais de participació ciutadana, on la societat recuperi part del protagonisme. Aquesta va ser la ponència de Paul Ríos, l'última però segurament la més interessant, on també ens va explicar l'experiència basca amb Politika 2.0, una iniciativa que pretén reenllaçar a la política amb els ciutadans i que es veu a si mateixa com una plaça on trobar-se.
Paul va parlar també d'un pas més, potser el més important, i que reprodueixo: és suficient que la classe política escolti la ciutadania o cal fer un pas més perquè es garanteixi de manera efectiva que l'opinió social sigui determinant en la gestió dels assumptes públics i la ciutadania pugui decidir?

Del seminari em quedo amb la idea de la xarxa com un intent d'apropar la política als ciutadans, però també com a una sortida per difondre informacions i idees que no solen sortir en els mitjans tradicionals. Em quedo amb la idea de la xarxa com una eina de comunitat i de construcció de comunitats, siguin polítiques o no.

Podeu trobar bons resums de:
Paul Ríos
Albert Medrán
Chris Jones
Xabier Pérez Igrexias

Aquestes pròximes setmanes hi ha un conjunt de bons esdeveniments que m'ha semblat oportú ressenyar, per si a algú li interessa acudir.

Telepolitika
Bilbao, 18 al 20 de novembre

Telepolitika – Forum sobre políticas de comunicación és el primer forum de polítiques de comunicació d'Euskadi. La seva composició multidisciplinària el converteix en un forum únic. A través de diferents taules temàtiques, pretén apropar al gran públic les últimes novetats en aquesta matèria d'actualitat i de gran utilitat per a la comunicació estratègica d'empreses, partits polítics, governs i institucions.
Sota el títol "Comunicació política, govern local i eleccions", han preparat un programa amb 8 taules temàtiques sobre estratègies de comunicació, política 2.0, xarxes socials, open government, city-màrqueting, política i humor, comunicació de crisi, etc. Tot això amb una orientació i visió molt pràctica de cara a les pròximes eleccions de 2011.


VIII Seminari Internacional de Comunicació Política i Electoral.
Madrid. 19 de novembre.

El VIII Seminario Internacional de Comunicación Política y Electoral, que porta el títol de "Noves tendències en campanya electoral", analitzarà els nous llenguatges, canals i estratègies utilitzats per candidats de diferents països, fent especial recalcament en com serà la comunicació política després de Barack Obama.
El Seminari, organitzat per The George Washington University, MAS Consulting España y la Universidad Pontificia Comillas, celebra la seva vuitena edició el pròxim 19 de novembre a Madrid, on reunirà alguns dels majors experts internacionals en campanyes electorals. Aquí hi ha el programa. Com sempre, molt interessant.


Personal Democracy Forum
Barcelona, 20 i 21 de novembre

Ja vaig parlar d'aquest esdeveniment en aquest post. El seminari Personal Democracy Forum és, potser, l'esdeveniment del món amb més concentració d'investigadors i "gurus" sobre la relació entre Internet i política, democràcia i administració. Es realitza anualment als Estats Units i els seus ponents són els principals investigadors i pioners en la implementació de les noves tecnologies en la política i en la participació política. Ara arriba a Europa.


Àtic 2ª
Tortosa, Tarragona i Cornellà de Llobregat, 28 i 29 de novembre

La Internet mòbil, a debat. Les jornades "Àtic 2ª" tindran tres seus simultànies en la seva sisena edició. La revolució que suposa l'accés a Internet amb mobilitat: accés des dels mòbils, els mapes al mòbil, xarxes sense fils, vídeo, gps i les seves diferents opcions de futur. Aquest serà el tema central de les sisenes Jornades sobre Tecnologies de la Informació i la Comunicació, els dies 28 i 29 de novembre. El debat es realitzarà en un espai virtual, www.atic2.cat, suportat per tres seus físiques: Tortosa, Tarragona i Cornellà de Llobregat.
Es podran seguir diferents esdeveniments, com un Cava&Twitts a Tarragona, o la clausura del congrés de la cibersocietat a Cornellà.


En el meu cas, acudiré al PDF. La meva agenda i el meu economia no em permeten més ;)

Michael Bloomberg serà per tercera vegada consecutiva alcalde de Nova York, tot i que per un marge ajustat. El multimilionari -que es presentava a les eleccions sota dues banderes, la del Partit Republicà i la del Partit Independent- va guanyar el passat dimarts al seu rival demòcrata, William Thompson, per cinc punts d'avantatge -menys de 51.000 vots entre el milió de sufragis emesos, el 51% davant el 46%.

Així, les eleccions han estat molt més renyides del previst i és molt interessant analitzar els resultats el més segmentats possibles. Per a fer-ho, res millor que l'espectacular mashup, que com indica Diego Beas, ha creat el New York Times, en col·laboració amb Google Maps i que fa un mashup de cada illa de cases de la ciutat i els vots del passat dimarts a l'alcaldia de Nova York.
El conjunt és un mapa detallat que mostra, entre altres coses, com l'alcalde Michael Bloomberg va perdre suports en la comunitat negra i va ser derrotat clarament en zones com Harlem i el Bronx.
Val la pena fer un cop d'ull, i sobretot, ampliar la imatge de la web.

Els eurodiputats Oriol Junqueras (Esquerra) i Christian Engström (Partit Pirata), membres del partit europeu "Els verds/Aliança lliure d'Europa", organitzen el proper dimecres, 11 de novembre, al Parlament Europeu el seminari ‘Activisme polític a la xarxa’, en què una trentena de periodistes digitals, blocaires i polítics, provinents de set països europeus, presentaran diversos projectes de mobilització política a la xarxa. L’objectiu del seminari és posar en comú iniciatives polítiques on-line que han sorgit a diversos punts d’Europa, per tal de promoure la transformació de la societat europea des d’internet.

Entre els projectes que es presentaran, hi haurà la competició europea de blocaires Th!nk About it, que promou el debat ben informat entre bloggers sobre el canvi climàtic, i que està organitzada pel Centre Europeu de Periodisme. Així mateix, l’eurodiputat del Partit Pirata, Christian Engström, explicarà com es pot crear i, alhora, gestionar un partit polític a la xarxa. Cal recordar que el Partit Pirata s’ha convertit en el tercer partit amb més afiliats a Suècia, i que a les eleccions europees d’enguany va obtenir més del 7% dels vots. D’altra banda, també es presentarà la forma de fer periodisme de VilaWeb, una experiència innovadora a nivell europeu pel que fa a la revisió dels criteris periodístics i de noticiabilitat, i també per la veu que dóna als moviments socials.

Durant el seminari també es presentaran les característiques de les blocosferes catalana, gallega, sueca, flamenca, basca i escocesa.

Us poso l'agenda:

09:00 - 09:10
Presentació del seminari. A càrrec de l’Oriol Junqueras, eurodiputat d’Esquerra

09:10 - 09:35
‘Els blocs com a eina per al debat europeu’. El cas de la competició de blocaires Th!nk about it
A càrrec d’Anne Autio i Rina Tsubaki de l’European Journalism Centre

09:35 – 10:00
‘El periodisme catalitzador d’iniciatives socials’. El cas del diari digital VilaWeb.
A càrrec de Martí Crespo, periodista de VilaWeb

10:00 - 11:00
‘El Partit Pirata, l’èxit de la política a la xarxa’
A càrrec de Christian Engström, eurodiputat del Partit Pirata

11:45 – 12:30
‘La blocosfera gallega, teixir des de l'esquerra la llengua i la nació’
Introducció à carrec d’Ana Miranda, portaveu del BNG a Brussel·les
A càrrec de diversos experts gallecs en comunitats virtuals

12:30 – 13:00
‘La blocosfera escocesa i la campanya pel domini .scot’
A càrrec de Davie Hutchison, impulsor de la campanya .scot, i del blocaire
Christian Jones

13:00 – 13:30
“L’Osonosfera, exemple de comunitat virtual comarcal”
A càrrec d’Enric Xicoy, impulsor de l’Osonosfera i professor de comunicació de la Universitat Ramon Llull (URL)

13:30 – 13:55
‘La blocosfera flamenca’
A càrrec del blocaire Theo Francken

13:55 – 14:20
‘Característiques de la blocosfera sueca’
A càrrec del blocaire suec Henrik Alexandersson

14:20 – 14:45
‘Aprofundint en la democràcia: Politika 2.0’
A càrrec de Paul Rios, coordinador de Lokarri i participant de Politika 2.0

M'han convidat a assistir-hi, junt amb altres blocaires i amics (Jordi Vilanova, Albert Medrán, Enric Xicoy, Paul Ríos...) a participar, o sigui que us aniré explicant el que es diu al seminari.

El pròxim mes de desembre, del 7 al 18, a Copenhague, se celebrarà la 15a Cimera Internacional de la Convenció Marc de les NNUU contra el canvi climàtic. Aquesta cimera té una rellevància fonamental, ja que en ella els governs dels països industrialitzats i dels menys desenvolupats han d'assolir un acord internacional que doni continuïtat al Protocol de Kyoto. I no val qualsevol acord. El nou tractat ha de ser eficaç per evitar que la temperatura superi els límits que farien que els canvis al planeta siguin irreversibles i imprevisibles. Però a més ha de ser just, assegurant que no recaigui sobre els més pobres el pes d'uns ajusts que han d'assumir els responsables del problema.

Des de fa més d'un any, diferents organitzacions, polítics i ciutadans s'han posat en marxa per pressionar els negociadors perquè arribin a un acord, que sembla que encara està bastant lluny.

Una d'aquestes accions, potser la més visible per ara, va tenir lloc el 24 d'octubre. A més de 180 països es van reunir persones per celebrar el dia d'acció internacional més difós en la història del planeta. En més de 5000 esdeveniments a tot el món, la gent es va reunir i va fer una crida a l'acció i al lideratge per lluitar contra el canvi climàtic. L'organització va ser a través de la web www.350.org, una campanya internacional dedicada a construir un moviment que uneixi al món al voltant de les solucions necessàries per a la crisi climàtica. 350 són les parts per milió que els científics consideren el límit màxim segur de CO2 a l'atmosfera.

Altres iniciatives interessants, de les moltes realitzades, van ser esculpir estàtues de gel a Xina, una tempesta de gel a Barcelona, un blog action day (que també va realitzar el PSOE), l'Orbe Climàtic (animació interactiva que permet veure diferents punts del planeta i conèixer com està afectant el Canvi Climàtic, a través d'històries explicades per gent corrent), o plataformes de recollides de firmes, com l'operació “HOPEnhaguen” (a Alemanya), Seal the deal, viaja con nosotros o Ultimatum climatique.

També s'han realitzat infinitat de vídeos, com a aquest on diferents models es despullen, en una al·legoria del canvi climàtic:



Però el que més m'ha cridat l'atenció és la plataforma "adopta un negociador”. La seva missió és clara: "Per què deixem la decisió més important al món a uns centenars de persones? Aquest any tenim la major oportunitat en la història humana. L'oportunitat, per canviar el món on vivim, i construir junts un món millor. Per què no tenim la nostra veu? Pensem que era hora d'avisar els nostres negociadors que som aquí i els observem".
Són 13 persones per ara, representant 13 països. El seu objectiu és "perseguir" els diferents negociadors, adoptant cada un d'ells pel seu nom i cognoms. Parlar amb ell o ella i intentar que s'emporti a bon port la negociació.

Per descomptat, tot reflectit també a través de vídeos i de fotografies, de blocs i webs, que explica tot el procés i a qui han adoptat. Els "Negotiation trackers" viatgen a les reunions de preparació de la cimera i s'integren, amb les seves visibles samarretes vermelles, a prop dels "seus" negociadors, per aconseguir interactuar, per pressionar-los, per posar-los en contacte amb altres "adoptats" d'altres països, i també per informar, de primera mà, del que s'està dient en aquestes reunions (o el que els expliquen els seus adoptats almenys). També realitzen, en directe, un live-blogging del que succeeix en cada encontre.



Potser en el futur hurem d'adoptar a alguns polítics per a veure què fan! ;)

L'antropòleg francès Claude Lévi-Strauss, un dels intel·lectuals més rellevants del segle XX, destacat antropòleg i pare de l'enfocament estructuralista de les ciències socials, va morir dissabte als 100 anys, encara que va ser anunciat ahir per la seva editorial. Lévi-Strauss, que hauria complert 101 anys el pròxim 28 de novembre, va influir de manera decisiva en la filosofia, la sociologia, la història, l'etnologia i la teoria de la literatura.

Fill intel·lectual de Émile Durkheim i de Marcel Mauss, i interessat per l'obra de Karl Marx, pel psicoanàlisi de Sigmund Freud, la lingüística de Ferdinand de Saussure i Roman Jakobson, el formalisme de Vladimir Propp i un llarg etcètera, era a més un apassionat de la música, la geologia, la botànica i l'astronomia.

En una entrevista el 1977 va dir una cosa que m'ha cridat l'atenció: “Per a mi, l'equip ideal és un quadern de notes i un llapis. Però he de dir que si tinguéssim encara que sigui un quart d'hora de pel·lícula feta a l'Atenes del segle V abans de la nostra era, comprendríem més de Grècia que tot el que es va escriure sobre ella des del Renaixement…”. Per sort, en el futur (i en el present) sí que les noves generacions podran veure pel·lícules i vídeos sobre Levi-Strauss i els seus teories.

Les aportacions més decisives del treball de Lévi-Strauss es poden resumir en tres grans temes: la teoria de l'aliança (el parentiu té més que veure amb l'aliança entre dues famílies per matrimoni respectiu entre els seus membres que amb l'ascendència d'un avantpassat comú), els processos mentals del coneixement humà (no existeix una diferència significativa entre el pensament primitiu i el civilitzat, amb el que verifica l'existència d'un mínim denominador comú en el gènere humà, això és, l'existència d'arrels comunes de l'espècie a través de la diversitat d'expressions, i per tant un important al·legat contra el racisme) i l'estructura dels mites (la ment humana organitza el coneixement en parelles binàries i oposades que s'organitzen d'acord amb la lògica, i tant el mite com la ciència estan estructurats per parells d'oposats relacionats lògicament).

Però a mi m'agrada especialment la seva aproximació a l'estudi dels individus, estudiant-los no com persones individuals sinó com unitats dins d'un entorn social. Per a Levi-Strauss les relacionis familiars, els mites, els costums, les aliances, la comunicació, etcètera, descriuen una realitat estructural. L'home està lligat a dos grans categories: naturals o biològiques i els culturals. La línia de demarcació entre cultura i naturalesa no és la fabricació d'eines (el homo faber), sinó la parla (el homo loquens), la llengua natural (un sistema de signes convertibles en altre sistema de signes per mitjà d'un procés de transformació).

El llenguatge és el fenomen cultural per excel·lència. En primer lloc, perquè és part de la cultura: una de les habilitats o hàbits que adquirim de la tradició externa; en segon lloc, perquè és el mitjà especial per mitjà del qual vam assimilar la cultura de grup,... el nen adquireix la seva cultura perquè la gent li parla, i el més important de tot, perquè el llenguatge constitueïx un sistema; i si volem entendre l'art, la religió i la llei i tots els nostres comportaments, hem d'imaginar-los com codis formats per signes articulats segons l'ordre de la comunicació lingüística.

Així, per a l'autor, la cultura humana és la suma total de costums, creences i institucions (art, llei, religió, tècniques per a actuar sobre el món real): els hàbits i habilitats apreses per l'home en quant a membre d'una comunitat.

En aquests temps, més que mai, veiem nous desenvolupaments de comunitats, a través del llenguatge, però també d'altres formes de contacte a través d'aquest mateix llenguatge però no presencialment, sinó online. Estic segur que a Levi-Strauss li hagués agradat analitzar-lo.

Des d'aquest blog, aquest petit homenatge en forma de post.

El passat mes de febrer em van enviar una invitació a Spotify i des de llavors he pogut gaudir d'aquesta plataforma. Per a qui no ho sàpiga, Spotify és una aplicació emprada per a l'escolta de cançons via streaming. Permet escoltar immediatament i sense descarregar temes musicals buscant per artista, àlbum o llistes de reproducció creades pels propis usuaris, les quals pots compartir.
L'usuari té accés a infinitat de pistes de diverses cases discogràfiques, tant multinacionals com segells independents, amb un llistat ampliat diàriament.
És d'ús gratuït, finançat per la publicitat que ofereix de forma esporàdica el reproductor, o premium (sense publicitat).

En les passades eleccions europees, el PSOE ja va utilitzar Spotify para llançar missatges electorals, amb quatre banners i un jingle de 19 segons:



Ara ha estat el partit conservador britànic qui ho ha fet, tal com he llegit al bloc Comunicación electoral: "El Partit Conservador s'assegura així l'atenció (la publicitat en Spotify no es pot treure, ni passar, ni apartar del camí, si no és contractant una subscripció de pagament) d'un nodrit nombre de potencials votants, als quals, a més, es poden segmentar per codi postal".

En el cas conservador, es tracta d'una anunci de 45 segons, on Eric Pickles, el president del partit, parla sobre el deute i la necessitat de votar al seu partit. A més, com indica Nick Burcher al seu bloc, també ha creat una campanya amb logotip propi respecte a la presència del partit a Spotify, generant així visibilitat en blocs i certa estètica "d'estar a l'última" i acostar-se als joves.

El missatge comença amb una picada d'ullet als usuaris: "With Spotify, you only listen to the stuff you want to hear, right? Well sorry to spoil your day but here’s something you don’t want to hear.”, i acaba igual: "So sorry for interrupting your listening to tell you all this but we think it’s something you need to hear. And now we’ll let you get back to your music”.

Al març passat, a l'article "La campanya electoral espanyola en Internet, un any després i a un any vista", Antoni Gutiérrez-Rubí, Rafa Rubio i jo mateix vam voler explicar que havia passat en la política 2.0 espanyola un any després de les eleccions generals, on, en l'apartat final, parlàvem de les tendències de la política online el 2009. L'ús de Spotify estava entre aquestes tendències que prevèiem, pel que m'alegro que encertèssim tot i que aquest ús no fos "exactament" la nostra predicció ;)