Molts partits, a partir de la campanya de Barack Obama el 2008, creien que amb fer-se un compte a Facebook o Twitter ja podien començar la campanya. Però això, com va indicar Julius Van the Laar, és un terrible error. Si vols que la gent participi, dóna-li alguna cosa per fer del que se senti orgullós. Es pot utilitzar Facebook (com Martin Gelin -Labour party- va dir que es va prioritzar a la campanya britànica) o Twitter, però cal comunicar-se, no n'hi ha prou amb tenir més "amics" o "seguidors" que el contrari.

El creador de MyBarackObama, Chris Hugues, va dir una vegada que "no m'importa l'energia i l'entusiasme online pel simple fet que sigui energia i entusiasme online. Es tracta d'aconseguir diners, fer trucades o dels vídeos que s'han reenviat als amics." Aquesta frase, citada pel diputat socialista noruec Ketil Raknes és un resum del que cal buscar en una campanya política online: resultats.

La tecnologia no pot salvar una campanya sense un missatge preparat i disciplinat, el qual cal difondre. La xarxa és una gran manera de difondre'l, però no s'ha d'oblidar que els missatges, com el que s'aconsegueix amb la comunicació, ha de servir d'alguna cosa.

En l'actualitat ens trobem amb diferents tendències en la manera de realitzar campanyes. Aquestes macro-tendències, establertes per Fritz Plasser, són:
1. Professionalització dels que porten la campanya
2. Atenció als mitjans. No et diuen què pensar, però cal tenir-los en compte a l'hora de llançar els missatges del candidat
3. Personalització. Importantíssim rol del líder del partit
4. Microtargeting, enquestes... Es la "Cientificitat" de la campanya
5. Increment de les campanyes negatives

També és important tenir en compte que estar en el govern fa perdre popularitat (Narud and valen, 2007). Els partits ho han de tenir molt en compte a les seves campanyes. La comunicació online és una bona eina per estar en contacte amb el públic i aconseguir que participi de la campanya.

Un exemple de creació de campanyes online ha estat la creació de la Coopol. L'objectiu d'aquesta xarxa és equipar d'eines de comunicació i d'activitats a les 4.000 seccions del PS, i que el secretari de cada secció pugui facilitar als grups de gestió invitacions a esdeveniments, importar contactes d'altres plataformes (correu web, missatgeria instantània, Facebook...), que els militants sàpiguen on s'han distribuït fullets i on es realitzen activitats a través de de geolocalització, etc. El seu creador, Romain Liberge (partit socialista francès) va explicar que aquesta xarxa social pròpia del partit, o fòrum per intercanviar idees per fer campanya, té 30.000 membres en l'actualitat.

A la Coopol no només hi ha idees que deixen els propis militants o activitats proposades pel partit perquè els activistes actuïn, sinó que també s'han realitzat eines de campanya, especialment usant mapes exhaustius, per exemple un mapatge de dades i punts de votació perquè tots sàpiguen on votar, o un mapa de voluntaris. Aquests mapes i dades polítiques serveixen per millorar l'activisme de base i millorar la seva informació, ja que les dades són de cada 1000 habitants. L'objectiu és tenir una idea millor dels votants per poder calibrar millor el missatge i veure com realitzar la campanya.

Els blogs també són importants, i un bon exemple el tenim en la pressió al govern croat a què va sotmetre Marko Rakar des del seu blog. Un altre exemple és el que va indicar Guilhem Fouetillou a França: Segoléne Royal tenia 1.044 blogs de suport que servien per donar a conèixer el seu missatge, però també per difondre idees i activitats a realitzar. En els blocs polítics, sovint, es crida molt i es dialoga poc. En aquest sentit, Bente Kalsnes va llistar què fer i què no fer en el blogging polític: No mentir, ser obert; No ser mal educat; Respondre als comentaris; No subestimar els usuaris; No actuar com a algú que no s'és; No amagar les fonts; No ser sarcàstics (ja que sovint no s'entén); Implicar l'usuari; Explicar quines seran les regles de diàleg al bloc; Animar els lectors a participar; Aconseguir fans i ajudar-los a difondre el bloc; Crear contactes; Seguir persones rellevants; Ser creatiu: videos, imatges...; Escriure d'una cosa diferent... En el cas que el blog sigui gestionat pel propi polític: sobretot que faci articles curts i divertits. Cal cridar l'atenció si volem atenció, cal dir una cosa que sigui important per a nosaltres, i enllaçar.

Un altre exemple d'ús d'Internet en campanyes el tenim a Itàlia, a la regió de Puglia. Allà, Dino Amenduni va citar l'exemple d'Emilab. Michele Emiliano era alcalde de Bari i el 2008 es presentava a la reelecció, però anava molt enrere en les enquestes. Per això va crear Emilab, una plataforma que feia de think thank, a la qual tan sols podien pertànyer menors de 30 anys. També va contractar per al seu equip a un grup jove, expert en vídeos i xarxes socials, que al seu torn eren liders d'alguna xarxa social local, com Sakinostri. Tot es basava en la frase: "Si jo confio en el meu amic i aquest confia en un altre, jo confio en aquest altre". A partir d'aquí, es van començar a crear continguts, videos, imatges... que via web van començar a arribar a tots els racons de Bari, creant una comunitat d'activistes que li van donar la victòria. Emiliano va arribar a segona ronda, i els seus votants estaven molt més motivats per anar a votar.

Un altre exemple és “La fabbrica di Nichi”, del president de Puglia Nichi Vendola. Vendola va passar d'una elecció complicada, lluitant contra oposició i contra el seu partit, a una victòria, gràcies especialment al moviment de campanya creat des de la fabbrica, i obtenint en les primàries de gener de 2010 el 73% dels vots. En les eleccions, el març de 2010, també va guanyar. Hi ha ara 463 fàbriques al món, copiant el sistema de Vendola.

Amenduni explica que això ens dóna una lliçó: que fer política és donar crèdit als joves, que els joves busquen grans líders, que busquen campanyes interessants que els motivin i que cal donar poder a la gent. Respecte a Vendola, en l'actualitat els seus fans a Facebook són 275 mil, més que Berlusconi.

Un altre exemple, a França, va ser tractat per Nicolas Vanbremeersch. El projecte de Seine et Marne experience era apropar a la gent al projecte polític, canviar la politica. La promesa: nosaltres escoltem. Es van realitzar 10 mítings per a 250 persones, amb una web i 5 mesos de discussió, també a Facebook. El resultat va ser increïble: 280.000 persones el van conèixer, 27.000 van votar, i 2.500 es van comprometre amb el projecte realment. Però l'important és: Que és el pròxim? perdre aquesta gent o construir nous projectes amb ells? Les recomanacions de Nicolas són: no facis només un esdeveniment, fes-ho permanent. Ves on està la gent. Pensa en els mes actius com els teus principals actius, escull tecnologia senzilla i de baix cost, on i off, canvia la manera de parlar, converses i no discursos. A Alemanya, com va explicar Andreas Jungherr, els elements dels mitjans de comunicació social en les darreres tres campanyes del CDU - Hessen 2009, les eleccions generals de 2009 i Renania del Nord-Westfalia de 2010 van ser comuns, i al CDU es va aprendre de cada una d'elles per a que la campanya en sí fos de continuïtat.

A Catalunya, Lluís Recoder va donar la seva opinió sobre la seva experiència com a polític connectat. Per a ell, la seva relació amb la xarxa: "it's complicated". No es tracta tant de dir coses, com d'apropar-se als ciutadans, i una vegada saltes a l'arena ets part de la conversa. La gent no busca polítics a la xarxa sinó que vol conèixer persones, encara que siguin polítics. I aquests no ho han d'oblidar en la manera de crear converses i en escriure, sigui en blogs, FB o TW. Recoder va esmentar fins 13 maneres de contactar amb ell.

.

Aquest és el meu tercer post resum del Personal Democracy Forum Europe (PDF Europe). Barcelona, 4 i 5 d'octubre de 2010.

La xarxa permet accedir a informacions, notícies i, al seu torn, permet comunicar-se i difondre missatges d'una manera mai no aconseguida fins a l'actualitat en la història de la humanitat. Un bon exemple d'això és que com indica Andy Carvin (Dpt. d'Estat USA), la xarxa estableix importants accions de connexió durant crisis humanitàries.

Hi ha una clara evolució: el 1995 pocs voluntaris estaven connectats. A Kobe hi va haver un terratrèmol i es va crear una llista de debat sobre com es podia ajudar, però Internet acabava de néixer. En aquella època tan sols hi havia donació de diners i de sang, però els ciutadans de Kobe eren molt lluny. El 2001 es va començar a pensar a utilitzar Internet. Durant l'11 S es van adonar que no podien crear eines, però sí compartir informació. Calia acabar amb els rumors que anaven apoderant-se de la gent i també dels mitjans de comunicació. A través de la xarxa es va formar un grup d'email per debatre i respondre preguntes d'inmediat. Llavors ningú no s'encarregava, era un periodisme ciutadà. Es van utilitzar llistats de servidors i butlletins.

El 2004, la vigília del tsunami, ja hi havia Wikipedia i blocs, els activistes ja usaven aquestes eines. Al sud-est asiàtic es va crear “Tsunami Help”, 24 h després de la catàstrofe, era ja la font d'informació més fidedigna per al món del que estava passant. Les agències internacionals no tenien accés a la zona, i es dirigien al bloc. Va ser importantíssim en la resposta al tsunami. Una cosa semblant va succeïr durant el Katrina, amb un bloc que va funcionar com a wiki, on la gent podia deixar les seves informacions, imatges o podcasts (Katrina aftermatch).

En 2007-08 les coses van canviar. Va néixer Twitter i Facebook. Hi havia eines ràpides per enviar informació a grups grans d'usuaris. L'agost de 2008, els Estats Units es van veure amenaçats per un huracà, i es va crear una web, huracà 2.0, on 500 persones es van comprometre a col·laborar.

També és important amb els refugiats. Un projecte que funciona, presentat per Christopher Mikkelsen és com fer que es connectin els refugiats i fer un seguiment sobre ells. Al món hi ha 43 milions de persones que són refugiats, que busquen familiars desapareguts. Tanmateix, no hi havia informació disponible sobre on era cada un, ja que els països no compartien aquesta informació. Es necessitava una línia principal de comunicació, i per això el 2006 es va crear REFUnite, una plataforma online per reconnectar les famílies disponible sobretot des de telèfons mòbils, al que tenen accés el 75% dels refugiats.

I Internet, com indica Massimo Micucci, també pot influir clarament com a lobby, com a plataforma que influeix en la legislació, influir en les converses, en la creació d'idees... Hi ha múltiples exemples amb campanyes en xarxes socials o blocs que han tingut èxit, però també els lobbys (de tota la vida) poden utilitzar-lo. Un exemple pot ser en el tema de l'energia nuclear. Fer lobby en un parlament no és tan útil com fer-ho una comunicació bilateral, en comunitats, creant continguts a la xarxa a favor de les nuclears i donant informació positiva. Els lobbys hauran de ser transparents, parlar amb la base, i perdran alguna cosa el control però tindran moltes més converses i arribaran a molta més gent.

Un altre exemple del bon ús de la xarxa és el projecte de Facebook per la pau, presentat per Randi Zuckerberg. Després de superar els 500 milions d'usuaris -si fos un país seria el tercer estat més poblat del món-, Facebook vol servir per buscar la pau mundial. Per a això ha creat peace.facebook.com, per quantificar la pau mundial. La visió és promoure la pau mitjançant la construcció d'una tecnologia que vol disminuir els conflictes a través de la visualització de les connexions (amics) entre països en conflicte o religions. En aquest projecte, en el qual col·labora la universitat de Stanford, Facebook s'enorgulleix de jugar un "paper actiu" en el foment de la pau mitjançant la creació de tecnologies que ajudin les persones a entendre's millor entre elles. Segons ells, possibilitant que persones de diverses procedències puguin connectar fàcilment i compartir les seves idees, podem reduir els conflictes mundials a curt i a llarg termini.

Però la xarxa també té coses dolentes. Un exemple d'això pot ser l'augment de partits d'extrema-dreta, que amb la xarxa estan aconseguint una visibilitat que abans no tenien, tal com va indicar Ketil Raknes o va mostrar, en el mapatge de relacions Twitter-partits polítics francesos, Guilhem Fouetillou: si bé al mapa polític del Twitter francès, amb 2 milions d'usuaris (11.000 d'ells polítics) predomina el partit socialista, s'ha notat en els últims anys un gran presència de partits d'extrema-dreta. Un altre gran exemple és l'escàndol de Terry Jones, el pastor d'un poble perdut nord-americà que volia cremar corans. Nicolas Vanbremersch diu que Terry Jones té una causa però en realitat no tènia públic que el seguís. Parlava malament, presentava videos casolans còmics, i tènia uns 1000 visitants. La seva idea va saltar a través dels mitjans socials. Podem culpar als mitjans de comunicació, però no seria cert. Va aconseguir visibilitat a través dels extremistes egipcis, que ho van comentar en els seus blocs, d'allà als mitjans àrabs, i després a un nivell mundial. Tant que Jones va passar de no ser ningú a parlar amb Barack Obama. Jones no era una figura pública, sinó que és el que a la xarxa es coneixeria com un troll, que els medis han alimentat.

Estem en un moment d'hibridació entre els mitjans i la web. I alguns dels casos d'hibridació trobats són virus. Jones és un microbi que va contagiar als medis. Si els virus arriben als medis, adopten popularitat. Com es lluita contra això? Vanbremersch és molt pessimista però respon: "Creant antídots":
1. Educar i sensibilitzar als mitjans.
2. Crear contrapoders actius. Molts moviments populistes ho necessiten. Cal usar les mateixes eines. Romandre dalt de la piràmide de la informació
3. La nostra pròpia agregació. Cal evitar que el sistema estigui ple de virus.

No és l'únic problema per a l'activisme que la xarxa pot tenir. També el slacktivisme és quelcom problemàtic. Amb un sol clic podem recolzar a una causa, el problema, com indica Matthias Klang, és que després de fer aquest clic ens podem oblidar de la causa que hem "recolzat". A més, en algunes causes sempre hi haurà mitjans de comunicació que no ho divulguen. Klang va citar aquí Orwell: "En qualsevol moment existeixen idees que es donen per sentades. Qui les desafiï, es trobarà terriblement silenciat". Però també hi ha bons exemples, com causes que han tingut èxit a les xarxes socials i que després han arribat al carrer i als mitjans de comunicació.

.

Aquest és el meu segon post resum del Personal Democracy Forum Europe (PDF Europe). Barcelona, 4 i 5 d'octubre de 2010.

Per a Alec Ross, la història de la humanitat és una lluita entre societats obertes i tancades. Quan les societats (i els governs) són oberts és quan es creen els fonaments més forts per al progrés. En el 300 AC hi havia societats obertes: en aquella època, per exemple, és quan Arquímedes i Euclides van crear els fonaments de la geometria.

Posteriorment es va tancar aquesta energia i aquella època, fins a 1441 amb Gutemberg i la impremta. Amb la invenció de la impremta, la societat i els coneixements es van obrir, va començar la il·lustració i la reforma protestant.

El 2010, la societat, en la majoria de països, sol ser oberta, i a tot el món tenim eines que connecten les persones. Però aquesta societat moderna ha de pensar en la potència i en els límits. A Haití, a les primeres hores del terratrèmol, es va tenir la idea d'enviar SMS per mòbil per aportar ajut econòmic. Durant dos o tres setmanes, només als Estats Units es van aportar 3 milions de dòlars, sent 10 dòlars per persona. Això demostra la força de la tecnologia. Però el límit de la tecnologia és que després cal decidir què es fa amb els diners rebuts.

En l'administració succeeix el mateix. Ha d'obrir-se, i cada vegada s'obre més. Si fem que els serveis de govern estiguin en línia per posar els ciutadans en el centre, això farà que els ciutadans també moguin els governs. Però també hi ha governs que lluiten contra aquesta obertura i contra la tecnologia que permet que la societat sigui oberta. Parlem de l'Iran, o de Síria, on per exemple Facebook està prohibit. Sempre hi haurà grups que lluiten contra l'obertura. Stalin deia: si no els donem als nostres enemics armes, per a què li donarem idees. Encara és aviat per veure on ens portaran les societats obertes. Som al capítol 1, pàgina 1, on hi ha l'encreuament entre les xarxes de comunicació mundials i l'activisme.

I l'administració també s'obre, no sols amb transparència de dades sinó com a difusora d'informació del que fa. Un bon exemple el tenim en el Foreign Office britànic (ministeri d'exteriors), tal com ens va explicar Jimmy Leach (head of Digital Engagement, the Foreign and Commonwealth Office). El Foreign office es va fundar el 1382 i des de llavors han canviat moltes coses. El ministeri s'ha anat adaptant sempre, i just això és el que fa ara, adaptar-se, sent un exemple mundial en l'ús de les noves tecnologies per difondre el que fan.

El Foreign Office disposa de la seva pròpia pàgina web, òbviament, i d'una pàgina a Facebook amb 600 persones, però també de 257 pàgines web a més de 170 països, en 14 idiomes, on es donen notícies, informacions sobre política, serveis consulars... tot amb una visió local de cada país, independent, amb 60 bloggers. Es tracta del que Leach denomina el soft power, un contacte de cada delegació britànica amb els ciutadans del país respectiu.

Com a exemple aquesta imatge del Flickr de l'ambaixada britànica al Vietnam:

A l'actualitat hi ha 60.000 persones treballant per al ministeri a l'exterior. Cal ensenyar-los i apropar-los a poc a poc, cal digitalitzar-los. Aquestes persones ja saben parlar bé, són diplomàtics!, però cal anar a poc a poc, apropant-los al mitjà.

També han entrat en els mitjans socials, amb més de 70 comptes de Twitter, Flickr o Tumblr, i sens dubte el seu màxim líder és qui dóna exemple. Així, el ministre William Hague, amb 20.000 seguidors a Twitter, respon quan el pregunten. Així, no només s'estableix contacte, sinó que es personalitza el treball del ministeri. L'objectiu és crear continguts, no tant difondre'ls (que també), per exemple, no volen fer aplicacions de iPhone. Segons Leach: "Sortim a la xarxa, ens expliquem i escoltem. Ens formem per fer-ho, per implicar-nos i fer contactes directes i individuals, per saber què fem amb tot això."

El Foreign Office no és l'única administració que intenta difondre el que fa. Stephen Clark (Director de comunicacions online del Parlament Europeu), informa que ja el 38% dels eurodiputats tenen un compte a Twitter, i alguns més a Facebook. Per a Clark, tenir presència a FaceBook significa tenir una comunitat, conèixer a gent interessada en aquests temes. Volen que la gent s'interessi per Europa i que rebi informacions de primera mà, sense passar pel filtre dels mitjans de comunicació. Tanmateix, és necessari tenir polítics amb més reciprocitat i diàleg, com ens va dir Marietje Schaake (eurodiputada holandesa). És complicat per a la ciutadania accedir a la informació europea i cal buscar eines perquè aquesta ciutadania, les empreses i el tercer sector es puguin apropar a la UE i al que es fa i decideix en ella, i la comunicació que Internet permet és una bona eina per intentar aconseguir-ho.

Moltes institucions i administracions s'obren a la xarxa, sí, però queda molt per fer. No només la difusió i la presència online són importants, sinó que també ho és la transparència i l'accés a la participació. Que les administracions expliquin el que fan, que es converteixin en prescriptores del seu treball davant dels ciutadans connectats. Per a Alberto Cottica el més important són les connexions entre l'administració i els ciutadans. Hi ha prop de 40 milions d'empleats públics a Europa, d'ells, quants expliquen el que fan? I no és tan sols això, sinó que la xarxa està plena de webs públiques que no se sap qui gestiona o que no s'usen prou bé, eines que disposen per difondre el que fan i per oferir millors serveis. Itàlia té 25.000 webs de l'administració, la Unió Europea té uns 350.000 sites, i en total, a tot Europa hi haurà més d'un milió de webs públiques. Per què no s'utilitzen millor? Per què no serveixen de connexions entre administració i ciutadania?

Respecte a la transparència, cal entendre el perquè les dades han de ser públiques. Per a Hakon Wium Lie (Chief Technology Officer of Opera Software) hi ha tres raons principals: perquè ja els hem pagat, per un principi democràtic i per crear nous negocis. La transparència és bàsica per crear confiança en la ciutadania. Sense transparència no hi haurà confiança, i sense aquesta no hi haurà participació ciutadana. Paul Johnston (Cisco) deia que aquesta participació cal aconseguir-la a petita escala, en àmbits locals, aconseguint que petits temes molt segmentats puguin aconseguir participació de cert segment local. Per exemple es pot crear una plataforma d'opinions ciutadanes per a un projecte d'una nova escola, fent preguntes als ciutadans d'aquesta població. Des de les administracions cal crear aquesta possibilitat, cal implicar la ciutadania. Un bon exemple, que funciona, és la web ePetitions, al Regne Unit, on hi ha registrades més de cinc milions de persones.

I és que la web ha creat un canvi, un gran canvi que encara no coneixem. Per a Hakon Wium Lie la web durarà 500 anys, els mateixos que fa que es va inventar la impremta. Això va canviar el món, igual que ho farà Internet. Però encara no podem donar grans exemples d'aquests canvis, i com diu Andrew Rassiej, no podem calcular encara el poder que la ciutadania adquireix amb la xarxa. Per a ell, el futur és el diàleg horitzontal, en política i també amb les administracions. La seva teoria del WeGovernment és que governs i ciutadania cocreïn, aprofitant dades obertes, per resoldre problemes públics. Fix my Street és un gran exemple d'això, desenvolupat en àmbits locals, com també indicava Johnston, ha tingut un èxit brutal, amb més de 100.000 informants, i és un model que s'estén pel món (Holanda, Estats Units, India, i molts més).

Reprenent Alec Ross, estem en una societat oberta, i el món -i les administracions- canviaran, però encara no sabem com.

.

Aquest és el meu primer post resum del Personal Democracy Forum Europe (PDF Europe). Barcelona, 4 i 5 d'octubre de 2010.

El seminari Personal Democracy Forum és, potser, l'esdeveniment del món amb més concentració d'investigadors i “gurús” sobre la relació entre Internet i política, democràcia i administració. Es realitza anualment als Estats Units i els seus ponents són els principals investigadors i pioners en la implementació de les noves tecnologies en la política i en la participació política. Els seus fundadors són Andrew Rasieg y Micah L. Sifry.

El pròxim 4 i 5 d'octubre, el PDF creua l'Atlàntic i per segona vegada té lloc fora d'Estats Units. El segon PDF Europe tindrà lloc, de nou (i per sort per a mi) a Barcelona, al TNC.

Aquests són els ponents del PDF Barcelona confirmats ara com ara:

Stephen Clark. Webmanager, European Parliament (Belgium)
Guilhem Fouetillou. CEO of Linkfluence (France)
Martin Gelin. Web Strategist, Socialdemokraterna (Sweden)
Stefan Hennewig. Head of Marketing and Communications, CDU (Germany)
Ghaffar Hussain. Head of Training & Consultancy, Quilliam Foundation (UK)
Birgitta Jonsdottir. MP, IMMI (Iceland)
Andreas Jungherr. Consultant, CDU (Germany), Consultant, CDU (Germany)
Bente Kalsnes. Communication Advisor, Origo (Norway)
David y Christopher Mikkelsen. Co-Founder, Refunite.org (Denmark)
Ronny Patz. Advisor, Transparency International (Brussels)
Marko Rakar. Political Blogger, Pollitika.com (Croatia)
Marietje Schaake. Member of the European Parliament, D66 (Netherlands)
Bryan Sivak. CTO, District of Columbia (USA),
Benoit Thieulin. Founder, La Netscouade (France)
John Tolva. Director of Citizens and Technology, IBM (USA)
Julius van de Laar. 2009 Online Campaign Advisor to the SPD (Germany)

Entre els temes a tractar aquest any, s'inclouen el moviment de la transparència governamental, les ciutats intel·ligents, les iniciatives ciutadanes, la llibertat a Internet, pirateria informàtica cívica i l'impacte d'Internet mòbil en la bretxa digital. Així mateix, també es parlarà de com les campanyes polítiques i organitzacions d'activistes estan utilitzant la web per a guanyar les eleccions legislatives, com els mitjans polítics estan canviant i la hibridació en el nou entorn online.

En resum, dos dies que crec seran apassionants per a tots als qui ens agraden aquests temes. Ara falta veure si hi vaig!

L'última sessió, "Adapting and Thriving in the New Media Environment" va ser potser la que més em va agradar en la seva totalitat, encara que jo sigui assidu de 2 dels blogs dels quatre participants potser també hi té a veure.

En ella Vincent Ducrey ens va parlar de la nova manera de compartir i de generar la informació, de la importància de l'hora del dia per fer-ho i dels públics a qui va dirigit aquest contingut.
Així, no és el mateix enviar un missatge a persones grans, que ha de ser més formal, ja que solen rebre'l per premsa o televisió, que als joves, que solen rebre'l a través de la xarxa.
El procés de la informació és clar per al ponent, i es divideix en fonts, mitjans que llegeixen les fonts, bloggers que llegeixen els mitjans i opinió pública que ho llegeix tot i que pressiona a les fonts. Tanmateix, a l'actualitat, segons l'edat de les persones, aquest ordre no sempre és l'adequat, i poden ser els mateixos bloggers els que vagin a les fonts, o periodistes de mitjans tradicionals que vagin als bloggers, per exemple.



Per tant, és important tenir alguns temes clars, dividits en fases dins del partit polític:
1. Saber la importància de la influència, mobilitzar, mobilitzar-se, informar
2. Tenir eines per aconseguir la mobilització. Eines de difusió del missatge
3. Gestionar la unitat: mitjans, oportunitats en els mitjans i monitoratge online, continguts (vídeos i fotos), opinió
4. Gestionar el directe. Tenir experts en eines dins de l'organització
5. Veure el resultat, l'eco, si va resultar tal com es va programar o si hi ha errors

Liz Mair, que treballa a Hynes communications i és directora de RNC, la plataforma de socialització del partit republicà nord-americà, va explicar el difícil context per als blogs conservadors als Estats Units, comparat amb la bonança dels blocs demòcrates, nascuts amb la campanya de Howard Dean el 2004.

En el partit conservador, durant la campanya de McCain, van donar molta importància a parlar amb bloggers, llegits pel 85% dels periodistes. Per això tenien comunicació diària amb centenars de blocs conservadors i no conservadors.
També intentaven apropar-se a blocs no polítics, de medi ambient, de feminisme, salut, moda, tecnologia...
També feien una videoconferència de McCain cada 2 setmanes amb bloggers, i invitacions a la convenció republicana (250 blocaires convidats vs. 120 els democràtes) i invitacions a bloggers locals a mítings del candidat quan anava a les ciutats.
Van ser més enllà de la frontera nord-americana, per exemple en la visita al Canadà. També va intentar relacionar-se i va fer vídeo-conferències amb bloggers conservadors d'altres ciutats del món: Madrid, Brussel·les, Berlín, Londres, Estocolm i Moscou.

Antonio Sofi ens va explicar el cas italià, on les xarxes socials han produït un canvi en la manera de relacionar-se dels polítics. Per a Antonio, "els polítics s'han saltat l'etapa dels blogs" i han passat directament a Facebook, que ha augmentat el seu ús un 314% a tots els països europeus.
La política ha saltat als blogs i és a les xarxes socials. Ha estat un terratrèmol. Els polítics locals estan forçats a participar en les xarxes socials pels seus propis electors, ja que és on es troben.

Per a la belga Clo Willaerds, els polítics europeus estan forçats a ser locals, per l'idioma, diferències culturals... però la web és global, i per tant el seu ús és comú malgrat les diferències entre els països.
El secret està que els partits busquin i col·laborin amb els influenciadors locals de cada comunitat, i també en aprendre a a discernir entre allò privat i allò públic en un món interconnectat, i on el que es digui en un bloc o en una xarxa social pot sortir a la llum encara que hagin passat anys.

Clo titulava la seva intervenció "nus a la pista de ball", i és un bon títol. Els polítics estan més que mai a mercè del que diuen o fan a la xarxa, de si s'adapten (ballen bé) dependrà la seva interacció amb la societat, que ja està ballant fa temps.


Aquest és el meu quart i últim post resum del Personal Democracy Forum Europe. Barcelona, 20 i 21 de novembre. Podeu llegir aquí el primer, el segon i el tercer post.


Altres resums interessants o temes a tenir en compte són:

- CivicoLive. Totes les presentacions, àudios i resums en format Liveblogging.
- Com els media han tractat el #pdfeu (de Gemma Urgell)
- Post-match analysis: Personal Democracy Forum in Barcelona (de Write for (y)EU)
- FingLive! (resums de les sessions en francès)
- Personal Democracy Forum EU: el dia després (de Narcís Sastre)
- Enllaços des del PDF (de Jose Antonio Donaire)
- eThePeople (de Rafa Rubio)
- PDF, day 1 y day 2 (de Sergio Mastrello, en italià)
- Al PDF reinventant la governança (de Roc Fernàndez)
- Al PDF amb Joe Rospars analitzant la campanya d'Obama (de Roc Fernàndez)
- Gijón en Personal Democracy Forum Europe 2009 (II) (Josechu)
- Resum de l'experiència personal de ser organitzador del PdFeu (Marc Garriga)
- Τεχνολογία και διακυβέρνηση (en grec - Nylon)
- Meet-up, ou passer de la boulimie d'information... à l'action (de Alban)
- Retour du PDF (en francès - de Owni)
- Into the eurosphere (and then the world)
- Cosa rimane dopo Barcellona (en italiano - de Spindoc)
- PDF, a first impression (Alberto Cottica)
- Two journeys to the center of politics and technology: PDFEU’09 (de Alejandro Ribó)
- PDF I: la mala selección de ponentes españoles (de Jose Rodríguez)
- Comment les nouvelles technologies réinventent la politique et la démocratie (Etoile)
- Hackers and Hacks: A Post-Mortem on PdF Europe in Barcelona (de Micah L. Sifry)
- The PdF Compass (de Jon Worth)

Tom Steinberg és el fundador i director de MySociety, una organització sense ànim de lucre que gestiona alguns dels llocs web més populars sobre democràcia al Regne Unit, des de WriteToThem, a PledgeBank passant pel fundat per voluntaris TheyWorkForYou. La missió de MySociety és crear llocs web que aportin a la gent beneficis simples i tangibles en els aspectes democràtics i comunitaris de les seves vides, així com que ensenyi al públic i el sector del voluntariat com poden utilitzar millor la tecnologia per ajudar els ciutadans. Per a aquest ponent, organitzacions com la seva tenen moltes coses per ensenyar a les institucions.

El truc d'aquestes eines és que són senzilles i que sobretot serveixen per a alguna cosa i aconsegueixen pressionar al govern a base de la participació ciutadana. Si un govern no se sent incòmode no actua. I un bon exemple és FixMyStreet, una xarxa de queixes ciutadanes sobre l'estat dels seus carrers i coses a millorar. Els ciutadans denuncien i aquestes queixes van a parar via email als seus ajuntaments. Amb FixMyStreet s'han arreglat 50.000 problemes, el 50% dels denunciats en la web.

Per a Scott Heiferman, de MeetUp, també és important l'àmbit local. Hi ha ganes de comunitat, de connexió, i en el major nombre de casos aquestes comunitats són locals, tal com indicava en la seva presentació. S'usa Internet, precisament, per sortir d'Internet i trobar-se cara a cara. En aquest sentit és el govern el que podria actuar com a catalitzador per a que la gent parli entre sí i s'autoorganitzi, perquè emergeixin nous líders en les comunitats locals. Aquest és el futur de la política i de les organitzacions, i la xarxa ho permet.

Per a Ellen Miller, de la Fundació Sunlight, la transparència en les institucions polítiques és necessària i és l'objectiu. Quantes més dades hi hagi i en formats més llegibles i transformables, més gent entrarà i participarà. Els ciutadans estaran més informats i hi haurà una competició entre les administracions en ser més transparents. Hi ha un canvi de la relació entre govern i ciutadans. La informació genera un augment de confiança en els nostres governs, i dóna l'exemple d'Opencongress.org, on han participat 100.000 persones. La democràcia és igual a transparència, col·laboració i compromís.
De manera semblant ens va parlar Susan Pointer. Per a ella el poder d'internet és unir la gent, generant una democràcia de baix a dalt. L'èxit dependrà del contingut actualitzat i que la gent s'impliqui, lliurement. El repte és implicar, que la gent vulgui entrar de manera natural. No per tenir una web més bonica, més cara i fer més difusió tindrà més èxit. Serà la gent la que triï on i com participa.

La transparència de les dades públiques és tornar-les als seus amos verdaders (com va expressar Josema Alonso), i permet analitzar també què és millorable en les administracions i controlar el que fan els nostres polítics. Un bon exemple d'això, com va indicar Jack Thurston, és Farmsubsidy.org.
La transparència de les dades, els governs oberts, generen a més ciutadans més informats i per tant ciutadans que poden exigir responsabilitats. Felipe Heusser ens ho va exemplificar amb la plataforma vota inteligente. Aquest canvi es resumeix en: transparència (alliberament de dades) i tecnologia (per obtenir i compartir aquesta informació).

Tanmateix, no només la possibilitat d'usar eines en xarxa és important per a la transparència, i un gran exemple el tenim en les paraules de Grigorii Shvedov: "en democràcia, la tecnologia és important, però encara més els continguts". Continuant amb la importància del local, les històries locals són les més importants, però poden sortir del seu localisme i travessar fronteres. En molts casos cal internacionalitzar els continguts. Tractar de compartir que no és una cosa local i que ha de parlar-se'n a tot el món, però que sigui la gent d'allà la que parli a la web. Un bon exemple és “Speak out from Caucas”, publicat per la BBC, escrit per bloggers d'allà, que explica el que succeeix dia a dia al Caucas perquè tot el món pugui estar informat de primera mà.


Aquest és el meu tercer post resum del Personal Democracy Forum Europe. Barcelona, 20 i 21 de novembre. Podeu llegir aquí el primer i el segon.

Sindre Fossum va explicar la campanya online del partit laborista a Noruega, de 4,8 milions d'habitants, que va guanyar el 2005 i el setembre de 2009.
Per a una bona campanya es necessita un missatge i integrar els mitjans socials a tots els aspectes del treball. Tots han de participar, no sols el departament de comunicació a la xarxa. La presència de bloggers també és important. Per aconseguir que parlin del partit cal generar i publicar notícies genuïnes, ràpides, aprofitar-se el debat polític, per atacar o respondre.
Respecte a les xarxes socials, l'actual primer ministre noruec va usar àmpliament Facebook, que va començar el 2007 (té 50.000 seguidors). Allà es penjaven continguts, vídeos i notícies. A Internet va ser també molt important l'ús de google adwords durant la pantalla (90%). No van usar banners.

La campanya va ser la primera realitzada íntegrament a Internet. Buscant ser viral. A la seva campanya demanava posters creats pels simpatitzants sobre el més important per al país. Va crear un collage en un poster, que es publicó. El debat va fer que la gent tingués ganes de participar (20.000 posters). Al carrer es reflectia, publicant aquests mateixos posters.
Van crear mylabourparty, una plataforma semblant a una comunitat de Ning, creant organitzacions i grups per crear participació i debat. Al carrer, organitzats a través de la xarxa, van fer campanyes intensives porta a porta i regalant roses (700.000).

A la campanya danesa del partit social-liberal, Anna Ebesen va explicar com va funcionar Radikale.net. El partit social-liberal era molt petit, acostumats a la militància offline. No hi havia eines per participar. Perquè poguessin fer-ho van crear radikale.net, per participar sempre que es vulgués. És una xarxa social pròpia, recolzada pels líders del partit. Es van crear idees i propostes que van arribar a ser legislades, però especialment per crear comunitat del partit.

Rishi Saha és el responsable de la campanya a la xarxa del partit conservador britànic (del que parlo sovint en aquest blog). Per a ell, l'era digital és un canvi important en el partit conservador, tant amb la relació amb el públic com en l'organització interna.
Fa quatre anys, en les anteriors eleccions, els partits no van participar massa a la xarxa. Una vegada David Cameron va ser candidat, van reelaborar aquesta estratègia. El partit conservador té 200 anys, milers d'organitzacions locals, una organització supraestructurada i calia fer un canvi.
Per arribar a la gent havien de canviar. En l'actualitat la tendència a tot Europa és la perduda d'afiliació i el desinterès polític. Per evitar-lo el partit ha de demostrar que s'escolta a la ciutadania, que els temes candents també són analitzats pel partit i que escolten les opinions de la gent, independentment de si són militants o no, donant la versió des de l'organització política.
Els activistes han canviat i cal apropar-se a ells. Han canviat les regles del joc des de fora.
Cal crear una relació nova, tenint el compte el cinisme i la desafecció política.

Les noves eines ofereixen noves realitats i nous rols. La política no és una excepció a aquesta dinàmica de canvi i a la relació entre ciutadans i polítics, com va indicar Ernest Benach. A més, l'espai polític és el mes resistent als canvis i això es reflecteix en la política institucional.
Per canviar-lo, a Catalunya s'ha facilitat el treball dels diputats donant-los una oficina mòbil amb portàtil i una blackberry, tant per tenir accés a la base de dades del Parlament com per tenir contacte a les xarxes socials. La xarxa ha de garantir la comunicació, però també la transparència.
El fet que els polítics estiguin a xarxes socials els apropen a la ciutadania i demostra que són persones normals que treballen en política. Expliquen què fan i com són. També permet multiplicar el debat i escoltar el que diu la gent. Aquest és l'objectiu,ser capaços d'escoltar. Cal passar de parlar A la gent a parlar AMB la gent.

La xarxa, a més, serveix per crear la legitimitat com a polític i per crear una marca d'aquesta persona a la xarxa, tal com van indicar l'holandesa Marietje Schaake i l'anglès Tim Woods, respectivament.

Aquest és el meu segon post resum del Personal Democracy Forum Europe. Barcelona, 20 i 21 de novembre. Podeu llegir el primer aquí.