Per a Charlie Leadbeater el cloud computing en la societat i cultura actuals ha entrat amb força i s'entreveu com ja no sols el futur, sinó com el present. Amb més eines i possibilitats per crear i compartir coneixements, es desenvolupen noves eines. En la societat actual hi ha una explosió de coneixement. El núvol és una bona metàfora per descriure on ens trobem en la societat actual.
Hi ha organitzacions estructurades on hi ha jerarquies, del passat, hi ha torres, on mana la gent que és a la part alta d'aquestes torres. En canvi, al núvol tens una estructura oberta, sense líders. Els núvols poden ser estructures per captar idees, energies. El mite a aconseguir és el control des de baix.
Com a societat necessitem crear i finançar gent que vulgui fer coses polítiques, des de la societat civil. Des de crear diaris a altres eines. Tenim l'oportunitat de fer-ho, de crear coses noves, i que funcioni.

Només es veuen quatre possibles problemes per a què no es desenvolupi aquesta estructura:
1. Els governs poden parar aquests núvols, i cada vegada intenten controlar-ho més
2. Drets d'autor. Si es vol controlar una informació, ha de controlar tots els enllaços, amb la qual cosa pot controlar tot
3. No volem un cel de núvols de marca Google. No poden exercir tot el control, ja que acabaria amb la neutralitat de la xarxa
4. Falta d'imaginació i de models comercials que vulguin invertir

Un bon exemple d'aquests núvols el va donar Anthony Hamelle en parlar de l'euroesfera. El ponent ha analitzat els núvols online a França, Alemanya, Holanda i Itàlia estudiant les seves connexions i amb una espectacular presentació de nodes interconnectats. Per a Hamelle, som animals socials i a la xarxa també estem connectats. Ens dividim entre esferes d'interès, algunes més properes que d'altres. Com més allunyades, menys s'interelacionan entre si. En l'estudi s'ha vist com Itàlia és l'esfera política que té menys interacció amb l'esfera europea. França és la que es troba més propera a l'esfera europea, i té fonts comunes que connecten amb temes de debat europeu. El més interessant de l'estudi és que la majoria de comunitats nacionals no es relacionen entre si, sols ho fan els euroescèptics, que irònicament són els que han generat més comunitat europea a la xarxa.

En una campanya política, relacionar totes les xarxes i crear comunitats perquè es relacionin és l'objectiu bàsic. En aquest sentit, Joe Rospars va parlar sobre la campanya d'Obama. A la campanya, totes les imatges tenien sentit. L'essència és la relació amb els votants. Buscaven implicació, gent que volgués formar part del moviment: canvi, esperança, autoorganització. Treballar junts i crear noves idees i noves activitats per donar a conèixer la campanya i al candidat.
El vídeo va ser una arma fonamental, però eren vídeos diferents: en els vídeos no sol aparèixer el candidat, sinó la gent, el candidat surt al final. La gent ha de sentir-se bé i els vídeos han de causar un impacte emocional. Des de l'equip d'Obama tan sol es van produir un de cada deu vídeos dels que hi ha a Youtube, la resta (2.000) van ser creats per simpatitzants. Aquests vídeos es van veure 1,2 bilions de vegades.
Es van registrar 13 milions de persones com simpatitzants, es van organitzar 45.000 grups interconnectats al país, a petites ciutats i pobles. Hi va haver milions d'accions porta a porta i de trucades per part d'aquestes comunitats creades. Les relacions presencials van ser bàsiques, amb 200.000 esdeveniments offline.



El principi fonamental a la xarxa és la transparència. Internet és una finestra sobre el més bàsic: missió, idees.... En campanya cal donar una imatge d'autenticitat. A la campanya d'Obama no volien mostrar aspectes burocràtics, sinó una imatge d'equip de persones. Es pot dir que Obama va fer la primera campanya del s. XXI, i McCain l'última del s. XX.

Tanmateix a Europa generar aquest moviment i aquestes comunitats no és tan senzill. Tal com va indicar Dominique Piotet, a Europa no hi ha comunitats, les campanyes no són moviments socials. Aquí hi ha partits i sindicats, desenes, no basats en les bases sinó realment institucionalitzats, com va dir també Benoit Thieulin (director de campanya de Segoléne Royal). Encara que aquesta és també la seva força, la implicació diària de molta gent en els partits, i no només en campanya com succeeix als Estats Units, com Joe Rospars envejava.

A les campanyes europees, Obama és una font d'inspiració, però hem de construir la nostra pròpia visió a Europa. Aquí també la xarxa també s'utilitza en campanya, i pot servir perfectament com a eina d'organització. Cada partit organitza les seves tropes, en xarxes socials, però cal connectar les plataformes.

Aquest és el meu primer post resum del Personal Democracy Forum Europe. Barcelona, 20 i 21 de novembre. Podeu llegir el segon aquí.