La marca és molt més que un producte o un servei i també és molt més que un simple nom de polític o que un logotip. La marca representa tot el que una organització representa i, al seu torn, les emocions que ens evoca. La marca ens porta al que ella significa funcionalment i psicològicament, i a la memòria o a l'experiència que tenim d'ella.
Com indica Guillermo Martorell, la marca és una promesa, una cosa intangible i emocional, mentre que el logo és tangible i concret. La marca viu en la ment de les persones; el logo viu en els suports de comunicació. La marca fa; el logo representa. La marca és viva; el logo és estàtic. En definitiva, el logotip és una representació visual de la marca que ens ajuda a evocar tot el que aquesta significa. El logotip és com un catalitzador que, en veure-ho, provoca una sèrie de reaccions al nostre cervell. La suma de totes aquestes reaccions (o emocions) és la marca.

Aquesta marca, expressada en un logotip, és el que ha de generar visibilitat i proximitat cap a un partit polític. És per això que aquests colors, símbols, logos, dissenys, cartells... seran recordats per la població si són atractius, si són presents i si són coherents. D'allà la importància d'una bona estratègia de branding i de disseny, que es pugui difondre el màxim possible en els mitjans de comunicació tradicionals, però també en Internet.

Ni els mítings ni cap altre acte polític no aconsegueixen eficàcia si no obtenen un reflex en els mitjans tradicionals. En una societat cada vegada més "marketiniana", la política es personalitza cada vegada més, i els colors i símbols dels partits adquireixen major importància per dotar de coherència i especialment de context al missatge que es vol donar. No sols es donen arguments, molts dels quals no són escoltats a la televisió (no arriba ni a un minut del discurs el que sortirà al telenotícies) ni llegits als diaris (no posaran tot el discurs) ni a la xarxa (poca gent llegirà el discurs, si és que la web del partit el recull). Així, la presència de la marca haurà d'estar en altres formats: en imatges i vídeos, a la roba dels polítics, en el logo vist a diferents llocs i formes, en els colors dels elements de l'escenari o en la música.

L'evocació de la marca i de les emocions que representa és una base fonamental en la identitat política de la ciutadania, i aquesta és la raó que calgui cuidar-la, també a Internet, que s'està convertint en un dels principals generadors per desenvolupar la marca dels partits i dels candidats. No sols a través de la proximitat que causa la conversa (que és molt important) sinó també per la presentació de marca (que fa recordar aquesta pròpia marca) dels blogs, de webs, de Twitter, de Facebook i de qualsevol eina que serveixi per difondre aquest logo i aquesta estètica del partit. A puro marketing llegia que si les marques generen proximitat de manera eficient, augmenten les seves possibilitats de ser elegides, si són fidels amb un missatge dotat de veritat per al consumidor. En política succeeix el mateix.

Un bon exemple és l'ús de la marca Obama a la xarxa durant la campanya. Com reflecteix perfectament Augusto Erbin, Obama va oferir un missatge per a cada una d'aquestes múltiples veus dirigint-se a cada públic específicament per fer-los sentir que són importants i que la seva veu val. Així va ser com va obrir la seva marca perquè sigui modificada d'acord al públic a qui anava dirigit, adaptant els seus logos i símbols per a cada comunitat.
La seva campanya va anar més enllà i Obama va obrir la marca permetent que els ciutadans se n'apropiessin. El resultat és que la gent va sentir que tots van poder recollir els beneficis perquè tots eren part de la marca Obama. L'error de la majoria de les campanyes polítiques és que, instintivament, volen controlar cada instància de la utilització del seu nom o logo, però la campanya Obama al contrari animava les persones a individualitzar i posar-li estil a la seva marca. L'exemple mes prominent d'això va ser "Artistes per Obama", un grup de dissenyadors que van posar el seu segell a la marca Obama a través de dissenys de pòsters. L'impacte en el ciutadà nord-americà va ser molt fort però va traspassar les fronteres nord-americanes expandint-se a la resta del món. La identificació és una cosa que arriba al més profund de les persones, per això resulta important oferir als ciutadans els mitjans perquè puguin fer-ho.

Molts d'aquests cartells i logos d'Obama van adquirir difusió pública en mitjans tradicionals, alguns són en museus, d'altres se n'exposen a més d'una ciutat. Quina millor difusió que aquesta?.
La prova de la importància que ha adquirit la marca Obama i la seva iconografia la trobem en la manera de criticar el president nord-americà, que no és altra que aprofitar aquestes icones. Com indica Gutiérrez-Rubí, "l'oposició republicana a Obama comença a trobar l'antídot. S'ha de destruir el seu rostre entabanador i el seu encantador somriure. La proliferació de dissenys i retocs gràfics de la seva cara que ens la presenten com la de Mao, Guevara, Hitler, o com la del mal Jocker, és un exemple. No tots aquests redissenys han estat concebuts des de la política, però la seva difusió massiva a través d'Internet i dels mitjans|medis tradicionals sí que forma part d'una estratègia de descrèdit icònic".

A Europa encara hi ha por de no poder "controlar" la marca, però potser si es deixés adaptar la marca del partit o del candidat, la difusió i el sentiment de proximitat a aquesta marca fins i tot seria més fort.