Bloc | Sobre mí | Contacte | Treballo a

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marroc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marroc. Mostrar tots els missatges

Al 1977, uns mesos després de ser escollit, Adolfo Suárez va viatjar a Paris en el que seria el primer viatge a l’estranger d’un president triat en democràcia en més de 40 anys. Calia normalitzar relacions i apropar-se a Europa i per això es va escollir França, com a símbol d’integració democràtica. Va ser la primera i darrera vegada que es triava a aquest país per ser la primera destinació que visita un president espanyol.


El 30 de maig de 1983, Felipe González, nomenat uns mesos abans president del govern espanyol, aterrava a Rabat, la capital del Marroc, en el que seria el seu primer viatge oficial com a president. Sense saber-ho, González estava començant una tradició que perdura fins avui, sense importar la ideologia del partit governant. L’any 1996, José María Aznar, al maig –dos mesos després de guanyar les eleccions- també visitava aquesta ciutat, igual que l’any 2000, i el mateix va fer José Luis Rodríguez Zapatero -en aquest cas a Casablanca- el 19 d’abril de 2004 i al maig de 2008.

Si no passa res estrany, dimecres vinent 18 de gener, seguint la tradició, Mariano Rajoy viatjarà al Marroc en el que serà el seu primer viatge oficial. Rajoy ja va dir durant el debat electoral que aquesta seria la seva primera visita. Ja va parlar amb Mohamed VI per telèfon i el ministre d’Afers exteriors i de Cooperació, José Manuel García-Margallo ja està preparant des d’ahir la visita amb el ministre delegat d’Afers exteriors del Marroc, Youssef Amrani.



És normal en el primer viatge escollir un país veí, la qual cosa simbolitza en l’inici d’una legislatura presidencial la cortesia de conèixer personalment als veïns. És el cas dels primers viatges presidencials a Estats Units, gairebé sempre a Canadà (Obama 2008, Clinton 1993, George H. Bush 1989, Lyndon Johnson 1964, John F. Kennedy 1961) o Mèxic (George W. Bush 2001, Ronald Reagan 1981, Gerald Ford 1974).

Altres exemples, el 2011, han estat el viatge de Dilma Roussef a Argentina, quan va ser escollida president de Brasil, o d’Ollanta Humala a Brasil, o el del president colombià Santos també a aquest país.
L’objectiu d’anar a aquestes destinacions properes en els primers viatges és perquè les relacions solen ser bones i els viatges curts. És una bona prova, i senzilla, per un recentment escollit president, perquè es vagi foguejant en política internacional i augmenti la seva confiança.

És per això que a Espanya sorprèn una mica aquest entossudiment per visitar sempre primer al veí del sud, amb relacions polítiques més complicades, sobretot quan en l’agenda econòmica del nou govern del PP prevalen sobretot les relacions econòmiques amb Europa, és a dir, França i Alemanya, que en principi serien viatges més senzills com a “debut” presidencial.

La política està feta sovint de símbols que es compleixen de legislatura en legislatura. El viatge a Rabat i la visita al rei del Marroc és obligada –i ja tradicional-, sembla, en la política espanyola, i no anar ja podria ser vist amb recel pel veí.

Però existeix una altra raó. Rajoy va estar tota la campanya electoral advocant per augmentar el poder de l’agricultura i pesca espanyola en el si de la Unió Europea, un poder que s’havia perdut els últims anys. Just quan amb el Marroc, a part de temes d’immigració i de lluita contra el terrorisme, està sobre la taula el veto del Parlament Europeu a prorrogar l’acord pesquer del Marroc amb la UE, del que es beneficien sobretot els pesquers espanyols. De les 119 llicències per pescar en aigües marroquines, 100 corresponen a vaixells espanyols, sobretot andalusos i canaris, i s’estima que els danys per a la flota que ha d’abandonar els caladors s’elevaran a uns 30 milions d’euros. També, com indica Luís Ayllón, cal aprofitar que s’ha nomenat nou Govern en aquest país per tractar amb els marroquins, ja que és un avantatge que els dos executius siguin nous per intentar negociar.

Aconseguir ser peça clau en la millora de les relacions de la UE i el Marroc permetria a Rajoy anotar-se un punt important davant l’opinió pública (i també davant els andalusos, que celebren eleccions el 25 de març). Seria la seva primera victòria com a president, i la primera bona notícia del seu mandat. A més, augmentaria la visibilitat del nou president com a líder internacional.

El proper 18 de gener es complirà així la tradició, i les expectatives de la trobada seran altes per veure com actua el president. Rajoy no té res a perdre: no ha d’aconseguir cap acord obligatòriament, tan sols suavitzar relacions. Però aconseguir-ho seria una gran empenta a la confiança que es pugui tenir en ell en el futur proper. Anar a Rabat és una tradició, però també una oportunitat.


Artículo publicat inicialment a Cercle Gerrymandering




Aquest divendres, 25 de novembre, se celebraran al Marroc les eleccions parlamentàries, després d'un referèndum constitucional l'1 de juliol d'aquest any que va donar lloc a una reforma de la Constitució. Aquestes eleccions van ser programades per a setembre de 2012, però per les protestes al món àrab i de les reformes previstes, se celebra finalment amb onze mesos d'anticipació.

Divendres veurem una lluita sense precedents entre els partits polítics les prerrogatives dels quals es van ampliar lleugerament a causa de la reforma constitucional. Els partits polítics en la millor posició per arribar al govern, amb els resultats al voltant del 10% (com en 2007) i molt poca diferència, serien: Rassemblement National des Indépendants (RNI), Partit de l’Istiqlal, Parti authenticité et modernité i Parti de la justice et du développement. No obstant això, les protestes àrabs (el 20 de febrer al Marroc) i el context del país poden fer que sorgeixi algun altre partit que aconsegueixi la majoria de vots.

No hi ha res especialment innovador en la campanya del Marroc pel que es refereix a noves campanyes i a comunicació política, però m'ha agradat analitzar-ho i conèixer com ho estan fent. Hi ha coses interessants.

El Rassemblement National des Indépendants (RNI) –liberal de centre-, fundat en 1978 i que va aconseguir 39 escons en les eleccions de 2007, disposa d'una Web moderna (no deixeu de veure-la), millor que moltíssims partits occidentals. Té canal a Twitter, Facebook o Youtube, i un disseny cuidat. Entre les seves accions m'ha resultat curiós el gran ús de vídeos i la seva gran infraestructura per realitzar trucades telefòniques, no només a través de voluntaris i militants, sinó que també són els propis candidats els qui participen. La proximitat, a través de la Xarxa però també offline (amb trucades o autobusos que recorren el país) sembla ser la seva major fortalesa en aquesta campanya.
A la web disposen també d'una iniciativa interessant, “Posez-nous vos questions”: hi ha un formulari amb el qual enviar-los preguntes, que ells responen cada setmana en vídeo.

El Partit de l’Istiqlal (PI – partit de la independència) –de centre-dreta i nacionalista-, creat el 1943, té una Web molt antiquada, molt textual (i només en àrab) i cap presència a les xarxes socials. No obstant això, en clicar en la seva televisió (Mizane.tv) tot canvia a millor de manera sorprenent. En aquesta web, molt visual i basada totalment en vídeos, podem trobar la història del partit, el seu programa electoral, les accions de les seves joventuts, el que han fet aquests últims quatre anys, etc… tot en vídeos, penjats a Youtube i a Dailymotion, i difosos a Twitter i Facebook. Sembla com si la seva campanya depengués absolutament del vídeo per a la seva difusió, quelcom que mai hi havia vist fins ara. La web està també preparada per veure's a través dels telèfons mòbils, que és com estan difonent la seva campanya i que explica el perquè de l'ús constant de vídeos.

El Parti authenticité et modernité (PAM) –conservador i de suport al rei-, creat en 2008 i fundat per Fouad Ali L'Himma , exministre d'interior i amic íntim del rei, no usa xarxes socials i la seva Web és senzilla, però podem trobar el seu programa i els seus noticies i esdeveniments, encara que és més textual que gràfica. Disposa d'una pàgina on els simpatitzants poden deixar missatges de suport i d'un fòrum on discutir i proposar temes de debat.

El Parti de la justice et du développement (PJD) –conservador i islamista-, amb 46 diputats el 2007, disposa d'una Web especialment densa i amb bàners/gifs animats, però amb molta informació (gairebé tot en àrab). Predomina el vídeo en la seva campanya, així com la presència a Youtube (238 vídeos penjats), Twitter, Flickr i Facebook. També és el primer partit en el qual veig que es fa una crida directa als marroquins que viuen fora de les seves fronteres.

Les campanyes es modernitzen, també al Marroc, i els partits utilitzen les eines que millor els van, especialment el vídeo, on amb una població de 33 milions de persones, hi ha 33,8 milions de mòbils, amb una penetració del 104%, mentre que Internet només té una penetració del 34% a les llars. Es tracta, ara i sempre, de fer arribar el missatge a la ciutadania, de la millor forma possible.


RSS Blogger