Quan acaba una campanya electoral, les bases solen estar cansades, i és
difícil que tornin a “enganxar-se” a l'acció fins a les següents
eleccions. No obstant això, sí que hi ha molts activistes que li han
agafat el gust a fer campanya i a ajudar al candidat, però sovint, des
del partit se'ls oblida fins que no arriba el següent procés electoral.
Però
això era abans. En l'actualitat, i sobretot gràcies a la Xarxa i al
slacktivism o activisme de sofà, qualsevol pot seguir ajudant sempre que
se'ls donin opcions i activitats a realitzar. Mai se solia fer, però
si que hi ha alguns països i alguns partits que han vist en l'ús de la
seva gran base de dades de campanya una gran possibilitat per fer
campanya permanent. Exposo alguns casos:
1. The Action. El 20 de
novembre, tan sols dues setmanes després de la victòria d'Obama en les
eleccions nord-americanes, tots els simpatitzants van rebre un email on
se'ls demanava que continuessin ajudant, entrant en la web The Action.
Allí es poden trobar activitats i material de campanya i per a difusió en
xarxes socials per demanar-li al Congrés que posi fi a les retallades
d'impostos del 2% pels més rics, que ha de pagar la classe mitjana.
Aquesta és la primera campanya post-eleccions. Tal com ja va indicar el
propi Obama el 13 de novembre en una trucada telefònica per 30.000
voluntaris: “l'elecció no és un punt final. Cal mantenir-se actius.
Ningú es pot detenir ara“.
El president i el seu equip de campanya
semblen haver après de l'error de 2008, quan no van aprofitar les dades
per aconseguir un moviment actiu de base. Aquest intent no va arribar
fins al següent any, amb Organizing for America, però quan molts
exvoluntaris no havien estat “endollats” des de mesos abans.
2. La ola bolivariana. El 7 d'octubre van tenir lloc les eleccions presidencials a Veneçuela, en el qual va ser reelegit el president Hugo Chávez per a un tercer mandat consecutiu. La ola bolivariana era el nom del seu exèrcit d'activistes. Una vegada conclosa la campanya, no obstant això, l'onada contínua, encara que en aquest sentit cal dir que la raó més probable és perquè tenen eleccions regionals el proper 16 de desembre. Des del seu web es proposen activitats i els simpatitzants poden pujar el que fan i difondre-ho, també estan les últimes notícies sobre Chavez i els candidats regionals del seu partit.
M'ha cridat l'atenció el seu karaoke, mitjançant el qual surten als carrers del país amb una càmera i graven a la gent cantant la cançó emblema “Chávez cor del teu poble”.
3. Voulu le 6 mai (volgut el 6 de maig). Es tracta d'una campanya del PS francès, el líder del qual, François Hollande va guanyar precisament aquest dia les eleccions presidencials. La campanya surt una mica tard, sis mesos després de la victòria, però intenta aconseguir en primer lloc recordar l'efemèride, i en segon lloc mobilitzar als antics voluntaris socialistes.
La campanya gira entorn de set cartells i fulletons que es poden trobar a la Web. Aquesta campanya permetrà als activistes poder explicar i defensar o discutir -al carrer i online- les prioritats implementades pel govern des que va ser triat. Es volen mostrar imatges de persones directament afectades per les reformes per mostrar els assoliments del govern: la prioritat a l'ocupació, la joventut, l'educació, o les accions per a l'habitatge.
Tot l'èxit dependrà de les activitats que es proposin i de la interacció que aconsegueixin crear entre els mateixos membres i el propi partit. Sigui com sigui, és una excel·lent manera de conservar les relacions adquirides durant la campanya, d'aprofitar i ampliar les dades recaptades i sobretot, de seguir mantenint a la gent activada per fer campanya permanent.
Etiquetes de comentaris: Activisme, Estats Units, França, Veneçuela
Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord, més conegut com Talleyrand (1754-1838) va ser un polític i diplomàtic francès que va conviure amb el poder durant els períodes més convulsos de la història francesa i europea: l’Ancien Régime, la Revolució, el Directori, El Consolat, l'Imperi Napoleònic, la Restauració i el regnat de Louis-Philippe.
Per aconseguir-ho, es va valer de la seva astúcia i dels seus diferents aliats, que anava canviant amb el temps per mantenir-se en altes cotes de poder. La seva vida personal i política és controvertida, però va ser també un dels millors i més brillants diplomàtics de la seva època i va ajudar a crear la història d'Europa que coneixem avui, amb una pau duradora fins a 50 anys després de la seva mort.
Pas a llistar alguns fets de la seva vida:
1. Als 15 anys, el 1769, Talleyrand va entrar en el seminari i es va fer sacerdot, però les influències de la seva família i el seu bon acompliment el van fer escalar ràpidament en l'estructura del clergat arribant a diputat i obtenint reconeixement, la qual cosa va fer que en arribar la revolució francesa el 1789, Talleyrand fos escollit com a membre del Comitè de Constitució de l'Assemblea Nacional. “Casualment” el seu tema favorit fou el repartiment a parts iguals de les herències que implicava la supressió del dret de primogenitura. Ell aconsegueix així una bona herència, ja que no era el primogènit de la seva família.
2. El 1790, encara sent Bisbe (tremendament faldiller) i membre de la jerarquia eclesiàstica, suggereix i participa activament en la confiscació dels béns de l'Església per la Revolució, a més aquest mateix any exerceix la presidència de l'assemblea. Se separa definitivament de l'Església a l'any següent.
3. El 1792, es dispara la seva carrera diplomàtica quan és enviat en missió com a Ambaixador a Londres. Malgrat l'atmosfera hostil, obté la neutralitat dels anglesos. Torna a França al juliol i, anticipant-se també “casualment” a l'anomenat Regnat del Terror, se'n va novament aprofitant un passaport que li va expedir Danton.
4. L'any 1797, després de tornar a França, Talleyrand obté el Ministeri de Relacions Exteriors de França, gràcies a la intervenció de la mare d'Eugène Delacroix. Poc després coneix al jove general Napoleó Bonaparte. Valent-se dels seus contactes i encant social, aconsegueix que Napoleó el consideri essencial en els seus plans. Talleyrand se sumarà a la conspiració de Napoleó, que desembocaria en el Cop d'estat del 18 de Brumari el qual, quan finalment va estar llest per actuar el 1799, va ser motiu perquè Talleyrand renunciés al ministeri. Així i tot, poc va trigar a tornar a ser nomenat Ministre de Relacions Exteriors de França.
5. Napoleó el necessitava pels seus contactes i dots diplomàtics. Talleyrand s'encarrega d'utilitzar la seva habilitat per signar el Tractat de Camp Formio en 1797, permetent així donar el primer pas cap a la consolidació definitiva del futur Primer Imperi Francès.
6. El 1804 es deté al cuasi hereu al tron Duc d'Enghien. Talleyrand li diu a Napoleó que ha d'afusellar-ho i aquest així ho fa. Amb això Talleyrand es garantia el que mai el gran general i l'antiga dinastia monàrquica poguessin reconciliar-se o aliar-se, quelcom que a l'omnipotent diplomàtic i polític no li convenia. Talleyrand va sortir il·lès de l'assumpte, ningú podia relacionar-ho amb els esdeveniments ja que ell no havia participat en ells “per se”. Però amb aquesta mort s'assegurava el seu paper en la política francesa després que Napoleó caigués, en tenir ell la llibertat de poder comptar amb l'aliança tant dels Borbó com de Napoleó Bonaparte, d'acord a la seva conveniència.
7. El 1807, i malgrat ser ja el noble més important de França, la “política guerrera” de Napoleó comença a molestar-lo. Sent Talleyrand algú acostumat a obtenir el que desitja per mitjans com la manipulació, la influència o la negociació, la seva visió sobre les polítiques imperials dista molt de la de l'emperador, la qual cosa el porta a criticar aquesta política i al mateix Napoleó Bonaparte i a donar informacions al tsar Alexandre I.
8. El 1814, preveient la caiguda de l'imperi, maniobra hàbilment per deixar París als aliats i a Lluis XVIII, cosí del Duc d'Enghien. Al final, l'aliança entre Rússia i Prusia que ell mateix va promoure, la impopularitat de Bonaparte i en última instància el debilitament de França internacionalment, causat en gran mesura perquè Talleyrand es negava a reasumir el liderat del Ministeri de Relacions Exteriors va significar la caiguda de Napoleó i del seu govern. L'1 d'abril de 1814 és triat pel senat president del govern provisional. Signa l'armistici amb els aliats, eleva a Lluis XVIII al tron i és nomenat Primer Ministre de França, i per si fos poc, també passa a exercir el càrrec de Ministre de Relacions Exteriors.
9. El 16 de setembre de 1814 se celebra el Congrés de Viena, que era l'acte amb el qual les potències planejaven posar-li fi definitiva al poder francès. La màxima aspiració de la comunitat europea era deixar a França en extrem vulnerable, sancionar-la en la mesura del possible i reguardar l'hegemonia continental per a la resta dels països. Talleyrand, una vegada iniciat el Congrés de Viena s'encarrega d'organitzar festes per aconseguir aliats i sobretot de treure profit de les diferències i conflictes entre les altres potències europees, amb la qual cosa aconsegueix esquivar pràcticament totes les sancions a França, permetent la creació, en comptes de la caiguda del país gal, d'un equilibri polític i territorial que duraria mig segle.
12. El 1837 aconsegueix reconciliar-se amb l'església abans de la seva mort el 17 de maig de 1838. Se li rendeixen funerals oficials el 22 de maig.
El seu llegat, de 50 anys prop del poder, amb qualsevol règim, fa d'ell un veritable animal polític i un gran alumne, en la pràctica, de Maquiavelo. Els seus dots de negociació, d'oratòria i d'estratègia el van fer gairebé invencible.
A més, ens ha deixat algunes frases per al record: “Amb les baionetes, tot és possible. Menys asseure's damunt”, “Conec a algú que té més esperit que Napoleó, que Voltaire, que tots els ministres presents i futurs: l'opinió pública”, “el que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible”, “Els diplomàtics pensen dues vegades el que van a dir, només per a després no dir res”, “Un art important dels polítics és trobar noms nous per a institucions que sota els seus noms vells s'han fet odioses al poble” o “La paraula s'ha donat a l'home perquè pugui encobrir el seu pensament”.
Més gent i més accions al carrer significa també més gent que parli de la campanya, que es creïn activitats al carrer, que es generi una comunitat que pugui reunir-se, dialogar, crear noves eines de campanya, convèncer als seus amics… Sense presència al carrer no es guanyen eleccions. És el boca/orella el que pot canviar un resultat electoral, ara i sempre.
En aquests últims mesos hem assistit a diferents campanyes i a diferents maneres de prendre el carrer. He escollit tres exemples com a bones pràctiques a seguir pels partits, quelcom innovador i en molts casos divertit, i sempre amb ressonància a les xarxes socials per difondre exponencialment aquestes accions. Internet és en aquests casos important en l'abans i en el durant. Abans, perquè malgrat que la visibilitat a la Xarxa és minúscula comparant amb una massiva acció al carrer, Internet pot agilitar aquest fet, ajudant, i molt, a organitzar-se entre els activistes, o promovent una trobada, i un lloc i una hora. No són necessàries milers de trucades, tan sol una comunitat online coordinada. I és important durant perquè tot el que succeeix al carrer s'envia immediatament a la Xarxa, i és vist o llegit a través de Twitter, Twitpic, Youtube o Facebook, en temps real. Si un partit aprofita aquestes eines per monitoritzar la seva activitat, disposarà d'una tremenda informació, textual i gràfica, que pot usar en el seu profit o que pot al seu torn difondre a la premsa.
Mostro els exemples que m'han cridat l'atenció:
1. Eleccions de Veneçuela
El passat 9 de juny, i des de 8 punts de la ciutat de Caracas, van sortir centenars de milers de veneçolans per acompanyar a inscriure la candidatura presidencial d'Henrique Capriles Radonski, el candidat opositor a Hugo Chávez, fins al Consell Nacional Electoral. Capriles, des de Plaza Caracas, el punt de destinació després de 10 quilòmetres de passeig, va saludar al milió de persones (segons el partit) que el seguien per donar-li ànims. Tota la ciutat es va omplir d'activistes a favor de Capriles, com una gran demostració de força. L'acte final, a la plaça Caracas, és també un símbol, ja que aquest lloc estava fins ara reservat als actespolítics de l'oficialisme. Durant tot el recorregut, a més, la xarxa es va omplir de tweets i imatges del que estava succeint.
La candidatura de Capriles va ser recolzada per 33 organitzacions polítiques, que van des de l'esquerra radical fins al centre dreta. Una vintena d'aquests partits conformen la Taula de la Unitat Democràtica: l'aliança opositora que va convocar les eleccions primàries del 12 de febrer, en les quals Henrique Capriles va resultar electe com l'únic candidat de l'oposició que s'enfrontarà a Chávez el 7 d'octubre. D'acord a les enquestes publicades a Veneçuela fins ara, Capriles concentra entre el 35 i 45% de la intenció de vot, contra més del 50% de Chávez (per cert, no deixeu de veure el seu primer vídeo electoral).
No ha estat l'única presència del candidat al carrer. Des d'aquest dia, acudeix a diferents localitats del país i passeja durant quilòmetres entre la gent. Com indica Oswaldo Ramírez, “Guanyar popularitat és el seu objectiu. Recorrerà 50 pobles de 40 municipis entre l'1 i 8 de juliol. Cap serà capital tan sols pobles. A cadascun se celebraran assemblees i caminades”. Per la seva banda, Chavez usarà la seva presència massiva en els mitjans. Segons Ramírez: “el cap d'estat edevindrà un telecandidat”.
2. Eleccions presidencials franceses
El passat 12 d'abril, una setmana abans de la celebració de les eleccions presidencials franceses, les joventuts de la Union pour un Mouvement Populaire (UMP), llavors al govern, es van activar per tenir presència en totes les sortides de les estacions de metro de Paris, ciutat on l'endemà passat, Nicolas Sarkozy, donava un míting multitudinari.
A la sortida del metro, de 15.30h a 20h, les joventuts de la UMP donaven a tots els que sortien del metro, en mà, una invitació per anar a recolzar al llavors president el següent diumenge a les 15h a la plaça de la Concòrdia.
Van necessitar prop de 800 activistes, actuant al mateix temps per tota la ciutat, per fer visible aquesta invitació. El míting va ser un èxit, encara que el resultat electoral no ho va ser-ho en absolut.
Una altra campanya similar la van realitzar a la porta de diferents instituts i col·legis majors de tota França, perquè els joves anessin a votar el dia de les eleccions.
3. Eleccions municipals britàniques
El passat 3 de maig tenien lloc les eleccions municipals en el Regne Unit, on els laboristes van obtenir el 38% dels vots enfront del 31% dels conservadors.
A l'abril, les joventuts del partit laborista van tenir la idea de crear a Twitter el hashtag #LabourDoorstep. Es tractava de mobilitzar el creixent nombre d'activistes laboristes mitjançant Twitter, per comunicar i compartir històries de les seves activitats porta a porta. Des de llavors, milers de persones van penjar desenes de milers de tweets sobre les seves experiències en les portes dels seus veïns, intentant convènce’ls perquè votessin Labour, i pujant les seves imatges a la Xarxa.
Va tenir tant èxit que el partit laborista va crear una secció en la seva web recollint tot el moviment d'activistes assolit al carrer i en la web amb la seva presència.
La iniciativa de “porta a porta” es feia sobretot als barris, però també es penjaven converses en Twitter, o imatges de trucades telefòniques.
Etiquetes de comentaris: Comunicació política, Eines de marketing, França, Regne Unit, Veneçuela
Fins a aquí res estrany. En la majoria de països, el cotxe oficial simbolitza la potent (o no tant) indústria automobilística de cada país.
En el Regne Unit, el vehicle més usat pels seus primers ministres són els Jaguar (des que està Cameron, usen un Jaguar XJ Sentinel V8). Escortats per Range Rover o Land Rover Discovery.
A Itàlia, el president i el primer ministre usen un Maserati Quattroporte. La flota del Govern també inclou Audi A6 i A8, Lancia Thesis i Lancia Thesis Stola S85, i fins i tot algun Alfa Romeo.
A Alemanya, s'usen Mercedes-Benz S-Class i els seus models precedents. L'actual cotxe d'Angela Merkel és un Mercedes-Benz S600, però també ha arribat a usar un Audi A8.
A Estats Units els presidents solen utilitzar un Cadillac DTS. Altres opcions en polítics i alts funcionaris són el Ford Crown Victoria, el Lincoln Town Car o el Chevrolet Suburban.
A Austràlia, el primer ministre usa un Holden Caprice; a Suècia un Volvo S80; a Xina un Hongqi; a Corea del Sud un Hyundai Equus VL500; a Japó un Toyota Century Royal o Nissan Prince Royal; a Veneçuela, Hugo Chavez utilitza un Tiuna UR-53AR50 o l'iranià IKCO Samand; a República Txeca un Skoda Superb (de vegades Audi A8); …
Els cotxes oficials no són tan sols un símbol, sinó també una forma d'ajudar a la pròpia indústria automobilística de cada país. No només es compren cotxes per al president o primer ministre, sinó que també per a la resta de membres del govern, diputats o alts funcionaris. A més, genera una altíssima visibilitat per a la marca, que apareix en tots els mitjans de comunicació i els vehicles dels quals són així sinònim de qualitat, seguretat i de bones prestacions.
A Espanya, el model més sol·licitat és l'Audi A8. Mariano Rajoy (com abans Zapatero) compta amb tres Audi A8 i un Mercedes Classe S. Mentre que el model favorit pels alts càrrecs és el BMW 735i, la berlina de luxe del fabricant alemany.
Com a curiositat, el govern espanyol compta amb més de 2.300 cotxes oficials a la disposició dels executius nacionals i autonòmics. És el sisè país del món amb més cotxes oficials. El ministeri que més cotxes mou és el d'Economia i Hisenda (97), seguit d'Exteriors (46), Indústria (36) i Medi ambient (34). A aquests, cal sumar els 18 vehicles que el Congrés dels Diputats reparteix a raó de nou per als membres de la Cambra alta, set per als portaveus de grups i dos per a incidències. Sense oblidar 1.200 cotxes per a les autonomies i 27.000 per a l'Exèrcit, els ajuntaments, les diputacions i altres administracions locals.
A Madrid, per exemple, els directors generals viatgen en Peugeot 407; els membres del Consell del Poder Judicial, en Alfa Romeo; i els secretaris d'Estat ocupen la part del darrere d'un Audi A6. Els ministres tenen a la seva disposició diverses unitats blindades del Peugeot 607…
Puc entendre que a Bèlgica, Irlanda, Portugal o Romania no s'utilitzi un cotxe fabricat allí, però… a Espanya no està SEAT? no hi ha altres cotxes fabricats aquí? Quin missatge se li està enviant al món sobre la qualitat d'aquests cotxes? I als seus treballadors?
Espanya és el vuitè fabricant mundial de cotxes (SEAT, Ford, Nissan…), però cap dels cotxes oficials que he llistat és un SEAT o s'ha fabricat a Espanya. No sé si per problemes amb el fabricant, per falta de seguretat o simplement per desídia i comoditat. Com deia abans, la comunicació política també es fa amb petits símbols, fins i tot quan es surt del cotxe i el polític saluda al públic.
Etiquetes de comentaris: Comunicació política, Espanya, França
Només saber el resultat electoral de les eleccions franceses, ambdós candidats
van agrair als seus simpatitzants a les seves webs el suport rebut.
Especialment emotiu és el missatge que Sarkozy ha deixat als que
visiten el seu espai.
Les properes eleccions franceses, el 10 i 17 de juny: legislatives.
Hollande haurà de fer alguna cosa aquest mes que falta per aconseguir la
majoria en l'Assemblea Francesa i començar amb bon pié la seva
legislatura. Mentre, un Sarkozy retirat haurà d'evitar un desastre de
l'UMP. Veurem.
Etiquetes de comentaris: França, Imatge, Webs electorals
El més usual és aprofitar la web per oferir activitats a realitzar, i quan millor funcionen és quan estan més definides les accions. Per exemple, quelcom clàssic en les webs de diferents partits (excepte a USA) els últims 5 anys són les “five minutes actions”: classificar les diferents activitats de suport al partit segons el temps que es necessita per realitzar-les, com per exemple feia el Partito Democratici da Sinistra el 2009, dividint les activitats en:
- 1 minut: enviar una postal, inscriure's al Newsletter, baixar-se fons de pantalla, enviar una animació o enviar un sms
- 5 minuts: registrar-se a la web, escriure a un amic/a parlant de la web o del butlletí, descarregar-se un salvapantalles o difondre un bàner
- 30 minuts: enviar una idea al partit, difondre manifestos en PDF, enviar a amics postals de temes sectorials, o participar en el seu blog
- Posso fare di piú (Puc fer més): comprar material del partit en la seva tenda virtual, contribuir econòmicament o fer-te militant.
Una altra opció era classificar aquestes accions per temàtica, per exemple com va fer l'equip de Rubalcaba en les eleccions generals de novembre de 2011.
No obstant això, aquestes accions estan passant a l'oblit, decantant-se cap a webs o minisites destinats específicament a aquest activisme, amb infinitat d'accions a realitzar i sobretot on es dóna a l'activista la major visibilitat possible, i on el simpatitzant que més ajuda obté major consideració, tant del partit com de la resta d'activistes. També destaca que les xarxes socials i la difusió dels missatges en elles es converteix en prioritària. Ens trobem amb una nova manera d'entendre i de crear xarxes d'activistes.
Ho estem veient en la campanya electoral francesa. Tant Sarkozy com Hollande li donen prioritat a l'activisme en els seus webs. Ambdues campanyes em semblen excel·lents, però ho fan de manera diferent, sent el socialista qui, al meu entendre, ofereix més novetats per al futur.
Pel que fa a Nicolas Sarkozy, el seu equip ha creat “NS Connect”, la xarxa social pròpia que es va llançar el passat 30 de març. Aquesta xarxa permet als usuaris crear el seu espai personal en el lloc www.lafranceforte.fr, integrar les seves xarxes socials (Facebook i Twitter) i organitzar totes les activitats dels activistes online i al carrer. Permet poder premiar les seves accions per recolzar al candidat i promoure la participació d'activistes sobre el terreny per donar visibilitat online a la seva acció i permetre donar idees a altres activistes o que aquests puguin participar també en aquest esdeveniment o activitat offline (reunions, porta a porta, cartells, festes locals). No obstant això, per a saber quines activitats es poden fer cal ser membre de la xarxa, o fixar-te en el costat dret de la Web de Sarkozy, on a “Mobilisation en temps réel” es veuen les activitats que va fent la gent per ajudar en la campanya, la majoria de “activisme de sofà”, per exemple fer un retweet o un “m'agrada” a Facebook, així com els badges que van guanyant els diferents activistes per assistir a esdeveniments o mítings. Si jo fos un simpatitzant, no hi ha un lloc visible on m'expliquin el que haig de fer si vull ajudar. Hauria d'entrar a la xarxa NS, o obrir el menú superior, on posa participar.
Per la seva banda, l'equip de François Hollande ha creat una web específica d'activisme, denominada “TousHollande. Agir pour le changement”. En ella veiem ràpidament quines accions podem fer per ajudar al candidat:
- Porta a porta. Tenen una acció consistent a fer porta a porta a cinc milions de llars
- Activisme online, amb diferents accions a realitzar i a difondre, dividides per temes que poden ser del nostre interès
- Eines (argumentaris, retallador d'urls per a xarxes socials, generador de documents amb els colors i tipografia corporatius, badges, imatges o ginys per inserir en webs i blogs)
- Ser ambaixador de la campanya (donar diners, crear actes, convidar a amics)
- Esdeveniments locals (prendre un cafè amb polítics propers, amb lloc i data, i marcats en un mapa, on et pots apuntar)
Però l'interessant no és la web en si, encara que recomano veure-la, sinó que aquestes accions tenen la seva corresponent gran visibilitat a la home del candidat. Així, només entrar, a dalt de tot podem veure les accions d'activisme que recomanen públicament per a aquest dia. Per exemple, avui sol·liciten difondre un document sobre “el canvi” a les xarxes socials, ajudar en el porta a porta i apuntar-se per poder votar el 6 de maig.
A la home també té especial importància un gran apartat, mobilisez vous, sobre l'acció de porta a porta a 5 milions de llars, amb un comptador (que va per 4.360.000), i que indica les properes accions perquè qualsevol pugui apuntar-se.
Perquè des del sofà és fàcil fer un tweet, però també hauria de ser fàcil veure què oportunitats hi ha per fer coses al carrer, i veure que realment s'estan fent coses. La web d'Hollande permet donar visibilitat a aquestes accions.
La creació de xarxes socials pròpies és una excel·lent eina i de fàcil ús per crear comunitat i vincles entre els simpatitzants i per segmentar, i són molt més personalitzades que veure les possibles activitats a fer a través d'altres xarxes més generalistes com Facebook.
El 2012 arribem un nou tipus de xarxes socials pròpies, aquelles hiperconectades amb qualsevol altra xarxa. És a dir, no és necessari tenir un login i password per a cada xarxa social (inclosa la del partit o candidat), sinó que es millora l'accessibilitat, i es pot pertànyer a una xarxa tan sols entrant des d'una altra xarxa, per exemple amb el login i password de Facebook o Twitter. Una altra característica és que vol crear activistes “totals”, no només online, sinó que també es moguin fent campanya al carrer.
És l'exemple de “NS Connect”, la xarxa social de Nicolas Sarkozy que es va llançar el passat 30 de març. Aquesta xarxa permet als usuaris crear el seu espai personal en el llocwww.lafranceforte.fr, integrar les seves xarxes socials (Facebook i Twitter) i organitzar totes les activitats dels activistes online i al carrer. Des del punt de vista tecnològic, NS Connect té capacitat per integrar totes les eines dels usuaris d'Internet en una mateixa plataforma personalitzada i poder premiar les seves accions per recolzar al candidat. Des del punt de vista polític, NS Connect és la primera eina que permet a activistes fer la transició entre l'activisme online i la mobilització sobre el terreny. Permet promoure la participació d'activistes sobre el terreny, per donar visibilitat online a la seva acció i permetre donar idees a altres activistes o que aquests puguin participar també en aquests esdeveniments o activitats offline (reunions, porta a porta, cartells, festes locals). Els usuaris també poden crear i organitzar les seves pròpies activitats i assenyalar-les en mapes; i, per descomptat, aporta iniciatives i idees per a l'activisme online (votar enquestes, compartir directament continguts a Facebook i Twitter des de la plataforma, etc…).
A “NS Connect”, els usuaris poden integrar els seus perfils de Facebook i Twitter, i monitoregar i arxivar totes les seves activitats com a online i sobre el terreny i els de els seus amics. Aquesta eina els permet així mateix impulsar i coordinar millor les seves accions.
“NS Connect” permet als usuaris obtenir recompenses, des del seu compte, per a totes les accions de suport que es realitzen en línia o en el carrer. Qualsevol acció per ajudar a Nicolas Sarkozy, de la més modesta -crear el seu compte en el lloc, compartir un article a Twitter, etc., a la més important -comprometre's a participar en alguna activitat al carrer- és recompensada amb un badget virtual, compartible en xarxes socials, que mostra la implicació de cada activista.
Un altre bon exemple de creació d'una xarxa social d'activistes és el creat a Yucatán, Mèxic, pel candidat a Governador Rolando Zapata (PRI). En el seu cas, em sembla més que interessant pel seu relatiu baix preu si ho comparem amb NS Connect o plataformes similars. El seu equip de campanya ha creat una senzilla aplicació en Facebook, denominada “Enrólate”, mitjançant la qual qualsevol pot apuntar-se i realitzar accions a favor del candidat, obtenint punts segons l'activitat realitzada. Els punts donen la possibilitat d'obtenir materials de campanya o fins i tot invitacions per conèixer personalment al candidat.
En el cas de “Enrólate”, té una contraprestació presencial, ja que se sol·licita que els activistes passin per les seus del candidat per aconseguir el seu carnet i un primer lot de productes i materials de campanya, aprofitant així per aconseguir més dades i informació sobre cada activista.
Tots dos exemples, el de Sarkozy i el de Zapata, provenen d'una primera eina de punts per activisme online, ja llunyana –de 2007- creada per l'equip de Rudolph Giuliani per a les primàries republicanes de 2008. En el seu cas, seguia una estructura piramidal que s'ha relaxat el 2012, i que permetia obtenir punts sobre el que feien els teus amics activistes. En l'actualitat, se segueix demanant enrolar amics per obtenir punts, però no s'obtenen punts de les seves accions.
Sigui com sigui, aquesta interconectividad a les diferents xarxes socials des d'una sola plataforma millora la visibilitat de les accions de ciberactivisme i permet una major participació i involucració en campanya dels simpatitzants. Caldrà seguir de prop la seva evolució.
Etiquetes de comentaris: Activisme, Facebook, França, Mèxic, Participació
A Le Bourget, prop de París, i davant 10.000 militants socialistes, Hollande
va parlar el passat 22 de gener durant hora i mitja, donant un discurs que ningú esperava i que ha estat citat com un dels millors dels últims
anys en la política francesa i mundial. Barrejant allò personal i allò
polític, i citant a Albert Camus, i glossant passatges de Martin Luther
King, John F. Kennedy, Barack Obama i William Shakespeare, Hollande va
demanar als francesos que li ajudin a construir “el somni” de la
justícia i la dignitat humana.
El discurs, d'estadista i
minuciosament preparat per ell mateix, va ser àmpliament lloat per tot
l'espectre socialista francès i va canviar de cop la percepció que es
tenia d'Hollande, un socialista “suau” i un líder previsiblement
mediocre, habitualment pausat i moderat.
Abans-d'ahir va
començar la campanya electoral francesa, i l'equip d'Hollande ha utilitzat aquest
famós discurs de Le Bourget amb el llançament del seu vídeo electoral.
Clip officiel de campagne de François Hollande -... por francoishollande
En
ell, s'entremescla el relat progressista francès, amb l'ús de frases
del discurs, igual que es va fer amb el vídeo Yes, we can d'Obama. Com
excel·lentment indiquen a Pasaporte diplomático, es tracta de “un anunci
vibrant, àgil, emocionant de vegades i nodrit pel discurs del passat 22
de gener. En l'espot s'insisteix en la idea d'igualtat com a valor
essencial, i es remarquen termes com el de treball, mèrit, justícia,
solidaritat, unió, esperança i finalment canvi, la paraula clau en la
campanya d'Hollande (El canvi és ara)”. No puc deixar de destacar l'ús
del relat històric, que comença amb la revolució francesa i segueix amb
la tercera república (1841-1940) de Jules Ferry, el front popular de
Léon Blum el 1936, De Gaulle el 1945 i sobretot Mitterrand el 1981.
Hollande
es presenta com el continuador d'aquesta història de cerca d'igualtat a
França. El seu vídeo electoral està plagat de petites picades d'ullet
simbòliques que volen relacionar èpoques, discursos, idees. Rememorar i
crear la percepció -i l'emoció- que és l'hora de continuar canviant el
país.
Dels millors vídeos que he vist. Ho recomano sens dubte.
Diumenge passat 22 de gener, François Hollande feia el seu primer míting
de campanya, iniciant així el seu intent per arribar com a president al
palau de l'Elisi, el proper 6 de maig, i ser el segon socialista
francès que ho aconsegueix, després de Mitterrand el 10 de maig de 1981.
Precisament l'any passat va fer 30 anys d'aquesta efeméride, i va ser
molt comentat a França i molt aprofitat pels llavors candidats a les
primàries socialistes, entre ells, Hollande.
A Le Bourget, prop de París, i davant 10.000 militants socialistes, Hollande va parlar durant hora i mitja, donant un discurs que ningú esperava i que ha estat citat com un dels millors dels últims anys en la política francesa i mundial. Barrejant allò personal i allò polític, i citant a Albert Camus, i glossant passatges de Martin Luther King, John F. Kennedy, Barack Obama i William Shakespeare, Hollande ha demanat als francesos que li ajudin a construir “el somni” de la justícia i la dignitat humana. És conscient que encarna el desig de vèncer de l'esquerra: “Sento una profunda emoció, la d'expressar la vostra convicció, la vostra voluntat, la vostra esperança”.
El discurs, d'estadista i minuciosament preparat per ell mateix, va ser àmpliament lloat per tot l'espectre socialista francès i va canviar de cop la percepció que es tenia d'Hollande, un socialista “suau” i un líder previsiblement mediocre, habitualment pausat i moderat. Diumenge va demostrar que té idees i que pot ser un gran lñider, davant l'entusiasme i fervor dels seus simpatitzants. El seu discurs no va ser merament retòric, sinó que va estar esquitxat de propostes concretes. No obstant això, Le Monde ha descobert en l'hemeroteca la font de la seva inspiració: el discurs que va obrir la campanya triomfal de François Mitterrand el 1981.
No és l'única semblança. Com indiquen a El País, la campanya s'ha llançat, a idea del propi Hollande, el 22 de gener: gairebé un mes abans del que ho van fer Jospin i Royal en anys anteriors, i gairebé a la mateixa alçada (el 24 de gener) en què Mitterrand es va llançar a la batalla. La història recent també ensenya que és en aquest moment quan es decideix la tendència final de les enquestes. Nicolas Sarkozy va llançar la seva carrera al gener en 2007, i el seu avantatge ja no es reduiria ni un mil·límetre.
La segona decisió va ser escriure ell el discurs, incloent passatges molt personals (la seva infància a Normandia, el seu pare conservador…) i una dotzena llarga de propostes concretes, apostant per l'esquerra clàssica. Ho va fer per sorpresa, sense comptar amb els seus assessors, que havien anunciat que el programa seria anunciat només dijous vinent.
La tercera similitud amb Mitterrand és l'ús de frases i eslògans d'aquest, canviant-los una mica, per descomptat, però mantenint el mateix sentit. També a Slate.fr han trobat uns quants, jugant al joc de relacionar textos.
Mitterrand és un mite a França i Hollande vol ser com ell. El seu gran discurs i els diferents símbols que volen recordar i relacionar ambdós polítics és la primera aproximació. Recordem que també Obama ho feia amb Lincoln o Kennedy i li va funcionar. Són petites picades d'ullet simbòliques que volen relacionar èpoques, discursos, idees. Rememorar i crear la percepció -i l'emoció- que un gran líder pot tornar a néixer.
Els polítics entren a Tumblr i els utilitzen com a diaris de campanya, però de diferent manera.
El passat 24 d'octubre, un tweet des del compte de Barack Obama
anunciava la creació del seu canal a Tumblr. Per qui no ho conegui, es
tracta d'una plataforma de microblogging que permet als seus usuaris
publicar textos, imatges, vídeos, enllaços, cites i àudio. Els usuaris
poden «seguir» a altres usuaris registrats i veure les entrades
d'aquests conjuntament amb les seves. També és molt senzill compartir:
les seves característiques ho fan perfecte per viralizar continguts: es
poden compartir els missatges i posts directament des de Tumblr
(reblog), compartir-ho a Facebook o Twitter i és molt més fàcil de
personalitzar que altres plataformes de blogs, amb plantilles gratuïtes o
de pagament o fins i tot la possibilitat de crear el teu propi
template.
Però l'eina no ho és tot, sinó que l'important és com s'utilitza. En aquest sentit, l'equip d'Obama va intentar donar-li la volta a la difusió dels seus continguts. Des de Tumblr els seguirà difonent, però d'una manera molt més informal. No obstant això, la característica principal és que el que es publiquen són continguts (textos, imatges, vídeos) de simpatitzants del candidat, que poden participar així en la web. Tal com indicaven en el seu primer post: “Ens agradaria que Tumblr sigui un esforç col·laboratiu per explicar històries, un lloc perquè la gent en tot el país comparteixi el que succeeix en els seus respectius llocs”. És un espai en el qual poder contestar a preguntes, en el qual rebre fotos o vídeos de tot el país i on els activistes poden dir què fan a favor de la campanya, explicant també les seves pròpies històries i idees.
Aquest Tumblr és, doncs, una eina per explicar tant el més destacat de la campanya com sobretot per aconseguir participació dels activistes i una bona comunitat de persones que ajuden en campanya i ofereixen noves idees.
Per cert, que no és l'únic Tumblr d'un candidat. Per a la campanya francesa a les presidencials de 2012, el socialista François Hollande i el seu equip també han creat un Tumblr, encara que aquest no és participatiu sinó informatiu. Tal com indica Ana Polo, el 23 de desembre s'engegava una pàgina de François Hollande a Tumblr,, per donar a conèixer els aspectes més “informals” de la campanya. Sota el títol de “Els secrets de la campanya web. Tot allò que mai haguessis cregut aprendre d'una web-campanya presidencial”, la pàgina serveix per col·locar vídeos i informacions que donen mostra del que es cou en el “backstage”.
La diferència entre ambdós Tumblr és notable, sent el participatiu el més interessant i el més comentat i compartit, ja que ofereix molt més interès. Tampoc és la primera vegada que veiem aquestes eines participatives de comunicació de campanya. El PSOE va usar un blog col·laboratiu semblant tant en les eleccions municipals com en les generals de 2011, denominat “Esta es mi acción”, on qualsevol voluntari del partit, o simpatitzant, podia explicar el que pensava o el que havia fet per a la campanya. Els diferents voluntaris expliquen el seu dia a dia, algunes campanyes o accions al carrer, el que es troben o el que senten. Era un punt de trobada i també un bon banc d'idees per a la resta d'activistes del partit. Era també, perquè no dir-ho, un lloc on recolzar-se i animar-se uns a uns altres i explicar què fan.
A través d'aquestes eines: tumblr o blogs col·laboratius, es pot generar una bona comunitat de persones que se sentin partícips de la campanya, compartint les seves idees i les seves campanyes locals sovint amagades pels grans mitjans i que no tenen amplificació en la resta de seus locals. El to informal també ho fa molt més emotiu i més allunyat de la comunicació política usual de partit.
Etiquetes de comentaris: Eines de marketing, Estats Units, França, Participació, Presidencials 2012