Bloc | Sobre mí | Contacte | Treballo a

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Posicionament. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Posicionament. Mostrar tots els missatges

El logotip de “I♥NY” va ser creat per Milton Glaser el 1977, i consisteix en la lletra I en majúscula, seguida d'un símbol de cor vermell (♥), sota els quals estan les lletres N i Y en majúscules, escrites amb la font American Typewriter. Glaser esperava que la campanya durés només un parell de mesos i va realitzar el treball pro bono, encara que la innovadora icona pop es va convertir en un gran èxit i ha continuat la seva venda al llarg dels últims 40 anys.

Com indiquen a El Mundo, és una de les declaracions d'amor més populars i plagiades a tot el món, un crit d'admiració a la ciutat dels gratacels. Durant anys, el lema ‘I♥NY’ (‘Estimo Nova York’) ha servit per promocionar la ciutat i ara, les autoritats pretenen llançar una nova campanya de cinc milions de dòlars en la qual es convida als turistes i als novaiorquesos a renovar l'emblemàtic logotip. “Aquesta campanya reinventa un dels majors actius del nostre estat, l'icònic ‘I love NY’ que és conegut al món sencer com un dels símbols més reeixits de la història“, va afirmar el governador de l'estat, Andrew Cuomo. El governador va destacar que el turisme és “vital” per a l'economia de l'estat, amb la creació de mig milió de llocs de treball i que genera desenes de milers de milions de dòlars en ingressos per a les arques públiques.

“I love NY” ha convertit a la ciutat de Nova York amb el pas del temps en un de les icones del city branding, un exemple del posicionament com a marca d'una ciutat, creant una imatge de la ciutat a través d'aquest logo o eslògan. Una marca de ciutat definida no només atreu turisme, com indicava Mario Cuomo, sinó també negocis, estudiants, esdeveniments, congressos, i s'aconsegueix que la ciutat sigui anomenada pels mitjans de comunicació. En termes interns, els ciutadans es mostren més orgullosos, més feliços per viure en una ciutat reconeguda mundialment.

En aquest context, i especialment a Europa, les ciutats ja no són només ciutats sinó productes que han de “vendre's en el supermercat del món”. Un món competitiu, on la història o la cultura acumulada ja no són suficients per atreure al turista.

Un altre dels exemples de city-branding que han fet furor els últims anys els tenim en l'èxit de l'eslògan d'Amsterdam, “IAMsterdam”, que va inaugurar els eslògans que usen paraules de la pròpia ciutat, i on s'emmarquen eslògans i ciutats com “cOPENhagen: Open For You”, “TOTALLY LondON”, “BErlin: Be Open, Be free, Be Berlin”, “MOscOw”, “MADrid: mad about you”, “I FEEL sLOVEnia” u “OnlyLYON”, entre d'altres.
A més, com en el cas de “I love NY”, no es tracta solament de samarretes o logos, sinó de tota una gamma de productes i dissenys amb l'eslògan de cada ciutat (podeu veure alguns exemples gràfics en aquest post de Sergio Monge ).

Però el disseny o pensar un logo o eslògan no serveix de res si no hi ha una estratègia darrere, de posicionament de la ciutat, d'anar tots alhora i de buscar idees creatives per aconseguir que la ciutat sigui reconeguda. És, a més, en moments de crisis, quan es fa més necessari que mai aconseguir que la ciutat o el país emergeixi i aconsegueixi atreure nous públics, noves inversions i noves idees.

No parlem tan sols de crisi econòmica, sinó de qualsevol classe de crisi. A Islàndia, el 14 d'abril de 2010 va entrar en erupció el volcà Eyjafjallajökull, escampant cendra volcànica diversos quilòmetres a l'atmosfera, la qual cosa va portar al tancament de l'espai aeri sobre la major part del nord d'Europa a partir del 15 d'abril, afectant els plans de viatge de milions de passatgers, i creant la sensació al món que Islàndia havia quedat sepultada sota aquesta cendra. Un any després, es calculava que el país havia perdut el 50% del seu turisme, els beneficis del qual constituïen en 2009 el 17% d'ingressos d'Islàndia.

Davant tal desastre, el govern islandès va crear la campanya “Inspired by iceland”, que va començar ja al juny de 2010 amb “l'hora d'Islàndia”, on durant una hora, islandesos i visitants havien d'enviar missatges fent una crida per visitar el país. Es van enviar més d'un milió de missatges i 5 milions de twets, encara que l'eslògan va tenir la seva màxima difusió el 2011. La campanya, especialment activa en xarxes socials volia mostrar al país com un lloc de bellesa i diversió. A part de la Web, van crear un canal a Twitter, Facebook y Tumblr, a més de Vimeo i Youtube, on penjaven nombrosos vídeos sobre Islàndia, els seus paisatges i fins i tot paraules de turistes que recomanaven visitar-ho. Es tractava d'això, de compartir en xarxes socials el que era Islàndia per als islandesos i el que havia estat per als visitants. Precisament va ser un vídeo el que va fer conèixer de nou al país, i recuperar –i fins i tot augmentar- la seva taxa de turistes. Un veritable èxit, no només per l'eslògan, no només per les xarxes socials, sinó per la idea i per la creativitat en difondre-la. La campanya va guanyar nombrosos premis, però el més destacat va ser que Islàndia va ser triat com el país número 1 per visitar per l'USA Today i entre els millors 10 per Lonely Planet.
El 2011, a més, la campanya va anar més enllà, amb persones que penjaven en vídeo la seva invitació personal a qui volgués visitar-los. Per exemple, l'alcalde de Reykiavik oferia un menjar a l'ajuntament amb una degustació del sushi local; o el ministre de Turisme oferia als viatgers compartir el seu bany de peus. Fins i tot la gent normal, sense càrrecs polítics, oferien al món la seva invitació per descobrir una mica del seu país: pot ser un passeig per la muntanya, un plat del ric menjar local, un bany termal,… Va participar fins i tot el president del país, oferint un menjar a la seva pròpia casa, de pankaques amb melmelada de ruibarbre. Va ser un èxit de campanya, i com a mostra, el vídeo que ho va començar tot, que molts/as haureu vist ja segur:


Un altre bon exemple va ser el de Japó després del tsunami i la fallida de la central nuclear de Fukushima de 2011. Els turistes van deixar d'anar, però el govern japonès va tenir una idea: adquirir 10.000 bitllets d'avió gratuïts per a viatgers estrangers, la qual cosa permetrà descobrir els encants nipons a partir d'abril de 2012. Per a això, s'havia d'emplenar la sol·licitud en la web oficial de l'Oficina de Turisme, especificant la regió que volíem visitar. Tenint en compte tots els participants registrats en la base de dades, les autoritats van seleccionar a alguns que tindran dret als bitllets d'avió a Japó sense cap cost. Al final del viatge, aquests afortunats hauran de fer alguna cosa: hauran d'explicar les seves experiències en un diari de viatge, a part, per descomptat, del que hagin fet durant el viatge a les seves pròpies xarxes socials: imatges, vídeos, contactes, textos sobre el bonic que és Japó, etc…

Altres bons exemples són els de Suïssa, amb un vídeo, denominat “We do whatever it takes to make your walking holidays perfect” sobre la bellesa de les rutes senderistes pel seu país, que va tenir tal èxit que els seus protagonistes han aparegut en més vídeos mostrant altres coses de la seva terra.
Els protagonistes de l'espot “Suïssa, molt més que muntanyes” van aconseguir tanta difusió viral que l'oficina de turisme del país alpí va crear ex profeso per als personatges la campanya online Vacances sense Internet en la qual l'usuari podia xatejar per Facebook amb els grangers i participar en un concurs per guanyar un viatge a un racó sense cobertura de les muntanyes suïsses. Tot molt irònic.
 

També Holanda ha creat una bona iniciativa online, en diferents idiomes, a la qual han cridat “Holanditis”: “Es denomina holanditis a aquest efecte positiu que provoca en el cos i en l'ànima visitar Holanda. Es manifesta en forma d'una passió taronja que creix dins de tu irremissiblement”. A través de textos i vídeos còmics que volen convertir-se en virals fan una crida a visitar el país, alhora que van explicant el millor d'Holanda per qui no ho coneix. La campanya es realitza explicant que hi ha maneres de guarir l'holanditis (tornant) i diu els seus símptomes (per exemple, tan sols menges formatges Edam, Maasdam i Gouda).

La creativitat, sempre, és el més important, i en temps de crisi, encara més.

Per cert, per qui estigui interessat en el tema, demà i demà passat se celebra a Torroella de Montgrí (Baix Empordà) una nova edició (la quarta) del  Seminari ‘Marca Ciutat’, l'esdeveniment de referència en màrqueting de ciutats i destinacions a Catalunya, dirigit per Pau Canaleta i Marc Teixidor.

El passat 23 de gener es va presentar el canal del Vaticà a Youtube dedicat al papa Benedicte XVI. I en tan sols una setmana, tal com indicava la Vanguardia, ja va registrar un total de 740.000 entrades.

El portaveu del Vaticà, Federico Lombardi va precisar que el canal es col·loca, segons la valoració dels experts de Google en la mateixa línia que altres canals institucionals existents a la xarxa i que porten funcionant molt més temps, com pot ser el canal de la casa reial britànica (The Royal Channel) o de la reina Rania Al Abdullay, de Jordània.
Al canal del Vaticà, ja amb 1.500 subscriptors, s'ofereixen breus notícies en format vídeo sobre l'activitat de Benedicte XVI en diferents idiomes: espanyol, anglès, alemany i italià.



Dels vídeos més vistos (i també destacats en la web) estan els que parlen de l'opinió del Papa sobre l'holocaust, que tantes crítiques li han portat al seu país natal, Alemanya, fins i tot per Angela Merkel, que va instar al Papa Joseph Ratzinger a "deixar clar" que el Vaticà no tolera la negació de l'Holocaust, després de l'escàndol suscitat per la rehabilitació de quatre bisbes seguidors del carismàtic ultraconservador Marcel Lefevre.

No és només per comunicar més personalment el missatge del Papa i donar a conèixer el que fa, sinó que tal com indiquen a PCWorld Itàlia, el posicionament a Internet del Papa i del Vaticà, fins ara infrautilitzat, es veurà molt millorat. Actualment, en efecte, una recerca a Google amb paraules clau com "Papa" porta a una sèrie de resultats que, immediatament després de les pàgines de google News i Wikipedia, recull al capdavant llocs com Nonciclopedia.com que defineix a Ratzinger com "el vell cap dels fonamentalistes catòlics", o el link a la cançó "Papa can you hear me? " molt abans que qualsevol link a webs del Vaticà o a documents oficials del papat.

Per cert, i parlant de religió, llegeixo en el blog de Carlos Guadián que també el Dalai Lama ha entrat al món de les noves tecnologies, en el seu cas, amb un canal a Twitter (encara que a mi ara mateix no m'hi deixa accedir).
Actualització: finalment ha resultat ser un fake. Anava a esborrar-ho però he pensat que donat el gran èxit que ha tingut, dóna una mica la imatge del que la religió pot triomfar utilitzant el web 2.0. Potser s'haurien de pensar fer quelcom semblant, aquest cop de veritat ;)

imagen-10

En la societat actual, informatitzada i totalment depenent de google, la presència dels polítics a la xarxa és òbvia amb només escriure el seu nom en el cercador. Si el polític no fa cap esforç a crear el seu propi espai en Internet, aquesta és la imatge que es tindrà d'ell o ella: el que google posa en les seves primers deu resultats (el 90% de cerques no passen de la primera pàgina de resultats).

Que els polítics utilitzin altres maneres de donar-se a conèixer i d'interactuar amb els seus votants és una manera d'afirmar la seva pròpia identitat digital, i d'aconseguir que aquesta identitat digital sigui la seva "marca" a la xarxa.

Si en el món "presencial", la identitat és una suma de detalls, de converses, de factors històrics... que ens diferencien dels altres, a Internet la identitat és exactament el mateix: un conjunt de dades, frases, opinions, idees, fotografies, vídeos... que estan a la xarxa.

Com indica excel·lentment Julen Iturbe: "El gran problema del digital és que deixa petjada. Però no es tracta només de les petjades que tu deixes, sinó de les petjades que els altres deixen de tu. Això sí que és delicat: aquí radica el moll de l'assumpte. Si Google, com gran germà omnipresent del segle XXI, ens ha abocat a una transparència salvatge, llavors altra vegada, de nou, es tracta de prendre les regnes del que Internet diu de tu. L'escena segueix sent la mateixa: vull saber qui ets i busco en la caixa tonta de Google. El que em retorna ets tu, cada vegada més. [...] Tu decideixes si et deixes fer o si generes el teu discurs. Cada vegada tens més vies: el teu blog, el teu microblog, la teva presència en xarxes socials, les teves fotos. Sigui el que sigui, sigues conscient del que fas. Exerceix la teva responsabilitat i no oblidis que si no gestiones la teva identitat, te la gestionen".

És generant la pròpia identitat com els polítics podran controlar el que es diu d'ells, senzillament perquè no seran opinions sobre el que es creu que pensen, sinó que seran les seves pròpies opinions expressades en el seu blog, facebook, twitter, etc...
I un polític amb la seva pròpia identitat digital és un polític més proper, no solament perquè es pot saber de primera mà el que opina o fa, sinó perquè aquestes eines virtuals permeten la interactivitat directa amb ell o ella, i que el seu missatge arribi a molta més gent. És una manera fàcil de generar conversa i comunicació, i la comunicació genera confiança.

Podeu trobar teories interessants sobre la identitat política digital al blog d'aquest seminari.

El posicionament a Internet és important per a qualsevol empresa o organització. Buscar a google "llibre" i que la teva llibreria surti en primera posició (o en la primera pàgina) és bàsic per a donar a conèixer el teu producte, empresa o organització. Això és quelcom al que des de les webs dels partits polítics espanyols no se li ha donat massa importància i que ja va sent hora que es treballi.


Si una persona busca "atur" o "economia" en un cercador, estaria molt bé que entre els primers resultats aparegués alguna pàgina del partit polític en qüestió que parli de l'opinió o programa del partit polític cap a aquest tema. Això no és nou en altres països, especialment a Estats Units, on durant la passada campanya els partits polítics es van intentar posicionar a internet en temes com "Irak", "Crisis" o "Terrorism".

Del que vull parlar en aquest post és de posicionament "natural", és a dir, el que no s'aconsegueix pagant (mitjançant anuncis d'adwords, que segons la paraula clau poden ser molt cars), sinó del posicionament que s'aconsegueix a través de continguts de qualitat i d'ús correcte (i en el lloc correcte) de paraules clau.

En el meu treball em dedico, entre unes quantes coses més, a aquest tipus de posicionament, pel que vaig a explicar breument com s'ha de realitzar (més o menys i amb pocs detalls).

En primer lloc, podríem classificar els més de 200 criteris que google (i parlo de google perquè és usat en el 98% de les recerques a Espanya) analitza a l'hora de posicionar i donar més importància a una pàgina respecte a una altra. Aquests criteris varien i evolucionen al llarg dels mesos, però podríem parlar de tres grans grups:

1. Criteris hipertextuals
Estem parlant del criteri més important (potser un 50%), i es tracta del PageRank. El PageRank confia en la naturalesa democràtica de la web utilitzant la seva vasta estructura d'enllaços com un indicador del valor d'una pàgina en concret. Google interpreta un enllaç d'una pàgina A a una pàgina B com un vot, de la pàgina A, per a la pàgina B. Però Google mira més enllà del volum de vots, o enllaços que una pàgina rep; també analitza la pàgina que emet el vot. Els vots emesos per les pàgines considerades "importants", és a dir amb un PageRank elevat, valen més, i ajuden a fer a altres pàgines "importants". Per tant, el PageRank d'una pàgina reflecteix la importància de la mateixa en Internet.

2. Criteris semàntics (33%)
Aquí estaríem parlant de la freqüència d'aparició de les paraules clau a cada pàgina web, i tenint com norma importantíssima donar una prioritat absoluta a aquelles pàgines que tinguin la paraula clau (per exemple "llibre" o "atur") en la url i en el title.
Altres criteris menors són que la paraula clau aparegui en els keywords, headers, negretes, cursives, anchor text, alts, etc...
Aquests criteris, conforme evoluciona la xarxa, seran cada vegada més importants a l'arribar la coneguda com web 3.0 o web semàntica (encara que molts partits encara han d'evolucionar al 2.0 o fins i tot al 1.1).

3. Altres criteris
Per exemple varia segons el filtre idiomàtic de cada web i fins i tot es comenta que es comença a analitzar les visites que rep cada web.

Per tant, el criteri principal és el PageRank, és a dir, els partits han d'intentar aconseguir enllaços "bons", que al seu torn tinguin un PageRank alt (per exemple wikipedia, elmundo, elpaís...). Han d'aconseguir que enllacin les seves pàgines des del major nombre possible de pàgines i que aquestes tinguin molta importància en la xarxa.
Però a part d'això, han d'anar a per els criteris secundaris, que cada vegada cobren més força a l'hora de posicionar-se en Internet.

Així, el títol de la pàgina (title: el que apareix a la part alta de la barra d'adreces) ha de contenir la paraula clau que volem posicionar. A més, menys paraules contingui, més bo serà el percentatge d'importància que google doni a aquesta paraula clau. Així, a igual PageRank, si busquem "llibres de filosofia", la web titulada "Llibreria Pérez: llibres de filosofia", apareixerà abans que la titulada "Llibreria Pérez: llibres de filosofia, màgia, psicologia, filologia i matemàtiques".
El mateix passa amb la url (adreça de la pàgina). Google dóna més importància a que la paraula clau estigui a la url a que no ho estigui (per exemple, més importància té www.libreriaperez.com/llibresfilosofia que qualsevol altra url on "llibres de filosofia" no aparegui).

En els partits polítics espanyols l'ús del posicionament és escàs, el que fa que molts dels seus continguts no es trobin fàcilment en Internet. I si no es troben significa que no es coneixen.

Mostro alguns exemples de webs on ni els titles ni les url estan preparades per a Internet.

PSOE
Una notícia: Blanco assegura que la prioritat dels socialistes és “fer tot el necessari per a anticipar la recuperació econòmica” i combatre l'atur. Si bé el title és més o menys correcte, amb una mica de text del que parla la notícia, la url és indesxifrable.


CIU, BNG i UpD segueixen la mateixa estratègia del PSOE: Title mitjà correcte, url indesxifrable.
A ERC és al contrari, la url és perfecta (com en diaris com ElPaís o 20minutos), però el title és molt genèric (Esquerra - notícies).

PP
Una notícia: El PP li demana al Govern que reguli la professió de porter de discoteca per a acabar amb el buit legal existent.
La url és impossible de memoritzar, i en el title no parla d'aquesta notícia, sinó que posa "Partit Popular - Titulars del dia". És impossible que un cercador pugui situar bé visible aquesta notícia.


IU
El mateix que el PP. L'exemple és de la notícia: "Willy Meyer se solidaritza amb els treballadors de Nissan". La url és impossible de memoritzar, i en el title no parla d'aquesta notícia, sinó que posa "www.izquierdaunida.és".


A EAJ-PNB, CC, Na-Bai, EA i CHA se segueix la mateixa tònica que a PP i IU.

En resum, en cap partit polític que es presenta al congrés dels diputats se segueix una política d'indexació i posicionament dels seus continguts en Internet. Els seus continguts són la majoria de vegades molt complicats de veure, i per tant de difondre.

Vegem ara com una empresa, en aquest cas el diari El País, es posiciona perquè els seus articles siguin trobats fàcilment a google i entendreu al que em refereixo:


Respecte als keywords, que fins a no fa molt eren importantíssims en el posicionament d'una pàgina web, ja no són tan importants a causa del mal ús que es feia, però segueix sent un criteri d'indexació, pel que és obvi que cal cuidar-los.
Crec recordar que Carlos Guadián va fer un post fantàstic sobre els keywords de les web dels partits que us recomano llegir (però que no he aconseguit trobar en el seu blog).


RSS Blogger