Aquests últims dies he estat llegint alguns posts que parlen de la importància que té no només la presència de polítics a la xarxa, sinó de la seva presència "real". En aquest sentit, Enrique Dans comentava dimecres passat el cas de la "pillada" a Rosa Díez, "interesantísimo debate el que se ha organizado en la red a cuenta de la supuesta ubicuidad de Rosa Díez, una persona capaz de estar a la vez en un programa en riguroso directo en televisión al mismo tiempo que actualiza (telepáticamente, suponemos, porque no se le vio manejar artefacto alguno) su cuenta de Twitter. [...] Lo sucedido con Rosa Díez era, evidentemente, algo que tenía que pasar. A medida que los políticos empiezan a utilizar herramientas en una web en la que todo queda recogido y deja pistas de alguna manera en algún sitio, estaba claro que viviríamos situaciones de incoherencia como ésta. Si no hay más, es simplemente porque nadie las ha investigado lo suficiente".

Com és lògic (per a molts), alguns polítics no escriuen els seus propis blogs o twitter. Això per si mateix no és dolent, sempre que ho diguin (Obama) i no facin veure que sí que és quelcom personal (molts d'altres). La majoria d'aquests i aquestes polítics que se serveixen d'ajudants per publicar els seus texts (de vegades seus, de vegades dels seus propis ajudants) no diuen res. Se suposa que són ells qui ho escriuen, encara que no sigui veritat. Però si ho pensem, aquest polític que usa les noves tecnologies per parlar i dialogar amb el ciutadà en realitat no ho està fent. En aquest sentit, per a què volem seguir-lo i per a què fer-li comentaris si no ens respon ell o ella, sinó els seus ajudants (si és que ens responen)? Aquests polítics haurien de pensar per a què volen un blog (o un twitter o un facebook) si no escolten el que se'ls diu.

Com indica Dans, "el mite a discutir és el de "el polític està massa ocupat com per dedicar-se a aquestes coses", o al de "que governi i es deixi de blogejar, twittejar i aquestes ximpleries". [El problema és que] no es tracta de falta de temps. Es tracta de falta de prioritats. Actualitzar un Twitter porta escassament mig minut cada vegada que decideixes fer-ho. Escriure un blog porta una mica més, però... votaré un polític que em diu que entre les seves prioritats no hi ha el comunicar directament amb els seus electors? En tal cas, que el polític m'expliqui "veuràs, estic utilitzant un assistent, un 'bot de carn i os' però que escriu el que jo li envio", o que faci obertament un blog dedicat a la seva gestió i escrit per terceres persones, i jo jutjaré si això em sembla adequat i tinc interès en seguir-lo, o no és així. [...] De veritat suposa una mala assignació de prioritats que un polític dediqui temps a escriure en una pàgina perquè els seus ciutadans ho llegeixin? ho sento, però em nego a acceptar-ho".

Si un polític creu que aquestes eines funcionen igual que veure la televisió o llegir un diari, millor que no les utilitzi. Si no entén la importància del diàleg i la importància que la gent que dialoga amb ells li donen a aquesta conversa, millor que no jugui amb aquestes eines, ja que si es descobreix el frau perdrà absolutament tota la credibilitat que tenia a la xarxa, i això és dificilíssim de reconquerir. Tal com comenta Orlando Jorge Mera referint-se també a aquest tema, "El polític que no sigui autèntic i honest en l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, especialment en les xarxes socials, el millor és que romangui desconnectat, i que visqui off-line".

La credibilitat ve de la mà de la identitat, i això s'aconsegueix amb transparència, amb diàleg, amb paciència i de cap manera amb enganys. És una arma molt perillosa contra un polític la pèrdua d'aquesta credibilitat, que a més danya sine die la seva identitat digital.
Perquè no ens enganyem, la falta de credibilitat significa una falta d'honestedat.

Per desgràcia, aquesta falta de credibilitat a la xarxa també se circumscriu a l'adopció d'eines de comunicació i a l'entrada en xarxes socials just abans de la campanya electoral per part de la majoria de candidats. Ho hem pogut veure en les recents eleccions gallegues i basques. Quan ha acabat la campanya, alguns candidats han deixat d'actualitzar blogs, canals de youtube, facebook, blogs comunitaris, twitter... i ho han fet sense que els importés el diàleg que havien començat a aconseguir amb els seus potencials votants, sense importar-los les xarxes i les petites comunitats que anaven teixint. És precisament per això que no aconsegueixen ni aconseguiran aprofitar internet per fer campanya, perquè no saben (ni volen) usar-lo.