La xarxa permet accedir a informacions, notícies i, al seu torn, permet comunicar-se i difondre missatges d'una manera mai no aconseguida fins a l'actualitat en la història de la humanitat. Un bon exemple d'això és que com indica Andy Carvin (Dpt. d'Estat USA), la xarxa estableix importants accions de connexió durant crisis humanitàries.

Hi ha una clara evolució: el 1995 pocs voluntaris estaven connectats. A Kobe hi va haver un terratrèmol i es va crear una llista de debat sobre com es podia ajudar, però Internet acabava de néixer. En aquella època tan sols hi havia donació de diners i de sang, però els ciutadans de Kobe eren molt lluny. El 2001 es va començar a pensar a utilitzar Internet. Durant l'11 S es van adonar que no podien crear eines, però sí compartir informació. Calia acabar amb els rumors que anaven apoderant-se de la gent i també dels mitjans de comunicació. A través de la xarxa es va formar un grup d'email per debatre i respondre preguntes d'inmediat. Llavors ningú no s'encarregava, era un periodisme ciutadà. Es van utilitzar llistats de servidors i butlletins.

El 2004, la vigília del tsunami, ja hi havia Wikipedia i blocs, els activistes ja usaven aquestes eines. Al sud-est asiàtic es va crear “Tsunami Help”, 24 h després de la catàstrofe, era ja la font d'informació més fidedigna per al món del que estava passant. Les agències internacionals no tenien accés a la zona, i es dirigien al bloc. Va ser importantíssim en la resposta al tsunami. Una cosa semblant va succeïr durant el Katrina, amb un bloc que va funcionar com a wiki, on la gent podia deixar les seves informacions, imatges o podcasts (Katrina aftermatch).

En 2007-08 les coses van canviar. Va néixer Twitter i Facebook. Hi havia eines ràpides per enviar informació a grups grans d'usuaris. L'agost de 2008, els Estats Units es van veure amenaçats per un huracà, i es va crear una web, huracà 2.0, on 500 persones es van comprometre a col·laborar.

També és important amb els refugiats. Un projecte que funciona, presentat per Christopher Mikkelsen és com fer que es connectin els refugiats i fer un seguiment sobre ells. Al món hi ha 43 milions de persones que són refugiats, que busquen familiars desapareguts. Tanmateix, no hi havia informació disponible sobre on era cada un, ja que els països no compartien aquesta informació. Es necessitava una línia principal de comunicació, i per això el 2006 es va crear REFUnite, una plataforma online per reconnectar les famílies disponible sobretot des de telèfons mòbils, al que tenen accés el 75% dels refugiats.

I Internet, com indica Massimo Micucci, també pot influir clarament com a lobby, com a plataforma que influeix en la legislació, influir en les converses, en la creació d'idees... Hi ha múltiples exemples amb campanyes en xarxes socials o blocs que han tingut èxit, però també els lobbys (de tota la vida) poden utilitzar-lo. Un exemple pot ser en el tema de l'energia nuclear. Fer lobby en un parlament no és tan útil com fer-ho una comunicació bilateral, en comunitats, creant continguts a la xarxa a favor de les nuclears i donant informació positiva. Els lobbys hauran de ser transparents, parlar amb la base, i perdran alguna cosa el control però tindran moltes més converses i arribaran a molta més gent.

Un altre exemple del bon ús de la xarxa és el projecte de Facebook per la pau, presentat per Randi Zuckerberg. Després de superar els 500 milions d'usuaris -si fos un país seria el tercer estat més poblat del món-, Facebook vol servir per buscar la pau mundial. Per a això ha creat peace.facebook.com, per quantificar la pau mundial. La visió és promoure la pau mitjançant la construcció d'una tecnologia que vol disminuir els conflictes a través de la visualització de les connexions (amics) entre països en conflicte o religions. En aquest projecte, en el qual col·labora la universitat de Stanford, Facebook s'enorgulleix de jugar un "paper actiu" en el foment de la pau mitjançant la creació de tecnologies que ajudin les persones a entendre's millor entre elles. Segons ells, possibilitant que persones de diverses procedències puguin connectar fàcilment i compartir les seves idees, podem reduir els conflictes mundials a curt i a llarg termini.

Però la xarxa també té coses dolentes. Un exemple d'això pot ser l'augment de partits d'extrema-dreta, que amb la xarxa estan aconseguint una visibilitat que abans no tenien, tal com va indicar Ketil Raknes o va mostrar, en el mapatge de relacions Twitter-partits polítics francesos, Guilhem Fouetillou: si bé al mapa polític del Twitter francès, amb 2 milions d'usuaris (11.000 d'ells polítics) predomina el partit socialista, s'ha notat en els últims anys un gran presència de partits d'extrema-dreta. Un altre gran exemple és l'escàndol de Terry Jones, el pastor d'un poble perdut nord-americà que volia cremar corans. Nicolas Vanbremersch diu que Terry Jones té una causa però en realitat no tènia públic que el seguís. Parlava malament, presentava videos casolans còmics, i tènia uns 1000 visitants. La seva idea va saltar a través dels mitjans socials. Podem culpar als mitjans de comunicació, però no seria cert. Va aconseguir visibilitat a través dels extremistes egipcis, que ho van comentar en els seus blocs, d'allà als mitjans àrabs, i després a un nivell mundial. Tant que Jones va passar de no ser ningú a parlar amb Barack Obama. Jones no era una figura pública, sinó que és el que a la xarxa es coneixeria com un troll, que els medis han alimentat.

Estem en un moment d'hibridació entre els mitjans i la web. I alguns dels casos d'hibridació trobats són virus. Jones és un microbi que va contagiar als medis. Si els virus arriben als medis, adopten popularitat. Com es lluita contra això? Vanbremersch és molt pessimista però respon: "Creant antídots":
1. Educar i sensibilitzar als mitjans.
2. Crear contrapoders actius. Molts moviments populistes ho necessiten. Cal usar les mateixes eines. Romandre dalt de la piràmide de la informació
3. La nostra pròpia agregació. Cal evitar que el sistema estigui ple de virus.

No és l'únic problema per a l'activisme que la xarxa pot tenir. També el slacktivisme és quelcom problemàtic. Amb un sol clic podem recolzar a una causa, el problema, com indica Matthias Klang, és que després de fer aquest clic ens podem oblidar de la causa que hem "recolzat". A més, en algunes causes sempre hi haurà mitjans de comunicació que no ho divulguen. Klang va citar aquí Orwell: "En qualsevol moment existeixen idees que es donen per sentades. Qui les desafiï, es trobarà terriblement silenciat". Però també hi ha bons exemples, com causes que han tingut èxit a les xarxes socials i que després han arribat al carrer i als mitjans de comunicació.

.

Aquest és el meu segon post resum del Personal Democracy Forum Europe (PDF Europe). Barcelona, 4 i 5 d'octubre de 2010.