Per a Alec Ross, la història de la humanitat és una lluita entre societats obertes i tancades. Quan les societats (i els governs) són oberts és quan es creen els fonaments més forts per al progrés. En el 300 AC hi havia societats obertes: en aquella època, per exemple, és quan Arquímedes i Euclides van crear els fonaments de la geometria.

Posteriorment es va tancar aquesta energia i aquella època, fins a 1441 amb Gutemberg i la impremta. Amb la invenció de la impremta, la societat i els coneixements es van obrir, va començar la il·lustració i la reforma protestant.

El 2010, la societat, en la majoria de països, sol ser oberta, i a tot el món tenim eines que connecten les persones. Però aquesta societat moderna ha de pensar en la potència i en els límits. A Haití, a les primeres hores del terratrèmol, es va tenir la idea d'enviar SMS per mòbil per aportar ajut econòmic. Durant dos o tres setmanes, només als Estats Units es van aportar 3 milions de dòlars, sent 10 dòlars per persona. Això demostra la força de la tecnologia. Però el límit de la tecnologia és que després cal decidir què es fa amb els diners rebuts.

En l'administració succeeix el mateix. Ha d'obrir-se, i cada vegada s'obre més. Si fem que els serveis de govern estiguin en línia per posar els ciutadans en el centre, això farà que els ciutadans també moguin els governs. Però també hi ha governs que lluiten contra aquesta obertura i contra la tecnologia que permet que la societat sigui oberta. Parlem de l'Iran, o de Síria, on per exemple Facebook està prohibit. Sempre hi haurà grups que lluiten contra l'obertura. Stalin deia: si no els donem als nostres enemics armes, per a què li donarem idees. Encara és aviat per veure on ens portaran les societats obertes. Som al capítol 1, pàgina 1, on hi ha l'encreuament entre les xarxes de comunicació mundials i l'activisme.

I l'administració també s'obre, no sols amb transparència de dades sinó com a difusora d'informació del que fa. Un bon exemple el tenim en el Foreign Office britànic (ministeri d'exteriors), tal com ens va explicar Jimmy Leach (head of Digital Engagement, the Foreign and Commonwealth Office). El Foreign office es va fundar el 1382 i des de llavors han canviat moltes coses. El ministeri s'ha anat adaptant sempre, i just això és el que fa ara, adaptar-se, sent un exemple mundial en l'ús de les noves tecnologies per difondre el que fan.

El Foreign Office disposa de la seva pròpia pàgina web, òbviament, i d'una pàgina a Facebook amb 600 persones, però també de 257 pàgines web a més de 170 països, en 14 idiomes, on es donen notícies, informacions sobre política, serveis consulars... tot amb una visió local de cada país, independent, amb 60 bloggers. Es tracta del que Leach denomina el soft power, un contacte de cada delegació britànica amb els ciutadans del país respectiu.

Com a exemple aquesta imatge del Flickr de l'ambaixada britànica al Vietnam:

A l'actualitat hi ha 60.000 persones treballant per al ministeri a l'exterior. Cal ensenyar-los i apropar-los a poc a poc, cal digitalitzar-los. Aquestes persones ja saben parlar bé, són diplomàtics!, però cal anar a poc a poc, apropant-los al mitjà.

També han entrat en els mitjans socials, amb més de 70 comptes de Twitter, Flickr o Tumblr, i sens dubte el seu màxim líder és qui dóna exemple. Així, el ministre William Hague, amb 20.000 seguidors a Twitter, respon quan el pregunten. Així, no només s'estableix contacte, sinó que es personalitza el treball del ministeri. L'objectiu és crear continguts, no tant difondre'ls (que també), per exemple, no volen fer aplicacions de iPhone. Segons Leach: "Sortim a la xarxa, ens expliquem i escoltem. Ens formem per fer-ho, per implicar-nos i fer contactes directes i individuals, per saber què fem amb tot això."

El Foreign Office no és l'única administració que intenta difondre el que fa. Stephen Clark (Director de comunicacions online del Parlament Europeu), informa que ja el 38% dels eurodiputats tenen un compte a Twitter, i alguns més a Facebook. Per a Clark, tenir presència a FaceBook significa tenir una comunitat, conèixer a gent interessada en aquests temes. Volen que la gent s'interessi per Europa i que rebi informacions de primera mà, sense passar pel filtre dels mitjans de comunicació. Tanmateix, és necessari tenir polítics amb més reciprocitat i diàleg, com ens va dir Marietje Schaake (eurodiputada holandesa). És complicat per a la ciutadania accedir a la informació europea i cal buscar eines perquè aquesta ciutadania, les empreses i el tercer sector es puguin apropar a la UE i al que es fa i decideix en ella, i la comunicació que Internet permet és una bona eina per intentar aconseguir-ho.

Moltes institucions i administracions s'obren a la xarxa, sí, però queda molt per fer. No només la difusió i la presència online són importants, sinó que també ho és la transparència i l'accés a la participació. Que les administracions expliquin el que fan, que es converteixin en prescriptores del seu treball davant dels ciutadans connectats. Per a Alberto Cottica el més important són les connexions entre l'administració i els ciutadans. Hi ha prop de 40 milions d'empleats públics a Europa, d'ells, quants expliquen el que fan? I no és tan sols això, sinó que la xarxa està plena de webs públiques que no se sap qui gestiona o que no s'usen prou bé, eines que disposen per difondre el que fan i per oferir millors serveis. Itàlia té 25.000 webs de l'administració, la Unió Europea té uns 350.000 sites, i en total, a tot Europa hi haurà més d'un milió de webs públiques. Per què no s'utilitzen millor? Per què no serveixen de connexions entre administració i ciutadania?

Respecte a la transparència, cal entendre el perquè les dades han de ser públiques. Per a Hakon Wium Lie (Chief Technology Officer of Opera Software) hi ha tres raons principals: perquè ja els hem pagat, per un principi democràtic i per crear nous negocis. La transparència és bàsica per crear confiança en la ciutadania. Sense transparència no hi haurà confiança, i sense aquesta no hi haurà participació ciutadana. Paul Johnston (Cisco) deia que aquesta participació cal aconseguir-la a petita escala, en àmbits locals, aconseguint que petits temes molt segmentats puguin aconseguir participació de cert segment local. Per exemple es pot crear una plataforma d'opinions ciutadanes per a un projecte d'una nova escola, fent preguntes als ciutadans d'aquesta població. Des de les administracions cal crear aquesta possibilitat, cal implicar la ciutadania. Un bon exemple, que funciona, és la web ePetitions, al Regne Unit, on hi ha registrades més de cinc milions de persones.

I és que la web ha creat un canvi, un gran canvi que encara no coneixem. Per a Hakon Wium Lie la web durarà 500 anys, els mateixos que fa que es va inventar la impremta. Això va canviar el món, igual que ho farà Internet. Però encara no podem donar grans exemples d'aquests canvis, i com diu Andrew Rassiej, no podem calcular encara el poder que la ciutadania adquireix amb la xarxa. Per a ell, el futur és el diàleg horitzontal, en política i també amb les administracions. La seva teoria del WeGovernment és que governs i ciutadania cocreïn, aprofitant dades obertes, per resoldre problemes públics. Fix my Street és un gran exemple d'això, desenvolupat en àmbits locals, com també indicava Johnston, ha tingut un èxit brutal, amb més de 100.000 informants, i és un model que s'estén pel món (Holanda, Estats Units, India, i molts més).

Reprenent Alec Ross, estem en una societat oberta, i el món -i les administracions- canviaran, però encara no sabem com.

.

Aquest és el meu primer post resum del Personal Democracy Forum Europe (PDF Europe). Barcelona, 4 i 5 d'octubre de 2010.