Molts partits, a partir de la campanya de Barack Obama el 2008, creien que amb fer-se un compte a Facebook o Twitter ja podien començar la campanya. Però això, com va indicar Julius Van the Laar, és un terrible error. Si vols que la gent participi, dóna-li alguna cosa per fer del que se senti orgullós. Es pot utilitzar Facebook (com Martin Gelin -Labour party- va dir que es va prioritzar a la campanya britànica) o Twitter, però cal comunicar-se, no n'hi ha prou amb tenir més "amics" o "seguidors" que el contrari.

El creador de MyBarackObama, Chris Hugues, va dir una vegada que "no m'importa l'energia i l'entusiasme online pel simple fet que sigui energia i entusiasme online. Es tracta d'aconseguir diners, fer trucades o dels vídeos que s'han reenviat als amics." Aquesta frase, citada pel diputat socialista noruec Ketil Raknes és un resum del que cal buscar en una campanya política online: resultats.

La tecnologia no pot salvar una campanya sense un missatge preparat i disciplinat, el qual cal difondre. La xarxa és una gran manera de difondre'l, però no s'ha d'oblidar que els missatges, com el que s'aconsegueix amb la comunicació, ha de servir d'alguna cosa.

En l'actualitat ens trobem amb diferents tendències en la manera de realitzar campanyes. Aquestes macro-tendències, establertes per Fritz Plasser, són:
1. Professionalització dels que porten la campanya
2. Atenció als mitjans. No et diuen què pensar, però cal tenir-los en compte a l'hora de llançar els missatges del candidat
3. Personalització. Importantíssim rol del líder del partit
4. Microtargeting, enquestes... Es la "Cientificitat" de la campanya
5. Increment de les campanyes negatives

També és important tenir en compte que estar en el govern fa perdre popularitat (Narud and valen, 2007). Els partits ho han de tenir molt en compte a les seves campanyes. La comunicació online és una bona eina per estar en contacte amb el públic i aconseguir que participi de la campanya.

Un exemple de creació de campanyes online ha estat la creació de la Coopol. L'objectiu d'aquesta xarxa és equipar d'eines de comunicació i d'activitats a les 4.000 seccions del PS, i que el secretari de cada secció pugui facilitar als grups de gestió invitacions a esdeveniments, importar contactes d'altres plataformes (correu web, missatgeria instantània, Facebook...), que els militants sàpiguen on s'han distribuït fullets i on es realitzen activitats a través de de geolocalització, etc. El seu creador, Romain Liberge (partit socialista francès) va explicar que aquesta xarxa social pròpia del partit, o fòrum per intercanviar idees per fer campanya, té 30.000 membres en l'actualitat.

A la Coopol no només hi ha idees que deixen els propis militants o activitats proposades pel partit perquè els activistes actuïn, sinó que també s'han realitzat eines de campanya, especialment usant mapes exhaustius, per exemple un mapatge de dades i punts de votació perquè tots sàpiguen on votar, o un mapa de voluntaris. Aquests mapes i dades polítiques serveixen per millorar l'activisme de base i millorar la seva informació, ja que les dades són de cada 1000 habitants. L'objectiu és tenir una idea millor dels votants per poder calibrar millor el missatge i veure com realitzar la campanya.

Els blogs també són importants, i un bon exemple el tenim en la pressió al govern croat a què va sotmetre Marko Rakar des del seu blog. Un altre exemple és el que va indicar Guilhem Fouetillou a França: Segoléne Royal tenia 1.044 blogs de suport que servien per donar a conèixer el seu missatge, però també per difondre idees i activitats a realitzar. En els blocs polítics, sovint, es crida molt i es dialoga poc. En aquest sentit, Bente Kalsnes va llistar què fer i què no fer en el blogging polític: No mentir, ser obert; No ser mal educat; Respondre als comentaris; No subestimar els usuaris; No actuar com a algú que no s'és; No amagar les fonts; No ser sarcàstics (ja que sovint no s'entén); Implicar l'usuari; Explicar quines seran les regles de diàleg al bloc; Animar els lectors a participar; Aconseguir fans i ajudar-los a difondre el bloc; Crear contactes; Seguir persones rellevants; Ser creatiu: videos, imatges...; Escriure d'una cosa diferent... En el cas que el blog sigui gestionat pel propi polític: sobretot que faci articles curts i divertits. Cal cridar l'atenció si volem atenció, cal dir una cosa que sigui important per a nosaltres, i enllaçar.

Un altre exemple d'ús d'Internet en campanyes el tenim a Itàlia, a la regió de Puglia. Allà, Dino Amenduni va citar l'exemple d'Emilab. Michele Emiliano era alcalde de Bari i el 2008 es presentava a la reelecció, però anava molt enrere en les enquestes. Per això va crear Emilab, una plataforma que feia de think thank, a la qual tan sols podien pertànyer menors de 30 anys. També va contractar per al seu equip a un grup jove, expert en vídeos i xarxes socials, que al seu torn eren liders d'alguna xarxa social local, com Sakinostri. Tot es basava en la frase: "Si jo confio en el meu amic i aquest confia en un altre, jo confio en aquest altre". A partir d'aquí, es van començar a crear continguts, videos, imatges... que via web van començar a arribar a tots els racons de Bari, creant una comunitat d'activistes que li van donar la victòria. Emiliano va arribar a segona ronda, i els seus votants estaven molt més motivats per anar a votar.

Un altre exemple és “La fabbrica di Nichi”, del president de Puglia Nichi Vendola. Vendola va passar d'una elecció complicada, lluitant contra oposició i contra el seu partit, a una victòria, gràcies especialment al moviment de campanya creat des de la fabbrica, i obtenint en les primàries de gener de 2010 el 73% dels vots. En les eleccions, el març de 2010, també va guanyar. Hi ha ara 463 fàbriques al món, copiant el sistema de Vendola.

Amenduni explica que això ens dóna una lliçó: que fer política és donar crèdit als joves, que els joves busquen grans líders, que busquen campanyes interessants que els motivin i que cal donar poder a la gent. Respecte a Vendola, en l'actualitat els seus fans a Facebook són 275 mil, més que Berlusconi.

Un altre exemple, a França, va ser tractat per Nicolas Vanbremeersch. El projecte de Seine et Marne experience era apropar a la gent al projecte polític, canviar la politica. La promesa: nosaltres escoltem. Es van realitzar 10 mítings per a 250 persones, amb una web i 5 mesos de discussió, també a Facebook. El resultat va ser increïble: 280.000 persones el van conèixer, 27.000 van votar, i 2.500 es van comprometre amb el projecte realment. Però l'important és: Que és el pròxim? perdre aquesta gent o construir nous projectes amb ells? Les recomanacions de Nicolas són: no facis només un esdeveniment, fes-ho permanent. Ves on està la gent. Pensa en els mes actius com els teus principals actius, escull tecnologia senzilla i de baix cost, on i off, canvia la manera de parlar, converses i no discursos. A Alemanya, com va explicar Andreas Jungherr, els elements dels mitjans de comunicació social en les darreres tres campanyes del CDU - Hessen 2009, les eleccions generals de 2009 i Renania del Nord-Westfalia de 2010 van ser comuns, i al CDU es va aprendre de cada una d'elles per a que la campanya en sí fos de continuïtat.

A Catalunya, Lluís Recoder va donar la seva opinió sobre la seva experiència com a polític connectat. Per a ell, la seva relació amb la xarxa: "it's complicated". No es tracta tant de dir coses, com d'apropar-se als ciutadans, i una vegada saltes a l'arena ets part de la conversa. La gent no busca polítics a la xarxa sinó que vol conèixer persones, encara que siguin polítics. I aquests no ho han d'oblidar en la manera de crear converses i en escriure, sigui en blogs, FB o TW. Recoder va esmentar fins 13 maneres de contactar amb ell.

.

Aquest és el meu tercer post resum del Personal Democracy Forum Europe (PDF Europe). Barcelona, 4 i 5 d'octubre de 2010.