Copons és un municipi d'uns 300 habitants situat a la comarca barcelonina de l'Anoia. El seu regidor de Promoció Econòmica i Noves Tecnologies i Comunicació, Ricard Espelt ens va parlar del projecte Copons 2.0, o com la xarxa ha reinventat la democràcia en el seu poble.
Els ciutadans de Copons no tenen problemes "alta política". Però sí que tenen problemes propis: aparcament, escola, caques de gos... però la seva administració municipal és limitada, amb un alcalde i sis regidors. Per a rebre propostes es veien limitats i tenien molt poca participació.
A més, hi ha temes que no són problemes en sí: requeriments, oportunitats, propostes, idees... Amb el projecte col·laboratiu Copons 2.0, l'administració augmenta els seus límits ja que molta més gent col·labora. La gent es fa seva l'administració i actuen no només com a receptors sinó com a emissors d'idees. Les sol·lucions per a problemes habituals s'extreuen del diàleg, a través d'accions de consens.
Copons 2.0 s'ha creat a través d'eines gratuïtes (wordpress, facebook...), i només es deixa debatre i participar si tens el teu propi perfil, amb nom i cognoms. El seu èxit ha aconseguit gestionar millor el municipi, dotar d'eines a la ciutadania, escoltar els seus interessos, creació de bones pràctique i fins i tot que es relacionin més entre ells.
La implicació de la ciutadania de Copons pel be comú és el que preval.
Podeu veure la seva presentació aquí.
I altres ponències del congrés IDP: Cantijoch i Donaire.
Ahir vaig assistir al V Congrés d'Internet, Dret i Polítiques celebrat a la UOC. En tres posts intentaré resumir l'interessant panell 5, referit a les xarxes socials i la política.
Per a José Antonio Donaire ens trobem en un moment de canvi de paradigma, que s'ha produït gràcies a que hi ha un canvi tecnològic.
Tot això ha generat crisis:
1. Crisi d'autoritat. Una autoritat és qui diu que s'ha de fer, i en aquests moments són els partits polítics qui fan d'autoritat. Això genera insatisfacció. Les seves decisions no estan pactades amb la societat, generant decisions poc populars. Hi ha una dicotomia clara entre els partits i la ciutadania. Per a Donaire, el canvi de paradigma es la democràcia deliberativa. Assumir d'una vegada que molts saben mes q uns pocs. La suma d'opinions d'experts pot millorar una decisió o un projecte. El procés de deliberació ha de ser l'objectiu d'una organització. I parla d'efecte deliberatiu perque no valora la democracia participativa. Que tothom decideixi pot suposar que guanyi "Chikilicuatre". Deliberar ho ha de poder fer tothom, però són els representants els que han de decidir.
2. Aparició del concepte de polítiques en lloc de política. Les micropolítiques no tenen desafecció
3. Aparició d'identitats múltiples. Opinions diferents simultànies. Puc opinar coses que podrien ser contraries a idees del govern o el partit. És la complexitat dels discursos individuals.
Però com utilitzar políticament aquest nou paradigma? Hi ha quatre models, ordenats de menor a major influència en el futur:
- Politics 2.0. Aporten transparència, interacció, 1a persona, proximitat
- Medis politics 2.0. Institucions o partits que adopten aquests mecanismes de xarxa. Generen participació, talent col·lectiu, complexitat, meritocràcia.
- Medis polititzats. Al marge dels polítics. Són ciutadans crítics. A la xarxa s'intercanvien idees, es creen comunitats, hi ha ciberactivisme. És una reacció contra la partitocràcia.
- Espais politics 2.0. Són espais de trobada, diàleg i intercanvi. es desenvolupen les identitats complexes. Cal tornar a crear espais utòpics de connexió i intercanvi d'idees, fugir de la dependència que tenim en aquests temps de la partitocràcia.
Per veure el resum de la primera ponència, podeu accedir aquí.
Marta Cantijoch, professora assistent de la UAB i membre del grup de recerca Polnet ha estat la primera ponent. Per ella, Internet fa augmentar certa participació. En l'actualitat hi ha diferents nivells de participació, però la ciutadania pot ser molt activa en uns temes i poc activa en altres.
Una de les distincions que es poden fer per entendre-ho és dividir la participació política entre participació convencional (representativa) i participació no convencional (extra-representativa). En el primer element trobaríem votar, fer-se membre d'un partit, col·laborar en una campanya... Aquestes accions es desenvolupen en el marc formal de les institucions. És a dir, s'accepta el marc institucional.
Pel contrari, la participació extra-representativa la trobem en altres maneres de participació política, com pot ser fer boicot a productes, manifestacions... Són els propis ciutadans, i no les institucions o els partits, qui decideixen el tempo i el format de la participació. Aquí no se segueix la participació típica del marc institucional.
Les tendències a les darreres dècades és un decreixement clar de la part convencional. Hi ha una desafecció política, una disminució de la militància als partits... En canvi, cada cop s'incrementen més les accions participatives no convencionals i tenen més freqüència. La ciutadania ha canviat la seva actitud i cada cop valora menys a les institucions i als seus representants polítics.
Per a Cantijoch hi ha tres tipus de ciutadans en l'actualitat:
1. Ciutadans desafectats. Insatisfets i desmotivats deixen de participar. No s'impliquen políticament (tot i que ho haguèssin fet en el passat)
2. Ciutadans crítics. Estan insatisfets amb els polítics però segueixen estant interessats en participar en política, tot i que cerquen activitats extra-representatives.
3. Ciutadans institucionals. Se senten satisfets i participatius amb l'status quo actual
La xarxa té un paper en aquesta tipologia de ciutadans, especialment en el grup dels ciutadans crítics. Internet ha potenciat un canvi, quantitatiu (dóna molta més informació, més pluralitat de les fonts, els mitjans tradicionals trien l'agenda setting (els temes dels que es parla) i ara ja no ho poden fer tant fàcilment...) i canvis qualitatius (augment dels contactes, horitzontalitat vs. up-down tradicional, pressió sobre els temes que interessen, visibilitat de noves visions crítiques, diversitat d'opinions no sol·licitades explícitament (per exemple els estats dels teus coneguts de Facebook o Twitter...). Ja no hi ha una jerarquia per a parlar d'un tema. Cadascú decideix de quin tema vol parlar, independentment de si té més o menys visibilitat.
Les principals conseqüències és un empoderament del ciutadà (ho utilitzin o no), un canvi d'actitud vers la manera de fer política i també un major impacte de la xarxa, no només en els ciutadans crítics sinó també ens els ciutadans intitucionals, que també utilitzen la xarxa.
I malgrat que sembla un missatge negatiu per a la política en el futur, tal com deia la ponent, s'ha de mirar en el sentit contrari. L'ús de les xarxes per a fer política pot ser una bona manera de re-connectar amb els polítics.
