La retòrica presidencial nord-americana ha estat àmpliament estudiada per nombrosos experts, que any a any milloren les eines d'anàlisi semàntica. En l'article “Yes, Ronald Reagan’s rhetoric was unique–but statistically, how unique?” publicat aquest mes per Saadi Lahlou, Cheryl Schonhardt-Bailey i Edward Yager, a la revista Presidential Studies Quarterly, m'ha cridat l'atenció l'anàlisi semàntica que fan de la retòrica presidencial nord-americana, des de Woodrow Wilson (1913) fins a Barack Obama (2008).

Els autors parlen de l'ús en la retòrica presidencial de la denominada “religió civil” nord-americana. Una poderosíssima arma política. És a dir, l'ús de paraules i frases que creen en ells la percepció de ser “profetes” al seu país, representants màxims del poble. És un intent d'imbuir a les seves paraules de valors trascendents. La nació és considerada com una institució secular, però “tocada” per la mà de Déu. Hi ha tres tipus d'ús en retòrica de “religió civil”, segons David Chidester:
1. Religió i cultura, que inclou els símbols, valors i cerimònies que serveixen per unificar els nord-americans -com a mites (batalles heroiques, pares fundadors), doctrines (igualtat, llibertat i justícia), rituals festius (acció de gràcies, quatre de juliol, dia dels caiguts), patriotisme i amor al país.
2. Nacionalisme religiós, mitjançant el qual els nord-americans es consideren el poble escollit, amb la destinació manifesta i la missió moral nord-americana per estendre el seu poder polític geogràficament
3. Religió transcendent, on es jutja la relació d'Estats Units i un conjunt de principis sagrats

En l'estudi es reflecteix que fou Ronald Reagan qui marcà el punt d'inflexió en aquesta forma de retòrica. Ell va ser–de lluny- el president que més va utilitzar paraules que els autors entenen com a “religió civil”: providència, Déu, esperit, futur, esperança, missió, sacrifici, destí, llibertat, poble escollit, somni, amor, coratge, visió, cor, beneir, Amèrica com a exemple internacional…

Abans d'ell, des de Woodrow Wilson, la retòrica presidencial feia sobretot referencia a la democràcia, a la pau i a les institucions, com a lleis i relacions entre Congrés i el poble. A partir de Reagan, els presidents parlen molt més d'individus, famílies, nens i de Déu. La seva retòrica s'ha convertit en molt més abstracta, parlant més sobre experiències personals seves o d'altres persones (storytelling), amb un clar creixement de la retòrica de “religió civil”. Un bon exemple és l'ara manida frase de “Déu us beneeixi”. En realitat, va ser Truman, el 1953, qui primer la va utilitzar, una sola vegada; i també una sola vegada la va utilitzar Gerald Ford, el 1977. Reagan va canviar la frase per “Déu us beneeixi i beneeixi a Amèrica”, que va citar 12 vegades en el seu primer discurs de l'estat de la nació. Els subsegüents presidents van seguir utilitzant aquesta frase: G. H. Bush 8 vegades, Clinton 12, G. W. Bush 8, i Obama 4 (encara que només deia "Déu beneeixi a Amèrica”).

És cert que els discursos han perdut molta qualitat respecte a raonaments lògics, però han guanyat en emocionalitat. Aquest canvi en els seus discursos té a veure amb la posició que volen adoptar i com es veuen si mateixos: ajuda a explicar i entendre les seves prioritats; ajuden a legitimar les seves idees i propostes; i ajuden a crear nou vocabulari per manipular els seus interessos.

En l'estudi es demostra quins han estat 5 els presidents nord-americans que han utilitzat estadísticament més la retòrica civil religiosa: Roosevelt, Truman, G. H. Bush, Clinton i Obama, però que és Reagan el màxim exponent d'aquesta retòrica, la qual el va fer guanyar visibilitat i lideratge.

L'estudi, que recomano llegir si teniu temps i possibilitat, afegeix nombroses idees i anàlisis sobre l'habilitat discursiva de Reagan, així com interessant bibliografia. No obstant això, les seves conclusions són sensiblement diferents a altres dos autors que parlen de l'ús de retòrica “civil religiosa”: Brian T. Kaylor, el llibre del qual “Presidential campaign rhetoric in an age of confessional politics” assenyala al President Carter com el màxim exponent d'iniciar aquests discursos, encara que també cita a Reagan com el segon màxim exponent; i Brooks Pippen en el llibre “Jimmy Carter, The Politics of Family, and the Rise of the Religious Right” que parla de la seva biografia com evangelista i de l'ús intensiu que va fer de la religió en la seva retòrica i del canvi que va suposar en els discursos presidencials.

En qualsevol cas, ho iniciés Carter o ho iniciés Reagan, ambdós estudis indiquen el canvi de retòrica en els presidents nord-americans, molt més abstractes en els darrers anys, i creant un mite civil-religiós quan parlen del seu país i de la seva missió com a líders, mite que perdura i s'estén al llarg de les tres últimes dècades.