Bloc | Sobre mí | Contacte | Treballo a

Divendres passat va tenir lloc un nou Beers&Politics, on vam comptar amb la participació del doctor Josep Maria Reniu, professor i cap d'estudis de Ciència Política i de l'Administració de la Universitat de Barcelona, i director de l'OGC: “Observatori dels governs de coalició”.

Us deixo un petit resum de la seva xerrada:

La base sobre la qual hem de començar és la constatació que tota activitat política gira entorn de la negociació i, per tant, en la construcció d'acords polítics de tot tipus i a tots els nivells. En aquest sentit la construcció de coalicions polítiques és així un àmbit essencial, definitori de l'activitat política. En aquest context, i encara que sigui a manera expositiva, és preceptiu respondre a algunes preguntes: perquè negociar/formar coalicions? en quin àmbit? com han de negociar-se? què pretendrem obtenir?…

Quant a la primera qüestió, independentment del tipus de sistema polític en el qual estiguem, la veritat és que la construcció de coalicions respon essencialment a la necessitat de dotar de major base legitimadora a les instàncies decisionals. Això és, a partir de l'assumpció de les pròpies debilitats i manques, la creació d'una coalició suposa eixamplar la base social sobre la qual aquesta descansa.

Els àmbits en els quals es construeixen coalicions politiques són essencialment tres, que responen a tres etapes diferenciades del procés polític: electoral, parlamentari i de govern. En cadascuna d'elles les raons, motivacions, objectius i rendiments esperats difereixen. En el primer cas es tracta de, en funció del sistema electoral, rendibilitzar al màxim les respectives forces dels partits a coaligar. En alguns casos el sistema electoral fomenta, gairebé de manera inevitable, la formació d'aquestes coalicions electorals que amb posterioritat poden donar lloc també a coalicions parlamentàries i/o de govern.

El cas de les coalicions parlamentàries és el que potser reflecteix de millor forma aquesta necessitat intrínseca de la negociació en política. Fins i tot en entorns majoritaris, típicament tendents al bipartidisme, apareix la necessitat de sumar majors suports i de comptar amb una base sociopolítica més àmplia per a l'adopció de determinades decisions i/o la configuració de determinades polítiques públiques. Obvi és dir que en els sistemes parlamentaris –a excepció de situacions com l'espanyola- aquesta norma està inscrita en el frontispici dels parlaments donats que aquests són per definició sistemes multipartidistes en els que cap partit obté la majoria absoluta.

Finalment la configuració d'un govern de coalició respon a l'etapa més elaborada de la negociació d'una coalició política, atès que representa la corresponsabilització de l'acció de govern, superant les mancances pròpies de cada soci per donar pas a un projecte conjunt en el qual la negociació cobra la seva major rellevància amb la formalització d'un acord coalicional o pacte de coalició.

És aquí on apareix la següent qüestió, com ha de negociar-se?. Haurem d'atendre a diferents criteris que ens delimitaran el ventall d'opcions negociadores i entre els quals destaquen:
1. L'experiència prèvia (es va fer abans una coalició? Com va acabar? Exemple: el 1984 CiU va pactar amb ERC i ERC va sortir mal parada. El 2003, ERC directament va negociar amb PSC
2. Expectatives político-electorals (què espera cada partit: guanyarà vots si es coaliga?)
3. Objectius que persegueixen cadascun dels socis: càrrecs, polítiques públiques, vots o cohesió interna dins del propi partit. En negociar cal tenir en compte la distribució dels càrrecs, sobre la base de la qualitat, no de la quantitat. Evitar una inflació de membres del mateix partit en nmés un departament del govern, així com apropar el màxim la ideologia del partit a cada departament adquirit.
4. Relacions entre ells en els múltiples nivells polític-territorials, per exemple, a Catalunya, PSC+ERC+ICV ja governaven en diferents ajuntaments, abans de 2003
5. Intangible de les relacions personals entre els líders de les formacions. Importantíssim, tant que pot crear o no una coalició. La previsible dupla Felipe González-Julio Anguita va donar la majoria al PP, ja que ells no es podien ni veure.

L'experiència ens mostra que en el procés de negociació apareixen alguns elements (o recomanacions) als quals cal atendre, i que essencialment es concreten en una màxima: han de negociar-se no només els acords sinó també (i de manera especialment insistent) els desacords. Només així podrem aconseguir els objectius marcats i minimitzar al màxim les crisis polítiques en el si de l'executiu.

Per a això, s'hauran d'establir diferents acords i protocols de funcionament:
- Acord per escrit, públic. I un altre intern com a full de ruta si existeixen crisis
- Prioritats del govern
- Protocol de gestió de conflictes, per exemple creant una gestora interpartidaria
- Pla de comunicació de l'acció conjunta del govern
- Formació d'òrgans mixtes per al seguiment del compliment dels acords

.
NOTA:

D'altra banda, anunciem la celebració de nous Beers&Politics, a la ciutat de València, organitzats per Vicent Martínez i Carlos Villodres; i uns altres a Mèxic DF, organitzats per Lleïr Daban i Sara Sofía Alpuche. Els quatre han vingut a més d'un B&P i són vells amics. A més, tots els resums podran trobar-se en la mateixa web, per a no perdre i per a poder compartir els continguts creats. A Barcelona se seguiran celebrant, per descomptat. El proper, i a espera de data i confirmació, serà segurament sobre el referèndum a Escòcia, amb Ivan Serrano (@aubachs) com a ponent.

 

0 Comments:

Post a Comment




RSS Blogger