Fa temps que circula a la blogosfera una temàtica pessimista habitual, i és el cansat anunci que "els blogs estan a punt de morir", fruit d'un article de Paul Botin publicat a Wired, on es pronosticava la fi dels blogs a les mans de les noves xarxes socials i dels nanoblogs.
Em recorda a l'estúpid anunci de la mort del teatre a mans del cinema, de la mort de la ràdio a mans de la televisió, de la mort dels llibres a mans d'Internet, etc... durant els últims cent anys.

En la meva modesta opinió, crec que els blogs estan tan vius com sempre i que segueixen servint per al que van ser creats i que és el que els ha fet assolir el seu èxit: són una plataforma perquè qualsevol persona pugui dir el que pensa, convertir-se unipersonalment en un mitjà de comunicació i opinar o donar difusió a continguts que fins a aquest moment era impensable que sortissin a la llum més enllà de la nostra casa o del nostre cercle d'amics. És una eina gratuïta i senzillísima que qualsevol persona pot usar i crear en tan sol tres minuts, i aquesta és una altra de les raons del seu èxit.

Fins a fa poc, els blogs eren la manera més fàcil d'interactuar amb un cercle exponencial de persones, i en els últims anys han aparegut (o s'han fet populars) altres eines que han canviat (o afegit opcions) a la nostra forma d'interactuar. Parlo de xarxes socials com MySpace o Facebook, o eines de microblogging menjo Twitter o Plurk, entre d'altres. Doncs bé, molta gent les utilitza i segueix mantenint els seus blogs, i altra gent ha deixat els seus blogs i es comunica a través d'aquestes eines. I què?

No veig que el canvi de manera de comunicar-se o d'interacció signifiqui (ni de bon tros) la fi dels blogs. Aquests segueixen creixent dia a dia, molt menys que fa dos anys, d'acord, però això és quelcom normal ja que el boom dels blogs va ser fa dos o tres anys, i no ara. I com bé diu Rodrigo Fino, "Les bitácoras seguiran sent bones, dolentes, excel·lents, abominables, poques o moltes, mentre hagi algú que necessiti dir alguna cosa. Per tant són una eina útil i necessària per a això".
Si et ve de gust escriure ho faràs en un blog, si et ve de gust no fer-ho o dir el que penses en poques paraules ho faràs a través d'una altra eina (encara que també és cert que són moltes vegades els blogs i els seus continguts els que a través de RSS estan presents en aquestes xarxes socials, pel que el teu missatge s'escolta (llegeix) igualment).

L'altre dia llegia a Javier Maján en el seu blog una molt bona reflexió sobre el tema de la mort dels blogs i la seva relació amb els polítics que volia enllaçar. Javier diu:

"L'irònic en aquest país és que el Blog s'està morint, i en realitat, en els polítics no va acabar de néixer. Pocs polítics tenen i mantenen (seriosament) els seus blogs més enllà de les eleccions. I crec que ells són qui sí deurien usar-los més que qualsevol altre, perquè ells són els quals han d'explicar, amb senzilles paraules, polítiques complexes i decisions dures, que no caben en els 140 espais d'un Twit, o a les seves xarxes d'amics de Facebook. [...] Són ells qui s'han queixat sempre que als telediaris només et donen accés a 30 segons de notícia, que dóna per a una frase, i no poden transmetre el missatge i només poden donar l'eslògan. Doncs bé, per a això han d'usar els Blogs: Per a assegurar-se que el seu missatge, i no l'eslògan, pugui arribar a la gent directament, sense intermediaris. Nosaltres tenim dret a deixar morir a nostres Blogs. Un polític no. El polític que de debò creu en el que fa, té l'obligació de tenir-lo, i mantenir-lo".

Li dono tota la raó. Si hi ha alguns blogs que moren són els blogs dels polítics el dia després de les eleccions. Després de les eleccions generals de març vaig comptabilitzar que el 57% dels blogs de polítics havien estat abandonats. Des de llavors s'han obert i tancat molts altres.
Han de ser els propis polítics els que apreciïn la interactivitat amb els seus potencials votants, i que no només entenguin sinó que "creguin" en el mitjà, com única sortida a la difusió de les seves idees. En el món actual s'ha acabat el rol d'emissor i de receptor. Ambdós rols estan junts, tot el món interactua, parla i escolta alhora.