Ona Babcock Miller va néixer l'1 de març de 1871, en una granja de Iowa. Durant l'últim quart de segle XIX, i principis del XX, va ser una coneguda activista pels drets de sufragi de la dona, i molt propera al partit demòcrata, influenciada també pel seu marit, un fervent activista polític.
Quan el seu marit va morir d'un atac al cor el 1927, Miller va continuar un paper actiu en el Partit Demòcrata, viatjant per l'estat i parlant en favor de reformes socials. Com a homenatge al seu marit, que s'havia presentat en algunes ocasions, Olla Miller va ser proposada com a candidata demòcrata com a secretària d'Estat de Iowa. Era una candidatura que tenia perduda, ja que els republicans havien guanyat des de 1856.
La seva única opció era el seu gendre, un joveníssim George Gallup, que va realitzar diverses enquestes polítiques, les primeres de la història, per a la campanya. Ona Miller tenia un avantatge, llavors, cap al seu contrincant: sabia exactament el que li importava a la gent, el que volien saber i sentir, i el que els preocupava. Aprofitant la seva experiència d'oradora durant tota la seva vida, va aconseguir argumentar aquestes preocupacions de la ciutadania de Iowa i donar la volta al previsible resultat. Va guanyar de menys de 3.000 vots. Va ser la primera dona a ser secretària d'Estat, i encara avui és recordada i té reconeixement. Va ser secretària d'Estat fins a la seva mort, el 25 de gener de 1937, de pneumònia, als 65 anys.
Gallup va tenir molt a veure en la seva victòria, i aquest va ser el seu inici d'una gran carrera i del seu reconeixement com el pioner en enquestes electorals. El 1936, va aconseguir reconeixement nacional per predir correctament, a partir de les respostes de només 5.000 enquestats, que Franklin Roosevelt derrotaria a Alf Landon en l'elecció presidencial dels EE.UU, la qual cosa estava en contradicció directa amb la revista Literary Digest, molt respectada llavors, l'enquesta de la qual es basava en més de dos milions de qüestionaris i va predir que Landon seria el guanyador.
Al llarg de la seva vida i fins a la seva mort el 1984, l'organització que ell va fundar –Gallup-, que ara empra a 2.000 professionals en 40 oficines al voltant del món i s'ha convertit en líder mundial en enquestes d'opinió pública, investigació de mercat i consultoria de gestió i lideratge, ha seguit mantenint-se independent dels partits i ha estat sinònim d'integritat en el procés democràtic.
I tot va començar ajudant a la sogra.
Els focus groups van ser teoritzats per Robert K. Merton el 1956 en el seu llibre “The Focused interview“. Es tracta d'entrevistes a 10-15 persones reunides en una mateixa habitació, amb l'objectiu d'obtenir un coneixement consensuat sobre un fet social o sobre una temàtica focalitzada i definida prèviament per l'investigador. Per aconseguir bons resultats es recorre a la identificació dels participants i es duu a terme un registre d'àudio i video amb la finalitat de treure el millor profit de la tècnica; es tracta per tant de posar molta atenció en el llenguatge no verbal i en les actituds del grup, així com portar anotacions dels aspectes més rellevants que en ella es desenvolupen.
Però no tan sols serveixen per saber les preocupacions ciutadanes o com veuen al candidat, sinó que ben utilitzades, permeten veure els defectes de l'adversari, per aprofitar-los en propi benefici a través de campanyes negatives.
Com indiquen Manuel A. Alonso i Angel Adell en el seu llibre “Marketing político 2.0”, un bon exemple és el dels assessors de George Bush pare, que van desenvolupar ja el 1988 un Focus Group no amb partidaris del seu client, sinó amb partidaris del seu rival, el demòcrata Michael Dukakis, que era favorit en les presidencials. A través d'aquest focus Group van ser capaços d'identificar que fins i tot els partidaris més acèrrims de Dukakis eren una mica crítics amb la seva posició respecte a la lluita contra el crim, convençuts que era massa condescendent. Com a resultat, es va treballar aquest matís del producte polític de Bush com el garant de la protecció ciutadana contra el crim, i ja des del punt de vista de la comunicació fins i tot es van rodar anuncis televisius (emesos en tots els canals nacionals) que jugaven amb la idea que si guanyava Dukakis deixaria obertes les portes de les presons. L'anunci més controvertit va ser “Revolving Door”. El seu nivell d'acceptació va ser brutal i va afeblir notablement la candidatura demòcrata, sent aquesta una de les principals raons de la victòria de Bush, segons les enquestes post-electorals.
A més, Dukakis no es va preparar (ni el van preparar) per fer front a aquesta acusació. I el gran exemple, generalitzat en explicar què no fer en els debats electorals, va ser la seva resposta a una pregunta en el segon debat televisiu amb Bush. A la pregunta del periodista Bernard Shaw sobre si recolzaria la pena de mort si la seva esposa fos violada i assassinada, la resposta de Dukakis va ser parlar, fredament, de la ineficàcia estadística de la pena capital. S'introduïa un element emocional en la discussió d'una qüestió política, però molts observadors (i la majoria de ciutadans que van veure el debat) van entendre que la resposta de Dukakis no tenia les emocions normals que cap esperar d'una persona a qui li pregunten sobre la violació i assassinat d'un ser estimat.
I tot va sorgir d'una discussió de 10 persones en un petit Focus Group…
