Al B&P ens parlarà de com aconseguir augmentar la participació electoral, de les característiques de l'abstenció, de com generar un interès en el públic per anar a les urnes, com augmentar els beneficis versus els costos per als votants en la decisió d'anar o no anar a votar ...
Espero que ens veiem allà. Confirmeu, si us plau, la vostra presencia a l’esdeveniment de Facebook.
El proper dijous, 30 de maig, a les 19.30h, celebrem un nou Beers&Politics.
En aquesta ocasión el títol de la jornada es “Com fer porta a porta“, a càrrec de Maxime Sattonay, que ha treballat
com assistent personal de Dara Calleary TD, Diputat de Fianna Fail, el major
partit d’oposició Irlandés. Es Máster en Asumptes p´blics i comunicación política,
i Espriu una tesi sobre la gestió de la comunicació de les families dels Homes
políticos. Maxime es francès però viu a Irlanda, i parlar perfectamente espanyol
(i una mica de català).
En el B&P ens parlarà de la manera d’organitzar una campanya a través del
porta a porta, com organitzar a les bases i coma conseguir connectar amb la
gent a la que es visita, a més de parlar-nos, com no, de política irlandesa.
Important: Cambiem lloc, día i hora!! Ho
farem al bar Schultz (C/ Bailén, 169,
cantonada Córsega). A prop de metro Verdaguer o Joanic.
Esperem veure’ns allà.
El master estarà dividit en set grans mòduls: comportament polític, comunicació i opinió pública, estrategs i comunicadors polítics, màrqueting electoral, comunicació institucional, estrategs i comunicadors de les institucions públiques, i comunicació local.
La metodologia s'articula sobre la base de sessions teòriques, anàlisi de casos, sessions pràctiques i conferències, i gaudirà d'un ampli professorat, entre el qual m'incloc. Entre d'altres, estaran Toni Aira, Pau Canaleta, Luis Rierol, Antoni Gutiérrez-Rubí, Vicent Martinez, Francesc Ponsa, Xavier Roig, Jordi Sauret o Jordi Trilla, a part de molts altres professionals de partits polítics i institucions.
Si algú es vol apuntar, allà ens veurem!
en campanyes electorals”. Us deixo un petit resum del que vaig dir:
- Jaume López- Professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials (UPF), i Consultor als estudis d’Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya.
- Natàlia Garcia Carbajo @natalia_garciac: Itàlia i el fenomen Beppe Grillo.
Avui és Sant Jordi, i res millor que tenir en un mateix lloc les recomanacions de molts experts. És per això que des de Beers&Politics hem creat una web on prop de 80 consultors, experts, professionales i “freaks de la cosa” han tingut l'amabilitat, no només de recomanar el seu llibre preferit, sinó també d'ensenyar-nos la resta de la seva biblioteca, per a que qualsevol pugui agafar idees fent zoom. Hi podeu accedir des d'aquest enllaç.
Innovacions:
- Primàries obertes i analògiques vs. Primàries tancades i digitals. Al M5S les candidatures es presentaven per Youtube i es votaven online, però només podien votar els militants del partit, i amb certa antiguitat, i a les llistes només podien estar membres que s’haguessin presentat en anteriors eleccions. Al PD, en canvi, tot i ser el típic partit burocràtic i tradicional, hi havia primàries obertes a qualsevol, el mes novembre per decidir candidat i després per decidir llistes. El PD va tenir 2,5 milions de votants a les primàries, per només 30.000 del M5S.
- Partit líquid. El M5S supera l’estructura de partits. La seva seu és el bloc de Grillo. No tenen estructures. Tampoc Grillo és un candidat per se, ja que no s'ha presentat a les eleccions. Però ningú li discuteix el seu paper, és el líder suprem.
- Partit marca. El M5S és una marca en el sentit comercial. Té un logo propietat de Grillo, que decideix l'ús. Grillo pot publicar un post on diu qui està fora (com va fer al 2011 a Emilia Romagna, on uns militants van solicitar democracia directa i es van convocar per discutir-ho. La resposta de Grillo va ser fulminant, expulsant-los i prohibint-los l'ús de la marca).
- Democràcia interna (real o simulada) als partits tradicionals vs. Lideratge carismàtic al M5S.
- El M5S va aconseguir el vot de protesta. Però no era només un vot antiausteritat, sinó que el que feia era identificar a uns culpables: la casta politica. Hi ha crítica a periodistes, finances, premsa... Van contra les elits del país.
- Antieliterisme és populisme. No tenen, al contrari de moltes visions, que ser d'esquerres, el tea party també era antielitista, i era de dretes.
- La casta vs. la gent. El missatge del M5S era “Nosaltres contra ells”.
- El moviment vs. la casta. Grillo identifica moviment amb la gent. No diu mai que són un partit, diu que no ho són, que són un moviment. Tot i que realment ho són: gent que s’agrupa per a influir políticament i aconseguir accedir al poder.
- La importància de no ser de dretes ni d'esquerres. Grillo ho repeteix sempre. És una bona manera de capitalitzar el vot protesta.
- Té un il·lustre precedent històric. El programa de Mussolini de 1919 era semblant.
- Contradir-se no és un problema (si no surts del frame antielitista). El M5S tenia al seu programa idees que agradaven a tot tipus d'electors, per exemple:
Jefferson Smith (James Stewart) és un jove ingenu i idealista, nomenat
senador. Ignora que a Washington haurà de veure-se-les amb polítics i
empresaris sense escrúpols que li faran perdre la fe. Quan intenta
denunciar la corrupció, és injustament acusat d'enriquir-se i expulsat
del Senat. Però té un últim torn de paraula, que dura, tal com dicten
les lleis nord-americanes, fins que acaba. El jove senador parla durant
23 hores seguides, defensant apassionadament a la democràcia, i posant
en evidència una important trama de corrupció. Així acaba (perdó per l'spoiler) la pel·lícula, de 1939, “Cavaller sense espasa”, de Frank
Capra.
Dimecres passat, Rand Paul, senador republicà, va bloquejar la votació sobre John Brennan com a director de l'Agència
Central d'Intel·ligència (CIA) d'Estats Units, en protesta pels atacs
amb avions no tripulats contra ciutadans nord-americans. Paul va parlar
durant 12 hores i 52 minuts, i el seu equip va anar tuitejant i pujant al
seu web les primeres set hores de discurs.
El que va fer Rand
Paul i el que feia el protagonista de la pel·lícula és el que es
denomina “filibusterisme”. Es tracta d'una tècnica d'obstruccionisme
parlamentari, mitjançant la qual es pretén bloquejar l'aprovació d'una
llei gràcies a un discurs de llarga durada. És eficaç en els sistemes
parlamentaris en els quals els representants polítics no tenen fixat un
temps límit per intervenir: un congressista pot parlar el que desitgi
sempre que no s'assegui o es detingui. Normalment, s'arriben a llegir en
veu alta llibres de receptes, novel·les, etc… fins que es posposa la
sessió.
Rand Paul va quedar lluny del rècord marcat per Strom
Thurmond el 1957 en intervenir durant 24 hores i 18 minuts contra la
segregació racial. Thurmond va començar a parlar a les 20.54h el 28
d'agost i va continuar fins a les 21.12h la nit següent, arribant a
recitar la declaració d'independència, la carta de drets, el discurs de
comiat del President George Washington i multitud de lleis i altres
documents històrics sense baixar-se de l'estrada.
Però Thurmond no va
ser l'únic legislador “filibuster” sobre aquesta llei, l'acta de drets
civils. Segons els registres del Senat, els senadors van aconseguir
sabotejar durant 57 dies la votació gràcies al filibusterisme, entre el
26 de març i el 19 de juny de 1957, el dia en què per fi es va poder
votar.
I no és quelcom nou, havent-hi nombrosos exemples, a
Estats Units i en la tradició parlamentària anglosaxona. Com indica Ignacio Prados: ja en la República de Roma, Cató el Jove era conegut per
aguantar dies sencers sense parar de parlar amb tal de detenir
qualsevol iniciativa del seu enemic polític Juli Cèsar, o en 2010 els
laboristes van retardar fins al límit el debat d'una llei, provocant que a la cambra dels Lords els empleats haguessin de preparar llits i
organitzar un catering per prevenir la llarga nit que els esperava als
Lords esperant que la Cambra dels comuns enviés la llei confirmada.
També apareix un exemple en un capítol de “L'ala oest
de la Casa Blanca”. És un mer simbolisme, normalment per cridar
l'atenció dels mitjans, i per donar-se a conèixer, o donar a conèixer el
que és a punt d'aprovar-se. Una bona mesura de pressió, si no et quedes
en blanc!.
La raó és el conegut com a “Rally round the flag effect”. Aquest terme politològic, enunciat el 1970 per John Mueller, suggereix que en situacions de crisis, especialment en conflictes internacionals o quan existeix un enemic a qui “culpar”, el poble tanca files entorn del seu líder i s'uneix per tirar endavant, tots a una.
Per entendre millor aquest efecte, especialment en George W. Bush, recomano llegir l'interessantíssim article “Anatomy of a Rally Effect: George W. Bush and the War on Terrorism” a la revista Political Science&Politics. Però no és l'únic cas. Luis Arroyo parlava d'aquest efecte en Jimmy Carter durant el rescat dels ostatges a Iran (va passar del 32% al 58% d'aprovació). També va succeir amb la crisi dels míssils de Cuba el 1962, quan Kennedy va passar d'un 61% d'aprovació al 73%. Al setembre de 2012, Xina va fer una crida nacionalista a la població per defensar les illes Sendaku, la qual cosa va fer millorar molt l'aprovació del seu govern. Un enemic exterior o una gran acció patriòtica ajuda a focalitzar els suports al govern.
Però analitzant-ho, observo que el Rally round the flag effect també podria ser extensible després de la mort d'un president. Després de la mort de Franklin Roosevelt, el seu vicepresident, Harry Truman, que va ascendir al poder, partia ja amb una aprovació del 87%, el rècord absolut del seu mandat. Anys després, en el següent cas, en morir John F. Kennedy, el seu vicepresident Lyndon B. Johnson partia amb una aprovació del 79% (també el rècord del seu mandat).
Va passar també amb la presidenta argentina, Cristina Fernández de Kirchner, a la mort del seu marit, l'expresident Néstor Kirchner, passant d'un 35% de valoració positiva a un 56%.
Ahir va morir el president veneçolà, Hugo Chávez, que gaudia d'un 70,3% d'aprovació. Assumeix la presidència Nicolás Maduro, que en 30 dies ha de convocar noves eleccions. Maduro era el segon del líder absent, l’escollit, i a partir d'ara, el centre d'atenció de l'efecte “Rally round the flaf effect”. Ja en el seu discurs d'ahir, en anunciar la mort de Chávez, ja parlava d'això i buscava –conscient o inconscientment- aquest efecte: “En aquest dolor immens d'aquesta tragèdia històrica que avui toca a la nostra Pàtria, nosaltres cridem a tots els compatriotes, homes i dones de totes les edats […] Molt coratge, molta força, molta enteresa; hem de créixer per sobre d'aquest dolor i d'aquestes dificultats; hem d'unir-nos més que mai, la major disciplina, la major col·laboració, la major germanor; anem a créixer”.
Si no hi ha moltes novetats, Maduro guanyarà sense problemes les eleccions, per ser qui és, però sobretot, perquè és l’escollit del líder que acaba de morir. Ha mort un President, però ha nascut un mite. La gent, per un temps, seguirà votant al mite, i al que representa.
Fa cada vegada més anys, vaig cursar el meu últim any d’universitat a
Florència. Allà, mentre cursava l’assignatura de “sistema polític
italià”, un venerat professor ens va dir el primer dia de classe,
resumint -en una frase- 50 anys de democràcia als seus alumnes:“L’Itàlia è un casino” (Itàlia és una casa de putes). Han
tingut -en només els últims vint anys- dotze caps de govern (el recent
elegit serà el dotzè). Aquesta xifra ajuda a entendre mínimament
l’esperpent en la política italiana i el cansament de la ciutadania amb
els seus governants. Corrupció, incapacitat, amiguisme… impregna la
casta política i cap dels dos partits tradicionals ha pogut parar-ho.
En aquesta mateixa Itàlia, el passat 24 de febrer es van celebrar
eleccions. La tercera força més votada va ser el Moviment 5 estrelles,
del còmic Beppe Grillo. El 25,5% dels vots van ser per a ells. La victòria -pírrica- en escons se la va emportar Bersani, socialdemòcrata. Berlusconi va tornar a renéixer de les seves cendres, i Monti, qui governava, es va enfonsar.
El moviment 5 stelle és un exèrcit de perfectes desconeguts que
inclouen investigadors desocupats, teleoperadores, geòlegs, advocats,
llicenciats, biòlegs amb treballs precaris, infermeres, professors
d’institut o mestres. Tal com indica Lucia Maggi en un interessant retrat del moviment, “no volen ser els representants de la societat civil, sinó que són societat civil. Sense intermediaris“.
Ángela Paloma Martín diu que Beppe Grillo
ha sabut dirigir bé el seu missatge a la seva forma i la seva manera
perquè, en aquesta campanya electoral, ell no ha baixat de l’”escenari”,
i que “no és perquè hagi interpretat un paper cínic políticament
incorrecte, sinó perquè ha entès que la seva audiència és la mateixa que
està passant serioses dificultats, és la mateixa que necessita un
somriure i esperança, i és la mateixa que està indignada per la situació“. Deia el que la gent anhelava sentir sobre la política i els polítics. A Europa, en canvi, es parla d’ell com la victòria del populisme, que
fa referències a extrema esquerra i dreta, amb un programa impossible
de realitzar. Per exemple, en arribar al poder a Parma, el maig del
2011, en un ajuntament endeutat per la corrupció, amb 80 assessors i
directius, encarregats a dit i superremunerats, els van eliminar a
tots. Ara, els vuit regidors de la ciutat estan aïllats a l’ajuntament,
no aconsegueixen activar els departaments perquè, senzillament, no saben
com funcionen. Com aquesta, moltes intencions de sentit comú es queden
en l’aire.
No crec que el moviment de Grillo sigui completament antipolític, sinó
el fruit d’haver sabut aprofitar el cansament de la ciutadania. Però sí
que crec que per desgràcia, hi ha una mica de populisme. És el mateix
populisme antipolític que veiem també a altres partits i en altres
països (Espanya inclosa). El millor del moviment 5 stelle és que és gent
nova, amb noves idees, noves cares i que emergeix com una oportunitat
de castigar durament les castes polítiques que porten governant Itàlia
les últimes dècades, o als polítics posats a dit per potències
estrangeres. Ambdues coses expliquen l’auge del moviment.
Però la principal diferència és que Grillo, al contrari que petits i
nous líders en altres països que no han aprofitat l’ingent malestar
social, és un gran comunicador. Dino Amenduni parlava de la seva estratègia comunicacional en aquestes 10 idees:
1. Posicionament polític. Es situen com el partit que trenca amb el bipolarisme, que trenquen amb les castes polítiques.
2. No és només un moviment antipolític. Parla de
transparència, de respostes socials, que els mitjans siguin
independents, de la regulació del finançament dels partits, de en què
gastar els diners públics i, sobretot, en què no fer-ho…
3. Identitat pròpia basada en els defectes dels adversaris: ”són tots iguals. Nosaltres som diferents”. Canvi profund en la política italiana.
4. Esquerra-dreta. No es posicionen, de manera que arriben a molta més gent. Té, en el seu programa, elements que agraden a ambdues ideologies.
5. Aconsegueix que els mitjans de comunicació parlin d’ells. Ho
han de fer per llei, però els mítings de Grillo i les seves sortides de
to o presentacions, li donen un augment exponencial en les notícies i
imatges. No obstant això, ells només parlen a través del bloc de Grillo i
els seus vídeos, sense rodes de premsa.
6. Ell és el líder, tota l’atenció mediàtica, per bé i
per mal, és sobre ell. Era l’únic candidat que mai ha estat en
política. Utilitza un llenguatge no polític, que pesca de registres
còmics i televisius,… el que fa que qualsevol frase seva aparegui en els
mitjans i augmenti la seva popularitat entre la gent.
7. Web com a element estratègic. És, durant els últims anys, la web més visitada d’Itàlia. Hi ha streaming en directe de tots els seus actes.
8. 24h/24h. Utilitza la lògica televisiva, amb directes i continguts preparats per a la seva ràpida difusió viral en les xarxes socials.
9. Sense comitè electoral central. Ha usat als mitjans, a la xarxa i als seus simpatitzants com a difusors de les seves idees.
10. Bloc polifònic. El blog s’ha convertit durant la
campanya en un compendi d’informació, no només de Grillo, sinó d’altres
persones, articles de diaris, de blocaires … però amb una línia
editorial homogènia.
Recomano analitzar més a fons la presentació d’Amenduni. De totes
aquestes coses, i de moltes més, es parlarà el proper 11 de març al Taller de Política, que aquest mes té de ponent a Ton Vilalta . Allà ens veurem.
Articles interessants:
- Paper introductori (Taller de política)
- Laboratori, laberint (Taller de política)
- Sobre las elecciones italianas (Antoni Gutiérrez-Rubí)
- The Economist no sabe perder (Guerra eterna)
- Il linguaggio del corpo di Berlusconi, Grillo, Bersani, Monti (Giovana Cosenza)
- Come comunica Grillo (5). Il crowd surfing (Giovana Cosenza)
- Beppe Grillo: el no-líder de una Italia diferente (Cristina Barchi – diario.es)
