La campanya nord-americana de 2008 va veure néixer l'estrella virtual Amber Lee Ettinger (àlies l'Obama girl) amb els seus vídeos pro-Obama. En plenes primàries, al maig de 2007, va llançar a Youtube el vídeo “I Got a Crush… on Obama“, que ràpidament es va fer viral. També des de l'equip d'Obama es van encarregar de difondre'l, i va ser el propi candidat qui va parlar d'ell, en dir que era un exemple més de la creativitat de la gent. Posteriorment, Amber va treure més vídeos. En total, les seves creacions a favor del candidat Obama van ser vistes per més de 120 milions de persones.

No és l'únic cas. A Rússia, el 2011, es van començar a realitzar actes polítics a favor de Medvedev, per part d'un grup de noies, vestides com cheerleaders (copiant l'estètica Obama-girl), que recorrien Moscou animant a recolzar al president i a les seves polítiques. Aquestes Medvedev girls, com es feien dir, es van agrupar a través de la xarxa i quedaven i organitzaven actes públics. La seva bellesa i les seves activitats –com semidespullar-se a favor d'una llei-, òbviament, cridaven l'atenció de la premsa i de la població, amb el que el seu missatge de suport al president arribava a molta més gent. El propi Medvedev va anar a algun acte seu, per descomptat amb càmeres de televisió.




Aquest 2012, en canvi, i a falta encara de molts mesos, han nascut unes noves estrelles online, en aquest cas moltíssim menys provocatives i que canten música cristiana per al partit republicà i, especialment, per a Rick Santorum. Haley i Camille Harris, d'Oklahoma, denominades ja les “Santorum girls”, s'han guiat per “inspiració divina” – segons les seves pròpies paraules- per escriure “Game On“, una cançó de country en elogi del candidat: “Game on, join the fight/ We’ve finally got a man who will stand for what is right/ There is hope for our nation again/ Maybe the first time since we had Ronald Reagan/ There will be justice for the unborn, factories back on our shores/ Where the Constitution rules our land/ Yes, I believe Rick Santorum is our man“.



El seu pare és pastor religiós i, com no podia ser menys, està orgullós de les seves filles, el vídeo de les quals ha superat a Youtube el milió de visites en molt pocs dies. Les noies també han estat convidades a diversos programes de televisió, incloent el Today Show de la NBC. També el propi Santorum va donar la seva aprovació i ho va difondre a Twitter: “Wow! I love this #GameOn song and video! Thank you Harris Family from Oklahoma!”.

Aquests tres exemples ofereixen tres idees:
1. Qualsevol pot fer-se famós amb una mica de creativitat, un vídeo en Youtube i el boca orella a les xarxes socials (o almenys pot intentar-ho)
2. Les noies, encara al 2012, venen i fan que la premsa parli d'elles, encara que sigui en una campanya electoral
3. És la difusió, encara que sigui casual, pels propis candidats o el seu equip, el que aconsegueix que la visibilitat de les “political girls” sigui exponencial. A la campanya li interessa, i a les noies també.

No crec que siguin les últimes que veiem. L'infotainment funciona, tal com comenta Ángela G. Montes citant a Eva Campos. Perquè és diferent, divertit i interessant per a la premsa.

El títol és una frase de Josef Stalin, i sempre ha tingut molt sentit en les eleccions de Bielorusia. El proper 19 de desembre tindrà lloc una nova elecció presidencial, però al contrari que les últimes quatre, hi ha importants canvis geopolítics que probablement poden canviar (poc) el resultat però molt el futur.

Tal com indica la periodista Luna Bolívar en un especial de Periodismo Humano, “les últimes eleccions considerades “netes” van tenir lloc, segons els observadors de l'OSCE, el 1994. Aquell any van triar com a president a Alexander Lukashenko. A partir de llavors, els comicis en aquest país- que oficialment es diu República de Belarús- estan marcats per la manipulació“.

Des de 1994, i fins fa poc, Lukashenko ha tingut molt bones relacions amb Rússia, el país mare, del que Belarús depèn política, cultural i econòmicament. A canvi, Rússia sempre ha recolzat a l'actual president. Fins i tot a pesar que internacionalment les eleccions siguin vistes com manipulades i que els crítics del govern de Lukashenko denunciïn assetjament, detencions, falta de democràcia, no poder aparèixer en els mitjans o falta d'observadors internacionals que puguin monitorear realment l'elecció, sempre hi ha observadors pro-russos de la Comunitat d'Estats Independents (CEI), que qualifiquen les eleccions com a “transparents“, fins i tot les de 2006, les més criticades per l'OSCE, on el president va aconseguir “oficialment” el 83% dels vots.

En aquesta campanya els candidats havien d'aconseguir 100.000 signatures cadascun per presentar-se. Malgrat les pressions als signants per l'oposició (cal posar número de passaport i dades completes i es lliuren i controlen per la policia, segons denuncien), hi ha 10 candidats finals. Lukashenko va aconseguir un milió, i els seus dos més propers rivals, Sannikov i Nekliaev, 120.000 i 180.000 respectivament.

Tots els candidats tenen oficialment 2,5 hores de televisió durant tota la campanya per dir les seves idees. No obstant això, han d'anar amb compte, ja que si critiquen massa al president poden ser cessats com a candidats per atacar al país. El president, en canvi, té a la seva disposició tots els mitjans de Belarús, on està present incessantment.

Per tant, la campanya dels opositors no és tant en la TV com amb altres mitjans. Internet també està present. Andrei Sannikov, membre del partit “Belarús europeu”, disposa d'una web, i de canals en Skype, Twitter, Facebook i sobretot en vkontakte, la xarxa social més estesa a Rússia. Defensa l'entrada en la UE, però també un acostament a Rússia. Des de tots els mitjans fa crides per sortir al carrer, especialment per demanar més presència en els mitjans públics, amb manifestacions, sempre recollides en imatges o vídeos per les webs afins. També és important la seva cartellería electoral, de reminiscències soviètiques, i que incita també a sortir al carrer: “les eleccions no es guanyen en les cuines o en els ordinadors, es guanyen al carrer“.

Per la seva banda, Vladimir Nekliaev, un literat bielorus, disposa d'una moderna web, i també presencia en totes les xarxes socials. També ha estat atacat a través de nombrosíssims blocs partidaris de Lukashenko per culpa d'un text autobiogràfic d'un llibre que va escriure, on deia (amb tot detall) com havia matat a un gat. La xarxa ha bullit durant tota la campanya amb aquesta imatge (si votes a Nekliaev morirà un gatet). El candidat ha respost, també a través de la xarxa, explicant que era una poesia sobre quelcom que va fer amb 10 anys, molt dramatitzat en el seu text, i ha contraatacat penjant una foto seva amb el seu actual gat, Basia, fins i tot signant un “tractat de pau amb els gats” al costat de la seva mascota. Nekliaev defensa també més acostament a Rússia, especialment amb el reconeixement a la seva llengua materna, la russa: “La gent s'expressa en la llengua en la que somia de nit“.

Rússia i la rusofília estan presents en tots els candidats però, per primera vegada, no és Lukashenko el favorit del Kremlin. Aquest últim any el president s'ha allunyat de les polítiques afavorides des de Moscou, sobretot per motius econòmics personals. En primer lloc demanant diners a Rússia pel lloguer de les bases militars, també pels seus desitjos d'aconseguir petroli d'un altre país que no sigui Rússia (ara Veneçuela li subministra el petroli), pel reconeixement de països com Geòrgia, per recolzar i donar asil al president anti-rus de Kirguizistan, etc… A més, s'ha apropat a la Unió Europea i a Estats Units, amb reunions i establiment d'acords per obrir el país i privatitzar empreses per aconseguir més inversions (per Belarús i per a les seves pròpies empreses), deixant de costat les inversions russes que volien participacions en aquestes empreses públiques. A més, és molt interessant el canvi en la seva retòrica política dels últims mesos, molt més occidentalitzat.

Tot això ha aconseguit l'empipament indissimulat de Rússia, que malgrat que oficialment no es mulla, ha aconseguit que per exemple la cadena de televisió russa NTV hagi emès una sèrie de documentals en els quals es descriu a Lukashenko com un corrupte i un criminal, una cosa impensable en una altra època, i menys en eleccions. També sembla que el Kremlin està recolzant econòmicament als altres dos principals candidats, com Lukashenko va denunciar al diari Le Figaro fa unes setmanes.

Belarús està entre Europa i Rússia, i sempre ha estat satèl·lit d'aquest últim. Un canvi en la política envers Rússia és vist com a perillós, pel Kremlin, però tal vegada també per a la UE, interessada empresarialment i sobretot en temes gasístics i petrolífers, que es pot trobar en una cruïlla: és millor un dictador aliat d'Europa o un president triat netament però russófon? Això és quelcom que respondrien segurament millor que jo Eva, Dídac o Macarena, però com indiquen a The Economist, la pròpia presidenta de Lituània, Dalia Grybauskaite, va dir que una victòria de Lukashenko salvaguardaria els interessos econòmics europeus i limitaria la influència russa.

Sigui com sigui, els vots els segueixen comptant els mateixos que abans, funcionaris, i del resultat depèn la seva feina, només que ara la geopolítica també pot comptar.

Youtube és una eina de vídeo ja gairebé universal en la societat actual. Qualsevol persona pot veure vídeos, penjar-los en la seva web o blog, enviar-los, recomanar-los o fer comentaris, etc... A més, és una eina útil de connexió amb els joves, que són els que l'usen principalment.

Totes aquestes raons, especialment l'última, són el que explica l'augment de l'ús de Youtube com canal governatiu de comunicació, sigui a través de governs, com el de Gordon Brown (Regne Unit), Nicolas Sarkozy (França), Stephen Harper (Canadà) o el de Barack Obama; però també a través de cases reials, com la britànica o la jordana.

El President rus Dmitry Medvedev s'ha apuntat a la visualització de vídeos per donar a conèixer els seus missatges i idees, i va llançar el passat 1 de setembre el seu propi canal a YouTube, amb l'objectiu, segons les fonts, d'estendre la mà a la joventut. El canal té de moment 168 vídeos i 1867 subscriptors.

El llançament del canal ha coincidit amb el principi d'un nou any acadèmic en Rússia i en el seu primer vídeo Medvedev es dirigeix als alumnes, accentuant la importància dels llaços d'afecte i d'unió entre tots els russos en un país multinacional.

Els observadors comenten que hi ha una competició tàcita entre Medvedev i el seu mentor, el primer ministre Vladimir Putin, per aconseguir l'atenció dels mitjans russos. La televisió és el mitjà preferit per Putin fins ara, i es prediu l'imminent llançament del seu propi canal a Youtube.

També és de destacar que el canal no es titula Medvedev, sinó, tal com puc llegir en el meu macarrònic rus, "President de Rússia".