Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord, més conegut com Talleyrand (1754-1838) va ser un polític i diplomàtic francès que va conviure amb el poder durant els períodes més convulsos de la història francesa i europea: l’Ancien Régime, la Revolució, el Directori, El Consolat, l'Imperi Napoleònic, la Restauració i el regnat de Louis-Philippe.

Per aconseguir-ho, es va valer de la seva astúcia i dels seus diferents aliats, que anava canviant amb el temps per mantenir-se en altes cotes de poder. La seva vida personal i política és controvertida, però va ser també un dels millors i més brillants diplomàtics de la seva època i va ajudar a crear la història d'Europa que coneixem avui, amb una pau duradora fins a 50 anys després de la seva mort.

Pas a llistar alguns fets de la seva vida:

1. Als 15 anys, el 1769, Talleyrand va entrar en el seminari i es va fer sacerdot, però les influències de la seva família i el seu bon acompliment el van fer escalar ràpidament en l'estructura del clergat arribant a diputat i obtenint reconeixement, la qual cosa va fer que en arribar la revolució francesa el 1789, Talleyrand fos escollit com a membre del Comitè de Constitució de l'Assemblea Nacional. “Casualment” el seu tema favorit fou el repartiment a parts iguals de les herències que implicava la supressió del dret de primogenitura. Ell aconsegueix així una bona herència, ja que no era el primogènit de la seva família.

2. El 1790, encara sent Bisbe (tremendament faldiller) i membre de la jerarquia eclesiàstica, suggereix i participa activament en la confiscació dels béns de l'Església per la Revolució, a més aquest mateix any exerceix la presidència de l'assemblea. Se separa definitivament de l'Església a l'any següent.

3. El 1792, es dispara la seva carrera diplomàtica quan és enviat en missió com a Ambaixador a Londres. Malgrat l'atmosfera hostil, obté la neutralitat dels anglesos. Torna a França al juliol i, anticipant-se també “casualment” a l'anomenat Regnat del Terror, se'n va novament aprofitant un passaport que li va expedir Danton.

4. L'any 1797, després de tornar a França, Talleyrand obté el Ministeri de Relacions Exteriors de França, gràcies a la intervenció de la mare d'Eugène Delacroix. Poc després coneix al jove general Napoleó Bonaparte. Valent-se dels seus contactes i encant social, aconsegueix que Napoleó el consideri essencial en els seus plans. Talleyrand se sumarà a la conspiració de Napoleó, que desembocaria en el Cop d'estat del 18 de Brumari el qual, quan finalment va estar llest per actuar el 1799, va ser motiu perquè Talleyrand renunciés al ministeri. Així i tot, poc va trigar a tornar a ser nomenat Ministre de Relacions Exteriors de França.

5. Napoleó el necessitava pels seus contactes i dots diplomàtics. Talleyrand s'encarrega d'utilitzar la seva habilitat per signar el Tractat de Camp Formio en 1797, permetent així donar el primer pas cap a la consolidació definitiva del futur Primer Imperi Francès.

6. El 1804 es deté al cuasi hereu al tron Duc d'Enghien. Talleyrand li diu a Napoleó que ha d'afusellar-ho i aquest així ho fa. Amb això Talleyrand es garantia el que mai el gran general i l'antiga dinastia monàrquica poguessin reconciliar-se o aliar-se, quelcom que a l'omnipotent diplomàtic i polític no li convenia. Talleyrand va sortir il·lès de l'assumpte, ningú podia relacionar-ho amb els esdeveniments ja que ell no havia participat en ells “per se”. Però amb aquesta mort s'assegurava el seu paper en la política francesa després que Napoleó caigués, en tenir ell la llibertat de poder comptar amb l'aliança tant dels Borbó com de Napoleó Bonaparte, d'acord a la seva conveniència.

7. El 1807, i malgrat ser ja el noble més important de França, la “política guerrera” de Napoleó comença a molestar-lo. Sent Talleyrand algú acostumat a obtenir el que desitja per mitjans com la manipulació, la influència o la negociació, la seva visió sobre les polítiques imperials dista molt de la de l'emperador, la qual cosa el porta a criticar aquesta política i al mateix Napoleó Bonaparte i a donar informacions al tsar Alexandre I.

8. El 1814, preveient la caiguda de l'imperi, maniobra hàbilment per deixar París als aliats i a Lluis XVIII, cosí del Duc d'Enghien. Al final, l'aliança entre Rússia i Prusia que ell mateix va promoure, la impopularitat de Bonaparte i en última instància el debilitament de França internacionalment, causat en gran mesura perquè Talleyrand es negava a reasumir el liderat del Ministeri de Relacions Exteriors va significar la caiguda de Napoleó i del seu govern. L'1 d'abril de 1814 és triat pel senat president del govern provisional. Signa l'armistici amb els aliats, eleva a Lluis XVIII al tron i és nomenat Primer Ministre de França, i per si fos poc, també passa a exercir el càrrec de Ministre de Relacions Exteriors.

9. El 16 de setembre de 1814 se celebra el Congrés de Viena, que era l'acte amb el qual les potències planejaven posar-li fi definitiva al poder francès. La màxima aspiració de la comunitat europea era deixar a França en extrem vulnerable, sancionar-la en la mesura del possible i reguardar l'hegemonia continental per a la resta dels països. Talleyrand, una vegada iniciat el Congrés de Viena s'encarrega d'organitzar festes per aconseguir aliats i sobretot de treure profit de les diferències i conflictes entre les altres potències europees, amb la qual cosa aconsegueix esquivar pràcticament totes les sancions a França, permetent la creació, en comptes de la caiguda del país gal, d'un equilibri polític i territorial que duraria mig segle.

12. El 1837 aconsegueix reconciliar-se amb l'església abans de la seva mort el 17 de maig de 1838. Se li rendeixen funerals oficials el 22 de maig.

El seu llegat, de 50 anys prop del poder, amb qualsevol règim, fa d'ell un veritable animal polític i un gran alumne, en la pràctica, de Maquiavelo. Els seus dots de negociació, d'oratòria i d'estratègia el van fer gairebé invencible.

A més, ens ha deixat algunes frases per al record: “Amb les baionetes, tot és possible. Menys asseure's damunt”, “Conec a algú que té més esperit que Napoleó, que Voltaire, que tots els ministres presents i futurs: l'opinió pública”, “el que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible”, “Els diplomàtics pensen dues vegades el que van a dir, només per a després no dir res”, “Un art important dels polítics és trobar noms nous per a institucions que sota els seus noms vells s'han fet odioses al poble” o “La paraula s'ha donat a l'home perquè pugui encobrir el seu pensament”.