El foc segueix cremant l’Alt Empordà. La terra del meu avi, i on segueixo tenint familiars a Agullana i Darnius tancats a les seves cases. Milers de bombers i voluntaris intenten apagar el major incendi dels últims anys a Catalunya. Mentrestant, Mariano Rajoy, igual que va fer durant el gran incendi de València de fa unes setmanes, segueix sense personar-se en el lloc ni fer cap declaració sobre aquest tema.

En l'incendi de València, el president del govern espanyol va preferir anar a veure la final de l'Eurocopa i va baixar els vestuaris per fotografiar-se amb l'equip espanyol. Una imatge feliç, de victòria, en contrast amb la imatge de la terra cremada. Uns dies abans, i just en la mateixa jornada que anunciava un rescat econòmic i que “ho deixava tot arreglat”, Rajoy s'anava a Ucraïna a veure el debut de la selecció espanyola de futbol.
Ahir, en l'incendi de l’Alt Empordà, el president va preferir reunir-se i fotografiar-se amb l'equip olímpic espanyol que surt cap a Londres. De nou una imatge feliç, de victòria, d'esport (que és l'única cosa que pot donar-li alegries).

La presència de líders en les catàstrofes és una constant al món. No és perquè un president pugui fer quelcom en concret, sinó per mostrar humanitat, interès, lideratge. Posant l'exemple dels Estats Units, en els últims 20 anys, els presidents han tingut una gran presència en els grans desastres. El President Carter va volar sobre erupció volcànica de Mount St. Helens de l'estat de Washington. El President Reagan va ser fotografiat en les ribes d'un riu Mississippi inundat. El President George H. Bush va ser filmat amb les víctimes del terratrèmol de Loma Prieta. La televisió va mostrar al President Clinton en refugis i inspeccionant els danys del terratrèmol de Northridge. El President George W. Bush va visitar el Pentàgon i el World Trade Center els dies després del 11S. Barack Obama ha estat l'el golf de Mèxic, o en els incendis de Colorado de fa unes setmanes, o ahir a Denver. No només succeeix allà. A França, Sarkozy va acudir ràpidament a Tolosa de Llenguadoc en els atemptats de maig; a Itàlia, Monti va acudir als terratrèmols de Ferrara. A l’Alt Empordà, Artur Mas va acudir ràpidament als incendis.

Com indica Richard Sylves a “Presidents, Disasters and Policy”, avui, s'espera que el President vagi tant personalment a visitar àrees danyades com que gestioni l'enviament d'ajuda. Aquestes visites tenen conseqüències polítiques i administratives. La maldestre gestió de l'administració de George H. Bush de la catàstrofe de l'huracà Andrew en el sud de Florida va provocar la pèrdua d'aquest Estat en les eleccions de 1992. Com si no hagués après del seu pare, la mala gestió d'un altre huracà, el Katrina, a Nova Orleans, va destrossar la figura com a president de George W. Bush.

John Hartley deia que les imatges parlen, són socials, visuals, espacials, i moltes vegades comunicatives. A través d'elles es desenvolupen relacions entre aquestes imatges i els espectadors, audiències o públics.
Visitar una catàstrofe no ha de mirar-se electoralment, però sí social i políticament. No gestionar, no presentar-se, significa crear la percepció en la ciutadania d'abandó, que no existeix cap interès en el que ocorre ni en el que li passa a la població.

Rajoy ahir es fotografiava de nou amb esportistes, amb l'èxit. Són “imatges felices”. Però encara no s'ha fotografiat amb imatges tristes, que és on es demostra el lideratge, prop de la gent, mostrant empatia i interès. Antoni Gutiérrez-Rubí deia que els tristos no guanyen, ni lideren, ni sedueixen, ni convencen. I les actuals “imatges felices” de Rajoy causen tristesa.

La percepció de la seva gestió és de desatenció, d'estar en una bombolla sense tenir contacte amb la gent, de covardia i de falta de lideratge. Se segueix esperant al President.