Aquest matí, al Congrés dels Diputats, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha comparegut, per fi, davant la resta de forces polítiques, per desgranar un ampli paquet de mesures amb severes retallades per a funcionaris, aturats i depenents i pujades d'impostos per aconseguir un ajust de 65.000 milions d'euros en els propers dos anys. Entre el més destacat, encara que ja havia corregut la veu els últims dies, la pujada de l'IVA al 21% i la reducció del 30% del nombre de regidors dels Ajuntaments en funció dels trams de població.

Ha estat un discurs dur, tant de dens contingut com de seguiment complicat i tediós, amb una hora i nou minuts gairebé d'enumeració i enumeració de dades, en ocasions a tota velocitat, mentre Rajoy movia constantment els dits per no descomptar-se. El discurs, llarg, ha estat llegit íntegrament, com sempre fa, encara que sí feia la típica pausa després de cada frase llarga per aixecar el cap i mirar al públic mentre citava l'última paraula de l'oració. Parlant de números, el seu discurs tan sols ha estat interromput en 11 ocasions pels aplaudiments del seu grup parlamentari, encara que el primer no ha arribat fins al minut 20. Per contra els seus detractors l'han interromput en 6 ocasions, la qual cosa ha obligat al president de la cambra a demanar silenci.

El discurs ha estat molt tècnic, estructurat, i només al final he notat un canvi en els seus últims discursos. Ha començat parlant d'Europa, després de la traducció d'aquestes polítiques europees a Espanya (retallades incloses), per criticar tàcitament l'herència rebuda pel PSOE i lo malament que estan les coses. Ni un besllum d'autocrítica.

Però les seves paraules en els últims cinc minuts de discurs, i després de més de sis mesos de govern, han tingut per primera vegada dues coses que m'han cridat l'atenció:
1. Per primera vegada diu que no compleix allò promès i que va obligat per la UE: “No disposem de més llei ni de més criteri que el que la necessitat ens imposa. Fem el que no ens queda més remei que fer, tant si ens agrada com si no. Jo sóc el primer a estar fent el que no li agrada. Vaig dir que baixaria els impostos i els estic pujant. No he canviat de criteris. Ni renuncio a baixar-los quan sigui possible, però han canviat les circumstàncies i haig d'adaptar-me a elles. Faig l'única cosa que es pot fer per sortir d'aquesta prostració. No pregunto si m'agrada. Aplico les mesures excepcionals que reclama un moment excepcional […] L'única opció que la realitat ens permet és acceptar els sacrificis i renunciar a alguna cosa, o rebutjar els sacrificis i renunciar a tot”.
2. Per primera vegada ha tingut quelcom d'empatia amb la ciutadania: “El que dóna color i constrenyiment i tristesa al deute i al dèficit són els milions de persones que estan pagant les conseqüències. M'importa molt més la cua de la desocupació que tots els equilibris de l'economia, però haig de posar tota la meva atenció en els equilibris de l'economia, perquè d'ells depèn el futur de la cua de la desocupació. […] Perquè estem parlant de l'esperança de milions de famílies i, molt especialment, d'aquesta joventut espanyola que espera per apuntar-se a un futur del que encara no hem aconseguit obrir-li les portes”.

Per fi Rajoy li parla, encara que sigui molt poc i segurament a causa del guió, a la societat. Però ara com ara, i de moment, més llenya al foc, més retallades, més sacrificis per a la ciutadania. Ni un besllum d'autocrítica, ni de frases sobre la banca, ni altres retallades als que sí han afavorit aquesta crisi, i que no tindrien tan enfadada a una població ja de per si cansada de ser els que sempre paguen la ronda. Acabo amb una gran frase d'Ángela Paloma Martín: “Li ha demanat als espanyols que pateixin més per estar millor en un futur. Però… quin futur?”.