François Hollande arribarà demà al matí a l'Elisi en un Citroën DS5, un vehicle híbrid made in France que consumeix 5 litres cada 100 quilòmetres. Després de la investidura, es convertirà en el cotxe oficial del cap de l'Estat. No és el primer cotxe francès que és cotxe oficial. En realitat, sempre són francesos, com a motiu d'orgull: Nicolas Sarkozy usava un Renault Vel Satis, Jacques Chirac un Citroën CX Prestige, un Renault Safrane, un Peugeot 607 i fins i tot un Citroën C6; François Mitterrand un Renault 30; Valéry Giscard d’Estaing un Peugeot 604; Georges Pompidou un Citroën SM; Charles De Gaulle un Citroën DS… Sempre són marques franceses, perquè la comunicació política també es fa amb petits símbols. Un president francès no anirà amb un cotxe fabricat a un altre país i per treballadors que no són francesos.
Fins a aquí res estrany. En la majoria de països, el cotxe oficial simbolitza la potent (o no tant) indústria automobilística de cada país. 

En el Regne Unit, el vehicle més usat pels seus primers ministres són els Jaguar (des que està Cameron, usen un Jaguar XJ Sentinel V8). Escortats per Range Rover o Land Rover Discovery.
A Itàlia, el president i el primer ministre usen un Maserati Quattroporte. La flota del Govern també inclou Audi A6 i A8, Lancia Thesis i Lancia Thesis Stola S85, i fins i tot algun Alfa Romeo.
A Alemanya, s'usen Mercedes-Benz S-Class i els seus models precedents. L'actual cotxe d'Angela Merkel és un Mercedes-Benz S600, però també ha arribat a usar un Audi A8.
A Estats Units els presidents solen utilitzar un Cadillac DTS. Altres opcions en polítics i alts funcionaris són el Ford Crown Victoria, el Lincoln Town Car o el Chevrolet Suburban.
A Austràlia, el primer ministre usa un Holden Caprice; a Suècia un Volvo S80; a Xina un Hongqi; a Corea del Sud un Hyundai Equus VL500; a Japó un Toyota Century Royal o Nissan Prince Royal; a Veneçuela, Hugo Chavez utilitza un Tiuna UR-53AR50 o l'iranià IKCO Samand; a República Txeca un Skoda Superb (de vegades Audi A8); …

Els cotxes oficials no són tan sols un símbol, sinó també una forma d'ajudar a la pròpia indústria automobilística de cada país. No només es compren cotxes per al president o primer ministre, sinó que també per a la resta de membres del govern, diputats o alts funcionaris. A més, genera una altíssima visibilitat per a la marca, que apareix en tots els mitjans de comunicació i els vehicles dels quals són així sinònim de qualitat, seguretat i de bones prestacions.

A Espanya, el model més sol·licitat és l'Audi A8. Mariano Rajoy (com abans Zapatero) compta amb tres Audi A8 i un Mercedes Classe S. Mentre que el model favorit pels alts càrrecs és el BMW 735i, la berlina de luxe del fabricant alemany.
Com a curiositat, el govern espanyol compta amb més de 2.300 cotxes oficials a la disposició dels executius nacionals i autonòmics. És el sisè país del món amb més cotxes oficials. El ministeri que més cotxes mou és el d'Economia i Hisenda (97), seguit d'Exteriors (46), Indústria (36) i Medi ambient (34). A aquests, cal sumar els 18 vehicles que el Congrés dels Diputats reparteix a raó de nou per als membres de la Cambra alta, set per als portaveus de grups i dos per a incidències. Sense oblidar 1.200 cotxes per a les autonomies i 27.000 per a l'Exèrcit, els ajuntaments, les diputacions i altres administracions locals.
A Madrid, per exemple, els directors generals viatgen en Peugeot 407; els membres del Consell del Poder Judicial, en Alfa Romeo; i els secretaris d'Estat ocupen la part del darrere d'un Audi A6. Els ministres tenen a la seva disposició diverses unitats blindades del Peugeot 607…

Puc entendre que a Bèlgica, Irlanda, Portugal o Romania no s'utilitzi un cotxe fabricat allí, però… a Espanya no està SEAT? no hi ha altres cotxes fabricats aquí? Quin missatge se li està enviant al món sobre la qualitat d'aquests cotxes? I als seus treballadors?

Espanya és el vuitè fabricant mundial de cotxes (SEAT, Ford, Nissan…), però cap dels cotxes oficials que he llistat és un SEAT o s'ha fabricat a Espanya. No sé si per problemes amb el fabricant, per falta de seguretat o simplement per desídia i comoditat. Com deia abans, la comunicació política també es fa amb petits símbols, fins i tot quan es surt del cotxe i el polític saluda al públic.