Bloc | Sobre mí | Contacte | Treballo a


El 19 d'abril de 2004, en una roda de premsa sorpresa a la Moncloa, José Luís Rodríguez Zapatero anunciava que les tropes espanyoles es retiraven de l'Iraq. En un escenari molt preparat i compareixent juntament amb el ministre de Defensa, José Bono, i la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega, Zapatero va dir que aquell matí havia donat “l’ordre que les tropes tornin a casa”. El president del Govern va recordar que ja al març de 2003 va adquirir aquest compromís “públic” i ho va reiterar el mes de febrer de 2004, durant la seva campanya electoral.
Aquesta decisió de Zapatero arribava només tres dies després de ser investit president del Govern. A més, no havien transcorregut ni 12 hores des del nomenament de José Bono com a ministre de Defensa.


Es tractava de l'escenificació d'un canvi al govern i d'un símbol de lideratge. És al principi dels governs (especialment quan han canviat de color polític) quan els presidents solen fer aquests gestos simbòlics, per demostrar que són diferents respecte a l'anterior governant i que compliran amb el que van prometre en la seva campanya.

Zapatero no va ser l'únic, i solem veure-ho en la majoria de països uns dies o setmanes després d'haver estat investit el nou o la nova president. Per això és molt interessant observar, sobretot en l'actual context de crisi, com François Hollande, recentment escollit president francès, escenifica aquest canvi en la política gal·la. En el seu cas, i ara com ara, són només petits gestos simbòlics, per fer entendre que no s'assembla, ni actuarà, com el seu predecessor, Nicolas Sarkozy.

Aquests gestos tenen a veure amb la seva relació amb Estats Units i sobretot amb Alemanya i la seva canceller, Angela Merkel, de qui Sarkozy era gran aliat.

El passat 21 de maig, a Chicago, i en la reunió de l'OTAN, per fer visible la seva intenció d'abandonar Afganistan i potser tenir menys presència en l'organització, Hollande no va assistir ni al discurs d'Obama ni al del secretari general Rasmussen. Hollande va entrar a la sala de la sessió just després que tots dos haguessin conclòs les seves intervencions. Era l'única cadira buida en aquests moments. Aquest mateix dia, Hollande va confirmar la seva intenció de retirar totes les tropes franceses, una mica més de 3.000, a la fi d'aquest any, trencant la unitat amb la qual ha estat ratificat el pla de retirada inicialment proposat pels EUA.
Probablement, tan sols el fet que Obama va ser informat personalment per Hollande de la retirada anticipada d'Afganistan, i que entre els dos presidents sembla haver sorgit una bona comunicació, s’ha evitat que la decisió provoqui mals majors, encara que igualment Obama li va enviar un “recadet” en parlar d'Afganistan com a missió internacional de tots.

Dos dies després, el 23 de març, com indicava
Claudi Pérez a El País, l'alta política europea va deixar definitivament enrere el directori Merkozy i passa ara, després de la cimera a Brussel·les, a estar protagonitzada per dos blocs amb una geometria d'aliances variable, en una espècie de viatge al passat: Alemanya d'una banda i França per una altra, amb Regne Unit desplaçant-se cap als marges si res canvia i Espanya i Itàlia, immersos en una crisi oceànica, disputant-se el paper de frontissa. Dimecres Hollande no va aparèixer al costat de Merkel en entrar a la sala de reunions, ni a la sala de premsa, com feia Sarkozy donant a entendre el lideratge europeu compartit. Hollande li agrada mostrar les seves diferències amb la canceller alemanya, i dimecres va deixar clar el missatge, en arribar a Brussel·les al costat de Mariano Rajoy i la seva entrada en el Consell al costat de Mario Monti, el primer ministre italià. Merkozy s'ha acabat.

Els gestos d'Hollande, decidits (encara que no sabem si seran bons o dolents per al seu futur), contrasten amb els de Mariano Rajoy des que ha arribat al govern. En els seus poc més de 100 dies al govern l'única cosa que se li coneixen són retallades i canvis que realment no assenyalen el que va prometre en campanya (o fins i tot es contradiuen). El seu missatge era el canvi a millor i la recuperació del país, però des que governa no ha creat seguretat ni confiança, ni en els ciutadans, ni als mercats, ni en la resta de països de la UE. És al contrari, i no ho tenia gens complicat per superar les expectatives que els ciutadans tenien del govern anterior. La veritat és que gairebé ni es comunica amb la premsa (és a dir, la ciutadania), i cada divendres ha creat una sensació de desassossec, esperant quines retallades anunciarà la vicepresidenta després de cada consell de ministres.
És tal la sensació de pànic que avui la seva roda de premsa –per inèdita des que governa, ja que gairebé no parla- ha estat trending topic mundial. Tothom l'esperava amb espant per si donava més males notícies.

En un context on avui la prima de risc ha arribat a 513 i Bankia es desplomava a borsa, Mariano Rajoy ha sortit, per fi, a parlar, se suposa que per tranquil·litzar els mercats i a la ciutadania. El problema és que només ha provocat més incertesa i això, a hores d'ara, és perillosíssim. La prova de la poca confiança que es té en ell és que no ha aconseguit frenar ni la caiguda de Bankia, ni la prima de risc. En la seva roda de premsa –a la seu del PP! No a la Moncloa- no ha aprofitat l'oportunitat de tranquil·litzar als seus ciutadans, fins i tot, parafrasejant a
Antoni Gutiérrez-Rubí: “a la pregunta d'un periodista sobre si tenia un missatge clar dirigit als milers de ciutadans i ciutadanes que se senten indignats per la situació de Bankia i la falta de responsabilitats i explicacions, el president ha perdut una gran oportunitat. Ha acabat parlant de la subcomissió del Congrés! Ni una paraula de comprensió cap a les preocupacions”.

Per descomptat, necessitem un president que comuniqui amb lideratge i que es comuniqui amb les persones a les quals governa, i que estan pagant la crisi. Necessitem una mica d'empatia. És perillós, més que mai, comunicar improvisació, que sembli que tota retallada val (encara que sigui el contrari que va dir en eleccions, per exemple pujar l'
IVA) i fer que el públic tingui la percepció –cada vegada més real- que els responsables de crisis i escàndols menteixen però se’n van “de rositas” i molt rics, i que els contribuents ja pagarem la ronda.

 

0 Comments:

Post a Comment




RSS Blogger