El primer anunci de televisió de la història va ser transmès a Estats
Units l'1 de juliol de 1941. L'empresa fabricadora de rellotges Bulova
va pagar 4 dòlars per a un espai en la televisió WNBC abans d'un partit
de beisbol entre els Dodgers de Brooklyn i els Phillies de Filadèlfia.
L'espot, de 10 segons, mostra una imatge d'un rellotge en un mapa dels
Estats Units, acompanyat per la veu en off que diu “Estats Units corre
en el temps de Bulova“.
Però passaria molt temps abans que aquests espots fossin utilizats en política. Fins a 1952, els candidats compraven espais a televisió per difondre discursos, normalment de 30 minuts. Era caríssim i avorrit per als teleespectadors. Però en aquest any, els republicans van contractar a un expert en anuncis de televisió, Rosser Reeves, per ajudar-los en la campanya electoral de Dwight Eisenhower. Reeves va imaginar que si col·locava els seus petits anuncis electorals entre els programes més populars aconseguiria a la seva audiència per una fracció del cost. A aquests anuncis de curta durada se'ls va anomenar “spots” per ser eficaços, breus i memorables.
Com indica Giovanni M. González Castillo, Reeves va dissenyar una campanya on el candidat presidencial parlaria als votants de les seves principals preocupacions (li van preguntar a l'enquestador George Gallup les principals preocupacions dels nord-americans. Els temes van ser: la corrupció al govern, el cost de la vida, i el conflicte a Corea va rematar la llista). Eisenhower respondria en una sèrie de petits spots de televisió transmesos poc abans l'elecció de novembre. La campanya “Eisenhower respon a Amèrica” estava en marxa.
Encara que ell hauria preferit un només tema per construir els anuncis al seu al voltant, Reeves va prendre les tres preocupacions ciutadanes identificades per Gallup i va escriure una sèrie de guions per a només tres espots, cadascun amb un sol tema. A través de la repetició, el missatge romandria en la ment del televident.
Cada spot consistia en una sola pregunta feta a Eisenhower per un votant típic. Les respostes del candidat van ser acuradament extretes per Reeves dels molts discursos de campanya d'Eisenhower. Així doncs, essencialment, el missatge del candidat s'aparellava amb la resta de la campanya però, presentada aquesta forma simplificada, els temes del seu missatge els feia memorables. Aquests anuncis es repetien incessantment les tres últimes setmanes de campanya, especialment en Estats on l'elecció estava igualada.
Des de 1952 i “Eisenhower respon a Amèrica”, s'han utilitzat spots electorals en campanya. Se segueixen utilitzant ara, amb la diferència que cada vegada són més i més variats, i que es creen per aconseguir viralidad a la xarxa, més que per a la televisió (on tan sols es passen els que tenen èxit). Fins i tot recents estudis indiquen que difondre els espots a Youtube és molt més positiu que fer-ho per televisió.
Però el futur de la publicitat política, 60 anys després de l'anunci d'Eisenhower, podria estar en el product placement. Es tracta d'una tècnica publicitària que consisteix en la inserció d'un producte o marca dins de la narrativa de programes de TV, videos musicals, cinema o videojocs, entre d'altres. No és quelcom nou. El 1982, Steven Spielberg va utilitzar els Reese’s Pieces (una espècie de xocolatines) a “E. T.: L'extraterrestre” i les seves vendes es van incrementar en un 80% després del llançament de la pel·lícula. Un altre exemple: una pel·lícula de James Bond pot aglutinar al voltant de 20 marques (Martini seria una), la qual cosa resulta un rendible negoci tant per a la productora del film com per a la marca.
Diversos estudis indiquen que amb aproximadament dos terços de televidents que canvien de canal en arribar els anuncis -dels quals només es recorden 3 de cada 10-, els anunciants es veuen forçats a considerar altres mètodes i el product placement sembla ser la resposta més lògica. Com indica un estudi de Lawrence Wenner, “la principal fortalesa del product placement és que atrapa als consumidors en un moment de plaer”, veient una pel·lícula o jugant a un videojoc. No existeix la percepció mental que sigui un anunci típic, i per tant la ment no està a la defensiva, sinó en un estat feliç, receptiu.
Els avanços tecnològics estan exercint un paper fonamental en l'evolució del product placement –especialment amb la introducció d'imatges de productes virtuals que ara poden inserir-se digitalment en una pel·lícula o programa de televisió després que s'ha fet el programa. Un bon exemple, ja utilitzat a Espanya, va ser amb la publicitat d'Alain Aflelou que apareixia en la serie “Mentes Criminals”, a Cuatro. Aquesta publicitat no apareixia en el capítol original, però sí en el que es podia veure aquella nit a Espanya, inserit per ordinador.
En product placement electoral en videojocs vam veure la iniciativa de l'equip de Barack Obama el 2008, els cartells electorals del qual apareixien en tanques publicitàries d'una dotzena de jocs, tals com el NBA Live`08, Burnout Paradise, Nascar`09, Need For Speed Carbon, Need for Speed Pro Street, NFL on Tour, NHL`09, Skate i Guitar Hero. A més, i això és el més curiós, aquesta publicitat només va poder veure's en els jocs d'els qui jugaven online en 10 estats nord-americans, aquells considerats com els “battleground states“: Ohio, Iowa, Indiana, Montana, Wisconsin, North Carolina, Nevada, New Mexico, Florida i Colorado. És a dir, una segmentació en tota regla i usant un nou format per arribar al seu públic (o a un nou públic).
Encara que, com hem vist amb l'exemple de les pel·lícules, no és necessari utilitzar noves tecnologies i informàtica. De vegades és tan senzill com usar product placement dins d'esdeveniments importants, sovint gastant-se menys diners que si es fa publicitat amb spots televisius mentre es veu aquell mateix esdeveniment. Un bon exemple és el de Rick Santorum, que al febrer va inserir publicitat en un dels automòbils que competia en una de les carreres de major importància del circuit NASCAR: el Daytona 500. En el seu cas, el cotxe era un Ford Fusion, fabricat a Detroit, i el product placement va ser just abans de les primàries de Michigan. No només es tractava de publicitat, sinó de donar un missatge a un públic determinat. No era la primera vegada. També ho va fer Rick Perry, i fins i tot la dupla Bush-Cheney l'any 2004.
Aquesta inserció de publicitat, sigui real o virtual, ofereix múltiples possibilitats, especialment per la segmentació que pot realitzar-se, i perquè pot dissenyar-se molt millor un missatge per a un públic determinat. Veurem com evoluciona.
Però passaria molt temps abans que aquests espots fossin utilizats en política. Fins a 1952, els candidats compraven espais a televisió per difondre discursos, normalment de 30 minuts. Era caríssim i avorrit per als teleespectadors. Però en aquest any, els republicans van contractar a un expert en anuncis de televisió, Rosser Reeves, per ajudar-los en la campanya electoral de Dwight Eisenhower. Reeves va imaginar que si col·locava els seus petits anuncis electorals entre els programes més populars aconseguiria a la seva audiència per una fracció del cost. A aquests anuncis de curta durada se'ls va anomenar “spots” per ser eficaços, breus i memorables.
Com indica Giovanni M. González Castillo, Reeves va dissenyar una campanya on el candidat presidencial parlaria als votants de les seves principals preocupacions (li van preguntar a l'enquestador George Gallup les principals preocupacions dels nord-americans. Els temes van ser: la corrupció al govern, el cost de la vida, i el conflicte a Corea va rematar la llista). Eisenhower respondria en una sèrie de petits spots de televisió transmesos poc abans l'elecció de novembre. La campanya “Eisenhower respon a Amèrica” estava en marxa.
Encara que ell hauria preferit un només tema per construir els anuncis al seu al voltant, Reeves va prendre les tres preocupacions ciutadanes identificades per Gallup i va escriure una sèrie de guions per a només tres espots, cadascun amb un sol tema. A través de la repetició, el missatge romandria en la ment del televident.
Cada spot consistia en una sola pregunta feta a Eisenhower per un votant típic. Les respostes del candidat van ser acuradament extretes per Reeves dels molts discursos de campanya d'Eisenhower. Així doncs, essencialment, el missatge del candidat s'aparellava amb la resta de la campanya però, presentada aquesta forma simplificada, els temes del seu missatge els feia memorables. Aquests anuncis es repetien incessantment les tres últimes setmanes de campanya, especialment en Estats on l'elecció estava igualada.
Des de 1952 i “Eisenhower respon a Amèrica”, s'han utilitzat spots electorals en campanya. Se segueixen utilitzant ara, amb la diferència que cada vegada són més i més variats, i que es creen per aconseguir viralidad a la xarxa, més que per a la televisió (on tan sols es passen els que tenen èxit). Fins i tot recents estudis indiquen que difondre els espots a Youtube és molt més positiu que fer-ho per televisió.
Però el futur de la publicitat política, 60 anys després de l'anunci d'Eisenhower, podria estar en el product placement. Es tracta d'una tècnica publicitària que consisteix en la inserció d'un producte o marca dins de la narrativa de programes de TV, videos musicals, cinema o videojocs, entre d'altres. No és quelcom nou. El 1982, Steven Spielberg va utilitzar els Reese’s Pieces (una espècie de xocolatines) a “E. T.: L'extraterrestre” i les seves vendes es van incrementar en un 80% després del llançament de la pel·lícula. Un altre exemple: una pel·lícula de James Bond pot aglutinar al voltant de 20 marques (Martini seria una), la qual cosa resulta un rendible negoci tant per a la productora del film com per a la marca.
Diversos estudis indiquen que amb aproximadament dos terços de televidents que canvien de canal en arribar els anuncis -dels quals només es recorden 3 de cada 10-, els anunciants es veuen forçats a considerar altres mètodes i el product placement sembla ser la resposta més lògica. Com indica un estudi de Lawrence Wenner, “la principal fortalesa del product placement és que atrapa als consumidors en un moment de plaer”, veient una pel·lícula o jugant a un videojoc. No existeix la percepció mental que sigui un anunci típic, i per tant la ment no està a la defensiva, sinó en un estat feliç, receptiu.
Els avanços tecnològics estan exercint un paper fonamental en l'evolució del product placement –especialment amb la introducció d'imatges de productes virtuals que ara poden inserir-se digitalment en una pel·lícula o programa de televisió després que s'ha fet el programa. Un bon exemple, ja utilitzat a Espanya, va ser amb la publicitat d'Alain Aflelou que apareixia en la serie “Mentes Criminals”, a Cuatro. Aquesta publicitat no apareixia en el capítol original, però sí en el que es podia veure aquella nit a Espanya, inserit per ordinador.
En product placement electoral en videojocs vam veure la iniciativa de l'equip de Barack Obama el 2008, els cartells electorals del qual apareixien en tanques publicitàries d'una dotzena de jocs, tals com el NBA Live`08, Burnout Paradise, Nascar`09, Need For Speed Carbon, Need for Speed Pro Street, NFL on Tour, NHL`09, Skate i Guitar Hero. A més, i això és el més curiós, aquesta publicitat només va poder veure's en els jocs d'els qui jugaven online en 10 estats nord-americans, aquells considerats com els “battleground states“: Ohio, Iowa, Indiana, Montana, Wisconsin, North Carolina, Nevada, New Mexico, Florida i Colorado. És a dir, una segmentació en tota regla i usant un nou format per arribar al seu públic (o a un nou públic).
Encara que, com hem vist amb l'exemple de les pel·lícules, no és necessari utilitzar noves tecnologies i informàtica. De vegades és tan senzill com usar product placement dins d'esdeveniments importants, sovint gastant-se menys diners que si es fa publicitat amb spots televisius mentre es veu aquell mateix esdeveniment. Un bon exemple és el de Rick Santorum, que al febrer va inserir publicitat en un dels automòbils que competia en una de les carreres de major importància del circuit NASCAR: el Daytona 500. En el seu cas, el cotxe era un Ford Fusion, fabricat a Detroit, i el product placement va ser just abans de les primàries de Michigan. No només es tractava de publicitat, sinó de donar un missatge a un públic determinat. No era la primera vegada. També ho va fer Rick Perry, i fins i tot la dupla Bush-Cheney l'any 2004.
Aquesta inserció de publicitat, sigui real o virtual, ofereix múltiples possibilitats, especialment per la segmentació que pot realitzar-se, i perquè pot dissenyar-se molt millor un missatge per a un públic determinat. Veurem com evoluciona.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
